Un gran dilema

Hi ha tres grans atacs filosòfics, que jo conegui, a la ficció. El més antic i important és que Plató li fa pronunciar a Sòcrates a la República, quan els poetes són bandejats de la ciutat i el seu treball es situat al nivell més infirm de la realitat. El segon és Rousseau, el qual pensa que en una república ben constituïda els ciutadans no poden cedir el protagonisme a altres diferents d’ells mateixos i han de ser el protagonistes del seu propi entreteniment, fent desfilades i coses així. Un tercer és de Pascal que veu la comèdia com el perill més gran per a un cristià, perquè la seva capacitat, quan és bona cal suposar, de descriure les passions les ajuda a néixer en el seu interior. Com Plató allò que s’enveja a l’autor de ficció és un poder que no tothom pot tenir i que generalment el filòsof no pot tenir. Ningú a hores d’ara és seriosament, tothom pot ser qualsevol cosa de broma, platònic, pascal o rousseuanià. És a dir no creiem , ni podem creure, a les idees, la virtut republicana o el cristianisme com és concebut per Pascal. En canvi, la política es redueix a comptar històries i la filosofia ja havia començat una mica abans. La Novel·la ha substituït la teologia. Aplicant-ho personalment, ho he fet tot molt malament i potser he vist massa cine o potser he llegit massa filosofia. Sé que he fet un error, però no acabo de decidir-me per quin