Pale Rider

Fa dotze dies Clint Eastwood va complir noranta anys i vaig aprofitar per a veure’n alguna cosa que tingués per casa. Vaig posar Pale Rider, que potser no havia vist des de la seva estrena. És un tòpic amplament difós que Eastwood comença a ser considerat com un cineasta després de Bird, que és el film posterior, però és una apreciació injusta, perquè Pale Rider ja és un film molt interessant i molt bon fet. Aquí comença a fer el que després li faria excel·lir amb Unforgiven, retornar des del Western contemporani inventat per Leone, antítesi en molts sentits del western clàssic, a fer una síntesi enriquidora. Així, és el primer western on deixa de ser l’home sense nom per esdevenir una barreja d’aquest home i Shane, la referència del cine clàssic sempre present a la pel·lícula. Juga amb la barreja de generes endinsant-se en el cine fantàstic, idea ja apuntada a hign plains drifter. Sorprèn que tot i que Eastwood és a hores d’ara una figura bàsicament reaccionaria, el film té un clar esperit ecologista i, com a mínim, antimonopollista. En tot cas, potser la diferència més important és que als vuitanta molta gent rodava molt malament i aquest no és el cas en absolut d’aquest film