Spielberg

Fa uns dies comparava el Lincoln de Ford amb el Lincoln de Spielberg, per  fer clara la  diferència entre un treball bo i un treball genial. I penso que això podia ser una mica injust per Spielberg. El millor Spielberg sempre està lluny del millor Ford, però el conjunt del treball  de Spielberg és molt sòlid i considerant conjuntament constitueix una obra de gran importància. Darrerament  he vist dues mostres. La primera minority report que no veia des de la seva estrena, a un dels cines desapareguts de Barcelona el Waldorf, recordava que m’havia agradat però `poc en concret. Ahir al vespre el bon record es va confirmar. Els films de Spielbers no se’n fan mai llargs, cosa que és una raresa al cine del nostre temps, i com a pel·lícula d’acció resulta extremadament competent i entretinguda, tot conservant al punt de partida l’element inquietant, en aquest cas una inquietud plenament metafísica, pròpia dels treballs de Phylip K. Dick. Dos escenes em semblen molt a retenir: la discussió metafísica entre els personatges de Colin Farrelt i Tom Cruise sobre la causalitat , el que el que tenen a les mans són boles de billar (l’escena de més amunt). I l’escena de la fabrica de cotxes, lexus, on Spielberg assoleix introduir l’escena que Hitchcock pensà per North by Northwest i no fou capaç d’introduir.

The Bridge of the spies és una mostra fins  i tot  millor de la competència narrativa de Spielberg. Un thriller de gran tensió en el que de fet no hi ha escenes violentes ni d’acció. Els actors hi juguen un paper important. Mark Rylance que guanyà l’oscar al millor actor secundari està perfecte com l’estoic  (would it help?) espia soviètic (la millor actuació que he vist en la meva vida potser és una de Rylance  fent vuit o  nou papers a  una representació de la tempestat de Shakespeare). El protagonista és  Tom Hanks, al qual Spielberg li dóna papers que el posen a l’alçada de Stewart o Fonda,  com a representants de la consciència liberal americana.  Aqui Hanks és un advocat especialitzat en segurs però que no defalleix en perseverar `per  assegurar al seu defensat totes les garanties del sistema judicial americà, tot i que sigui possiblement un espia soviètic. La relació entre l’advocat que posa la llei per sobre de qualsevol altra consideració, i l’espia que no per ser-ho deixa de ser un tipus fonamentalment decent és el millor del film, a més del seu testimoni d’un episodi poc conegut de la guerra freda i d’una recreació ben convincent del Berlin d’aquell temps