Bitter Victory

El 1957 J.L. Godard era crític de Cahiers du cinema i tenia absolutament clar que la millor pel·lícula de l’any era Bitter Victory de Nicholas Ray. De fet era més que la millor pel·lícula de l’any, era el cine. El film no tingué, però, gaire èxit. La història tracta d’un atac per sorpresa d’un escamot britànic al quarter general de Rommel. L’oficial al cap és un buròcrata poc dotat per l’acció real i el seu primer oficial és un arqueòleg, bon coneixedor del desert, profundament escèptic i sense cap mena d’il·lusió per res. Originàriament aquest oficial havia de ser Montgomery Clift i el seu superior Richard Burton. Quan Clift s’esborrà del projecte, el substituí el propi Burton i Curd Jurgens, un actor llavors molt popular a Europa, entrà al projecte. Tot i que era un bon actor, el cert és que veure un alemany fent d’oficial britànic fou més aviat un motiu de distanciament del públic. El conflicte bàsic és entre els dos oficials, Jurgens es sap ell mateix incapaç d’exercir el comenadament i Burton n’està d’acord, el menysprea per això m i menysprea l’activitat bèl·lica en general. A més tots dos han tingut relacions amb la mateixa dóna, l’esposa de l’oficial superior, que havia estat abandonada pel personatge de Burton. Tenim, doncs, una situació de triangle semblant a la de Johny Guitar, però aquest film de Ray resulta més desesperançat, perquè a diferència de Viena o Johny, el capità Leith no té cap força per tirar endavant, és un home del tot convençut que no li queda cap camí. Està aixafat per la seva desesperança, com el major Brant ho està per la seva covardia. Com sovint al cine de Ray és un film molt nocturn i sense cap mena d’èpica, potser junt amb The Lusty Man, és el film on el seu pessimisme és més palès i on queda més clar perquè Ray és el gran romàntic del cine americà.