Total de visualitzacions de pàgina:

diumenge, 13 de juny de 2021

Una vita difficile


 

Si  fa poc parlàvem de Il Sorpasso, aquesta setmana he pogut veure  l’altre film de Dino Risi considerat com a fonamental (no només des d’un punt ve vista cinematogràfic sinó de la història d’Italia) Una Vita dificile.  Mentre que Il Sorpasso, té un marge d’acció temporal estret de només uns poques hores (les quals però són prou per reflectir amb exactitud el temps del miracle econòmic italià)  aquest film estén l’acció dues dècades que abasten des de la lluita dels partisans contra els nazis fins al moment  en que Gassman convencia a Trintigant de fer una passejada amb el seu descapotable. Els protagonistes són però oposats. Mentre que Gassman feia un personatge cínic que se’n fot del mort i de qui el vetlla, el protagonista aquí ,Silvio Magnozzi és un militant antifeixista, idealista i que no volent renunciar als seus ideals es queda socialment arraconat a la Itàlia de la postguerra.  Com a crònica política i social el film de Risi és molt amarg. Magnozzi és un vencedor paradoxal doncs finalment la seva victòria i el foragitament del feixisme fou un d’aquelles operacions.  que tan bé els hi surten als italians, en les que tot canvia per a que tot segueixi igual. Les victòries petites, fer fora al rei, acaben sent poc consol, enfront de la pujada d’un poder ni diferent ni millor del  que hi havia als temps feixistes. En allò que coincideixen els dos films són en tenir com a eix, dos intèrprets i dues interpretacions excepcionals. Magnozzi és  Alberto Sordi . Això fa que el film sigui una comèdia, doncs essencialment Sordi era un bufó, però al que li calia molt poc esforç per a capgirar qualsevol situació i convertir-la en dramàtica. En aquesta mena de films la vella teoria de l’autor trontolla perquè em sembla clar que un talent com el de Sordi necessàriament marca la pauta de l’acció i un director intel·ligent,  Risi segurament ho era, no ha de fer gaire més que acompanyar-lo. Magnozzi és un personatge entranyable, com he dit, és un idealista però també és feble i no del tot fiable. De fet, resulta un cas paradigmàtic perquè el seu problema fonamental és la conciliació entre els seus ideals i  les seves aspiracions vitals i domèstiques.  Fer història, està molt bé però al capdavall tampoc és a l’abast de qualsevol fill de veí.

dijous, 10 de juny de 2021

Narcocapitalismo

 

Narcocapitalismo és el títol de l’assaig de Laurent de Sutter professor de teoria legal de la Universitat de Brussel·les. El seu assaig vol il·lustrar la influencia dels narcòtics en el nostre temps com instrument de dominació social, fent referència tant als narcòtics no legalitzats, que podem comprar per tot arreu,  com als narcòtics legals que només poden dispensar les farmàcies. Són l’eina més important i definitiva per aturar qualsevol possibilitat de rebel·lió, perquè permeten el control dels sentiments i la canalització de l’entusiasme, d’acord amb els designis establerts pel poder. El punt de partida del llibre el començament del nou ordre és l’any 1848, quan es patenta el primer anestèsic (i qui, però estaria en contra dels anestèsics ...) el mateix temps que determinades literatura comença a parlar de les masses per referir-se al conjunt de la població (de Sutter no fa cites, però la relació entre aquest dos conceptes la fa el Zarathustra de Nietzsche al seu discurs sobre el darrer home en la ciutat de la vaca multicolor) Vaig llegir el llibre amb atenció i em sembla que el que defensa és evident i és difícil no estar d’acord (parlo doncs d’un fracàs, doncs quan més va, més greu em sap llegir llibres que defensen el que ja penso). En tot cas, la documentació aportada en l’estudi empíric que permet corroborar la seva hipòtesi justifica per ella mateixa la lectura del llibre.


The Bandwagon


 

Fa dos anys, després de veure The Pirate a la filmoteca, feia notar la diferència entre allò que podia haver significat aquella obra per Minelli i el resultat final, més aviat pobre. La idea sobre la que girava la història és la de superioritat de la ficció sobre la realitat però el film fou boicotejat per la mateixa MGM i el resultat no està a l’alçada dels millors moments de Minelli. Cinc anys després Minelli, rodà The Bandwagon i l’ambient fou molt diferent. No es pot parlar de boicot, sinó al contrari, el film aplegà molts dels millors talents de la productora. El punt de partida no era gaire interessant per ell mateix, doncs es tractava de fer una altra versió de l’argument més emprat als musicals dels trenta, els d’”anem a fer un espectacle”, però curiosament el film acaba mostrant molt més aquesta visió de la vida i l’art de Minelli d’allò que reflectien altres films fets amb consciència. Des de Calderón, molta gent ha repetit que el l mon és un escenari i l’escenari un mon, però ningú amb més gràcia que Astaire, Fabray, Buchanan i Levant. Això, és clar, no és res de nou. Considerar The Bandwagon com un dels  millors musicals de la MGM és un tòpic ben estès.  I ho podria ser només perquè possiblement és el que ens va mostrar més a Cyd Charisse, que sempre estava bé, però mai estigué millor que aquí. Fou també el millor treball d’un Astaire amb més de cinquanta anys que enriqueix el seu personatge mostrant una dimensió que ja era real per ell o estava a punt de ser-ho, la de la gran estrella oblidada (tot i que mai no ballà tan bé com aquí). De fet, el musical com a gènere estava a punt de passar avall incapaç de resistir a la competència de formes musicals més barates en cost econòmics (el musical acabà quan la MGM rescindí els contractes de Kelly i Astaire. Després vingué el teatre musical filmat que durà molt més temps)

dimarts, 8 de juny de 2021

Història d'un senglar (o alguna cosa sobre Ricard)

 


Dissabte a Montjuic vaig gaudir d'unes de les millors vetllades teatrals dels darrers temps La representació era la història d'un senglar (o alguna cosa sobre Ricard) del dramaturg uruguià Gabriel Calderón. L'obra és un monoleg, intepretat per Joan Carreras, en el que un actor explica les seves vivències en el procés d'assumir el paper protagonista de la que segurament és la més recordada de les tragèdies històriques de Shakespeare. El text és de primer ordre doncs en sntanta minuts planteja de manera brillant molts temes: que vol dir interpretar, com ens podem apropar a una obra com la de Shakespeare, quina és la condició humana, perquè a Shakespeare està tan bé reflectida. ... Un treball que segueix una mica la línia del que penso és l'únic film dirigit per Al Pacino, el seu Looking for Richard. El treball d'en Carreres, però no desmereix del text. La seva interpretació és una exhibició de recursos actorals. Ell sol assoleix que no passi el que tantes vegades he vist aquest curs, les dificultats per mantenir el ritme de l'obra. Els setanta minuts són un crescendo constant i quan acabes voldries més. Esplèndida especialment és la interpretació de Carreres dels discursos dels personatges femenins, en la recreació dels quals està especialment brillant



dilluns, 7 de juny de 2021

¿somos el fracaso de Cataluña?


 

Coincidia aquest mes passat la revisió de la que parlava ahir de la piel quemada amb la lectura del llibre d'Ivan Teruel, ¿somos el fracaso de Cataluña?, en el que que aquest autor explica la seva història i la de la seva família, la qual arribà no pas a Lloret, però sí a Girona. Ivan Teruel és llicenciat en filologia hispànica i professor d'ensenyament secundari. Té una trajectòria considerable com assagista i narrador. Sap escriure i per això el llibre fa de bon llegir. El llibre, crec, resulta interessant per dos raons. En primer lloc, perquè dóna testimoni d'una experiència, la de la immigració mal acollida en la dècada dels seixanta i setanta, que ha estat massa sovint ignorada i moltes vegades edulcorada com a les sèries de TV3. Mantenir la ficció d'un sol poble i d'una sola comunitat nacional implicava fer veure que molta gent no havia existit i masses coses no havien passat. També ignorar coses com el pes de la demografia i que per raons merament quantitatives sense l'emigració Catalunya seria ben poca cosa. En segon lloc, perquè allò que explica és summament oportú, doncs el seu estat d'ànim és compartit per molta gent (penso en confessions que m'ha fet gent molt propera) ; tots aquells que han comprovat després del procés que no hi havia terme mig entre l'adhesió total a relats, política i intel·lectualment molt febles d'altra banda, i el ser considerat un traïdor. Sense l'adhesió cega es pot excloure de la condició de català qualsevol encara que com l'autor el parli perfectament,que la família tingui quatre generacions seguides de nascuts a Catalunya, com és el meu cas, o que, per citar un gironí il·lustre, t'hagis pres la molèstia de traduir tot Shakespeare al català. L'escriptor adopta una tècnica rememorativa en la qual, des de la situació actual, fa una altra lectura més amarga i avergonyida de mols moments que havia viscut. D'una manera o un altre, això ho hem estat fent molta gent després del procés. En tot cas, allò que em resulta més difícil de comprar al llibre és l'epíleg de Valdeón on defensa el vell tòpic del castellà com llengua de la classe obrera i el català com un patrimoni burgés; com a mínim una simplificació de les mateixes dimensions que les que generalment realitza el procesisme. L'estructura lingüística del país és força més complexa. El que explica Teruel és la veritat d'un moment precís, però hi hagueren abans d'altres onades que no visqueren en règims d'apartheid i que es es mesclaren amb els autòctons. Famílies com la meva, on a casa senties totes dues llengües,, tampoc no eren gens anormals. La classe importa definitivament i la xenofòbia que denuncia Teruel és molt essencialment classisme. De fet, no entendre això ha estat un dels escolls amb els que ha topat procesisme, tot i que no tan gran com la seva mateixa inanitat, i que històricament ha limitat el catalanisme.

diumenge, 6 de juny de 2021

la piel quemada

 

A la filmoteca fan una projecció de La piel Quemada, una pel·lícula que feia molt anys que no veia. La projecció correspon a un treball efectuat per l’alumnat de l’institut Santa Eulàlia, crec recordar, de Terrassa, i prèviament al film, presentat per la filla del director, es projecta una entrevista dels estudiants a Josep Maria Forn, el qual, ja nonagenari, no va poder venir a la representació. Forn explica la seva voluntat de fer un film inspirat en els modes del neorrealisme italià on va voler reflectir els dos grans canvis que s’estaven produint a Catalunya als seixanta: d’una banda l’arribada del turisme del nord d’Europa, de l’altra, la dels emigrants provinents del sud de la península. Tots dos grups disposats a cremar-se la pell, però de maneres ben oposades. El film presenta un dissabte a Lloret de Mar, veiem el José un emigrant andalús que acaba de preparar la casa, dient-lo de manera generosa, que acollirà la seva família a Catalunya, i el viatge de la seva família, la dona, dos fills i un germà més jove, en tren des de Guadix fins a Barcelona  i després en autobús fins a Lloret. El viatge de la família , feixuc i angoixant, contrasta amb la nit de gresca que viurà José, un comiat de solter de fet, que acabarà lligant amb una turista belga.

Forn va fer, segons llegeixo, més de 250 films i en aquest fou narrativament molt eficaç, mantenint sempre un bon pols narratiu. Més enllà però de que cinematogràficament sigui apreciable, no hi ha dubte de què la piel quemada és un document històric de primer ordre, per a Catalunya i també per a Andalusia. Forn era ideològicament proper al nacionalisme i això marca l’òptica de la pel·lícula. El discurs de la pel·lícula podria ser ell que llavors defensava Candel. Jo personalment, el vaig trobar essencialment honest. Entre els catalans, de fet lloretins, que surten hi ha de tot, gent amb una actitud acollidora pels nouvinguts i gent, molta, amb una actitud clarament racista i xenòfoba. Una part significativa del film es parlada en català, cosa que fou un èxit de Forn enfront de la direcció de cinematografia, i això li dona una autenticitat impensable. En aquella època, oficialment el català no existia, però la dona del José va tot el viatge amoïnada perquè té clar que al lloc on va parlant una llengua que ella no entén. Crec que és d’agrair a hores d’ara el fet que el film mai no justifica el mite, molt estès als cercles nacionalistes catalans , que la immigració fou el fruit d’una campanya orquestrada des de Madrid. De fet la veritat històrica és precisament la contrària, però també em sembla clar , des de l’òptica presentada al film, perquè fins ara sempre ha tingut poc éxit, l’intent de capitalitzar políticament des dels llocs d’origen aquella immigració: com la família del José, els immigrants foren expulsats i es pot considerar que la xenofòbia catalana era una mal relativament tolerable enfront del classisme agressiu del seu país. No és que Catalunya no fos classista, però l’existència d’una classe mitjana significava una possibilitat de mobilitat social que en el seu país era del tot nul·la


dissabte, 5 de juny de 2021

L'emperadriu del paral·lel

 


Dijous vaig visitar el TNC per a veure una de les grans, per dimensions, estrenes de la temporada, l’emperadriu del paral·lel, l’obra de Lluisa Cunillé, que ha estat la primera autora viva a representar al TNC. Fora dels personatges interpretats per Arquillé, inspirat possiblement a Francisco Madrid, i de Silvia Marsó, representant de la generació republicana que fou anorreada pel desenllaç de la guerra civil, tots els altres actors interpreten quatre o cinc personatges, en alguns casos històrics, fins a arribar a una cinquantena que són finalment representats. Pel meu gust, potser eren masses i acaben difuminant la trama de l’obra que no vaig percebre mai gaire delineada. De fet, em sembla que l’obra ha de resultar molt difícil de seguir pels que estiguin mancats d’un cert coneixement de l’època. Hi ha diversos números musicals procedents d’obres del temps de l’acció , la dictablanda de Berenguer del 1930, però que mancats d’un fil narratiu fort, semblen més ornamentals que una altra cosa. De fet, la presentació en una conferència musicalitzada que havia vist dos dies abans a càrrec del director del TNC va acabar tenint molt més ritme que la mateixa obra.

La rebuda de l’obra aquella nit fou molt freda amb uns aplaudiments escassos i d’aparença molt protocol·lària. L’obra no va agradar especialment al públic i és una pena. Perquè l’esforç dels actors i la brillantor de la producció mereixien un millor resultat. Allò que si em va agradar molt fou el decorat, l’escala de veïns on hi ha l’apartament on ha mort la Palmira Picall, l’emperadriu. Des que el vaig veur,e em vaig recordar de l’escala dels meus avis materns i també la del meu avi patern. De fet, una i altra família vivien a tocar del paral·lel, a voreres oposades però,i la mitologia del paral·lel n’estava ben viva tota la meva infància. Potser, per això, les meves expectatives eren massa grans perquè no es produís una certa decepció. Potser també perquè la història al final fou la que fou i allò que representava el paral·lel tampoc encaixa del tot amb el que representa el TNC. No era gens gratuït que un dels números sigui precisament una jota i que un dels personatges interpretat per Mot Plans, la mare de Palmira, parli castellà amb un accent evidentíssim de Saragossa.