Saber no sempre ens fa lliures

        El final de la dotzena part de la historia natural de la religió és un dels textos on millor es poden copsar tant la ironia com les intencions de Hume. La conclusió, sorgida al fil de la comparació entre la religió romana i les doctrines de l'església catòlica, també romana, és que la raó, per ella mateixa, no ens du a la llum. No és més que una eina que pot servir molt bé per espessir les tenebres o,dit altrament, que el grau més excels de refinament lògic i dialèctic pot acabar sent només una eina per recobrir i amagar la superstició més absurda. La història natural ben bé la podria haver signat Hobbes i ningú no s'estranyaria.

 

Tempéraments philosophiques

    Tempéraments Philosophiques és un llibret de Peter Sloterdijk on recull una sèrie de semblances de filòsofs que havia fet per una col·lecció de divulgació. El punt de partida és Fichte i la seva afirmació de que hom fa una filosofia determinada en funció de quina mena de ser humà és. La llista que si no és la dels filòsofs més importants si seria la de las personalitats filosòfiques més destacades inclou: Plató, Aristòtil, Agustí, Bruno, Descartes, Pascal, Leibniz, Kant, Fichte, Hegel, Schelling, Schopenhauer, Kierkegaard, Marx, Nietzsche, Husserl, Wittgenstein, Sartre i Foucault. De manera justa o injusta no hi cap britànic i fora de l'italià Bruno i dels francesos predominen les llengües, en algun sentit, mortes.

    L'interès de les presentacions és variable. Em sembla que moltes vegades ajuda més a situar el lector en el conjunt de la història (entenent per aquesta la narració que, com tot fill de veí, fa Sloterdick) que no a llegir l'autor en ell mateix. Possiblement, era precisament això el que volia Sloterdijk.

    La primera semblança és la de Plató. De manera oportuna no parla de collonades com la teoria de les idees, sinó allò que més l'interessa de Plató és la seva estratègia comunicativa, que li permet alhora transcendir i fecundar la cultura escrita integrant i així fent perviure els mitjans de comunicació més antics. Aquest fet és el que fa indispensable estudiar Plató avui quan estem vivint un trencament anàleg. Això de fet és el que jo explicava a la Universitat a la meva breu experiència en aquesta institució. Si jo hagués sigut d'una altra manera, a més ho hagués escrit. Sobre Agustí introdueix un judici molt maximalista però potser no del tot equivocat, afirmant que el significat de la seva obra és la substitució dels elements maníacs de la filosofia pels depressius. Tots els posteriors sempre estaran a pocs passos de la desesperació que acostuma a ser una porta a la depressió, tot i que li correspon a Pascal, segons l'alemany, ser el primer dels secretaris filosòfics de la desesperació moderna.

    Tot i no parlar de cap britànic, la seva interpretació de Kant acaba presentant aquest, i definint així la modernitat, com la culminació d'un impuls anglosaxó en el seu origen que busca perllongar la santedat cristiana pels mitjans del dret civil i del dret internacional, una visió fonamentalista de la raó expressada en una religió civil que exigeix fer dels sants, juristes i dels herois, parlamentaris. Personalment, la que jo he trobat més suggeridora és la de Nietzsche. Per Sloterdijk, Nietzsche és el psicagog dels temps moderns i la seva lucidesa és haver vist clar, quelcom que costa molt de veure: la modernitat es pot definir com la impossibilitat de dur a un terme final l'educació dels individus; es poden fer exàmens, però la noció de "maduresa" no té sentit. (des d'aquests fons les discussions modernes sobre educació em sembla que esdevenen molt més clares) Com a Plató, el problema fonamental de Nietzsche és l'educació i la noció de Superhome és una expressió, ell diu sulfurosa jo diria histèrica, del pas de l'autoconeixement clàssic a la realització d'un mateix. També significativa és la seva presentació de Husserl, figura heroica i fracassada, autor d'una fenomenologia que a hores d'ara se'ns mostra com el testament filosòfic d'un mon pretècnic. Potser, però el retrat més emotiu és de de Wittgenstein, apostol de la precisió i, precisament per això, màrtir de la incoherència.

 

Alice doesn't live here anymore

    Alice doesn't live here anymore és un dels menys recordats films de Scorsese, tot i que va tenir una influència molt positiva en la seva carrera. Essencialment era un projecte al servei d'Ellen Burstyn que el va triar com a director i va assolir l''oscar a la millor actriu principal. En aquest sentit va complir les expectatives i això el devia ajudar a posar en marxa el seu proper projecte, Taxi Driver. El film no recorda gaire altres treballs de Scorsese ni per la seva temàtica, tot i que no deixen d'aparèixer masculinitats molt tòxiques, com pel seu estil molt menys depurat i reconeixible que en els films posteriors (va seguir el consell de no moure massa la camara). Ellen Burstyn és Alice una dona de 35 anys molt mal casada però amb una relació estreta amb el seu fill de 12 anys. Al començament del film enviuda i es veu empesa a fer un recorregut per Arizona amb el seu fill mirant de guanyar-se la vida, primer com a cantat, l'únic ofici que mai havia tingut i després com a cambrera. La seva fita és Monterrey el seu lloc de procedència i on creu tenir possibilitats de guanyar-se la vida cantant. Estem doncs en el tan sovintejat genere de la road-movie. Scorsese volia ser un autor, però la veritat de la industria era una altra i per primera vegada treballava per a una major. El resultat va ser ambigu, no va fer el film que volia, ni un que realment l'agradés però si va destacar prou per rebre l'encàrrec d'un projecte més ambiciós: Taxi Driver (tot i que no va conseguir que el protagonista fos Keitel) Personalment, el film em sembla insatisfactori dramàtica i ideològicament pel seu final feliç. El final feliç és que al final Alice troba una parella plausible i enraonada, amb la qual cosa el film acaba reforçant la idea de què no hi ha vida feliç per a una dona sense un home ( i aquí recordo una entrevista feta en aquells temps a Shirley McLaine on es queixava que el Nou Hollywood dels setanta era encara més masclista que el vell. Tenia un punt de raó. En cap pel·lícula d'aquella època hi hagué un bon paper com els que de vegades tenien actrius com Bette Davies o Katherine Hepburn). Sembla ser que Scorsese si més no introduí un punt d'ambiguïtat perquè tot plegat no resultés massa ensucrat. Tampoc va haver de renunciar del tot al seu gust per la improvisació que fou tan fructífer en el seu film posterior, com l'havia estat en l'anterior, Mean Streets. Com en aquests dos films, també aquí apareix Harvey Keitel, en un paper breu però impactant i Jodie Foster com una amiga del fill de la protagonista, d'aspecte masculí i tendències delictives, començant-se a guanyar fer el paper que als 13 anys la posà en la història del cinema

 

El firmament

     Veig a la sala petita del TNC, el firmament, obra de Lucy Kirkwood que ha estat traduïda i adaptada per Roda Gara. L'adaptació trasllada el context geogràfic de l'obra que no s'esdevé a Anglaterrra sinó a Catalunya. En canvio, conserva el temporal doncs l'obra s'esdevé quan passa el cometa previst per Halley que després es dirà així. La història pot recordar la de 12 angry men amb dos diferències: Són dotze dones i allò que han de decidir no és la culpabilitat d'una acusada, el crim d'altra banda horrible ha estat confessat i és clar, sinó si està prenyada, cosa que ella afirma i que la salvaria de ser penjada a la forca. Tot això s'esdevé en un lloc molt petit i per això la pluralitat està relacionada no tant amb la classe social, tot i que si hi ha evidents diferències entre les dones, ni ideològica, gairebé totes tenen assumides el seu rol subordinat, sinó en les seves relacions diferents amb la maternitat i l'evolució del cos femení. La noia si està embarassada ho està de molts pocs mesos, cosa que no fa la situació evident i entre elles hi ha discrepàncies, sovint mogudes pels seus desigs de salvar-la o condemnar-la, ja que algunes tenen comptes pendents amb l'acusada i d'altres tot el contrari

        El firmament és una de les millors representacions a les que he assistit aquest curs i ho és perquè el text em sembla excel·lent, en tots els aspectes, especialment en la caracterització dels personatges i en l'extrema habilitat amb que es relacionen els dos aspectes fonamentals de la trama: la història de la deliberació i la resolució del cas de la condemnada i el de com una bona part de les dones se n'adonen de la importància de tenir veu i d'exercir, de manera excepcional però efectiva, un cert poder, en un àmbit on els homes són quasi del tot absents. (a la deliberació que és quasi tota l'obra hi ha un home, l'alguatzil, el qual però té prohibit parlar, tot i que fa la funció de vigilar que les dones no mengin, beguin o intentin escalfar l'habitació on estan reunides). L'escenografia és molt reeixida i amb pocs elements transmet la fredor i la desolació del lloc on estan reunides. És una producció important amb 14 actrius i 1 actor, i tots tenen el seu moment de lluïment, però cal destacar dos papers amb una certa centralitat: el d'Anna Castells, la noia jutjada, i el de Silvia Abril que hi és perquè és la llevadora del poble (és dir la que més sap de parts i embarassos, tot i que en un poble petit la llevadora no era una figura estimada per tothom i era un candidata clara a fer boc expiratori quan en calia un) i la que té un vincle més èspecial amb la noia jutjada. El que menys segurament m'ha convençut és el trasllat de l'obra a Catalunya cosa que li fa perdre versemblança, perquè els jurats, es miri com es miri, és una tradició anglosaxona i pressuposa una consciència dels drets individuals, segurament inexistent a la Catalunya del XVIII.

Mickey 17

     Aquest cap de setmana hi ha a la meva ciutat un esdeveniment relacionat amb la ciència-ficció i per això han projectat el darrer film estrenat de Bong-Joon Ho, el realitzador que poc abans de la pandèmia va triomfar de manera aclaparadora amb Parasitos. Aquí el canvi de gènere és total, situant-se en el terreny entre la ciència-ficció i la fantasia. El protagonista del film és Mickey Barnes un jove que per fugir d'una situació molt complicada a la terra, és perseguit per un usurer psicòpata, accepta enrolar-se com prescindible en una expedició de colonització a un planeta llunyà i gelat. Quan arriben després de quatre anys de viatge Mickey és utilitzat com a conillet d'índies per provar vacunes contra els virus de planeta. Això és possible perquè l'expedició disposa d'una tecnologia, prohibida a la terra, que permet copiar Mickey després de la seva mort, traspassant-li els seus records. Quan comença el film el protagonista és la versió dissetena de Mickey. En una missió de captura d'un alienígena del planeta és donat per mort, però és salvat pels alienígenes els quals, malgrat les aparences, no són hostils i quan torna a la nau, el nou Mickey ja ha estat produït. D'entrada, tots dos pensen que no hi ha lloc al planeta per a ambdós i volen matar l'altre, però finalment acabaren unint les seves forces per lluitar contra el ridícul comandant de l'expedició, una barreja de tirà i pallasso que pot recordar moltes de, per no dir totes, les figures polítiques actuals.

    Havent assistit pel bon record del film precedent, d'entrada no he sabut veure en aquest film el talent indubtable que el director coreà, havia mostrat a Parasitos. No em sembla un film de posada en escena brillant com l'anterior, tot i no estar gens mancat d'ofici. El punt de partida també em resultava molt interessant, doncs el film ens situa en l'àmbit de la identitat personal, i es relacionable amb les idees de Parfit. Allò clar per l'espectador és que els diferents Mickeys tot i compartir els seus records no són bé el mateix. La memòria és la base de la identitat però no la constitueix ben bé del tot. De fet, el Mickey 17 i el Mickey 18 tenen tarannàs oposats, però la seva amant, la guàrdia de seguretat Sasha, ha notat les diferències entre totes les versions, les quals mantenen però el record de les pràctiques sexuals compartides. Aquesta possible línia és abandonada al final per centrar-se en la lluita els alienígenes i els colonitzadors, cosa que em decep però sense dubte satisfà als interessats per la realitat virtual, els efectes especials i els amants de l'animalitat. La dimensió de crítica social i política tampoc no és absent. La missió colonitzadora animada pel gens carismàtic cabdill i comandant de l'expedició té el mateix esperit genocida i racista de, per exemple, l'efectuada pels anglosaxons a Amèrica del Nord, però mentre que Parasitos tenia sovint una fina ironia, aqui no és va massa més enlla d'una caricatura bastant obvia. Tots els Mickey són Robert Pattison que ara mateix és un dels actors més famosos del mon, però del que només recordo haver-lo vist a The Ligthouse on era l'antagonista de William Dafoe. Aquí l'antagonista és ell mateix i el seu treball convincent.

Sull'eguaglianza di tutte le cose

 

        Sull'eguaglianza di tutte le cose ha estat el darrer llibre de Rovelli i he dedicat el darrer mes a la seva lectura. Mentre que l'anterior Helgoland era una principi un text que podríem considerar com de història de la ciència, en concret l'aparició de la física quàntica, diria que aquest darrer llibre manifesta un caràcter més obertament filosòfic, desenvolupant i clarificant allò que eren les línies mestres del text anterior. De fet, la tesi més fonamental apareixia allí i ha estat refrendada en el nou text: el seu caràcter anti-aristotèlic, metafísicament parlant el respecte de Rovelli per la física aristotèlica és màxim, pel seu refús de la noció de substància ( i amb ella l'espai, el temps i les relacions de causa-efecte, de les quals es diu que només tenen relació amb l'àmbit de l'estadística, un resultat que crec no hagués desagradat a Hume). Al món no hi ha coses, els quantos no ho són de cap de les maneres, només hi ha relacions i cap objecte en res en si mateix sinó que el seu ser es constitueix des de l'observació, la relació, que estableix amb un altre. De fet, molts del recolzament emprats, la definició platònica del ser com "dynamis" o la utilització de l'ontologia de Nagarjuna ja hi eren. Menys present, o potser la memòria em falla, cosa no del tot improbable, és la seva constant apel·lació a Wittgenstein, un filòsof que avança en paral·lel amb la revolució quàntica. Aquesta apel·lació té la forma de l'antifundacionisme, si voleu anticartesianisme. No només no hi ha principis primers sinó que no podem pensar-nos capaços d'establir-los o de pensar-los. El camí que busca el primer principi és essencialment un error. Cal desfer-se de l'anhel de certesa , el qual segons Rovelli és:

1. irrilevante per la nostra vita;

2. irraggiungibile;

3. un ostacolo alla conoscenza.

El darrer punt em sembla especialment important, ho explica així:

non ha senso chiedersi cosa sia il mondo indipendentemente da ogni prospettiva. Chiedersi come sia il mondo indipendentemente da ogni prospettiva è una domanda oziosa. Non ci insegna nulla di utile sul mondo, dato che noi siamo una prospettiva.

En aquest sentit, el text de Rovelli acaba presentant-se com un llibre radicalment ateu. Lo noció de ser suprem exclou la de relació. No és pensable un punt de vista que es pugui constituir en total independència de tota relació. No hi ha lloc per a la trascendència, és a dir, un lloc priveligiat per descriure el mon des de fora. Tota descripció és des de l'intern i per això referida a una perspectiva, lo que Borg anomenava "interpretació relacional"

Més enllà d'interpretacions o pseudo-interpretacions teològiques, crec que el llibre ofereix una bona base per entendre no tant el que podem saber ,com el que ja no podem ignorar sobre l'espai o el temps. Pel que fa al primer l'espai lluny de ser un apriori, és un aspecte físic de la realitat i això es segueix, si no de la literalitat, si dels raonaments de Newton. i el temps es rebel·la com intel·ligible des la noció de dissipació. Que el temps passi, essencialment vol dir que l'entropia augmenta. En realitat, no és tant que la idea d'un espai i un temps únic sigui falsa, com que la seva veritat està limitada a un fragment molt petit de l'univers o, dit altrament, a un cercle molt restringit d'experiències. Fins i tot Rovelli es veu amb coratge per entrar en un tema tan decididament filosòfic com el del lliure albir, defensant la seva existència i a la vegada una plena compatibilitat amb les lleis de la natura. Des del seu tractament es tracta d'un pseudo-problema provocat per l'error contumaç de la metafísica occidental: pensar l'ésser humà com extranatural, és a dir, imaginar el procés ordinari de pressa d'una decisió com independent de les lleis de la naturalesa:

La sorgente della confusione è pensare che esistano due alternative: o siamo esterni alla natura o non siamo liberi. Non è vera né una cosa né l’altra: siamo parte della natura e siamo liberi perché deliberiamo e scegliamo fra alternative. Questo è essere liberi. Che altro potrebbe significare essere liberi?

Tornant al seu àmbit més propi de treball Rovelli insisteix en la absoluta compatibilitat entre allò descrit per la física quàntica, la visió del món derivada de la física newtoniana i fins tot la visió més ordinaria. No hi ha nivell de realitat ni una pluralitat de mons, tampoc una distinció entre matèria i esperit, té gaire sentit. Hi ha nivells de descripció de més o menys eficàcia i cap raó per pensar que cap procés es sostregui de les lleis de la física. La igualtat de totes les coses és un resultat que podem donar com ben establert, però del que tampoc hauríem de fer un dogma, perquè di descrizioni totali del mondo non ne abbiamo. Tot i la crítica a Kant si podem establir una continuïtat en el sentit que per Rovelli el coneixement humà és necessàriament limitat. Aquesta limitació està en un cert sentit provocada per l'estructura mateixa de la realitat: no hi ha adquisició de coneixement, sense dissipació i per tant perdua d'informació. El paràgraf següent em sembla que sintetitza del tot aquesta perspectiva i el que segons Rovelli en realitat pot aportar la ciència:

La teoria che ho descritto si riduce al mondo che conosciamo quando l’interferenza quantistica è trascurabile e il campo di gravità è debole. Al di là di questo regime, che è quello che ci è più familiare, la teoria non assume che il mondo sia contenuto in uno spazio. Non assume che ci sia una particolare variabile tempo in cui il mondo evolve. Non assume l’esistenza di oggetti. Non usa la nozione di proprietà caratteristiche di una sostanza. Descrive processi in regioni della natura arbitrariamente scelte e la descrizione è relativa a una scelta arbitraria della regione da circoscrivere, relativa a ciò che è intorno. Non fornisce un’immagine completa del mondo, ma solo un insieme di vincoli (probabilistici) su quanto sia possibile osservare dall’interno del mondo stesso. Ha un aspetto modale: si presenta solo come limitazione dei fenomeni possibili, e nella forma «se... allora». I valori delle variabili sono solo relativi a sistemi, il fatto stesso di avere valori è relativo a sistemi, la localizzazione nello spazio e nel tempo è solo relativa. La dinamica è espressa come relazioni fra possibili valori di queste variabili relative.

Adéu a Sonny Rollins

    Fa poc més de vint anys vaig tenir aquesta oportunitat de veure'l. Més o menys li quedaven encara sis en actiu. Amb el record se'm fa més viu encara la sort d'haver-lo poder veure. Avui a TV3 mostraven un foto feta a un carrer de Harlem on eren tots el grans (hi havia més d'un centenar de musics). Ell era l'únic que quedava viu. Parlar d'un final d'època, té més sentit que mai.