OPERAZIONE GATTOPARDO. Come Visconti transformo un romanzo di "destra" en un suceso di "sinistra"

     He passat unes hores molt entretingut i divertit gràcies a l'amabilitat del meu amic RMF que em va passar una còpia del llibre OPERAZIONE GATTOPARDO. Come Visconti transformo un romanzo di "destra" en un suceso di "sinistra" de Maria Gabriella Giannice i Alberto Anile. El llibre ofereix una crònica completa del tot el que es refereix al Gattopardo tant a l'originària font literària com a la posterior adaptació fílmica.

Tota la història comença amb una decisió una mica arbitrària, la d'un aristòcrata sicilià d'edat avançada que ha fet poca cosa a la vida, fora de llegir molt i veure com s'anava esvaint el patrimoni de la seva família (amb l'ajut en un cert moment dels bombarders americans) que fa el seu primer intent literari evocant la història de la seva família i especialment la del seu avi. Quan es lliurat als diferents editors el llibre és refusat per les editorials més importants i l'autor Giovanni Tomaso de Lampedusa mor sense tenir notícia que el llibre ha estat finalment admès per l'editorial Feltrinelli, on ha trobat un lector que si ha valorat l'estil i la reflexió històrica del llibre. Em va fer il·lusió saber que aquest lector era Giogio Bassani, l'escriptor ferrarès del que que he parlat alguna vegada en aquest bloc.

    L'obra va fer rebuda de manera molt freda en principi per la crítica italiana, especialment per la part més important que era la que orbitava entorn del PCI. Alguns com Sciascia es sentiren fins i tot insultats pel retrat que es feia de Sicilia. Al llibre se'l retreia un caràcter reaccionari, es negava explícitament la idea del progrés històric, un judici molt esbiaixat sobre "il Risorgimento" i haver estat escrit de maera anacrònica, sense cap concessió a les formes aportades per l'avantguarda del segle XX.Però malgrat les crítiques negatives l'obra es va vendre i es va vendre molt. Prou perquè fou traduïda a llengües estrangeres, on la recepció fou molt més benevola. Principalment a França, on Louis Aragon feu una crítica extremadament laudatòria que descol·loca la intel·lectualitat italiana. Mentre els italians veien un pur anacronisme, per exemple, Aragon veia una desplegament intel·ligent de les propostes proustianes. A les votacions del llavors molt prestigiós Strega, al millor llibre de l'any, el triomf va ser aclaparador. A més el seu oponent principal, una vita violenta de P.P. Passolini, tampoc podia acabar de ser del tot grat al PCI.Cal recordar que aquests mateixos grups intel·lectuals havien tingut una desfeta amb les seves crítiques negatives i el seu refús del Dr. Zivago de Pasternak. El seu seguiment de les pautes de Moscou, els havien posat clarament en oposició a l'opinió general que havia rebut amb entusiasme la novela de Pasternak.

     En aquest context apareix la idea de fer una adaptació cinematogràfica que es veu com una ocasió no només d'il·lustrar la novel·la sinó de rectificar-la, oferint una versió més congruent amb les concepcions del materialisme històric, donant veu a les classes treballadores absents del text de Lampedusa. Això s'havia de veure facilitat perquè de tots els grans director italians del moment, la pel·lícula havia estat encarregada al que estava més proper al PCI i per tant més obert a la seva influència, Luchino Visconti, l'aristòcrata milanès que mai no va renegar del comunisme. No era un treball fàcil i el guió de la pel·lícula està signat per cinc escriptors, col·laboradors habituals de Visconti i propers al partit. La seva redacció durà més d'un any. En principì, el productor Lombardo, hi estava d'acord però tenia la seva agenda. Conscient de què el film anava a costar molts diners, necessitava un acord amb una productora americana, que fou finalment la Fox, i somniava amb fer la replica italiana a Gone with the Wind. Per que sortissin els números, (cosa que no va passar tot i que la pel·lícula funciona molt bé en alguns països europeus) era essencial l'elecció del protagonista. La primera idea de Visconti, molt sorprenent, fou Nikolai Cherkasov, el protagonista d'Ivan el Terrible d' Einseistein. Es va contactar amb l'embaixada soviètica, però l'actor rus estava molt envellit. La següent opció de Visconti era Lawrence Olivier, però mentre Visconti s'ho rumiava, Lombardo va contractar Burt Lancaster, llavors en un moment molt dolç de la seva carrera.

    El rodatge es va fer a Sicília en la seva major part i després a Roma. Fou ben dur rodar escenes com la del ball en el mes d'agost. Visconti no va rebre bé no haver triat ell l'actor principal i no ajudava gaire a Lancaster, tenint un comportament amb l'americà de vegades groller. Lancaster, però, era un home intel·ligent i va trobar la clau per interpretar el personatge: seguir el model del propi Visconti, imitar-lo (de fet, Visconti es va arribar a plantejar ser ell el Príncep de Salina). Durant el rodatge potser la dificultat més gran va venir provocada per l'obsessió de Visconti per l'exactitud històrica, però mentre progressava, el que anava rodant cada cop més deixava de costat o prescindia de les aportacions filosòfico-històriques dels guionistes per recuperar l'esperit de la novel·la, centrant-se en el personatge del Príncep, amb el que el director cada cop s'identificava més, en definitiva, tots dos compartien origen.

    El film fou estrenat. La recepció de la crítica fou positiva en general i la intel·lectualitat esquerrana va aprovar la lectura de Visconti. Quan el film va anar a Cannes va guanyar la Palma d'Or (era la primera vegada que Visconti guanyava un premi d'aquesta categoria) però ho va fer amb una copia quinze minuts més curta, de les que el propi Visconti havia fet desaparèixer quatre escenes. Eren precisament les escenes on era més clara l'aportació dels guionistes i la rectificació ideològica imposada a Lampedusa, entre elles l'escena en què els camperols locals s'oposaven al prefecte burgès Sedara. Totes les còpies que hem vist després del Gattopardo ho són de la projectada a Cannes,. No en queda cap de la versió que va veure el públic italià en el moment de l'estrena, que fou la que aprovà la crítica italiana. Després la Fox mutilà de manera salvatge el film en les versions pel mon anglosaxó, cosa que evidentment afectà la recepció de la pel·lícula en aquests països, que no varen veure la versió integra fins 20 anys després. Es va fer una versió també en llengua francesa que té l'interès de què és allí on es pot sentir la veu de Claudia Cardinale que va rodar la seva part en francès (la seva primera llengua perquè era tunisiana) i va ser doblada a l'italià, a més, és clar, d'Alain Delon i Serge Reggiani, els actors francesos del film.

    Visconti va trair, doncs, el seu entourage, tot i que va ser capaç de donar molt del que volien. Tampoc va ser, però, fidel a Lampedusa. En aquest sentit, la rectificació no era possible, doncs estava marcada pel fet que la pel·lícula prescindeix de tres capítols de la novel·la. El primer d'ells, cap a la meitat del llibre, està centrat en el Pare Pirrone que deixà uns dies Donnafugata per veure al família al poble i ha de resoldre un problema entre famílies pageses locals amb un matrimoni de conveniència. Tenia sentit perquè el guió ja deixava força clar el caràcter de matrimoni de conveniència de Tancredi i Angelica. Més importants és la supressió dels altres dos, els dos darrers qu descriuen la mort del principi i l'evolució dels personatges que resten al segle XX. En realitat, el de la mort del príncep està suprimit en un sentit literal, però la mort del príncep queda perfectament explicada a l'escena del ball. Crec que i aquesta decisió de Visconti fou la que millor revelà la seva genialitat i un dels fonaments que fa del film una obra mestra.

Al darrer capítol ens assabentem que com era previsible Concetta, la filla gran del Princep enamorada de Tancredi, no es va casar mai i que el matrimoni d'Angèlica i Tancredi fou desgraciadament mediocre. En una visita de l'antic pretendent de Concetta i amic de Tancredi el que apareix al film (interpretat per Terence Hill), aquest li revelà la confessió del seu amic d'haver estat sempre enamorat de la seva cosina i al mateix temps aterroritzat pel seu oncle, cosa que evidentment canvia tota la perspectiva del film. Durant la novel·la molt més que en el film es comenta que la major possessió de la família, més enllà de les terres ( que han d'anar-se venent poc a poc) és la seva col·lecció de relíquies. Quan Concetta es decideix a vendre-les però els experts eclesiàstics determinen que no tenen cap valor. Al final, els Salina deixen doncs ben poca cosa a la posteritat.

    Vist aquest darrer capítol es mostra molt discutible el tractament que fa Visconti del personatge. La converteix en una comparsa, quan Lampedusa en fa el contrapunt de la doblesa moral de Tancredi i en part del seu pare, temptat a acomodar-se a la nova situac tot i que finalment no ho faci. Potser això hagués estat diferent si finalment Romy Schneider, present al rodatge perquè era en aquell moment la parella de Delon, hagués accedit a interpretar el paper. Però l'únic paper que volia era el d'Angèlica i la Cardinale era innegociable. Altres personatges també són maltractats en el film, en comparació amb el llibre. Un d'ells és Tancredi. En el film la seva presència a les files dels seguidor de Garibaldi es mostrada com una acció d'oportunisme i des del principi ens és presentat com un arribista essencialment conservador (la famosa sentència de què cal canviar alguna cosa, perquè tot romangui igual, la diu en la seva primera aparició al film), mentre que a la novel·la la primera adscripció revolucionaria és més sincera i hi ha una evolució ideològica en el sentit precisat en el film. També carrega molt les tintes contra Calogero Sedara sempre presentat de manera ridícula, quan, objectivament el seu personatge no fa el ridícul. Però la raó és molt clara. Visconti tenia consciència de ser un aristòcrata i un comunista. Des de qualsevol d'aquests papers l'enemic era el burgés representat per Sedara. En contraposició, Visconti realment estimava el príncep, (i en això si és fidel a Lampedusa) i també òbviament a Angélica Sedara, la guanyadora més clara del film. L'emblemàtica escena del ball (reproduïda més amunt) és sobre tot l'escenificació del seu triomf absolut, d'ella sobre els Salina, de la seva classe sobre el passat.

    El llibre és molt ric en informació i anècdotes i molt exhaustiu en la descripció del debat intel·lectual. Fou una bona excusa per tornar a a veure un altre cop el film i gaudir-lo d'una manera especial. No vaig poder deixar de pensar en l'escena inicial de The Godfather o la boda de The Deer Hunter, dos dels moltíssims intents, més o menys reeixits, de copiar l'original viscontià.

De la necessitat d'escriure

 

        Fa gairebé dos mesos vaig parlar amb el meu amic J.S.C. La conversa es va fer en unes circumstàncies molt tràgiques, però entre tot el que va em va dir hi ha una cosa que vull retenir. M'explicava que en el seus darrers anys havia descobert que li quedaven masses coses per estudiar i que tenia moltes curiositats no satisfetes i que, per això, sentia posar-se a escriure com un malbaratament del temps. Evidentment, hi ha aquí una mena de justificació personal, discutible i que potser no és d'igual aplicació en tots els casos. Essencialment, però, trobo que és veritat i a més fonamenta molt bé perquè resulten de poc fiar els tipus que publiquen un llibre cada any. No parlo evidentment dels dedicats a la literatura com novel·listes, poetes, etc. Potser, però, un mica també perquè jo de tots els autors del segle passat el que em resulta més admirable és Juan Rulfo

The best years of our lives

 

    Tenia ganes de reveure The best years of our lives des de que fa dos anys vaig llegir Sunset Park de Paul Auster on d'alguna manera l'escriptor neoiorquí replica l'estructura de la novel·la, canviant la segona guerra mundial per la crisi del 2008, mai no resolta i de la qual seguirem pagant conseqüències en els propers mesos. The best years of our lives és la història del retorn a la vida civil de tres combatents de l'exercit americà a la segona guerra mundial: Al, Fred i Homer. El primer és un executiu bancari amb una família convencional (cosa que més o menys vol dir feliç) que ha estat sergent. Esta interpretat per Fredric March guanyador de l'oscar al millor actor. El segon Fred (Dana Andrews) és un antic cambrer que ha estat capità de les forces aries i està casat amb una noia que només va conèixer una setmana. Homer és un antic atleta universitari que era mariner a un portaavions i que ha de manegar-se amb una garfis perquè ha perdut les dues mans. No està interpretat per un actor professional sinó per Harold Russell un exmilitar que estava a la situació descrita al film. Curiosament, és l'únic actor de la història que ha guanyat dos Oscars pel mateix paper. Va guanyar l'oscar al millor actor secundari i un d'especial, decidit abans de la votació, pel significat del seu treball al film.

    He trigat tant de temps en reveure-la perquè és una pel·lícula ben llarga pels estàndards del Hollywood clàssic, gairebé tres hores. El director William Wyler era ja una de les figures més destacades del cine americà i aquí feu un treball efectiu. No em sembla una obra rodona, però té moments de gran cine, magnífics. Jo personalment destacaria el primers 45 minuts de la pel·lícula i les dues escenes finals. Al començament veiem la tornada dels tres soldats a casa i Wyler és efectiu per fer-nos veure l'ambivalència d'un moment del tot esperat però també temut, perquè tots tres tenen motius per a pensar que el retorn a casa és un cert sentit impossible. Ells són diferents, en el cas de Homer de manera molt dramàtica, i a més l'entorn ha variat, és el cas d'Al que es troba amb uns fills que han deixat de ser uns nens, en el cas de Fred ha d'assumir una nova situació difícil d'encaixar: deixa de ser oficial per passar a fer de depenent en uns magatzems. Entre mig la pel·lícula s'allarga i potser dona molt espai als problemes sentimentals de Fred, atret quan més va més per la jove filla d'Al (Teresa Wrigth) i casat amb una dona que es va fitxar en ell per allò que era i no pot tornar a ser (Virginia Mayo). Quan Fred decideix trencar el matrimoni i deixar la ciutat hi ha una molt bona escena (la del clip de més amunt)en que ell repensa sobre si, mentre està en el lloc d'artiller que li corresponia en un bombarder destinat ara a la ferralla. L'escena final és un final feliç. Homer es casa amb la seva núvia de tota la vida (Cathy O'Donnell, una actriu especialitzada en patir molt) tot i que ell d'entrada tenia por a la convivència futura i Fred és el padrí. L'escena de la cerimonia serveix per unir Fred amb Peggy, la filla d'Al, en una escena on Wyler mou els personatges de manera magistral fins deixar en el pla només els dos protagonistes.

    Com ja vaig explicar fa dos anys el film de Wyler va ser el que es va imposar aquell any a It is a wonderful life de Frank Capra, cosa que va ajudar prou a acabar la carrera de Capra. De fet, encara hi és entre el més exitosos amb set Oscars. Les recaudacions també foren molt superiors. És evident que Wyler va contactar millor amb les expectatives del públic que Capra. En comparació, el film de Capra és molt més còmic en els moments còmics i molt més tràgic en els tràgics, però segurament la moderació de Wyler és més ajustada a les expectatives dels que esperen un film que parli seriosament. Curiosament, però el film de Capra em sembla en el fons molt més lúcid que el de Wyler. El diàleg final entre Fred i Peggy quan decideixen tirar enfavant tots dos és encoratjador però té poc més sustent que el voluntarisme. En canvi, el final feliç del film de Capra suggereix clarament quina és la solució de la reconstrucció d'Amèrica, certament la unitat, però no la unitat de tothom perquè Mr. Potter, és a dir el capitalisme monopolista i salvatge, no hi és. En canvi és molt oportú en el guió com es deixa veure que el desencant dels que retornen està causat per la por de la inutilitat de la guerra, el diàleg d'Al amb el seu fill amoïnat per la hipòtesi d'una guerra nuclear, o pel refús dels que pensen que els americans van lluitar al bàndol equivocat (i aquí és difícil no pensar a l'actual president dels EEUU)

Tessalònica

 

    Tessalònica és una ciutat del tot peculiar a Europa. Actualment és la segona ciutat de l'estat grec i tot que aquest té un caràcter centralista, en alguns aspectes pot rivalitzar amb la capital. Fa però només 115 anys que pertany a l'estat grec quan aquest ocupà la ciutat a la segona de la guerra dels Balcans. En aquell moment, el percentatge de cristians era molt reduït i a més estaven enfrontats, entre els eslaus i els grecs. Molt més important eren els musulmans, el fundador de la Turquia moderna va néixer en aquesta ciutat on té un museu dedicat, i encara més la població jueva. La proporció d'habitants jueus era la major d'Europa i aquests jueus tenien com una de les seves llengues el castellà. La catastròfica guerra de 1923 entre Turquia i Grècia va provocar l'intercanvi obligatori de les respectives minories i la desaparició de la població musulmana. L'ocupació alemanya va mostrar un interès especial per la ciutat atesa la importància de la cultura jueva i l'exterminació dels jueus fou efectiva i completa. Les autoritats gregues del moment no es van oposar gaire, perquè varen veure que els objectius alemanys coincidien amb el seu ànim hel·lenitzador. Avui en dia, Tessalònica és una ciutat indubtablement grega, però segurament és l'única ciutat d'Europa on es gairebé impossible trobar una família que hagi estat a la ciutat més de tres generacions. A més el gran incendi de 1923 va ajudar a un canvi radical en la fisonomia de la ciutat. Les descripcions del XIX destacaven, com entrant pel mar (com en el cas de Barcelona, la millor manera d'accedir-hi) destacava la visió dels més de 250 minarets que hi havia a la ciutat. Avui només queda un al costat de la Rotonda. En tot cas, Tessalònica és una ciutat molt agradable, del tot oberta sobre el Mar Egeu i plena d'animació. Fins i tot, per algú provinent de l'estat espanyol, resulta sorprenent la quantitat de bars, restaurants i locals nocturns, cosa potser provocada perquè la seva universitat és la més important de Grècia. El centre de la ciutat esta dividit entre la part reconstruïda després de l'incendi, en gran part barris ocupats pels jueus, i la part alta on són les muralles i l'acròpolis on vivien majoritàriament els turcs i té una urbanització tipus Kashba. Del passat turc i jueu queden algunes coses, però no gaires. Els monuments de la ciutat estan més relacionats amb les esglésies que resten del període bizantí i les restes del mon romà, molt nombroses. De la ciutat original que duia el nom de la germana d'Alexandre en canvi no resta res.

    La ciutat es pot passejar durant dies i dóna molt de si. Entre les runes romanes hi ha la de l'àgora, el palau de l'emperador Galeri, l'arc triomfal erigit pel mateix emperador, que convertí ciutat en la seva capital de fet i el que possiblement sigui l'edifici més important de la ciutat: la Rotonda. Havia de ser el seu el seu mausoleu, però no va ser així i després va passar a ser església, mesquita i una altra cop església, ara consagrada a Sant Jordi. Al seu costat hi l'únic minaret que ha restat dempeus. A l'estació de metro de Venizelos hi ha visible a la manera de l'exposició del museu d'història de Barcelona, el traçat urbà de l'encreuament de dos carrers de la ciutat romana. Podrien haver tingut una atracció de primer ordre semblant a les Cariàtides d'Atenes si haguessin restat les quatre estàtues romanes que hi havien en un encreuament del barri jueu, las incantadas, però el governador turc les va vendre al Louvre i França sempre ha refusat tornar-les.

    Les esglésies tenen prou interès. Les més importants són les dedicades a San Demetri i Santa Sofia. La Primera conserva el substrat de la primera església paleocristiana i la segona està presidida per mosaics de grans dimensions. Les altres no són fàcils de visitar. Generalment al migdia estan tancades i per les tardes estan dedicades al culte i són incompatibles amb les visites. La que més em va agradar fou la dedicada a San David amb un mosaic on es presenta un Crist del tot inhabitual, del tot imberbe.

    Vaig visitar tres museus de la ciutat. El més important és el museu arqueològic on hi ha el que queda de la cinquena encantada. La col·lecció està enriquida amb allò trobat en en les nombroses necròpolis que abunden a la regió. Com altres pobles antics els macedonis acostumaven a enterrar els morts amb alguns dels seus objectes més valuosos i a més la regió de Macedònia era abundant en or, un dels fonaments del poder de Filip i Alexandre. La darrera part de l'exposició anomenada l'or del Macedònia mostra el contingut en aquestes tombes. Les sales anteriors fan un recorregut per la vida de l'antiguitat que em va semblar un dels museus amb una ordenació més accessible i clara. El segon museu en importància és el dedicat a la cultura bizantina que il·lustra els gairebé mil anys que la ciutat va pertànyer a l'imperi bizantí. Et permet fer una molt bona idea d'aquell periode de la història de la ciutat i del tan poc conegut en realitat, imperi bizantí. De gran valor històric és el museu jueu el qual mostra els llocs de la ciutat on hi ha memòria del judaisme, mostra la importància i la vitalitat d'aquest grup de població en en les primeres dècades de la incorporació a l'estat grec i reconstrueix el procés de deportació i extermini de la població jueva el 1943. La darrera sala del museu està dedicada als nens jueus i bàsicament hi ha fotos d'aquests nens que no van arribar mai a adults. Hi vivien 10000 quan els alemanys van entrar a la ciutat. Varen sobreviure 58. El lloc és d'una gran simplicitat però potser per això ben emocionant.

    Fora de Tessalònica vaig veure els monestir de la muntanya d'Athos des del mar i vaig visitar la ciutat de Kevala, l'antiga Neapolis, la qual té un molt interessant barri antic en el penya-segat que s'enfila sobre la costa. El que bàsicament vaig veure són jaciments arqueològics. Per ordre de visita, el primer fou Estagira, la ciutat d'origen d'Aristòtil com saben tots els lectors de Sant Tomàs. Queda molt poca cosa però l'emplaçament sobre un estany defineix un pàisatge interessant. Després vaig anar a Philipos. Aquí la gernació era força important. Hi havien vingut molts autocars nordamericans i sudamericans plens de fidels que volien veure el lloc de la primera comunitat cristiana d'Europa. En un lloc de la ciutat es diu que és on fou empresonat Sant Pau quan fou detingut a la ciutat. El que queda de és de l'època romana i es conserven força bé el circ, el fòrum i una basílica del segle V c.e. Pella és el lloc de naixement d'Alexandre el gran i l'antiga capital. El lloc visitable correspon al que fou el centre de la ciutat, és d'una gran extensió però en cap cas ha quedat gaire més que els fonaments dels edificis. Finalment a Vergina hi ha el lloc de més atractiu. Un complex funerari sota un túmul artificial on hi ha quatre tombes. La segona és la de Filip segon i molt possiblement la quarta és la del seu net, el fill d'Alexandre, assassinat per Casandre qan tenia tretze anys. En vitrines adjacents està exposat el contingut que del fou troba quan foren explorades i descobertes no fa gaire més de quaranta anys.

    Ha estat el meu tercer viatge a Grècia. El primer des de fa quinze anys. Llavors erern molt visibles les conseqüències de les polítiques d'austeritat implacables que patiren el grecs. Ara la vida és força animada però es segueixen veient molt llocs tancats. Quan deia que venia de Barcelona, la gent amb la que parlava, treballadors de serveis, em manifestaven el seu desig de conèixer-la però també que per ells era un viatge impossible atesa la migradesa dels seus sous. A Tessalònica no hi ha cap cartell en castellà i no gaires en alemany, italià o francès. En canvi , si hi ha moltes indicacions en búlgar, un destí plausible per la ciutat fa cent anys, i en serbi o romanès. Cap en turc, tot i que el turisme turc sigui una realitat. La veritat és que en molts sentits aquella part del mon no és ben bé Europa, almenys en el sentit que emprem aquest terme habitualment. L'experiència històrica és massa diferent. Aixó no em vol dir que m'hagi sentit estrany, pel contrari allò que són possiblement ens és més proper que el que poden trobar a l'europa emboirada, septemtrional i protestant.

La rotonda

L'arc de Galeri

El crist imberbe a San David

Estagira

L'estació deVenizelos

Philipps

Pela

Les muralles de Tessalònica

La tomba de Filip II

La corona de Filip II

Dissoluzione

 

    Dissoluzione. Perchè la nostra civiltà sta morendo és un llibre de Martino Mora, un pensador militantment catòlic (l'editorial que el publica té el nom de l'espasa de l'arcàngel, una mica inquietant pel meu gust). Per situar-nos en el nostre país diria que és un llibre que li agradaria molt a Juan Manuel de Prada, el qual manté una línia de pensament força semblant, El llibre constitueix una defensa del pensament tradicional catòlic (situant-se en oberta oposició contra la línia oficial desplegada per l'església des del Concili Vaticà II), però fa una anàlisi de la realitat contemporània prou lúcid i punyent com perquè hagi estat recomanat per Fernández Liria en el seu darrer llibre defensant la il·lustració. Aquesta és una causa que certament Mora no compartiria, però si el refús a allò que la història (em resisteixo a dir la il·lustració) ens ha portat.

    Hi ha un sentit en què la critica de Mora em sembla del tot justa quan assenyala que l'errada de la il·lustració ha estat haver destruït les institucions religioses sense haver tingut la capacitat de crear una alternativa que facilités fer allò que, no sempre amb èxit, intentava fer la religió: extingir l'egoisme i restringir la inclinació a la violència de l'ésser humà, la manca de mecanismes inhibidors de la violència intraespecífica. la seva anàlisi, que pren sovint com referència les consideracions de Todd sobre el nihilisme en el seu darrer llibre, no ´`es especialment original però està ben argumentada, de manera alhora vehement i consistent. D'altra banda, mereix tota la meva simpatia per la claredat amb la que exposa allò mes evident que tanmateix ningú no gosa dir. Mai com ara hem estat en un règim tan purament plutocràtic en el que la democràcia no és gaire més que una façana. De la mateixa manera, insisteix en un punt no menys fonamental: no hi ha cap tesi del pensament "woke" que en el fons no afavoreixi els designis i les intencions d'aquesta plutocràcia. El 68 fou el major amplificador i potenciador del capitalisme. Per construir la seva narració parteix d'una tesi sobre la filosofia moderna que tracta com un axioma: la reducció del pensament humà a càlcul. Des del que jo he pogut estudiar, em sembla que en alguns casos, Descartes és el més clar, aquesta tesi només és pot sostenir des de lectures no gaire precises. Possiblement tampoc és tan important. La lluita contra la cultura del manual possiblement ha estat la causa més perduda de les que mai he fet algun esforç en defensar.

    La distància amb Mora és clara, com ho és amb De Prada. No crec que la història del segle XVII sigui un error i sense atrevir-me a negar la possibilitat d'una llei natural, em sembla que sabem massa poc de la natura, malgrat que cada cop en sabem més, per estar-ne certs d'una pretesa llei. De manera més o menys clara, aquesta llei acaba fundant-se en alguna mena de mite, quan va més, més sofisticada. Però possiblement el fet significatiu és que allò que hem designat com a fracàs de la il·lustració, és exactament el mateix que Plató retreia a la Sofistica, per molts anomenada "la primera il·lustració". Fins ara, potser, la il·lustració sempre ha vingut massa d'hora. L'esperança, l'optimisme, és pensar que no sempre haurà de ser així.

Frente Amplio

 

        Mentre estava uns dies a Tesalónica m'anaven arribant noticies del país, caracteritzades per la desventura habitual. Entre les més còmiques i alhora patètiques estan les negociacions per establir l'anomenat Frente amplio (!). No sembla que hagi de sortir gaire cosa però si més no m'han fet recordar un dels meus temes preferits de la Fania, el qual resum amb la seva tornada tot el contingut estratègic i moral de les discussions mantingudes entre els líders de l'esquerra de l'esquerra.

Eva Marie Saint, in memoriam

     Seria injust deixar passar per alt avui la mort de Eva Marie Saint a la respectable edat de 102 anys. Malgrat la seva avançada edat, la seva filmografia no és gaire gran, perquè va ser molt acurada en l'elecció de papers. A la seva carrera destaquen dos títol, On the Waterfront i North by Northwest. Potser la millor mostra del seu talent és que a totes dues fa personatges del tot oposats. La primera fou el seu debut i li valgué un oscar a la millor actriu de repartiment, donant la replica a un gran Brando. A la segona no guanyà l'Óscar, però no estigué menys brillant. No tinc clar perquè diuen alguns diaris que era una de les actrius preferides de Hitchcock, amb el qual només va treballar una vegada, però si que el director anglès estava molt satisfet amb la seva caracterització de dona atractiva, sofisticada que durant tot el film, manté descentrat a Cary Grant i els espectadors. Si el primer era un paper del tot dramàtic, la seva interpretació mostra que estava també molt dotada per a la comèdia (el gènere al qual pertany aquest film de Hitchcock, tot i que sovint s'oblida)