Com
explicava a l'entrada
de fa tres dies a
més de la nit
de
divendres recordo dues trobades amb el shakesperià rei Lear.
L'estrena del
film de Kurosawa, i la representació de la RSC. El film acaba
amb la imatge del jove cec perdut en un castell abandonat, el
resultat necessari d'un temps on són els folls els que guien els
cecs. Llavors el geni de Shakespeare em semblava l'expressió d'una
amenaça arrelada a la situació humana,
però segurament no tenia el sentiment real de què fos inevitable.
Avui en el temps de Trump i Gaza i tot plegat em sembla una
descripció exacte de la situació, tant pel que fa els cecs,
tots nosaltres, com pel
que fa als folls.
2
de febrer és el natalici dels dos membres de la que havia estat la
parella més mediàtica del segle XXI, Shakira i Piqué. També el
de gent que m'estimo i, com deia un inspirat rapsoda, unos que
vienen otros que se van (la vida sigue igual) el mateix dia que
es produí aquest naixement va morir Gene Kelly. Avui fa trenta anys.
No cal pensar gaire com fer un homenatge a la seva figura, perquè
ell mateix (junt amb Jacques Demy) va fer el millor possible a les
Mademoiselles de Rochefort, la pel·lícula que a hores d'ara
triaria per endur-me a una illa deserta on només em deixessin dur
una. L'escena és en el clip de més amunt.
Divendres
va arribar a Vilanova la producció del madrileny Teatre de la
Abadia. Casting Lear., un dels exercicis teatrals més interessants i
originals dels darrers temps. La base de l'obra és el Rei
Lear de
Shakespeare, en la versió castellana de Juan Mayorga. L'autora,
directora i anima de la representació és Andrea Jiménez i en ella
assistim, tant a una representació del Rei Lear com una reflexió
del seu significat i del fet teatral mateix desenvolupada per
l'autora. Jiménez projecta en la reflexió sobre l'obra la seva
experiència personal. Filla d'un empresari de la construcció dels
que tenien el mon als seus peus a finals del segle anterior, va
contrariar la voluntat del seu pare per dedicar-se al teatre, cosa
que li va valer ser
repudiada i apartada de la família. És clar doncs que el seu paper
ha de ser el Cordelia, la filla repudiada de manera injusta en
l'escena d'obertura de l'obra. De fet, però fa un altre paper en un
moment puntual, el del bufó, l'únic altre personatge que gosa dir
la veritat a Lear i que curiosament mai comparteix escena amb
Cordelia (podria ser que en els temps de Shakespeare tots dos papers
fossin representants pel mateix actor) Jiménez es declara al
principi de l'obra seguidora del principi de Peter Brook de què un
acte teatral només requereix un espai buit i algú que l'ompli. Però
en Rei Lear
cal un actor
per fer de Lear. Aquest actor cada nit ha estat un de
diferent que arriba al teatre sense saber ben bé que li toca fer.
i que fa la representació per primera i última vegada, és a dir,
com tots representem per regla general les escenes que ens toquen
viure. A Vilanova
l'actor fou Fermí Fernández al qual li havia perdut la vista des de
feia molts anys. Com que per regla general els actors no es saben el
text shakesperià de memòria, hi ha una tercera presència a
l'escenari fent la funció del perdut
i entranyable ofici d'apuntador, però ajudat de la moderna
tecnologia del "pinganillo".
Fernández i Jiménez representen les escenes, però a més del
diàleg de Shakespeare podem sentir les seves indicacions al
personatge de com ha d'actuar i les seves reflexions sobre l'acció.
Evidentment, són 90 minuts, es presenten les escenes entre aquests
dos personatges i es prescindeix de trames secundàries com la de
Gloucester
Lear
és evidentment una obra inexhaurible. Jo he tingut la sort de veure
a IanMcKellen
representant-la a Londres, però allò que més m'ha marcat ha
estat la primera versió que vaig veure no pas en un teatre sinó
filmada, la magistral Ran
de Kurosawa. Jiménez ha vist aquest film i tots els possibles per
desenvolupar un camí molt propi. Kurosawa
utilitzava Shakespeare com a base d'una inquisició metafísica,
Jiménez, es mostra sensible a allò que l'obra té de premonició
del teatre de l'absurd, però es centra en el conflicte familiar,
per això abans de
començar l'escenificació de Shakespeare li preguntà a Fernández
com es considera com a pare i la relació que tenia amb el seu pare.
El moment culminant és
l'escena de la reconciliació entre pare i filla, quan es troba amb
la seva pròpia limitació. Cordelia perdona al seu pare i ella que
també voldria perdonar al seu se n'adona de què no sap com. La
pregunta no té una resposta òbvia. Malgrat haver estat educats,
quasi tots, en una religió que fa el perdó obligatori, cap tenim
una noció massa clara de com es perdona i potser, com es va
preguntar Fernández, ni tan sols és clar si de fet arribem mai a
perdonar.
Tot
plegat fou una gran nit. Imagino que en primer lloc per en Fernandes,
que va patir però se'n va sortir molt bé en un registre del tot
oposat al seu rol habitual de comediant. Però, sobretot, per
l'Andrea que fa un desplegament de talent i energia ' se'n surt
plenament mostrant la completa actualitat del text shakesperià.
ABronx
Tale és el primer
film de Robert de Niro, que només va fer un altre després. Explica
la història de Calogero un nen i després un adolescentd'una família humil
del barri del Bronx que viuen del sou del pare com conductor
d'autobusos. Calogero té un pare dels que podríem dir exemplars, un
home
honest, treballador i de fortes conviccions morals, però el seu
paper es veu qüestionat quan entra a la vida del seu fill Sonny un
dels caps mafiosos locals que vol recompensar el nen en agraïment
per no haver-lo delatat després que el nen el veiés cometre un
assassinat a sang freda.
Sonny sempre havia tingut un viu interès per l'heroi del barri i
així Sonny acaba
esdevenint una mena de "pare" alternatiu
i canviant la perspectiva del nen sobre els Yankees.
Estem doncs en una història d'aprenentatge on el jove ha de fer una
tria entre una vida de de honestedat però també grisor i
precarietat i un altra de riquesa, diversió, un únic valor moral,
la lleialtat al cap, però també de risc permanent perquè la mort
és una possibilitat sempre
a l'aguait i la lleialtat és important perquè, de fet, és ben
rara.
En
comparació amb altres films del període sobre la mateixa temàtica,A
Bronx tale,
és una pel·lícula optimista doncs al final Calogero ha tret
realment profit tant del pare real com de l'alternatiu i hi ha una
certa reconciliació entre les dues figures enfrontades. El film és
de 1993 i quan el veus és fa difícil no pensar en Goodfellas
que era prou recent. Això evidentment predisposa a veure'l,
Comparteix amb el film de Scorsese l'interès, gairebé antropològic
per la gent del barri, sovint penses que podrien estar tant en un
l'una com en l'altra pel·lícula, una banda sonora de músiques del
moment on es desenvolupa la història ( finals dels cinquanta i els
seixanta) prou encertada,
aquesta,
i una tendència a utilitzar llargs tràvelings, tot i que de Niro
sigui més
moderat. De Goodfellas
repeteixen Joe Pesci, en una breu intervenció al final i De Niro
que fa un personatge del tot oposat al Jim Conway
de Goodflellas,
doncs és el pare conductor. Tot i el oposat tarannà moral la seva
manera de parlar i moure's tampoc és tant diferent. El seu oponent
és Chazz Palminteri
que era també l'autor
de la història on es basa la pel·lícula.
i obtingué un gran triomf doncs a més que la seva interpretació
fou prou bona, els diàlegs del films mostren que la història estava
prou ben escrita.
S'ha
representat dos dies al lliure de Gràcia, la
distance una obra
escrita i dirigida per Thiago
Rodrigues del que l'any passat varem poder veure també dos treballs
a Barcelona (la seva
versió d'Hecuba.
i el
cor dels amants)La distance
explica la història d'un pare i una filla. Tots dos havien estat
molt units perquè la mare va morir quan la nena tenia dos anys. Ara
hi ha una gran distància entre tots dos perquè el pare és a la
terra (una terra que podem imaginar devastada doncs es parla de tres
grans col·lapses patits i se n'espera un quart) i la filla al
planeta Mart, doncs forma part del primer contingent enviat per
colonitzar el planeta vermell. La idea del contingent es formar una
nova humanitat que pugui fer tabula rasa. El pare ha d'assumir doncs
que es tracta d'un viatge, en principi, sense retorn possible ni
desitjable. Però allò que no pot acceptar és que una part del
programa consisteix en esborrar els records del passat dels
colonitzadors com a requisit per a fer l'esmentada tabula rasa.
Intentarà doncs que la noia renuncii a la seva estada a Mart, encara
que pel que s'explica tampoc estigui gaire clar el sentit de tornar a
una terra moribunda.
La
distance ens parla
doncs d'una distància física, però l'autor assenyala que aquesta
és una metàfora de la distància emocional entre dues generacions,
la més jove de les quals està impossibilitada de mantenir vincles
amb el passat, per la incertesa del seu futur. L'escenari és una
plataforma circular que està en moviment (més o menys ràpid) tota
l'obra i els dos actors
es situen sempre lluny de l'altre, perquè no hi ha pròpiament
diàlegs (estan massa lluny) sinó intercanvi de missatges com els
que ara fem amb els missatges de veu de Whatsapp encara que no parlem
amb Mart. Separant hi ha un tronc d'arbre i una mena de roquer,
formant un conjunt bell en la seva simplicitat. La filla és Alison
Deschamps i el pare Adama Diop, un dels actors més carismàtics de
l'escena francesa. Juga un paper important la cançó de Caetano
Veloso, sonhos (es
pot sentir al clip de més amunt) que tenia una significat especial
doncs era un referent per tots dos ( la mare de la noia era
brasilera). La
darrera vegada que sona la filla ja no la reconeixerà ni de fet serà
capaç de recordar l'idioma de la cançó. Vaig gaudir de la
representació, però no em va interessar tant el tema ecològic o el
problema intergeneracionaal com la qüestió de la tabula rasa (un ve
d'on ve). Fins a quin punt podem assumir aquest esborrament del
passat quan decidim o sentim que és imprescindible, en el sentit de
condició necessària de canvis reals, altrament dits, revolucions?
O, dit d'una altra manera, justifica la revolució el sacrifici de
la nostra identitat més íntima? Mentre veia l'obra vaig recordar la
casa eterna de
Yuri Slezmine i la seva
tesi de què el fracàs de la revolució soviètica va venir de no
ser prou radical, d'haver mantingut masses coses de la cultura
antiga. En el fons és aquest el tema de Dr. Zivago, la
impossibilitat de preservar cap espai íntim mentre es
viuen "temps interessants". (un
dilema al que jo no m'he hagut d'enfrontar doncs el temps de la meva
joventut i maduresa no fou interessant i ara que venen tampoc queda
gaire espai íntim a preservar)
Al
TNC veig Maria Magdalenade Michael de Cock l'obra
dirigida per la directora de la institució Carme Portacelli. L'obra
efectivament gira sobre la figura evangèlica explicada per una
catedràtica que investiga sobre ella, mentre pateix una crisi
familiar provocada pel que seu marit demana la custodia de la seva
filla després d'un accident domèstic. Això permet una certa
identificació entre la seva figura i la de Magdalena reforçada
perquè l'únic personatge masculí que apareix és un taxista
brasiler que respon al nom de Jesús i que en algun sentit sembla
d'un altre món. La catedràtica Miriam és Ariadna Gil, el talent de
la qual és indubtable. Els seus companys estan bé i alguns em
semblen bons ballarins, doncs, en alguns moments es balla. La
producció és cara i llueix. Tot això em fa l'obra més decebedora.
La idea més important sobre la que gira és que la religió
cristiana té un problema amb la femineïtat. Com un gran
descobriment no és. Si més no, és una cosa que donava per molt
sabuda quan vaig estudiar una mica el mon antic, fa quaranta anys.
L'altre punt és que el text en molts moments agafa un punt demagògic
que no calia i que fa poc servei a la causa de la femineïtat De fet,
un dels `punts bàsics per mostrar el menysteniment de les dones,
evident i indiscutible, és la ignorància, també indiscutible, del
personatge de Maria Magdalena, però no sé si hi hauria gaire
diferència si es preguntés sobre Sant Pere o Sant Joan. La
ignorància sobre el passat cada cop més és la regla i no
l'excepció i, malauradament, la possibilitat de invencions de tota
mena. Tanmateix, l'obra em va servir per saber que Maria Magdalena
havia estat declarat apòstol d'apòstols pel Papa. l'any sense cap
gràcia de 2017. Aquesta declaració no contradiu per res els
evangeñlis canònics, però només té sentint des de l'acceptació
d'una certa autoritat als apòcrifs.
Ahir
havia d'anar a Barcelona. Miro la app de RENFE i veig les notícies
al migdia. Sento que la xarxa funciona amb normalitat. Arribo a
l'estació de Vilanova. Com que la meva confiança en els panels
informatius és limitada vaig a l'andana a veure el panorama. Hi ha
un tren aturat estacionat a cadascuna de les quatre vies. El panells
informatius estan apagats. Arriba un tren, no anunciat per
Megafonia, des de Sant Vicenç. M'hi pujo i sento que hi ha gent
comentat que porten una hora esperant. Va més ple del normal. En un
tunel de les costes estem aturats cinc minuts (estona per pensar en
altres coses). Arribem després un viatge de setanta minuts al
passeig de Gràcia. Molta més gent del normal a l'andana. A la
tornada, arribo a les deu de la nit. Al passeig de Gràcia els
panels expliquen que no hi ha cap tren cap a Vilanova fins les sis
de la matinada del dia següent. Cap membre del personal de
l'estació, ni tan sols algun guàrdia de seguretat. Com que les
barres estan aixecades baixo a l'andana a veure que passa i un altre
cop tinc sort i apareix un tren no anunciat que va a Sant Vicenç.
Arribo sense més novetats i pensant que podria haver estat pitjor.
No valoro l'experiència i de fet no sé sí per explicar-la ja se'm
pot considerar un ultradretà, segons s'explica aquí.
Mentre escric això la tele està encesa i explica que la Generalitat
a RENFE la gratuïtat dels trens fins que no es superi la crisi.
Donar gratis un trens que no funcionen, no sé si és una solució
brillant, però de fet és un bon resum de la pràctica habitual del
govern.
.webp)