Indignitat

 

    Fa dos anys vaig fruir molt de la lectura de Libre, el llibre on la professora Lea Ypi explicava la seva infància i joventut en l'Albània dels vuitanta i els noranta. Aquest cop va més enrere per oferir una biografia de la seva avia, una de les protagonistes del primer llibre (la mare del pare que viu amb ells i sempre els parla en francès). La recreació es basa en molt bona mesura en la investigació que ella mateixa va poder fer en els arxius del serveis d'intel·ligència albanesos oberts al públic en els darrers anys. La seva avia tenia un expedient obert com a espia feixista i estigué sempre sota vigilància fins que un error, voluntari o no, la va donar per morta el 1972. La sort del seu avi va ser pitjor. Era un home d'idees esquerranes al qual el seu pare, un alt càrrec del govern de Zog primer i del rei italià després, li impedí anar a lluitar a Espanya. Defensor d'una democràcia radical, la seva amistat amb gent del servei secret britànic li va dur a presó durant quinze anys. Leman, l'avia, va néixer en un família de posició molt elevada a Salònica a finals del segle XIX. Per això a Albània sempre va ser qualificada com a grega, tot i que no tenia cap relació amb aquest estat i aquella cultura. Pel contrari pertanyia a un elit cosmopolita emmirallada a la cultura francesa i, tot i no ser especialment practicants, la seva religió era l'Islam. La família tenia arrels albaneses i per això desitjosa de sortir de l'ambient familiar i veient que era una gran dificultat per la família pagar-li els seus estudis a França, decideix anar a viure a Tirana a finals dels anys trenta. A la capital d'Albània va aconseguir ser la primera dona a treballar a l'administració pública, però el que fou d'entrada una elecció no gens reflexionada marca el seu destí. Només va sortir d'Albània a la seva lluna de mel el 1941 i restà al país balcànic fins a la seva mort, vivint temps difícils amb un fill de salut escassa i fent treball físic en una cooperativa agrícola, on havia de ser reeducada.

    El llibre és llegeix amb progressiu interès. Libre era un llibre amb molt sentit de l'humor, Aquí això no hi és, potser perquè la història és molt tràgica. La història de la seva avia m'ha recordat la meravellosa escena de Dr. Zhivago on veiem per última vegada Lara vestida de gris i empetitint-se mentre camina a la vora d'un mur del mateix color i apareix  en primer terme un gran retrat de Stalin. La magnifica metàfora de Lean pot il·lustrar prou bé la vida de Leman. Si Ypi en el primer llibre va ser acusada, de manera injusta diria jo, de ser complaent amb el règim de Hoxa (per cert, un dels personatges d'aquest llibre. Havia estudiat amb l'avi a Paris), en aquest es fa palesa la crueltat però sobre tot l'arbitrarietat del règim. Tampoc és un llibre que pugui agradar als defensors teòrics del nacionalisme, perquè queda molt clar el paper verinós que aquests han tingut en l'evolució dels Balcans al segle XX

Economia social de mercat

 

    L'estiu del 1987 volia millorar el meu alemany i vaig passar tota el mes d'agost a la universitat de Würzburg ( no tan coneguda com la de Heidelberg, però aquell any estava empatada amb la més famosa en número de premis Nobel). No era però un curs merament d'idioma, sinó estava dedicat a l'economia, política i cultura alemanya després del 1945. En moltes ocasions i molts contextos em van insistir, molt a prop de fer-se pesats, en què Alemanya, a diferència d'altres països occidentals, tenia un model específic que era l'economia social de mercat. Estaven molt orgullosos del seu sistema i potser això els compensava una mica del fet de ser un país militarment ocupat en termes reals. Amb Shröder, el canceller que menyspreava obertament els professors, això va començar a passar avall i sembla que, segon expliquen aquí, el destí històric de l'actual canceller és acabar aquesta liquidació, abans de que possiblement Alemanya torni a estar governada per l'extrema dreta. Tot això, és clar, sense canviar la constitució. Hi ha prou en mantenir la retòrica. És evident que això de reformar la constitució el fa molta mandra, perquè també recordo que aquell any em van explicar , també moltes vegades, que la constitució era provisional fins que Alemanya no es reunifiqués (cosa que llavors era considerada com una hipòtesi del tot improbable a curt termini). Fa molts anys que hi ha una sola Alemanya i la constitució és la mateixa. Espero que no sigui perquè trobin que encara els hi falta alguna cosa, més cap al seu Orient.

Edip&Antígona

 

    Assisteixo a l'estrena al TNC d'Edip & Antigona, una representació de la trilogia de Sòfocles en versió lliure de Carlota Subiròs. Tot i que després d'alguns espectacles d'aquesta temporada hi anava amb molta prevenció, la veritat és que l'espectacle no m'ha decebut. Dóna una idea plausible i enraonada del contingut de les tragèdies i les idees de la posada en escena són elegants i suggeridores. Em va agradar especialment la representació de l'espai, per desèrtic, maleït on es desenvolupa la segona part de la trilogia. Ens trobem enfront d'un text que ha interpel·lat als europeus durant vint i cinc segles i avui no ha perdut en absolut aquesta capacitat. Des del meu punt de vista allò que queda més clarament exposat és el drama de l'autoconeixement, és a dir, el perill en tenir com finalitat essencial l'aclariment de la pròpia identitat, assumit de manera funesta per Edip. Subirós ha escollit un repartiment on predominen els actors de color. De fet, tots els membres de la família d'Edip ho són, llevat del seu Oncle Creont, interpretat per Jordi Martínez. Espero que això no hagi estat motivat per la lectura, des del meu punt de vista del tot errònia, de considerar a Creont com un personatge absolutament negatiu, la personificació de la tirania. Una interpretació plausible si considerem que tot dret positiu representa en el fons una forma de tirania. Babu Chem és Edip i tot i que al començament no em va convèncer plenament, la seva interpretació va creixent al llarg de la representació. Vicenta N'Dongo fa de Jocasta a la primera part i reapareix a escena en la part final, Antigona, recitant algunes de les més famoses estrofes de la part del cor, com la que es vanagloria de la inventiva humana. Potser aquest és el punt més discutible del muntatge. l'esvaiment del cor, doncs, com pensava Nietzshe no hi ha tragèdia sense cor. D'alguna manera entenc que la idea del mirall que els actors tenen a la seva esquema mentre es representa Edip Rei d'alguna manera posa els espectadors en el seu lloc. El problema és que el cor representa una forma de saviesa que jo no sabria veure al públic teatral actual.

The Parallax view

     The Parallax View és el títol d'un dels llibres mes ambiciosos filosòficament de Zizek i també d'un film d Alan J. Pakula de 1974.Abans d'ell però fou M.A. Granada la persona que m'explica la noció de paral·laxi en les seves classes sobre la revolució copernicana del curs 83-84. No he llegit el llibre de Zizek, però si que vaig veure l'altre dia la pel·lícula que és un dels films més curiosos dels anys setanta i que possiblement millor explica l'estat d'ànim de l'Amèrica del moment. El film té com a protagonista Joseph Frady un periodista d'investigació testimoni de l'assassinat d'un senador. Anys després una amiga (interpretada per la sempre molt desaprofitada Paula Prentiss) que era amb ell li explica que, casualment, tots els possibles testimonis estant morint de forma accidental. Ell no li fa gens de cas, (sospitant que la noia simplement vol que li faci cas) però quan ella mor, comença una investigació que el porta a descobrir la companyia Parallax; una gran empresa especialitzada tant a l'assassinat polític com a la distorsió sistemàtica de la realitat, imprescindible per l'èxit de les seves empreses. Frady assolirà ser contractat per l'empresa però finalment acabarà sent víctima de les seves maquinacions. Frady és Warren Beatty un dels actors més populars del moment, però malgrat la seva presència el film fou en el seu moment un fracàs indubtable. De fet, Beatty és un heroi molt atípic component un personatge amb el que és difícil cap mena d'identificació d'entrada. El film com la posterior All The President's Men és una mostra d'estil i rigor per part de Pakula definint una narrativa que mai no ens permet estar segurs del significat del que està passant. Sabem o podem intuir més que el personatge de Frady, però tot apunta a que potser el més important se'ns escapa. Queda, doncs, del tot justificat, el seu lloc central en l'anomenada trilogia de la paranoia de Pakula ( que començaria amb Klute i acabaria amb All the President's men)

El adolescente

     El adolescente (Подросток)  és, si més no per l'extensió, una de les grans novel·les de Dostoievski. Vaig comprar l'edició castellana al Nadal i l'he estat llegint aquests dies. Tot i que Dostoievski m'ha acompanyat des del començament de la meva adolescència, no sabia res d'aquest llibre. A diferència de les novel·les més celebrades, no hi ha narrador omniscient sinó que el llibre està constituït per les notes del protagonista. Tenim doncs un relat en primera persona, recurs que l'autor havia utilitzat a les memòries del subsol i a les nits blanques. El protagonista és un noi de vint i un anys anomenat Arkadi Makjarovich Doboruky. El seu pare legal, el marit de la seva mare, és un serf alliberat, però el pare biològic, Versilov, és l' antic propietari tant de Doboruky com de la seva mare. Mentre que el pare legal ha deixat la família per iniciar una vida de pelegrí religiós. Versilov, un home de quaranta cinc anys que ha perdut més d'una vegada la seva fortuna en el moment en que es desenvolupa la novel·la, viu moltes temporades amb la mare i les germanes, lluny d'Arkadi que es deixat a la cura de terceres persones i és finalment escolaritzat en règim d'internat. L'acció de la novel·la s'esdevé després de què Arkadi hagi acabat la seva educació secundària, descarti la idea d'entrar en la universitat i retorni a Petrograd on és la seva família veient-se embolicat en diverses intrigues que no m'han resultat fàcils de seguir

    El tema que Dostoievski veia com a fonamental era el de la relació entre pare i fill. El tractament certament és l'invers al que podríem considerar més tòpic. Aquí no es tracta d'un pare que no comprèn un fill, sinó a la inversa i la maduració consistirà en molt bona mesura en el procés d'acceptar el pare. Certament sí per l'atenció del seu fill Versilov hauria de ser el personatge clau, no em sembla que Dostoievski assoleixi crear un personatge de la dimensió de Raskolnikov o de qualsevol dels germans Kamarazov. Tot i que en part això sigui una conseqüència de l'opció narrativa, doncs nomes veiem Versilov des del punt de vista, mai equilibrat, del seu fill. Moltes de les diferències entre pare i fill es relacionen amb el conflicte generacional entre els liberals de la primera meitat del segle i la generació següent sovint radicalitzada, a favor o en contra, de l'obertura a Europa i la civilització moderna. Dostoievski demostra plenament el seu talent de pintor de l'ànima humana en la manera com es mostra el personatge del narrador, del tot representatiu d'aquest període de la vida humana on l'absoluta manca de coneixement d'un mateix ens fa oscil·lar entre la desesperació més amarga i l'exaltació més gratuïta. El personatge del pare legal, Makar Ivanov Dolgoruki, és el centre moral de la novel·la, una figura de santedat molt propera a la del Príncep Mishkin a l'idiota o Aliosha Kamarazov. Com elles dedicada a mostrar que la religió és l'únic camí factible per a la nació russa. En contrapartida, Arkadi que no ha rebut cap educació d'aquesta mena té com a mediador la figura de Rostchild, tot i que al final de la novel·la sembla que l'efecte d'aquesta mediació podria desaparèixer. Tot i que la resolució de la trama tingui certament la intensitat de les grans novel·les, el fet cert és que aquesta obra m'ha produït una impressió molt inferior tant a la novel·la que la precedeix cronològicament, els dimonis, com a la posteriors que tanca la seva obra, els germans Kamarazov. El meu dubte és fins a quin punt aquesta és una impressió objectiva o una conseqüència del fet que cada cop sóc menys pacient, em costa més interessar-me, amb les trames de les novel·les.

Retorn a Haifa

 

    Al Heartbreak Hotel veig Retorn a Haifa escenificació d'una narració de l'escriptor palestí Ghassan Kanafani que fou assassinat per agents de Mossad el 1972. Alex Rigola presenta l'espectacle que definí com teatre d'urgència; una eina per sacsejar la indiferència amb la que el mon pretesament civilitzat viu la tragèdia de Gaza. L'obra es situa vint anys després de la Nakba quan el govern Israelià permet la circulació dels àrabs a la zona annexionada i una parella torna a la ciutat per veure la que havia estat la seva casa vint anys abans. Aquesta està ara ocupada per una dona jueva provinent d'un camp de concentració i conserva bona part de les coses que deixaren el dia de la seva marxa precipitada i caòtica. Prou caòtica com per que a més dels mobles deixessin el seu fill de cinc mesos. El nen ha estat educat per la dona, de la qual ha assumit plenament la seva identitat, per la qual cosa veu als seus pares biològics com els seus enemics i manifesta el seu desig d'enrolar-se a l'exercit israelià. El seu pare li explica que molt probablement tindrà enfront el seu germà a punt d'entrar als fedayins tot i que això tampoc sembla que pugui canviar res (com en els tots ocells de Wajdi Moauwad, la idea de fons és una de molt herètica; la identitat no té relació amb cap essència sinó és del tot contingent). Com també explica Rigola la finalitat del projecte del Heartbreak Hotel es la de posar en primer pla el treball actoral. En aquest cas els quatre actors són Ariadna Gil, Chantal Aimée, Jordi Figueras i Carles Roig i el treball està a l'alçada de les magnifiques interpretacions que són habituals en aquesta sala.

Desordre, tirania i egotisme

 

    Amb els companys del seminari de Hermenèutica i Platonisme comencem a llegir el llibre IX de la Républica, el dedicat a l'home tirànic. Llegida amb pausa impressiona l'exactitud amb la que Plató dissecciona el que significa l'elecció vital que és la tirania. La diferència fonamental és que mentre els altres règims son formes degenerades de política, la tirania acaba significant la impossibilitat de la política. Plató utilitza un terme que tenia una llarga tradició i no era pejoratiu per donar-li aquest caràcter de referent negatiu i absolut en la intercessió de l'ètica i la política. Suposo que si ho hagués pensat a fons, cosa que ignoro, qui hagués estat molt d'acord amb el que explica Plató és Blaise Pascal, el qual afirmà el jo és en ell mateix tirànic. La tirania no neix d'una patologia sinó la seva predisposició és un element constitutiu de la naturalesa humana, dit altrament, tots tenim moments en que juguem a ser tirans. Són els moments en que es manifesta allò que deia el mateix Pascal: "le moi est haïssable". La reflexió de Plató també es propera al que ens volia mostrar Rene Girard, un autor que mai acaba de fer una lectura justa de Plató, quan citava l'afirmació de l'Evangeli de què Satanàs ha d'expulsar Satanàs. La creació del desordre es justifica en la necessitat d'acabar amb el desordre, per crear encara més desordre.