El diablo está entre nosotros

    Per recomanació del meu amic RMF llegeixo el diablo esté entre nosotros. Per pròpia iniciativa no ho hagués fet segurament. No coneixia res del seu autor, Lorenzo Ramírez, i el que diu la contraportada, col·laborador de Libertad Digital i autor d'un llibre sobre el 11-M, tampoc em predisposava. Com quasi sempre hagués fet malament de no seguir la recomanació i deixar-me dur pels meus prejudicis o, per oblidar, que ara mateix hi ha tensions molt més enllà de la rebuda per la meva generació entre dreta i esquerra. El llibre està ben documentat i argumentat i em sembla un document de primer ordre, per descriure la situació actual, que l'autor qualifica de caòtica. Em sembla díficil pensar a més en una prova documental millor de la tesi defensada per Zizek de que mai havia estat tan fàcil enganyar tothom, hi havia estat tan complicat trobar alguna engruna de veritat en els discursos públics. L'altre tret probablement més singular del moment i que el llibre ajuda a explicar és l'anomala situació europea, un conjunt de països governat per una oligocràcia del tot despreocupada de les societats que regeix i lliurada a interessos aliens. Dins del llibre es tracten diversos temes. Molts d'ells no són estrictament nous, com el relat del planificat enfonsament de la industria alemanya o la utilització de l'estat ucraïnès com instrument de l'obsessió russòfoba de les elits anglosaxones. Si algun però m'ha fet efecte és el relat de l'autor sobre la CEE, de cap manera una eina per construir una identitat europea, sinó per impedir-la. En aquest sentit és il·luminadora el relat biogràfic de Jean Monnet que fou sempre essencialment un agent dels interessos de la gran banca americana i que només al final de la vida fou reinventat com profeta d'un europeisme; que Schuman fos essencialment un nazi, en caniv, tampoc no és tanta sorpresa ni contradictori doncs en el fons el programa nazi ja era un projecte d'unitat europea. Ës aquesta la questió on em sembla que em sento més ensarronat i decebut jo he cregut un europeisme basant-me molt més en l'entusiame filosòfic que no pas en una observació de la realitat deslliurada de prejudicis.

    Ramírez és convincent en els últims capítols mostrant el poder pràcticament sense límits de les grans corporacions, que ell fa arrencar a l'època de Jimmy Carter la del desenvolupament original de la trilateral, el ràpid avançament d'una mordassa digital com mitjà de control de la població i adulteració d'una democràcia molt més virtual que efectiva; en definitiva, com reconeixia un dels caps de Black Rock abans de les darreres presidencials americanes, ells tenien gent a llocs clau de totes dues candidatures. La pandèmia, la crisi climàtica i les periòdiques bombolles, mai amb res d'espontani, han estat element claus per fer avançar no la globalització, sinó el globalisme la ideologia dedicada a sostenir el govern oligocràtic d'una minoria cada cop més tecncràtica enfront d'una majoria que no sols no entén gaire del que passa, com sempre ha passat, sinó que ara és prescindible i obsoleta. El llibre és molt hostil contra els neostraussians que són en gran part els inspiradors d'aquest projecte. Això coincideix amb la meva experiència personal amb aquest autor que també em sembla perillòs, perquè fa els imbècils més imbècils. Segurament en el punt en el que més discrepo de Ramírez és en la seva consideració d'Antonio Turiel com un mer agent del globalisme, que em sembla no té en compte ni la bona fonamentació del seus arguments, ni la seva coherència bàsica. Si que comparteixo plenament les seves consideracions finals que volen ser esperançadores, tot insistint en què la sortida del present laberint està en tot el contrari del programa educatiu que se'ns vols imposar, recuperació d'un ethos comunitari,.

A ace in the hole

 Douglas explicant perquè un periodista pot ser perillós pels gossos

    A ace in the hole (potser més recordada com el gran carnaval) és una de les pel·lícules més mítiques de Billy Wilder, però no és de les més vistes, no es projecta gaire sovint, ni tampoc de les de més èxit, almenys en el seu moment. Suposo que la raó d'haver estat mitificada és que quasi tothom en algun moment, per raons comprensibles i variades, sent odi pels periodistes. En aquest estat d'anim, a ace in the hole, és un film del tot gratificant. El protagonista és un periodista, Chuck Tatum, en hores molt baixes, que després d'haver estat acomiadat de més d'un diari important de l'est, treballa en un diari provincià d'Alburquerque tot esperant una oportunitat en forma de gran notícia que li permeti remuntar la seva carrera. Aquesta oportunitat arriba quan per atzar en un treball rutinari se n´'assabenten que un home anomenat Leo Mimosa ha quedat atrapat en el fons d''una mina després d'un esfondrament sense possibilitat de sortir. Chuck arriba al lloc on jeu l'home li dona provisions i alguna coseta per anar passant el temps i veu que el seu rescat pot ser la seva oportunitat de tenir de manera exclusiva un gran història d'"interès humà". Per això convenç al sherrif local, en campanya electoral, de perllongar el màxim possible el temps del rescat; tot i que els tècnics veuen plausible apuntalar les parets de la mina cosa que duria un dia, es decideix barrinar des de la cimera del penyasegat que hi ha sobre la mina, cosa que suposa no menys de cinc dies de treball. Durant aquest temps, el lloc de treball s'omple de curiosos i tot plegat esdevé un gran espectacle, amb circ i conjunts de country inclosos.

Wilder podia ser molt vitriòlic i mai no ho va ser tant en aquest film. Si en el seu moment va semblar excessiu al públic i la crítica, setanta anys després la seva descripció de la manca d'escrúpols de la premsa sensacionalista tampoc sembla tan exagerada i fa que no es pugui deixar de simpatitzar amb el film. En aquest cas em sembla que el missatge potser fa veure la pel·lícula millor del que és. Era la primera vegada que Wilder produïa i dirigia a més de signar el guió i aquest últim em sembla millorable en molts aspectes, el més important la relació entre Tatum i la dona de de Mimosa, un personatge que justifica la fama de misogin que sempre acompanyà Wilder ( segurament l'esposa de Mimosa és el personatge més desagradable de les seves pel·lícules junt amb el d'una altra dona: l'ex-esposa de Lemmon en A fortune cookie). També penso que es podria haver donat més pes al director del diari d'Alburquerqe, el periodista honest i compromès amb la veritat, encara que només fons, perquè ni en aquest film ple de cinisme, Wilder pot deixar de ser un moralista. Al final, el desenllaç de l'obra ve marcat pel penediment de Tatum que no és inversemblant, si més no pels que com Levinas creiem al poder del rostre humà. (Tatum és l'únic que veu Mimosa durant els cinc dies, mentre que per tot els altres és poc més que una abstracció). Potser una altra manera de dir el mateix és que Wilder no tenia cap actor capaç de fer d'antagonista de Kirk Douglas, que troba en el personatge de Tatum un vehicle immillorable pel seu estil enèrgic, sempre proper a l'histrionisme.

        

Les orphelins

    Les orphelins és la darrera novel·la d'Eric Vuillard. Com les anteriors és un text molt breu, molt intens i participa de la mateixes finalitats que la resta: restituir la memòria del desheretats de la terra i ensenyar-nos que el passat és essencialment encara el present. En aquest llibre es centra a la figura de Billy The kidd. Billy és un dels personatges més mítics de l'Oest americà i, potser per això, és de les figures històriques de les que sabem menys coses amb certesa, tant sols unes dades mínimes, que generalment no són segures. Això no ha estat dificultat perquè hagi estat el protagonista d'una quantitat ingent de novel·les i films. Artísticament el més important, des del meu punt de vista, és el de Sam Peckinpah, tot i que és un film més sobre Pat Garret que no sobre Billy the Kidd. Curiosament, fou Pat Garret, és a dir el seu assassí, certament legal, l'autor de la primera narració sobre la vida de Billy the Kidd. El film de Peckinpah, com quasi tots, utilitza Billy per transmetre inquietuds del moment, Billy acaba sent com una mena de Hyppie, i Kristoferson no em sembla que transmeti la fragilitat que Vuillard atribueix al personatge de Billy (l'altre versió de la seva vida més recordada, the left handed gun, comptà amb Paul Newman potser més adient pel personatge, no recordo però gaire d'aquest film). Allò en que si coincideixen les dues obres és que totes dues subratllen la importància de la guerres de ramaders, la del comtat de Lincoln en concret, de les quals Billy fou finalment una víctima. El mateix aparell estatal que promogué el desordre per esbotzar les estructures socials ( no era el buit, Santa Fe és la ciutat més antiga dels Estats Units encara que dubto molt que Trump ho sàpiga) creant el caos on Billy comença la seva vida errant, acabà amb la banda de pistolers quan havien deixat de ser útils. Vuillard és emotiu i punyent en fer visible el contrast entre l'oblit que envolta tots aquells pistolers, mancats quasi sempre com el mateix Billy de família i els homes que remenaven les cireres llavors a New Mexico, fundadors de dinasties familiars que no han perdut mai el poder.

 

Collateral

     Reveig Collateral, una de les primeres pel·lícules que vaig veure quan vaig començar la meva etapa anglesa. Llavors em va agradar molt i vint anys després el film aguanta perfectament el pas del temps. La pel·lícula explica la història d'un assassí professional que arriba a Los Angeles per acabar en una nit amb cinc personatges relacionats amb un judici a un traficant. Com que s'ha de moure molt i anar ràpid convenç un taxista, una mica somiatruites, perquè treballi per ell tota la nit. Un accident a la primera execució, la víctima cau per la finestra a sobre del taxi que l'espera, farà que el taxista estigui forçat la resta de la nit a continuar una feina a la que renunciaria de bon grat. El film es manté per dos punts forts. El primer és l'antagonisme molt reeixit entre els dos personatges protagonistes, l'assassí Vince pertany a la nissaga d'assassins recolzats en una visió filosòfica que potser té un punt de partida a l'oncle Charly de la hitckcokiana Shadow of a doubt. Vince està convençut de l'arbitrarietat i manca de sentit del mon cosa que fa que no hi hagi res d'objectable al seu treball. La seva perspectiva moral de fet no és gaire diferent de la personatge que faria Javier Bardem dos anys després a No country for old men. Bardem, de fet, apareix aquí en un paper breu com el traficant que ha de ser jutjat. La diferència està en el tarannà dels intèrprets. Mentre que Bardem componia un individu de tarannà inhumà, Vince és Tom Cruise, fent aquí un dels seus millors treballs doncs conjuga el seu tarannà simpàtic i seductor amb un fos del tot ombrívol. El seu antagonista Max, interpretat per Jamie Fox, és indiscutiblement una bona persona, però també un home poruc i no gaire lúcid, que haurà de buscar un coratge que mai no havia tingut per sobreviure la nit. El segon punt fort és el treball de Michel Mann, que demostra una capacitat pel thriller i el cine d'acció superior a la de qualsevol altre membre de la seva generació

La història de la teva vida

     La història de la teva vida és el primer recull de contes de Ted Chiang. L'altre, Exhalation, l'havia llegit fa uns quant anys i recordo que la impressió va ser molt bona, especialment la del primer conte "The merchant and the Alchemist's Gate" una reflexió sobre el temps amb regust del millor Borges. Chiang conrea la ciència-ficció des d'un punt de vista obertament especulatiu obert a jugar amb nocions metafísiques o científiques, que no exclou comentaris socials del tot pertinents. Aquest és el cas del que per mi és el millor relat del llibre el que el clou: "el plaer d'allò que veiem: documental". Estructurat com una simple transposició estricta d'un documental televisiu, el conte explica el desenvolupament d'una tècnica de control neuronal que en un cert moment es vol fer obligatòria per acabar amb l'"aspectisme", és a dir la tendència a valorar les persones des de la seva aparença física. La tècnica permet fer totes les diferències perceptuals que fem habitualment, però suspèn la nostra capacitat de judici estètic. Pels que pateixen la "cal.liagnòsia" la distinció entre bell i lleig perd tot el seu sentit i així s'esdevé una possibilitat d'igualtat absoluta.

 Sovint els contes prenen per a l'especulació metafísica temes de la mitologia més clàssica. Així "setanta-dues lletres" barreja el mite del Golem amb la manipulació de l'ADN. A "l'infern és l'absència de Déu" el material mític utilitzat és l'aparició d'àngels, que el narrador vincula a esdeveniments catastròfics. La mirada sobre la divinitat, més de l'antic testament que del nou, és força irònica. El conte que dóna el títol al llibre, la història de la teva vida" explica la visita d'una civilització extraterrestre que ens visita ( i que com a Cita amb Rama de Clarke, no semblen mostrar massa interès per nosaltres) explicat des de la narració d'una lingüista que ha après el llenguatge alienígena, que no és seqüencial com el nostre, sinó adequat a unes entitats amb una concepció on el temps no es desplega sinó sempre hi és tot, amb la qual cosa el naixement i la mort de la filla de la protagonista, només poden ser explicats com fets simultanis Com en el llibre anterior, el primer conte també recorda molt a Borges. El títol és "la torre de Babilonia" , cosa que ja assenyala quina és la relació. Aquí la construcció té èxit. L'obra és desmesurada, de la cimera a la base hi ha mesos de recorregut, però finalment l'arribada al cel significa una sorpresa pels constructors.

Stand up for Giuda

         Al teatre Akademia assistim a l'estrena de Stand up for Giuda de Leonardo Petrillo interpretada per Ettore Bassi. L'obra és un monòleg del personatge de Judes que reivindica el seu paper i la seva actuació en el drama esdevingut fa més o menys dos mil anys. Petrillo ha fet un text em sembla ben recolzat al que ha estat transmès i Bassi es mostra com un actor amb recursos sobrats per dur el pes de la representació de manera efectiva i sovint brillant. El text de Petrillo es construeix entorn de l'antagonisme entre Judes i el personatge de Joan, el deixeble estimat i l'autor de l'evangeli on Judes es descrit amb més animadversió, també l'únic on hi ha resurreccions fora de la del fill de Déu, present evidentment a les quatre. Judes en el seu monòleg, assenyala com ell era el deixeble més digne de confiança i per tant havia de ser el designat per dur a terme el pla de la divinitat. No podia fallar executant un paper que era del tot necessari. La seva intuïció d'aquest fet fa que l'explicació última del seu acte fos l'amor ( Al començament de l'obra, Judes afirma que la universalitat de la seva figura és que tots som traïdors potencials. En aquesta línia cal pensar que estimar significa estar sempre a un pas de trair. Els filòsofs d'això en diuen la fragilitat de la situació humana). El seu suïcidi no s'explica tant pel seu remordiment, en diversos moment Judes ens explica que no hi ha lliure arbitri i per tant no hi ha imputació de responsabilitat, com per la por enfront de la sospita que potser el plan no tenia sentit perquè l'home que havia lliurat a l'autoritat, al qual sempre es refereix com Rabí, era només un infeliç, una possibilitat que només queda refutada per la resurrecció que a ell no li va ser donat veure. Més enllà de la construcció del text, em va agradar molt l'escenografia amb molts pocs elements, una taula de maquillatge, un mapa de la regió, un arbre, i un ús de la il·luminació molt intel·ligent.

Política sense teologia (i sense política)

Es como si la izquierda liberal estuviera saboteando intencionalmente las grandes causas comunes ( no es de extrañar que algunos izquierdistas digan abiertamente que lo hacen de forma deliberada). En cuanto una izquierda mas radical presenta estas propuestas económicas, los liberales de la guerra cultural las acusan de descuidar las cuestiones trans, etc: sin embargo, la izquierda liberal progresista de la guerra cultural no hace eso mismo de lo que acusa a la izquierda comunista más radical.....Aunque finja criticar despiadadamente el capitalismo global occidental, su propia actividad se limita a los excesos autodestructivos de lo políticamente correcto: su esperanza es que otro agente externo trace esta linea, lo que significa, en términos freudianos que simplemente carece de un deseo verdadero de participar en la lucha. 

(Ateismo cristiano, pp. 305-308)