Petit elogi al professorat

 

Tres anys defensant el professorat no deixa de ser una tasca ben cansada. El malestar a l'ensenyament troba la seva arrel en ser una societat decadent on ha desaparegut tot consens sobre allò que cal transmetre. L'administració, des d'aquest caos, ha desenvolupat un experiment de sinistra enginyeria social amb el que les famílies no deixen d'estar d'acord i el alumnes pateixen. El professorat en general és un còmplice necessari, sovint justificat amb sopars de duro. Doncs el fet és que en més de trenta anys de feina mai no he de deixat de tenir companys que feien una tasca excel·lent, la qual mai no deixava de ser reconeguda pels alumnes. Si ells poden, tots hauríem de poder i cal plantejar-se, i plantejar-nos, la pregunta de perquè això passa tan poc,

Coses que no tornaré a fer (IV): Reunions de professors

 

Reunions de professors, com ara, claustre o reunions d’equips docents. Dijous en vaig fer una i em queda encara un claustre. L’infantilisme de la major part dels meus companys se’m fa ja del tot insuportable. Fa pocs dies un bon amic em deia que pensava que només hi haurien d’haver alliberats sindicals de mitja jornada perquè si no ets a l’aula perds de vista la realitat. Crec que no tenia raó. Hi ha gent que sense fer classe enten perfectament el que està passant i és també cert que la major part dels que estan a les aules no se n’assabenten de res. Però la sensació de fastigueig que tinc sovint, i en grau molt agut ahir, ve del fet  que els teòrics del departament, la Bofill i de les facultats de pedagogia varies estan guanyant perquè el tipus de docent majoritari ja és el que ells volen: infantil, sentimentalista i autoritari i això si que a vegades costa de veure quan no ets realment dins de la dinàmica dels centres concrets. Cal lluitar, per una decència mínima, per defensar una educació pública defensora dels valors il·lustrats i la ciutadania democràtica; és una ingenuïtat imperdonable, però, considerar que el conjunt del professorat és un aliat en aquesta causa.

21195 dies, 3130 setmanes; 720 mesos

Això és el que en termes de temps mès breus i propers  signifiquen seixanta anys de vida.  En termes més  breus són quasi dos mil millions de segons,  més de 31 millions de minuts i més de mig millió d'hores.  La sensació és molt diferent a complir qualsevol dels altres números rodons, perque llavors hi havia una continuïtat de vida que ara ja no hi haurà de ser. Pels que som de tarannà rumiant se'ens fa difícil no fer balanç i el meu no és per tirar campanes: no tinc cap fill, no he assolit mai escriure cap llibre bó i tot i haver-me declarat amant de l'estudi no tinc la sensació de saber-ne molt, ni d'haver aprés gaire cosa.  Si més no això marca una finalitat pel que em queda de vida ja que el darrer punt és clarament esmenable. El problema és que els meus darrers anys m'han allunyat tant dels hàbits de treball real que hi ha motius per dubtar que em sigui possible. De fet, ni tan sols puc tenir ara mateix un plan clar d'on viuré els propers messos. Tot plegat mirant enrera el balanç es positiu en moltes cases, per exemple, en haver tingut una feina que m'ha donat una llibertat gairebé impoensable en qualsevol altre ocupació.

Lectures d'hivern i primavera (II): The world of late antiquity.

Vaig llegir al febrer la reedició d’aquest clàssic del que possiblement ha estat l`historiador més important del final de l’era antiga. Mesos després retinc la idea de què el llibre explica molt bé el caràcter mític de la nostra noció d’esfondrament de l’imperi romà, un procés molt radical en els seus resultats en Occident, però també extremadament lent i gradual; el qual no té tant a veure en un canvi d’ideals, menys absolut del que hom diu, com en motius econòmics: ni tan sols els bisbes tenien l’oci requerit per una vida dedicada a la cultura. El llibre explica de manera interessant i amb riquesa de detalls, la conformació de la nova elit occidental, vertebradora de la societat que foren les jerarquies cristianes.  Però a Brown, Orient no li interessa menys que Occident i la tesi final és que la pervivència d’Occident enfront de l’expansionisme de l’Islam no té tant a veure amb la batalleta de Martel o la persistència bizantina per vuit segles, com amb el sorgiment de Bagdad, el lloc on es produeix l’assimilació de les tropes beduïnes per la cultura persa i orienta la mirada de l’Islam cap a l’Orient.  Allò que identifiquem com a Occident a l’edat mitjana subsisteix en gran part per la seva irrellevància.

Lectures d'hivern i primavera (I): Helgoland

 ´

Helgoland és el nom d’una illa del mar del nord i també de l’últim llibre del pensador científic Carlo Rovelli dedicat a divulgar i interpretar en la mesura del possible la física quàntica. L’esmentada illa fou el lloc al qual es retirà Heissenbeg l’estiu de 1925 i on posa les bases d’aquesta disciplina que soscavava la versió tradicional i convencional del món. La illa curiosament restà molt malmesa després que els britànics la triessin per fer esclatar els explosius confiscats als alemanys després de la segona guerra mundial.   D’entrada el llibre apareix com una crònica dels fets i dels pensadors que varen conduir a l’elaboració de la teoria, però molt més interessant és la interpretació en termes ontològic que ofereix Rovelli, cosa que fa de manera molt precisa  a la meitat del llibre: després de la física quàntica l’aristotelisme és insostenible; no podem mirar la realitat com un conjunt de coses, és a dir de substàncies que tenen atributs, sinó que només existeixen relacions, xarxes de relacions. Els objectes no tenen cap qualitat en si mateixos sinó només en relacions amb altres objectes i això permet fer més intel·ligibles paradoxes com la del famós gats, doncs no hi ha dos electrons en ells mateixos sinó dos diferents maneres de conformar una relació entre l’observador i l’electró, els càlculs no descriuen el lloc real de les partícules, sinó la probabilitat d’estar en un lloc sí les observem.  Rovelli refereix alguns llibres de filosofia que des de diferents perspectives emfatitzen aquest caràcter central de la relació, tot i que de fet ja en el Sofista de Plató l’extranger d’Elea havia assenyalat  que, cito el text de la traducció castellana: solo existe realmente lo que por naturaleza puede actuar sobre otra cosa o sufrir la más mínima acción por parte de otro, por insignifcante que sea e incluso si solo sucede una vez. Propongo, por tanto, esta definición de ser: no és mas que capacidad de actuar (dinamis).  El pensador, però, capaç de desenvolupar una concepció de la realitat més propera a la de la física quàntica és un hindú del segon segle de la nostra era: Nagarjuna, pel qual les coses està buides en elles mateixes no tenen realitat autònoma sinó que només existeixen des de la perspectiva d’una altra cosa. La determinació general del ser és la buidor (sunyata) i la lucidesa màxima passa per la renuncia al fonament o dit en termes epistemològics, a la renuncia a les certeses. La concepció de Rovelli és evidentment un perspectivisme, però deslliurat del que ell identifica com un prejudici persistent i falsament intuïtiu; la idea del jo com una entitat autònoma i independent, seguint a Mach, el qual reivindica enfront del pensament primitiu i arcaic de Lenin, Das Ich ist unrettbar

Docentes libres

El meu amic Carlos Silva segueix actiu en la defensa de les seves conviccions i està donant la cara com  portaveu de la plataforma Docenteslibres que té com a objectiu defensar els drets dels alumnes castellanoparlants a Catalunya. Jo puc dissentir amb el Carlos potser en algunes valoracions històriques i en algun biaix ideològic però la defensa que proposen del drets individuals em sembla indiscutible, com és també indiscutible que l’administració s’esforça en la marginalització del castellà. Una altra cosa són les seves possibilitats reals de tenir èxit amb la seva proposta, que no són nul·les però si estan molt limitades pel fet que la major part de l’alumnat i de les seves famílies no veuen tan malament la situació lingüística del instituts, la qual des del meu punt de vista consisteix en que s’ha renunciat a fer aprendre el castellà però a canvi tampoc s’insisteix gaire en que hom aprengui el català. Hi ha prou amb que es faci veure. Feia poc la comparació entre els examen de castellà d’altres comunitats i els de Catalunya eren molt clars en la diferència i  per tant en el baix nivell de l’alumnat català. Allò que no es diu, però que em subratllen molt els meus alumnes, majoritariament castellano parlant, és que des del seu punt de vista l’examen més difícil és el de castellà, la qual cosa ens diu prou sobre el que se’ls exigeix realment de català. No té discussió que una societat il·lustrada o mínimament assenyada hauria de viure el bilingüisme com un element de riquesa, però és molt difícil demanar el bilingüisme a una societat que no té interès real per cap idioma. Des de fa sis anys, quan els meus alumnes a Sociologia parlaven del sistema educatiu actual mai no ha mancat la queixa per les assignatures inútils i entre aquestes mai no han faltat ni el català ni el castellà, dels quals ja n’han adquirit prou a l’ESO des del seu punt de vista 

Coses que no tornaré a fer (III)

 Evidentment, corregir exàmens. La poca predisposició a aquesta activitat  és possiblement un tret comú a tot el professorat ja sigui profesaurio o competencialista (parlo de l’acte de la correcció en ell mateix, una altra cosa és el poder derivat de la capacitat de qualificar que en alguns casos.de vegades una mica patològics,  és una font de gaudiment). Jo vaig corregir el meu darrer examen el dilluns 13 de juny. L’autor, diguem-li Victor, va ser qualificat amb un cinc. La nota real podria haver estat entre el tres i el quatre. El canvi no té tant a veure amb el fet de la meva jubilació com amb el sentiment experimentat a la darrera avaluació ordinària quan vaig constatar que els meus criteris i el des meus companys no tenen res a veure. L’examen tenia una part de comentari de text. El text triat era de Nietzsche, un fragment de Veritat i Mentida en sentit extramoral. El  comentari del Victor quedà molt perjudicat pel fet que extramoral per ell  és una paraula molt rara; tant rara que no la identifica com un adjectiu sinó com un substantiu. Aquesta confusió és un obstacle insuperable perquè allò que escriu tingui algun sentit. La confusió és sorprenent si atenem al fet que tant a català com a castellà l’alumne ha estat avaluat amb notable, una qualificació que a priori hauria d’excloure una confusió entre substantius i adjectius. Les preguntes teòriques no estaven gaire bé però es caracteritzaven pel que més m’horroritza: feien palès que l`’alumne les havia estudiats  amb el mateix estil que a mi de petit, molt petit, em feien aprendre’m el catecisme. No és un cas estrany sinó al contrari. La pregunta que evidentment sorgeix és si això és així perquè a la gent li cal catecismes o perquè el sistema educatiu, en totes les seves versions ideològiques, mai no va més enllà. Com que no tinc un dia molt optimista m’inclino a pensar que segurament és per totes dues coses.