Total de visualitzacions de pàgina:

dimecres, 22 de març de 2023

Diilema humià i opacitat de la ment

 

El moment més intens de l'obra  de Hume i el més seriós, pels que no creuen que és només retòrica, és el final del primer llibre del Tractat on planteja aquest dilema:

Quin partit hem de triar, llavors entre aquestes dificultats?. Si abracem aquest principi i condemnem tots els raonament refinats ens aboquem a les absurditats més paleses. Si el refusem en favor d’aquests raonaments, subvertim completament l’enteniment humà. No tenim llavors una altra elecció que triar entre una raó falsa o cap raó en absolut.

Cléro es pren ben seriosament aquest dilema, que defineix la condició de la filosofia de Hume: el funcionament de la nostra ment es basa en un vel de ignorància, entorn del seu funcionament real.  Si desapareix aquest vel, cap funcionament és possible En aquest segle el que sabem justifica parlar de l'opacitat de la ment. Hom pot sospitar que aquesta opacitat és tranquil·litzadora i benèfica.

dimarts, 21 de març de 2023

Sinceritat

 

Els dos retrats foren pintats alhora per Ramsay, segons Rousseau eren una prova més de la conspiració

Un dels incidents més comentats del XVIIi en el món filosòfic fou la querella entre Rousseau i Hume. Fa uns anys en vaig parlar, tot comentant un llibre aparegut sobre la qüestió. Deia llavors que els escrits de l'intercanvi no tenien un gran valor filosòfic. Ara veig la qüestió d'una manera una mica diferent. La disputa amb Rousseau més enllà de fer safareig ens dóna una indicació molt important per a fer hermenèutica sobre Hume.: la consciència de l'escocès de què l'escriptura no podia ser sincera i requeria una tasca d'ocultament. La filosofia del XVIII no podia deixa de ser esotèrica. Rousseau, com Nietzsche, és un apologeta de la sinceritat, cosa segurament molt bonica però no gaire aconsellable en la seva situació. Tot i ser un home humil en el seus gustos aspirava a una luxe que cap contemporani es podria permetre.


dilluns, 20 de març de 2023

Més sobre lògica i retòrica

 

Biaggini en el seu llibre, tot explicant la noció de raó en Hume, dóna indicacions molt precises per entendre perquè la lògica ha esdevingut la retòrica del nostre temps:

Take it as a Humean maxim that "rational" is not the same as "logical" ..Although logic is algorithmic, meaning that it follows stric rules, reasoning in general is not ... In other words, there are no moral algorythms we can use to help us decide when the general principles should be applied and when it should not. We are left relying only on our judgement....Similarly, we know the most typlical features of good arguments, but there is no complete set of rules that determine which work and which don't.... You cannot judge a good argument, but there is no complete set of rules that determine which work and which don't

La conclussió de Hume segons Biaggini és que la raó individual és molt limitada i ineficient i només té sentit com a raó dialògica. Hume aquí es mostraria doncs com un filòsof platònic, no només per la revindicació del diàleg sinó per la seva consciència de la impossibilitat de justificar lògicament la distinció entre allò noble i allò baix.

diumenge, 19 de març de 2023

Divorzio all'italiana

 


Els primers cinc minuts del film


Germi parlant sobre Mastroianni



Meravellosa tarda veient Divorzio all'italiana un film de Pietro Germi de l'any 1961. Comèdia que pràcticament definí el gènere de la comèdia italiana en els anys venidors. Explica la història del Baró Fernando Cefalú cassat amb una dóna, Rosalia, que l'estima molt però que ell avorreix completament i enamorat de la seva cosina germana, vint anys més jove. Quan comprova que els seus sentiment són compartits per la jove, decideix desfer-se de la seva dóna i en una Itàlia no no hi ha divorci, l´única via que li queda és el crim d'honor, cosa que significa fer que la seva dóna li engany per tal de justificar l'uxoricidi. La joveneta era Stefania Sandrelli que tenia només quinze anys quan va rodar el film. L'home que justifica el crim d'honor és Leopoldo Trieste un dels vitelloni de Fellini, però allò que seria prou per justificar la pel·lícula és el Baró Cefalu, un Marcello Mastroianni capaç d'omplir de sentit qualsevol moviment del seu rostre o del seu cos. La seva vis còmica era immensa. El film transcorre a la ciutat imaginària d'Agrimonte però els exteriors estan filmats a Ipsica una de les ciutats barroques del sud de Sicília, per les que tinc una tirada especial. Sorprenentment atesa l'època, el film tingué varies nominacions als óscar, millor direcció i millor actor, i guanyà el de millor guió original. Molts detalls són impagables i val la pena retenir-los com el palau barroc desballestat, la família està arruïnada, on viuen els Cefalú, el moment en el que veiem la casa del poble del PCI, l'únic lloc de la ciutat on es pot ballar rock&roll però només entre homes o el fet que el moment en què el Baró decideix cometre el seu crim sigui quan la ciutat està buida perquè són al cine veient una pel·lícula que el capellà del poble ha demanat boicotejar, precisament la Dolce Vita de Fellini




dissabte, 18 de març de 2023

El legat de la il·lustració

 


Cal defensar la il·lustració? Si aquesta defensa implica l'acceptació com a polimatia de les ciències econòmiques o de les ciències de l'educació, no té gaire sentit. De fet, la lluita de la raó contra la religió revel·lada font de fanatisme i entusiasme acaba engendrant noves formes d'idolatria envers els diners, tot i que aquests sempre han tingut una relació especial amb Déu, o a la innovació com a valor en ella mateixa.

divendres, 17 de març de 2023

NOVES REFLEXIONS SOBRE EL MALESTAR DE L'ENSENYAMENT


 

Fa vint anys vaig publicar un escrit que es deia El Malestar a l'ensenyament. Va sortir a dues revistes molt diferents però que compartien la característica de no ser llegides per ningú. Ara ho he estat rellegint i en vull afegir alguna cosa al que llavors deia

  1. Parlava llavors de la crisi endèmica dels sistemes d'ensenyament. Allò que sempre és així, per aquí caldria perllongar el raonament, és el que no pot ser de cap altra manera. Cap societat ha solucionat de manera satisfactòria la generalització, la pretesa universalització, dels estudis universitaris

  2. No hem avançat gens pel que fa a la relació entre reforma pedagògica i universitat. L'esfondrament del nivell de la universitat no és la conseqüència previsible com alguns companys diuen ingènuament sinó que ha estat la condició prèvia. A la universitat espanyola dels setanta i vuitanta van funcionar només els mecanismes de autoconservacio de la institució, però això és ben poca cosa des d'un punt de vista mes ampli i justifica que la societat no pensi com a necessària l'existència d'alguna cosa així com uns estudis superiors

  3. Vint anys després sembla que hi ha motius molt més forts per confirmar el que llavors dèiem: l'increment de la retòrica sobre la diversitat és proporcional a la realitat de les pràctiques i tendències uniformitzadores. Aquí es reflecteix el legat fonamental de Hobbes a la cultura moderna la intercanviabilitat absoluta de tots els éssers humans, esdevingut el nostre dogma fonamental

  4. En general la desatenció a la perspectiva de classe és tan gran ara com fa vint anys, perquè segueix sent políticament correcte fer veure que les classes no existeixen. La classe social sembla l'única dimensió social que no crea identitat.

  5. Cal reiterar-ho, hi ha massa voluntarisme en la consideració de què l'ensenyament públic gratuït, en general, crea horitzons.

  6. Fa vint anys tenia sentit pensar la situació del professorat des de la seva consideració, més o menys problemàtica de treballadors intel·lectuals. Avui només calen cinc minuts a qualsevol sala de professors de qualsevol institut per veure que això no té cap mena de sentit. Ningú espera res relacionat amb el treball intel·lectual dels professors. Tampoc ells mateixos

  7. Cal tornar a repetir-ho, ni que tinguéssim la millor escola del món, no ens serviria de gaire si la institució familiar no funciona L'escola no és el món autosuficient del que parla la ideologia pedagògica.

Vint anys després quasi tot el que dèiem llavors segueix essent vàlid. Assenyalaria però dos canvis, un de positiu i un de negatiu. El positiu és que la posició de professorat ha recuperat un cert, mínim, prestigi perquè ha estat menys afectada per la disminució dels salaris reals, accelerada després de la crisi del 2008.  De fet, hi ha un canvi important. Molts dels meus companys més veterans, quan jo començava, estaven més o menys amargats. Havien tingut estudis universitaris quan quasi ningú podia, varen triar carrera lliurament, i se n'adonaven de què econòmicament estaven molt per sota dels que havien triat altres carreres. Ara en els instituts els professors són sovint gent que ha fet alguna d'aquestes altres carreres i que han acabat veient que fer de professor, ara, és més lucratiu, La negativa és que la degradació cultural de la que llavors parlàvem, no només no ha remès sinó que ha estat accentuada amb el desenvolupament de les cultures woke i de la cancel·lació, les quals tenen el mateix origen i esdevenen fàcilment aliades de la ideologia pedagogista

dijous, 16 de març de 2023

En deuda


 





Seguint una recomanació de RMF llegeixo En deuda el llibre de D. Graeber. Com la tinc la part de presumpció que li toca a tot graduat en filosofia, l’he llegit sense prendre notes a llocs com el llit o el tren. Ha estat un error, perquè no sempre he seguit a fons l’argumentació. Tanmateix el llibre m’ha interessat molt des de la seva arrancada. Graber comença advertint-nos del caràcter il·lusori del principi on es fonamenta la reflexió d’Adam Smith i tota la teoria econòmica del nostre temps: el famós paràgraf del carnisser i el cerveser. Smith no podia tenir absolutament cap exemple real d’una economia fundada en el bescanvi. Quasi tres segles després i havent avançant molt en el coneixement etnogràfic seguim sense tenir-ne cap Segurament una civilització com la descrita per Smith no ha existit mai. Pel contrari, allò existent a les civilitzacions primitives està més a prop d’un comunisme bàsic, tot i que no exclusivament. Smith comet una manipulació clara presentant gent , en teoria anterior a la invenció dels diners, pensant ja en termes monetaris. Una manipulació necessària per presentar com un fet natural, el que no ho és. De fet, els diners no només són una realitat artificial sinó durant la major de la història humana, estranya i escassa. Durant gran períodes, la migradesa de la moneda realment disponible feia indispensable viure a crèdit. El Bescanvi no és l’origen dels diners sinó, quan es produeix, una conseqüència de la seva manca

Allò que l’antropologia ens mostra és que en les comunitats petites regalar les coses és molt més efectiu que comprar-les, doncs l’intercanvi sempre es dona amb algun que no és un desconegut, sinó amb el que tenia una relació prèvia. La venda és una operació més aviat reservada a l’intercanvi amb estrangers, gent aliena al grup i mancada de significació en ella mateixa. El mercat no és un producte necessari ni tan sols inevitable de la naturalesa humana sinó que és, com fou el cas a la Gran Bretanya d’Adam Smith, el producte d’una acció de l’estat. Crucial per a l’argumentació de Graeber és que moltes monedes, és el cas de la britànica, fossin originalment reconeixement de deute de l’estat, cosa que llavors volia dir de les despeses bèl·liques de l’estat, les úniques importants que tenia. Els diners han estat essencialment una criatura de l’estat destinada a reforçar els seus poders i a afeblir vincles possiblement més genuïns. L’eina més important de l’estat per tal de fer aquesta substitució ha estat generalment la religió. Els primers bancs foren els temples i la funció de la religió ha estat donar-li caràcter moral a la noció de deute, fent-la més abstracta i per això irredimible. La tesi de Graeber és la de complementarietat del mite del deute primordial i el del bescanvi; no és debades que quasi totes les grans religions del mon, és a dir les generades a l’època axial, reflexionen sobre la condició humana amb el llenguatge dels mercats: totes elles en el fons feien una reflexió del que l’aparició de la moneda significava per a la vida humana.

Des d’aquestes consideracions prèvies Graeber fa una revisió del desenvolupament de la història de la humanitat. No puc seguir-lo exhaustivament, sinó simplement indicar el que més m’ha interessat, per exemple, la mirada que fa sobre l’esclavisme, el qual no és aquesta cosa de la que no es vol parlar, sinó el fonament sobre el que s’ha constituït la noció d’allò que Locke, i molts d’altres, consideraven com el dret humà més bàsic: la noció de propietat. En el fons, també la base de la noció de dret, de la qual parlem sovint oblidant que allò que definim com el nostre dret sempre significa una obligació per un altre. Per això finalment concebem els drets com quelcom que es compra i es ven, l’arrel darrera de l’esclavisme i de la forma mitigada de l’esclavisme que suposa el treball assalariat. Fins i tot, i aquí caldria una discussió més pormenoritzada de la que ens ofereix Greaebe, la concepció de nosaltres mateixos es fonamenta en aquestes nocions de propietat i dret. A nivell filosòfic em resulta molt suggeridor la idea del deute del pensament il·lustrat amb la filosofia medieval, precisament fou Smith un dels que més va treure possiblement d’aquestes fonts. Graeber reinterpreta tota l’edat mitjana que veu distorsionada des d’Europa com un període en què allò essencial no és l’obediència cega a l’autoritat sinó l ‘intent de clarificar els valors que regeixen la vida quotidiana des del mercat o la cort

Si Graeber revaloritza l'edat mitjana, té, en canvi, una visió molt més crítica envers l'època moderna. La retòrica il·lustrada ha presentat una visió d'aquest moment que assenyala els seus trets positius però fou també un temps de radical destrucció d'estructures col·lectives que venien de molt abans. La mirada de Graber resulta coincident amb la de l'esplèndid llibre de Gonzalo Ponton, la lucha por la desigualdad. En concret, Graber ens descriu com cada cop esdevé més marginal el que fins llavors havia estat normal: una vida econòmica sense líquid basada en el crèdit, per instaurar una economia monetaritzada on el deute és associat amb la criminalitat. Important en aquest context és la rellevància que adquireix la noció d'interès en la construcció de la teoria dels sentiments humans. Interès era un terme que originàriament significava penalització en el retard d'un pagament. Un terme comptable, donava l'aparença de matematicitat, és a dir, cientificitat i simultàniament tenia una clara connotació teològica que apunta al caràcter irredimible, incorregible de l'esperit humà i així recolzava el relat fundacional de Thomas Hobbes. L'element més essencial de l'origen del capitalisme és la conversió d'una economia del crèdit en una economia de l'interès.

Graber suscriu la tesi de què els diners són en general quelcom inventat i en un cert sentit creat del no-res però aquest procés només s'entén si afegim que aquest que els inventa té armes. L'origen del paper moneda modern, les lliures emeses pel Banc d'Anglaterra, eren el deute del rei, l'eina amb que pagar totes les guerres de l'imperi britànic (i recordem que en el cas del Regne Unit allò excepcional és algun any de pau). El nostre temps ha confirmat clarament aquest principi des de que Richard Nixon separà el valor del dòlar de l'or i feu del deute, un deute que tots sabem mai serà pagat, el fonament de poder imperial estadounidenc

Finalment Graeber assenyala que hi ha tres grans visions per pensar les relacions social. La d’Adam Smith ens parla d’individus relacionats significativament només amb les seves possessions, moguts només per la conveniència i prescindint de la noció de deute. Una altra basada en la noció de deute que fa criminals totes les accions humanes. I allò que ell vol desenvolupar la noció d’economies humanes en les que “ se considera realmente importante acerca de los seres humanos es que cada uno de ellos es un nexo único de relaciones con los demás , y que por tanto no se puede considerar a nadie equivalente a nadie ni nada más”. Aquesta alternativa potser ha existit però la va impossibilitar la conversió dels humans en objectes d’intercanvi, mitjançant la violència de la donació de dones en intercanvi i de l’esclavisme fruit de les guerres. En tots dos casos, arrencant aquestes persones de les xarxes de relacions en les que esdevenien humans. Aquesta violència apareix del tot palesa als Estat Units actuals on el deute domèstic està un 130% per sobre dels ingressos mitjans. Un deute que poques vegades s'ha originat en nicieses sinó sovint en "despeses discreccionals" les que serveixen per mantenir relacions humanes més enllà del pur càlcul material; les que permeten establir relacions humanes significatives.