Sull'eguaglianza di tutte le cose

 

        Sull'eguaglianza di tutte le cose ha estat el darrer llibre de Rovelli i he dedicat el darrer mes a la seva lectura. Mentre que l'anterior Helgoland era una principi un text que podríem considerar com de història de la ciència, en concret l'aparició de la física quàntica, diria que aquest darrer llibre manifesta un caràcter més obertament filosòfic, desenvolupant i clarificant allò que eren les línies mestres del text anterior. De fet, la tesi més fonamental apareixia allí i ha estat refrendada en el nou text: el seu caràcter anti-aristotèlic, metafísicament parlant el respecte de Rovelli per la física aristotèlica és màxim, pel seu refús de la noció de substància ( i amb ella l'espai, el temps i les relacions de causa-efecte, de les quals es diu que només tenen relació amb l'àmbit de l'estadística, un resultat que crec no hagués desagradat a Hume). Al món no hi ha coses, els quantos no ho són de cap de les maneres, només hi ha relacions i cap objecte en res en si mateix sinó que el seu ser es constitueix des de l'observació, la relació, que estableix amb un altre. De fet, molts del recolzament emprats, la definició platònica del ser com "dynamis" o la utilització de l'ontologia de Nagarjuna ja hi eren. Menys present, o potser la memòria em falla, cosa no del tot improbable, és la seva constant apel·lació a Wittgenstein, un filòsof que avança en paral·lel amb la revolució quàntica. Aquesta apel·lació té la forma de l'antifundacionisme, si voleu anticartesianisme. No només no hi ha principis primers sinó que no podem pensar-nos capaços d'establir-los o de pensar-los. El camí que busca el primer principi és essencialment un error. Cal desfer-se de l'anhel de certesa , el qual segons Rovelli és:

1. irrilevante per la nostra vita;

2. irraggiungibile;

3. un ostacolo alla conoscenza.

El darrer punt em sembla especialment important, ho explica així:

non ha senso chiedersi cosa sia il mondo indipendentemente da ogni prospettiva. Chiedersi come sia il mondo indipendentemente da ogni prospettiva è una domanda oziosa. Non ci insegna nulla di utile sul mondo, dato che noi siamo una prospettiva.

En aquest sentit, el text de Rovelli acaba presentant-se com un llibre radicalment ateu. Lo noció de ser suprem exclou la de relació. No és pensable un punt de vista que es pugui constituir en total independència de tota relació. No hi ha lloc per a la trascendència, és a dir, un lloc priveligiat per descriure el mon des de fora. Tota descripció és des de l'intern i per això referida a una perspectiva, lo que Borg anomenava "interpretació relacional"

Més enllà d'interpretacions o pseudo-interpretacions teològiques, crec que el llibre ofereix una bona base per entendre no tant el que podem saber ,com el que ja no podem ignorar sobre l'espai o el temps. Pel que fa al primer l'espai lluny de ser un apriori, és un aspecte físic de la realitat i això es segueix, si no de la literalitat, si dels raonaments de Newton. i el temps es rebel·la com intel·ligible des la noció de dissipació. Que el temps passi, essencialment vol dir que l'entropia augmenta. En realitat, no és tant que la idea d'un espai i un temps únic sigui falsa, com que la seva veritat està limitada a un fragment molt petit de l'univers o, dit altrament, a un cercle molt restringit d'experiències. Fins i tot Rovelli es veu amb coratge per entrar en un tema tan decididament filosòfic com el del lliure albir, defensant la seva existència i a la vegada una plena compatibilitat amb les lleis de la natura. Des del seu tractament es tracta d'un pseudo-problema provocat per l'error contumaç de la metafísica occidental: pensar l'ésser humà com extranatural, és a dir, imaginar el procés ordinari de pressa d'una decisió com independent de les lleis de la naturalesa:

La sorgente della confusione è pensare che esistano due alternative: o siamo esterni alla natura o non siamo liberi. Non è vera né una cosa né l’altra: siamo parte della natura e siamo liberi perché deliberiamo e scegliamo fra alternative. Questo è essere liberi. Che altro potrebbe significare essere liberi?

Tornant al seu àmbit més propi de treball Rovelli insisteix en la absoluta compatibilitat entre allò descrit per la física quàntica, la visió del món derivada de la física newtoniana i fins tot la visió més ordinaria. No hi ha nivell de realitat ni una pluralitat de mons, tampoc una distinció entre matèria i esperit, té gaire sentit. Hi ha nivells de descripció de més o menys eficàcia i cap raó per pensar que cap procés es sostregui de les lleis de la física. La igualtat de totes les coses és un resultat que podem donar com ben establert, però del que tampoc hauríem de fer un dogma, perquè di descrizioni totali del mondo non ne abbiamo. Tot i la crítica a Kant si podem establir una continuïtat en el sentit que per Rovelli el coneixement humà és necessàriament limitat. Aquesta limitació està en un cert sentit provocada per l'estructura mateixa de la realitat: no hi ha adquisició de coneixement, sense dissipació i per tant perdua d'informació. El paràgraf següent em sembla que sintetitza del tot aquesta perspectiva i el que segons Rovelli en realitat pot aportar la ciència:

La teoria che ho descritto si riduce al mondo che conosciamo quando l’interferenza quantistica è trascurabile e il campo di gravità è debole. Al di là di questo regime, che è quello che ci è più familiare, la teoria non assume che il mondo sia contenuto in uno spazio. Non assume che ci sia una particolare variabile tempo in cui il mondo evolve. Non assume l’esistenza di oggetti. Non usa la nozione di proprietà caratteristiche di una sostanza. Descrive processi in regioni della natura arbitrariamente scelte e la descrizione è relativa a una scelta arbitraria della regione da circoscrivere, relativa a ciò che è intorno. Non fornisce un’immagine completa del mondo, ma solo un insieme di vincoli (probabilistici) su quanto sia possibile osservare dall’interno del mondo stesso. Ha un aspetto modale: si presenta solo come limitazione dei fenomeni possibili, e nella forma «se... allora». I valori delle variabili sono solo relativi a sistemi, il fatto stesso di avere valori è relativo a sistemi, la localizzazione nello spazio e nel tempo è solo relativa. La dinamica è espressa come relazioni fra possibili valori di queste variabili relative.

Adéu a Sonny Rollins

    Fa poc més de vint anys vaig tenir aquesta oportunitat de veure'l. Més o menys li quedaven encara sis en actiu. Amb el record se'm fa més viu encara la sort d'haver-lo poder veure. Avui a TV3 mostraven un foto feta a un carrer de Harlem on eren tots el grans (hi havia més d'un centenar de musics). Ell era l'únic que quedava viu. Parlar d'un final d'època, té més sentit que mai.

 

Fisica de la tristeza

    Física de la tristeza és el darrer llibre publicat en castellà de Gueorgi Gospodinov, del que no feia gaire havia llegit les tempestàlides. De fet aquest llibre és quinze anys anterior Ens situem en un àmbit molt proper al de les tempestàlides en moltes coses com per exemple la influència de Borges, la presència de l'inquietant Gaustin i l'estupor i la melangia provocada pel pas del temps. Mentre que l'anterior, la idea vertebradora era la clínica pels malalts d'Alzheimer que acabava esdevenint un refugi universal, aquí ho és la capacitat del narrador d'endinsar-se en els records dels altres,fent-los seus. Aquests altres abasten un ventall molt gran que inclou des del seu avi o el seu pare, un llimac voluntàriament ingerit pel seu avi o el minotaure que troba de petit en un llibre de mitologia grega i que converteix en el símbol per excel·lència de la infància abandonada, la qual en el fons és una condició universal. Segurament el minotaure és allò més proper al protagonista en un llibre que assoleix una coralitat absoluta malgrat estar escrit sempre en primera persona. Mentre que las tempestàlides manté una certa lògica narrativa, aquest llibre en el seu intent de fer una descripció rigorosa de la nostra vivència del temps, nom possible de la memòria renuncia a tota mena de lògica narrativa. Segurament la mostra evident del talent de l'autor és que malgrat aquesta absoluta manca de fil, el llibre mai no cau de les mans.

 

Crossroads

 

    Crossroads és la sisena novel·la de Jonathan Franzen. La quarta que he llegit des de que vaig ensopegar amb Liberty, que és de la que guardo millor record. Aquesta novel·la del 2020 es presenta com l'inici d'una trilogia anomenada la clau de totes les mitologies. Ens presenta la història d'una família, els Hildbrant, formada pel pare Russ, un pastor d'una església protestant , First Reform, en un ciutat propera a Chicago, la seva dona Marion, i els quatre fills: Clem, que acaba de deixar la ciutat per anar a la universitat, Becky, Perry i Judson. Cap és gaire feliç. Russ és un home insatisfet amb el seu matrimoni, interessat quan comença la novel·la en atreure sexualment una de les seves feligreses i amb una relació difícil amb els seus dos fills grans mascles. Marion és una dona amb un passat problemàtic, ignorat per tota la seva família, i , quan comença el llibre, lliurada a una teràpia en la que tampoc creu gaire. Clem, el fill gran, és a la universitat i només sembla tenir un lligam fort amb la seva germana, Becky la qual és, si més no socialment, l'estrella de la família. L'estreta relació de Becky amb el seu germà gran no es repeteix amb el tercer Perry, el qual ha heretat els problemes psíquics de la mare i combina una gran brillantor intel·lectual amb una inestabilitat emocional. La seva addició a les drogues, marcarà l'evolució de la família, reestructurant-la (enfortirà el matrimoni dels seus pares però expulsarà del nucli familiar la seva germana). El germà petit Judson és el petit que sembla ser important sobretot per Perry, que estima en el seu germà la innocència que ell ja no es capaç de conservar. És l'únic membre de la família que no protagonitza cap capítol, doncs Franzen estructura l'obra en capítols alternatius on els altre cinc esdevenen protagonistes únics mostrant el narrador els seus punts de vista i les seves reflexions.

    Crossroads és el nom de la novel·la i de l'associació juvenil cristiana que fou fundada pel pare, de la qual s'ha exclòs ell mateix per la seva gelosia d'un pastor molt més carismàtic Ambrose, i a la qual quan comença el llibre s'acaben d'afiliar Perry i Becky. Estem doncs a un moment on moltes esglesies cristianes, busquen renovar el seu missatge manllevant elements de la revolució cultural dels setanta, per exemple, és el cas de la novel·la, la música pop. Aquest escenari assenyala les temàtiques més importants d'una obra ben rica en aquest sentit. La més important, des del meu punt de vista és la religiosa. Franzen en molt precís en descriure la connexió entre l'emocionalitat dels personatges i les seves creences religioses, molt més relacionades amb la gestió de les emocions que no pas amb tesis metafísiques o ètiques. De fet, només Clem, el fill gran, i l'únic ateu del grup ,viu els seus problemes personals com dilemes morals. Franzen ens presenta també un quadre molt viu d'una Amèrica, la dels començaments dels setanta, tensionada des de tots els punts de vista. És interessant el conflicte entre Clem, que renuncia a la universitat per poder anar a lluitar a Vietnam tot i que no creu a la justícia de la guerra (ho fa simplement perquè no pot suportar que algú més desfavorit vagi en el seu lloc) i el seu pare que havia estat objector de consciència a la segona guerra mundial per les seves conviccions religioses (era ammonita, però abandona la comunitat per poder cassar-se amb Marion, una dona divorciada). L'objecció de consciència li dóna una vinculació al poble navajo i és a la reserva d'aquesta nació, on té lloc el climax de la novel·la.

    Franzen és un autor que no desperta unanimitat però fins i tots els seus crítics li concedeixen un ritme narratiu virtuós i una caracterització dels personatges molt sòlida. Totes dues coses es troben aquí plenament. He seguit la novel·la amb interès creixent, tot i que pensant-ho fredament allò que li passa als personatges al capdavall és més aviat banal i no tindria res d'extraordinari si assumissim un punt de vista objectiu i impersonal Això no es així perquè la descripció dels personatges és mot viva,prou perquè podem empatitzar en tot moment, fins i tot quan, de fet quasi sempre, mostren les seves febleses. De fet, he trobat en aquest llibre precisament allò que per exemple vaig notar a faltar llegint l'adolescente de Dostoievski, allò que de jove em va fer4 amar-lo: una sensació d'immersió a ànimes alienes.

La tensió humeana

 

    Allò que dona més interès al treball de Hume és ser el fruit de dues tendències del tot oposades, de impossible conciliació. D'una banda, com deia Mellizo, Hume és un dels màxims exponents del humanisme europeu. Tan important per entendre els seus textos ès la influencia de Ciceró com la de Descartes i qualsevol dels dos molt més gran en termes d'inspiració que no pas la de Locke, més adversari que mestre, En un altre sentit allò que avui el fa interessant pels departaments de filosofia contemporanis és la seva anticipació de la senbilitat contemporània, darwinista; el fet que sempre es defensi l'unitat essencial entre el pensament humà i l'animal, fins al punt de sacrificar la noció d'intel·lecte. En un cert sentit la contradicció entre el punt de partida i el punt d'arribada és absoluta i el problema de Hume segueix sent el nostre problema: necessitem creure, en aquests cas en uns valors que tendim a associar íntimament a la noció de consciència, la qual és la seu del judici moral, però allò que sembla que podem saber és que aquesta consciència és ben poca cosa,cosa que permet inferir que tampoc aquestes conviccions, anomenem-les drets humans, sentiment del deure o com voleu, tampoc no en poden ser gaire.

Genialitat com a catàstrofe

 

    Ahir pensava en la conversa que vaig tenir amb dos companys de facultat després de veure l'estrena del Bird de Clint Eastwood l'any 1987. Ells defensaven que el geni de Bird es devia a les drogues (pensant segurament més en ells mateixos que en Charly Parker) i per això trobaven el films massa moralista. La meva objecció és que hi ha gent que es droga molt, també musics, però que només Bird era Bird. Certament i seguint el fil de la reflexió anterior, jo estava tan equivocat com ells i la relació era la inversa. Les drogues no eren la causa sinó la conseqüència de tenir un talent tan absolutament desmesurat, un dels pocs remeis possibles, i efectius segur durant un temps, per suportat un geni, per la seva desmesura quasi fora del límits de l'humà.

Whiplass

 

    En el seu moment, 2014, no vaig veure Whiplass, cosa que vaig poder esmentar fa uns pocs vespres. És el film que posa en el focus d'atenció a Damian Chazelle i que potser li va permetre després fer la molt aclamada en el seu moment La, La, Land. Personalment m'ha resultat molt més interessant aquest film que no el més famós que, tot i deixar-se veure, en substància no és gaire més que un saqueig de les idees de Jacques Demy Whiplass explica la relació entre un jove anomenat Andrew Meinan i el seu mestre i director de banda Terence Fletcher. Andrew és un jove ambiciós que toca la bateria i somnia en ser un nou Buddy Rich. Terence és un professor amb mètodes que no podrien ser aprovats per cap institució pedagògica normal; el seu afany pedagògic tendeix a xocar amb les normes morals i quasi amb les legals, és a dir, és un professional de la intimidació.

    L'element comú entre la música i el cinema és que la matèria prima de tots dos és el temps. Chazelle ho va entendre molt bé aquí i per això hi ha una correspondència entre la música que escoltem i el ritme de les imatges. L'escena final en aquest sentit amb la interpretació de Caravan em va semblar especialment brillant Un altre element fonamental per l'èxit del film és el duel interpretatiu entre les dues figures principals. Tot i que potser es va fer molt més esment de la interpretació de J.K. Simmons, el paper del professor és molt més lluït, Miles Teller li dóna perfectament la replica en un personatge en un cert sentit més complex.

    Més enllà del meu gust pel jazz el que més m'ha interessat pel film es relaciona amb el que, seguint el fil del pensament de Nietzsche, podríem dir justificació estètica de l'existència. Fletcher en el film no crec que es mostri com un personatge que disfruti maltractant la gent, però si com algú convençut que l'excel·lència estètica suposa un valor molt més enllà de qualsevol consideració moral. Sí el maltractament de l'alumne pot suposar l'aparició d'una figura com la de Charly Parker, llavors el maltractament està del tot justificat. Malgrat la tensió entre tots dos, Andrew acaba assumint aquest punt de vista. Si l'excel·lència està per sobre de consideracions morals, això no exclou la pròpia dignitat. Tota humiliació perd importància quan demostra a Fletcher que efectivament pot arribar a l'excel·lència. Pel camí, Andrew ha d'assumir una opció vital propera a l'ascetisme més extrem. Andrew no té mare i viu amb un pare que volia ser escriptor i ha acabat fent de professor de literatura. Tenen una relació bona i el pare és una persona "normal"que en un moment del film li recorda que precisament la vida de Charlie Parker, difícilment pot ser qualificada com una vida bona o una vida plena en el sentit que quasi tots els filòsofs i també les persones normals atribueixen a aquest terme. En aquest sentit ni Fletcher, ni Andrew volen ser persones "normals". Jo sí que ho soc, però crec que els entenc.