Contra Antígona

     Contra Antígona és la versió de l'obra de Sofocles proposada per Andrea Jiménez ( de la qual havia vist aquest mateix any el seu casting Lear) al teatre lliure. El propòsit fonamental de la representació és restabli las importància del cor com element dramàtic i narratiu (recordem per exemple l'opció oposada presa al muntatge que aquest mateix any es va veure el TNC) Per tal de fer això, el començament de l'obra arrenca amb el corifeu demanant la participació del públic, 14 voluntaris per fer de cor, que pugen a l'escenari i hi són dins tota l'obra. Per això es crea una nova figura de coordinadora del cor, que els dona indicacions mínimes de moviment i actuació, tot i que en principi gaudeixen de molta llibertat. La proposta serveix de recordatori que el teatre atenenc era essencialment una acte polític, una eina de reflexió colectiva. Això era així sempre, però mai no és tan clar com en una obra que gira bàsicament sobre els límits i la legitimació del poder.

    Amb la selecció del cor comença una molt bona vetllada teatral. És una opinió potser maximalista i fruit de la deformació professional (molt pocs anys he pogut resistir a explicar-la i llegir un fragment quan explicava als meus alumnes la diferenciació sofistica entre phisis i nomos) però crec que Antígona és l'obra més important del repertori dramàtic tradicional. El muntatge del lliure transmet molt bé la profunditat dels temes tractats, en primer lloc, el conflicte entre la llei de la ciutat, el dret positiu , i la legalitat invocada per Antígona, digueu-li phisis, voluntat divina o drets humans, També el final de l'obra amb amb la solitud de Creont, que massa tard entén que la fragilitat humana ens deixa sempre a la incertesa i que mai no es pot prescindir de la virtut de la prudència. Antigona és Julia Truyol lluny dels registres còmics de la calòrica i mostrant que és un actriu amb molta personalitat i talent. Li dóna la replica Xavier Saez com a Creont, eficaç sense assolir la brillantor de la seva oponent. A Ismene li correspon el millor acudit de l'obra quan apareix a l'escena final recitat Xejov (perquè Ismene efectivament desapareix en el text de Sòfocles) De totes maneres atesa la proposta d'Andrea Jímenez és la corifeu, interpretada per Olga Onrubia,la que assumeix, i ho fa d'una manera brillant, el major pes en la representació, introduint un distanciament irònic que introdueix lleugeres sense treure gravetat.

Il deserto dei Tartari

 ll deserto dei Tartari és l'adaptació de la novel·la de Buzzati amb el mateix títol dirigida per Zurlini el 1976. L'obra té com a protagonista el jove tinent Drogo (interpretat per Jacques Perrin que era també productor) que acabat de sortir de l'Acadèmia es destinat a la guarnició més remota de l'imperi, Bastiano, enfront d'un desert on, fa molts anys, van arribar invasions tàrtares. Tothom considera que podrien tornar i aquesta seria l'ocasió d'arribar a la glòria militar. Els anys passen i Drogo, i els seus companys, consumen lla seva existència en l'espera. No he llegit la novel·la però em sembla que en si mateix el producte cinematogràfic és molts sòlid amb independència de que resultin discutibles les opcions preses per fer l'adaptació cinematogràfica. El film aprofita molt bé alguns recursos. El primer, la localització a una fortalesa iraní que dóna veritablement la impressió de ser un lloc situat en un passat mític. La segona, un repartiment on s'ajunten molts dels actors més notables de l'època i on curiosament l'únic guardonat i el que de fet més sobresurt és Giuliano Gema (per sobre de noms Vittorio Gasman, Fernando Rey, Paco Rabal o Max Von Sydow). Essencial al film és la música de Morricone que no és de les més recordades de l'autor però funciona perfectament com recolzament de la narració. Finalment la posada en escena de Zurlini que dona al film un ritme contemplatiu i serè que s'escau perfectament.

Saber no sempre ens fa lliures

        El final de la dotzena part de la historia natural de la religió és un dels textos on millor es poden copsar tant la ironia com les intencions de Hume. La conclusió, sorgida al fil de la comparació entre la religió romana i les doctrines de l'església catòlica, també romana, és que la raó, per ella mateixa, no ens du a la llum. No és més que una eina que pot servir molt bé per espessir les tenebres o,dit altrament, que el grau més excels de refinament lògic i dialèctic pot acabar sent només una eina per recobrir i amagar la superstició més absurda. La història natural ben bé la podria haver signat Hobbes i ningú no s'estranyaria.

 

Tempéraments philosophiques

    Tempéraments Philosophiques és un llibret de Peter Sloterdijk on recull una sèrie de semblances de filòsofs que havia fet per una col·lecció de divulgació. El punt de partida és Fichte i la seva afirmació de que hom fa una filosofia determinada en funció de quina mena de ser humà és. La llista que si no és la dels filòsofs més importants si seria la de las personalitats filosòfiques més destacades inclou: Plató, Aristòtil, Agustí, Bruno, Descartes, Pascal, Leibniz, Kant, Fichte, Hegel, Schelling, Schopenhauer, Kierkegaard, Marx, Nietzsche, Husserl, Wittgenstein, Sartre i Foucault. De manera justa o injusta no hi cap britànic i fora de l'italià Bruno i dels francesos predominen les llengües, en algun sentit, mortes.

    L'interès de les presentacions és variable. Em sembla que moltes vegades ajuda més a situar el lector en el conjunt de la història (entenent per aquesta la narració que, com tot fill de veí, fa Sloterdick) que no a llegir l'autor en ell mateix. Possiblement, era precisament això el que volia Sloterdijk.

    La primera semblança és la de Plató. De manera oportuna no parla de collonades com la teoria de les idees, sinó allò que més l'interessa de Plató és la seva estratègia comunicativa, que li permet alhora transcendir i fecundar la cultura escrita integrant i així fent perviure els mitjans de comunicació més antics. Aquest fet és el que fa indispensable estudiar Plató avui quan estem vivint un trencament anàleg. Això de fet és el que jo explicava a la Universitat a la meva breu experiència en aquesta institució. Si jo hagués sigut d'una altra manera, a més ho hagués escrit. Sobre Agustí introdueix un judici molt maximalista però potser no del tot equivocat, afirmant que el significat de la seva obra és la substitució dels elements maníacs de la filosofia pels depressius. Tots els posteriors sempre estaran a pocs passos de la desesperació que acostuma a ser una porta a la depressió, tot i que li correspon a Pascal, segons l'alemany, ser el primer dels secretaris filosòfics de la desesperació moderna.

    Tot i no parlar de cap britànic, la seva interpretació de Kant acaba presentant aquest, i definint així la modernitat, com la culminació d'un impuls anglosaxó en el seu origen que busca perllongar la santedat cristiana pels mitjans del dret civil i del dret internacional, una visió fonamentalista de la raó expressada en una religió civil que exigeix fer dels sants, juristes i dels herois, parlamentaris. Personalment, la que jo he trobat més suggeridora és la de Nietzsche. Per Sloterdijk, Nietzsche és el psicagog dels temps moderns i la seva lucidesa és haver vist clar, quelcom que costa molt de veure: la modernitat es pot definir com la impossibilitat de dur a un terme final l'educació dels individus; es poden fer exàmens, però la noció de "maduresa" no té sentit. (des d'aquests fons les discussions modernes sobre educació em sembla que esdevenen molt més clares) Com a Plató, el problema fonamental de Nietzsche és l'educació i la noció de Superhome és una expressió, ell diu sulfurosa jo diria histèrica, del pas de l'autoconeixement clàssic a la realització d'un mateix. També significativa és la seva presentació de Husserl, figura heroica i fracassada, autor d'una fenomenologia que a hores d'ara se'ns mostra com el testament filosòfic d'un mon pretècnic. Potser, però el retrat més emotiu és de de Wittgenstein, apostol de la precisió i, precisament per això, màrtir de la incoherència.

 

Alice doesn't live here anymore

    Alice doesn't live here anymore és un dels menys recordats films de Scorsese, tot i que va tenir una influència molt positiva en la seva carrera. Essencialment era un projecte al servei d'Ellen Burstyn que el va triar com a director i va assolir l''oscar a la millor actriu principal. En aquest sentit va complir les expectatives i això el devia ajudar a posar en marxa el seu proper projecte, Taxi Driver. El film no recorda gaire altres treballs de Scorsese ni per la seva temàtica, tot i que no deixen d'aparèixer masculinitats molt tòxiques, com pel seu estil molt menys depurat i reconeixible que en els films posteriors (va seguir el consell de no moure massa la camara). Ellen Burstyn és Alice una dona de 35 anys molt mal casada però amb una relació estreta amb el seu fill de 12 anys. Al començament del film enviuda i es veu empesa a fer un recorregut per Arizona amb el seu fill mirant de guanyar-se la vida, primer com a cantat, l'únic ofici que mai havia tingut i després com a cambrera. La seva fita és Monterrey el seu lloc de procedència i on creu tenir possibilitats de guanyar-se la vida cantant. Estem doncs en el tan sovintejat genere de la road-movie. Scorsese volia ser un autor, però la veritat de la industria era una altra i per primera vegada treballava per a una major. El resultat va ser ambigu, no va fer el film que volia, ni un que realment l'agradés però si va destacar prou per rebre l'encàrrec d'un projecte més ambiciós: Taxi Driver (tot i que no va conseguir que el protagonista fos Keitel) Personalment, el film em sembla insatisfactori dramàtica i ideològicament pel seu final feliç. El final feliç és que al final Alice troba una parella plausible i enraonada, amb la qual cosa el film acaba reforçant la idea de què no hi ha vida feliç per a una dona sense un home ( i aquí recordo una entrevista feta en aquells temps a Shirley McLaine on es queixava que el Nou Hollywood dels setanta era encara més masclista que el vell. Tenia un punt de raó. En cap pel·lícula d'aquella època hi hagué un bon paper com els que de vegades tenien actrius com Bette Davies o Katherine Hepburn). Sembla ser que Scorsese si més no introduí un punt d'ambiguïtat perquè tot plegat no resultés massa ensucrat. Tampoc va haver de renunciar del tot al seu gust per la improvisació que fou tan fructífer en el seu film posterior, com l'havia estat en l'anterior, Mean Streets. Com en aquests dos films, també aquí apareix Harvey Keitel, en un paper breu però impactant i Jodie Foster com una amiga del fill de la protagonista, d'aspecte masculí i tendències delictives, començant-se a guanyar fer el paper que als 13 anys la posà en la història del cinema

 

El firmament

     Veig a la sala petita del TNC, el firmament, obra de Lucy Kirkwood que ha estat traduïda i adaptada per Roda Gara. L'adaptació trasllada el context geogràfic de l'obra que no s'esdevé a Anglaterrra sinó a Catalunya. En canvio, conserva el temporal doncs l'obra s'esdevé quan passa el cometa previst per Halley que després es dirà així. La història pot recordar la de 12 angry men amb dos diferències: Són dotze dones i allò que han de decidir no és la culpabilitat d'una acusada, el crim d'altra banda horrible ha estat confessat i és clar, sinó si està prenyada, cosa que ella afirma i que la salvaria de ser penjada a la forca. Tot això s'esdevé en un lloc molt petit i per això la pluralitat està relacionada no tant amb la classe social, tot i que si hi ha evidents diferències entre les dones, ni ideològica, gairebé totes tenen assumides el seu rol subordinat, sinó en les seves relacions diferents amb la maternitat i l'evolució del cos femení. La noia si està embarassada ho està de molts pocs mesos, cosa que no fa la situació evident i entre elles hi ha discrepàncies, sovint mogudes pels seus desigs de salvar-la o condemnar-la, ja que algunes tenen comptes pendents amb l'acusada i d'altres tot el contrari

        El firmament és una de les millors representacions a les que he assistit aquest curs i ho és perquè el text em sembla excel·lent, en tots els aspectes, especialment en la caracterització dels personatges i en l'extrema habilitat amb que es relacionen els dos aspectes fonamentals de la trama: la història de la deliberació i la resolució del cas de la condemnada i el de com una bona part de les dones se n'adonen de la importància de tenir veu i d'exercir, de manera excepcional però efectiva, un cert poder, en un àmbit on els homes són quasi del tot absents. (a la deliberació que és quasi tota l'obra hi ha un home, l'alguatzil, el qual però té prohibit parlar, tot i que fa la funció de vigilar que les dones no mengin, beguin o intentin escalfar l'habitació on estan reunides). L'escenografia és molt reeixida i amb pocs elements transmet la fredor i la desolació del lloc on estan reunides. És una producció important amb 14 actrius i 1 actor, i tots tenen el seu moment de lluïment, però cal destacar dos papers amb una certa centralitat: el d'Anna Castells, la noia jutjada, i el de Silvia Abril que hi és perquè és la llevadora del poble (és dir la que més sap de parts i embarassos, tot i que en un poble petit la llevadora no era una figura estimada per tothom i era un candidata clara a fer boc expiratori quan en calia un) i la que té un vincle més èspecial amb la noia jutjada. El que menys segurament m'ha convençut és el trasllat de l'obra a Catalunya cosa que li fa perdre versemblança, perquè els jurats, es miri com es miri, és una tradició anglosaxona i pressuposa una consciència dels drets individuals, segurament inexistent a la Catalunya del XVIII.

Mickey 17

     Aquest cap de setmana hi ha a la meva ciutat un esdeveniment relacionat amb la ciència-ficció i per això han projectat el darrer film estrenat de Bong-Joon Ho, el realitzador que poc abans de la pandèmia va triomfar de manera aclaparadora amb Parasitos. Aquí el canvi de gènere és total, situant-se en el terreny entre la ciència-ficció i la fantasia. El protagonista del film és Mickey Barnes un jove que per fugir d'una situació molt complicada a la terra, és perseguit per un usurer psicòpata, accepta enrolar-se com prescindible en una expedició de colonització a un planeta llunyà i gelat. Quan arriben després de quatre anys de viatge Mickey és utilitzat com a conillet d'índies per provar vacunes contra els virus de planeta. Això és possible perquè l'expedició disposa d'una tecnologia, prohibida a la terra, que permet copiar Mickey després de la seva mort, traspassant-li els seus records. Quan comença el film el protagonista és la versió dissetena de Mickey. En una missió de captura d'un alienígena del planeta és donat per mort, però és salvat pels alienígenes els quals, malgrat les aparences, no són hostils i quan torna a la nau, el nou Mickey ja ha estat produït. D'entrada, tots dos pensen que no hi ha lloc al planeta per a ambdós i volen matar l'altre, però finalment acabaren unint les seves forces per lluitar contra el ridícul comandant de l'expedició, una barreja de tirà i pallasso que pot recordar moltes de, per no dir totes, les figures polítiques actuals.

    Havent assistit pel bon record del film precedent, d'entrada no he sabut veure en aquest film el talent indubtable que el director coreà, havia mostrat a Parasitos. No em sembla un film de posada en escena brillant com l'anterior, tot i no estar gens mancat d'ofici. El punt de partida també em resultava molt interessant, doncs el film ens situa en l'àmbit de la identitat personal, i es relacionable amb les idees de Parfit. Allò clar per l'espectador és que els diferents Mickeys tot i compartir els seus records no són bé el mateix. La memòria és la base de la identitat però no la constitueix ben bé del tot. De fet, el Mickey 17 i el Mickey 18 tenen tarannàs oposats, però la seva amant, la guàrdia de seguretat Sasha, ha notat les diferències entre totes les versions, les quals mantenen però el record de les pràctiques sexuals compartides. Aquesta possible línia és abandonada al final per centrar-se en la lluita els alienígenes i els colonitzadors, cosa que em decep però sense dubte satisfà als interessats per la realitat virtual, els efectes especials i els amants de l'animalitat. La dimensió de crítica social i política tampoc no és absent. La missió colonitzadora animada pel gens carismàtic cabdill i comandant de l'expedició té el mateix esperit genocida i racista de, per exemple, l'efectuada pels anglosaxons a Amèrica del Nord, però mentre que Parasitos tenia sovint una fina ironia, aqui no és va massa més enlla d'una caricatura bastant obvia. Tots els Mickey són Robert Pattison que ara mateix és un dels actors més famosos del mon, però del que només recordo haver-lo vist a The Ligthouse on era l'antagonista de William Dafoe. Aquí l'antagonista és ell mateix i el seu treball convincent.