No Other Land/ Israel. Un reportatge

     Una de les escenes que més recordo de totes les pel·lícules que he vist és la de la destrucció de la casa de Muley Graves a The Grapes of Wrath. Ford no mostra de front la demolició sinó que fa un lleuger tràveling veient com l'ombra de la casa desapareix amb el so del bulldozer de fons mentre es mantenen immòbils i del tot afligits la família Graves. A John Ford no li agradava moure la càmera, però quan ho feia tenia molt bones raons.(Muley és John Qualen que si no va sortir a tots les pel·lícules de Ford, poques li van faltar. Era, per exemple, el pare dels Jorgensen a The Searchers i l'amo del restaurant a Liberty Valance). El record d'aquesta aflicció que m'ha acompanyat sempre es va multiplicar l'altre vespre quan vaig veure The Other Land, el documental palestí i norueg que va guanyar l'Òscar al millor documental el 2025. La situació reflectida per Ford, es repeteix constantment durant tot el film, el qual explica con són expulsats del seus pobles les gents de Massafer Yatta a la Cisjordània ocupada, després que l'exercit israeli decidís convertir la zona en un camp de tir. Des de fa anys, de fet des que era petit, Basel Adra ha estat documentant totes aquestes expulsions. Aquí el moviment de la càmera és ineludible, perquè una bona part del film ha estat enregistrada amb telèfons mobils. Totes les que es mostren al film són doloroses, però em sembla que cap no ho és tant, com la de l'escola. Basel Adra és un dels quatre autors del guió i responsable de la direcció junt amb Hamdan Ballal, Rachel Schorz i Yuval Abraham un periodista israeli que esdevé amic de Basel i que és l'altre gran protagonista del film. Hamdan va ser atacat per colons i greument ferit. Va sobreviure però cosa que no va poder fer un dels col·laboradors del film mort també en un atac dels colons poc després. De fet, a les darreres escenes els colons passen a tenir un paper cada cop més important en els atacs a la població palestina i com que van començar parlant de Ford, sembla que el paral·lelisme és obvi entre aquest procés i el gran genocidi del XIX que també es presentava com un procés de colonització. Tant de bo, els resultats no acabin sent els mateixos, tot i que és clar qui va guanyant. Vaig poder veure aquest film perquè el te Movistar, però cap ciutadà dels EEUU ho ha pogut veure i dubto que sigui fàcil de veure per un alemany o un britànic.

    Curiosament pocs dies abans havia tingut l'oportunitat de llegir el llibre que Josep Pla vas dedicar a Israel, l'any 1957 i que es presentava com un llarg reportatge. Penso que el llibres de Pla sobre viatges són molt irregulars. Millors quan es poden relacionar amb una admiració sincera, d'altres vegades evidencien que sovint li costava mirar més enllà dels seus prejudicis. Certament, els contextos són diferents i el 1957, la causa d'Israel podia ser defensada per una persona docent, però no deixava de sorprendre'm com algú d'intel·ligència tan aguda fos tan poc capaç de sospitar de sopars de duro, com el mite de la diàspora provocada pels romans. Tampoc en cap moment sembla plantejar-se l'absoluta manca de legitimat de la molt nociva presència britànica. El transfons del llibre és inequívocament racista. Les realitzacions del jueus es contraposen a l'abandonament dels pobles àrabs, cosa atribuïble ala "caràcters nacionals" però en el mateix llibre es constata que les realitzacions israelianes tenen com a fonament una inversió exterior de grans proporcions, la qual certament no va tenir lloc en uns paíssos àrabs, dirigit per unes elits poc interessades per regla general al benestar de la seva gent.

Tot fent la bella Helena

    Al lliure assisteixo a la representació de Tot fent la bella Helena, possiblement l'obra més clarament commemorativa de l'edició d'enguany al cinquantè aniversari d'aquesta institució. L'obra és un coproducció del teatre lliure i del teatre municipal de Palma i ha estat realitzada pel Col·lectiu miserable, un grup de gent molt jove; prou jove com per què cap no existís, ni tan sols com a projecte, quan es va estrenar a Gràcia, la bella Helena, la primavera de 1979. Els miserables intenten representar la bella Helena, fan alguna de les seves escenes, mitjançant una pantalla permeten tenir present el muntatge de 1979 i ens mostren el "making off" del seu treball amb les dificultats, els desacords que semblen impedir dur l'obra a bon port. El 1979 varen fer una representació irreverent, en aquest muntatge la irreverència es conjuga amb la metateatralitat

    Com que en aquests cinquanta anys tot s'ha posat molt més car, la representació actual té unes dimensions molt més reduïdes que la del 1979 (aquí podeu veure la comparació quantitativa) Essent menys, cal molt més i la gent del col·lectiu miserable són del tot generosos en el seu esforç. Allò que més m'ha agradat de l'espectacle és el seu esperit irreverent, l'homenatge al lliure no els estalvia poder riure's i prendre sovint distàncies amb el mite del lliure, tot i que hi ha una reivindicació de l'esperit trencador de la gent dels setanta, envers una concepció molt més burocràtica del teatre (cosa a la que no deu ser aliena el canvi del públic, jo imagino com jove el públic del 1979. Jo no vaig anar-hi però si ho hagués fet, sense cridar l'atenció hagués estat dels més joves. Ara quan vaig al teatre sembla que segueixo estant entre els joves). Hi ha una admiració sincera, però cap mena de nostàlgia.

    La comparació amb els dos espectacles ens permet veure com ha canviat el temps, cosa que dona lloc a moments divertits com els protagonitzats per l'actriu feminista que no suporta el masclisme passat de moda provinent del llibret original. (el canvi és significatiu perquè la gent del 1979 en devia prou conscient també, però se'n reia. Ara la nostra capacitat de riure sembla molt més minsa) En aquest sentit, cal veure també que el paper representat per Anna Lizaran (Helena, en aquell moment, d'Esparta) ho assumeixi ara un home, Gerard Franch, (extraordinari). També podem relacionar amb el canvi dels temps i l'esperit irreverent del grup, el gag sobre el "Arbeit macht frei", on assoleixen fer broma a la vegada sobre dues coses de les que és millor no fer-ne: l'holocaust nazi i la creixent ignorància de la gent. També em va resultat inesperat, però del tot just si es vol fer història del lliure, la presència (en forma d'absència certament) de Lluís Pascual, el director de 1979, a l'espectacle. Tot i que hi pot haver alguna caiguda del ritme, l'espectacle funciona molt bé i em queda clar que la gent del col·lectiu Miserable són gent a seguir.

Antidisturbios

 

    Tot i haver-me mostrat sempre en principi més aviat adversari de les series (duren massa i està empíricament comprovat que es poden explicar històries meravelloses en noranta minuts) quan canvien les circumstàncies, la meva opinió canvia (com tot ser raonable, aquí soc Keynesià) i aquest dies m'he enganxat a una, Antidistubios (és cert, però que tampoc és gaire llarga: sis episodis de menys d'una hora). La trama està explicada aquí pel meu germà, que n'ha fet un descobriment paral·lel. Jo no puc expressar sinó la meva admiració pel treball de Rodrigo Sorogoyen, el qual signà el guió junt amb Isabel Peña i dirigeix quatre dels sis episodis En general, Sorogoyen evidència aquí un domini del temps narratiu que poques vegades trobo a hores d'ara als productes audiovisuals més recents. En aquest sentit el primer on es mostra el desnonament que acaba tràgicament és un exercici pràcticament perfecte. A això ajuda un tractament dels personatges molt ben resolt estant tots molt ben definits; alguns no són mala gent, d'altres poden ser més dubtosos, però en tots els casos tenim elements per entendre perquè són com són i mai no són objecte de cap linxament moral. D'altra banda, la sèrie és inquietant perquè la tensió molt física del primer episodi es converteix progressivament en una tensió moral que conclou en un final més aviat inquietant, en part "feliç", però pagant un preu molt car per aquesta felicitat. El personatge més important és de la inspectora Laia Urquijo, una policia d'assumptes interns, La primera escena ens la presenta jugant a Trivial amb els pares i el germà i tenint una reacció més aviat desmesurada quan veu que el seu pare li ha fet trampes. Ens apareix doncs com una noia intensa, rigorista i, això quedarà clar en el transcurs de la sèrie, més aviat ególatra. Un personatge amb molts matisos al qual algunes estones pots admirar pel seu compromís i d'altres fa por per la seva crueltat. Un treball complicat que resol perfectament Vicky Luengo.

Jeremiah Johnson

     Reveig Jeremiah Johnson el western rodat per Sidney Pollack a començaments dels setanta. Tenia un record pràcticament inexistent però la visió del film no ha estat gens decebedora. No és excepcional (com no recordo així cap de Pollack) però si un film que es deixa veure i està narrat de forma prou àgil, considerant que el film està pràcticament centrat en un únic personatge. Jeremiah Johnson és un home jove que decideix retirar-se de la civilització per viure de la caça a les muntanyes rocoses en el temps de la guerra (?) entre els EEUU i Mèxic. Tot i que al principi no en sap gaire, se'n surt amb l'ajut d'alguns més veterans i fins i tot, una mica per casualitat, arriba a tenir una mena de família amb una esposa índia comprada en una transacció comercial i un nen blanc abandonat per la seva mare. Quan hagi d'allunyar-se per acompanyar un escamot de l'exercit, la dona i el nen són assassinats pels indis crow i la segona part del film, molt més violenta, es centra en la lluita de Jeremiah contra aquesta tribu.

    D'entrada Jeremiah Johnson és un exaltació de l'individualisme i l'autarquia reprenent un fil que a la cultura americana comença amb Thoureau. Com tants herois del cine americà, el primer que ara em ve al cap és Sterling Hayden a the asphalt jungle, Jeremiah no pot suportar la vida a la ciutat. Quan li aconsellen anar-se'n a viure una, diu que ja ha estat una vegada i sembla que qualsevol penalitat és preferible a tornar-hi. Si el tema del western, filosòficament parlant, és la sortida de l'estat de natura i la formulació del pacte cívic. Jeremiah Johnson explora, mostra i d'alguna manera vol ajudar a sostenir que el contracte social no era indispensable. En aquest sentit és un film plenament coherent amb ideologies que començaven a emergir en els setanta i després haurien de tenir un pes important en el debat ideològic: l'ecologisme i el libertarisme. Des d'un punt vista més cinematogràfic, el film és un vehicle per consolidar l'estatus estelar de Robert Redford, assumint una mena de personatge que havia estat interpretat per figures com Gable o Tracy. En aquest sentit el film resulta del tot eficaç i ajuda a definir Redford com la gran figura del cine dels setanta.

Pecat i ressentiment, formes contemporànies

     El problema de la desaparició de la fe religiosa, com ha estat sovint subratllat, és que pot ser substituïda per qualsevol cosa, sovint una bajanada. A la nostra cultura la fe en el més enllà, segurament no del tot raonable, ha donat pas a una molt menys raonable fe en el lliure mercat. Això s'ha tornat a posar de manifest amb el rebombori causat el dimecres passat pel desnonament de l'octogenària Mari Carmen Abascal del pis on havia residit més de setanta anys. La imatge d'una octogenària sense família i amb una grau important de discapacitat al carrer, en principi, hauria de commoure a tothom. Potser per això, els partits que s'anomenen "progressistes" han tingut el fonament per fer una explotació molt interessada que entre d'altres coses serveix per amagar la seva inutilitat pregona. Com tot a la vida, el tema pot ser discutible. Hi ha una sentència legal i em sembla obvi que la senyora Abascal es va equivocar i va jugar amb foc. Allò que em crida l'atenció són els nombrosos tuits, potser entre els més coneguts el de Lucia Erxebarria, on aquesta senyora és jutjada i condemnada, considerant que es mereix el que li ha passat. La raó és que ha pogut dur una vida millor que el ciutadà normal, el qual, a hores d'ara, dedica la major part dels seus ingressos a pagar l'habitatge. Es diu que pagant una renda tan baixa havia d'haver estalviat per poder fer front a la compra d'un pis (que per cert, en cap dels casos hagués estat el pis on ella vivia). Com el bon David hagués notat és molt inquietant aquest "haver de", el qual sempre implica una obligació moral, en aquest cas, viure com els altres i acceptar allò que ens imposen : una vida de merda per quasi tothom, però que és la que mereixem, perquè això ho determina el Mercat. Com ha passat sovint la religió es fàcil d'associar amb el moralisme de més baix nivell i així he vist publicacions on es parlava de l'afició de Mari Carmen al Bingo (cosa que pel que jo sé, és perfectament legal). Com feia notar Nietzsche, la religiositat si d'alguna cosa sap és manipular el ressentiment i aquest es deixa notar en aquesta mena de publicacions on es manifesta l'enveja per viure a prop del Retiro madrileny i es dona per indiscutible que la senyora Abascal podia estalviar perquè era funcionaria, oblidant que hi ha cinc nivells salarials al funcionariat i que només el primer, el grup A, està ostensiblement per sobre de la mitjana (lluny però dels salaris més alts del mercat) Pel que ella cobra de jubilació, devia ser un nivell C, res de l'altre mon, però això tampoc importa a tots aquests pels que coses tan bàsiques com l'estabilitat laboral i la independència professional són vistos com un antinatural pecat.

La vida por delante

     Recupero en un passi televisiu La vida por delante el film que Fernando Fernán Gómez va dirigir i interpretar el 1958. De tots els seus treballs constitueix una mica una excepció perquè el film va tenir una distribució normal i un cert èxit de públic. La pel·lícula explica la vida d'un jove matrimoni, ell llicenciat en dret i ella en medicina. Fernan Gómez és el jove advocat i Analia Gadé, llavors la seva parellla en la vida real, la seva esposa. Antonio i Josefina somien una vida en comú tirant al rosa, tot aprofitant els seus estudis universitaris, però allò que troben és una completa manca de perspectives a l'Espanya del tot estancada del període final de l'autarquia econòmica. Curiosament el problema més bàsic al que s'enfronten, la carestia de l'habitatge, és de completa actualitat i potser té alguna cosa a veure que el nostre present també està determinat per dècades d'empobriment real de la població. Políticament el país és ben diferent, però em va cridar l'atenció com tots els que es van quedant fora de les possibilitats de promoció, ho acaben atribuint a la seva manca de relacions. Quasi setanta anys després les estadístiques demostren que l'accés més utilitzat per accedir a un lloc de treball són els contactes previs. Poca diferència amb el franquisme. De manera subtil, però clara, el film deixa suggerir que part dels problemes dels protagonistes és que la seva formació no és exactament la que que els titols dels que gaudeixen permetria pressuposar. També aquí semblem estar, si fa no fa, al mateix punt.

    Formalment el film és d'una modernitat superior a la del cine espanyol comercial de l'època i fins i tot del no tan comercial. Com Woody Allen a Annie Hall, Fernán Gómez trenca la quarta paret per dirigir-se directament a la camera i per tant al públic i en la que potser és l'escena més recordada (la de l'accident automobilístic de Josefina) explica la història des de tres punts de vista diferents, la dels dos conductors i la d'un testimoni. Com que aquest darrer, interpretat pel gran Pepe Isbert és tartamut, les imatges avancen al ritme entrebancat del seu narrador. Els diàlegs sovint reflecteixen la brillantor literaria del seu autor com a la replica que donarìa el títol de la continuació quan a la rutinària consolació de que`ells tenen "toda una vida por delante" ell diu que preferiria tenir-la "alrededor"

Ella i màquina

 

    Ella i Màquina és l'obra de Sergi Belbel que es representa actualment al Heartbreak Hotel. Ella és una dona que ja no és jove i es sent esclafada `per les exigències de tots els que l'envolten. Està interpretada per Àgata Roca. Tots els que l'envolten estan interpretats per Enric Cambray que és successivament (espero no deixar-me ningú) el seu fill, el seu marit, la seva filla, el seu cap a la feina, el seu becari, la seva millor amiga, el perruquer (gay) de confiança, el seu pare i un amant ocasional i cibernètic. També la màquina a la que es fa referència en el títol i que és clau a la trama. Purament pel text, no sé si recomanaria anar a l'obra. El text descriu bé, però tampoc de manera especialment original, quelcom que ja ens ha estat explicat nombroses vegades: com la conjunció de la mitologia feminista i l'hegemonia de la visió neoliberal del mon ha tingut una incidència letal en la vida real de les dones. Àgata Roca defensa molt bé el seu personatge transmetent bé una barreja de fredor, escepticisme i desesperança, però en gran part l'espectacle acaba sent un show de l'Enric Cambray. Com a l'obra on el vaig descobrir, les dónes sàvies, interpreta molts personatges però aquí no hi ha cap recurs de vestuari ni maquillatge per mostrar els canvis. Només algun petit detall d'expressió i la velocitat del discurs marquen la diferència entre un personatge i un altre. Tots dos, una cadira i una utilització mesurada i precisa de les llums i l'atmosfera sonora són prou per configurar un espectacle que val molt la pensa.