The last detail

        Veig The Last detail un d'aquests vespres. La vaig veure amb el meu germà i ell ja explica aquí allò més important sobre la pel·lícula per la qual cosa només faré dos apunts molt subjectius. La primera és que em va servir per tenir present la dimensió de gran actor de Jack Nicholson, que no sempre tenia present. En part perquè els seus films més importants treballa només el seu registre més histriònic, en el qual certament excel·lia, però en aquest film de Hal Ashby veiem que de fet era un actor amb moltíssims registres. La segona és que el film per ell mateix serviria per explicar la diferència entre el Hollywood clàssic i el dels setanta, és a dir la diferència entre un cine que oscil·lava entre l'entreteniment i la descripció de la idealitat i un cine oscil·lant entre una voluntat realista que és el seu punt de partida i una vocació finalment nihilista. (com explicava en el meu vell llibre, això és important per mi en la mesura en què foren un ingredient essencial de la meva educació). En aquest sentit és representatiu del que estic dient, el canvi que el gran Robert Towne fa sobre la novel·la origen del guió. A la primera els dos mariners abandonen l'armada, a la segona està clar que seguiren en una conversa on es feliciten d'un petit triomf sobre la burocràcia militar i semblen oblidar per complet el pobre noi que, amb sort, perdrà sis anys de la seva vida en una presó militar. (el canvi entre una i altra és ell pas de l'Amèrica inventora del moviment hyppie als depriments anys sentanta) El Xavi insisteix, amb raó, que cap dels dos mariners és especialment brillant, però en el fons els veig molt iguals a tots nosaltres. La seva relació amb l'armada no és tan diferent de la que jo he tingut més trenta anys amb l'estament educatiu, on petites victòries eren preses com compensació al fet d'haver estat tota la meva vida participant al que essencialment ha estat esdevenint una estafa.

 

Records des del més enllà docent

 

Com que dintre d'uns anys la meva memòria serà pitjor vull anotar alguns records de la meva vida docent ara que encara funcionen algunes neurones i sense cap ànim de polemitzar, doncs jo ja entenc que a la vida política, sindical no sempre està permès dir tota la veritat.

Es denuncia ara la pressió del Departament i les autoritats educatives per que els professors aprovem. Això és cert. Però em sembla que cal oblidar que és una cosa que ve de lluny i no és aliena al professorat que no juga aquí un paper purament passiu. En els meus més de trenta anys d'exercici docent sovint vaig patir pressions per canviar una nota. Mai no van venir de ningú de l'administració, que no intervenia mai a aquest nivell, sinó de companys docents. Moltes vegades basant-se en consideracions de sentit comú fàcils de compartir, d'altres per posicions ideològiques. Sovint es barrejava tot. De fet, al primer institut on vaig treballar essent el professor més jove em van donar tots els nivells perquè de tots en sobrava un curs i com jo era jove, els veterans, van assumir la funció de ser els meus mentors. Un d'aquests professors el que feia quatre dels cinc grups de filosofia de tercer de BUP em confessà que després d'un any amb alumnes, ell no es veia ningú per dir si podien o no podien passar al curs següent. Ell era llicenciat en filosofia. No em sembla ociós recordar que la idea de l'aprovat generalitzat era una pràctica comuna a les facultats de lletres des de finals dels setanta ( per no esmentar els "aprovats polítics" que proliferaren al final del franquisme). Com no pot ser d'altra manera aquesta mena d'experiències ja marca un caràcter

Alguns sindicats estan fet una lluita, que considero justa, per defensar la figura del professor especialista i respectar l'estructuració del currículum en assignatures. Pel que recordo de la meva experiència docent no em sembla que els professors de secundària estiguin a favor del manteniment de les especialitats en general. Si que ho estan, a favor del manteniment de la seva especialitat. Pot ser semblant, però no és el mateix. Un dels moments on això es feia evident era quan, sovint en sessions del darrer curs, hom utilitzava l'argument, per tal de regalar algun aprovat, de perquè aquest noi o noia havia de tenir un coneixements mínims de X (essent X qualsevol matèria del currículum oficial) Una resposta inobjectable per cloure aquesta discussió és que hi ha una legislació que estipulava això. Mai no el vaig sentir perquè tothom l'hagués vist com una reflexió inacceptable ment autoritària. És evident, però, que tots plegats actuàvem en funció d'aquesta legislació que ens volíem imaginar com aliena ... Potser aquí rau una de les dificultats més gran quan surt el tema de l'autoritat del professorat: la dificultat de compatibilitzar una defensa i aplicació seriosa de la seva restitució, amb el fet que els principis d'una molt bona part del professorat són refractaris a qualsevol mena d'autoritat.

Jacquot de Nantes

    Jacquot de Nantes és el film que Anges Varda va dedicar el 1991 als records d'infància de Jacques Demy, l'home que havia estat el seu marit i el pare del seu fill. Jacquot no és ben bé ni un documental, ni una obra de ficció. Si bé els records són representats per actors que interpreten la família Demy i el seu entorn, al film apareix en molts moments el propi Demy, ja en un estat molt avançat de la malaltia, evocant directament els seus records i Varda insereix com a comentari moments dels fims de Demy que serveixen per il·lustrar la narració de la seva vida. Així el treball del taller de reparació d'automòbils familiar és associat al començament de les parapluies de Cherbourg o la resolució del jove Jacques d'anar a Paris a fer cine a la presentació de les germanes bessones a les demoiselles de Rochefort explicant que volen provar la seva sort a Paris. La part de representació de la vida de la familia Demy està rodada en blanc i negre però utilitza el color per filmar el propi Demy i allò que donava llum a la vida del nen Jacquot: les representacions teatral, de marionetes, els seus films amateurs ...

    Admetent que jo no soc imparcial quan em toca parlar de Demy i Varda, em sembla que el film és bellíssim i ho és per tot l'amor que conté. En primer lloc, el de Varda per Demy. El film és un esforç per superar el dolor de no poder envellir amb la persona que estimes i això ho expressen l'exploració de la camara de Varda del cos, la pell de Demy en els seus darrers moments. També per l'amor amb que visqué la família Demy com es reflecteix al film. En els meus moments més emocionals, penso que la vida hauria de ser com es descriu a les demoiselles de rochefort, és a dir una excusa per cantar i ballar sempre. Varda descriu la vida de la família Demy d'aquesta manera malgrat que tampoc no amaga ni les estretors materials que vivien ni la desgràcies històriques que com a tota la seva generació els va tocar viure: la guerra, l'ocupació alemanya, els bombardeigos aliats .... Per això tot i que una part importants dels records l'ocupi la tensió entre jacquot i el seu pare per les diferents visions del futur del nen (De fet, ella acabarà el seu cicle de formació tècnica com a mecànic) acaba sent molt més important que el pare comparteixi amb el fill la passió pel cant o que sigui un espectador fidel dels films d'animació que el jove Jacques realitza amb un equip precari i una paciència infinita. Potser perquè, times are already changed, Demy recorda prou bé que en el temps de la seva infància estudiar als quinze anys era una opció exòtica i improbable (fórem els nens dels seixanta els primers que varem començar a viure una altra situació) La recreació del treball de Demy com a director a les golfes del taller del seu pare és molt precisa i potser l'evocació més concreta i física que hagi vist mai de l'amor pel cinema.

 

La pie voleuse

     La pie vouleuse és el darrer film de Robert Guédigian, el veterà cineasta francès que és una mica l'equivalent gal al que suposa en el cine britànic, Ken Loach, tot i que el seu estil és diferent i em sembla que les pel·lícules del francès tenen més riquesa emocional i el seu missatge no està renyit amb una certa elegància en la filmació. La protagonista del film és una dona, Maria, que a Marsella es guanya la vida prenent cura de gent gran. Veiem que treballa a tres llars: una dona molt gran pressionada pel seu llogater, una parella on ella ha perdut de tot la raó i cada tarda baixa, amb el seu marit, a la Cannebière, a buscar el nuvi que no va venir a la seva cita quan va esclatar la segona guerra mundial i un ex-professor, Robert, discapacitat amb una relació molt difícil amb el seu fill. De manera diferent, Maria és el suport fonamental de la vida de tots els seus clients i és molt estimada per tots ells. Ella viu amb un marit que no és mala persona, però és ludòpata, i té una filla que treballa de caixera i està cassada amb un camioner dels que fan rutes llargues. La il·lusió de la seva vida és el seu net, Nico, el qual estudia piano. Maria té una fe absoluta en el seu talent i es fa càrrec de les costoses classes que li calen al nen atès que els pares no hi arriben. De fet, Maria només té una manera d'arribar que és robant els diners de la gent que cuida.El film planteja doncs un conflicte moral que no està mancat d'interès. D'entrada podríem dir que no és el mateix robar per menjar que per pagar unes classes de piano, però això també implica posar la música com una mena luxe, una cosa supèrflua en tot cas; un punt de vista possiblement estret. D'altra banda, podríem considerar que allò que Maria li dóna als seus clients no té preu, mentre que, en realitat, a ells els diners tampoc no els fan una falta especial.

    La primera part constitueix la presentació d'aquesta situació i Guenigdian assoleix un relat amable, reflectint de manera sensible la vida de barri marsellès i la fortalesa dels lligams que construïm els humans quan compartim les nostres vulnerabilitats. El conflicte esclata quan el fill d'André veu el que està passant i va a casa de la filla, creient que és una mena d'amistançada del seu pare (el distanciament entre tots dos ve del fet que el pare va deixar sa mare per una altra dona) Irònicament és ell qui comença una relació amb la filla i la seva dona, moguda per despit, la que acabarà denunciant Maria. El film gira doncs vers una intriga melodramàtica sentimental, en la qual Guédigian es mou prou bé. Finalment, la intervenció d' André, utilitzant una mica la lògica que jo havia plantejat abans i en un gir una mica caprià, possibilita un final feliç per quasi tothom. Vaig descobrir aquest director amb el seu film sobre la resistència, l'armée du crime, que em va sorprendre per la seva honestedat i el seu digne anti-gaullisme (i també per la seva petita contribució a la biografia del gran Charles Aznavour). Un dels actors principals, Jean-Pierre Daroussin interpreta aquí la figura del professor. Però també hi apareixia l'actriu que fa de Maria, Ariane Ascande, i el marit de Maria, Gérard Meylan. Això no és sorprenent perquè tots tres hi són gairebé sempre a quasi tots els films, definint una mena de companyia estable, que acaba esdevenint un recurs valuòs i molt utilitzat pel director.

Le désir de tyrannie

 

        Le désir du tyrannie és una recopilació de textos de René Girard elaborada per Benoit Chantre que és l'autor de la seva biografia intel·lectual i el principal animador dels cercles on es té cura de mantenir viu el legat de l'autor de Mensonge romantique et vérité novelesque. Els textos ens volen fer present la dimensió de Girard com pensador polític, la qual està del tot vinculada a la seva hipòtesi del boc expiatori (tot i que no deixa de ser una conseqüència de la seva noció de desig mimètic). No cal dir que en els temps presents, en el quals si alguna cosa ha augmentat és la capacitat de generar odi col·lectiu, aquesta reflexió ha recuperat una actualitat màxima. Havent-me llegit tota l'obra de Girard (i m'atreviria a dir que no del tot malament) la selecció de Chantre no ofereix gaire sorpreses. El seu trajecte comença amb la noció de desig mimètic, la noció de mediador, el pas d'aquesta noció a la de tirà, la noció de boc expiatori i la resolució del mecanisme en la fundació de la religió, cosa que ens du a una reflexió final sobre l'apocalipsi i el totalitarisme. En la selecció de Chantre hi juguen un paper destacat les figures d'Edip i Job, del tot antitètiques. El grec és el boc expiatori que accepta la seva condició mentre Job la refusa. El símbol de la saviesa és el segon i no pas el primer. Edip esdevé tirànic quan creu que té una possibilitat de saber i de fundar la veritat. Des la perspectiva de Girard la religió té com a finalitat precisament preservar-nos d'aquesta follia.

        Pels que no hagin llegit Girard pot ser una bona porta d'entrada, perquè efectivament el mecanisme del boc expiatori és un element sense el qual no podem acabar d'entendre les nostres realitats. Potser de totes les idees apuntades la que em sembla més digna de retenir és la insistència de Girard en mostrar el perill inherent a la noció d'unanimitat, que tant ens agrada als catalans. El punt de vista Girardià estaria expressat en un precepte talmúdic citat també per Levinas: Si tout le monde est d'accord pour condemner un prévenu, relâchez-le, il doit ëtre innocent. També és oportuna la reflexió sobre el fals pacifisme: defensar una pau sustentada en violència externa (el cas de l'últim segle europeu) és una acceptació de la violència emmascarada de manera hipocrita.

        Mentre llegia aquest llibre he rellegit el llibre IX de la República i he revalidat la conclusió que vaig treure fa quinze anys quan em vaig ficar totalment a fons a la lectura de Girard: el seu deute no reconegut envers Plató. A la República i molt més al Gorgies la qüestió que emergeix en el cabdal tractament de la noció de tirania, és la del desig mimètic, que Plató va tenir present molt més enllà de les reflexions del darrer llibre de la República, que Girard, de manera equivocada, tracta sempre com si tanquessin la qüestió. Seria llarg però allò que Chantre presenta com una de les grans conclusions de Girard, que el tirà no és un ser humà específic, sinó una opció de l'anima humana que és present a tots els individus no està lluny de la lletra ni de l'esperit platònic

Indignitat

 

    Fa dos anys vaig fruir molt de la lectura de Libre, el llibre on la professora Lea Ypi explicava la seva infància i joventut en l'Albània dels vuitanta i els noranta. Aquest cop va més enrere per oferir una biografia de la seva avia, una de les protagonistes del primer llibre (la mare del pare que viu amb ells i sempre els parla en francès). La recreació es basa en molt bona mesura en la investigació que ella mateixa va poder fer en els arxius del serveis d'intel·ligència albanesos oberts al públic en els darrers anys. La seva avia tenia un expedient obert com a espia feixista i estigué sempre sota vigilància fins que un error, voluntari o no, la va donar per morta el 1972. La sort del seu avi va ser pitjor. Era un home d'idees esquerranes al qual el seu pare, un alt càrrec del govern de Zog primer i del rei italià després, li impedí anar a lluitar a Espanya. Defensor d'una democràcia radical, la seva amistat amb gent del servei secret britànic li va dur a presó durant quinze anys. Leman, l'avia, va néixer en un família de posició molt elevada a Salònica a finals del segle XIX. Per això a Albània sempre va ser qualificada com a grega, tot i que no tenia cap relació amb aquest estat i aquella cultura. Pel contrari pertanyia a un elit cosmopolita emmirallada a la cultura francesa i, tot i no ser especialment practicants, la seva religió era l'Islam. La família tenia arrels albaneses i per això desitjosa de sortir de l'ambient familiar i veient que era una gran dificultat per la família pagar-li els seus estudis a França, decideix anar a viure a Tirana a finals dels anys trenta. A la capital d'Albània va aconseguir ser la primera dona a treballar a l'administració pública, però el que fou d'entrada una elecció no gens reflexionada marca el seu destí. Només va sortir d'Albània a la seva lluna de mel el 1941 i restà al país balcànic fins a la seva mort, vivint temps difícils amb un fill de salut escassa i fent treball físic en una cooperativa agrícola, on havia de ser reeducada.

    El llibre és llegeix amb progressiu interès. Libre era un llibre amb molt sentit de l'humor, Aquí això no hi és, potser perquè la història és molt tràgica. La història de la seva avia m'ha recordat la meravellosa escena de Dr. Zhivago on veiem per última vegada Lara vestida de gris i empetitint-se mentre camina a la vora d'un mur del mateix color i apareix  en primer terme un gran retrat de Stalin. La magnifica metàfora de Lean pot il·lustrar prou bé la vida de Leman. Si Ypi en el primer llibre va ser acusada, de manera injusta diria jo, de ser complaent amb el règim de Hoxa (per cert, un dels personatges d'aquest llibre. Havia estudiat amb l'avi a Paris), en aquest es fa palesa la crueltat però sobre tot l'arbitrarietat del règim. Tampoc és un llibre que pugui agradar als defensors teòrics del nacionalisme, perquè queda molt clar el paper verinós que aquests han tingut en l'evolució dels Balcans al segle XX

Economia social de mercat

 

    L'estiu del 1987 volia millorar el meu alemany i vaig passar tota el mes d'agost a la universitat de Würzburg ( no tan coneguda com la de Heidelberg, però aquell any estava empatada amb la més famosa en número de premis Nobel). No era però un curs merament d'idioma, sinó estava dedicat a l'economia, política i cultura alemanya després del 1945. En moltes ocasions i molts contextos em van insistir, molt a prop de fer-se pesats, en què Alemanya, a diferència d'altres països occidentals, tenia un model específic que era l'economia social de mercat. Estaven molt orgullosos del seu sistema i potser això els compensava una mica del fet de ser un país militarment ocupat en termes reals. Amb Shröder, el canceller que menyspreava obertament els professors, això va començar a passar avall i sembla que, segon expliquen aquí, el destí històric de l'actual canceller és acabar aquesta liquidació, abans de que possiblement Alemanya torni a estar governada per l'extrema dreta. Tot això, és clar, sense canviar la constitució. Hi ha prou en mantenir la retòrica. És evident que això de reformar la constitució el fa molta mandra, perquè també recordo que aquell any em van explicar , també moltes vegades, que la constitució era provisional fins que Alemanya no es reunifiqués (cosa que llavors era considerada com una hipòtesi del tot improbable a curt termini). Fa molts anys que hi ha una sola Alemanya i la constitució és la mateixa. Espero que no sigui perquè trobin que encara els hi falta alguna cosa, més cap al seu Orient.