Lord Balfour

L'amic Balfour

    En el seu darrer llibre, Zizek explica una coincidència absolutament necessaria per agafar una perspectiva no esbiaixada sobre el que està passant a l'Orient Mitjà. La presència de colons jueus agafa empenta amb la declaració de Lord Balfour, ministre d'exteriors britànic, el 1917 amb un comunicat on donava suport a la creació "d'una llar nacional pel poble jueu" a Palestina (una província otomana sobre la que els anglesos no tenien ni sobirania, ni cap mena de dret a reclamar-la). Lord Balfour passa a la història com l'amic del poble jueu. Tanmateix, aquest Balfour, essent primer ministre, és el mateix que va impulsar la llei d'estrangeria del 1905 molt restrictiva amb l'acolliment de immigrants a Gran Bretanya. La pressió immigratòria que estava patint en aquell moment Gran Bretanya era la dels jueus que fugien dels progoms de l'imperi tsarista. La conclussió de Zizek és clara:

El desplazamiento de los judios occidentales hacia Palestina, fue tambien desde el comienzo mismo un proyecto antisemita. Por lo tanto, no deberia sorprendernos que Alemania, la perpetradora de la Shoah, sea la mas firme defensora de Israel en Europa: humor negro en su más oscuro grado.

De fet, és la la mateixa lògica per la què sectors de la religiositat jueva o gent com E. Levinas consideraven l'estat d'Israel com una aberració i una traïció a l'esperit del judaisme

 

La llei de la gravetat

     La llei de la gravetat és l'espectacle que fins diumenge es va representar la sala tallers del TNC. El director és Pep Farrés, autor de l'obra junt amb Daniela Freixas i Biel Rossell que n'és també l'interpret principal. El tema de l'obra és l'abandonament dels estudis. El protagonista és un dels nois que com el 13,5% del estudiants del país, no acaben els estudis ordinaris. Hi ha dues veus a l'obra, ambdues interpretades per en Biel Rossell, el qual va alternant, mitjançant l'ús d'unes ulleres, la representació del jove professor de física agredit i la de l'agressor, un noi de quinze anys que, en conseqüència, és expulsat del centre A l'escenari hi ha una tarima amb una cadira i una taula de professor com les que tenen tots els instituts. La tarima però durant la representació mostrarà ser oscil·lant i gens ferma. Fora d'aquest espai, hi ha un noi que toca la guitarra al carrer (i ajuda una mica amb l'atrezzo), amb el que el jove expulsat intentarà, sense gaire exit, establir conversa quan vagabundeja per la ciutat ja que la por no li deixa tornar a casa.

    L'obra vol donar un missatge positiu, oferint com a solució la llei de la gravitació newtoniana. Els exclosos del sistema, són els que han caigut perquè no han trobat el seu punt d'equilibri, com ho fan els planetes en el sistema solar. Per això, al final podem deduir que el professor i l'alumne són en realitat la mateixa persona, en dos diferents moments. És un bonic missatge, però que a poder ser considerat com versemblant 'hauria de prescindir dels radicals canvis que ha patit el sistema educatiu a les darreres decades, tot i que com jo mateix he escrit moltes vegades, els alumnes són els que menys ha canviat, Hi ha dues coses que malgrat tot em semblen excel·lents. D'una banda, la generositat de l'esforç de Biel Rossell que es buida entre els dos antagonistes. D'altra banda, la representació sonora de l'ambient de l'institut. Quan l'obra va començar vaig reviure aquesta sensació molesta que sempre m'acompanyava en l''institut, llocs on el silenci sembla haver esdevingut impossible. Una sensació que estava ben content d'haver oblidat.

Naza

     Naza és el film de Yuval Abraham i Rachel Szor que va obtenir el premi especial del Jurat al darrer festival de Venècia. Tots dos són autors també de No Other Land, de la que vaig escriure no fa gaire. Els dos films són documentals, però molt diferents, aquest darrer molt més ombrívol. L'estructura del film és senzilla, mostra l'entrevista amb 24 membres de l'exercit israelià que han estat operant a Gaza (anava a dir combatents, però de fet com s'explica a les entrevistes no necessiten combatre per matar. Ho segon ho fan molt, el primer gens). Aquestes entrevistes tenen lloc una nit al terrat d'un edifici alt a la ciutat de Tel- Avic, com que les cares no poden ser mostrades, la càmera ens mostra la vida dels ciutadans dels apartament que són a prop i l'animació del trànsit i els carrers a Tel-Aviv. Aquest escenari normal és a 70 km. de les atrocitats que estan tenint lloc a Gaza, menys distància de la que hi ha entre Barcelona i Tarragona.

    Entre els responsables del film hi ha el diari The Guardian i aquest mitjà, junt amb d'altres però no gaires, ja ens han explicat com la tecnologia moderna permet una selecció molt afinada dels blancs i es prioritzava apuntar a la gent de Hamas quan era amb la seva família, cap al vespre. Això implicava que la família i els veïns passaven a ser danys col·laterals, aquest és precisament el significat del terme Naza. Per assolir aquest objectiu era important la capacitat de controlar tots els mòbils de Gaza, cosa que permetia sovint als operadors sentir les converses de les famílies, mentre eren atacades, i abans i després (és a dir la seva agonia).

    Un dels productors del film és Jonatan Glanzer, l'autor de la zona d'interès, un film molt semblant a aquest, doncs tots dos apunten a la frontera entre la normalitat i la barbàrie. Els soldats interrogats no tenen escrúpols en afirmar allò que gent que se l'agafa amb paper de fumar, com Sebag Montefiore, posen en dubte. Diuen sense reserves que la instrucció era exterminar tots el gazatíes i no vacil·len en parlar de genocidi. Alguns mostren una mica de penediment la majoria gens. Molts apunten a allò que ja ens va explicar Arendt en el seu moment, ells només es limitaven a complir ordres. D'altres semblen haver quedar immunitzat vers els significat dels seus actes per l'entrenament i moltes hores jugant a videojocs. Matar un nen amb un dron implica la mateixa acció física que jugar a un videojoc. D'altres ho veuen com un preu a pagar per formar part d'una elit molt exclusiva com la conformada pels serveis d'intel·ligència israelita. Com en el cas dels nazis, és essencial crear el convenciment que els palestins no són éssers humans. El film és evidentment inquietat i ho és més si donem una mica la raó als defensors de l'estat d'Israel i considerem que aquesta gent està defensant els nostres valors. Alguns sabem que "Occident" no és només això, però no cal enganyar-se, també és això.

Navegar por el Neva

        Anem al lliure a veure navegar por el Neva. Hi vaig atret pel nom de Guillermo Calderón, que suposa una garantia plena després d'haver vist espectacles com la Història d'un senglar o la verdadera historia de Ricardo III, aquest estiu. La inspiració aquí deixa de ser Shakespeare per passar a ser Txejov. Navegar por el Neva fou un dels seus majors èxits fa vint anys i aquí ha estat represa amb el mateix repartiment de quan fou estrenada. En vint anys però passen moltes coses i no sempre bones. Un dels actors, Jorge Becker, ha patit una greu malaltia del sistema immunitari que ha limitat totes les seves capacitats, cosa per la qual l'obra ha estat adaptada a la nova situació, això afegeix una nova dimensió meta teatral a una obra que ja estava orientada en aquest sentit. L'obra original mostrava tres personatges, un dels quals Olga Knipper la vídua de Txejov, que estan assajant per fer una representació de l'hort dels cirerers. Només fa tres mesos que la tuberculosi ha acabat amb la vida del dramaturg rus i fora del teatre la policia tsarista està reprimint les manifestacions de protesta que es recordaran com el diumenge sagnant. Ara a més de l'obra, assistim a la representació dels assaigs en la nova situació i el record del que s'estava fent, que ja no pot ser el que es farà ara.

        Imagino que allò que va dur Calderón a escriure Neva és un sentiment que jo he sentit sovint llegint o veient representacions de Txejov: el contrast entre l'ensimismament dels personatges i el fet que viuen en un mon condemnat a desaparèixer de manera imminent. Això era de de jove, ara de més gran encara és pitjor, perquè és el meu mon el que veig desaparèixer. Sense defensar cap tesi, l'obra és una invitació a reflexionar sobre el poder destructor del temps. Com em passa sovint quan assisteixo a espectacles procedents del continent austral, constato que el nivell dels actors, el ja esmentat Becker, Trinidad González, Paula Zuñiga i Tomás González, és estratosfèric.

 

Calderada

     El dia 20 assisteixo a Calderada, una lectura escenificada dels contes de Pere Calders realitzada per IndiGest que són la Laura Aubert, el Jordi Oriol i el Carles Pedragosa, ells forment també el trio, chupitos de Mezcal, que alterna la seva música amb la lectura dels contes de Calders triats, i la fundació, ens calen més calders, mostrada com a resposable de la investigació antropològica fonament de la presentació dels contes. El trio, encarnació de tots els tòpics més estesos i més entranyables de la mexicaneïtat, llegeixen els contes com mostres d'una de les cultures indígenes assimilades per Calders a la seva estada al pais dels mariachis, alguna cosa així com catalanuoc

    Calders va ser una lectura important en la meva adolescència quan era un referent indiscutible i a més, gràcies sobretot als Dagoll-Dagom, molt popular. Fa temps que no el rellegeixo, però el meu record és bó. Els d'indigest fan la seva lectura des del context de la nostra situació actual, quan sembla predominar la post-veritat i el Geni Maligne cartesià ja no sembla una possibilitat extrema. En aquest context, ells recuperen els contes de Calders, en principi inclinats vers allò fantàstic, per inquirir si no són en definitiva aquests contes els que apunten cap a la realitat, cosa amb el que segueixen el testimoni del propi Calders, el qual afirmà que tot allò escit a Mexic era fruit de la mera observació. La tesi defensada per la investigació és que tot l'explicat per Calders és veritat (tesi subratllada al final de la lectura de cada conte amb la repetició del lema, Caldersito, caldersero este cuento es muy certero. Caldersito, Calderson este cuento no es ficción), això sí ,aquesta veritat no està condicionada per l'estretor del nostre sentit comú. Més enllà de metafísiques, elm fet és que el espectadors ens vam divertir molt a la representació i possiblement la gent d'Indigest, encara més 

El castillo de Diamante

    El castillo de Diamante és la novel·la que Juan Manuel de Prada va publicar l'any 2015 centrant-se en la relació entre Santa Teresa de Jesús i la princesa d'Eboli. De totes dues dues sabem que es van conèixer i van mantenir una certa relació, que tingué com a fet més important la denuncia de la princesa a la santa davant el Sant Ofici. Quin era el contingut no és sabut, com quasi tots els detalls de la seva relació. La inventiva de De Prada intenta omplir tots els forats descrivint una relació que pot servit d'il·lustració a la tesi agustiniana de l'enfrontament entre les dues ciutats i que a mí m'ha recordat les tesis de, l'actualment molt manipulat, Rene Girard, doncs efectivament el motor de la trama és el desig de la princesa de tenir allò que té la santa.

    A l'epíleg De Prada diu que ha volgut trobar una via mitja entre les dues alternatives preponderants a la narració de la vida de sants: l'hagiografia i la desmitificació. Des del meu punt de vista, la seva referència a la desmitificació és una mica simplista. Els seus exemples són sobre vides concretes, però, com ja deia Nietzsche a la seva Geneaologia de la Moral, allò que cal qüestionar és el concepte de santitat en si mateix. A mi em sembla que potser una mica d'hagiografia potser si hi ha, però certament no és empallegosa i de Prada compon un personatge atractiu defugint molt bé la temptació de voler fer de Teresa un personatge del nostre temps. La seva antagonista, Ana de Mendoza, ens es presentada des d'una òptica propera a la de Teresa i a mi em sembla essencialment una víctima, encara que aspiri a ser botxí. En tot cas, em sembla que la novel·la si mostra bé quines eren les, migrades però reals, possibilitats d'acció per les dones en una societat com aquella. Tot plegat jo diria que és una lectura recomanable per dos motius. En primer lloc, la seva habilitat com a narrador, mostrada en el fet que tot i que els personatges m'eren força llunyans d'entrada, finalment tenia ganes d'arribar al desenllaç. En segon lloc, l'homenatge fet per l'autor a la literatura del moment, i com ell mateix destaca, al Quixot, ocasió per desplegar la riquesa del seu vocabulari i la seva facilitat sintàctica.

Eleccions sèrbies

 

    El resultat de les eleccions a Sèrbia del passat diumenge podrien ser de llarg la cosa més positiva que ha passat a Europa els darrers anys. La victòria da la llista dels estudiants ( on, per cert, no n'hi ha cap d'estudiant) sembla ser la victòria d'un innegociable sentit de la decència ordinària. Dic innegociable perquè el moviment ha guanyat una autoritat moral a partir del fer de no voler negociar amb el govern de Vucic, tot expressant així que no és pot fer de més ni de menys en la lluita contra la corrupció, ni en l'exigència de responsabilitats . Que el moviment no hagi tingut cap suport dels sospitosos habituals, com Trump o la Comissió europea, quan no la seva hostilitat, no deixa de ser també una petita escletxa oberta a l'esperança.-