Vaig
al Heartbreak Hotel a veure Snorkel d'Albert Boronat. Fa molts pocs
mesos que al mateix lloc vaig gaudir d'una
casa en la montaña. Com ell mateix ens va comentar quan varem
tenir al final de l'obra l'oportunitat d'agrair-li el seu treball,
aquesta és una obra molt diferent, però com l'anterior molt
allunyada de la noció de teatre més convencional. Boronat no
planifica el joc típic d'actor representant un personatge sinó que
els actors exerceixen de narradors des d'una posició que podria ser
la seva pròpia o no. Com a l'anterior hi ha un joc sobre la
pluralitat, però si allà era de temps, aquí no hi ha modificacions
en els temps, sinó articulació de diferents punts de vista, molt
variats, des del primer, un filòsof, més o menys, en crisi
existencial, al d'una ampolla de KH7, trencadora del caràcter
idíl·lic d'un estany a la muntanya. Com a l'obra anterior hi
repeteixen Xavier Beltrán i Sergi Torrecilla incorporant dues
actrius Cristina Celada i Lara Salvador
El
Snorkel no és una activitat de risc. Consisteix a mirar per sota de
la superfície però sense anar gaire massa lluny d'aquesta
superfície, el limit de la qual sobrepassem però sense apropar-nos
de fet a l'abisme. Aquesta actitud no està limitada només a
aquesta pràctica recreativa, per Boronat és un perfecte metàfora
de com els personatges de les seves narracions s'enfronten a
l'existència i la humanitat als nostres reptes col·lectius. En part
Snorkel és una obra, segons l'autor, sobre la crisi ecològica, però
evidentment no hi ha cap mena de propaganda ecologista, potser perquè
Boronat està en línia de Gray i pensa que allò activat pels
humans, ja no el poden aturar els humans. A mí de les narracions,
m'ha potser interessat més com tots fem alguna cosa com l'esnorkel,
quan ens plantegem la recerca de l'autenticitat, (la pseudo-noció
més enredaire del segle passat?) cosa de la qual es parla al
començament de l'obra i em sembla que també en tot el seu
transcurs.
Torno
a veure The Killers, en la versió de 1946 de Robert Siodmak (
hi ha un altre igualment memorable de Donald Siegel a la dècada dels
seixanta). El film desenvolupa una historia d'Ernest Hemingway i de
fet el nom del nobel americà és el primer que apareix als títols
de crèdit. Siodmak no figura entre els directors americans
conceptuats com gran autors. Possiblement això no li amoïnava
perquè ell confessà ser un home feliç en el seu període com
assalariat de la Universal i quan el sistema es trencà deixà
Hollywood. Abans d' Amèrica però havia fet moltes pel·lícules a
França i a Alemanya on havia començat la seva carrera de director
treballant en col·laboració amb Billy Wilder.
The
Killers és el més recordat dels seus films i una de les
millors obres del cine negre americà. L'originalitat del film rau en
què explica la història al reves. El film comença amb la mort del
seu protagonista que es deixa pràcticament matar per dos pistolers
sense cap voluntat de resistència. Com que havia un segur de vida,
un agent de la companyia investiga la seva mort, per esbrinar que ha
passat. L'escena inicial quan els dos pistolers (un d'ells és
William Conrad que després seria molt famós a Espanya com a
protagonista de la sèrie televisiva Cannon) entren al
petit restaurant on acostuma a sopar i intimiden el personal i els
clients del centre segueix sent de les més tenses mai rodades a
Hollywood. La pel·lícula revelarà que la causa de la mort de
l'home, un ex-boxejador anomenat "el suec", és una traïció
amorosa, provocada per una dona certament dolenta. El film es situa
com un noir d'inspiració clarament romàntica, i en aquest sentit és
prou diferent dels que farien altres directors del gènere amb la
mateixa procedència que Siodmak com Lang o Wilder. El film serviria
tot ell per ensenyar com enquadrar els personatges i en aquest sentit
Siodmak es revela com un artista excepcional. El film però en gran
part ha quedat en la memòria cinèfila pels seus protagonistes. El
suec fou interpretat per un jove que debutava com a actor, Burt
Lancaster, el qual interpretà un paper més aviat allunyat de la que
després seria la seva imatge més habitual. Hi ha molts films
americans sobre perdedors, però pocs amb un perdedor tan perdedor
com el suec. L'agent d'assegurances és el personatge sobre el que
s'articula la narració i ho interpreta Edmond O'Brien, de solvència
indiscutible i la noia era Ava Gardner, que només tenia 24 anys i
tenia més fama pels seus matrimonis (amb Mickey Roonie i Artie Shaw)
que no pas pels seus treballs cinematografics. Aquest fou el seu
primer paper memorable i la seva presència és impressionant i
indescriptible.
The
Holdovers és el darrer treball del cineasta Alexander Payne, un
home que dilata molts els seus treballs. Jo no l'he seguit gaire,
recordo haver vist, curiosament, a Madrid, los descendientes,
que no em va acabar de fer el pes. En canvi, va ser molt més
positiva la revisió de Nebraska de la que parlava fa poc. The
Holdovers em va deixar una impressió bastant propera a la de
Nebraska, L'acció s'inicia en una High School d'elit al
començament de les vacances de Nadal. Estem a Nova Anglaterra, el
1970, El centre és un internat i el nadal significa una diàspora
quasi general, però no del tot. Alguns alumnes per raons diverses
no poden ser acollits per les seves famílies i han de restar al
centre sota la tutela d'un professor, diguem-ne, de guàrdia, una
guàrdia que dura totes les vacances. El professor agraciat és Paul
Huhnman obertament impopular entre l'alumnat, compromès amb el
rigor acadèmic d'una manera inhabitual i amb una vida privada
pràcticament inexistent. A més no està ben vist per la direcció
doncs va gosar suspendre el fill d'un senador i donant de la
institució. Es queda amb cinc alumnes i l'ajut de la cap de cuina,
una dona negra de dol, perquè el seu fill, exalumne del centre,
acaba de morir al Vietnam. La pel·lícula descriu la convivència
entre l'heterogeni grup fins que en un gir de guió que no veig del
tot clar , quatre dels nois poden deixar el centre i és queda només
un, Angus Telly, que hi és, perquè la seva mare vola aprofitar les
vacances per tenir una lluna de mel amb el seu nou marit. Angus és
un noi intel·ligent problemàtic i molt traumatitzat per la seva
situació familiar. La mare va deixar el pare quan aquest va haver
ser internat en un psiquiàtric per esquizofrènia i la seva
estratègia de supervivència consisteix en esborrar aquest període
de la seva vida, cosa que no li ajuda a exercir de mare. La
pel·lícula guanya volada a partir del moment en què es centra en
els tres personatges principals. No abandona el seu caràcter de
comèdia però esdevé més agredolça perquè la vida dels tres
protagonistes és més aviat desgraciada. El cas de la dona i el noi
és evident. No tant el del professor que és un home en cert sentit
feliç però ho és des d'una alienació del tot assumida. Paul fou
estudiant, becat, de la institució on treballa, a la qual torna
després de la universitat. Constitueix per tant la seva única llar,
no tenint cap mena de família.
Payne
confirma amb aquest film el que es feia palès amb Nebraska.
És un bon narrador, el flim flueix creant un temps narratiu que
captura a l'espectador i és un bon retratista de les emocions i els
sentiments humans. Això implica ser un bon director d'actors i més
enllà del nominat a l'Oscar, Paul Giamatti, tant el noi, Dominic
Sessa, com la cuinera, Da'vine Joy Randolph estan a la seva alçada.
Evidentment allò que més m'ha interessat és el personatge del
professor. Sovint els films centrats a la figura d'un professor,
s'interessen pel professor "guai", aquest no és el cas del
film. Paul no empatitza gens amb els seus alumnes, nens més aviat
"pijos en bona mesura per un evident ressentiment de classe,
doncs, en el film l'Amèrica dels setanta es mostra com un país
dividit per una guerra de classes i els tres protagonistes estan a la
banda dels perdedors. El tipus de professors que es retrata no m'és
del tot aliè i he conegut gent propera, els que idealitzen la seva
feina i amb això troben una manera de suportar una vida que no va
enlloc. Les crítiques parlaven de film nadalenc i per això el
comparaven amb el film més nadalencs de tots els films nadalencs,
It's a wonderful life. Jo aquesta relació no la sé veure més
enllà de que tots dos passen al Nadal. Hom pot parlar de final feliç
a tots dos, però amb una tonalitat diferent. Paul és ateu i aquí
no hi ha res de sobrenatural. Però sobretot la diferència és que
al film de Capra, la felicitat abastava (quasi) tota la comunitat de
Bedford Falls, i aquí els tres protagonistes segueixen sols i el
final feliç consisteix en guanyar alguna opció més d'orientar-se a
la vida.
Ahir
a la sessió del grup d'Hermenéutica i Platonisme es comentava el
llibre vuité de la República i el ponent Bernat Torres, ens
feia notar la simetria en el primer bloc del text, que comença i
acaba parlant de l'estatut de les dones a la ciutat. Tots els que
érem enllà, i més enllà de nosaltres els que saben realment
d'aquestes qüestions, tenen clar que als diàlegs platònics no
existeix la casualitat, tot i que de vegades ens puguin mancar les
claus per entendre'ls de debò. El que explicava el Bernat des del
meu punt de vista és una conseqüència de que, efectivament, la
gran qüestió plantejada per Plató és la destrucció de
l'estructura familiar. No hi ha canvi real i profund que no la tingui
com a condició. Aristòtil mateix, el tarannà del qual no tenia res
de revolucionari, era ben conscient com es manifesta a la Política.
Què la família sigui una institució suprimible no és una pregunta
amb una resposta evident. Si entenem que Plató ho considera
possible, aleshores, com veia bé Rosen, el seu pensament s'endinsà
en una regió ombrívola on es fan necessaris genocidis i altres
coses lletges.
En
el nostre temps hi ha hagut dos intents seriosos de suprimir la
família. El primer vingué, o havia de venir, després de la
revolució d'octubre i el fet és que els comunistes no foren capaços
d'arribar fins al final, de destruir per complet les estructures
familiars i el vell mon va tenir així una continuïtat en el nou
(Slezkine
ho explicava molt bé). Aquest va ser el més directe. Fracassà
i certament els bolxevics no estaven mancats de crueltat i
determinació. El segon ha estar aparentment més folklòric però
potser al capdavall més exitós. Té com a punt de partida les
ideologies d'alliberament personal del seixanta (el hyppisme per
entendre'ns) però troba el suport no pas dels bolxevics irredempts
sinó de les ostes del neoliberalisme triomfant. Jo en vaig tenir
consciència al Londres de la primera dècada d'aquest segle però a
hores d'ara, això també val per Barcelona o Madrid. La desaparició
de la família ja és un fet. El que tenim ara, però, sembla molt
pitjor i és just el contrari d'allò al que semblava aspirar
Sòcrates.
Com
explicava a l'entrada
de fa tres dies a
més de la nit
de
divendres recordo dues trobades amb el shakesperià rei Lear.
L'estrena del
film de Kurosawa, i la representació de la RSC. El film acaba
amb la imatge del jove cec perdut en un castell abandonat, el
resultat necessari d'un temps on són els folls els que guien els
cecs. Llavors el geni de Shakespeare em semblava l'expressió d'una
amenaça arrelada a la situació humana,
però segurament no tenia el sentiment real de què fos inevitable.
Avui en el temps de Trump i Gaza i tot plegat em sembla una
descripció exacte de la situació, tant pel que fa els cecs,
tots nosaltres, com pel
que fa als folls.
2
de febrer és el natalici dels dos membres de la que havia estat la
parella més mediàtica del segle XXI, Shakira i Piqué. També el
de gent que m'estimo i, com deia un inspirat rapsoda, unos que
vienen otros que se van (la vida sigue igual) el mateix dia que
es produí aquest naixement va morir Gene Kelly. Avui fa trenta anys.
No cal pensar gaire com fer un homenatge a la seva figura, perquè
ell mateix (junt amb Jacques Demy) va fer el millor possible a les
Mademoiselles de Rochefort, la pel·lícula que a hores d'ara
triaria per endur-me a una illa deserta on només em deixessin dur
una. L'escena és en el clip de més amunt.
Divendres
va arribar a Vilanova la producció del madrileny Teatre de la
Abadia. Casting Lear., un dels exercicis teatrals més interessants i
originals dels darrers temps. La base de l'obra és el Rei
Lear de
Shakespeare, en la versió castellana de Juan Mayorga. L'autora,
directora i anima de la representació és Andrea Jiménez i en ella
assistim, tant a una representació del Rei Lear com una reflexió
del seu significat i del fet teatral mateix desenvolupada per
l'autora. Jiménez projecta en la reflexió sobre l'obra la seva
experiència personal. Filla d'un empresari de la construcció dels
que tenien el mon als seus peus a finals del segle anterior, va
contrariar la voluntat del seu pare per dedicar-se al teatre, cosa
que li va valer ser
repudiada i apartada de la família. És clar doncs que el seu paper
ha de ser el Cordelia, la filla repudiada de manera injusta en
l'escena d'obertura de l'obra. De fet, però fa un altre paper en un
moment puntual, el del bufó, l'únic altre personatge que gosa dir
la veritat a Lear i que curiosament mai comparteix escena amb
Cordelia (podria ser que en els temps de Shakespeare tots dos papers
fossin representants pel mateix actor) Jiménez es declara al
principi de l'obra seguidora del principi de Peter Brook de què un
acte teatral només requereix un espai buit i algú que l'ompli. Però
en Rei Lear
cal un actor
per fer de Lear. Aquest actor cada nit ha estat un de
diferent que arriba al teatre sense saber ben bé que li toca fer.
i que fa la representació per primera i última vegada, és a dir,
com tots representem per regla general les escenes que ens toquen
viure. A Vilanova
l'actor fou Fermí Fernández al qual li havia perdut la vista des de
feia molts anys. Com que per regla general els actors no es saben el
text shakesperià de memòria, hi ha una tercera presència a
l'escenari fent la funció del perdut
i entranyable ofici d'apuntador, però ajudat de la moderna
tecnologia del "pinganillo".
Fernández i Jiménez representen les escenes, però a més del
diàleg de Shakespeare podem sentir les seves indicacions al
personatge de com ha d'actuar i les seves reflexions sobre l'acció.
Evidentment, són 90 minuts, es presenten les escenes entre aquests
dos personatges i es prescindeix de trames secundàries com la de
Gloucester
Lear
és evidentment una obra inexhaurible. Jo he tingut la sort de veure
a IanMcKellen
representant-la a Londres, però allò que més m'ha marcat ha
estat la primera versió que vaig veure no pas en un teatre sinó
filmada, la magistral Ran
de Kurosawa. Jiménez ha vist aquest film i tots els possibles per
desenvolupar un camí molt propi. Kurosawa
utilitzava Shakespeare com a base d'una inquisició metafísica,
Jiménez, es mostra sensible a allò que l'obra té de premonició
del teatre de l'absurd, però es centra en el conflicte familiar,
per això abans de
començar l'escenificació de Shakespeare li preguntà a Fernández
com es considera com a pare i la relació que tenia amb el seu pare.
El moment culminant és
l'escena de la reconciliació entre pare i filla, quan es troba amb
la seva pròpia limitació. Cordelia perdona al seu pare i ella que
també voldria perdonar al seu se n'adona de què no sap com. La
pregunta no té una resposta òbvia. Malgrat haver estat educats,
quasi tots, en una religió que fa el perdó obligatori, cap tenim
una noció massa clara de com es perdona i potser, com es va
preguntar Fernández, ni tan sols és clar si de fet arribem mai a
perdonar.
Tot
plegat fou una gran nit. Imagino que en primer lloc per en Fernandes,
que va patir però se'n va sortir molt bé en un registre del tot
oposat al seu rol habitual de comediant. Però, sobretot, per
l'Andrea que fa un desplegament de talent i energia ' se'n surt
plenament mostrant la completa actualitat del text shakesperià.
.webp)
.webp)
