Religion
and faction in Hume's moral philosophy és un estudi sobrs Hume
realitzat per la professora Jennifer A. Hardt. El títol predisposa a
la lectura, perquè esmentant la religió i la facció (en el
llenguatge de Hume la manera més pròpia de dir els partits
polítics) posa com la mateixa qüestió, allò que la ignorància
del nostre temps tendeix a veure com dues. El fil conductor del seu
estudi és la noció de simpatia, considerada com a fonamental en la
reflexió de Hume, per la qual cosa l'estudi no comença amb l'obra
de Hume, sinó en els predecessors del segle anterior, com
Shaftesbury, que ja havien emprat aquesta noció. El marc general de
la seva interpretació és un que certament podria compartir: la
filosofia moral Hume intenta definir una via mitjana entre el
providencialisme i un egoisme, hobbessià o mandevillià, que tampoc
es sent inclinat a acceptar.
Els
dos primers capítols són, així, un estudi pormenoritzat de la
noció de simpatia. La seva lectura distingeix dos nivells: un de
merament mecànic, pràcticament una reacció fisiològica, i un
altre ampliat que és modificable mitjançant l'educació. La relació
amb Hutcheson és fonamental tant pel que accepta d'aquest autor, la
impossibilitat d'explicar la moral des de la racionalitat, com pel
que refusa, la trama teleològica inspirada pel providencialisme de
Hutcheson. La part final tracta el problema, per la seva tesi, de la
desaparició de la noció de simpatia a la segona Investigació, la
dedicada als principis de la moral, cosa que es soluciona apuntant
que es tracta més d'una desaparició del nom que no pas de la cosa.
Els
tres capítols següents són els que estudien la qüestió als
textos de Hume. No fan les que, des del punt de vista dels manuals,
seria l'elecció més òbvia. Els capítols tercer i quart es
centrarien en els assaigs sobre la tragèdia i el "standard of
the taste", és a dir, la part de l'obra de Hume centrada en
l'estètica, Mentre que la cinquena bàsicament es fonamenta a
passatges de la Història d'Anglaterra, de fet, en els passatges més
literaris on Hume intenta posar-se a la ment del que podien pensar i
sentir les figures històriques de cada moment. Les raons de
l'elecció són ben clares. L'art, i la tragèdia en particular, és
el lloc on més clarament es pot veure com funciona el mecanisme
artificial de l'extensió de la simpatia..De fet, Hume malgrat la
seva poca inclinació vers l'estoïcisme, no nega que la vida moral
és intrínsecament teatral. Pel que fa el darrer capítol cal
considerar que la història tal i com es presentada per Hume, no ha
deixat de ser encara una branca de la literatura. La idea de Hardt
és que és la simpatia allò que substitueix la noció de
Providència. Estudiar l'allunyament produït per l'art, permet
entendre com actua la Religió que és també "un sistema
poètic". és a dir, una unió artificial d'idees. Dos
mecanismes anàlegs dedicats a finalitat diferents, en el cas de
l'art, defugir l'avorriment de l'existència mundana, en el cas de la
religió, la por a la finitud.
L'estudi
de Hardt apunta algunes consideracions amb les que jo concordaria i
que de vegades no són tingudes prou en compte, assenyalo unes
quantes com les més importants.
- Malgrat
que les referències puguin ser equivoques, quan Mume parla de
religió està sempre pensant en primer terme en el presbiterianisme
evangèlic dels escocesos. Un altre tema és que sigui menys
compromès posar com a exemple el catolicisme
- .La
història d'Anglaterra és decisiva per entendre que finalment
l'escepticisme ha de ser una resposta política
- Cal
pensar com sospitosa tot intent de concebre la moralitat amb
independència de del floriment humà entès com a millora del ser
humà i la vida humana, en aquest món, l'únic del que estem certs.
- La
concreció de la simpatia és allò que Hardt anomena una
"hermenèutica de la caritat", que obre la possibilitat
d'entendre sense condemnar i pot considerar-se com una derivada de
la noció cartesiana de generositat. Per Hardt és altament
significatiu que el text de Hume on es fonamenta de manera més
ferma la tolerància religiosa, sigui el "standard of the
taste"
- La
simpatia pot apropar-nos l'altre i malauradament aquest apropament
de vegades implica l'extra-limitació. Això serveix per explicar
com s'engendren les creences teistes, rere les quals sempre hi es
com a causa oculta i determinant la llagoteria
- L'analisi
de la creença religiosa està del tot vinculada al concepte de
"self-deception", la religió és un engany que es fa a si
mateix el subjecte, inspirat col·lectivament, però que requereix
d'un esforç voluntarista individual. El problema en cap cas no són
les creences en elles mateixes. No és clar que la jerarquia entre
els continguts mentals tinguin fonaments diferents dels voluntaris.
El problema és quan el conjunt de creennces de l'individu és
contradictori, cosa inevitable en el cas de la religió i mes en
concret en el del presbiterianisme. Això no pot sinó generar vides
artificials i Hardt, tot i no fer-ho explícit, tendeix a pensar
Hume com un naturalista.
La
conclusió del llibre incideix en com només des de la noció de
simpatia, Hume pot plantejar una alternativa a l'esceptisme i
l'egoisme, defensa la necessitat d'una lectura integral de Hume,
cosa que vol dir essencialment no oblidar la Història i a partir de
mostrar que Burke es pot llegir com un continuador directe de la seva
reflexió, fa notar que moltes reflexions posteriors, ella n'esmenta,
McIntyre i Rorty, també poden srr derivades directament. En
definitiva, és un text valuós tant en la seva vessant d'estudi de
la filosofia moral de Hume, com en la seva reflexió sobre la noció
de simpatia, crucial en el seu temps i important en el nostre, tot i
que ara ens fixen no tant en aquesta noció, com en la seva derivada,
l'empatia.
.webp)
.webp)
.webp)
.webp)