Estudiant a l´EOI

 

Dimarts vaig començar la meva primera classe de rus i a endinsar-me en la relativa complexitat de l'alfabet ciríl·lic. De tant en tant he comentat a algun bondadós interlocutor, els meus propòsits d'aprendre rus i han fet cara de pensar que era un nou pas en un indefectible i progressiu camí d'extraviament. En tot cas, això és un fet i prescindint del ciríl·lic, vull comentar dues coses de la primera classe. La professora ens va explicar que, com és habitual a Rússia, ella va entrar al col·legi a l'edat, habitual al país, de vuit anys. Sabia llegir, però no escriure. El detall important és que el llibre on va aprendre a llegir fou Robinson Crusoe. Com que estem parlant encara de la URSS em sembla que alguna cosa no van acabar de fer bé els soviètics, que potser tenien massa reverència per la literatura (les tècniques capitalistes per anorrear-la han estat molt més efectives com podem comprovar cada dia) i tampoc sabien ben bé quin eren els seus efectes (la conclusió final de Slezmine a la casa eterna). La segona cosa és que com l'ensenyament d'idiomes segueix tenint demanda, hi ha molta gent a l'EOI-Drassanes i han d'utilitzar aulari addicional. El meu grup és dels afortunats i fem les classes una mica més a prop de les drassanes en unes aules que pertanyen a l'associació de mestres Rosa Sensat. Fer una de les meves darreres activitats acadèmiques a la llar d'aquesta associació em sembla una completa injustícia poètica.

Hamlet 0.2

 

Veig al Taller de pintura del TNC, Hamlet 0.2, la continuació del Hamlet 0.1 que vaig veure l'any passat a la biblioteca de Catalunya. La idea és la mateixa i es tracta ara de comentar el segon acte, un acte amb només dues escenes i que tot i així fonamenta un espectacle de quasi dos hores. Hi vaig anar perquè la primera vegada m''ho vaig passar molt bé i ara no m'ha decebut gens. Més encara que l'anterior assistim a una nova demostració de talent i vigor d'Enric Cambray, que comença en un to menor, talment com si estiguéssim en una stand-up comedy i avança fins un final pletòric. Com a l'anterior trobem una anàlisi del text destinat a mostrar la subtilitat i l'enginy del text shakesperià. L'anàlisi de la primera escena on no hi és Hamlét és prou divertit. L'escena consisteix en el diàleg entre Poloni i un criat anomenat Reinaldo que només surt aquí i que té 14 repliques al discurs de Poloni, totes elles trivials i irrellevants i referint-se sempre a Poloni com senyor, meu. Avui en dia, sovint, aquesta escena és directament suprimida, perquè el problema de les nostres companyies és oposat al del temps de Shakespeare. Ara hem d'estalviar personatges, i sous, llavors s'havia de donar feina a la gent que hi era per allà, ni que fos ben dolenta. La segona escena és molt més llarga i surten ja tots els personatges clau, incloent el mateix Hamlet i el molt maltractat personatge d'Ofèlia. És l'escena on apareixen els actors, als quals Hamlet encarregarà escenificar la mort del seu pare davant de l'oncle assassí. A priori era un moment complicat perquè l'obra té un caràcter meta-teatral, recordem que és el personatge de Hamlet comentant l'obra de Shakespeare, i el text mateix de Shakespeare aquí té un caràcter metat-teatral endegant una representació dins de la representació. La línia però és clara i Belbel no s'enreda gens. Més que a l'altra Hamlet interactua amb el públic en moments com quan comenta la famosa replica de Hamlet a Poloni, words, words o words, o com quan se li escapa un spoiler i ens parla de la seva mort a l'acte cinquè, cosa que aprofita per comparar-se amb nosaltres els espectadors dient que ell sap en qui acte hi és, però cap de nosaltres té ni punyetera idea de en quin acte de la nostra vida estem (bé, jo sospito que clarament els primers m'han passat). La interacció més important és quan demana a algú del públic, llegir la part de l`'obra recitada pels actors. L'espontània del públic fou una senyora que casualment era Miriam Iscla (la qual llegí meravellosament el seu text) Em sembla entendre que cada funció hi haurà un primer actor ( un dels temes del soliloqui és la diferència entre els primers actors i la resta, o els actors per naturalesa i els actors per ofici). Personalment em va interessar molt la reflexió sobre la intrínseca relació entre ser un divo i haver fet ja Hamlet. Al Regne Unit si més no és claríssim. Jo no vaig poder anar però vaig veure l'expectació que aixecà Jude Law quan feu de príncep de Dinamarca fa quinze anys. És clar que te'n pots sortir o no. Encara es comentava llavors el fracàs de Peter O'Toole quan ho feu al Old vic feia seixanta anys, però se li va perdonar. Allò imperdonable seria no haver-ho intentat.

La guàrdia blanca

 

            La guàrdia blanca fou una de les primeres novel·les publicades per Mijail Bulgakov, l'autor de la capital El mestre i Margarida. Mentre que la segona està dedicada a la memòria del seu pare, aquesta és un homenatge a la seva mare, reflectida a la mare dels tres protagonistes, morta poc abans de començar l'acció. La novel·la explica la vida d'una família formada per tres germans, els Turbin, a Kiev en el curt període del final de l'hivern de 1918 i el començament del 1919 o més concretament, els darrers dies del govern del Hetman ucraïnès sostingut pels alemanys i la presa de Kiev per les tropes del nacionalista Petlliura que instauren la República Popular d'Ucraïna. L'adreça de la família Turbin a la novel·la és precisament la de la família Bulgakov a la vida convencionalment anomenada real. Estem, per tant, en un escenari bèl·lic, en el qual els bolxevics són absents. Els germans són tres: Alexei, el més gran metge, (com el propi autor) Elena, casada fa poc amb un oficial de l'exercit major del Hetman, i Nicolai, el més jove que és a l'escola dels cadets. Tots tres són antibolxevics i es senten vinculats al tsar que fou afusellat, considerant la millor alternativa possible l'encapçalada per un exgeneral del Tsar, l'autoproclamat Hetman, sostingut per gent seriosa com els alemanys. Malauradament, a l'hora de la veritat la aquesta confiança es revela del tot injustificada i els alemanys, el Hetman i tot l'estat major decideixen no lluitar abandonant la ciutat i deixant descapçats als seus defensors. La batalla és el gruix de la segona part, un fragment veritablement èpic, reflectint una lluita del tot desigual entre les improvisades tropes del defensors, sense caps ni ordres, i un exercit del tot superior. Paradoxalment la figura més heroica, la del coronel Nai-Turs és la de l'oficial que dóna l'ordre d'abandonar la lluita doncs la defecció del caps fa el sacrifici assumit per Nikolai i els seus companys del tot inútil. (i després ell continua lluitant fins a la mort) Aquesta història la de les tropes venudes per la incompetència, covardia, amoralitat, o totes tres juntes, dels caps, ha passat moltes vegades però poques ha estat comptada amb el lirisme i vigor, emprat aquí, per Bulgakov. L'autor adaptà ell mateix l'obra als teatre tenint un gran èxit al Moscou de la dècada dels vint. Sembla que Stalin veia reflectit la impossibilitat d'aturar als bolxevics, una lectura, si més no, peculiar.

Balanç d'un exercici docent ( i vital)

 

    

Seguir llegint i estudiant filosofia des de la condició de docent jubilat, em fa sentir malament perquè em veig obligat a adonar-me dels molts errors que sé haver comés i puc presumir que hi ha molts dels que no seré mai conscient. El consol relatiu és que segurament ningú no se'n recorda ja d'aquests errors (tampoc dels encerts, si n'hi hagués hagut algun)

Adéu a Kris Kristoferson

 Al 1'48'' d'aquest video podeu sentir el següent diàleg entre un envellit Patt Garret i el seu vell amic, pero molt més jove, Billy the Kid

-(Pat) Feel, like times are changing

-(Billy) Times maybe, but not me

Ahir ens va deixar l'actor que interpretà aquest jove que preferia ser fidel a si mateix que no pas arribar a arreglar-se amb l'aparentment inevitable. Es tracta de Kris Kristoferson, famós sobre tot com a cantant de country (un genere, contra el que no tinc res ni en contra ni a favor) i amb una carrera interessant com a actor de cinema, segons deien avui a El Confidencial, tot i que oblidaven els dos títols més importants des del meu punt de vista: Heaven's Gate de Cimino (la pel·lícula que marca el final de la darrera època daurada del cine americà) i aquest Patt Garret & Billy the Kid, que no en digué gaire quan la vaig veure de jove i que ara, quan més la veig, més m'agrada.

Lady Macbeth de Mtsenk

Una suite amb els millors moments de l'opera per l'orquestra simfònica de la radio de Frankfurt

        Vaig ahir al Liceu a veure Lady Macbeth de Mtsenk, l'opera de Shostakovich inspirada en la novel·la de Nikolai Lestov. La història explica vida d'una jove de províncies (Mtsenk està a uns 300 k. de Moscu). Katerina du una vida de tedi absolut amb un marit del tot insubstancial i sotmesa a un sogre tirànic, ric comerciant i propietari. Per defugir l'avorriment comença una relació adultera amb un dels treballadors de la finca, un individu més aviat cínic anomenat Sergei. Sorpresa pel sogre, que també pretenia, acaba emmetzinant-lo després que aquest hagi fuetejat el jove. Quan méa tard arriba el marit absent, tots dos acaben amb la seva vida.

        El tercer acte comença amb les noces de Sergei i Katerina però un borratxo descobreix el cadàver del marit al celler i la policia, ofesa perquè no han estat invitats a la boda, intervé deportant-los a Siberia. El quart acte s'esdevé en el camí a Sibèria, Sergei ha avorrit la seva dóna causant de la desgràcia, cosa que augmenta el patiment de la noia, quan finalment descobreix que Sergei li ha robat les mitges per regalar-les a la nova amant, dóna mort a la noia i acaba amb la seva vida, fent-la precipìtar amb ella a un riu gelat, mentre la resta de condemnats segueixen el seu camí.

        No sóc un assidu a l'opera, però aquest cop em va motivar especialment veure l'obra que va inspirar l'esperit literari i crític del mateix Stalin, autor plausible d'una ressenya al Pravda que complicà molt la vida del seu autor, com va explicar de manera brillant i divertida Julian Barnes a The noise of time. Cal dir que jo he gaudit de l'obra molt més que el dictador georgià. El treball de l'orquestra fou aclaparador i tingué moments de gran brillantor, personalment els meus moments preferits foren el final del primer acte, amb l'orquestra acompanyant el coit dels protagonistes i tot el quart acte, protagonitzat en bona mesura pel cor format pels deportats a Sibèria. La crítica de la Vanguardia, l'única que he vistta, destaca sobre tot el treball de l'orquestra, aprova les veus i és una mica reticent amb la producció. Jo estic plenament d'acord en els dos primers punts i em va agradar la idea de què l'escenari estigui sempre ple d'aigua, expressant l'estat d'ànim de la protagonista i anticipant el seu final. Com el mateix crític reconeix aquesta preponderància de l'element aquàtic és la base d'un treball d'il·luminació brillant. També em va semblar brillant tot el treball propiament teatral. Tot plegat, mai no havia estat tan absorbit i entusiasmant en un espectacle operístic

        Stalin considerà l'obra caòtica. No ho és gens, però resulta molt diferent de totes les operes anteriors i per molts no és una opera. La història i el tractament musical no deixen lloc pel lirisme, pel melodrama o l'èpica. De fet, resulta molt més familiar pels espectadors actual acostumats a la música cinematogràfica, del tot relacionada amb el que Shostakovich volia fer. (sembla que en aquella època havia estat treballant a la composició de bandes sonores) i per això hom ha parlat d'una opera que a la vegada és un thriller. En cap cas era un art senzill i popular com exigia el realisme socialista. Moralment era més complicat que l'obra de Lestov, doncs es subratlla molt més el caràcter de víctima de Katerina que el de botxí (per la qual cosa Shostakovich suprimeix el més execrable crim de la dóna, la mort del seu nebot de vuit anys) D'altra banda, entenc que l'obra és poc exemplar des d'un punt de vista polític. L'únic protagonista proletari és una figura execrable i l'única acció colectiva dels treballadors és l'intent de violació d'una companya. Res del que passa suggereix grans diferències entre la Russia dels tsars i la del tsar vermell i els moments on es mostren els aspectes més ombrívols de la Rússia del XIX, la comissària de policia, les deportacions, no havien canviat gaire en el temps de Stalin.

Centenari de Mastroianni

 

        Avui hagués fet cent anys Marcello Vicenzo Domenico Mastroianni, il bello Marcello. Fa cinc anys la ciutat de Roma li dedicava una exposició en el mausoleu d'August a la seva memòria. Es parlava del seu treball al teatre i s'exhibien fotos d'un dels seus primers treballs, fer de Mitch a la representació que feia el Teatre Eliseo de Un tram che si chiama Desiderio. El paper principal, Stefan Kowalski, el feia Vittorio Gasman i m'hagués agradat molt haver-ho vist. Més enllà d'aquesta exposició temporal hi ha un gran lloc de record i homenatge a la figura de l'actor dins del Museu Fellini de Rimini, el qual evidentment a més del director romanyés té espais dedicats a col·laboradors fonamentals com Nino Rota, Giuletta Masina i el protagonista de dos films tan importants i imprescindibles com la Dolce Vita, o Otto et Mezzo. A la sala hi ha filmacions que fan palesa la increïble popularitat que, especialment per aquests dos films, tenia Mastroianni, l'estranger més admirat a Amèrica l'any 1962 segons la revista Time. Per les turistes americanes dels seixanta veure Marcello era tan important com visitar el Panteó, la capella sixtina o, evidentment, la Fontana di Trevi.

    De manera, crec, una mica sorprenent l'opinió sobre la seva competència actoral no és unànime. Potser el perjudicà el seu tarannà amb un punt d'indolent i tenir l'aparença de ser tan bona persona. Mastroianni definí en el seu temps una figura de la masculinitat nova (el precedent més proper seria potser Sinatra) on era capaç de ser a la vegada una figura extremadament seductora però també fràgil i vulnerable. Jo crec que era molt bo amb una capacitat de donar una credibilitat total a personatges molt diferents. Fou nominat a l'Oscar tres vegades, mai per cap pel·lícula americana, i a les tres feia interpretacions excel·lents: Divorzio a la italiana, Una giornata particolare i Occi Neri. A la segona treballava amb Sofia Loren, una altra estrella veritablement universal. Foren parella a moltes pel·lícules, cosa que alimentà la popularitat de tots dos (molt sovint, però, els papers d'ella eren millors). La seva filmografia és amplíssima, però jo, deixant de banda els seus treballs amb Fellini, voldria esmentar dos treballs que m'agraden, m'emocionen, especialment: el seu treball com a professor i activista comunista a I Compagni de Mario Monicelli i el seu commovedor retrat del periodista Pereira a Sostiene Pereira de Roberto Faenza. El vídeo de més amunt comença amb un fragment de Otto e Mezzo, i serveix per constatar l'excel·lència de la seva veu.