Crossroads

 

    Crossroads és la sisena novel·la de Jonathan Franzen. La quarta que he llegit des de que vaig ensopegar amb Liberty, que és de la que guardo millor record. Aquesta novel·la del 2020 es presenta com l'inici d'una trilogia anomenada la clau de totes les mitologies. Ens presenta la història d'una família, els Hildbrant, formada pel pare Russ, un pastor d'una església protestant , First Reform, en un ciutat propera a Chicago, la seva dona Marion, i els quatre fills: Clem, que acaba de deixar la ciutat per anar a la universitat, Becky, Perry i Judson. Cap és gaire feliç. Russ és un home insatisfet amb el seu matrimoni, interessat quan comença la novel·la en atreure sexualment una de les seves feligreses i amb una relació difícil amb els seus dos fills grans mascles. Marion és una dona amb un passat problemàtic, ignorat per tota la seva família, i , quan comença el llibre, lliurada a una teràpia en la que tampoc creu gaire. Clem, el fill gran, és a la universitat i només sembla tenir un lligam fort amb la seva germana, Becky la qual és, si més no socialment, l'estrella de la família. L'estreta relació de Becky amb el seu germà gran no es repeteix amb el tercer Perry, el qual ha heretat els problemes psíquics de la mare i combina una gran brillantor intel·lectual amb una inestabilitat emocional. La seva addició a les drogues, marcarà l'evolució de la família, reestructurant-la (enfortirà el matrimoni dels seus pares però expulsarà del nucli familiar la seva germana). El germà petit Judson és el petit que sembla ser important sobretot per Perry, que estima en el seu germà la innocència que ell ja no es capaç de conservar. És l'únic membre de la família que no protagonitza cap capítol, doncs Franzen estructura l'obra en capítols alternatius on els altre cinc esdevenen protagonistes únics mostrant el narrador els seus punts de vista i les seves reflexions.

    Crossroads és el nom de la novel·la i de l'associació juvenil cristiana que fou fundada pel pare, de la qual s'ha exclòs ell mateix per la seva gelosia d'un pastor molt més carismàtic Ambrose, i a la qual quan comença el llibre s'acaben d'afiliar Perry i Becky. Estem doncs a un moment on moltes esglesies cristianes, busquen renovar el seu missatge manllevant elements de la revolució cultural dels setanta, per exemple, és el cas de la novel·la, la música pop. Aquest escenari assenyala les temàtiques més importants d'una obra ben rica en aquest sentit. La més important, des del meu punt de vista és la religiosa. Franzen en molt precís en descriure la connexió entre l'emocionalitat dels personatges i les seves creences religioses, molt més relacionades amb la gestió de les emocions que no pas amb tesis metafísiques o ètiques. De fet, només Clem, el fill gran, i l'únic ateu del grup ,viu els seus problemes personals com dilemes morals. Franzen ens presenta també un quadre molt viu d'una Amèrica, la dels començaments dels setanta, tensionada des de tots els punts de vista. És interessant el conflicte entre Clem, que renuncia a la universitat per poder anar a lluitar a Vietnam tot i que no creu a la justícia de la guerra (ho fa simplement perquè no pot suportar que algú més desfavorit vagi en el seu lloc) i el seu pare que havia estat objector de consciència a la segona guerra mundial per les seves conviccions religioses (era ammonita, però abandona la comunitat per poder cassar-se amb Marion, una dona divorciada). L'objecció de consciència li dóna una vinculació al poble navajo i és a la reserva d'aquesta nació, on té lloc el climax de la novel·la.

    Franzen és un autor que no desperta unanimitat però fins i tots els seus crítics li concedeixen un ritme narratiu virtuós i una caracterització dels personatges molt sòlida. Totes dues coses es troben aquí plenament. He seguit la novel·la amb interès creixent, tot i que pensant-ho fredament allò que li passa als personatges al capdavall és més aviat banal i no tindria res d'extraordinari si assumissim un punt de vista objectiu i impersonal Això no es així perquè la descripció dels personatges és mot viva,prou perquè podem empatitzar en tot moment, fins i tot quan, de fet quasi sempre, mostren les seves febleses. De fet, he trobat en aquest llibre precisament allò que per exemple vaig notar a faltar llegint l'adolescente de Dostoievski, allò que de jove em va fer4 amar-lo: una sensació d'immersió a ànimes alienes.

La tensió humeana

 

    Allò que dona més interès al treball de Hume és ser el fruit de dues tendències del tot oposades, de impossible conciliació. D'una banda, com deia Mellizo, Hume és un dels màxims exponents del humanisme europeu. Tan important per entendre els seus textos ès la influencia de Ciceró com la de Descartes i qualsevol dels dos molt més gran en termes d'inspiració que no pas la de Locke, més adversari que mestre, En un altre sentit allò que avui el fa interessant pels departaments de filosofia contemporanis és la seva anticipació de la senbilitat contemporània, darwinista; el fet que sempre es defensi l'unitat essencial entre el pensament humà i l'animal, fins al punt de sacrificar la noció d'intel·lecte. En un cert sentit la contradicció entre el punt de partida i el punt d'arribada és absoluta i el problema de Hume segueix sent el nostre problema: necessitem creure, en aquests cas en uns valors que tendim a associar íntimament a la noció de consciència, la qual és la seu del judici moral, però allò que sembla que podem saber és que aquesta consciència és ben poca cosa,cosa que permet inferir que tampoc aquestes conviccions, anomenem-les drets humans, sentiment del deure o com voleu, tampoc no en poden ser gaire.

Genialitat com a catàstrofe

 

    Ahir pensava en la conversa que vaig tenir amb dos companys de facultat després de veure l'estrena del Bird de Clint Eastwood l'any 1987. Ells defensaven que el geni de Bird es devia a les drogues (pensant segurament més en ells mateixos que en Charly Parker) i per això trobaven el films massa moralista. La meva objecció és que hi ha gent que es droga molt, també musics, però que només Bird era Bird. Certament i seguint el fil de la reflexió anterior, jo estava tan equivocat com ells i la relació era la inversa. Les drogues no eren la causa sinó la conseqüència de tenir un talent tan absolutament desmesurat, un dels pocs remeis possibles, i efectius segur durant un temps, per suportat un geni, per la seva desmesura quasi fora del límits de l'humà.

Whiplass

 

    En el seu moment, 2014, no vaig veure Whiplass, cosa que vaig poder esmentar fa uns pocs vespres. És el film que posa en el focus d'atenció a Damian Chazelle i que potser li va permetre després fer la molt aclamada en el seu moment La, La, Land. Personalment m'ha resultat molt més interessant aquest film que no el més famós que, tot i deixar-se veure, en substància no és gaire més que un saqueig de les idees de Jacques Demy Whiplass explica la relació entre un jove anomenat Andrew Meinan i el seu mestre i director de banda Terence Fletcher. Andrew és un jove ambiciós que toca la bateria i somnia en ser un nou Buddy Rich. Terence és un professor amb mètodes que no podrien ser aprovats per cap institució pedagògica normal; el seu afany pedagògic tendeix a xocar amb les normes morals i quasi amb les legals, és a dir, és un professional de la intimidació.

    L'element comú entre la música i el cinema és que la matèria prima de tots dos és el temps. Chazelle ho va entendre molt bé aquí i per això hi ha una correspondència entre la música que escoltem i el ritme de les imatges. L'escena final en aquest sentit amb la interpretació de Caravan em va semblar especialment brillant Un altre element fonamental per l'èxit del film és el duel interpretatiu entre les dues figures principals. Tot i que potser es va fer molt més esment de la interpretació de J.K. Simmons, el paper del professor és molt més lluït, Miles Teller li dóna perfectament la replica en un personatge en un cert sentit més complex.

    Més enllà del meu gust pel jazz el que més m'ha interessat pel film es relaciona amb el que, seguint el fil del pensament de Nietzsche, podríem dir justificació estètica de l'existència. Fletcher en el film no crec que es mostri com un personatge que disfruti maltractant la gent, però si com algú convençut que l'excel·lència estètica suposa un valor molt més enllà de qualsevol consideració moral. Sí el maltractament de l'alumne pot suposar l'aparició d'una figura com la de Charly Parker, llavors el maltractament està del tot justificat. Malgrat la tensió entre tots dos, Andrew acaba assumint aquest punt de vista. Si l'excel·lència està per sobre de consideracions morals, això no exclou la pròpia dignitat. Tota humiliació perd importància quan demostra a Fletcher que efectivament pot arribar a l'excel·lència. Pel camí, Andrew ha d'assumir una opció vital propera a l'ascetisme més extrem. Andrew no té mare i viu amb un pare que volia ser escriptor i ha acabat fent de professor de literatura. Tenen una relació bona i el pare és una persona "normal"que en un moment del film li recorda que precisament la vida de Charlie Parker, difícilment pot ser qualificada com una vida bona o una vida plena en el sentit que quasi tots els filòsofs i també les persones normals atribueixen a aquest terme. En aquest sentit ni Fletcher, ni Andrew volen ser persones "normals". Jo sí que ho soc, però crec que els entenc.

The last detail

        Veig The Last detail un d'aquests vespres. La vaig veure amb el meu germà i ell ja explica aquí allò més important sobre la pel·lícula per la qual cosa només faré dos apunts molt subjectius. La primera és que em va servir per tenir present la dimensió de gran actor de Jack Nicholson, que no sempre tenia present. En part perquè els seus films més importants treballa només el seu registre més histriònic, en el qual certament excel·lia, però en aquest film de Hal Ashby veiem que de fet era un actor amb moltíssims registres. La segona és que el film per ell mateix serviria per explicar la diferència entre el Hollywood clàssic i el dels setanta, és a dir la diferència entre un cine que oscil·lava entre l'entreteniment i la descripció de la idealitat i un cine oscil·lant entre una voluntat realista que és el seu punt de partida i una vocació finalment nihilista. (com explicava en el meu vell llibre, això és important per mi en la mesura en què foren un ingredient essencial de la meva educació). En aquest sentit és representatiu del que estic dient, el canvi que el gran Robert Towne fa sobre la novel·la origen del guió. A la primera els dos mariners abandonen l'armada, a la segona està clar que seguiren en una conversa on es feliciten d'un petit triomf sobre la burocràcia militar i semblen oblidar per complet el pobre noi que, amb sort, perdrà sis anys de la seva vida en una presó militar. (el canvi entre una i altra és ell pas de l'Amèrica inventora del moviment hyppie als depriments anys sentanta) El Xavi insisteix, amb raó, que cap dels dos mariners és especialment brillant, però en el fons els veig molt iguals a tots nosaltres. La seva relació amb l'armada no és tan diferent de la que jo he tingut més trenta anys amb l'estament educatiu, on petites victòries eren preses com compensació al fet d'haver estat tota la meva vida participant al que essencialment ha estat esdevenint una estafa.

 

Records des del més enllà docent

 

Com que dintre d'uns anys la meva memòria serà pitjor vull anotar alguns records de la meva vida docent ara que encara funcionen algunes neurones i sense cap ànim de polemitzar, doncs jo ja entenc que a la vida política, sindical no sempre està permès dir tota la veritat.

Es denuncia ara la pressió del Departament i les autoritats educatives per que els professors aprovem. Això és cert. Però em sembla que cal oblidar que és una cosa que ve de lluny i no és aliena al professorat que no juga aquí un paper purament passiu. En els meus més de trenta anys d'exercici docent sovint vaig patir pressions per canviar una nota. Mai no van venir de ningú de l'administració, que no intervenia mai a aquest nivell, sinó de companys docents. Moltes vegades basant-se en consideracions de sentit comú fàcils de compartir, d'altres per posicions ideològiques. Sovint es barrejava tot. De fet, al primer institut on vaig treballar essent el professor més jove em van donar tots els nivells perquè de tots en sobrava un curs i com jo era jove, els veterans, van assumir la funció de ser els meus mentors. Un d'aquests professors el que feia quatre dels cinc grups de filosofia de tercer de BUP em confessà que després d'un any amb alumnes, ell no es veia ningú per dir si podien o no podien passar al curs següent. Ell era llicenciat en filosofia. No em sembla ociós recordar que la idea de l'aprovat generalitzat era una pràctica comuna a les facultats de lletres des de finals dels setanta ( per no esmentar els "aprovats polítics" que proliferaren al final del franquisme). Com no pot ser d'altra manera aquesta mena d'experiències ja marca un caràcter

Alguns sindicats estan fet una lluita, que considero justa, per defensar la figura del professor especialista i respectar l'estructuració del currículum en assignatures. Pel que recordo de la meva experiència docent no em sembla que els professors de secundària estiguin a favor del manteniment de les especialitats en general. Si que ho estan, a favor del manteniment de la seva especialitat. Pot ser semblant, però no és el mateix. Un dels moments on això es feia evident era quan, sovint en sessions del darrer curs, hom utilitzava l'argument, per tal de regalar algun aprovat, de perquè aquest noi o noia havia de tenir un coneixements mínims de X (essent X qualsevol matèria del currículum oficial) Una resposta inobjectable per cloure aquesta discussió és que hi ha una legislació que estipulava això. Mai no el vaig sentir perquè tothom l'hagués vist com una reflexió inacceptable ment autoritària. És evident, però, que tots plegats actuàvem en funció d'aquesta legislació que ens volíem imaginar com aliena ... Potser aquí rau una de les dificultats més gran quan surt el tema de l'autoritat del professorat: la dificultat de compatibilitzar una defensa i aplicació seriosa de la seva restitució, amb el fet que els principis d'una molt bona part del professorat són refractaris a qualsevol mena d'autoritat.

Jacquot de Nantes

    Jacquot de Nantes és el film que Anges Varda va dedicar el 1991 als records d'infància de Jacques Demy, l'home que havia estat el seu marit i el pare del seu fill. Jacquot no és ben bé ni un documental, ni una obra de ficció. Si bé els records són representats per actors que interpreten la família Demy i el seu entorn, al film apareix en molts moments el propi Demy, ja en un estat molt avançat de la malaltia, evocant directament els seus records i Varda insereix com a comentari moments dels fims de Demy que serveixen per il·lustrar la narració de la seva vida. Així el treball del taller de reparació d'automòbils familiar és associat al començament de les parapluies de Cherbourg o la resolució del jove Jacques d'anar a Paris a fer cine a la presentació de les germanes bessones a les demoiselles de Rochefort explicant que volen provar la seva sort a Paris. La part de representació de la vida de la familia Demy està rodada en blanc i negre però utilitza el color per filmar el propi Demy i allò que donava llum a la vida del nen Jacquot: les representacions teatral, de marionetes, els seus films amateurs ...

    Admetent que jo no soc imparcial quan em toca parlar de Demy i Varda, em sembla que el film és bellíssim i ho és per tot l'amor que conté. En primer lloc, el de Varda per Demy. El film és un esforç per superar el dolor de no poder envellir amb la persona que estimes i això ho expressen l'exploració de la camara de Varda del cos, la pell de Demy en els seus darrers moments. També per l'amor amb que visqué la família Demy com es reflecteix al film. En els meus moments més emocionals, penso que la vida hauria de ser com es descriu a les demoiselles de rochefort, és a dir una excusa per cantar i ballar sempre. Varda descriu la vida de la família Demy d'aquesta manera malgrat que tampoc no amaga ni les estretors materials que vivien ni la desgràcies històriques que com a tota la seva generació els va tocar viure: la guerra, l'ocupació alemanya, els bombardeigos aliats .... Per això tot i que una part importants dels records l'ocupi la tensió entre jacquot i el seu pare per les diferents visions del futur del nen (De fet, ella acabarà el seu cicle de formació tècnica com a mecànic) acaba sent molt més important que el pare comparteixi amb el fill la passió pel cant o que sigui un espectador fidel dels films d'animació que el jove Jacques realitza amb un equip precari i una paciència infinita. Potser perquè, times are already changed, Demy recorda prou bé que en el temps de la seva infància estudiar als quinze anys era una opció exòtica i improbable (fórem els nens dels seixanta els primers que varem començar a viure una altra situació) La recreació del treball de Demy com a director a les golfes del taller del seu pare és molt precisa i potser l'evocació més concreta i física que hagi vist mai de l'amor pel cinema.