The arrangement

 American dream

    The arrangement és una pel·lícula interessant malgrat que fos en molts sentits un fracàs. El seu director Elia Kazan havia probablement aconseguit el seu millor treball en el film anterior, America, America i havia estat absent del cine durant sis anys, en el quals sí havia obtingut un gran èxit, de vendes si més no, amb un novel·la precisament The Arrangement. Kazan prengué la decisió de fer ell mateix el guió i segons considerà ell mateix fou una opció desencertada. La novel·la era massa llarga, el seu punt de vista és que un bon guió normalment neix d'un conte o una novel·la curta, i ell com autor no va saber prendre distàncies no va tallar res i tot va acabar semblant com molt tòpic. A més ell treballà el guió pensant que el protagonista seria l'actor més important per la seva carrera, Marlon Brando, però al final no fou possible, assumint el paper Kirk Douglas. Kazan no fa cap objecció a la qualitat i professionalitat de Douglas, el qual compartia amb el protagonista fictici la seva condició d'immigrant assimilat, però per Kazan la seva personalitat era molt forta i no donava el matis de vulnerabilitat que requeria el personatge i que Brando si era capaç de donar. De fet, la presència de Douglas anava lligada al fet que el film és una producció de primer ordre, i potser hagués treballat millor amb una producció més modesta.

    El film explica la història d'Eddie Anderson i comença amb el seu intent de suïcidi i una crisis psicòtica. Amb freqüents flash-backs veurem que Eddie (en realitat Evangelos Totpoglozou) és un exitós executiu de publicitat, frustrat per haver renunciat a la seva vocació d'escriptor. Està infeliçment casat i té una amant companya de feina, que li retreu el seu conformisme. A més la relació amb el seu pare, que està vivint els seus darrers dies. és problemàtica. Vist tot això hom pot pensar que és l'enèsima revisitació del tema del la inanitat del somni americà. Encertarà. El film es deixa veure bé però de fet tot allò que transmet ja ha quedat clar als deu minuts de pel·lícula. Des del meu punt de vista el major problema és que Kazan era un narrador de vocació clàssica (en un cert moment pensava que podia ser el successor de Ford) i aquí introdueix molts trets d'estil del nou cinema fets pels francesos i fins i tot incursions en l'estètica del pop art, que no li acaben de funcionar.

Snorkel

 

    Vaig al Heartbreak Hotel a veure Snorkel d'Albert Boronat. Fa molts pocs mesos que al mateix lloc vaig gaudir d'una casa en la montaña. Com ell mateix ens va comentar quan varem tenir al final de l'obra l'oportunitat d'agrair-li el seu treball, aquesta és una obra molt diferent, però com l'anterior molt allunyada de la noció de teatre més convencional. Boronat no planifica el joc típic d'actor representant un personatge sinó que els actors exerceixen de narradors des d'una posició que podria ser la seva pròpia o no. Com a l'anterior hi ha un joc sobre la pluralitat, però si allà era de temps, aquí no hi ha modificacions en els temps, sinó articulació de diferents punts de vista, molt variats, des del primer, un filòsof, més o menys, en crisi existencial, al d'una ampolla de KH7, trencadora del caràcter idíl·lic d'un estany a la muntanya. Com a l'obra anterior hi repeteixen Xavier Beltrán i Sergi Torrecilla incorporant dues actrius Cristina Celada i Lara Salvador

    El Snorkel no és una activitat de risc. Consisteix a mirar per sota de la superfície però sense anar gaire massa lluny d'aquesta superfície, el limit de la qual sobrepassem però sense apropar-nos de fet a l'abisme. Aquesta actitud no està limitada només a aquesta pràctica recreativa, per Boronat és un perfecte metàfora de com els personatges de les seves narracions s'enfronten a l'existència i la humanitat als nostres reptes col·lectius. En part Snorkel és una obra, segons l'autor, sobre la crisi ecològica, però evidentment no hi ha cap mena de propaganda ecologista, potser perquè Boronat està en línia de Gray i pensa que allò activat pels humans, ja no el poden aturar els humans. A mí de les narracions, m'ha potser interessat més com tots fem alguna cosa com l'esnorkel, quan ens plantegem la recerca de l'autenticitat, (la pseudo-noció més enredaire del segle passat?) cosa de la qual es parla al començament de l'obra i em sembla que també en tot el seu transcurs.

The Killers

         Torno a veure The Killers, en la versió de 1946 de Robert Siodmak ( hi ha un altre igualment memorable de Donald Siegel a la dècada dels seixanta). El film desenvolupa una historia d'Ernest Hemingway i de fet el nom del nobel americà és el primer que apareix als títols de crèdit. Siodmak no figura entre els directors americans conceptuats com gran autors. Possiblement això no li amoïnava perquè ell confessà ser un home feliç en el seu període com assalariat de la Universal i quan el sistema es trencà deixà Hollywood. Abans d' Amèrica però havia fet moltes pel·lícules a França i a Alemanya on havia començat la seva carrera de director treballant en col·laboració amb Billy Wilder.

    The Killers és el més recordat dels seus films i una de les millors obres del cine negre americà. L'originalitat del film rau en què explica la història al reves. El film comença amb la mort del seu protagonista que es deixa pràcticament matar per dos pistolers sense cap voluntat de resistència. Com que havia un segur de vida, un agent de la companyia investiga la seva mort, per esbrinar que ha passat. L'escena inicial quan els dos pistolers (un d'ells és William Conrad que després seria molt famós a Espanya com a protagonista de la sèrie televisiva Cannon) entren al petit restaurant on acostuma a sopar i intimiden el personal i els clients del centre segueix sent de les més tenses mai rodades a Hollywood. La pel·lícula revelarà que la causa de la mort de l'home, un ex-boxejador anomenat "el suec", és una traïció amorosa, provocada per una dona certament dolenta. El film es situa com un noir d'inspiració clarament romàntica, i en aquest sentit és prou diferent dels que farien altres directors del gènere amb la mateixa procedència que Siodmak com Lang o Wilder. El film serviria tot ell per ensenyar com enquadrar els personatges i en aquest sentit Siodmak es revela com un artista excepcional. El film però en gran part ha quedat en la memòria cinèfila pels seus protagonistes. El suec fou interpretat per un jove que debutava com a actor, Burt Lancaster, el qual interpretà un paper més aviat allunyat de la que després seria la seva imatge més habitual. Hi ha molts films americans sobre perdedors, però pocs amb un perdedor tan perdedor com el suec. L'agent d'assegurances és el personatge sobre el que s'articula la narració i ho interpreta Edmond O'Brien, de solvència indiscutible i la noia era Ava Gardner, que només tenia 24 anys i tenia més fama pels seus matrimonis (amb Mickey Roonie i Artie Shaw) que no pas pels seus treballs cinematografics. Aquest fou el seu primer paper memorable i la seva presència és impressionant i indescriptible.

The Holdovers

 

    The Holdovers és el darrer treball del cineasta Alexander Payne, un home que dilata molts els seus treballs. Jo no l'he seguit gaire, recordo haver vist, curiosament, a Madrid, los descendientes, que no em va acabar de fer el pes. En canvi, va ser molt més positiva la revisió de Nebraska de la que parlava fa poc. The Holdovers em va deixar una impressió bastant propera a la de Nebraska, L'acció s'inicia en una High School d'elit al començament de les vacances de Nadal. Estem a Nova Anglaterra, el 1970, El centre és un internat i el nadal significa una diàspora quasi general, però no del tot. Alguns alumnes per raons diverses no poden ser acollits per les seves famílies i han de restar al centre sota la tutela d'un professor, diguem-ne, de guàrdia, una guàrdia que dura totes les vacances. El professor agraciat és Paul Huhnman obertament impopular entre l'alumnat, compromès amb el rigor acadèmic d'una manera inhabitual i amb una vida privada pràcticament inexistent. A més no està ben vist per la direcció doncs va gosar suspendre el fill d'un senador i donant de la institució. Es queda amb cinc alumnes i l'ajut de la cap de cuina, una dona negra de dol, perquè el seu fill, exalumne del centre, acaba de morir al Vietnam. La pel·lícula descriu la convivència entre l'heterogeni grup fins que en un gir de guió que no veig del tot clar , quatre dels nois poden deixar el centre i és queda només un, Angus Telly, que hi és, perquè la seva mare vola aprofitar les vacances per tenir una lluna de mel amb el seu nou marit. Angus és un noi intel·ligent problemàtic i molt traumatitzat per la seva situació familiar. La mare va deixar el pare quan aquest va haver ser internat en un psiquiàtric per esquizofrènia i la seva estratègia de supervivència consisteix en esborrar aquest període de la seva vida, cosa que no li ajuda a exercir de mare. La pel·lícula guanya volada a partir del moment en què es centra en els tres personatges principals. No abandona el seu caràcter de comèdia però esdevé més agredolça perquè la vida dels tres protagonistes és més aviat desgraciada. El cas de la dona i el noi és evident. No tant el del professor que és un home en cert sentit feliç però ho és des d'una alienació del tot assumida. Paul fou estudiant, becat, de la institució on treballa, a la qual torna després de la universitat. Constitueix per tant la seva única llar, no tenint cap mena de família.

    Payne confirma amb aquest film el que es feia palès amb Nebraska. És un bon narrador, el flim flueix creant un temps narratiu que captura a l'espectador i és un bon retratista de les emocions i els sentiments humans. Això implica ser un bon director d'actors i més enllà del nominat a l'Oscar, Paul Giamatti, tant el noi, Dominic Sessa, com la cuinera, Da'vine Joy Randolph estan a la seva alçada. Evidentment allò que més m'ha interessat és el personatge del professor. Sovint els films centrats a la figura d'un professor, s'interessen pel professor "guai", aquest no és el cas del film. Paul no empatitza gens amb els seus alumnes, nens més aviat "pijos en bona mesura per un evident ressentiment de classe, doncs, en el film l'Amèrica dels setanta es mostra com un país dividit per una guerra de classes i els tres protagonistes estan a la banda dels perdedors. El tipus de professors que es retrata no m'és del tot aliè i he conegut gent propera, els que idealitzen la seva feina i amb això troben una manera de suportar una vida que no va enlloc. Les crítiques parlaven de film nadalenc i per això el comparaven amb el film més nadalencs de tots els films nadalencs, It's a wonderful life. Jo aquesta relació no la sé veure més enllà de que tots dos passen al Nadal. Hom pot parlar de final feliç a tots dos, però amb una tonalitat diferent. Paul és ateu i aquí no hi ha res de sobrenatural. Però sobretot la diferència és que al film de Capra, la felicitat abastava (quasi) tota la comunitat de Bedford Falls, i aquí els tres protagonistes segueixen sols i el final feliç consisteix en guanyar alguna opció més d'orientar-se a la vida.

Dones, revolució i decadència

 

Ahir a la sessió del grup d'Hermenéutica i Platonisme es comentava el llibre vuité de la República i el ponent Bernat Torres, ens feia notar la simetria en el primer bloc del text, que comença i acaba parlant de l'estatut de les dones a la ciutat. Tots els que érem enllà, i més enllà de nosaltres els que saben realment d'aquestes qüestions, tenen clar que als diàlegs platònics no existeix la casualitat, tot i que de vegades ens puguin mancar les claus per entendre'ls de debò. El que explicava el Bernat des del meu punt de vista és una conseqüència de que, efectivament, la gran qüestió plantejada per Plató és la destrucció de l'estructura familiar. No hi ha canvi real i profund que no la tingui com a condició. Aristòtil mateix, el tarannà del qual no tenia res de revolucionari, era ben conscient com es manifesta a la Política. Què la família sigui una institució suprimible no és una pregunta amb una resposta evident. Si entenem que Plató ho considera possible, aleshores, com veia bé Rosen, el seu pensament s'endinsà en una regió ombrívola on es fan necessaris genocidis i altres coses lletges.

En el nostre temps hi ha hagut dos intents seriosos de suprimir la família. El primer vingué, o havia de venir, després de la revolució d'octubre i el fet és que els comunistes no foren capaços d'arribar fins al final, de destruir per complet les estructures familiars i el vell mon va tenir així una continuïtat en el nou (Slezkine ho explicava molt bé). Aquest va ser el més directe. Fracassà i certament els bolxevics no estaven mancats de crueltat i determinació. El segon ha estar aparentment més folklòric però potser al capdavall més exitós. Té com a punt de partida les ideologies d'alliberament personal del seixanta (el hyppisme per entendre'ns) però troba el suport no pas dels bolxevics irredempts sinó de les ostes del neoliberalisme triomfant. Jo en vaig tenir consciència al Londres de la primera dècada d'aquest segle però a hores d'ara, això també val per Barcelona o Madrid. La desaparició de la família ja és un fet. El que tenim ara, però, sembla molt pitjor i és just el contrari d'allò al que semblava aspirar Sòcrates.

De cecs i de folls

    Com explicava a l'entrada de fa tres  dies a més de la nit de divendres recordo dues trobades amb el shakesperià rei Lear. L'estrena del film de Kurosawa, i la representació de la RSC. El film acaba amb la imatge del jove cec perdut en un castell abandonat, el resultat necessari d'un temps on són els folls els que guien els cecs. Llavors el geni de Shakespeare em semblava l'expressió d'una amenaça arrelada a la situació humana, però segurament no tenia el sentiment real de què fos inevitable. Avui en el temps de Trump i Gaza i tot plegat em sembla una descripció exacte de la situació, tant pel que fa els cecs, tots nosaltres, com pel que fa als folls.

 

Recordant Kelly

 

    2 de febrer és el natalici dels dos membres de la que havia estat la parella més mediàtica del segle XXI, Shakira i Piqué. També el de gent que m'estimo i, com deia un inspirat rapsoda, unos que vienen otros que se van (la vida sigue igual) el mateix dia que es produí aquest naixement va morir Gene Kelly. Avui fa trenta anys. No cal pensar gaire com fer un homenatge a la seva figura, perquè ell mateix (junt amb Jacques Demy) va fer el millor possible a les Mademoiselles de Rochefort, la pel·lícula que a hores d'ara triaria per endur-me a una illa deserta on només em deixessin dur una. L'escena és en el clip de més amunt.