Malestar i professorat

 

            No he pogut deixar de seguir del tot algunes de les notícies sobre la vaga d'ensenyament, amb un interès relatiu i sense cap mena d'entusiasme. Entre les coses que he llegit hi havia un senyor al mur de Facebook que explicava que era professor i seguia sent-ho encara que feia deu anys que s'havia jubilat. Sense tenir cap remordiment, ni en absolut el sentiment d'haver malbarat la meva vida, el meu estat d'anim és del tot oposat. Com vaig explicar en el seu moment, simplement una màscara ha caigut. Potser per això, les meves consideracions no tenen gaire inclinació cap al gremialisme. Estant encara afiliat a ASPEPC he sentit molt l'acusació d'estar proper a una visió massa esbiaixada per la nostàlgia, acceptant acríticament que els temps passats havien estat millors. En realitat jo no diria de manera rotunda i planera que els temps passats foren millors. La meva impressió subjectiva, però, és que el claustre del Milà i Fontanals el 1980, l'any que vaig acabar el COU, tenia més gent excel·lent que el del Mediterrània l'any que em vaig jubilar, el 2022. No és cap descobriment, òbviament. Es pot constatar estadísticament que l'excel·lència cada cop és més rara. Aquest fet es pot interpretar diversament. Podem veure un triomf de la igualtat i la democràcia o posar-nos de part del Nietzsche que pensava que un poble era una marrada que feia la Naturalesa per produir tres o quatre sers humans interessants. Hi ha, és clar, posicions entre mig i la que es prengui segurament ens diu molt sobre com és qui la pren. El problema real és un altre. Aquella escola ja no pot existir perquè aquella mena de professors ja no hi són. No poden ser-hi perquè la cadena de transmissió del saber s'ha trencat. No pas ara sinó fa unes quantes dècades (segurament en el moment en que jo era a la Universitat de Barcelona i un il·lustre catedràtic que fou degà reconeixia que s'havia estalviat transmetre als seus alumnes les coses més importants que havia rebut del seus mestres).

        Es parla també dels salaris dels professors. És evident que els paguen poc. Es així, tot i que potser en altres èpoques ha estat pitjor perquè la condició de funcionaris ens ha preservat de la devaluació salarial que ha estat la norma a tot arreu des del 2008. Hi ha però altres branques de l'administració a les quals encara els hi ha anat millor per exemple, els bombers. Entenc que l'administració vol pagar tan poc com pugui a tothom, bombers i mestres inclosos. Però no tothom és el mateix. Els bombers són més estimats i respectats que els mestres i professors. És un fet percebut com injust per la professió. No és però un sentiment arbitrari i espontani, sinó que hi ha aquí una història que cal explicar, cosa que em sembla ningú no té gaire ganes de fer. La raó potser és perquè significa enfrontar-nos a una pregunta que fa por: Quin és el sentit de les nostres institucions educatives quan el context social que les feia funcionals està desapareixent a marxes forçades? Com estructurar un sistema educatiu universal en una societat on les classes mitges estan desapareixent i la idea de ciutadà ha esdevingut una entelèquia?

Sinners

 

    Veig  Sinners que va batre un record històric al ser el film més nominat de la història, tot i que finalment va haver de conformar-se només amb quatre òscars: millor fotografia, música, actor principal i guió original. Pels que hem crescut veient cine clàssic la proposta de Ryan Clogger, que no només dirigeix sinó que produeix i signa el guió, és d'entrada desconcertant, perquè en el cine clàssic els gèneres estaven molt marcats, un western era un western i un musical un musical, (potser només els films de Hawks eren sovint una excepció) i aquí veiem a la primera hora una mena de drama social fins que en un cert moment, el film canvia completament de registre i passa a ser un film de terror. (però Clogger és molt més jove que jo i els seus referents són gent com Tarantino i Robert Rodríguez no tan llunyans a aquest plantejament). Personalment, no sent fan especialment del cine fantàstic, em va agradar més la primera part, tot i que el pas a la segona no té res de gratuït i per això el conjunt de la narració és molt més sòlid del que un canvi d'aquesta mena podria fer pensar.

    L'acció es situa al 1932 a un poble perdut de l'estat de Mississipí, semblant als descrits a les novel·les de Faulkner. Dos germans bessons que han guanyat diners servint les màfies de Chicago tornen al seu poble natal, on no tenen molt bona fama després d'haver mort al seu pare, per comprar un vell asserrador i obrir un club. La primera cosa que fan es anar a buscar el seu cosí, el fill de predicador local, que malgrat la seva joventut ja es mostra com un guitarrista i cantant de primer ordre. La primera part ens explica la preparació de l'obertura del club i de manera molt àgil descriu les relacions entre els personatges fent una panoràmica viva i em sembla que molt fidel de la vida, precària i perillosa ,de la comunitat negre en aquell temps. El centre del film és l'actuació del jove Sammie (el clip de més amunt) quan el film abandona el realisme i es fa palès el poder la música per transcendir el temps. cosa que és mostra fent aparèixer a la pista de ball a més dels camperols negres que han vingut a passar la vetllada, els seus avantpassat negres africans i els seus descendents rockers i rapers. En aquest moment es quan apareixen els vampirs que en aquest film són originàriament irlandesos ( que com es pot constatar vivint una mica entre anglosaxons, tampoc no són consideratz tan diferents dels negres. La inferioritat no és una qüestió de color de la pell) i comencen el setge de la casa, per fer-se amb els que són dins en general i en particular de Sammy, doncs reconeixen a la seva música un poder especial (en aquest film la peculiaritat dels vampirs és que no poden entrar a un lloc tancat sinó són invitats). A partir d'aquí ens situem en un escenari similar al films com the nigth of the living dead, amb un final raonablement feliç tot i que mori molta gent. (i això no és fer spoiler, cal veure tots els títols de crèdit per a ser plenament conscient del que el final té de feliç))

    Temàticament el film m'ha interessat perquè reflecteix una tensió molt pròpia i constitutiva de la comunitat negra americana, que s'ha expressat en dues direccions ens molts sentit contraposades: la religió i la música. Per això, el pare de Sammy, home d'església, no vol que aquest faci de músic. Al capdavall, el blues està associat a locals com el saló dels germans, on escoltar-lo va lligat a tota mena de pecats, des de l'alcohol al joc passant pel sexe. (és interessant comparar amb les comunitats negres de l'àrea hispana que van resoldre aquesta tensió mitjançant la creació de una cultura religiosa pròpia, la santeria. Això era molt més fàcil de fer en un context catòlic que no en un de protestant). En un cert sentit la tensió entre religió i música va més enllà de la problemàtica dels afroamericans. Si la justificació de la religió es donar-li un sentit a la vida, als lliurats a la música ja no els cal. En aquest film fins i tot finalment els vampirs estan més interessats al capdavall a la música que a la sang.

    Ja he comentat que el premi al guió és merescut doncs la història no em ni sembla fàcil de lligar ni versemblant i tanmateix l'atenció no vam decaure. La banda sonora és realment molt bona i pels que tinguin una mínima inclinació pel blues és indispensable. L'oscar al millor actor l'ha guanyat Michel B. Jordan que interpreta els dos germans, físicament idèntics, de caràcters contraposats però units per un amor fraternal capaç de triomfar sobre la mort. Hem vist moltes pel·lícules on un actor feia més de dos personatges però cap en què tots dos estiguin pràcticament sempre compartint el mateix pla,

L'estiueig

 

        Torno al teatre Maldà després de molt de temps per veure l'estiueig, l'adaptació realitzada pel grup els pirates de la villegiatura de Carlo Goldoni. Vaig estar molt content de tornar a aquesta sala, una de les que a Barcelona mantenen el teatre de proximitat, possiblement el que més m'omple. He gaudit molt a aquest espai que possiblement era una de les que utilitzava com salons el Baró de Maldà, època a la qual ens remet la decoració, i el divendres a la tarda no va ser una excepció. L'obra està representada per quatre actors: Núria Cuyàs, Laura Pau, Arnau Puig, i Ricard Farré. Només coneixia l'últim que amb Enric Cambray feia l'extraordinària dones sàvies que enguany torna al Goya. La seva actuació aquí és tan bona com a l'obra de Molière però no diria que destaqui perquè tots quatre estan extraordinaris i fan una autèntica exhibició de competència i entusiasme. Tots ells han d'interpretar no menys de tres personatges, tot i que Farré, crec recordar, és l'únic que dobla personatge a la mateixa escena. Tot aquest talent actoral està al servei d'una adaptació molt reeixida de Carla Coll i Adrià Aubert que també signa la direcció. De Goldoni treu les línies generals de la trama i els personatges i la meva impressió és que tampoc cal canviar massa perquè allò que Goldoni trobava com a risible en els burgesos italians del XVIII: les ganes de figurar i el mimetisme, fonament dels caràcters gregaris i servils, més o menys són el mateix a totes les èpoques. Goldoni a més partia d'una tradició teatral de comèdia popular que els Pirates assumeixen amb convicció de manera efectiva, interpel·lant al públic i fent-li present les seves intencions i reflexions. L'actualització es troba en alguns detalls que certament ajuden a fer la funció encara més divertida: el divertit número musical que fan forma de Rumba cap al final de l'espectacle, o moments del diàleg com quan el patriarca de la família veu un comptes amenaçadors per l'economia familiar i afirma que "això no ho pagarem, ni amb la deixa de l'avi de Florència"

Absalom, Absalom al TNC

 

    Veig al TNC una de les dues sessions de l'adaptació feta per Séverine Chevrier de la novel·la de William Faulkner Absalom, Absalom. És una coproducció de diverses institucions teatrals de França, Bèlgica, Luxemburg i Catalunya. Hi ha infinites maneres d'adaptar una novel·la i una opció que en aquest cas seria fidel i es podria fer en qualsevol teatre de butxaca requeriria tres actors i quatre mobles, doncs allò explicar a la novel·la és com els narradors rememoren una història que tampoc tenen del tot clara. Aquest no ha estat el camí empès, potser conscients que aquesta adaptació literal avorriria les pedres, però tampoc han optat per explicar la història dels Sutpten directament perquè entenc que això trairia l'esperit faulknerià. La solució triada és que efectivament la història es representa en l'escenari però els espectadors la veiem mitjançant la gran pantalla de video que ocupa el centre del decorat i que projecta tot el que s'esdevé enfront del decorat o darrera o dins dels cotxes que són també a l'escenari. Havent llegit la novel·la fa poc em sembla que la representació abasta quasi tots els fets narrats notant a faltar només referències als darrers membres de la família le bon. El vestuari és contemporani i hi ha moltes referències i insercions d'elements de la cultura musical contemporània pròpia de la població negra dels Estats Units. També assistim en un moment del final a la projecció d'un petit fragment de Birth of a Nation de David W. Griffith, l'inici de la cinematografia com art narratiu i també un manifest rabiosament racista. Tot plegat senyals de què el problema del sud no es va arreglar mai i que, ja posats a fer analogies entre els problemes del sud i els problemes dels catalans, podria ser que no es pogués anar massa més enllà de la "conllevancia" que deia Ortega. L'espectacle és molt ambiciós i en part vaig poder seguir-ho perquè recordava bé la novel·la. No tinc clar fins a quin punt seria intel·ligible per qui no l'hagués llegida. És una representació molt llarga de més de cinc hores i dos entreactes i la intensitat és desigual. Al final l'ovació fou entusiasta però també era cert que una molt part del públic no va arribar al final de la representació

El diablo está entre nosotros

    Per recomanació del meu amic RMF llegeixo el diablo esté entre nosotros. Per pròpia iniciativa no ho hagués fet segurament. No coneixia res del seu autor, Lorenzo Ramírez, i el que diu la contraportada, col·laborador de Libertad Digital i autor d'un llibre sobre el 11-M, tampoc em predisposava. Com quasi sempre hagués fet malament de no seguir la recomanació i deixar-me dur pels meus prejudicis o, per oblidar, que ara mateix hi ha tensions molt més enllà de la rebuda per la meva generació entre dreta i esquerra. El llibre està ben documentat i argumentat i em sembla un document de primer ordre, per descriure la situació actual, que l'autor qualifica de caòtica. Em sembla díficil pensar a més en una prova documental millor de la tesi defensada per Zizek de que mai havia estat tan fàcil enganyar tothom, hi havia estat tan complicat trobar alguna engruna de veritat en els discursos públics. L'altre tret probablement més singular del moment i que el llibre ajuda a explicar és l'anomala situació europea, un conjunt de països governat per una oligocràcia del tot despreocupada de les societats que regeix i lliurada a interessos aliens. Dins del llibre es tracten diversos temes. Molts d'ells no són estrictament nous, com el relat del planificat enfonsament de la industria alemanya o la utilització de l'estat ucraïnès com instrument de l'obsessió russòfoba de les elits anglosaxones. Si algun però m'ha fet efecte és el relat de l'autor sobre la CEE, de cap manera una eina per construir una identitat europea, sinó per impedir-la. En aquest sentit és il·luminadora el relat biogràfic de Jean Monnet que fou sempre essencialment un agent dels interessos de la gran banca americana i que només al final de la vida fou reinventat com profeta d'un europeisme; que Schuman fos essencialment un nazi, en caniv, tampoc no és tanta sorpresa ni contradictori doncs en el fons el programa nazi ja era un projecte d'unitat europea. Ës aquesta la questió on em sembla que em sento més ensarronat i decebut jo he cregut un europeisme basant-me molt més en l'entusiame filosòfic que no pas en una observació de la realitat deslliurada de prejudicis.

    Ramírez és convincent en els últims capítols mostrant el poder pràcticament sense límits de les grans corporacions, que ell fa arrencar a l'època de Jimmy Carter la del desenvolupament original de la trilateral, el ràpid avançament d'una mordassa digital com mitjà de control de la població i adulteració d'una democràcia molt més virtual que efectiva; en definitiva, com reconeixia un dels caps de Black Rock abans de les darreres presidencials americanes, ells tenien gent a llocs clau de totes dues candidatures. La pandèmia, la crisi climàtica i les periòdiques bombolles, mai amb res d'espontani, han estat element claus per fer avançar no la globalització, sinó el globalisme la ideologia dedicada a sostenir el govern oligocràtic d'una minoria cada cop més tecncràtica enfront d'una majoria que no sols no entén gaire del que passa, com sempre ha passat, sinó que ara és prescindible i obsoleta. El llibre és molt hostil contra els neostraussians que són en gran part els inspiradors d'aquest projecte. Això coincideix amb la meva experiència personal amb aquest autor que també em sembla perillòs, perquè fa els imbècils més imbècils. Segurament en el punt en el que més discrepo de Ramírez és en la seva consideració d'Antonio Turiel com un mer agent del globalisme, que em sembla no té en compte ni la bona fonamentació del seus arguments, ni la seva coherència bàsica. Si que comparteixo plenament les seves consideracions finals que volen ser esperançadores, tot insistint en què la sortida del present laberint està en tot el contrari del programa educatiu que se'ns vols imposar, recuperació d'un ethos comunitari,.

A ace in the hole

 Douglas explicant perquè un periodista pot ser perillós pels gossos

    A ace in the hole (potser més recordada com el gran carnaval) és una de les pel·lícules més mítiques de Billy Wilder, però no és de les més vistes, no es projecta gaire sovint, ni tampoc de les de més èxit, almenys en el seu moment. Suposo que la raó d'haver estat mitificada és que quasi tothom en algun moment, per raons comprensibles i variades, sent odi pels periodistes. En aquest estat d'anim, a ace in the hole, és un film del tot gratificant. El protagonista és un periodista, Chuck Tatum, en hores molt baixes, que després d'haver estat acomiadat de més d'un diari important de l'est, treballa en un diari provincià d'Alburquerque tot esperant una oportunitat en forma de gran notícia que li permeti remuntar la seva carrera. Aquesta oportunitat arriba quan per atzar en un treball rutinari se n´'assabenten que un home anomenat Leo Mimosa ha quedat atrapat en el fons d''una mina després d'un esfondrament sense possibilitat de sortir. Chuck arriba al lloc on jeu l'home li dona provisions i alguna coseta per anar passant el temps i veu que el seu rescat pot ser la seva oportunitat de tenir de manera exclusiva un gran història d'"interès humà". Per això convenç al sherrif local, en campanya electoral, de perllongar el màxim possible el temps del rescat; tot i que els tècnics veuen plausible apuntalar les parets de la mina cosa que duria un dia, es decideix barrinar des de la cimera del penyasegat que hi ha sobre la mina, cosa que suposa no menys de cinc dies de treball. Durant aquest temps, el lloc de treball s'omple de curiosos i tot plegat esdevé un gran espectacle, amb circ i conjunts de country inclosos.

Wilder podia ser molt vitriòlic i mai no ho va ser tant en aquest film. Si en el seu moment va semblar excessiu al públic i la crítica, setanta anys després la seva descripció de la manca d'escrúpols de la premsa sensacionalista tampoc sembla tan exagerada i fa que no es pugui deixar de simpatitzar amb el film. En aquest cas em sembla que el missatge potser fa veure la pel·lícula millor del que és. Era la primera vegada que Wilder produïa i dirigia a més de signar el guió i aquest últim em sembla millorable en molts aspectes, el més important la relació entre Tatum i la dona de de Mimosa, un personatge que justifica la fama de misogin que sempre acompanyà Wilder ( segurament l'esposa de Mimosa és el personatge més desagradable de les seves pel·lícules junt amb el d'una altra dona: l'ex-esposa de Lemmon en A fortune cookie). També penso que es podria haver donat més pes al director del diari d'Alburquerqe, el periodista honest i compromès amb la veritat, encara que només fons, perquè ni en aquest film ple de cinisme, Wilder pot deixar de ser un moralista. Al final, el desenllaç de l'obra ve marcat pel penediment de Tatum que no és inversemblant, si més no pels que com Levinas creiem al poder del rostre humà. (Tatum és l'únic que veu Mimosa durant els cinc dies, mentre que per tot els altres és poc més que una abstracció). Potser una altra manera de dir el mateix és que Wilder no tenia cap actor capaç de fer d'antagonista de Kirk Douglas, que troba en el personatge de Tatum un vehicle immillorable pel seu estil enèrgic, sempre proper a l'histrionisme.

        

Les orphelins

    Les orphelins és la darrera novel·la d'Eric Vuillard. Com les anteriors és un text molt breu, molt intens i participa de la mateixes finalitats que la resta: restituir la memòria del desheretats de la terra i ensenyar-nos que el passat és essencialment encara el present. En aquest llibre es centra a la figura de Billy The kidd. Billy és un dels personatges més mítics de l'Oest americà i, potser per això, és de les figures històriques de les que sabem menys coses amb certesa, tant sols unes dades mínimes, que generalment no són segures. Això no ha estat dificultat perquè hagi estat el protagonista d'una quantitat ingent de novel·les i films. Artísticament el més important, des del meu punt de vista, és el de Sam Peckinpah, tot i que és un film més sobre Pat Garret que no sobre Billy the Kidd. Curiosament, fou Pat Garret, és a dir el seu assassí, certament legal, l'autor de la primera narració sobre la vida de Billy the Kidd. El film de Peckinpah, com quasi tots, utilitza Billy per transmetre inquietuds del moment, Billy acaba sent com una mena de Hyppie, i Kristoferson no em sembla que transmeti la fragilitat que Vuillard atribueix al personatge de Billy (l'altre versió de la seva vida més recordada, the left handed gun, comptà amb Paul Newman potser més adient pel personatge, no recordo però gaire d'aquest film). Allò en que si coincideixen les dues obres és que totes dues subratllen la importància de la guerres de ramaders, la del comtat de Lincoln en concret, de les quals Billy fou finalment una víctima. El mateix aparell estatal que promogué el desordre per esbotzar les estructures socials ( no era el buit, Santa Fe és la ciutat més antiga dels Estats Units encara que dubto molt que Trump ho sàpiga) creant el caos on Billy comença la seva vida errant, acabà amb la banda de pistolers quan havien deixat de ser útils. Vuillard és emotiu i punyent en fer visible el contrast entre l'oblit que envolta tots aquells pistolers, mancats quasi sempre com el mateix Billy de família i els homes que remenaven les cireres llavors a New Mexico, fundadors de dinasties familiars que no han perdut mai el poder.