Grand Canyon

 

    El Pere és un desgraciat. Home somniador, mai no ha realitzar cap dels seus dos grans somnis: ni ha triomfat com a músic, ni ha viatjat mai al gran canyó, limitant-se a veure'l en documentals i a pensar i repensar la banda sonora del viatge, perquè en Pere és una enciclopèdia vivent de la música pop i rock dels seixanta i setanta. Resideix a un poble de la Catalunya interior i malviu fent treballets tenint com a col·lega el Juancho, un noi més jove, més aviat curt de gambals que l'emprenya sovint. La vida familiar tampoc és per tirar coets. La filla té clar que el pitjor que podria passar-li es semblar-se al seu pare, igual que pensava el seu pare de jove, i té un problema important: s'ha d'enfrontar a un procés per apologia del terrorisme i injuries a la corona després d'un concert de rap on havia estrenat la seva creació: "una bomba para el borbón". La dona , l'Angela, està del tot superada per la seva feina, el problema de la filla, la Ruby, i el mal envelliment del marit. A aquests quatre personatges hem d'afegir, el Mik , el noi del bar del poble, enemic jurat del Juanjo i recolzament, però no desinteressat ,de l'Angela i la Tatiana una jove russa que es prostitueix a la carretera, que li passa droga al Pere i que és l'aspiració amorosa de la Rubi. Com que tot pot empitjorar, un dia que en Pere fa cas als que l'envolten i consulta al metge per unes rampes que pateix assabentant-se que té una malaltia degenerativa del tot incurable.

    Amb aquests materials Sergi Pompermayer fa la segona peça de a trilogia americana, tot i que aquí Amèrica és essencialment una aspiració no realitzada en termes, diguem-ne reals. Si a l'altra obra ens presentava la Catalunya de l'alta burgesia, la que té un patrimoni provinent d'Amèrica, aquí ens presenta una Catalunya interior, la que, en termes del geograf Giuly, ha esdevingut perifèrica, sense gaire horitzons pels seus habitants més enllà de la supervivència. Hom pot objectar al seu text que alguns camins no estan del tot seguits, la referència a la omnipresent i efectivament absent família local, però em sembla que l'evocació d'aquesta part del país és molt reeixida i des de la meva adscripció filosòfica em sembla que l'obra fa una mirada oportuna i encertada sobre el més important dels temes que amoïnen els filòsofs. Pere és algú que ha d'examinar la seva vida i per satisfacció dels espectadors se'n surt finalment millor del es podia predir.

    El director és Pere Arquillué. L'obra es desenvolupa en tres llocs que ocupen tot l'escenari: la carretera on treballa Tatiana, el bar del Miqui i la sala d'estar de la família del Pere, la il·luminació assenyala el lloc on té lloc l'acció. En el repartiment tornen a coincidir el matrimoni protagonista d'Amèrica: Mireia Aixalà i Joan Carreras. Tots dos fan un treball superb. Carreras dóna mostra un cop mes de la seva facilitat per fer creïbles una gamma d'emocions molt ample. Potser, però cal destacar el treball de Guillem Balart com Juanjo, capaç de mostrar-se com del tot versemblant i donant dignitat a un personatge que fàcilment podria esdevenir una caricatura.

Un altre reflexió visceral

 

    Avui em llevo amb un record per molts dels meus antics companys a la docència, gent de molt diverses especialitats; els que eren capaços de dir públicament que no calia atabalar el nen amb explicacions massa serioses de coses poc divertides com la història o la filosofia. Atenent les dades manegades en el seu article d'avui per Esteban Hernández, la tendència a votar VOX dels sectors poc il·lustrats és creixent. Tornant a aquest companys i com diuen en castellà: "mal rayo les parta "

Sobre la legitmitat dels drets adquirits

 

        François Bayreau, un primer ministre de legitimitat dubtosa, ha proposat un plan de retallament que suposa un camí més a la supressió de l'estat del benestar, aquesta raresa europea. La Vanguardia ho explica aquí. Bayreau deixa clar que els retallament per reduir el deute no signifiquen que, com mana Trump, es redueixi la despesa en armament. Jo quan penso en la defensa del model europeu em sento com un afeccionat del Barça que se n'assabentés que els nous responsables de la gestió del club són Tomás Roncero, Emilio Butragueño i Florentino Pérez. Sobre la necessitat real d'aquestes mesures val la pena retenir l'opinió de Juan Torres. Especialment interessant és l'esment que es fa de l'esdevingut a Grècia, que expressa l'absoluta confiança en els seus plans. A Grècia hi hagué una certa resposta popular que fou sufocada. A França i també aquí amb una mica més d'esforç propagandístic potser com que no hi haurà, no caldrà l'esforç per sufocar-la. Els funcionaris són prou impopulars i cada cop més ho són, i ho seran, uns pensionistes que cobren massa i que tenen la culpa de fer viure l'estat per sobre de les seves possibilitats, aquí. Aquest sentiment és fàcil d'entendre i difícil de refutar. Un pensionista és un senyor o senyora que cobra en funció d'unes activitats realitzades en un passat. Però fa dècades que un dels dogmes bàsics inculcats a la població és que el passat no compta per res i , en general, quan més aviat s'oblidi millor. Si afegim que aquestes activitats consistien en treballar, cosa considerada també en el nostre temps com completament mancada de valor, ni en termes econòmics, ni tampoc morals, tot es fa encara més evident-

Torre Pacheco

 

        Fa poc en una entrada parlava de mals averanys, el que estem vivint al poble murcià de Torre Pacheco ens fa pensar a averanys pèssims. El meu amic Robert ha fet, aquí, consideracions intel·ligents i enraonades. Jo en faré una de més visceral. Plató, en primer lloc, i molts altres després han fet un gran esforç per definir que és el coratge. El propi Robert ens ho explicava durant bona part de l'any passat.. A hores d'ara en canvi és una qüestió molt més senzilla definir que és la covardia. Hi ha prou amb escoltar i veure tot el que fa el personatge de la foto.

Esas Latinas i el català

 

    Segons llegeixo als diaris un grup teatral afeccionat compost per gens d'origen hispanomèrica anomenat Sin Papeles va representar un obra per encàrrec de l'ajuntament de Barcelona on parlaven de la seva situació i dels entrebancs que viuen a la nostra comunitat. Els agosarats membres del col·lectiu van parlar de l'ús del català a les dependències administratives i com era d'esperar l'enrenou va ser majúscul i ha acabat amb una petició de disculpes de polítics del l'ajuntament a membres de la conselleria de política lingüística i amb les habituals acusacions de catalanofòbia i la indignació contra els que no saben veure que sense català no hi ha país.

    Acceptant com diu Marti Blanch a la Vanguardia que sigui raonable la utilització del català en els àmbits oficials, em sembla indispensable recordar que l'encàrrec pretenia que els immigrats expressessin el seu punt de vista. I des de la seva posició la llengua del país que t'acull és sempre un entrebanc. Parlo aquí des de la meva experiència, havent viscut en un país on la llengua no era el català ni el castellà. Evidentment jo no tenia cap pretensió de què ningú deixés de parlar en anglès, ni cap aspiració que l'anglès deixés de ser "llengua oficial" ( de fet, no sé si ho és, no ho és per exemple als EEUU). Sempre vaig voler millorar el meu anglès i per tant havia d'aprofitar totes les oportunitats possibles. El problema fou les vegades que vaig notar que les meves febleses podien utilitzades en contra meva. Això passava bàsicament en dos cassos, quan vaig topar amb gent xenòfoba i quan vaig ensopegar amb emprats públics amb poques ganes de treballar. Això em passava estant en una situació econòmica còmoda, no sent del tot incompetent a l'idioma i, segons les classificacions de l'administració britànica, essent un ciutadà de tercera categoria ( no és una metàfora. La meva adscripció ètnica era la tercera, "white, other background", la primera era pels britànics, la segona pels irlandesos i les "colorejades" eren com quinze més). Possiblement per molta més gent l'entrebanc era més gran. No tinc clar que a Catalunya la quantitat de gent xenòfoba i de treballadors públic que volen escaquejar-se sigui més petita que al Regne Unit. Si tinc clar que a Catalunya hi ha gent, jo en sóc un, que estima la llengua catalana per ella mateixa, però en els darrers temps predominen els que només estan interessats en la llengua per què és un eina per marcar diferències.

    Si seguim la comparació amb UK un altre element és molt important. L'arribat al Regne Unit no té per què saber les lleis del país, però surt al carrer i la situació és clara en quant al predomini de l'anglès. Aquí com em van dir una vegades uns alumnes aguts, la idea que els nois joves poden tenir del català als seus barris, en termes quantitius la majoria del país, és què "el català és una llengua que utilitzen els professors per parlar entre ells". Podria haver matisat aquesta afirmació amb l'adverbi "malauradament", però em sembla que els catalans no tirarem endavant fins que no aprenem a acceptar que les coses són com són i no com hipotèticament haurien d'haver sigut. Només és pot fer acció política des de la realitat i no prenent com a referent el que històricament hagués estat just. En general, la justícia té poca relació amb la història.

    En tot cas, i aquest és el punt més essencial, si se'ls va convidar a donar el seu punt de vista, allò que la companyia havia d'oferir era això. Pot ser un punt de vista erroni, poden haver errors factuals (crec recordar que als CAPs de la meva ciutat els papers de salut són bilingües, però puc estar errat, tendeixo a no fitxar-me en això), en cap cas això justificaria la censura que l'ajuntament lamentava no haver exercit . Fer impensable el qüestionament del que considerem els nostre principis és indubtablement una forma de feblesa; com si no ens acabéssim de creure allò que diem voler o defensar.

Perplexitat gnoseològica

 

Tots els jugadors de primera divisió podrien per edat ser els meus fills. Fins i tot algun, Lamine Yamal, podria ser el meu net. Tanmateix jo sóc incapaç de deixar de pensar en ells com si fossin més grans que jo, cosa coherent amb el fet que quan els veig no em percebo essencialment diferent al nen que veia jugar per la tele o, alguna vegada, al Camp Nou gent com Rexach, Marcial, Asensi o Gallego. Això de l'autoconeixement sembla que no ha acabat de sortir bé.

The maltese falcon

 

        The maltese falcon és el primer treball com a director de John Huston, una de les primeres pel·lícules de Bogart com a protagonista (va estrenar el mateix any High Sierra) , segons molts historiadors el primer film negre america i tamb é el primer film de cine negre que vaig anar a veure a la filmoteca del carrer la cera quan era un estudiant de COU. El film és del tot representatiu de la carrera de Huston que sempre va tendir a treballar sobre adaptacions literàries d'un cert, o de molt, gruix. En aquest cas la novel·la de Hammet ja havia estat duta al cine tres vegades, però Huston va tenir el propòsit de fer una adaptació fidel del llibre almenys en tot el que permetia el codi Hays. (el problema de la primera versió, més fidel, és que després del codí Hays ja no era convenient projectar-la públicament) Huston feu un treball on no es notava la seva possible inexperiència i amb un ritme narratiu molt viu que emulà perfectament el dels films que Raoul Walsh estava fent llavors per la Warner. Bogart va tenir el paper perquè no ho va voler George Raft (que l'any següent també refusa ser el protagonista de Casablanca) i prengué potser la millor decisió de la seva vida perquè la seva interpretació de Sam Spade va definir el seu personatge cinematogràfic. A més de Bogart però el film no sería el mateix sense el treball de dos gloriosos secundaris: Sidney Greenstret (debut cinematogràfic amb 61 anys d'edat) i el magnífic Peter Lorre que sempre és el centre de totes les escenes en les que intervé.