Campo de los almendros

    Amb la lectura de Campo de los Almendros acabo la lectura del cicle del Laberinto mágico de Max Aub que vaig iniciar fa quasi tres anys. Per algun lloc, he llegit que aquesta és la millor de les sis novel·les. Crec que qui ho hagi dit podria tenir raó, si més no és aquella que la lectura m'ha resultat més apassionant, tenir el sentiment de no poder deixar el llibre, i la que més m'ha commogut. El campo de los almendros és una gran finca plena d'ametllers on foren concentrats els republicans capturats al port d'Alacant. després de uns dies d'angoixosa espera d'una vaixells promesos per França i Gran Bretanya que havien de donar una sortida als milers de republicans que temien pel seu destí a la nova Espanya franquista. El lapse temporal descrit al llibre és molt breu. Abasta els darrers dies de la República i després els primers dies de la repressió franquista amb la distribució dels milers de presoners i l'extermini arbitrari dels que tenien mala sort. En aquell moment el destí podia dependre de què et reconegués un fill de puta del teu poble o que un guàrdia et mirés amb l'ull esquerre. Segons la novel·la, de vaixell només va arribar un però ningú no va embarcar perquè les autoritats franquistes no varen mantenir el pacte fet entre el comandament italià, les seves tropes foren les primeres en arribar a Alacant, i el consell d'evacuació, format ad-hoc. Els seus membres foren, imagino que no per casualitat, dels primers a ser afusellats. Aub reprèn el caràcter fragmentari de les narracions anteriors, com en el tres primers mostra la seva capacitat descriptiva i insereix molt diàlegs que aquí em semblen ben resolts expressant els problemes més abstractes i el fracàs més concret, el d'aquells milers de persones que en aquell moment sentien que amb la pèrdua de la guerra i la República, tota la seva existència perdia el seu sentit, Com sembla que passa a la realitat, hi ha moltíssimes descripcions de suïcidis i allò que les fa més esgarrifoses és la fredor mostrada per Aub. Tot i interrompre l'acció per fer una reflexió sobre els seus personatges, llevats dels molts que moren, de molts altres no arribem a saber ben bé que passa. Això és un encert indubtable, perquè malauradament, tot i que hagin passat quasi cent anys, sembla que aquesta història no està encara acabada. Si que acabà però una certa idea d'Espanya a la que la transició- restauració no va voler donar continuïtat.

 

Criss-Cross

 Mentre esperem que baixi el calor per anar a la platja veiem una tarda Criss-Cross, el film que Robert Siodmack va dirigir l'any 1949. El meu germà diu el més essencial al seu blog, aquí, i jo només vull afegir una consideració general i una anècdota. La primera és que veient el film em sobta, em segueix sobtant, la paradoxa de veure a la vegada una representació extremadament realista de la materialitat americana i al mateix temps una ideologia de fons tan poc americana. Com també the Killers, Criss-Cross es fonamenta a la inevitabilitat del destí i el personatge que fa aquí Lancaster és encara més fatalista que el que feia a The Killers. L'anècdota és que en el clip de més amunt, la superba escena inicial del film, podem veure el debut cinematogràfic de Tony Curtis, la parella de ball de Yvone de Carlo. Evidentment no va ser acreditat.

Factory (somni d'una nit d'estiu)

 La contribució del Heartbreak Hotel a l'actual Grec és una adaptació del shakesperià somni d'una nit d'estiu, de Sant Joan per ser exactes.. L'originalitat és que el bosc màgic de les rodalies d'Atenes ha estat substituït per la factory d'Andy Warhol i que els protagonistes de la trama més central, la protagonitzada per Hermia, (nom que no és esmentat, s'utilitzen el nom dels actors i el dels personatges de la Factory) siguin ostes d'una residència d'ancians. La representació dura poc més d'una hora i simplifica una mica l'argument original. Algunes coses s'apunten però no s'acaben d'explicar, com l'intent de representació dels artesans, que aquí acaba assumint la Velvet Underground. Com explica Rigola al clip de més amunt, un dels desafiaments de l'obra és posar dotze actors en l'escenari minúscul de la plaça de l'olivereta. En aquest sentit el seu treball és reeixit i l'espectacle funciona. Diria però que per acabar de gaudir-lo del tot has de combregar en el mite de la Factory, cosa que no és el meu cas i que em va mantenir una mica lluny de l'espectacle, per la qual cosa prefereixo parlar de les dues coses que em van agradar molt. La primera és el treball i la presència de la gent gran, els que pateixen Puck i els seus poders en forma d'enamoraments sobtats i irreprimibles. Els actors triats fan un treball excel·lent oferint un contrapunt al desfermament de la Factory, alhora divertit i tendre. Són Muntsa Alcañiz, Oriol Genis, Toni Sevilla i Xesca Pinyol. Els seus parlament són els que millor mostren una altra de les gran virtuts de l'obra: la versió de Shakespeare efectuada per Salvador Oliva que em sembla d'una qualitat poc habitual. El personatge, evidentement central, d'Andy Warhol està interpretat per Lluís Villanueva, en una caracterització convincent i versemblant.

Beyond a reasonable doubt

     Beyond a reasonable doubt fou el darrer film americà de Fritz Lang. D'alguna manera composa un díptic amb el primer, Fury, doncs tots dos tracten de la pena de mort. La diferència entre tots dos d'alguna manera reflecteix el que va ser el periple americà de Lang. Fury és un film de sèrie A rodat amb l'estrella més gran del moment, Spencer Tracy, el de 1956 és proper a una sèrie B amb actors que no estaven del tot en el seu millor moment. Per això o per un tema de maduració, tot i que ambdós estiguin excel·lentment rodats, el fet és que l'últim hi ha menys interès en mostrar que està ben rodat. També diria que és un film més honest. De fet, el mateix Lang pensava que Fury no ho era del tot (un linxament és reprovable amb indepedència de la culpabilitat o no del linxat) Aquí en canvi, s'aplica la pena de mort a un culpable, però no per això deixen de mostrar-se clarament la feblesa de totes les nostres certeses i evidències. La trama explica la història de Tom Garret un editor que treballa en un diari oposat a la pena capital. En col·laboració amb l'editor fa un muntatge amb proves falses que semblen acusar Garret d'un crim no resolt per la policia. Garret és condemnat a mort però l'editor mor en un accident quan anava a revelar el caràcter fictici de les proves. Garret, Dana Andrews, té molt poc temps i menys mitjans per mostrar el caràcter artificial del muntatge ajudat només per la filla de l'editor que havia estat la seva promesa. Al final, un gir de guió canviarà completament el sentit de la història. Personalment, trobo que del millor de la pel·lícula és el tractament de la núvia, Joan Fontaine, en la que Bodganovich veia un del millors i més esgarrifosos retrats de puritana americana. Lang, en canvi, era més indulgent.

L'últim atom

 Assisteixo al Teatre Goya a una representació de l'últim atom, escrita i dirigida per Jordi Oriol i passo una molt bona estona. En principi l'obra explica la història d'una parella que té una filla desapareguda. Va sortir una estona de casa quan tenia 16 anys i es si com l'advertiment dels pares, "si no vens a quarts d'una no cal que tornis", s'ho hagués pres massa literalment . Deu anys després està arribant el dia del vint i sisé aniversari i el desè de la desaparició, cosa que significa la possibilitat de donar-la per morta oficialment. Els progenitors divergeixen mentre el pare no accepta la desaparició, la mare vol fer un enterrament i passar pàgina, a més està amoïnada perquè un ictus ha alterat l'area de Broca del cervell de la seva mare i la seva capacitat d'utilització del llenguatge. L'obra ens explica això però donant veu als pares des de les seves especialitats professionals. Ell és professor de física, expert en física quàntica, mentre que ella és lingüista. Així doncs, els seus sabers es relacionen amb el que estant passant i a l'obra veiem les seves classes, ell explicant la teoria de la incertesa i l'efecte observació i ella la tesi Saphir- Wollf, és a dir, la hipòtesi de que la manera en què veiem el mon està directament condicionada pel nostre llenguatge. Tot això es dóna en un context on el govern està amoïnat perquè la gent es sent envaïda per la incertesa veient, amb raó, que la quantitat de incertesa que podem suportar els humans és poca. La solució final serà fer obligatòries mascares als ulls per impedir l'efecte observació. 

Si tot això m'ho haguessin explicat d'entrada, potser hagués arrufat el nas, perquè el perill de la pedanteria sembla evident. El que vaig veure és tot el contrari i això és gracies al treball de direcció de Jordi Oriol, d'un dinamisme que poques vegades he vist en un teatre d'aquesta ciutat. Molt ben secundat pels quatre actors que interpreten tots els personatges: Joan Carrera, Mia Esteve, Carme Milàn i Carles Pedragosa, junt amb el regidor que diu els diàlegs d'una altra que aquella nit no va poder venir (sembla que de fet cap nit pot). Potser és Pedragosa qui té el millor moment en un diàleg entre dos personatges seus fet possible pel talent del regidor manegant una pissarra. Alguns moments són ben hilarants, com la representació d'Edip Rei (ja no tragèdia, sinó comèdia musical) feta en un centre parroquial o la recreació d'aquelles indescriptibles sessions informatives del temps de la pandèmia amb representació militar inclosa

Mel Brooks fa cent anys

 Ahir va fer cent anys Mel Brooks. No és que m'agradi tot el que va fer, però poques vegades m'ho he passant tan bé als cines com quan, al final de la meva infància, vaig veure, dues o tres vegades, the young Frankenstein. Quan la vaig reveure no fa gaire vaig trobar una recreació perfecte del cine clàssic americà, fruit de molt talent i molta devoció. Les pel·lícules dolentes queden compensades no només per aquest film (el clip és un dels meus moments preferits) sinó per coses com haver produït The Elephant Man o haver-se atrevit a signar en 1968, un guió com el de The Producers

Dhammapada

     Els editors Errata Naturae han editat una traducció del Dhammapada de Buda, un dels textos més bàsics de la tradició budista. El mèrit important és que per primera vegada el text es presenta en castellà en traducció directa del Pali, que no era la llengua de Buda, però si la dels textos més antics de la tradició budista. El llibre és essencialment un instrument de meditació i per això compta no només amb el text sinó amb una molt acurada selecció de reproduccions de pintures de la tradició budista, poc conegudes perquè la història de l'art és potser una de les disciplines que menys s'esforça en amagar la seva manca d'universalitat. El llenguatge és clar i precís i així la conjunció d'imatges i paraules fa que el llibre pugui realitzar perfectament aquest caràcter d'instrument meditatiu. No tinc del tot clar si pot funcionar com propedéutica al budisme. Em sembla que alguna informació prèvia pot ajudar a fer la lectura del tot profitosa.