Les orphelins

    Les orphelins és la darrera novel·la d'Eric Vuillard. Com les anteriors és un text molt breu, molt intens i participa de la mateixes finalitats que la resta: restituir la memòria del desheretats de la terra i ensenyar-nos que el passat és essencialment encara el present. En aquest llibre es centra a la figura de Billy The kidd. Billy és un dels personatges més mítics de l'Oest americà i, potser per això, és de les figures històriques de les que sabem menys coses amb certesa, tant sols unes dades mínimes, que generalment no són segures. Això no ha estat dificultat perquè hagi estat el protagonista d'una quantitat ingent de novel·les i films. Artísticament el més important, des del meu punt de vista, és el de Sam Peckinpah, tot i que és un film més sobre Pat Garret que no sobre Billy the Kidd. Curiosament, fou Pat Garret, és a dir el seu assassí, certament legal, l'autor de la primera narració sobre la vida de Billy the Kidd. El film de Peckinpah, com quasi tots, utilitza Billy per transmetre inquietuds del moment, Billy acaba sent com una mena de Hyppie, i Kristoferson no em sembla que transmeti la fragilitat que Vuillard atribueix al personatge de Billy (l'altre versió de la seva vida més recordada, the left handed gun, comptà amb Paul Newman potser més adient pel personatge, no recordo però gaire d'aquest film). Allò en que si coincideixen les dues obres és que totes dues subratllen la importància de la guerres de ramaders, la del comtat de Lincoln en concret, de les quals Billy fou finalment una víctima. El mateix aparell estatal que promogué el desordre per esbotzar les estructures socials ( no era el buit, Santa Fe és la ciutat més antiga dels Estats Units encara que dubto molt que Trump ho sàpiga) creant el caos on Billy comença la seva vida errant, acabà amb la banda de pistolers quan havien deixat de ser útils. Vuillard és emotiu i punyent en fer visible el contrast entre l'oblit que envolta tots aquells pistolers, mancats quasi sempre com el mateix Billy de família i els homes que remenaven les cireres llavors a New Mexico, fundadors de dinasties familiars que no han perdut mai el poder.

 

Collateral

     Reveig Collateral, una de les primeres pel·lícules que vaig veure quan vaig començar la meva etapa anglesa. Llavors em va agradar molt i vint anys després el film aguanta perfectament el pas del temps. La pel·lícula explica la història d'un assassí professional que arriba a Los Angeles per acabar en una nit amb cinc personatges relacionats amb un judici a un traficant. Com que s'ha de moure molt i anar ràpid convenç un taxista, una mica somiatruites, perquè treballi per ell tota la nit. Un accident a la primera execució, la víctima cau per la finestra a sobre del taxi que l'espera, farà que el taxista estigui forçat la resta de la nit a continuar una feina a la que renunciaria de bon grat. El film es manté per dos punts forts. El primer és l'antagonisme molt reeixit entre els dos personatges protagonistes, l'assassí Vince pertany a la nissaga d'assassins recolzats en una visió filosòfica que potser té un punt de partida a l'oncle Charly de la hitckcokiana Shadow of a doubt. Vince està convençut de l'arbitrarietat i manca de sentit del mon cosa que fa que no hi hagi res d'objectable al seu treball. La seva perspectiva moral de fet no és gaire diferent de la personatge que faria Javier Bardem dos anys després a No country for old men. Bardem, de fet, apareix aquí en un paper breu com el traficant que ha de ser jutjat. La diferència està en el tarannà dels intèrprets. Mentre que Bardem componia un individu de tarannà inhumà, Vince és Tom Cruise, fent aquí un dels seus millors treballs doncs conjuga el seu tarannà simpàtic i seductor amb un fos del tot ombrívol. El seu antagonista Max, interpretat per Jamie Fox, és indiscutiblement una bona persona, però també un home poruc i no gaire lúcid, que haurà de buscar un coratge que mai no havia tingut per sobreviure la nit. El segon punt fort és el treball de Michel Mann, que demostra una capacitat pel thriller i el cine d'acció superior a la de qualsevol altre membre de la seva generació

La història de la teva vida

     La història de la teva vida és el primer recull de contes de Ted Chiang. L'altre, Exhalation, l'havia llegit fa uns quant anys i recordo que la impressió va ser molt bona, especialment la del primer conte "The merchant and the Alchemist's Gate" una reflexió sobre el temps amb regust del millor Borges. Chiang conrea la ciència-ficció des d'un punt de vista obertament especulatiu obert a jugar amb nocions metafísiques o científiques, que no exclou comentaris socials del tot pertinents. Aquest és el cas del que per mi és el millor relat del llibre el que el clou: "el plaer d'allò que veiem: documental". Estructurat com una simple transposició estricta d'un documental televisiu, el conte explica el desenvolupament d'una tècnica de control neuronal que en un cert moment es vol fer obligatòria per acabar amb l'"aspectisme", és a dir la tendència a valorar les persones des de la seva aparença física. La tècnica permet fer totes les diferències perceptuals que fem habitualment, però suspèn la nostra capacitat de judici estètic. Pels que pateixen la "cal.liagnòsia" la distinció entre bell i lleig perd tot el seu sentit i així s'esdevé una possibilitat d'igualtat absoluta.

 Sovint els contes prenen per a l'especulació metafísica temes de la mitologia més clàssica. Així "setanta-dues lletres" barreja el mite del Golem amb la manipulació de l'ADN. A "l'infern és l'absència de Déu" el material mític utilitzat és l'aparició d'àngels, que el narrador vincula a esdeveniments catastròfics. La mirada sobre la divinitat, més de l'antic testament que del nou, és força irònica. El conte que dóna el títol al llibre, la història de la teva vida" explica la visita d'una civilització extraterrestre que ens visita ( i que com a Cita amb Rama de Clarke, no semblen mostrar massa interès per nosaltres) explicat des de la narració d'una lingüista que ha après el llenguatge alienígena, que no és seqüencial com el nostre, sinó adequat a unes entitats amb una concepció on el temps no es desplega sinó sempre hi és tot, amb la qual cosa el naixement i la mort de la filla de la protagonista, només poden ser explicats com fets simultanis Com en el llibre anterior, el primer conte també recorda molt a Borges. El títol és "la torre de Babilonia" , cosa que ja assenyala quina és la relació. Aquí la construcció té èxit. L'obra és desmesurada, de la cimera a la base hi ha mesos de recorregut, però finalment l'arribada al cel significa una sorpresa pels constructors.

Stand up for Giuda

         Al teatre Akademia assistim a l'estrena de Stand up for Giuda de Leonardo Petrillo interpretada per Ettore Bassi. L'obra és un monòleg del personatge de Judes que reivindica el seu paper i la seva actuació en el drama esdevingut fa més o menys dos mil anys. Petrillo ha fet un text em sembla ben recolzat al que ha estat transmès i Bassi es mostra com un actor amb recursos sobrats per dur el pes de la representació de manera efectiva i sovint brillant. El text de Petrillo es construeix entorn de l'antagonisme entre Judes i el personatge de Joan, el deixeble estimat i l'autor de l'evangeli on Judes es descrit amb més animadversió, també l'únic on hi ha resurreccions fora de la del fill de Déu, present evidentment a les quatre. Judes en el seu monòleg, assenyala com ell era el deixeble més digne de confiança i per tant havia de ser el designat per dur a terme el pla de la divinitat. No podia fallar executant un paper que era del tot necessari. La seva intuïció d'aquest fet fa que l'explicació última del seu acte fos l'amor ( Al començament de l'obra, Judes afirma que la universalitat de la seva figura és que tots som traïdors potencials. En aquesta línia cal pensar que estimar significa estar sempre a un pas de trair. Els filòsofs d'això en diuen la fragilitat de la situació humana). El seu suïcidi no s'explica tant pel seu remordiment, en diversos moment Judes ens explica que no hi ha lliure arbitri i per tant no hi ha imputació de responsabilitat, com per la por enfront de la sospita que potser el plan no tenia sentit perquè l'home que havia lliurat a l'autoritat, al qual sempre es refereix com Rabí, era només un infeliç, una possibilitat que només queda refutada per la resurrecció que a ell no li va ser donat veure. Més enllà de la construcció del text, em va agradar molt l'escenografia amb molts pocs elements, una taula de maquillatge, un mapa de la regió, un arbre, i un ús de la il·luminació molt intel·ligent.

Política sense teologia (i sense política)

Es como si la izquierda liberal estuviera saboteando intencionalmente las grandes causas comunes ( no es de extrañar que algunos izquierdistas digan abiertamente que lo hacen de forma deliberada). En cuanto una izquierda mas radical presenta estas propuestas económicas, los liberales de la guerra cultural las acusan de descuidar las cuestiones trans, etc: sin embargo, la izquierda liberal progresista de la guerra cultural no hace eso mismo de lo que acusa a la izquierda comunista más radical.....Aunque finja criticar despiadadamente el capitalismo global occidental, su propia actividad se limita a los excesos autodestructivos de lo políticamente correcto: su esperanza es que otro agente externo trace esta linea, lo que significa, en términos freudianos que simplemente carece de un deseo verdadero de participar en la lucha. 

(Ateismo cristiano, pp. 305-308)

Teologia política segons Zizek

 

La duda cristiana, mas bien, apunta a una paradoja pragmática sucintamente expresada por Aliosha en los hermanos Karamazov de Dostoievski: "Dios existe, pero no estoy seguro de sí creo en él" se refiere a la disposición del creyente a asumir plenamente el compromiso existencial que implica dicha creencia: "la cuestión de la existencia de Dios no está realmente en el centro del debate interno de Dostoievski... Las vacilaciones de Aliosha respecto a si cree en Dios tiene que ver con la duda de la vida que lleva y los sentimientos que tiene son los sentimientos que se derivarían correctamente de la creencia en Dios". Este es el sentido en que toda teología es política y nos confrontamos con la cuestión de nuestro compromiso social

(Ateismo cristiano, p. 272)

La crisi ferroviaria, un altre cop

 

     La crisi ferroviària es segueix perllongant i amb ella la crítica als governs. Potser per introduir una mena d'equanimitat, cal dir que els retardaments ferroviaris eren un fenomen de tota la vida i, en canvi, ara ja no existeixen. Clar que per suprimir-los s'ha hagut de suprimir també la noció mateixa d'horari i ara ja simplement anem a l'estació a veure si passa algun tren. Tampoc hauria de ser tan greu si recordem que molta gent normal i fins i tot algun filòsof defensen la imprevisibilitat com a valor vital. La pena és que normalment aquests no exerceixen funcions de cap de personal i moltes persones tenen aspiracions vulgars com arribar d'hora a la feina. Malauradament sembla que als usuaris de la R2sud ens tocarà patir encara una mica més, doncs el mes vinent s'endegarà l'anunciada reforma del traçat a les costes i la restricció del servei augmentarà, tot i que ara ja el servei  és molt mínim i aquest mínim no és compleix mai. El desgavell serà quasi amb tota seguretat indescriptible, però a més inútil, perquè l'única solució real és allunyar la via de la costa. Tot sembla indicar a més que les mesures alternatives exigides per diverses associacions no seran tingudes en compte i que com a molt tindrem la gratuïtat d'uns trens que no circulen.