Jo social i Jo personal

 

El dia abans que tanquessin els instituts pel COVID jo era al TNC veient Justícia i em semblà que el moll de l'os de l'obra era la il·lustració de la habitual distància entre el jo personal i el jo social. Jo no qualificava cap dels dos com real. És un tema important Si Cela deia que l'home sa és el que no té idees, potser podríem concloure que és la manca d'aquesta idea particular , la consciència de la divergència entre aquestes dues menes de jo, la més important i necessària per sentir-se sa ( i segurament estar alienat). En tot cas, una diferència es pot establir. Jo en tinc un de jo social, més o menys producte de la fantasia dels que m'envolten, no estic segur de que hi hagi res que pugui identificar amb aquest jo personal

Sobre la confusió entre causa i efecte

 

Com que encara no he tret del telèfon el meu facebook, lligat a la meva activitat sindical segueixo rebent notícies d'educació, tot i que en principi jo d'aquest tema ja no en vull saber res. Sovint llegeixo moltes coses amb les que simpatitzo però em produeixen una certa melangia. Per exemple, com la denuncia dels disbarats pedagògics que estan destrossant el sistema educatiu s'acompanyen de la il·lusió que això es pot aturar conscienciant i informant degudament una ciutadania ignorant del que realment està passant a les aules. Em sembla que un altre cop es dóna aquí l'error identificat per Nietzsche de confondre la causa amb l'efecte. Jo, i aquí em fonamento en el meus anys de professor a la trinxera i quasi sempre de tutor, crec que el problema real és que aquesta educació degenerada, paròdica i intel·lectualment anèmica és el que la majoria de la gent realment vol; la que es correspon a les seves expectatives i necessitats. L'empobriment cultural no és la fita cercada pels nous canvis, sinó que és allò que defineix la situació prèvia. Per això defensar el sistema antic tampoc és en el fons gens coherent

Les millors pel·lícules de tots els temps segons Sigth and Sound (2022)

 

Divendres vaig veure un correu enviat per Sigth&Sound on es comunicava el resultat de l'enquesta que es fa cada deu anys i que estableix el canon cinematogràfic. Al correu hi havia el llistat de les cent pel·lícules més votades pels crítics i un altra on voten directors. M'agradaria comentar-les amb l'exemplar de la revista a la ma, però, pel que sé, no ha arribat a Barcelona i sí que ha estat molt comentada als diaris la designació com la millor pel·lícula de tots els temps d'un film franco-belga de l'any 1975 dirigit per una dona Chantal Akerman,  Jeanne Dielman, 23, Quai du Commerce, 1080, Bruxelles. La tria em resultà sorprenent perquè crec que tinc una cultura cinematogràfica d'un cert gruix i no coneixia res d'aquest film. De fet, no és un film amb una difusió ample pel que he vist a les xarxes, cosa a la que no ajuda que duri més de tres hores i que pel que sembla és proper a una concepció més qualificable com experimental que convencional. Aquesta tria suposa relegar al número 2 la que abans tenia el primer lloc, Vertigo d'Alfred Hitchcock, aparentment un film més convencional que no pas experimental. És clar que molts de les que l'han triat en saben molt i que jo miraré de veure aquest film si m'és possible. També que resulta difícil no sospitar el que públicament ha dit Paul Schrader quan assenyala que la motivació final de la votació sembla ser més ideològica que artística (aquí. El seu vot com a millor pel·lícula de la història fou per a Pickpocket de Bresson). L'elecció fa massa flaire de políticament correcte (cosa que certament no és Vertigo, malgrat la seva excel·lència cinematogràfica). Tampoc però cal amoïnar-se gaire perquè també és clar que com va dir ell mateix quan va venir fa uns anys a la Seminci, que en els temps de Netflix i la globalització aquesta mena de llistes no té gaire sentit. En tot cas Sir Alfred es pot consolar pensant que és el director amb més títols a la llista (també hi són, the rear window, Psycho i North by Northwest). De manera coherent amb els temps que corren de cancel·lació i cultura woke, hi ha molt poques comèdies a la llista. A la llista de directors el lloc d'honor li correspon al 2001 de Kubrick

Aviat farà un any

 

Fa un any hi era aquí, amb la T.S., que prengué el lloc del RVT malalt.  Es commemorava el quinzè aniversari de la Sant Andreu Jazz Band. Ho vaig explicar aquí. Ara simplement afegeixo el vídeo on es recull la interpretació de Moaning, imprescindible cançó, que fou la cloenda. M'he emocionat molt sentint-la i em fa molta il·lusió veure aplegats tots aquests músics, molts nens en el sentit literal del terme i el Ignasi Terraza, un vell com jo, doncs anàvem junts a classe.

Reveient Goodfellas

 Quan es parla d'una escena improvisada molts pensem al moment icònic de Taxi Driver quan Travis Bickle li pregunta a la seva imatge al mirall, de fet està mirant directament a càmera, als espectadors, si està parlant amb ell. Com deia el guionista del film Paul Schrader, la millor escena de la pel·lícula i l'única que ell no havia escrit. Tanmateix la de més amunt també és del tot genial. Hi en ella no només compta la creativitat de Pesci, el seu inventor, sinó la replica de Liotta i sobretot la seva rialla, de les més ambivalents de la història del cine. Fa una setmana vaig reveure Goodfellas i segueix provocant el meu entusiasme més absolut. En termes absoluts i amb perdó de Schrader, potser el millor guió que tingué mai Scorsese i un film d'excel·lència formal absoluta. Els seus travellings no tenen menys virtuosisme formal que els dels millors Kubrick i són del tot necessaris tant narrativa com moralment. De fet, durant molts anys he volgut usar el film per les meves classes de Sociologia, doncs el seu valor com documental no només social sinó antropològic és immens i només m'ha dissuadit la seva llarga durada. Suposo que em plantejava fer-ho perquè jo no era una professor moralment consistent, doncs penso que el seu efecte torbador ve de ser alhora una celebració de l'alegria de viure i la descripció d'una forma de viure en gairebé tots els sentits i especialment el social, patològica

La limitació essencial de la filosofia

 

La meva tesi en el fons demostrava el mateix que deia Prietsley o Pessoa o Hume. Com la matemàtica o tot exercici de racionalitat coneguda, la filosofia depèn sempre d’una axiomàtica d’evidències per se nota. Pels qui no comparteixen aquestes evidències el discurs esdevé injustificable. En el meu cas concret ningú no acceptava el dubte cartesià perquè ningú fou capaç de dubtar de tot. Possiblement ni el mateix Descartes fora una excepció

Ego pur

 

Certament jo sóc una part del món, tot i que Husserl tingui raó pel que fa el caràcter extramundà del meu ego pur. Des d'aquest punt de vista l'ego pur és essencialment el mateix que les idees platòniques una unitat de mesura, aliena al temps, però a diferència d'aquestes sense cap relació possible amb cap mena de substancialitat