1/No sóc ningú
2/ Ningú no és més que jo
3/ De vegades hom pot trobar algú que pensi el primer punt erroni i t'adjudiqui una entitat que no tens. Sovint la resposta a aquesta actitud ha de ser l'agraïment. És un greu pecat però fomentar aquesta il·lusió.
4/ Gaudir d'un benestar raonable passa, en molt bona mesura, per defugir la gent que quan fa introspecció no té clar el primer punt o la que, no havent fet mai introspecció no es permet dubtar de la falsedat del primer punt aplicat al seu cas,
Reveig The Nutty professor de Jerry Lewis. Feia molts anys que no l'havia vist. Com és ben sabut és una adaptació en clau de comèdia de la novel·la més famosa de Robert Louis Stevenson. Lewis interpreta un tímid i extremadament maldestre professor de química que en una societat on impera el culte a la bellesa i la forma física utilitza el seu saber per convertir-se en un altre. La diferència és que aquest altre no és tant el seu jo reprimit, com seria el cas de Mr. Hyde, sinó l'ideal de l'Amèrica imperial dels cinquanta o, de fet, el que ell atribueix al seu interès amorós, la seva estudiant Stella Purdi, interpretada per Stella Stevens. Mentre que el professor Klemp és tot neurosi i i inseguretat, el seu "alter ego", anomenat Buddy Love, és arrogància i narcisisme. De manera molt significativa, mentre un és un docent, l'altre és un "crooner" (si voleu, dues branques oposades del negoci de l'espectacle) i, per això, una lectura possible és que Buddy love sigui en realitat Dean Martin, o millor la imatge publica de Dean Martin, perquè Dino Crocetti era una altra cosa i d'ell quasi tothom ha parlat sempre bé. The Nutty professor és el film més reconegut de tots els rodats per Lewis i és un exemple perfecte de perquè tots els joves de la Nouvelle Vague, començant per Godard, idolatraven Jerry Lewis. No hi ha pràcticament cap escena rodada de manera rutinària; quasi sempre hi ha una idea de posada en escena original i sovint brillant. Potser també, per això, és un cine que no pot dir gaire a les ments formades literàriament, perquè la dimensió literaria és inexistent. Allò que Lewis oferia era cinema en el sentit més pur del terme.
ES5ES53 3058 0523 0227 2021 1467 ES53 3058 0523 0227 2021 1467 E
.webp)
Amb el seu darrer llibre Emmanuel Carrère ha posat la seva mare d'actualitat i, per gentilesa de RMF, abans que amb el llibre de l'autor francès, he preferit llegir una de les escrites per l'autora, le Géneral De Gaulle et la Russie, un dels vint i vuit llibres que l'acadèmica francesa va dedicar als, més o menys, països d'origen dels seus pares. La cita de Gaulle que encapçala el llibre explica de manera immillorable el seu contingut, "C'est de la guerre entre Napoléon et les russes que date notre décadence". L'obra ens ofereix una crònica molt exhaustiva de la relació entre De Gaulle i els diferents dirigents que coincidiren amb ell en els temps en què fou decisiu a la política francesa: Stalin, Kruschev i Breznev. les quals en cap cas mai no foren fàcils. De Gaulle estigué sempre situat entre dues tendències, d'entrada, contradictòries. Ell no tenia cap mena de simpatia pel comunisme, però estava convençut que la historia i la geografia feien inevitable un enteniment entre França i Russia, sempre pensant molt més en Rússia que en la URSS. Al capdavall, el segon factor era molt més important perquè des del seu punt de vista les ideologies passen, però les realitats històriques hi romanen. Es difícil no compartir el seu punt de vista quan s'ha llegit una mica d'història i veiem el que ha passat a les darreres dècades. L'aliança amb Rússia era inevitable i també volguda perquè fonamentalment De Gaulle comprenia que la finalitat de la política anglosaxona no apuntava a la defensa del legat europeu, sinó a una altra cosa. Sembla evident que el temps li han donat la raó.
Al cine Balmes veig le mage du Kremlin adaptació de la novel·la del mateix títol de Giuliano de Empoli, entre els signants del guió hi ha un autor molt familiaritzat amb la cultura russa: Emmanuel Carrère. Jo no he llegit la novel·la, però vaig admirar molt el treball del seu autor a l'heure des predateurs. Mentre que en aquest assaig ens parla del present més immediat i ens presenta un futur ben ombrívol, el film ens parla del passat proper i mitjançant la trajectòria d'un personatge fictici (possiblement inspirat a la figura de Vladislav Surkov), el publicista Badim Baranov, ens explica els darrers vint anys de la història de Rússia. El film té una duració important, 156 minuts. No se'm va fer gaire llarg però. El seu realitzador Olivier Assayas fa un treball de posada en escena, aplicat i funcional sense ser tampoc especialment original. Allò mostrat pel film és del tot inquietant. Tot i que en Espanya fa una dècada es va posar de moda el concepte d'elits extractives, la veritat és que la seva ambició i possibilitats són ben modestes en comparació amb tots els que han tingut poder a Rússia després de la caiguda del comunisme (tot i que la família de Trump pel que es pot anar sabent si estan en camí de resistir molt bé la comparació). Possiblement el moment més interessant es quan Baranov explica la seva teoria de com s'han d'utilitzar les xarxes socials, les quals no tenen cap efectivitat en transmetre missatges però si en augmentar la ràbia i difondre l'odi. Són l'instrument perfecte per tenir l'efecte, ampliat, dels minuts d'odi descrits per Orwell a 1984. Baranov està interpretat per Paul Dano, actor que recordava com antagonista de Daniel Day Lewis a There will be blood. Crec que el seu tarannà expressa molt bé el cansament d'un home format en una cultura encara humanista que ja no té possibilitat de sobreviure i que, potser, en el fons del seu cor estima, encara que contribueixi a destruir-la. Vladimir Putin està interpretat per Jude Law que compon una representació del tot convincent i que justificaria quasi per si sola veure el film.
Després de molt anys he pogut completar finalment la visió de la condició humana (ningen no joken) la trilogia que el realitzador japonès Masaki Kobayashi va dedicar a la segona guerra mundial. Les tres pel·lícules expliquen la història de Kaji, un jove de ideologia pacifista i socialista. La primera pel·lícula, cap amor és més gran, explica com Kaji pels seus coneixements de logística s'estalvia anar al front com a soldat, però es veu involucrat a la guerra, quan destinat en una instal·lació minera de Manxúria, ha de dirigir el treball de de presoners xinesos de guerra. La seva visió dels xinesos com essers humans no es compartida per les autoritats japoneses i acaba perdent la seva exempció del servei militar. El següent film, camí vers l'eternitat, explica la seva experiència com a soldat on tot i destacar per la seva intel·ligència i punteria sempre és vist com un individu indigne de confiança per l'oficialitat. La descripció de la vida militar és potser la més reeixida que hagi vist mai en mostrar com les pràctiques d'intimidació són estructurals en la vida militar. Aquest film acaba amb l'esfondrament de les línies de defensa japoneses quan reben des del nord l'atac de l'exercit roig. La tercera part, la pregaria del soldat, és encara més dramàtica per desesperançada i explica l'intent de tornada a casa de Kaji en una situació de complet caos on tothom ja és un adversari potencial, tant les tropes xineses i soviètiques com les restes que troben de l'exercit japonès amb oficials amb el propòsit de participar a la imminent guerra xinesa.
Més que de tres parts com The Godfather té sentit parlar d'una sola pel·lícula que possiblement amb més de nou hores seria el film de ficció més llarg de la història. Sense cap mena de dubte és el major monument cinematogràfics a l'antibel·licisme mai filmat. La seva defensa integral de la dignitat humana ve acompanyada d'un gran treball des d'un punt de vista formal i cinematogràfic. És un film rodat d'una manera exquisida, en un blanc i negre molt contrastat. Kobayashi era un cineasta que sense cap mena de dubte se sentia a gust amb la pantalla ample i en aquest sentit el film és magistral, enquadrant sempre els personatges seguint la tradició oriental en la que l'home no tendeix tant a destacar com a dissoldre's en el paisatge. A més era un director molt dotat per les escenes d'acció, essent especialment remarcable el final de la segona pel·lícula quan l'escamot de Kaji s'ha d'enfrontar als blindats soviètics. Al centre del film hi ha sempre el personatge de Kaji, un home decent, just i molt enamorat de la seva dona Michiko, a la primera escena ell refusa el matrimoni perquè vol estalviar-li tot el dolor previsible de la seva vida de soldat. Kaji, però, no pot actuar sempre com exigeixen els seus ideals, perquè sovint les opcions que ens ofereix la vida no són tan simples com triar entre el bé i el mal, sinó escollir el mal menor, encara que aquest no sigui petit (l'escena de més amunt on no pot fer res per salvar un home amb el que comparteix ideologia). Kaji està interpretat de manera superba per Tatsuya Nakadai que no només fou un interpret habitual de Kobayashi sinó el protagonista d'una de les meves pel·lícules preferides de tots els temps Ran d'Akira Kurosawa (no fou però l'únic treball amb Kurosawa apareixia a Yojimbo i Sanguro i era el protagonista també de Kagemusha)
Divendres faig un esforç per anar a veure el Manifest Mangione l'espectacle de Carol López protagonitzat per vuit nous graduats de l'institut del teatre que acabava la seva gira per Catalunya amb la representació a Vilanova. L'obra reflexiona i explica la repercussió dels fets esdevinguts després de la mort, el 4 de desembre de 2024, del director executiu de United Healthcare Bryan Rogers abatut a trets. Mangione fou detingut i està sent jutjat per aquest fets que podrien acabar amb l'aplicació de la pena capital. L'obra fonamentalment s'esforça en reflectir el circ mediàtic ocasionat que ha convertit Mangione en una estrella mediàtica i en un símbol sexual i revolucionari. Els moments més efectius de l'obra són els que mostren el sensacionalisme repugnant dels mitjans de comunicació. Mangione, que s'ha declarat no culpable, no era client ni tenia cap vincle amb United Healthcare però algunes escenes de l'obra també són contundents mostrant la ineficàcia i l'avarícia de la companyia. El millor de l'obra és el dinamisme amb el que està dirigida, les transicions la fan molt fluïda, i els actors participen del mecanisme creador amb entusiasme i competència. El text, en canvi, em desperta molt més dubtes, doncs em sembla que mai no traspassa els límits de la correcció i l'obvietat.
