El adolescente

     El adolescente (Подросток)  és, si més no per l'extensió, una de les grans novel·les de Dostoievski. Vaig comprar l'edició castellana al Nadal i l'he estat llegint aquests dies. Tot i que Dostoievski m'ha acompanyat des del començament de la meva adolescència, no sabia res d'aquest llibre. A diferència de les novel·les més celebrades, no hi ha narrador omniscient sinó que el llibre està constituït per les notes del protagonista. Tenim doncs un relat en primera persona, recurs que l'autor havia utilitzat a les memòries del subsol i a les nits blanques. El protagonista és un noi de vint i un anys anomenat Arkadi Makjarovich Doboruky. El seu pare legal, el marit de la seva mare, és un serf alliberat, però el pare biològic, Versilov, és l' antic propietari tant de Doboruky com de la seva mare. Mentre que el pare legal ha deixat la família per iniciar una vida de pelegrí religiós. Versilov, un home de quaranta cinc anys que ha perdut més d'una vegada la seva fortuna en el moment en que es desenvolupa la novel·la, viu moltes temporades amb la mare i les germanes, lluny d'Arkadi que es deixat a la cura de terceres persones i és finalment escolaritzat en règim d'internat. L'acció de la novel·la s'esdevé després de què Arkadi hagi acabat la seva educació secundària, descarti la idea d'entrar en la universitat i retorni a Petrograd on és la seva família veient-se embolicat en diverses intrigues que no m'han resultat fàcils de seguir

    El tema que Dostoievski veia com a fonamental era el de la relació entre pare i fill. El tractament certament és l'invers al que podríem considerar més tòpic. Aquí no es tracta d'un pare que no comprèn un fill, sinó a la inversa i la maduració consistirà en molt bona mesura en el procés d'acceptar el pare. Certament sí per l'atenció del seu fill Versilov hauria de ser el personatge clau, no em sembla que Dostoievski assoleixi crear un personatge de la dimensió de Raskolnikov o de qualsevol dels germans Kamarazov. Tot i que en part això sigui una conseqüència de l'opció narrativa, doncs nomes veiem Versilov des del punt de vista, mai equilibrat, del seu fill. Moltes de les diferències entre pare i fill es relacionen amb el conflicte generacional entre els liberals de la primera meitat del segle i la generació següent sovint radicalitzada, a favor o en contra, de l'obertura a Europa i la civilització moderna. Dostoievski demostra plenament el seu talent de pintor de l'ànima humana en la manera com es mostra el personatge del narrador, del tot representatiu d'aquest període de la vida humana on l'absoluta manca de coneixement d'un mateix ens fa oscil·lar entre la desesperació més amarga i l'exaltació més gratuïta. El personatge del pare legal, Makar Ivanov Dolgoruki, és el centre moral de la novel·la, una figura de santedat molt propera a la del Príncep Mishkin a l'idiota o Aliosha Kamarazov. Com elles dedicada a mostrar que la religió és l'únic camí factible per a la nació russa. En contrapartida, Arkadi que no ha rebut cap educació d'aquesta mena té com a mediador la figura de Rostchild, tot i que al final de la novel·la sembla que l'efecte d'aquesta mediació podria desaparèixer. Tot i que la resolució de la trama tingui certament la intensitat de les grans novel·les, el fet cert és que aquesta obra m'ha produït una impressió molt inferior tant a la novel·la que la precedeix cronològicament, els dimonis, com a la posteriors que tanca la seva obra, els germans Kamarazov. El meu dubte és fins a quin punt aquesta és una impressió objectiva o una conseqüència del fet que cada cop sóc menys pacient, em costa més interessar-me, amb les trames de les novel·les.

Retorn a Haifa

 

    Al Heartbreak Hotel veig Retorn a Haifa escenificació d'una narració de l'escriptor palestí Ghassan Kanafani que fou assassinat per agents de Mossad el 1972. Alex Rigola presenta l'espectacle que definí com teatre d'urgència; una eina per sacsejar la indiferència amb la que el mon pretesament civilitzat viu la tragèdia de Gaza. L'obra es situa vint anys després de la Nakba quan el govern Israelià permet la circulació dels àrabs a la zona annexionada i una parella torna a la ciutat per veure la que havia estat la seva casa vint anys abans. Aquesta està ara ocupada per una dona jueva provinent d'un camp de concentració i conserva bona part de les coses que deixaren el dia de la seva marxa precipitada i caòtica. Prou caòtica com per que a més dels mobles deixessin el seu fill de cinc mesos. El nen ha estat educat per la dona, de la qual ha assumit plenament la seva identitat, per la qual cosa veu als seus pares biològics com els seus enemics i manifesta el seu desig d'enrolar-se a l'exercit israelià. El seu pare li explica que molt probablement tindrà enfront el seu germà a punt d'entrar als fedayins tot i que això tampoc sembla que pugui canviar res (com en els tots ocells de Wajdi Moauwad, la idea de fons és una de molt herètica; la identitat no té relació amb cap essència sinó és del tot contingent). Com també explica Rigola la finalitat del projecte del Heartbreak Hotel es la de posar en primer pla el treball actoral. En aquest cas els quatre actors són Ariadna Gil, Chantal Aimée, Jordi Figueras i Carles Roig i el treball està a l'alçada de les magnifiques interpretacions que són habituals en aquesta sala.

Desordre, tirania i egotisme

 

    Amb els companys del seminari de Hermenèutica i Platonisme comencem a llegir el llibre IX de la Républica, el dedicat a l'home tirànic. Llegida amb pausa impressiona l'exactitud amb la que Plató dissecciona el que significa l'elecció vital que és la tirania. La diferència fonamental és que mentre els altres règims son formes degenerades de política, la tirania acaba significant la impossibilitat de la política. Plató utilitza un terme que tenia una llarga tradició i no era pejoratiu per donar-li aquest caràcter de referent negatiu i absolut en la intercessió de l'ètica i la política. Suposo que si ho hagués pensat a fons, cosa que ignoro, qui hagués estat molt d'acord amb el que explica Plató és Blaise Pascal, el qual afirmà el jo és en ell mateix tirànic. La tirania no neix d'una patologia sinó la seva predisposició és un element constitutiu de la naturalesa humana, dit altrament, tots tenim moments en que juguem a ser tirans. Són els moments en que es manifesta allò que deia el mateix Pascal: "le moi est haïssable". La reflexió de Plató també es propera al que ens volia mostrar Rene Girard, un autor que mai acaba de fer una lectura justa de Plató, quan citava l'afirmació de l'Evangeli de què Satanàs ha d'expulsar Satanàs. La creació del desordre es justifica en la necessitat d'acabar amb el desordre, per crear encara més desordre.

Kolkhoze

 

    Llegeixo Kolkhoze un llibre que és a la vegada moltes coses: la crònica de la família del seu autor, Emmanuel Carrère, un relat de l'exili rus postrevolucionari, una evocació d'una concepció d'Europa que va esdevenir impossible després de la primera guerra mundial i com molts dels llibres del seu autor una exhibició de la subjectivitat, no especialment sana, del seu autor, sense entrar a l'exageració del seu Yoga. Com que em sembla que he esdevingut una mena de pascaliano-budista suposo que en principi aquest llibre tampoc m'hauria d'haver agradat. No ha estat el cas. Ho he llegit sempre amb interès i l'última part amb una emoció molt intensa.

    El nucli de la familia Carrère era un matrimoni format de l'època dels trenta anys gloriosos amb tres fills, el primogènit Emmanuel i dues germanes Nathalie i Marine. El matrimoni era format per dos persones molts diferents en capital social. Louis, el pare, era un burocrata de les assegurances, dedicat en els temps lliures a documentar la història de la família de la seva dona. La seva dona Helena era filla d'exiliats, georgià el pare i mig russa i mig alemanya la mare. Totes dues famílies eren prosperes abans de la revolució i malgrat haver tingut una infància de total estretor. Helena va ascendir fins el cim del mon acadèmic francès fins a ser anomenada secretaria perpetua de la Acadèmia francesa. La seva rellevància era també mediàtica doncs la seva autoritat sobre la història i la política russa era indiscutida i això la feia una presència constant als mitjans seriosos, la qual s'ha incrementat en els últims anys. Helena s'identifica amb el paìs de la seva mare (que de fet només va estar a Rússia una vegada durant un estiu) i mai no s'interessa al país del seu pare. Ni parlà georgià ni mostra cap curiositat o afecte pel país caucàsic. Pel contrari le seva cosina germana va arribar a ser presidenta de Georgia malgrat tenir la nacionalitat francesa i haver arribat a Georgia en qualitat de funcionaria francesa. La crònica familiar és essencialment la història de la seva mare i la seva descripció el centre del llibre.

    Helena de Carrère va estar una dona singular. Pel llibre la podem imaginar com una persona d'una absoluta brillantor intel·lectual, però també d'una fredor, que potser seria injust qualificar de patològica, però si d'incòmoda per la gent que provenim dels països llatins (i això és una mica el cas de França). Helena era una dona que possiblement considerava com a natural estar sempre en el centre i d'això es ressentí la relació amb la resta de la seva família. Emmanuel oscil·lava entre una adimiració incondicional, un dels capítols dedicats a explicar llur relació es diu le souffle à coeur com la del tot explícita pel·lícula de Louis Malle sobre una relació incestuosa entre una mare i un fill, i la dificultat d'Helena per reconèixer ningú, atès que ella semblava ser l' únic objecte possible de reconeixement universal. Possiblement l'aspecte més ombrívol de la seva personalitat s'expressa en la relació amb el pare Louis. La desaparició de l'enamorament inicial va donar lloc a una convivència aparentment ordinària però amb un fons de crueltat molt extrema per part d'ella.

    El llibre comença amb una descripció de les arrels dels seus progenitors. Amb això es pot evocar una època on efectivament hi havia un grup de gent, burgesia, il·lustrats que per il·lustrats eren europeus més que cap altra cosa. Rússia fou el país que produí els exemplars més purs d'aquesta tendència, així com el lloc on el seu contrari es va manifestar, i es manifesta, amb més radicalitat. Tota la descripció de la vida dels avis a la França d'entreguerres en la seva condició d'apàtrides, el règim soviètic els va privar de la nacionalitat des del començament de la revolució, són capítols que m'han semblat d'un gran interès. També ho ha estat la descripció de les cerimònia d'estat, l'enterrament de la mare, amb la que arrenca el llibre i el retrat que es fa dels apartaments dels grans bulevars parisencs, del qual tinc una petita experiència. Abans de llegir el llibre, recordo que vaig ensopegar amb dos crítics culturals, el treball dels quals em sembla interessant i que segueixo, que menyspreaven el llibre per ser literatura del jo, i d'això ja he parlat al començament, (ells diuen que hi ha massa, potser és veritat però tampoc segueixo prou l'activitat literària per confirmar o per desmentir) i que parla de coses de francesos. Aquí és on més difereixo. Les coses de francesos em són en un cert sentit pròpies. (com també ho són les de Valladolid i Palència) Imagino que això confirma les meves sospites de ser un tipus amb poca personalitat. En tot cas encara que no podem dubtar que el món intel·lectual i acadèmic és una espècie del gènere teatral, enlloc l'espectacle és de tanta qualitat con a França.

    A la darrera part del llibre Carrere es posa més en un primer pla, per explicar la seva vivència personal de la guerra d'Ucraïna. El seu punt de vista, més empàtic amb el patiment del poble ucraïnès, difereix del de la seva mare més influenciada en els seus judicis per la possible legitimitat històrica de la causa rusa i de la lògica de les accions de Putin des d'un punt de vista geoestratègic. La conversació entre Helene Carrère i Vladimir Vladimirovich després del nomenament del segon com successor de Ieltsin és memorable i definidora de la personalitat de l'últim.

    Personalment allò que més m'ha impactat va ser el penúltim capítol on es descriu l'agonia i mort de la mare. Impossible no connectar-lo amb el que nosaltres varem viure fa mica menys d'un mes. Totes dues eren d'edat molt avançada, cinc anys més la francesa, però Helene es va mantenir activa fins al final. Amb un càncer estès, va refusar tractament ontològic especialitzats, duent la malaltia només sota la cura del metge de família. Quan el dolor va esdevenir agut ingressà en un centre de cures pal·liatives. Dit altrament, va fer una lluita titànica per mantenir la seva autonomia personal fins el límit. En aquest sentit, contrasta amb la Laura que d'autonomia no en va tenir cap durant els últims deu anys. La vulnerabilitat era extrema i manifesta. Allò que em va semblar intuir a les línies de Carrère és que la lluita de la mare en el fons expressava la mateixa vulnerabilitat; la pròpia de la condició humana.

Rebel·lió

 

    Després de la seva gran trilogia sobre la segona guerra mundila, Kobayashi feu diverses incursions en el cine de samurais. Són films amb una perspectiva possiblement diferent dels més coneguts aquí de Kurosawa, doncs l'ètica tradicional és sempre confrontada amb una perspectiva més universal. Com kaji a la trologia, Kobayashi es negava a tancar la seva visió del mon en uns límits especificament japonesos. De fet, un film com Rebel·lió ( Jōi-uchi: Hairyō tsuma shimatsu'' ) es pot entendre com una recreació d'Antigona. El títol japonès esmentant l'esposa ja ens indica el conflicte central. El 1725, període Edo, Isiburo és un vasall del diamyio del clan azu. Isaburo és un dels millors espadatxins del país i un home amargat per haver viscut vint anys un matrimoni imposat. Un dia reben l'ordre de casar el seu fill gran amb la concubina del daimio, Ichi, que ha estat rebutjada tot i acabar de ser mare d'un fill del seu senyor. Isiburo vol refusar l'ordre que considera humiliant però finalment accepta. Contra les seves expectatives, el matrimoni funciona molt bé, els joves estan molt enamorats i aviat tenen una filla Mori. Tot es torça, quan l'hereter legitim mor per malaltia i l'única alternativa és el fill d'Ichi, cosa que obliga a desfer el matrimoni i així els és ordenat. Trencant la fidelitat al cap Isiburo, el seu fill i Ichi renuncien complir l'ordre ( la resta de la familia els abandona) es fan forts a casa seva i s'esdevé una gran batalla en la que perden la vida la jove parella i tots els enviats del Diamyio. Isiburo intenta arribar amb la seva neta de pocs meses a parlar amb el shogun, però ha de franquejar la resistència de Tatewaki, l'altre gran mestre de l'espasa i el seu millor amic, que vol no trencar la paraula donada al daimyo. Aquí s'esdevé una de les lluites més emotives que mai hagi vist en una pantalla. Potser es pot comparar emocionalment a la de Kirk Douglas i Toni Curtis al final d'Espartaco, quan tots dos lluiten per estaviar-li a l'altre la vergonya de morir a la creu. Aquí el toc emotiu hi és al fet que isiburo li demana a Tatewaki que prengui cura de la nena sí ell és el guanyador.´Isiburo i Tatewaki són Toshino Mifune i Tatsuka Nakadai, que resisteixen qualsevol comparació amb els mítics actors americans (ambdós jueus per cert). No explico més per no fer spoiler però el final no és gaire feliç. La comparació amb Antigona és em sembla molt palesa. Contra la llei de la ciutat, del tirà Creont o del daimyo, allò que s'alça és una noció de dignitat personal que cap llei podria qüestionar; si es vol també el dret a la felicitat i al benestar personal. Tot això ens és explicat en dues hores amb un estil fluid, sempre molt inventiu, propi d'un home que tenia sense dubte un do per a al composició i la dinàmica plàstica. Rebel·lió és indiscutiblement una obra mestra

The Performer

 

    The Performer és el darrer llibre de Richard Sennett, un dels sociòlegs més importants de les darreres dècades, autor de molts bon llibres i d'un que em sembla que cal considerar com fonamental per explicar com era el mon del final del segle passat: the corrosion of character. Sennett és un individu certament singular doncs conjuga el conreu d'una ciència social, és a dir relativament nova, amb el fet de ser un bon coneixedor i defensor del legat dela cultura clàssica. Sennett fou acadèmic per accident. Una inoportuna lesió li va impedir realitzar la seva vocació primera que era la de violoncel·lista. Això es reflectia molt en el seu llibre The Craftsman on l'exemple de treball més favorable a la realització humana era el de lutier i es palès en aquest llibre que desborda completament els límits específics de la sociologia per endinsar-se a l'àmbit de la filosofia política, la reflexió sobre la vida ordinària i el judici estètic,

    Allò que ens ofereix el llibre és un estudi de totes les diferents menes d'interpretació que poder ser trobades a la vida social. L'anàlisi permet el desplegament de la moolt vasta erudició de l'autor, la qual és combinada amb els records de la seva vida i la seva experiència com músic i espectador de teatre. Els temes són molt variats. Comença amb un estudi de la noció de ritual, el qual sempre implica alguna mena d'actuació i segueix amb coses com l'evolució de l'arquitectura teatral, els canvis en l'ús de les màscares o com la representació pot ser un instrument de confrontació, analitzant l'aspecte de representació de les manifestacions (l'exemple analitzat és la gran marxa del 1963 contra la segregació racial que feu de M.L. King una figura universal)

    Essent en gran part un llibre expositiu em sembla que la tesi defensada de manera ferma però subtil és que la realització vital està lligada al desenvolupament de les potencialitats associades a la pràctica de les activitats artístiques, entre d'altres raons, perquè en el seu conreu s'esvaeix la frontera entre cos i ment, i entre emoció i judici i també perquè l'art dissol la falsa antinomià entre naturalesa i cultura; la paradoxa humana és que la nostra naturalesa on es fa més manifesta és en l'artifici. També perquè l'art fa possible la suspensió voluntària del recel que, i jo aquí segueixo Hume, en el fons és la més clara de les nostres exigències vitals; la nostra possibilitat de supervivència. El llibre té molt de celebració de la inventiva humana, però és potser pessimista, de segur realista, quan considera la situació humana tal que quan més comprenen i podriem afinar la nostra interpretació, sigui de la mena que sigui, és quan les capacitat merament físiques més ens limiten.

Historias del buen valle

     Historias del buen valle és el darrer treball de José Luís Guerin que ja feia molt de temps no estrenava res. El buen valle és el barri de Vallbona un antic fragment administrativament de Sant Andreu i que està reclòs en un espai molt delimitat per l'autopista que neix a la Meridiana, la via del tren i el Riu Besós. La identitat de l'espai està molt marcada pel Rec Comtal, el principal subministrador històric d'aigua a la ciutat que encara està actiu. Fins ben després de la guerra civil era un lloc eminentment rural fins que la crisi d'habitatge dels cinquanta va portar molts veïns nous en un procés d'asentament similar al descrit a la pel·lícula, el 47. Posteriorment hi ha hagut noves promocions d'habitatge que també són mostrades al film.

        Historias del buen valle és un documental en l'estil de Guerin no gaire diferent del seu En construcción, Com en el film del 2001, la càmera de Guerin explora l'espai i deixa la paraula als seus habitants. L'univers dels habitants de Vallbona és molt variat al film trobem des del supervivents del passat rural de la zona, als emigrants procedents del sud que feien els seus habitatges de nit, gitanos, exiliats de la guerra ruso-ucraïnesa, una família hindú, caribenys, portuguesos, gent del centre de Barcelona que ha estat expulsada del seu barri i segur que me'n deixo.

        La mostra més gran del talent de Guerin és la seva capacitat per mostrar l'emoció i la poesia que pot haver a les vides comunes, ordinàries i així em sembla difícil no emocionar-se amb escenes com la de l'ancià vidu que recordà la seva dona a les runes del que havia estat la seva casa, ara enderrocada per fer una infraestructura d'aquestes que fan tanta falta i mai no s'acaben de fer, o la parella resident a un dels pisos nous, on la dona, brasilera d'origen italià, s'esforça en preservar la memòria cada cop més feble del seu marit; una guerra en la que només espera la derrota, però en la seva versió més noble. Per tot això, és molt just parlar d'un film humanista en el millor sentit d'aquest terme.

        També és per raons molt molt semblants un film polític. Recordo que quan es va estrenar En Construcción intel·lectuals del sistema mostraren la seva disconformitat amb el que mostrava Guerin perquè allò no era Catalunya. Aquesta objecció valdria encara més per aquest film on la pluralitat que és mostra és encara més gran. Jo, però, en aquest punt vull ser aristotèlic i penso que la ciutat és el lloc on conviuen els que són diferents. I això és el que mostra el film, una convivència que és en ella mateixa una petita civilització. A Catalunya fa temps que parlem molt, massa, de cultura. La insistència en la "cultura" es podria haver dut a la catàstrofe i ens ha dut certament al ridícul. Potser caldria recordar que la civilització és en el fons molt més important que la cultura.