El nebot de Wittgenstein

    Llegeixo El nebot de Wittgenstein de Thomas Berhnhard en la versió catalana de Raül Garrigasait. Tota la novel·la és un llarg paràgraf de 110 pagines. En fred, pot donar una mica de vertigen i és difícil pensar una escriptura més intempestiva, doncs ens és molt difícil prescindir dels punts i apart i els capítols pels que cada cop la nostra atenció és un bé més escàs, però el llibre ens enganxa, suposo perquè la virtut de Bernhardt en mostra que cap frase no és només dolenta sinó que mai deixa de see atractiva i segurament la radicalitat de l'opció de Bernhard està justificada perquè tot i que sí s'assenyalin moments concrets en el temps, en el fons allò narrat no té una dimensió essencialment temporal. Bernhad escriu des del punt de vista de l'eternitat, tot i que sigui l'eternitat inclosa en l'instant contingent o si voleu l'existència que és el mateix.

    Simplificant molt, allò que ens explica el llibre és la crònica de l'amistat entre el narrador Bernhard, l'única veu del llibre, i Paul Wittgenstein que efectivament era el nebot del filòsof que ha estat possiblement el segon austríac més famós del segle XX (fa uns anys un reportatge a El Pais assegurava que el filòsof i la celebritat més gran van estar juntes un temps a l'escola). Paul compartia amb l'oncle brillantor mental (de fet, els destins de l'oncle i el nebot es podrien concebre fàcilment com intercanviables) i la condició d'"ovella negre" de la família, tot i que Paul mai no es va plantejar treballar cap saber en concret i per tant no tenia la possibilitat de redempció, relativa, que pot donar la fama (en realitat bona part dels Wittgenstein pesaren sempre que Ludwig era una poca-solta). Paul W. va esmerçar molt temps en pavellons psiquiatrics i de fet el llibre comença quan tots dos amics estan reclutis en sanatoris diferents però a tocar l'un de l'altre, Bernhardt és un pavelló per malalts pulmonars i Paul en un de psiquiàtric i l'autor delibera sobre la possibilitat de fer o rebre una visita. Aquest començament permet esplaiar-se a l'autor sobre el `punt de vista del malalt, de fet pensava no només estat malalt sinó terminal,i de com la la malaltia altera la percepció del mon. Com a d'altres obres de Bernhardt l'autor no estalvia amargor quan ha de descriure l'Àustria de la postguerra, teòricament alliberada pels aliats: la seva hipocresia esdevinguda fonament de l'ordre social, la mediocritat d'una cultura que se sap inferior a tot el que ja ha estat ( i ara em sembla que ja es pot dir, mai més no tornarà a ser) i el seu menyspreu envers unes elits intel·lectuals que es justifiquen com defensors d'uns valors que en realitat no tenen res a veure amb la seva vida.

    Com he dit abans el llibre és la crònica d'una amistat però això pot ser equívoc si tenim una concepció massa idealitzada de l'amistat. Berhardt explica la seva comunió intel·lectual amb Paul, la seva empatia però també els molts moments on el seu cansament l'obliga a prendre distàncies o, simplement, ja no es veu capaç de fer res pel seu amic. En definitiva, ningú pot ser més com a amic, del que és com a persona. 

 

Adéu a Manolo Solo

     Mentre estic amb altres coses rebo la trista notícia de la mort per malaltia de Manolo Solo als 62 anys d'edat. Solo era músic i tenia una llarga i reconeguda carrera com a secundari. Fou també un convincent Gutiérrez Mellado a Anatomia de un Instante però jo vull destacar sobretot en els dos papers protagonistes dels que ha gaudit en els darrers anys: Cerrar los ojos y Una quinta portuguesa. Dues molt bones pel·lícules en que la seva presència filmina resultava determinant i això no és poca cosa, tant una com l'altra són de les que animen a seguir anant al cine i pensar que aquest art potser s'està morint, però encara no. En aquest sentit el nostre agraïment ha de ser màxim

Incultura pròpia

 

        La meva relació amb els catalanismes es `pot expressar en un formula clara i concisa. De molt jove, allò que em va dur a compartir aquesta sentimentalitat era l'orgull produït pel fet del descobriment de tenir una cultura pròpia. Ara, ja no és tant que pensada a fons aquesta noció de cultura pròpia en realitat no tingui sentit, sinó que vista la trajectòria dels darrers vint anys, l'absoluta subordinació a un aparent projecte polític, ara més aviat sembla que es tracta de celebrar, o de promoure, el fet de tenir una incultura pròpia

You only live once

 De com fer un objecte el centre dramàtic i de sentit

    A la Filmoteca veig un dels pocs films de Lang que no havia vist, You and me. En conjunt una experiència més aviat decebedora que el meu germà explica aquí. En el llibre entrevista amb Bodganovich, Lang recorda que tot va anar malament des del principi. El film havia de contar amb Bertold Brecht al guió però l'autor de l'opera dels tres rals es va retirar al començament del projecte (tot i així, la millor escena del film, l'explicació en termes econòmics de què la delinqüència no és rentable, és del tot brechtiana) Kurt Weil si va començar la pel·lícula però la va deixar a la meitat, per això el film és mig musical. Les cançons desapareixen a la segona part de la pel·lícula.

    Per reconciliar-me amb Lang dos dies després reveig a casa el seu film anterior, You only live once. S'ha escrit que aquest film de 1937 és el millor Lang americà. Si no és la millor, és de les dues millors (jo soc molt fan de The Big heat), en tot cas un film superb. Lang patí molt a la seva primera pel·lícula americana, Fury, que entre d'altres coses li va servir per aprendre que les pel·lícules americanes són sobretot del productor (en aquest cas un de molt il·lustre després però com a director, J.L, Manckiewicz). Al film posterior sorprèn veure la facilitat amb la que Lang assoleix un equilibri entre els esquemes narratius de Hollywood i el seu rerefons impressionista. (el clip de més amunt n'és una mostra) Des de tots dos punts de vista el film excel·leix. Tot i que encara no arribava a dos anys el temps que va estar a Amèrica, amb aquest film Lang feu l'original d'una història molt americana, la fugida de la parella d'enamorats més o menys ingènua abocada a un destí fatal, que és l'original del Bonnie & Clyde d'Arthur Penn, però que tambe fou explicada per cineastes millors com Nicholas Ray o Terence Malick.

    Lang poc condescendent amb la seva obra americana reconeixia a Bodganovich que aquest era un film del que es sentia satisfet i, com els altres dos films de la mateixa època, considerava que el tema fonamental era la lluita del ser humà contra el destí, el fat inexorable. Això és indiscutible ,però el fat en gran part no és tant el fruit de res sobrenatural sinó el resultat d'una societat on no hi ha cap valor fora dels crematístics. Lang copsa molt bé i expressà amb aquest film la pulsió autoritària que sempre ha estat a una part del cor de la societat americana i com aquesta no necessita de cap altre base que el culte als diners i l'interès personal. Lang potser no va evitar del tot el final feliç, que li va amargar Fury, però evidentment és molt diferent que el final feliç aquí consisteixi a la mort dels dos protagonistes, l'única possibilitat de llibertat que mai han tingut al seu abast. (Lang deia que aquí es deixava notat la seva educació catòlica) . Potser per reprendre la comparació amb You and me, un avantatge de You only live once és que mentre el protagonista de la comèdia era una gran estrella però un actor mediodre per a Only you live once va disposar d'un actor encara poc conegut però molt més solid i competent que Raft: Henry Fonda

Manifest delictiu

 Manifest Delictiu és darrera novel·la de Colson Whitehead, continuació de l'anterior el ritme d'Harlem a la que seguira una tercera que tancara la trilogia. El protagonista és el mateix Carney que se n'ha sortit amb la seva botiga de mobles, ha pogut abandonar la seva segona feina de perista, segueix casat amb Elizabet, essent els nens ja adolescents i mantenint la seva relació quasi paternofilial amb el gangster Pepper. Ens trobem ara a 1976, l'any de celebració del segon centenari dels EEUU, la lluita pels drets civils està estancada i per primer cop des del final de la guerra els americans noten un retrocés al seu nivell de vida. Tot això es nota especialment a la ciutat de New York com ve retratar esplèndidament Scorsese a Taxi Driver (un film d'aquell any). Com el seu precedent el llibre esta dividit en tres parts. La primera explica la forçada relació de Carney amb un policia blanc corrupte al qual ha d'acompanyar en la seva fugida quan es veu assetjat per la comissió contra la corrupció i decideix arramblar amb tot el que pugui en la seva fugida. La descripció que fa Whitehead de la polícia neoiorquina és semblant a la que feia Lumet a Serpico, potser encara més agre. (Carney crida al polícia, amb el que acaba acompanyant en la seva fugida perquè pensar que li pot ajudar a obtenir entrades per un concert de Jackson Five al Madison Square Garden,) La segona està protagonitzada per Pepper i la intriga serveix per un homenatge als films de la blackexplotation. És la part diguem-ne més amable però resulta interessant l'amagament de la seva identitat social que fa la protagonista del film, públicament un producte de la part més dura de de Harlem, però en realitat filla d'una família prospera i benestant. La tercera part mostra la corrupció política protagonitzada per un aparentment respectable home de lleis del partit demòcrata embolicat en negocis de corrupció immobiliària en un temps en que aquesta en gran part avançava al ritme marcat pels "accidentals" incendis que dia si, dia també tenien lloc als edificis una mica envellits amb llogaters poc solvents (per cert aquest és el mon on es comença a fer un "home", l'actual president). El llibre no cau gens de les mans i com l'anterior assoleix un bon equilibri entre la crònica criminal i la història social dels afroamericans,

Beguin the Beguine

Mentre escrivia el text d'ahir vaig trobar aquest video que no em puc resistir a inserir. Un trident format per Blades, Wynton Marsalis i Cole Porter és difícilment superable

Ruben Blades al Poble Espanyol

     Ahir al vespre varem ser al Poble Espanyol en el que possiblement és el comiat artístic de Ruben Blades de Barcelona. Hi havia força gent però no va emplenar. Al capdavall, parlem d'un artista de 78 anys. Com quasi tota la meva generació el vaig conèixer indirectament mitjançant l'Orquestra Plateria que feu molt popular el seu Pedro Navaja. Era el curs 1979-80. Jo estava fent COU i Blades no va veure una pesseta en concepte de Royalties perquè li van dir que el disc no l'havia comprat ningú. Ahir al vespre ens va va oferir una actuació de gairebé tres hores acompanyat d'una molt bona banda, la de Roberto Delgado. En total eren vint músics a l'escenari. Blades sempre lúcid ens digué un parell de vegades que ell tenia més passat que futur (com la major part del públic present d'altra banda), però la veritat és que l'estat de la seva veu és prou bo i no va defallir en cap moment.

     Penso que un senyal de la felicitat és la consciència de l'agraïment. Jo el vaig tenir ahir a la nit per la seva figura. Els motius són bàsicament tres: el primer és la seva facilitat, diria que mai superada, de contar històries amb les seves cançons. La segona és el seu esforç per mantenir viu el legat d'un dels moments més brillants de la música popular del segle anterior, el protagonitzat per la Fania All Stars. Potser el moment més emotiu de la nit fou el d'evocació d'Hector Lavoe (el clip de més amunt) i finalment la continuïtat i la coherència dels seus posicionaments polítics que el va dur a seguir insistint en l'optimisme de la voluntat.