Júlia- quinze anys més tard

     Al lliure veig la reelaboració de la Senyoreta Júlia de Strindberg en un muntatge de Cristina Jetahy que reprèn que va fer al seu pais quinze anys i per això és La senyoreta Julia quinze anys després. L'obra de Strindberg en principi és de les que se sap tothom, o tothom pensa que se l'ha de saber, i la directora, com vaig veure al grec amb la seva adaptació d'Ibsen, fa un gran esforç per trobar noves maneres de comptar-la i també d'actualitzar-la. Són dos tasques diferents i a mi em sembla més important la primera. La nova manera inclou el veure no només la representació, sinó la filmació de la representació. Junt als dos actors sempre hi ha un tècnic, tot i que el forçaran a interpretar un petit paper en un moment de la representació, amb una càmera de vídeo que duplica la visió del que representem, fent-la més gran o, en alguns casos, mostrant-nos els protagonistes quan estan en una zona de l'escenari no directament visible a l'espectador o, en un moment de la representació, quan tots dos surten al carrer. Això permet establir un doble nivell de la representació i que els actors surtin de l'obra per dialogar amb el públic. L'actualització pel que fa al contingut és incorporar la problemàtica racial del país a la actualitat, així el criat és aquí d'origen magrebí, interpretat pel vigatà Moha Amazian. No és debades però tampoc afegeix res. Al final Júlia Genis, l'actriu que fa de Júlia, fa la pregunta de què ha canviat en els darrers quinze anys. Es suggereix que la resposta ha de ser pesimista, perquè possiblement encara que alguns antagonismes puguin desaparèixer, cosa que tampoc és el cas, inevitablement en sorgeixen de nous. D'això se'n deia la condició humana. Potser el que menys em va aportar del muntatge eres les breus aparicions gravades dels actors del 2011, doncs, ignorant d'aquest referent, tampoc em varen acabar de resultar significatives

Setmana de vagues

 

    Ahir havia d'anar a Barcelona, sí o sí. Vaig optar pel bus, però de camí vaig creuar l'estació de Vilanova, del tot buida a la una del migdia, i vaig sentit els anuncis de megafonia, que deien que no es complien els serveis mínims i ens recomanava buscar altres alternatives de transport. No poder garantir el compliment de la llei em sembla la mostra del fracàs absolut del govern català. Pensar que es compleix amb l'esmentat anunci és afegir a la incompetència, l'insult, només explicable perquè Illa i el seus consellers són representants de l'esperit de l'època en el sentit que ahir precisava Esteban Hernández a el Confidencial. Molta de la gent que passa per aquesta estació té clar que, si és allà, és,perquè no té altra alternativa.

    Avui a la vaga dels maquinistes, que ja estava en marxa divendres passat de manera no declarada, s'ha afegit la vaga general. Si jo volgués un proper govern de PP i VOX, cosa que no és el cas, avui estaria molt content. Més enllà de què tingui poc sentit fer una vaga contra l'oposició, no sembla que en cap cas això sigui la millor idea, quan el sentiment més predominant a totes les societat peninsulars és el d'emprenyament. Això no crec que pugui afavorir als que, pel seu càrrec, són responsables de la situació. La jornada no ha estat gaire pacífica i això em sembla positiu pels interessos de la dreta. Penso que mai no podem deixar de tenir present que la conseqüència immediata de les manifestacions més importants esdevingudes després de la segona guerra mundial, maig del 68, foren el preludi a la victòria més aclaparadora obtinguda mai per la dreta francesa. Tot i que certament les conseqüències a llarg termini, foren molt pitjors.

Kagemusha (l'0mbra del guerrer)

     Reveig Kagemusha. Penso que no l'havia vist des de la seva estrena en els cines quan jo era encara un estudiant de COU. Tot i que en part ha estat eclipsada per la posterior Ran, en la meva modesta opinió, un dels millors films de tots els temps, aquesta incursió en el cinema èpic i històric és també un film que només pot ser qualificat com superb. La primera vegada que la vaig veure recordo que em va sobtar la primera escena on apareixen tres homes pràcticament indistingibles i Kurosawa deixa la càmera quieta en un enquadrament gran i horitzontal que abvasta els tres homes seguts, mentre discuteixen, en termes quasi dostoeivskians, la diferència entre un delinqüent vulgar i un gran lider polític. Aquesta és la situació de dos dels homes de l'habitació, el gran senyor feudal Shingen i un pobre lladre condemnat a morir a la crea, al que el tercer home, Nobukado (germà de Shingen i ocasionalment el seu dolble) ha alliberat per què faci de de doble del gran cap. Shingen efectivament mor poc després i el lladre esdevé el seu Kagemusha, la seva ombra, que ha de substituir-lo durant tres anys, el temps que Shingen considerava necessari per consolidar el poder del clan. El film mostrarà així els intents del lladre per viure la vida de l'altra i com la decisió de Shingen no es mostrarà com especialment sàvia, bàsicament pel menyspreu al seu fill apartat de la sucessió en favor del net encara un nen, duent la desfeta al seu clan. Aquesta és farà efectiva a l'escena final de la pel·lícula on es representa la batalla de Tagashino que va tenir efectivament lloc l'any 1575. El Kagemusha, expulsat poc abans del palau per haver comés un error que revelava la seva impostura, n'es testimoni de la batalla i finalment decideix fer una carrega suïcida, mostra de la seva lleialtat al clan.

    Kurosawa estava en un moment complicat de la seva carrera. Tora, Tora, Tora havia estat una experiència horrorosa que va acabar amb el seu acomodadament i la seva posterior hospitalitzacio, diagnosticat amb neurastènia. Va fundar un estudi propi però va fer fallida amb el seu primer film en color, Dodeskaden, havia intentat suïcidar-se i al Japó. el seu film posterior, Dersu Uzala, tampoc no havia estat gaire ben acollit. En canvi Ford Coppola i George Lucas estaven en els seus millor moments i foren ells els que varen permetre el finançament d'una pel·lícula que només es podia plantejar com una superproducció. Era a més un acte de justícia ni que fos per totes les idees de Kurosawa que Lucas havia manllevat per fer Star Wars. Les expectatives no foren decebudes i el film fou un èxit en taquilla i guanyà la palma d'or a Cannes. A hores d'ara el film segueix sobresortint per la seva bellesa visual. Kurosawa fa un és del color, molt personal i gens naturalista que creà plans d'una gran bellesa, especialment en la molt efectiva i gens convencional resolució de la batalla final. Espectacular a les gran escenes de moviment de masses, el talent de Kurosawa es mostra igualment potent a les escenes més intimistes planificades amb molt poc moviment. Lucas i Coppola haguessin volgut com a protagonista a Toshino Mifune, però, atès el seu distanciament amb Kurosawa, això era del tot impossible, per la qual cosa els papers protagonistes varen recaure en Tatsuya Nakadai, molt menys conegut però no menys gran. La interpretació d'aquest film em sembla especialment bona, trameten humanitat i veritat en tots els moments del film.

The Pawnbroker

     A suggeriment del meu germà veig The Pawnbroker, el film dirigit per Sidney Lumet el 1964. Quasi tot allò referent al film ho explica ell aquí. Sidney Lumet va tenir una carrera molt llarga i molt irregular. Potser per això els meus dos films preferits seus són el primer, twelve angry men, i l'últim, before the devil knows you're dead . The Pawnbroker estaria molt a prop dels millors i si no ho està és per alguns concessions a l'estil europeu dels seixanta en els flahs-backs on es representen els records europeus del protagonista. En canvi em semblen superbes totes les escenes rodades als carrers de Harlem, fruit de la vocació realista de Lumet que ha fet de la seva obra un testimoni de l'evolució espiritual americana com escrivíem fa tres mesos. Veient aquestes escenes és obligat pensar al tòpic que definir la seva generació com la de la televisió. (la manera de filmar els carrers es relaciona d'una banda amb el neorrealisme italià però també amb ells documentals del llavors nou mitjà) i em sembla clar que la televisió marcava una diferència entre aquesta generació i l'anterior, la dels cineastes clàssics, no només tècnica sinó en un cert sentit moral. Rod Steiger va perdre l'oscar aquell any tenint com companyia a la llista dels perdedors, Richard Burton i Peter O'Toole, (els dos actors més castigats per l'acadèmia) enfront d'un gran Lee Marvin en un film, però, molt menor. Steiger sempre manifestà però que aquest era el seu film preferit entre els 80 que va rodar,

Das Testament der Dr.Mabuse

 Veig Das Testament der Doctor Mabuse. L'havia vist de jove, quan encara no tenia clar que en un cert sentit és l'última pel·lícula alemanya. Era el segon film sonor de Lang continuació del gran èxit d'uns anys abans. El film no fou estrenat a Alemanya, prohibida immediatament pels nazis ja en el govern. Goebbels i Hitler varen reconèixer més d'un aire de família en discursos com aquest en el que Mabuse explica els seus propòsits:

El propósito último del crimen es establecer el imperio interminable del crimen. Un estado de completa inseguridad y anarquía, fundado sobre los ideales contaminados de un mundo condenado a la aniquilación. Cuando la humanidad, subyugada por el terror del crimen, se haya vuelto loca por el miedo y el horror, y cuando el caos se haya convertido en ley suprema, habrá llegado el momento del imperio del crimen.

Més enllà de la semblança retòrica el cert és que Mabuse és una imatge perfecta de la vulgarització del ideal del "übermensch" que també seduí als jerarques nazis. Políticament el film em sembla molt pessimista doncs ha quedat clar que Mabuse ha retingut el seu poder després de la mort, els seus poders telepàtics li permeten apoderar-se de la personalitat del psiquiatre del centre on estava tancat, i per tant res no garanteix que una nova aparició no pugui ser possible. Potser per això, Lang va cloure la seva carrera reprenent el personatge trenta anys després en una Alemanya i una Europa que, aparentment, ja havia estat "desnazificada". En termes de planificació i muntatge el film mostra que Lang ja havia arribat a un domini total de les possibilitats de la cinematografia i la primera escena serviria per confirmar la tesis que els realitzadors iniciats en el cine mut desenvoluparen un poder que no ha estat igualat després.

Lo de Jaume I (allò que té que tant li agrada a tothom)

     En un futur no gaire llunyà la presidenta de la Generalitat de Catalunya és una senyora anomenada Lídia Obiols inclinada vers l'extrema dreta i capficada a recuperar les institucions que van fer gran Catalunya. De totes aquestes la més important fou la dinastia pròpia que desaparegué el segle XV. Tanmateix una oportunitat apareix quan el Museu d'història de Catalunya troba el fal·lus dissecat de Jaume I i la presidenta veu l'oportunitat d'utilitzar-lo per esdevenir reina i forjar una nova dinastia catalana. Aquest és l'argument Lo de Jaume I, l'espectacle de la companyia Al Cel Cia que ha estat representant-se al Malda, aquest darrer mes. Els tres actors, Arnau Fa, Laia Esdul i Paula Moles i Roma, estan acompanyats de dos músics, molt encertats en la seva tasca, perquè pròpiament l'obra és teatre musical amb un molt nombre de cançons. Més enllà de la comèdia però el referent és Serafi Pitarra, la primera obra del qual ja estigué dedicada al gran conqueridor (o "conquistador" en el seu català prefabrià). Atès aquest precedent no resulta estrany que l'obra sigui decididament grollera sense cap mena de matisació. Tampoc hi ha cap pietat envers els personatges satiritzats ( estem en el terreny oposat al Polonia, per ser clars. Cap intenció de fer simpàtic ningú). Jo ho vaig trobar bé perquè al capdavall parlant de polles i de merda, com passa a gran part de l'obra, tampoc es por assolir arribar als nivells d'obscenitat dels discursos obertament racistes. El problema de la Paula Moles i Roma és que el personatge de Silvia Orriols es difícil de ridiculitzar, perquè la persona real ja esgota en ella mateixa tota possibilitat de ridiculització. De totes manera, l'actriu ho fa prou bé i resulta molt divertida com ho és tota l'obra. M'agrada també el personatge del director del Museu d'història, anomenat Raimon Berenguer, que fa una encarnació totalment plausible de l'intel·lectual del país sense cap altre horitzó que l'exercici de la llagoteria. L'obra és divertida, en alguns moments hilarant, no tant per la satisfacció que dóna un desplegament d'enginy, com per la seva irreverència i la seva mala llet. És una obra sense dubte contraindicada per bona part dels seguidors de l'antiga TV3, però reconfortant pèls que volem ser catalans sense ser nacionalistes i molt especialment pels que com Josep Pla, considerem que la historiografia romàntica ha fet molt de mal al país. És impressionant que encara segueix fent mal, malgrat que no els llegeixi ja ningú.

Fascismos liberales

 

    Fascismos liberales és el darrer llibre publicat per Slavoj Zizek. Molt directament és un comentari sobre l'actualitat política, on no hi ha gaire espai per les seves consideracions metafísiques o teològiques, impregnades d'esperit lacanìà, cosa que no vol dir que estiguin del tot absents. Feixisme liberal és la seva manera de denominar el populisme trumpià, tot i que ell mateix considerà més exacte parlar de llibertarisme feixista. Personalment, m'agrada més el primer, perquè d'alguna manera descriu el que personalment veig com el futur més possible: un feixisme de fet disfressat amb les formes d'una democràcia cada cop més buidades de sentit. En gran part és un llibre si no sobre Trump si sobre l'esdeveniment catastròfic que suposa Trump, l'encarnació per Zizek de l'esperit del nostre temps, com Napoleó ho fou per Hegel, amb la diferència que el cavall ha estat substituí per un carret de golf. Zizek sap com tota persona raonable que Trump és un ésser humà impresentable, però com a humorista a més de filòsof, alguns dirien "en comptes de", no pot deixar d'apreciar les oportunitats creades per la figura del president, tot i que en general es tracti d'humor negre. De manera certera, l'únic precedent per explicar la seva figura, reivindicació simplista de la força bruta, es troba en els gens simplistes diàlegs de Plató: Trump és la encarnació de la sofístioca antiplatònica, D'altra banda, el seu temor, diria que molt raonable, és que el successor de Trump poguí esser molt pitjor, apunta en concret a la figura de Vance. En les seves paraules: Trump sigue siendo un tanto humano en su obscena y vulgar brutalidad, mientras que Vance es un manipulador robótico creado y dominado por Peter Thiel. Mentre que el primer podria ser el lider de las SA, el segon ho seria de las SS.

    Allò que més destacaria del llibre és que al capdavall mostra que l'humor negre és el recurs més efectiu per mantenir la dignitat moral, un bé, quan més va, més escàs. Potser per això, finalment la qüestió palestina acaba essent la més tractada en llibre i en aquesta sentit causa directe de què aquest sigui un llibre contra l'esperança. Viure amb esperança, se'ns diu en un cert moment, és pensar que algun altre, ja sigui Deu, la història o els veïns, resoldran allò a que no sabem com enfrontar-nos. Com ja escriví Dante a l'infern no hi ha lloc per l'esperança i aquí és on estem nosaltres. A diferència d'altres, Zizek defensa una proposta a la que dona un nom molt precís, "Comunisme de guerra", és a dir, un comunisme que no reconeix cap valor superior al de la supervivència comuna, dit altrament, és un error mortal, en els moments en que vivim, qualsevol mena de política reformista, encara que això contradigui obertament els costums dels que no hem viscut tan malament a les darreres dècades. En aquest sentit són absurds els murs de defensa contra el feixisme com els erigits en França i Catalunya. En el trumpisme hi ha una energia pseudorevoluconaria  que ha de ser adreçada contra el senyors tecnofeudals; no es pot prescindir de la irreverent voluntat de canvi, (ell pensa en el trumpismse i això podria ser valid per el lepenisme o Vox. No ho és gens per Aliança Catalana, la qual és, em sembla, més purament reaccionaria) però adreçant-los als objectius generals d'una esquerra que cal que prescindeixi del seu esperit de censura i de les seves lògiques d'exclusió. L'esquerra no podrà produir cap alternativa fins que no abandoni la correcio polìtica. És per això que algunes reflexions d'autors de dreta com Kirk o Yarvin apunten millor a aquestes finalitat i que l'esquerra ha desenvolupat una relació malaltissa amb Trump: Trump es la última cosa que los liberales ven antes de tener que enfrentarse con el espectro de la lucha de clases y fijan su mirada en él para no ver lo que hay detrás

    Zizek no renuncia al hegelianisme i s'esforça a mostrar com el nostre mon no pot prescindir de les contradiccions. Entre les més destacades; Xina com defensora del capitalisme (i també del socialisme) enfront del tecnofeudalisme americà en el cas de les IA, el desemmascarament de l'estat d'Israel com projecte genuïnament antisemita o el discurs de la descolonització com blanquejat de noves formes extremes de dominació, com és el cas del centres d'estafes radicats a Birmània. No deixen d'anar en aquesta direcció, la seva reflexió sobre la llibertat assenyalant occident com un lloc que no en sacrificar la llibertat per la seva aparença: volem imaginar-nos lliure, tot i que no podem deixar de saber que no ho som.

    Personalment m'he sentit gratificat quan Zizerk assenyala com a model de com cal pensar en aquest moment, Descartes i en concret el Descartes de les cartes sobre la creació de les VVEE, el que afirma que Déu podria haver fet que dos i dos no fossin quatre. Potser la meva vida ha estat malbaratada, però en el que he pensat, no ha estat fonamentalment equivocat.