Cat on a hot thin roof

 Veig una tarda Cat on a hot thin roof el film de Richard Brooks basat en l'obra de Tenesse Williams que fou el major èxit en termes crematístics de l'any 1958. La recordava prou bé, tot i no haver-la vista en trenta anys, i també recordo com Jordi Sales l'utilitzà per explicar-nos que era el platonisme com filosofia vital, en concret, el moment en què el pare, interpretat per Burl Ives, refusa la morfina que l'ofereixen perquè té clar que mentre senti dolor seguirà viu ( en els vuitanta la televisió encara feia molt de tòtem i quasi tothom la nit anterior havia com a mínim mirat una estona el mateix programa). Certament l'elecció de Burl Ives és un dels millors encerts de Brooks, roba totes les escenes a cadascú dels actors que l'envolten. Vista avui allò que destacaria és l'ofici de Brooks com a guionista per explicar l'obra de Williams elidint completament el seu tema essencial: el fracàs matrimonial de la parella protagonista per la homosexualitat del marit. La parella protagonista fou interpretada per Paul Newman i Elizabet Taylor. Sembla que aquesta elecció determina que el film fou en color, perquè es jutjà imprescindible el tecnicolor per mostrar les dues parelles de ulls més boniques de la història del cine. Com ja vaig comentar fa poc, realment l'aparença de Newman era impressionant, tanmateix, em sembla que l'actor protagonista de l'obra teatral era molt millor i possiblement hagués donat més tensió al paper, parlem de Ben Gazzara. Si prescindim del fet que el problema assenyalat abans era gairebé insuperable, la pel·lícula es deixa veure molt bé i el treball de Brooks és solvent tot i que jo personalment hagués agraït menys estridència en la presentació de la família del germà gran, el que ha tingut èxit reproductiu , fins i tot amb excés

Setmana històrica

 

Figura que la setmana passada fou  històrica perquè per primera vegada es va poder sentir  parlar català (i basc i gallec) al congrés dels diputats. Sóc conscient de la importància simbòlica i del reconeixement que significa. D'altra banda penso que allò natural al congrés dels diputats és la utilització de la llengua que és coneguda per a tothom. El que jo he fet tota la vida en una situació comunicativa normal, i en general em sembla que ho fa també la gent amb sentit comú, és triar la llengua que més afavoreix la comunicació. Dit això, però, em sembla important dir que en el congrés no hi ha una situació comunicativa normal com jo l'entenc. Els diputats no es parlen els uns als altres. Els seus discursos no s'adrecen a uns adversaris als quals no tenen intenció de convèncer de res, sinó als fidels seguidors que potser, segurament no, els sentiren en algun mitjà de comunicació. No cal tornar els "pinganillos" com ha fent els de Vox, perquè ni que parlessin en castellà tampoc els haguessin escoltat (la mateixa cosa es pot dir de tots els altres grups). L'argument de la llengua comuna valdria per un debat real, però tal i com funciona el parlament ara és ben bé igual. Ningú exemplifica millor això que l'actual president del Govern, el qual utilitza tots els seus torns de replica, però mai no replica ni contestà ningú. En resum, el parlament fa pena i difícilment això ajudarà gaire la llengua catalana, doncs mentrestant aquesta setmana veig que a Twiter molta gent ha posat verd a Àngel llàcer per afirmar que fa els seus musical en castellà, perquè no serien rendibles en català. M'entusiasma la gent delerosa de fer patriotisme amb els diners dels altres. També cridà la meva atenció un article al Nuvol sobre la dificultat de ser mare catalana. L'autora explicava el seu pelegrinatge per cursets, i seminaris relacionats amb el tema de la maternitat on el català era sistemàticament relegat pel castellà, de vegades per la iniciativa dels companys de curs, de vegades pels mateixos professors. Denunciava la situació com a inconcebible i evidentment incompatible amb la seva visió del que hauria de ser el país. Potser caldria mirar una mica com és el país real i perquè és com és.

Revuelta y resignación. Acerca del envejecer

 

Llegeixo Revuelta y resignación l'asssaig de Jean Améry sobre l'envelliment, segons Savater el millor llibre que s'ha escrit mai sobre aquesta qüestió. Ha estat una lectura positiva perquè m´ha servit per constatar que els meus sentiments són, si fa no fa, el que toquen, cosa que sempre és tranquil·litzadora. Tot i que és evident que no sóc el primer a envellir, no puc descartar que no seré dels últims ja que molta gent de la meva edat no vol saber des de la qüestió, ni es troba personalment concernida pel tema. Es cert que el llibre potser ha envellit una mica, perquè tendeix a utilitzar un llenguatge d'arrel fenomenològica que a hores d'ara pot resultar molt estranya per a molta gent llevat d'alguns vells (i poquets). El llibre és un conjunt de cinc assaigs: el primer es centra en la noció de temps, formula una noció prou exacte: envellir es prendre consciència de la irreversibilitat del temps. El segon relaciona l'envelliment amb el fet de convertir-se en un estrany per un mateix, cosa relacionada amb el fet que tendim, aquí cal seguir estrictament Hume, a imaginar-nos sempre com una realitat permanent. Més tard o més d'hora el mirall és implacable. El tercer assaig és el que més m'ha interessant perquè és l'aspecte que he viscut més intensament aquest any: la relació entre l'envelliment i la mort del "jo" social: l'adquisició de la virtut, gens volguda, de la invisibilitat i la conversió en un subjecte sense potencialitat; ja no pots comptar el que tindràs o podries ser, sinó que el que hi ha, és el que és. També el quart assaig parlà de un sentiment que jo he viscut intensament, de fet des d'abans de jubilar-me, la sensació de no entendre. ja el món, de tenir clar que el món t'ha esdevingut aliè, més en concret la sensació de què el teu univers de signes ha caducat i els que ara circulen són indesxifrables i potser incommensurables ( em vaig sentir molt concernit perquè aquí Améry explica molt millor del que jo ho he pogut fer mai el sentit d'escriure un blog com aquest). En aquesta situació l'autor pensa que la cultura adquirida agafa un pes i despertà unes sensacions semblants a la de l'òrgan del cos que gairebé no funciona. Com el cos es descompon, es descomponen també el sistema de signes. Finalment el darrer assaig s'anomena viure amb el morir. La mort com a possibilitat sempre hi és, però la vellesa assenyala el moment on aquesta presència ja és impossible d'ignorar. Aquí Amery fa una anàlisi sobre la inconcebibilitat de la mort, en els quals no he sabut veure res d'especialment nou i il·luminador ni res tampoc del que calgui dissentir. La possibilitat d'allò que vulgarment hom anomena transcendència no li sembla que mereixi la pena de ser considerada seriosament,

Saudade de Bahia

 El Calígula de Camus no podia suportar que els homes morissin i no fossin feliços. Jo no estic mort però feliç no sóc. Si més no, comparant amb altres moments. Per exemple, la setmana que vaig estar a la ciutat de la que parla la cançó i que és un de les més boniques que mai hagi vist, tant per les esglésies barroques, si no us agrada el bàrroc no penseu d'anar-hi, com per l'emplaçament natural sense comparació amb cap lloc europeu. Per cert, tinc un record clar de quan vaig sentir per primera vegada aquesta cançó: al temps que jo era seguidor de l'ànec Donald, doncs és un dels temes fonamentals del tres caballeros, aquell film que disgustà profundament al dictador Vargas, doncs pensava que es veien masses negres a un país fonamentalment blanc (!) com Brasil.

Zarka al carrer del Carme

 

    El 7 de setembre vaig a una conferència de filosofia, cosa que no feia des de no sé quants anys. El ponent és un vell conegut el professors francès Y. Charles Zarka, al qual fa quasi trenta anys havia rebut quan vingué a Barcelona a parlar-nos de Hobbes. Ara sembla que la seva activitat està més lligada a la seva tasca de reflexió pròpia i per això la conferència es deia. Reflexions philosophiques du nostre temps: Autour de l'Europe et de la guerre. La conferència es dividí en tres parts. La primera de caràcter introductori parlava de les incertituds del nostre temps, les quals són fonamentalment de caràcter epistemològic i moral, cosa que ens impedeix tenir instruments per fer front a les amenaces de l'esborrament d'allò humà i de la instauració d'un poder global anònim, potser, això ho dic jo, la forma més reeixida possible de tirania.

        La segona part parlà de la guerra. És la que menys em va fer el pes. Jo no tinc gaire en contra de definir a Putin com el dolent, però no puc empassar-me que els ucraïnesos siguin els bons (són certament víctimes, però la víctima no necessàriament té raó, només menys força). De fet, em sembla que no és un fet obviable quan es parla de la noció ucraïnesa que un percentatge amplíssim dels ciutadans d''aquell estat no es senten gens d'ucraïnesos. Tampoc vaig entendre gaire bé per què aquesta guerra il·lustra millor que cap altre la pujada als extrems de la que parlava Clausewitz (aquí jo recordaria Rene Girard i com aplicava Clausewitz a la història de la rivalitat franco-alemanya).

        La tercera part vol ser la més positiva i en un cert sentit diria jo que és la més ingènua. Zarka, que ha treballat aquesta qüestió conjuntament amb Habermas, proposa una refundació de L'Europa, la qual cosa no hauria de ser només, tot i que també, un treball institucional sinó espiritual, entenent la il·lustració com el moll de l'ós de l'esperit europeu. Això hauria de significar la represa d'un ethos que ens permetria tornar a la noció de finitud, no pas la del subjecte individual insuperablement descrita per Kant, sinó de la natura mateixa i de la nostra relació amb ella. També le necessitat de pensar la diversitat no com l'antònim de la identitat humana, sinó com la seva essència. Totes dues coses estan molt bé i Zarka té raó en insistir a la seva urgència. El problema, pensat des d'una situació mundial, que és la que ens toca, és que Occident  a més d'inventar la il·lustració simultàniament la va trair. La il·lustració i l'expansió del colonialisme són pràcticament simultanis tot i que siguin antitètics i per molts que els europeus pensem que no tenen res a veure, per la resta del mon condiciona i determina el crèdit que pugui merèixer el legat ideològic inventat pels que els van esclavitzar.

La meva llista (VI) Touch of Evil

 

    Des de sempre Citizen Kane ha ocupat un lloc preferent a la llista de Sigth & Sound, Fins el 2002 el primer, després entre els primers. Citizen Kane m'ha despertat sovint més admiració que entusiasme. És un film inobjectable. Impressionant com a exercici de realització cinematogràfica i també riquíssima com a font de reflexió epistemològica i moral (Savater en treia molt de partit a la seva Ética para Amador). No se li pot negar la seva genialitat, però potser si, com fou el cas de J.L. Borges considerar-la desmesurada. Mogut no tant, llavors, per la raó com per al sentiment, jo potser a la meva llista canviaria la seva primera pel·lícula americana per la seva darrera, per aquest Touch of Evil. Totes dues es van fer en una situació oposada. Welles a la primera tingué més poder del que cap director va tenir mai a Hollywood. El segon és un treball fet a la defensiva per a una productora que no el volia com a director i basant-se en la benevolència de les dues estrelles que veieren l'oportunitat de fer una cosa molt diferent al rutinari film de gènere plantejat per la Universal

        Touch of evil em sembla en el fons un film més que inquietant que el molt escèptic Citizen Kane. El film de 1941 planteja la dificultar de conèixer algú. Touch of evil aparentment presenta personatges molt definits moralment, l'antagonisme entre un policia integre i un altre de corrupte, però al final totes dues consideracions es poden posar en dubte. Hi ha molt de fosc en la personalitat del Vargas interpretat per Heston, possiblement amb molt d'arribista i una capacitat certa de no tenir escrúpols, i potser té raó en el que deia el personatge de Marlene Dietrich quan afirma que el policia corrupte Quinlan, era un gran home digui el que digui la gent. Evidentment és com a mínim un individu que no es resigna a l'acceptació passiva dels codis morals de la comunitat i que per tant no sent concernit pel que la gent com Vargas considera com bé i com mal.

    L'escena més famosa del film és la inicial. Un tràveling de dos minuts sobre el que van apareixent els títols de crèdit i on es va apropant i separant , la parella protagonista, i un altra parella que viatja en un cotxe que explotarà al final de l'escena desencadenant així la trama. Mentre la veia pensava en alguna conferència que he sentit al meu amic Pepe sobre la importància de la música en el cine. El que filmà Welles és superb però seria molt menys sense la música de Mancini, de tot trencadora en el seu moment (es pot sentir al segon vídeo). Welles pensava però que l'escena més interessant del film no era aquesta, sinó una menys espectacular, molt més difícil de rodar i més important per la narració: la de l'escena del interrogatori al sospitós mexicà feta a a casa seva que podeu veure més amunt. Crec que un senyal d'una bona pel·lícula és ser incapaç de preveure com serà l'escena que vindrà després. Segurament aquesta era la sensació que tenia quan vaig veure aquest film per primera vegada. I no em passa sovint que em vinguin ara al cap, a pel·lícules tan memorables com Vertigo o Mullholand Drive

A les dues seran les tres

 

Des de que em vaig jubilar miro de no comprar llibres per moltes raons. Tanmateix hi faig excepcions. John Gray en pot ser una i Sergi Pàmies n'és un altre. Per això no he pogut deixar de comprar-me i llegir A les dues seran les tres, el darrer llibre de contes de Sergi Pàmies. Fonamentalment els contes de Pàmies parlen d'ell mateix. El focus de l'espectacle és la seva consciència però allò que m'agrada és com d'alguna manera es desdobla i tot acaba sent presentant des d'un punt de vista extern, cosa que permet relativitzar i ironitzar sobre el que li passa a aquest jo. Amb en Pàmies comparteixo més o menys edat, barri d'origen, adscripció futbolística i tarannà filosòfic. No em sembla que tingui cap tirada vers el budisme, però el fonament dels seus relats és un distanciament del jo, prou proper a allò buscat a algunes escoles o, potser, és el dit per Vila-Matas quan assenyala que com més autobiografia hi ha, més ficció en troba. Em costaria molt destacar un conte doncs cap no ha deixat d'enganxar-me i més que narracions en un sentit estricte són descripcions de vivències de situacions, però si que em resulta especial el retrat de Manolo Vázquez Montalban a la primera part de Fires i Congressos, ni que sigui per la imatge del president del comité executiu del PSUC parlant amb un altre  membre sobre el possible esdevenidor del nen de la casa.