La història de la teva vida

     La història de la teva vida és el primer recull de contes de Ted Chiang. L'altre, Exhalation, l'havia llegit fa uns quant anys i recordo que la impressió va ser molt bona, especialment la del primer conte "The merchant and the Alchemist's Gate" una reflexió sobre el temps amb regust del millor Borges. Chiang conrea la ciència-ficció des d'un punt de vista obertament especulatiu obert a jugar amb nocions metafísiques o científiques, que no exclou comentaris socials del tot pertinents. Aquest és el cas del que per mi és el millor relat del llibre el que el clou: "el plaer d'allò que veiem: documental". Estructurat com una simple transposició estricta d'un documental televisiu, el conte explica el desenvolupament d'una tècnica de control neuronal que en un cert moment es vol fer obligatòria per acabar amb l'"aspectisme", és a dir la tendència a valorar les persones des de la seva aparença física. La tècnica permet fer totes les diferències perceptuals que fem habitualment, però suspèn la nostra capacitat de judici estètic. Pels que pateixen la "cal.liagnòsia" la distinció entre bell i lleig perd tot el seu sentit i així s'esdevé una possibilitat d'igualtat absoluta.

 Sovint els contes prenen per a l'especulació metafísica temes de la mitologia més clàssica. Així "setanta-dues lletres" barreja el mite del Golem amb la manipulació de l'ADN. A "l'infern és l'absència de Déu" el material mític utilitzat és l'aparició d'àngels, que el narrador vincula a esdeveniments catastròfics. La mirada sobre la divinitat, més de l'antic testament que del nou, és força irònica. El conte que dóna el títol al llibre, la història de la teva vida" explica la visita d'una civilització extraterrestre que ens visita ( i que com a Cita amb Rama de Clarke, no semblen mostrar massa interès per nosaltres) explicat des de la narració d'una lingüista que ha après el llenguatge alienígena, que no és seqüencial com el nostre, sinó adequat a unes entitats amb una concepció on el temps no es desplega sinó sempre hi és tot, amb la qual cosa el naixement i la mort de la filla de la protagonista, només poden ser explicats com fets simultanis Com en el llibre anterior, el primer conte també recorda molt a Borges. El títol és "la torre de Babilonia" , cosa que ja assenyala quina és la relació. Aquí la construcció té èxit. L'obra és desmesurada, de la cimera a la base hi ha mesos de recorregut, però finalment l'arribada al cel significa una sorpresa pels constructors.

Stand up for Giuda

         Al teatre Akademia assistim a l'estrena de Stand up for Giuda de Leonardo Petrillo interpretada per Ettore Bassi. L'obra és un monòleg del personatge de Judes que reivindica el seu paper i la seva actuació en el drama esdevingut fa més o menys dos mil anys. Petrillo ha fet un text em sembla ben recolzat al que ha estat transmès i Bassi es mostra com un actor amb recursos sobrats per dur el pes de la representació de manera efectiva i sovint brillant. El text de Petrillo es construeix entorn de l'antagonisme entre Judes i el personatge de Joan, el deixeble estimat i l'autor de l'evangeli on Judes es descrit amb més animadversió, també l'únic on hi ha resurreccions fora de la del fill de Déu, present evidentment a les quatre. Judes en el seu monòleg, assenyala com ell era el deixeble més digne de confiança i per tant havia de ser el designat per dur a terme el pla de la divinitat. No podia fallar executant un paper que era del tot necessari. La seva intuïció d'aquest fet fa que l'explicació última del seu acte fos l'amor ( Al començament de l'obra, Judes afirma que la universalitat de la seva figura és que tots som traïdors potencials. En aquesta línia cal pensar que estimar significa estar sempre a un pas de trair. Els filòsofs d'això en diuen la fragilitat de la situació humana). El seu suïcidi no s'explica tant pel seu remordiment, en diversos moment Judes ens explica que no hi ha lliure arbitri i per tant no hi ha imputació de responsabilitat, com per la por enfront de la sospita que potser el plan no tenia sentit perquè l'home que havia lliurat a l'autoritat, al qual sempre es refereix com Rabí, era només un infeliç, una possibilitat que només queda refutada per la resurrecció que a ell no li va ser donat veure. Més enllà de la construcció del text, em va agradar molt l'escenografia amb molts pocs elements, una taula de maquillatge, un mapa de la regió, un arbre, i un ús de la il·luminació molt intel·ligent.

Política sense teologia (i sense política)

Es como si la izquierda liberal estuviera saboteando intencionalmente las grandes causas comunes ( no es de extrañar que algunos izquierdistas digan abiertamente que lo hacen de forma deliberada). En cuanto una izquierda mas radical presenta estas propuestas económicas, los liberales de la guerra cultural las acusan de descuidar las cuestiones trans, etc: sin embargo, la izquierda liberal progresista de la guerra cultural no hace eso mismo de lo que acusa a la izquierda comunista más radical.....Aunque finja criticar despiadadamente el capitalismo global occidental, su propia actividad se limita a los excesos autodestructivos de lo políticamente correcto: su esperanza es que otro agente externo trace esta linea, lo que significa, en términos freudianos que simplemente carece de un deseo verdadero de participar en la lucha. 

(Ateismo cristiano, pp. 305-308)

Teologia política segons Zizek

 

La duda cristiana, mas bien, apunta a una paradoja pragmática sucintamente expresada por Aliosha en los hermanos Karamazov de Dostoievski: "Dios existe, pero no estoy seguro de sí creo en él" se refiere a la disposición del creyente a asumir plenamente el compromiso existencial que implica dicha creencia: "la cuestión de la existencia de Dios no está realmente en el centro del debate interno de Dostoievski... Las vacilaciones de Aliosha respecto a si cree en Dios tiene que ver con la duda de la vida que lleva y los sentimientos que tiene son los sentimientos que se derivarían correctamente de la creencia en Dios". Este es el sentido en que toda teología es política y nos confrontamos con la cuestión de nuestro compromiso social

(Ateismo cristiano, p. 272)

La crisi ferroviaria, un altre cop

 

     La crisi ferroviària es segueix perllongant i amb ella la crítica als governs. Potser per introduir una mena d'equanimitat, cal dir que els retardaments ferroviaris eren un fenomen de tota la vida i, en canvi, ara ja no existeixen. Clar que per suprimir-los s'ha hagut de suprimir també la noció mateixa d'horari i ara ja simplement anem a l'estació a veure si passa algun tren. Tampoc hauria de ser tan greu si recordem que molta gent normal i fins i tot algun filòsof defensen la imprevisibilitat com a valor vital. La pena és que normalment aquests no exerceixen funcions de cap de personal i moltes persones tenen aspiracions vulgars com arribar d'hora a la feina. Malauradament sembla que als usuaris de la R2sud ens tocarà patir encara una mica més, doncs el mes vinent s'endegarà l'anunciada reforma del traçat a les costes i la restricció del servei augmentarà, tot i que ara ja el servei  és molt mínim i aquest mínim no és compleix mai. El desgavell serà quasi amb tota seguretat indescriptible, però a més inútil, perquè l'única solució real és allunyar la via de la costa. Tot sembla indicar a més que les mesures alternatives exigides per diverses associacions no seran tingudes en compte i que com a molt tindrem la gratuïtat d'uns trens que no circulen. 

La reina lloba

     Veig al TNC la reina lloba de Pau Carrión inspirant-se en Shakespeare doncs la seva protagonista Margaret d'Anjou prové directament de les obres shakesperianes: la trilogia dedicada a Enric VI i la molt celebrada Ricard III. Margarida fou la dona del rei Enric i també apareix encarnant l'esperit de revenja a a l'obra dedicada al rei inexactament descrit com geperut. Com és ben sabut, la programació d'aquest any del TNC està centrada a les dones i per això semblava molt oportú fer una tragèdia sobre un personatge shakesperià que no és el centre de cap obra però que apareix molt, cosa que també succeïx amb Falstaff, i que fos una dona. En contra del meu costum, vaig llegir una crítica no gaire positiva amb la que, mentre veia l'espectacle, no podia deixar d'estar d'acord. Shakespeare fa obres de temàtica més o menys, sovint molt, interessats, però el seu geni rau al llenguatge. Carrió no troba un català més enllà de funcional i tampoc acaba d'estar a l'alçada. L'autor també assenyalava a la presentació el seu desig de treballar amb Maria Rodríguez, però tampoc em va entusiasmar el seu treball, especialment per la seva dicció. La direcció en canvi és prou viva a la part central de l'obra on quedava clar el que explica Al Pacino a Looking for Richard, les baralles entre la noblesa anglesa descrites per Shakespeare son l'original d'on s'han copiat les pel·lícules posteriors sobre la Maia. La majoria dels actors repeteixen i es força meritori els doblet de Quim Avila que fa d'Enric VI i de Ricard III, dos personatges diametralment oposats.

Adéu a Gregorio Morán

 

    Ahir va arribar-me la notícia de la mort de Gregorio Morán. Les darreres setmanes ja ens varem adonar que no havien aparegut les seves "sabatines" a the objective, l'últim dels digitals per on va passar després de l'acomiadament de La Vanguardia. Atenent-nos a la definició civico-minimalista de Jordi Pujol era un català, perquè vivia i treballava a Catalunya. En altres sentits ho era molt poc. Per exemple, mai va practicar la llagoteria i tot i així va estar més de dues dècades escrivint a Catalunya, cosa que voreja el miracle. Per això, valia la pena llegir-lo. He llegit molts dels seus llibres, la majoria però a l'època en que em costava més escriure, però val la pena retenir tot el que va escriure sobre el procés, sobre el qual mantingué sempre una mirada lúcida i la pertinència de les seves recomanacions, literàries i cinematogràfiques, les qual malauradament havien desaparegut als darrers temps. Historià la cultura espanyola de la transició i el seu treball és una aportació important per entendre com es forgen els falsos ídols. Que descansi en pau