Nostàlgia cubana

 

    Sempre he volgut anar a Cuba. No crec ja que hi pugui anar mai. Quant podia haver estat més fàcil no es va donar l'oportunitat, per una cosa o per una altra. A més, als noranta, quant tot era més fàcil, pensant que era imminent la caiguda del règim, això deien a El Pais, em semblava que era millor anar quan s'hagués produït el canvi. Tampoc estic segur que a hores d'ara fos una experiència massa agradable. Una petita compensació és haver acabat establert a Vilanova. La història d'aquesta ciutat no s'entén sense la relació amb la illa del Carib i moltes de les coses maques que tenim aquí han estat pagades amb diners provinents de la illa, una bona part del comerç d'esclaus en el qual es manifesta l'esperit emprenedor dels vilanovins. Per això, els carrers principals tenen noms com Habana o Cuba i la ciutat està agermanada amb Matanzas. Atesos aquest precedents fou coherent que es clogués la festivitat del carnaval amb un conjunt de la tradición cariñosa, un grup dedicat a mantenir el llegat de la música cubana. Dissabte es varen presentar amb nou músics i executaren un repertori de peces originals tot i que dins de l'ortodòxia de sons com el cha-cha-cha, el bolero i el son montuno. El director és Bárbaro Sánchez que des de fa vint anys viu a la capital de Garraf. També col·labora a la direcció la trompetista, Gisela Alegret, que exercí el seu lideratge amb una alegria del tot contagiosa. El meu desig d'anar a Cuba estava òbviament relacionat amb el gust per la seva música. Un dels moments de descobriment fou amb el documental d Andy Garcia dedicat a Cachao, como mi ritmo no hay dos. En el vídeo següent a més del gran Cachao apareix ballant el recentment desaparegut Robert Duvall mostrant que se'n sortia prou bé amb el Danzón

Ateismo cristiano

 

    Fa com trenta anys que vaig llegint algunes, no pas totes, de les coses que publica Zizek. El profit de la lectura és desigual perquè, com ja em sembla haver explicat algun cop, Lacan s'interposa entre nosaltres. Tanmateix, periòdicament hi vaig tornant perquè alguna afinitat sempre hi és com, per exemple, la seva incessant i constant reivindicació del hegelianisme com mitjà de comprensió de la realitat, que jo també cada cop tinc més clara. En el cas del seu últim llibre, ateismo cristiano, allò que m'ha inclinat a llegir-lo és que el títol utilitzi una expressió que jo ara mateix podria utilitzar per descriure on soc. Aquesta consideració té un cert caràcter contradictori perquè fa temps que no vull comprar llibres amb els que sembla que pugui estar fàcilment d'acord. A això puc respondre que tampoc he de creure massa en la meva coherència i que, en aquest cas ,allò expressat pel títol és una posició que potser puc defensar però que sobretot necessito explicar-me. Zizek no ho diu i potser no estaria d'acord, però el títol és del tot redundant, doncs, allò que identifiquem amb l'ateisme és un producte de la cultura cristiana.

    Mancat de temps i ganes per fer un seguiment complet de tota l'argumentació del llibre jo aquí em limito em donar algunes notes no tant de les idees clau com de les que m'han interessant més. Sense cap mena de dubte la tesi fonamental del llibre és l'exposada a la pàgina 208 de l'edició castellana quan Zizek ens defineix el sentit del seu cristianisme considerant que el sacrifici de la creu no redimeix la humanitat sinó Déu mateix, perquè la mancança no és una propietat humana sinó del conjunt de la "creació". (la seva interpretació aquí es recolza en Rene Girard, un Girard oposat del tot al de Peter Thiel). En la perspectiva de Zizek el cristianisme no és una mena de verificació revisió d'un judaisme originari (com és el cas a la versió dels cristianismes yankees com el de la política que pensa que la Biblia fou escrita en anglès) sinó quelcom de completament oposat i on cal experimentar la divinitat com experiència de negativitat radical. No hi ha lloc per a figures positives de Déu ni per una visió com la kantiana on Déu és una narrativització que il·lustra la puresa de la llei moral. Aquesta perspectiva negativa és tanmateix fonament de tota possible emancipació, perquè un cristianisme ateu, és a dir que assumeix el fet de la mort de Déu, no nega que la desaparició de Déu suposa l'arribada de l'esperit sant, el qual pot ser anomenat de moltes altres maneres, una de les quals certament és comunisme ( i per això més endavant ens dirà que la secularització de la salvació proposada pel marxisme hauria de ser un motiu d'orgull i no de retret). Més específicament usant els seus termes: el espíritu santo es una categoria atea, noción de una comunidad emancipadora privada del sostén del gran otro. La temàtica religiosa és el centre del capítol , "deja que una religión se agote" on s'identifica Déu com una formació de la fantasia humana del tot funcional perquè omple un buit constitutiu de l'ésser humà. En aquest sentit el seu ateisme defensa no tant que no hi ha Déu, com que hi ha alguna cosa més en Déu que Déu mateix. Aquest "excés" seria allò designat pel veritable materialisme. Això du a formular com insuficient l'ateisme que nega l'existència de Déu; el que cal dir no només és que Dios no solo no existe, sino que también es estupido, indiferente y quizá directamente malvado. (en aquest sentit molt semblant al diable) L'ateisme així esdevé consciència del caràcter incomplet de la realitat

    Al fil d'aquesta reflexió Zizek explícita molt clarament quina és la seva perspectiva ontològica:

                Mi respuesta a la gran pregunta de ¿porqué hay algo y no hay nada? es: porque algo es una nada fallida... esencialmente la "realidad" es una barrera, una imposibilidad, no hay nada detrás de la barrera y. como acabamos de ver, incluso este vació detrás de la barrera está dividido, escindido en si mismo

    Aquesta idea de l'escletxa constituent és també la base de la seva reflexió política doncs és la causa per la que tot ordre socio-polític es fonamenta en un mite, que quan es refusat equival a la desintegració de l'ordre. Que és aquesta ruptura original ve il·lustrat amb l'anècdota de l'antropòleg que arriba a una tribu perduda i els pregunta si entre ells queden caníbals, i li responen que ja no en queden perquè el dia abans se n'havien menjat l'últim. El millor exemple a la nostra cultura d'aquesta funció del mite com cobriment de l'escletxa es trobaria a The Man who shoot Liberty Valance essent Wayne el caníbal que es menja l'últim caníbal. El mite delimita l'espai del sagrat que blanqueja i ens reconcilia amb els crims terribles executats pel poder; ens permet acceptar l'existència de governs que, com diu Ibn Jaldun, lluiten contra totes les injustícies, menys les que cometen ells mateixos

    El sots-títol del llibre defineix el propòsit d'esdevenir un veritable materialista, cosa que per ell és fonamental Zizek veu clar allò que qualsevol, bon, estudi del pensament modern modern mostra clarament: no hi ha una diferència essencial entre el materialisme cientista del XIX i les interpretacions positives de la divinitat. Gran part del llibre es recolza per tant en les aportacions realitzades per la física quàntica, la qual no deixa gaire espai per providencialismes, ni determinismes, l'afinitat és íntima perquè la inaccesibilidad de la profundidad oculta no es simplemente una cuestión epistemològica, sino que puede mostrarse que forma parte de la realidad misma. En el capítol dedicat a aquesta qüestió la física quàntica és identificada com el fonament d'un materialisme sense matèria i una reivindicació, seguint Rovelli, de Parmènides enfront d'Heràclit, que Zizek fa seva però introduint la historicitat en l'univers bloc (amb la qual cosa, em sembla, retornem a Hegel). Una conseqüència important d'aquesta concepció és que en el passat ha de ser així necessàriament inclòs el que no va passar.

    El llibre de Zizek és doncs una defensa del cristianisme que acaba sent de manera molt decidida uan defensa d'Occident, des del punt de vista que cap dels mals possibles que afligeixen la humanitat té una responsabilitat exclusivament occidental, però només Occident ha produït la lluita per l'emancipació. Per exemple, l'esclavisme no és una invenció d'Occident, l'abolicionisme sí. Això és innegable encara que seria escandalós identificar Occident amb l'abolicionisme. Aquesta defensa del cristianisme ve acompanyada d'una critica certament radical al budisme fundada en el lacananisme de l'autor. Les direccions del seu atac són moltes. D'entrada es podria assenyalar la manera en què el budisme es concreta en l'àmbit de la política, generalment de manera força reaccionària. Hi ha també objeccions filosòfiques, dues d'importants: la primera és la seva vessant nihilista, treure el desig de la vida és en el fons perdre la vida, la segona és la seva insuficiència: el nirvana no és prou radical doncs encara que superi el jo, no arriba a l'escletxa constituent. Zizek no compra doncs el tòpic de la religió atea que alguns atribueixen al budisme. Si ho és, no ho és prou

    Els últims capítols estan més clarament dedicats a la política, constituint un comentari de l'actualitat. Entre les coses que val la pena retenir hi ha en primer lloc la seva defensa del vincle entre democràcia i pluralitat, la qual no és simplement una qüestió de tolerància entesa com a indiferència, sinó constatació de què l'antagonisme és allò que manté unida una societat. Reflexiona també sobre la IA que entén com la possibilitat d'un triomf definitiu del Geni Maligne, doncs impossibilita fer el pas posterior al "cogito", pensar en una forma veraç i estable d'un gran "altre". Viure sota el Geni Maligne és, com sabem els lectors de Descartes, estar en unes desagradables "aigues profundes" on no ens podem mantenir. La resposta institucional a aquesta inestabilitat sería, segons Zizek, la cultura woke, un constructe ideològic on es fa del tot palès que la funció de la ideologia no és tant que el poder enganyi al subjecte com que el subjecte s'enganyi a si mateix. Zizek està molt lluny de tot entusiasme post-humanista i de la seva reflexió es desprèn una impossibilitat de la nostra convivència amb intel·ligències sintètiques, que han de ser efectivament una realitat altra. La desaparició de la humanitat passa possiblement per la desaparició de la sexualitat que sería la conseqüència última de la visió del moviment LGTBI com deia Rosen en un altre context parlant de la República de Plató, Radical diversity however is simply another form of uniformity L'oposició del llibre a les tesis woke és molt decidida i difícil de defugir per tots els que tenim una mínima consideració per la cultura psiconanalìtica. Pensar per exemple que "solo sí es sí" significa assumir la idea falsa i gairebé absurda de què el nostre desig és sempre clar per nosaltres mateixos. De la mateixa manera defensar un "sexe segur" és una contradicció en termes des d'un punt de vista espiritual. Finalment, una lectura mínimament seriosa de la psicoanàlisi ens mostra que només en broma podem considerar patriarcal una concepció en la que és central la noció del mort del pare. Zizek en un nota es defineix a si mateix com un comunista de dretes i les últimes pàgines consisteixen en la necessitat d'assumir la defensa de l'estat, cosa que inclou, per exemple, la tan problemàtica per l'esquerra catalana i espanyola, defensa de la necessitat de preservar seguretat als carrers.

    La resposta política última defensada per Zizek consisteix en la fe. Fe en l'emancipació que té com a obstacles en aquests moments el fonamentalisme religiós i la dimensió teològica, fruit de la modernitat hobbesiana i newtoniana, d'allò econòmic. No em sembla tenir cap mena de dubte que aquesta identificació és correcta i més enllà de moments confusos, tampoc em sembla discutible que Zizek té aquesta capacitat, de la que parlava en l'entrada d'ahir, de treure llum a partir de connectar coses que semblen intrínsecament desconnectades. Per cloure, diria, i em penso que és un elogi,que el llibre s'entén millor des de la totalitat, que no des de cadascun dels moments singulars. Si més no, segur que és un elogi per un hegelià.

De matemàtics

 

        L'abundància de males experiències em fa ser cautelós i per això no estic gaire predisposat a dir res d'un llibre que ja he llegit, però no és, en termes editorials, encara una realitat. De totes maneres, aquí faig la crònica del que estic fent i el darrer mes he esmerçat prou hores en la lectura de l'esborrany d'un amic, proper a ser definitiu. Quan sigui una realitat diré alguna cosa més. però ara simplement vull fer notar dues reflexions gens originals però fàcils d'oblidar. La primera és que afortunadament no tenim ni la idea més remota del que es recordarà del nostre temps i del que serà oblidat, però podem tenir clar que coincidirà poc amb el que ara considerem important. Mentre al llibre s'esmenten figures que van emergint molt després de la seva mort, els que ja tenim una vida no del tot curta, podem constatar que molts dels que fa vint anys semblaven importants, ara no són res i de vegades ni els ha calgut morir-se per ser oblidats. La segona és constatar el caràcter fructífer de la interdisciplinarietat cos es mostra en una reflexió que prenent com a punt de partida la matemàtica i la filologia grega acaba dient molt, d'una manera clara i em sembla, que encertada l'estructura de la nostra realitat.

Absalom, Absalom!

 

    Rellegeixo Faulkner per primera vegada des de fa molts anys, no des del temps de la Universitat però gairebé. Em feia una certa mandra que potser diu més del meu cansament vital que no pas altra cosa. El llibre que he triat és Absalom, Absalom! on s'explica la història de Thomas Sutpten i de la seva nissaga, poc prolífica i de la que només perdura la part maleïda per ell mateix, és a dir, la de sang negra. Stumpten és un home d'origen molt humil que arriba a posseir una gran plantació i que exhaureix les seves energies en la guerra civil sense poder després dur a terme la reconstrucció somniada. Em fa l'efecte que a hores d'ara molt poca gent llegeix Faulkner. Tampoc suposo el llegia molta gent abans i a més alguns dels que ho feien, obraven de mala fe, perquè un dels seus legats indirectes més malaurats és l'obra dels seus seguidors ibèrics. Aquesta omissió no em sembla que digui res especialment a favor d'aquests temps. Llegint l'obra em sembla innegable la presència de dos trets que ara mateix no formen part de la major part dels productes corrents : l'ambició narrativa i el tremp moral. Absalom, Absalom! explica quasi bé un segle de la família Sutpten, però cap Sutpten mai s'expressa directament. No accedim als seus pensaments. No hi ha cap narrador omniscient, sinó quatre narradors que tenien un coneixement molt imperfecte, o cap, dels fets esdevinguts. Més enllà d'uns pocs fets que d'entrada semblen tenir poc sentit, el fonament són l'opinió, els prejudicis, la llegenda (si voleu la forma més noble d'esmentar els dos primers ..) El tremp està relacionat amb la perspectiva adoptada per Faulkner, el seu intent de defugir el maniqueisme, defensant alhora la dignitat del seu país (un país que més que un espai geogràfic és una causa) i essent conscient de la seva essencial immoralitat i irredimible culpabilitat. En el temps dels procés vaig llegir alguna literatura sobre la licitud moral del secessionisme i la referència bàsica quasi sempre era la guerra civil americà. Potser per això tendeixo a associar el sud americà i el nostre país, cosa per la que enyoro més un tarannà com el de Faulkner que aquí no veig enlloc.

Adéu a Robert Duvall

 

    Ahir al vespre vaig saber la notícia de la mort de Robert Duvall, un dels actors fonamentals de l'època daurada dels setanta. Duvall va fer fins a cinc pel·lícules en aquell període amb F.F. Coppola. A més de ser Tom Hayden a les dues parts de The Godfather i el tinent coronel Kilgore a Apocalypse Now (cortesia de Clint Eastwood que va refusar l'oferta de Coppola per fer el paper) apareixia a la no menys important The conversation (sense acreditar) i a Rain People on interpretava un policia molt inquietant en un registre molt oposat al que després utilitzaria per fer de Tom Hayden. Duvall però va debutar al cinema en un dels que potser és un dels últims grans títols del Hollywood clàssic, To Kill a Mockingbird on interpretava a a Boo Radley, l'instrument de la justícia i també el rossinyol del títol. El seu Kilgore ens va ensenyar i no ho oblidarem mai que Charly no feia surf. Potser el millor homenatge és que malgrat Brando, Pacino o de Niro, hi ha gent que pensa, com al programa de Garci quan van emetre The Godfather II a la 2, que ell tenia la millor escena de la saga, que podeu veure al clip de més amunt.

The arrangement

 American dream

    The arrangement és una pel·lícula interessant malgrat que fos en molts sentits un fracàs. El seu director Elia Kazan havia probablement aconseguit el seu millor treball en el film anterior, America, America i havia estat absent del cine durant sis anys, en el quals sí havia obtingut un gran èxit, de vendes si més no, amb un novel·la precisament The Arrangement. Kazan prengué la decisió de fer ell mateix el guió i segons considerà ell mateix fou una opció desencertada. La novel·la era massa llarga, el seu punt de vista és que un bon guió normalment neix d'un conte o una novel·la curta, i ell com autor no va saber prendre distàncies no va tallar res i tot va acabar semblant com molt tòpic. A més ell treballà el guió pensant que el protagonista seria l'actor més important per la seva carrera, Marlon Brando, però al final no fou possible, assumint el paper Kirk Douglas. Kazan no fa cap objecció a la qualitat i professionalitat de Douglas, el qual compartia amb el protagonista fictici la seva condició d'immigrant assimilat, però per Kazan la seva personalitat era molt forta i no donava el matis de vulnerabilitat que requeria el personatge i que Brando si era capaç de donar. De fet, la presència de Douglas anava lligada al fet que el film és una producció de primer ordre, i potser hagués treballat millor amb una producció més modesta.

    El film explica la història d'Eddie Anderson i comença amb el seu intent de suïcidi i una crisis psicòtica. Amb freqüents flash-backs veurem que Eddie (en realitat Evangelos Totpoglozou) és un exitós executiu de publicitat, frustrat per haver renunciat a la seva vocació d'escriptor. Està infeliçment casat i té una amant companya de feina, que li retreu el seu conformisme. A més la relació amb el seu pare, que està vivint els seus darrers dies. és problemàtica. Vist tot això hom pot pensar que és l'enèsima revisitació del tema del la inanitat del somni americà. Encertarà. El film es deixa veure bé però de fet tot allò que transmet ja ha quedat clar als deu minuts de pel·lícula. Des del meu punt de vista el major problema és que Kazan era un narrador de vocació clàssica (en un cert moment pensava que podia ser el successor de Ford) i aquí introdueix molts trets d'estil del nou cinema fets pels francesos i fins i tot incursions en l'estètica del pop art, que no li acaben de funcionar.

Snorkel

 

    Vaig al Heartbreak Hotel a veure Snorkel d'Albert Boronat. Fa molts pocs mesos que al mateix lloc vaig gaudir d'una casa en la montaña. Com ell mateix ens va comentar quan varem tenir al final de l'obra l'oportunitat d'agrair-li el seu treball, aquesta és una obra molt diferent, però com l'anterior molt allunyada de la noció de teatre més convencional. Boronat no planifica el joc típic d'actor representant un personatge sinó que els actors exerceixen de narradors des d'una posició que podria ser la seva pròpia o no. Com a l'anterior hi ha un joc sobre la pluralitat, però si allà era de temps, aquí no hi ha modificacions en els temps, sinó articulació de diferents punts de vista, molt variats, des del primer, un filòsof, més o menys, en crisi existencial, al d'una ampolla de KH7, trencadora del caràcter idíl·lic d'un estany a la muntanya. Com a l'obra anterior hi repeteixen Xavier Beltrán i Sergi Torrecilla incorporant dues actrius Cristina Celada i Lara Salvador

    El Snorkel no és una activitat de risc. Consisteix a mirar per sota de la superfície però sense anar gaire massa lluny d'aquesta superfície, el limit de la qual sobrepassem però sense apropar-nos de fet a l'abisme. Aquesta actitud no està limitada només a aquesta pràctica recreativa, per Boronat és un perfecte metàfora de com els personatges de les seves narracions s'enfronten a l'existència i la humanitat als nostres reptes col·lectius. En part Snorkel és una obra, segons l'autor, sobre la crisi ecològica, però evidentment no hi ha cap mena de propaganda ecologista, potser perquè Boronat està en línia de Gray i pensa que allò activat pels humans, ja no el poden aturar els humans. A mí de les narracions, m'ha potser interessat més com tots fem alguna cosa com l'esnorkel, quan ens plantegem la recerca de l'autenticitat, (la pseudo-noció més enredaire del segle passat?) cosa de la qual es parla al començament de l'obra i em sembla que també en tot el seu transcurs.