The Performer

 

    The Performer és el darrer llibre de Richard Sennett, un dels sociòlegs més importants de les darreres dècades, autor de molts bon llibres i d'un que em sembla que cal considerar com fonamental per explicar com era el mon del final del segle passat: the corrosion of character. Sennett és un individu certament singular doncs conjuga el conreu d'una ciència social, és a dir relativament nova, amb el fet de ser un bon coneixedor i defensor del legat dela cultura clàssica. Sennett fou acadèmic per accident. Una inoportuna lesió li va impedir realitzar la seva vocació primera que era la de violoncel·lista. Això es reflectia molt en el seu llibre The Craftsman on l'exemple de treball més favorable a la realització humana era el de lutier i es palès en aquest llibre que desborda completament els límits específics de la sociologia per endinsar-se a l'àmbit de la filosofia política, la reflexió sobre la vida ordinària i el judici estètic,

    Allò que ens ofereix el llibre és un estudi de totes les diferents menes d'interpretació que poder ser trobades a la vida social. L'anàlisi permet el desplegament de la moolt vasta erudició de l'autor, la qual és combinada amb els records de la seva vida i la seva experiència com músic i espectador de teatre. Els temes són molt variats. Comença amb un estudi de la noció de ritual, el qual sempre implica alguna mena d'actuació i segueix amb coses com l'evolució de l'arquitectura teatral, els canvis en l'ús de les màscares o com la representació pot ser un instrument de confrontació, analitzant l'aspecte de representació de les manifestacions (l'exemple analitzat és la gran marxa del 1963 contra la segregació racial que feu de M.L. King una figura universal)

    Essent en gran part un llibre expositiu em sembla que la tesi defensada de manera ferma però subtil és que la realització vital està lligada al desenvolupament de les potencialitats associades a la pràctica de les activitats artístiques, entre d'altres raons, perquè en el seu conreu s'esvaeix la frontera entre cos i ment, i entre emoció i judici i també perquè l'art dissol la falsa antinomià entre naturalesa i cultura; la paradoxa humana és que la nostra naturalesa on es fa més manifesta és en l'artifici. També perquè l'art fa possible la suspensió voluntària del recel que, i jo aquí segueixo Hume, en el fons és la més clara de les nostres exigències vitals; la nostra possibilitat de supervivència. El llibre té molt de celebració de la inventiva humana, però és potser pessimista, de segur realista, quan considera la situació humana tal que quan més comprenen i podriem afinar la nostra interpretació, sigui de la mena que sigui, és quan les capacitat merament físiques més ens limiten.

Historias del buen valle

     Historias del buen valle és el darrer treball de José Luís Guerin que ja feia molt de temps no estrenava res. El buen valle és el barri de Vallbona un antic fragment administrativament de Sant Andreu i que està reclòs en un espai molt delimitat per l'autopista que neix a la Meridiana, la via del tren i el Riu Besós. La identitat de l'espai està molt marcada pel Rec Comtal, el principal subministrador històric d'aigua a la ciutat que encara està actiu. Fins ben després de la guerra civil era un lloc eminentment rural fins que la crisi d'habitatge dels cinquanta va portar molts veïns nous en un procés d'asentament similar al descrit a la pel·lícula, el 47. Posteriorment hi ha hagut noves promocions d'habitatge que també són mostrades al film.

        Historias del buen valle és un documental en l'estil de Guerin no gaire diferent del seu En construcción, Com en el film del 2001, la càmera de Guerin explora l'espai i deixa la paraula als seus habitants. L'univers dels habitants de Vallbona és molt variat al film trobem des del supervivents del passat rural de la zona, als emigrants procedents del sud que feien els seus habitatges de nit, gitanos, exiliats de la guerra ruso-ucraïnesa, una família hindú, caribenys, portuguesos, gent del centre de Barcelona que ha estat expulsada del seu barri i segur que me'n deixo.

        La mostra més gran del talent de Guerin és la seva capacitat per mostrar l'emoció i la poesia que pot haver a les vides comunes, ordinàries i així em sembla difícil no emocionar-se amb escenes com la de l'ancià vidu que recordà la seva dona a les runes del que havia estat la seva casa, ara enderrocada per fer una infraestructura d'aquestes que fan tanta falta i mai no s'acaben de fer, o la parella resident a un dels pisos nous, on la dona, brasilera d'origen italià, s'esforça en preservar la memòria cada cop més feble del seu marit; una guerra en la que només espera la derrota, però en la seva versió més noble. Per tot això, és molt just parlar d'un film humanista en el millor sentit d'aquest terme.

        També és per raons molt molt semblants un film polític. Recordo que quan es va estrenar En Construcción intel·lectuals del sistema mostraren la seva disconformitat amb el que mostrava Guerin perquè allò no era Catalunya. Aquesta objecció valdria encara més per aquest film on la pluralitat que és mostra és encara més gran. Jo, però, en aquest punt vull ser aristotèlic i penso que la ciutat és el lloc on conviuen els que són diferents. I això és el que mostra el film, una convivència que és en ella mateixa una petita civilització. A Catalunya fa temps que parlem molt, massa, de cultura. La insistència en la "cultura" es podria haver dut a la catàstrofe i ens ha dut certament al ridícul. Potser caldria recordar que la civilització és en el fons molt més important que la cultura.

El sonall

     El Sonall és un espectacle de la companyia Projecte Ingenu, que pren com a punt de partida la història de Catalina Muñoz un dona de Palència que fou afusellada, després d'un consell de guerra, el setembre de 1936. Fou enterrada en una fosa comuna duent amb ella el sonall del seu fill. Sobre aquesta fosa comuna es va fer un parc infantil i quan es van descobrir les restes, el sonall va ser restituït al seu legitim propietari, el fill, Martin de la Torre, ja octogenari.

    Aquesta història ens es explicada mitjançant una experiència teatral força allunyada de la concepció tradicional. Els espectadors restem sempre dempeus mentre que que els actors en+s mouen al nostre voltant i utilitzen per parlar una mena de vitrines-pulpits, a més de dos petits escenari,s un a cada cantonada de la nau del taller de pintura del TNC. Els actors no només es limiten a representar els personatges i la seva interacció mitjançant diàlegs, sinó que el cant i especialment la dansa, en el personatge que representa Catalina Muñoz, juguen també un paper determinant. Hi ha una dimensió metateatral en el fet que una actriu fa de narradora però assumint el personatge d'Alba Collado l'ajudant de direcció, responsable de la dramatúrgia i reflexiona constantment entre el lligam de la història de la Catalina i el del seu avi soldat republicà que s'exilià a Xile al final de la guerra civil. També s'utilitzen gravacions al començament, per situar-nos en el context actual de revalorització del franquisme i un fragment del film Ay Carmela, (els actors fan mímica, mentre sentim les veus d'Andrés Pajares i Carmen Maura) per mostrar la campanya contra la república,

    Personalment em va agradar l'arquitectura de l'espectacle, és a dir la interacció entre tots els seus element, que em va semblar àgil i efectiva. No em va satisfer tant però la seva proposta teòrica, en gran part, perquè crec que la qüestió de la memòria històrica té molt de pseudo-problema. Les veus de les persones que sentim al començament no són perilloses perquè ignorin fets com els explicats. Són perilloses perquè normalment la ignorància és fingida i en realitat que passes això no els sembla tan malament.

All the President's men

"Follow the money", la frase més famosa del film que no hi és al llibre de Bernstein i Woodward, però que no per això deixa de ser un  principi metodlògic universal

    Veig All The president's men la pel·lícula d'Alan J. Pakula que explica la investigació dels periodistes Bernstein i Woodward sobre el cas Watergate que acabà amb la dimissió del president Nixon. Han passat més de cinquanta anys i suposa un exercici molt revelador la comparació amb el nostre present. Bàsicament el film és una exaltació del "quart poder" com pilar d'una democràcia que estava fora de qüestió per tothom. Avui el "quart poder" és en gran part una relíquia del passat, el Washington Post és propietat de Bezos i ha perdut lectors de forma accelerada, la noció de democràcia mateixa és qüestionada i mentre que Nixon va dimitir per no a haver de reconèixer públicament que havia comés actes criminals, l'actual president sovint fa ostentació de conductes al marge de la llei. Allò però que potser em sobta més com a filòsof, és el compromís amb la veritat que sembla innegociable per tots els que participen a la investigació, mentre que ara no sembla estar entre les coses que exigim a cap mena de discurs.

    El film fou fet amb un sentit d'urgència molt evident. De fet, estava rodant-se mentre Nixon encara era president i el film es centra en els primers passos de la investigació i la decisió del director de continuar, tot i que no era una aposta clara. L' l'última escena té lloc el dia del segoin jurament de Nixon com a president. Berstein i Woodward són Dustin Hoffman i Robert Redford, dues estrelles de personalitat molt contraposada. Redford fou també el productor. El director és Jason Robards (òscar al millor actor secundari) fent el mateix personatge, Ben Bradlee, que quaranta anys després faria Tom Hanks a la magnifica The Pentagon Papiers. En el film de Pakula, només es esmentada una vegada el molt decisiu personatge de la propietària del diari, (és a dir qui hagués assumit responsabilitats penals), cosa que sembla una indicació de la mentalitat encara molt masclista dels setanta, en la pel·lícula de Spielberg el personatge de la propietària, interpretat per Meryl Streep és central.

    Fora però de la seva indiscutible significació política. Pakula feu un treball molt meritori No és una pel·lícula gens avorrida tot i que la major part del temps veiem gent parlant per telèfon i prenent notes. Allò que fa les escenes apassionant és el treball de la camara amb incomptable tràvelings seguint l'itinerari dels periodistes a la redacció. Seguint el que deia Godard són els tràvelings l'expressió del gruix moral de la pel·lícula. El treball de Pakula té el doble valor de presentar-nos un model de virtut, és a dir idealitzar la figura del periodista, i al mateix temps oferir un mostra quasi documental de com era aquest ofici ja perdut (no és una hipèrbole, el camp de Berstein i Woodward era el periodisme de investigació i cap diari avui es permet pagar uns sous per veure si hi pot haver alguna història)

 

Pere Lluís Font, in memoriam

 

Llegeixo a La Vanguardia avui la notícia de la mort de Pere Lluís Font. Ja feia com vint anys que no ens havíem vist, en un acte de la SCF que no sé el que era, però haviem mantingut un contacte estret a finals de la dècada dels vuitanta i començaments del noranta. Fou el temps en què Jordi Sales era secretari de la SCF i va voler impulsar grups de treball. Un d'ells es va dedicar a la filosofia moderna. Pere lluís fou el cap i una servidora assumí les tasques de Secretària. Vist amb els anys treballar amb Sales i Font era treballar amb dos tarannàs del tot oposats. Sales em digué una vegada que les coses importants s'han de fer, encara que no es puguin fer bé. Per Pere Lluís en canvi el rigor era innegociable. Vist des de lluny hom pot tendir a pensar que Pere Lluís tenia raó. El problema era que aquesta exigència podia arribar a ser paralitzant. En favor de Sales, cal dir a més que en aquell moment històric, tothom tenia molta pressa perquè semblava que hi ha havia moltes, masses, coses a fer. Avui en dia, ja no hi ha pressa i les coses a fer més o menys són les mateixes.

Més enllà d'aquesta tensió estructural no tinc cap mal record del temps que varem treballar plegats. Hagués estat difícil entrar en conflicte amb una persona d'una seriositat i educació tan extremes. Els seus últims anys, alliberat d'una carrega docent que ell mai no es va permetre considerar com un tràmit, són els que han permès fer públic un treball que venia de molt abans. En ells es reflecteix la seva passió per autors com Descartes i sobre tot Pascal. La seva segona passió era per aquest país i la seva llengua. Malauradament al país, poca gent compartia la seva primera passió.

o agente secreto

Aquí a Vilanova fan una projecció de O agente secreto, el film de Kieber Mendonça jr que ha estat un dels èxits de 2025. El film es pot descriure com un thriller que finalment però acaba convertint-se en una exhortació a la memòria històrica. La primera escena ens situa l'any 1977, en el temps de la dictadura brasilera. El protagonista del film és Marcelo un professor universitari que arriba a Recife, la ciutat on resideix el seu fill, a casa dels avis materns, al qual vol recollir per sortir el més ràpidament possible del país, doncs té tots els motius per pensar que la seva vida està amenaçada. El film transcorre en el període en què Marcelo espera els passaports per sortir i és perseguit per uns sicaris enviats per Ghirotti, un mafiós que és també un home del règim.

Hi ha moltes bones coses en aquest film que justifiquen fins i tot la seva dilatada extensió. D'entrada l'escena inicial és un dels millors arrancaments d'un film que he vist als darrers temps. Veiem Marcelo aturar-se en una benzinera, perduda al mig del Sertao. Al costat dels sortidors hi ha el cadàver d'un home que comença a podrir.se i l'encarregat li explica que tot i haver trucat nombroses vegades a la policia, ningú no se n'ha fet càrrec, cosa que atribueix a estar en temps de carnaval. En mig de la conversa arriba un cotxe policia que no té cap interès pel mort sinó que mira d'extorsionar Marcelo de la manera poc subtil, típica d'algunes policies hispanoamericanes. L'escena transmet perfectament una sensació de perill, fruit de una completa anomia, que ja no ens deixarà la resta del film. Com a cineasta diria que la major virtut de klieber és la seva capacitat, heretada potser del cine clàssic americà del que es confessa seguidor, de definir amb molta precisió tots els personatges, encara que siguin molt secundaris. D'aquesta manera assoleix una descripció molt vida de l'atmosfera moral del Brasil sotmès a la dictadura militar. De la mateixa manera que podem destacar l'escena inicial em sembla que cal valorar l'escena final on el protagonista ja és el fill de Marcelo, ara ja adult i doctor en medicina, la qual serveix per posar en primer terme el sentit que Klieber vol donar al seu film. Al final el fill de Marcelo Fernando (tot dos personatges interpretats pel molt carismàtic Wagner Moura), ens confessa que l'única manera en que va poder vèncer el terror que li causava Jaws va ser veure'l. Una llicó que potser ell no és capaç d 'aplicar a la seva vida i que seria les que haurien d'aprendre pobles com el brasiler o l'espanyol. Visualment el film evoca perfectament el color característics de les pel·lícules d'aquella dècada, havent estat rodat en panavisió

 

Principis d'una moral, ja no gaire, provisional

 

1/No sóc ningú

2/ Ningú no és més que jo

3/ De vegades hom pot trobar algú que pensi el primer punt erroni i t'adjudiqui una entitat que no tens. Sovint la resposta a aquesta actitud ha de ser l'agraïment. És un greu pecat però fomentar aquesta il·lusió.

4/ Gaudir d'un benestar raonable passa, en molt bona mesura, per defugir la gent que quan fa introspecció no té clar el primer punt o la que, no havent fet mai introspecció no es permet dubtar de la falsedat del primer punt aplicat al seu cas,