The maltese falcon

 

        The maltese falcon és el primer treball com a director de John Huston, una de les primeres pel·lícules de Bogart com a protagonista (va estrenar el mateix any High Sierra) , segons molts historiadors el primer film negre america i tamb é el primer film de cine negre que vaig anar a veure a la filmoteca del carrer la cera quan era un estudiant de COU. El film és del tot representatiu de la carrera de Huston que sempre va tendir a treballar sobre adaptacions literàries d'un cert, o de molt, gruix. En aquest cas la novel·la de Hammet ja havia estat duta al cine tres vegades, però Huston va tenir el propòsit de fer una adaptació fidel del llibre almenys en tot el que permetia el codi Hays. (el problema de la primera versió, més fidel, és que després del codí Hays ja no era convenient projectar-la públicament) Huston feu un treball on no es notava la seva possible inexperiència i amb un ritme narratiu molt viu que emulà perfectament el dels films que Raoul Walsh estava fent llavors per la Warner. Bogart va tenir el paper perquè no ho va voler George Raft (que l'any següent també refusa ser el protagonista de Casablanca) i prengué potser la millor decisió de la seva vida perquè la seva interpretació de Sam Spade va definir el seu personatge cinematogràfic. A més de Bogart però el film no sería el mateix sense el treball de dos gloriosos secundaris: Sidney Greenstret (debut cinematogràfic amb 61 anys d'edat) i el magnífic Peter Lorre que sempre és el centre de totes les escenes en les que intervé.

una quinta portuguesa

 

        Al cine d'estiu del barri fan el film d'Avelina Prat,una quinta portuguesa. Avelina és una veterana treballadora de la industria cinematogràfica que havia debutat com a directora fa tres anys. El film m'ha fet passar una molt bona estona. Explica la història de Fernando un professor universitari de geografia que és abandonat per la seva dóna sèrbia que el deixa sense dir res ni donar cap indicació. Desorientat vitalment i confrontat amb una absurda tasca docent acaba assumint un altra identitat, la d'un jardiner anomenat Manuel i treballant com a jardiner, la quinta portuguesa del títol, per a una dóna molt cordial i molt enigmàtica. Passen els anys i quan vol vendre el seu pis de Barcelona per fer unes millores a la finca, descobreix que el pis està sent habitat per algú que es diu com la seva dona. Tornat a Barcelona ràpidament i comprova que aquesta persona és sèrbia però no és pas la seva dóna.

        En conjunt em sembla que la quinta portuguesa és una molt bona pel·lícula. Té una precisió a la imatge, fruit d'haver vist molt cine. Els protagonistes principals, Manolo Solo, Maria de Medeiros i Branka Katic estan perfecte en els seus papers. Manolo Solo en un registre semblant a la del darrer film d'Erice, cerrar los ojos, em sembla un presència fílmica molt interessant. Però sobretot allò que més m'ha agradat és la seva dimensió literària, perquè tots els personatges són exemple de desarrelament, però en conjunt el film ens explica que el desarrelament tampoc suposa un destí insuperable i que allò específicament humà es també la capacitat d'inventar-se arrels i allò que pot fer en general la nostra vida bona.

Una constatació i un desfogament

 

Ara que tinc més de seixanta anys i estic fora del mercat i gairebé de tot arreu, puc dir-ho. Cap ensarronada de les que pensa el poder no ha estat tan eficaç ni ha funcionat tan bé com vendre'ns que l'alliberament sexual és un principi fonamental de resistència al sistema, quan els efectes reals són tot el contrari. De fet, aquesta era la conclusió de Foucault al seu tractat de 1976 sobre sexualitat i veritat, però tot i que teoria s'ho sabia tothom, ningú no li va fer massa cas.

El posicionament polític de Sontag

El 10 de desembre de 1977, Sontag escrívia en el seu diari:

Mi postura política siempre en contra. Estoy en contra de: (1) La violencia- las guerras colonialistas y las intervenciones imperialistas. Sobre todo, contra la tortura; 2) la discriminación sexual y racial 3) la destrucción de la naturaleza y del paisaje (espiritual, arquitectónico) del pasado 4) todo lo que obstaculice o censure la circulación + el transporte de personas, arte, ideas.

(sí estoy a favor de algo, es - simple y llanamente- de la descentralización del poder. Pluralidad).

En resumen, la clásica postura libertaria/conservadora/radical. Eso es todo lo que puedo ser. Y más que eso no querría ser. No me interesa "construir" ninguna nueva forma de sociedad ni unirme a ningún partido. No hay ninguna razón por la que deba intentar situarme en la izquierda o en la derecha, ni por la que eso me parezca necesario. Ese no debería ser mi lenguaje

Em sembla una actitud raonablement escèptica i que ara mateix resulta difícil quasi no subscriure completament,

 

Espíritus del presente

         Espíritus del presente és el darrer llibre de Wolfram Eilenberg. Segueix la fórmula dels dos anteriors, tiempo de magos, y n, centrant-se aquí en quatre figures predominats de l'escenari immediatament posteriors a la segona guerra mundial: Theodor W. Adorno, Susan Sontag, MIchel Foucault i Paul K. Feyerabend. Amb l'esquema narratiu del tot consolidat el llibre es deixa llegir molt bé i de manera del tot plaent, finalment però m'he quedat amb una certa sensació d'insatisfacció provocada potser perquè cap dels quatre pensadors evocats em sembla ni de bon tros a l'alçada de gent com Heidegger, Wittgenstein o Weil. La introducció al llibre presenta com a tret comú dels quatre autors l'intent de posar les bases d'una nova il·lustració. Vist el vist sembla que tots coincidiren en el fracàs, perquè de nova il·lustració no hi ha hagut ni sembla albirar-se res de semblant. Tots quatre a més fan palesa la dificultat de pensar des d'institucions consolidades per mantenir el status quo com al model universitari imposat després de la pax americana. Sontag fou potser la més coherent renunciant a aquesta mena de presència, però pagà el preu, prou onerós, d'esdevenir una mena de figura dels show-bussines. No estic segur de que sigui el que volia l'autor però la meva impressió és que després de la fallida de la segona guerra mundial, el que aquests autors ens demostren és que la filosofia ja tenia poc a oferir. Si a més ens fixem en el que en aquest segle ha estat l'intent no tant de revilització com de comercialització, la filosofia com aprenentatge de bona vida, cap d'aquests quatre brillants personatges ens serveix gaire. Cap dels quatre va poder completar l'obra que volia. Potser ho hagués fet Foucault si el SIDA no l'hagués trobat massa aviat, tanmateix moltes de les seves idees bàsiques, això si ho deixa clar el llibre, formen part del conjunt d 'idees que formen part del nostre patrimoni compartit.

La Tempestat a l'hospital de la Santa Creu

Soler sobre la seva feina
 

    A la Biblioteca de Catalunya es representa la Tempestat de Shakespeare dirigida per Oriol Broggi. És una adaptació amb nou actors, per tant alguns han de doblar papers que dura unes dues hores, imagino que retallant alguna escena no essencial. Hi hi diversos punts forts en aquesta adaptació. M'han agradat molt tres coses: primera la disposició de l'escenari que aquest cop abasta una gran part de la sala, senzilla però molt eficaç en la recreació de la illa perduda al mediterrani entre Africa i Europa, la segona, la utilització de la música amb un músic acompanyant en directe la representació i aprofitant la peculiar sonoritat de la kora per evocar l'atmosfera màgica de l'obra. El repartiment és potser irregular però l'obra es fonamenta en molt bona mesura en el treball de Lluís Soler que té tota l'autoritat que cal per ser un Pròsper perfectament creïble sobre l'escenari. Badou Cham, com a Ariel, i el veterà Xavier Boada tenen també moments de molt lluïment

Fa dos anys el TNC va fer una altra representació del tot oposada en esperit, aquí no hi ha cap mena d'actualització ni posada al dia, sinó una confiança plena en les paraules, el vers, de l'autor de Strafford-on.avon. Confiança del tot justificada. Jo tinc una especial afecte per aquesta obra, una de les que va determinar el meu amor pel teatre des de que la vaig veure representada fa vint anys al Globe. Abans d'això però havia gaudit de la lectura de Yates en la seva La filosofia oculta en la época isabelina, lectura clau per descriure l'entrellat ideològic de l'obra on Pròsper és una encarnació de John Dee, el defensor més important a l'època isabelina del que M.A.Granada ens definia com el paradigma màgic-naturalista. Tanmateix més enllà de l'adopció d'un punt de vista renaixentista, l'esperit de l'obra participa del, immediat en el temps, barroc pels dubtes que introdueix sobre les nostres representacions i també amb la reflexió del segle XX, en la seva mirada sobre l'existència humana i per la matateatralitat de l'acte final. Tota aquesta estructura intel·lectual, força complexa, està feta per mantenir un missatge moral no tant complex però del tot indiscutible, com ens recorda Broggi a la presentació de l'obra: considerar la capacitat de perdonar com el major senyal de la potència de l'anima humana,

LIiliana Segre (per acabar M. La fine e il principìo)

 

Aquesta senyora de la foto es diu Liliana Segre i és la protagonista de la tercera part del llibre de Sucrati. Fou una del 25 infants, hi havien 776, que va sortir viva d'Auschwitz després d'haver sobreviscut una marxa de la mort. Sota el braç tenia tatuat el número 75190. Va tornar, va tenir moltes dificultats per tenir una vida normal però va sortir endavant gràcies al seu matrimoni amb Alfredo un advocat catòlic que havia estat dos anys en un camp alemany. Tenen tres fills i ella mai parlà d'Auschwitz a ningú en tot aquell temps. El 1979 Alfredo accepta ser candidat del neofeixista MSI. No és escollit, però el matrimoni entra en una crisi que superarà i Liliana decideix donar testimoni del que foren els camps. Assoleix notorietat pública i el 2018 és nominada senadora permanent de la república italiana, la quarta dona en assolir aquesta distinció. Però malauradament no podem acabar aquí:

La storia de Liliana Segre però, non conosce un lieto fine. A piú di settant'anni dalla sconfitta del nazifascismo, Liliana é ripetutamente oltraggiata dai neofascisti. Riceve ogni giorno duecento messaggi di odio antisemita. Nello 2019 si è, addirittura, costretti ad assegnarla una scorta per proteggerla da possibili attentati alla sua persona. A novanta anni di età, nel terzo decennio del nuovo millennio,nell'Italia odierna una donna sopravvissuta ad Auschwitz è costretta a vivere in compagnia di due carabinieri addetti alla sua salvaguarda.

Ergo, la història explicada per aquests llibres no està encara a prop d'haver arribat al seu final i com diu en la seva dedicatòria, si seguim creient a la democràcia cal preparar-se a lluitar.