Total de visualitzacions de pàgina:

dilluns, 18 de març del 2024

Tradició "Rojiparda"


 

A Paris el mes de gener vaig veure que havia sortit un llibre nou de Jean-Claude Michéa, filòsof que segueixo des de fa vint anys quan vaig llegir el seu l'enseignement de l'ignorance, títol perfectament lúcid i que anticipa molt del que s'ha escrit després. Potser el seu avantatge és que Michea no li dóna als pedagogs més importància de la que realment tenen, poca, i té molt clar, allò que també mostra Galindo per exemple, la destrucció de l'ensenyament forma part de l'ofensiva neo-liberal que es desplega des de l'epòca de Reagan i Thatcher. D'altra banda, Michéa és clarament allò que avui es qualifica com "Rojipardo", algú que refusa el progressisme des de la seva fidelitat a la tradició tant de l'esquerra marxista com de l'anarquista.

Michéa ha abandonat la ciutat per anar a viure a un poble de les Landes, a allò que Giuly, del qual es mostra defensor i seguidor, anomena la França perifèrica. Més endavant suposo que donaré alguna notícia del llibre. Avui només vull comentar un petit punt. La coherència d'aquest refús del progressisme des de l'assumpció de la tradició de l'esquerra real significa pensar alguna cosa així com que "le combat pour une société socialiste décente intègre nécessairement et par definition un "moment conservateur". Jo també ho crec i em sembla que des de la lògica fèrria de partit dels nostres mitjans hom jutjarà aquesta afirmació com una "marcianada" Per això és un consol la llista dels autors que més o menys obertament segons Michéa combreguen en aquesta posició. Hi hauria gent com William Morris, Pier Paolo Pasolini, Albert Camus, Marcel Mauss, Paul Goodman, Walter Benjamin, Pier Georgio Bellochio, Günder Anders, Guy Debord, Jaime Semprun, Cornelius Castoriadis, Christopher Lasch, Symon Leys i evidentment George Orwell ( la reflexió arrenca de la constatació de què aquesta sentència d'Orwell de The road to wigan Pier, "The only possible course for any decent person, however much of a Tory or an anarchist by temperament, is to work for the establishment of socialism" ha estat traduïda així al francès l'únique démarche possible de l'individu raissonable que son temperament le porte vers les travaillistes ou les anarchistes est d'oeuvrer a l'acomplissement du socialisme)


diumenge, 17 de març del 2024

Duel at Diablo


     Veig una tarda duel at diablo, un western bastant singular filmat per Ralph Nelson el 1966. Nelson és un director ara del tot oblidat, però signà diversos films d'èxit en aquella dècada, que ell finalitzà amb un altre western molt popular però fluixet, Blue soldier. Mentre que Blue Soldier era obertament revisionista i de formes gens clàssiques aquest és mig revisionista i moderadament clàssic (molt més del que deixa pensar el trailer que adjuntem, d'altra banda un dels més horribles que he vist mai,  prescindint del fet que té poc a veure amb la pel·lícula). La trama gira entorn de l'esforç d'un destacament de la cavalleria ianqui per tornar a la reserva un grup d'apatxes insurrectes. Els apatxes són cruels i sanguinaris, tot i que el film mai tendeix cap al gore o l'explicitació d'aquesta violència, però els personatges més positius sempre raonen pensant que tampoc se'ls deixa cap altre opció. La pel·lícula està rodada al sud d'Utah i treu molt de partit a aquest escenari únic. Segurament allò més sorprenent de la pel·lícula és el repartiment. El principal protagonista és James Garner, en un rol semblant al de Richard Boone en Rio Conchos. Hi ha una variació significativa. Boone era un home torturat perquè la seva dóna havia estat morta per uns indis. Garner, també explorador, està torturat per la mort de la seva dona índia a mans d'uns blancs. En tot cas, el registres d'home torturat s'esqueia molt més a Boone que no pas a Garner. Al repartiment hi figuren també dos actors europeus, el molt britànic i molt escocès Bill Travers famós per ser el protagonista de Born Free, i Bibi Anderson, que deixà temporalment Suècia i els films de Bergman per assumir el rol d'una dona segrestada pels apatxes primer i després marginada pels seus. El seu marit és Dennis Weaver que també trenca el seu rol habitual fins llavors de comediant per ser el marit de Bibi Anderson, un individu abjecte i covard, i el punt més fluix de la pel·lícula doncs el seu personatge mai no és un antagonista per cap dels altres personatges. La presència més curiosa però, és el segon paper en importància, és la de Sidney Poitier, llavors ja una estrella, guanyadora d'un óscar en un film precisament de Ralph Nelson. Curiosament en un film marcat per la tensió racial entre indis i blancs, la qual es tractada de manera honesta, cap dels altres personatges fa esment ni sembla advertir que Poitier no és blanc. De fet, a la batalla final el seu personatge assumeix el comandament, tot i que no es tracta d'un militar, sinó d'un ex-militar. Més que manca de rigor històric, jo hi veig un cert optimisme del liberalisme americà que, malauradament, els temps posteriors no han confirmat.



dissabte, 16 de març del 2024

Bin das Ich. Kleine Menschen Grosse Fragen


 Un dels camins que  malauradament he perdut en la meva vida ha estat el del cultiu de la llengua alemanya. El setembre del 2000 tenia dos nomenaments del departament d'ensenyament, un com a professor d'alemany a l'Escola del treball i un altre com a professor de filosofia, més o menys, al Vila de Gràcia. Vaig triar el segon i penso que tot hagués estat diferent si la meva tria hagués estat l'oposada. Després viure a Londres em va obligar a esmerçar una bona part del meu migrat capital neuronal a la llengua d'Orwell i l'alemany va quedar del tot arraconat, sense esser utilitzat durant quasi vint anys. Entre les meves poques il·lusions està esmenar això, cosa que passa per recuperar l'habit de la lectura en alemany. Vaig començar amb la relectura de Sebald. És complicada i l'ha ajornat momentàniament en favor d'un text més senzill, el primer llibre de Wolfram Eilenberger, Bin das Ich? Kleine Menschen, grosse Fragen.

Eilenberger és conegut al nostre país per que han estat traduïts al castellà els seus dos darrers llibres: Zeit der Zauberer, on explica en paral·lel les biografies de Wittgenstein, Heidegger, Cassirer i Benjamin, al temps d'entreguerres i Feuer der Freiheit on fa el mateix amb Hana Arendt, Simone de Beauvoir, Simone Weil i Ann Randt. Són llibres ben escrits i gens mancats de rigor filosòfic, a més a l'últim li he d'agrair el descobriment per a mi de Simone Weil. El llibre que ara comentem és molt diferent. En ell es reprodueixen una sèrie de diàlegs filosòfics entre l'autor i la seva filla de cinc anys. Com que jo he estat professor de secundària tota la vida, m'he vist obligat a recolzar el punt de vista de què la filosofia és una cosa que s'ha de fer al batxillerat, per allò de que els nens han d'haver arribat a l'estadi del domini de les operacions formals per seguir bé l'assignatura. Tanmateix ara, sembla que aquest estat ben bé ni quan comencen ni quan acaben el batxillerat està al seu abast. D'altra banda l'opinió predominant és que no cal que hi estigui. Atès això, potser els nens de cinc anys tenen l'avantatge de què encara no estan gens alienats a diferència dels que han patit les diverses formes de socialització primaria i secundaria.

Molts dels primers diàlegs giren entorn de la relació entre la nena i la seva amiga imaginaria. El pare li segueix la història i així la nena es va introduint en els misteris del judici modal. De fet, el tenir amics imaginaris és un punt que poden tenir en comú els filòsofs i els nens de cinc anys. Si més no sabem que el més original i prototípic dels filòsofs tenia també un amic imaginari, al qual anomenava daimon. Obres cabdals com les Meditationes de Prima Philosophia o la Phänomenologie des Geistes es deixen entendre molt bé si les considerem com diàlegs amb amics imaginaris.

Tots els capítols estan centrats en preguntes a les quals el filòsof no té resposta. Això que és obvi no és fàcil però per a aquest filòsof en quant fa de pare. Penso a preguntes com, perquè està Noah malalt, un nen de sis anys que té un càncer, on és l'avi ara, poc després d'haver traspassat, o on seria jo si tu i la mama no us haguéssiu conegut mai. L'experiència del filòsof fent de pare em sembla que pot ser entesa com una barrera contra el lliurament a l'escepticisme i el nihilisme que es pot seguir de l'ús estricte de la raó. Cal trobar sentit ni que sigui inventat De la mateixa manera, aquesta experiència paterno-filosòfica deixa molt clara la impossibilitat d'educar des de l'ideal, ni que aquest ideal sigui l'imperatiu categòric. A mi personalment el llibre m'ha ajudat a veure una cosa important: si bé és cert que en un món sense substància la noció de jo no té cap mena de solidesa en quan deriva d'aquesta, si que pot tenir-la en quan deriva de la noció de relació. L'amistat, gènere que inclou també com a possibilitat la relació amb la família, no és accident sinó essència, l'únic principi d'identitat possible i plausible, així hom podria dir que som els amics que tenim

divendres, 15 de març del 2024

La disputa

    Al Romea assisteixo a una representació de l'obra La disputa de Jean-François Prévand. El teatre està gairebé ple, cosa que no passava ni de lluny les darreres vegades que hi vaig anar a aquest teatre i l'ambient és de gran ocasió, perquè, agradi més o menys, Flotats, el protagonista i també el director de l'obra, es història viva del teatre català. Flotats es mostrà d'altra banda en una forma envejable per un home de 85 anys, perfecte en la seva dicció, la seva entonació i el seu ritme. El seu paper és el de Voltaire i el seu antagonista, només hi ha dos personatges, és la figura de JJ. Rousseau interpretat per Pep Planas. L'escena representa el saló de la casa de Voltaire amb un tapis presidint l'escenari i mobiliari de l'època. Voltaire rep una visita, ni esperada ni desitjada, de Jean Jacques. No és una visita de cortesia sinó amb un objectiu molt concret. Rousseau ha estat la víctima d'un libel difamatori contra la seva persona i vol esbrinar qui ha estat l'autor. Primer manifesta que aquest pot ser algú conegut per Voltaire, l'acció s'esdevé al retir rural de Voltaire tot just a la frontera entre França i Suissa i Voltaire és un home social que coneix tothom, però després les seves sospites es centraran en Voltaire mateix.

        La discussió entre tots dos dóna peu llavors a que ventilin les seves diferències tant teòriques, com de personalitat i de tarannà. Si ens fixem al punt de vista de Voltaire l'obra podria ser presentada com una comèdia, des del punt de vista de Rousseau té molt més sentit parlar de tragèdia, doncs Rousseau era un home amb mania persecutòria, al qual li passava el pitjor que li pot passar a qui té aquesta afecció: ser perseguit. És un gran mèrit de la direcció de Flotats i del treball dels dos actors que el públic seguís amb interès i passant-s'ho prou bé, un diàleg centrat en temes tan abstrusos com la realitat de la providència o el valor del progrés. Jo també m'ho vaig passar molt bé, però des de la meva òptica no del tot imparcial. Quan he fet classe de segon de batxillerat o COU, 34 anys, sempre he intentat assumir la filosofia de l'autor que em tocava explicar. Amb ningú m'ha costat tant com amb Rousseau. Quan sortíem em preguntaven si potser no està massa caricaturitzat el personatge. Es referien a la seva vestimenta durant l'obra, un caftan armeni que tanmateix és còpia de la que du en el més icònic dels seu retrats. Més enllà del detall, crec que l'aproximació més positiva que podem fer vers el personatge de Rousseau és que era un malalt psíquic i la més negativa és que era un home mancat, malgrat la seva retòrica sobre la virtut, d'una consciència moral ferma. Voltaire, per contrast, apareix com una figura més enraonada, tot i que el retret de Rousseau, el fet que una part de la seva fortuna provingués d'inversions en el mercat esclavista, era cert i ens diu tant sobre el personatge com sobre el que històricament és la il·lustració. Tanmateix potser allò que no reflecteix l'obra és que, malgrat ser l'individu feble, moralment culpable i socialment obscur, el gran filòsof és Rousseau. La idea sobre la que gira el discurs i el relat de la acció de Voltaire, la noció de Tolerància, està manllevada de Locke com moltes de les seves concepcions. Rousseau tingué una originalitat molt superior a la dels altres companys autors de l'Enciclopèdia, també, i això sí queda ben expressat a l'obra, una responsabilitat, perquè l'ensenyament de Rousseau, com Voltaire veu bé, es pot fer servit molt bé per l'autojustificació i pensar que la culpa sempre és d'un altre, ja sigui la Societat o la Providència, un vici que ha esdevingut un tret definitori de l'home modern.

 

dijous, 14 de març del 2024

Vidas Baratas. Elogio de lo cutre


 

    Llegeixo Vidas baratas. Elogio de lo cutre, un conjunt d'assaigs d'Alberto Olmos centrat en aquest concepte que des de sempre hem utilitzat de manera generosa i no sempre amb rigor, Per això la primera part és filològica, i analitza l'etimologia del terme, prou incerta tot i que la més probable apunta al francès croute, és a dir crosta, derivada a la seva vegada del llatí crusta. Rastreja el seu ús a la literatura espanyola que comença amb la Filosofia del espíritu y el corazón del pucelà Àngel Sànchez el 1785. El terme no té gaire presència a la literatura posterior i la més important hi és al títol d'un conte d'Emilia Pardo Bazá, las cutres Després analitza l'ús contemporani del terme que es pot comprovar a Google i estableix la diferència amb conceptes propers però no coincidents cañi, cursi, hortera, costroso, rancio, rústico o Kitsch.

    La segona part està dedicada a l'exploració i la identificació d'allò cutre Així els capítols estan dedicats a les segones residències, els barris, les revetlles, les manufactures cutres i les manufactures familiars. Al capítol de les manufactures ocupa un lloc preferent el Duralex i a la darrera, les gasesosas Olmos, que començà a fer el seu avi i segueix fabricant el seu oncle.

    La tercera part exito cutre es centra en fenòmens del nostre temps als qual l'ús del cutrerio els ha donat un exit fefaent. Alguns em són desconeguts, el novel·lista Manuel Vilas o el còmic Ignatius Farray i d'altres sí que els conec i em semblen ben portats com el polític Pablo Iglesias, del qual es remmemorà el seu esmorzar televisiu amb Ana Rosa Quintana. El capítol sobre Ignatius Farray acaba amb una reflexió sobre allò cutre en l'espectacle que inclou una sentida evocació del programa Plàstic i la confessió de l'autor de ser un seguidor del Chiringuito de Pedrerol.

        M'ho he passat bé llegint aquest llibre. Olmos és un bon escriptor, un observador atent de la realitat i està dotat d'un fi sentit de la ironia. Però allò que més m'agrada del llibre és la seva opció moral. Aquest elogi del cutre acaba en el fons sent una reivindicació, des del meu punt de vista, de la common decency orwelliana, doncs la definició essencial d'allò cutre és que significa sempre el menyspreu a la bona vida tal i com la presenten i l'entenen els spots publicitaris; d'una manera humil. però ferma, triar allò cutre és l'inici d'una actitud de resistència. Presentat d'aquesta manera la noció de cutrerio està indissolublement vinculada a la noció de nostàlgia, doncs a poc que gratem, almenys la gent de la meva generació, tots tenim un record, en el meu cas entranyable, d'uns avis que tenien les seves virtuts i els seus defectes, però consumistes no eren.






dimecres, 13 de març del 2024

Últimes reflexions sobre els Watson


 

        La meva assistència a la representació dels Watson fou prou satisfactòria com perquè reprengués el costum londinenc d'adquirir el text escrit de l'obra representada i així he llegit la versió de l'obra publicada amb motiu de la primera representació a Chichester fa quatre anys. Això m'ha permès una altra estona de gaudiment de la que vull destacar quatre coses. La primera és que aquest original és una mostra de gran talent literari per part de la senyora Wade, la qual se'n surt molt bé expressant la trama de la novel·la amb uns diàlegs lacònics, precisos i que sonen del tot contemporanis. La segona i la tercera tenen relació amb les incursions a la Filosofia que fa l'obra. De totes dues vaig parlar al post anterior. La primera és el moment en què Emma se n'adona que no és un personatge, és a dir que no és ben bé real sinó un fruit de la ment, primer de Jane Austeen i després de Laura Wade, i que, per tant, la seva consciència de ser Emma no prova ni assegura res. Possiblement aquest moment és la millor escenificació que he vist del drama filosòfic que hagués hagut de viure Descartes si l'haguessin plantejat l'objecció de Spinoza al Cogito (De l'existència del pensament s'infereix la realitat del propi pensament en ell mateix però de cap manera la de la pretesa cosa que pensa. "Jo penso" no s'infereix de "hi ha pensament"). Un esplèndid conte de Borges també fa aquesta constatació, però l'avantatge de Wade és que em resulta més propi inserir-lo en una comèdia.

L'altre moment és el de la discussió sobre filosofia política, el debat del 13 personatges sobre si cal seguir Hobbes, acceptant la sobirania de Wade, o Rousseau, prescindint de l'autor- Déu. Aquest debat podria sembla extemporani i de fet la pròpia Wade sembla corrobar-ho quan el seu personatge diu en aquest moment que potser ha fet massa investigació de contextualització. Jo, en canvi, el veig molt oportú perquè al capdavall és un diàleg entre ficcions. No és menys versemblant l'escena dels personatges del Watson decidint com ha de seguir la seva història, que la dels hipotètics primers humans cavil·lant sobre si signen o no el contracte social. L'esperit de Hume no s'ha esvaït del tot de la cultura britànica contemporània.

El darrer punt important té a veure amb el destí d'Emma. Sembla que Jane Austeen volia que es casés, per amor, amb el reverend Howard. Laura Wade no pensa que aquest sigui un bon destí per a la noia i per això la seva Emma troba el reverend massa calvinista (suposo que de fet és anglicà) i refusa aquest matrimoni. El camí de la dona ja no passa pel matrimoni i Emma al final es fa escriptora. Tanmateix aquest resultat és un progrés discutible si pensem al que explica per exemple el entusiasmo de Remedios Zafra. Fora d'unes poques happy few, la vida de les lliurades a una vocació intel·lectual sembla tenir no menys carrega ascètica que la d'esposa d'un reverend anglicà o de les adreçades al convent, el camí que li hagués tocat a les germanes Watson si haguessin nascut a la península ibèrica.

dilluns, 11 de març del 2024

La sociedad decadente


 

        La sociedad decadente és un assaig de Ross Douthat, publicat en castellà per Ariel. Hi arribo per la recomanació d'Emmanuel Todd, que el considera un dels analistes més aguts de la situació contemporània. Douthat és columnista al New York Times i té una amplia trajectòria a l'escena periodística dels EEUU. Malgrat la recomanació de Todd, el seu assaig no és ben be coincident. Sí que ho és en el diagnòstic, vivim en una societat decadent i estancada, però Douthat creu que aquest estancament i aquesta decadència poden perllongar-se durant molt de temps. Veu molt més probable una mort lenta, si voleu extremadament lenta, que no pas un col·lapse. Aquesta societat té molt poca energia per pensar en alguna cosa així com una revolució, imprescindible per sortir de l'estancament per tant el propòsit del futur es el de com fer la decadència sostenible

El llibre es divideix en tres parts i una introducció. Aquesta es diu el cierre de la frontera, títol amb un regust tan americà com el Malboro. La frontera és evidentment el mite des del que s'explica la història d'Amèrica, el western com constant eixamplament de la frontera, però més enllà dels EUU té un altre significat per la generació de Douthat que, si fa no fa, és la meva: la frontera és l'espai més enllà de l'orbita terrestre. Quan jo era petit els nens volíem ser astronautes i allò descrit a 2001, viatges comercials a la lluna i exploració de llocs com Júpiter, semblava una hipòtesi versemblant. El fet cert és que quasi seixanta anys després del film de Kubrick s'ha fet poqueta cosa i per Douthat és un fet rel·levant en quant que, més enllà de l'interès científic, l'aventura espacial oferia un sentit a l'esdevenir històric de la humanitat. En comptes d'això, el que ens ha vingut és el fi de la Història, la predicció de Fukuyama que Douthat considera correcta, perquè allò cap el que apuntava Fukuyama no era que deixessin de passar coses, sinó que resultés impossible trobar horitzons nous. Després de la introducció la primera part del llibre fa una anàlisi de la nostra situació, que queda expressada molt clarament amb els quatre substantius que donen títol a cadascun dels capítols: Estancament, Esterilitat, Esclerosi i repetició. Dos conceptes són els que m'han semblant més interessants d'aquest desenvolupament, d'una banda la desaparició de la noció de sublim tecnològic, molt viva fins potser la década dels vuitanta (Insisteix molt a que fora d'Internet, els canvis produïts no ha estat tan grans; entre un apartament d'ara i un dels noranta, les diferències són inapreciables en comparació a les que hi havia entre un apartament dels vuitanta i un dels cinquanta). L'altra és la noció de postfamiliarisme relacionada amb el nostre hivern demogràfic. Allò que històricament havia estat una situació excepcional, individus sense cap mena de lligams familiars, ara està esdevenint majoritari. Il·lustra la noció d'estancament cultural a partir d'una anàlisi del Film Back to the future (Douthat és també crític de cine) tot assenyalant que el film funcionava a partir de l'existència d'un abisme, sobre tot moral, entre l'Amèrica dels vuitanta i la dels cinquanta, que de de cap manera es dóna entre els vuitanta i el nostre temps. De fet, les guerres culturals són essencialment les mateixes des de fa seixanta anys i tot segueix, des del seu punt de vista, entorn del problema de definir un pensament post-religiós que no pot conciliar el seu únic suport teòric possible, un materialisme neo-darwinià, amb un liberalisme basat essencialment en conceptes metafísics i dogmes morals cristians.

La segona part, decadència sostenible, presenta el seu pronòstic sobre la nostra decadència que ell creu serà administrada per un estat policial, l'estat policial rosa, que mantindrà un respecte formal a l'individualisme i als drets humans. La fita fonamental serà protegir la capacitat individual de consumir i sentir plaer i també la seguretat personal, el preu a pagar serà la restricció de les llibertats de culte i expressió així com tota participació a la vida cultural que no exclogui el sacrifici de la privacitat. Aquest estat policial eliminarà parcialment la idea de la separació entre públic i privat substituint-la per relacions binaries de salut/ malaltia o o seguretat/perill. Aquest plantejament serà recolzat per una esquerra que el veurà amb conformitat amb el seu programa de justícia social. L'estat policial no es fonamentarà tant a la policia pròpiament dita com a les possibilitats d'escapisme proporcionades per l'entreteniment virtual que serveix par apaivagar tota temptativa de rebel·lió tant als adolescents, com als post-adolescents amb dificultat d'integració en el món laboral. La realitat virtual pot fer perfectament l'efecte de la planta del loto descrita a l'Odissea i on no arriba l'entreteniment virtual es pot comptar amb el reforç de les drogues, tant les receptades pels metges com les que trobem a les cantonades. Aquest liberalisme administrador de la decadència es configura com la solució política universal, tot i que podrà haver variacions en el grau de nacionalisme i autoritarisme

La tercera part, las muertes de la decadencia, explora possibles alternatives, les quals poden anar des de la possibilitat que els problemes ecològics no siguin manejables, a què hi hagués una possibilitat de superació de la decadència que s'hauria de produir mitjançant una vigorització del progrés científic acompanyada d'un renaixement religiós, coses que només poden donar-se, segons l'autor, des d'una creença en què l'univers està estructurat, és intel·ligible i que hi hi ha alguna manera d'esbrinar els seus secrets. Aquest renaixement religiós no tindria com a nucli cap país Occidental, sinó potser una Xina, on el cristianisme és l'única força d'oposició real al règim, o una Africa on la religió no està retrocedint sinó avançant.

De vegades, Douthat està massa centrat en allò que ell millor coneix, la política americana, però tot plegat el llibre resulta suggeridor, intel·ligent i una bona resposta enfront del panglossisme del nostre temps, representada per gent com Pinker.