Hume's philosophy of religion

Hume's philosophy of religion de J.C. A. Gaskin és possiblement l'assaig definitiu sobre la qüestió enunciada en el títol i una lectura del tot obligada tants als interessats al pensament de Hume com als preocupats per la filosofia de la religió. El llibre ofereix un anàlisi molt exhaustiu dels textos de l'obra de Hume relacionats amb aquesta problemàtica, és a dir, els diàlegs sobre la religió natural, la història natural de la religió, les seccions X i XI de la investigació sobre l'enteniment humà i els dos assaigs que va retirar de les four dissertations i que varen publicats pòstumament com els diàlegs: sobre el suicidi i sobre la immortalitat de l'anima

La lectura de Gaskin és extremadament acurada i molt completa en intentar donar compte de totes les possibilitats d'interpretació. La seva finalitat essencial és mostrar el caràcter fundador de Hume en aquesta noció. Ell no fa filosofia des d'una posició religiosa, o anti- religiosa que seria el mateix, sinó que intenta mirar el fenomen religiós des de fora, tasca que fins llavors no havia estat efectuada. No menys important és fixar la posició del propi Hume que per Gaskin no és ni l'ateu radical imaginat per l'església escocesa, ni molt menys el creient moderat que, amb poc èxit, de vegades simula ser. Per Gaskin, Hume és un "deista atenuat". Allò que ell concedeix és que sembla haver un ordre en el món i que la concepció que podem tenir d'aquest ordre pot fer pensar en alguna analogia amb la ment humana. Això, però, no té res a veure amb postular l'existència d'un ser omniscient, omnipotent o supremament bo. L'assentiment que es pot donar des del pensament de Hume a l'existència de Déu, està doncs mancat de valor per qualsevol religió teista. Des d'aquest principi deriven quatre principis fonamentals:

1. L'observació dels preceptes religiosos està mancada de tot sentit, amb l'excepció dels que promouen la virtut

2. Aquests preceptes estan tan mancats de sentit que tampoc cal preocupar-se en absolut per ells.

3. Cap qüestió moral controvertida ha de referir-se a la decisió de l'autoritat religiosa, pel contrari, la referència ha de ser les necessitats i la felicitat de la gent.

4. Com es diu al final de la investigació, tot raonament teològic només pot ser sofisteria i il·lusió.

D'altres opinions mantingudes foren igualment importants però no es dedueixen del "teisme atenuat":

1. L'origen bàsic de la religió és la por al desconegut i per això la seva expressió més comuna és la superstició

2. Si hi hagués una veritable religió seria personal, discreta i només serviria per reforçar la moralitat

3. la supressió del sacerdoci seria una clara millora per a la humanitat.

4. No hi ha revelació, ni res que se li sembli-

5. No hi ha vida després de la mort

El llibre està dividit en dos parts: La primera, religió natural i creença natural, té com a eix una lectura dels diàlegs. Fa un tractament exhaustiu de l'argument del disseny intel·ligent i del problema del mal, els quals constitueixen el centre efectiu dels diàlegs. Molt important en el marc dels estudis sobre Hume és l'esforç fet per Gaskin per mostrar que la creença en Déu no pot ser una de les creences naturals, com l'existència dels objectes externs, a les que Hume sembla referir-se en la seva obra. La segona part, Religió revelada, històrica i personal, analitza la resta de textos i finalment la Història que constitueix el text fonamental per a mostrar les corrupcions causades per la religió

El  llibre constitueix un molt bon company per aprofundir en la lectura dels textos als que he fet referència al començament. Gaskin a més estava perfectament familiaritzat amb les lectures més influents del moment. Certament, el llibre és una mica anterior a l'aparició de "The New Hume" però no crec que els punts de vista introduïts per aquesta corrent puguin afectar gaire el treball de Gaskin. Més rellevant és que tot i que Gaskin només vol escriure del que ha decidit que li toca escriure, si dona prou indicacions per mostrar que el tema de la filosofia de la religió és d'alguna manera el nucli de la reflexió de Hume. Especialment interessant i suggeridora és la hipòtesi de què l'assaig de 1751, sobre la immortalitat de l'anima, era originàriament la part final de capítol del Tractat dedicat a la immaterialitat de l'anima,

 

Before the devil knows you're dead

   Before the devil knows you're dead és el film amb que es van tancar el 50 anys de carrera de Sidney Lumet. Els protagonistes són dos germans, Andy i Hank. El primer és aparentment un executiu d'èxit, mentre que el segon gairebé no té on caure mort. La prosperitat d'Andy és però pura façana i en realitat, està tan necessitat de diners com el seu germà i per això li proposa robar la joieria dels seus pares, un cop fàcil que els permetrà recuperar-se i no perjudicarà als seus progenitors, perquè per això hi ha assegurances. L'atracament però no surt bé. Hank delega el treball en algú més professional que utilitza un arma de foc real. La conseqüència és la mort de l'atracador i la de la mare, no podent endur-se res. Tot i que en principi ningú els pot relacionar amb el robatori, el pare trobarà un vincle quan acudeixi a un antic conegut, perista, al qual el fill gran li havia anunciat que li proporcionaria material aviat. La venjança del pare és implacable.

Lumet explica aquesta història de manera no lineal en el temps i amb la tensió que havien caracteritzat els seus millors treballs. Es recolza en un repartiment de gran qualitat: els dos germans son Philip Seymour Hoffman i Ethan Hawke, el pare és Albert Finney i tanca el grup familiar Marisa Tomey, esposa del germà gran i amant del germà petit. Potser allò que em resulta més interessant és la comparació amb el film que obria la carrera de Lumet; twelve angry men, potser el més recordat dels seus títols. El film protagonitzat per Henry Fonda certament no tenia res de nihilista. Allò que s'escenificava era el triomf del diàleg, cosa que vol dir de la democràcia en el sentit més pur del terme. Personatges antagònics socialment construïen un discurs acceptable des del respecte a uns valors fonamentals. L'univers de aquest darrer film és un univers del tot anòmic, on els personatges no poden practicar res el diàleg, no tenen gaire a dir-se i són capaços de relativitzar o treure importància a un fet tan horrorós com haver mort la pròpia mare. La importància dels diners anul·len qualsevol mena de sentiment moral. Possiblement com extrem i final tots dos films són del tot coherents amb la trajectòria de Lumet, un dels cronistes de la decadència americana més lúcids i compromesos.

 

Scarlet Street

 L'altre dia deia que potser You only live once i The Big Heat eren els dos millors treballs de Lang a la seva etapa american. Tornant a veure Scarlet Street el judici sembla potser precipitat . Com faria anys després amb la bete humaine el film és un remake d'un film de Jean Renoir, la chienne. Els drets havien estat comprats per Lubitsch que volia refer-la però no trobà la manera, mentre que Lang se'n sortí gràcies, com ell mateix reconeix, al treball com a guionista de Dudley Nichols. La pel·lícula explica la història de Cristopher Cross,(Edward G. Robinson) un home que du una vida gris, treballant com caixer d'una banca i molt mal casat amb una autèntica harpia. L'únic moment de felicitat li arriba els diumenges quan pot dedicar-se a la seva passió: la pintura Un dia per atzar coneix una noia molt atractiva Kitty (Joan Bennet) que veu l'ocasió per treure profit. Ell l'entabanarà li farà robar diners de la seva empresa i després s'apodera de la seva obra que comença a ser reconeguda després que el seu novi-macarró Johny (Dan Duryea) intenti vendre els quadres de Cris després de robar-los. De fet, ella els signa i es reconeguda com una gran pintora, cosa que fa del tot feliç Cris, totalment enamorat de la noia i satisfet de què la seva obra tingui un reconeixement encara que ell romangui ignorat. Quan Cris se n'adoni de l'engany comés assassinarà a la noia, en una escena de gran brutalitat i deixarà que Johny acabi a la cadira elèctrica acusat de la mort de Kitty.

    Walter Wanger era possiblement un productor menys autoritari que Manckiewiz i li va permetre el retorna a l'estil impressionista que no va poder ser possible a Fury i la veritat és aquí funciona molt bé quan es utilitzat a la darrera part de la pel·lícula, la millor en un film que no té cap escena que no sigui bona. Lang assolí aquí trencar una de les normes més clares del cinema americà, perquè el criminal no es legalment castigat, tot i que sí ho és des d'un punt de vista moral i psicològic. Si el tema langià per excel·lència és de la inexorabilitat del destí, en pocs moments aquest es mostrat amb tanta crueltat com quan veiem a Cross, convertit en un captaire dels que dormen a Central Park, sentir com un dels seus quadres, el flas autoretrat de la noia, ha assolit un valor de deu mil dòlars

Along the great divide

     Along the great divide és el primer western interpretat per Kirk Douglas i fou dirigit per un dels clàssics de Hollywood, Raoul Walsh. Douglas interpreta un marshall que atura el linxament d'un home acusat d'haver matat un altre i robar-li el seu ramat. L'home només reconeix el segon fet. El mort és el fill del cacic local que no està conforme amb esperar la sentència d'un tribunal i comença la cacera del grup format pel sheriff els seus dos ajudants, un de lleial i altre no tant, el pres, la seva filla i més tard el germà de l'home mort.

    No especialment recordada, ni considerada, along the great divide és una molt bona pel·lícula; més un bona pel·lícula que un bon western perquè l'enfocament psicològic dels personatges fa pensar més en film noir que no en el western. D'una banda, tenim el marshall mogut a fer complir la llei per damunt de tot, però que en el transcurs de la pel·lícula s'ha d'enfrontar a consideracions que podrien aconsellar transgedir-la, des de l'amor naixent per la filla del presoner (Virginia Mayo) al fet cert que les possibilitats d'un judici imparcial són gairebé nul·les. A més, el seu judici està alterat pel fet de no haver ajudat a aturar un linxament, mentre que el seu pare es va deixar la vida fent-ho. De l'altra, el segon personatge, el presoner, també és força ambigu. A diferència d'altres films, no és innocent, ni culpable, perquè reconeix el robatori. A més el film mostrarà que és un mentider compulsiu i no està mancat d'un punt de crueltat. És pel meu gust, el millor personatge del film i a això contribueix que estigui interpretat pel gran Walter Brennan. La part final de la fugida és especialment dura quan han d'acabar de creuar un desert, potser a cap altre film la letalitat de l'ambient desèrtic s'ha mostrat amb tanta força, i tots els expedicionaris estiguin disposats a aliar-se en contra d'un Douglas que només pot aspirar a seguir vivint mentre es mantingui despert. El film dura 90 minuts i quan recordes les accions que han tingut lloc te n'adones que això donaria per a una sèrie de bastants capítols avui en dia.

Perfecció, mandra i llei moral

 

        Per què pensem que les lleis generals equivalen a la saviesa? O, dit altrament perquè associem la idea de perfecció de l'univers a un pla prèviament determinat i establert. Philo es pregunta això a l'onzè diàleg sobre la religió natural i és una pregunta interessant. No crec que ningú hagi establert una prova lògica o semblant d'aquesta superioritat, però potser no ha calgut. Molta gent d'entrada tendeix a pensar-la, de fet a sentir-la, com a evident. En un petit grup de gent, els inclinats a la filosofia, potser això que du a pensar així és el pes de la Hybris. Si hi ha una estructura previa intel·ligible, la podem pensar al nostre abast i això legitimaria una pretensió a la divinitat, més o menys intensament, sempre present. Potser més important però al capdavall, és una patologia que sí afecta a la major part de la humanitat: la mandra. Unes lleis generals són fàcils de veure com el fonament de d'un codi moral etern i inalterable. I això agrada molt potser perquè en el fons hi ha l'esperança que el codi ens permeti estalviar-nos la tasca de pensar. Em sembla, ho hem d'acabar de parlar, que el meu amic JJSL no pensa gaire diferent.

Monkey Bussines de Howard Hawks

     Monkey Bussines és la darrera comèdia que va rodar Howard Hawks amb Cary Grant. Grant fa aquí un registre semblant al de Bringing up Baby, tornant a interpretar un cientific, en aquest cas un químic. Barnaby Fulton és un home obsedit quasi patològicament amb el seu treball, cosa que repercuteix en el seu matrimoni amb Edwina (Ginger Rogers), relació força refredada. El seu objectiu és crear un elixir que permeti el rejoveniment i no acaben de reeixir. Un vespre un dels ximpanzés utilitzats com subjecte experimental surt per atzar de la gàbia i jugant amb els productes químics fa una barreja que té l'efecte recercat per Fulton. L'elixir acaba al dispensador d'aigua freda i primer Barnaby, després Edwina i finalment tots dos acaben sentint els seus efectes. Primer Barnaby esdevé, psicològicament, un jove de vint anys, Edwina encara es farà més jove i finalment tots dos retrocediren a la seva infància. Cadascuna d'aquestes transformacions generarà situacions cada cop més caòtiques

    Menys contundent que les altres grans comèdies de Hawks perquè li costa una mica arrencar, en els seus millors moments, que són molts, recupera l'esperit anàrquic i antiintel·lectual de Bringing Up Baby. En totes dues l'eina més important és el treball de Cary Grant, però en aquest film està acompanyat per un repartiment molt eficaç: la ja esmentada Rogers, una gran actriu de comèdia, el característic Charles Coburn fent amb estil l'enèsima variació sobre el personatge del vell verd obsedit amb una sercretària que no pot escriure a maquina, cosa que ell justifica dient que "qualsevol pot escriure a maquina", interpretada per Marilyn Monroe. Hawks es riu dels intel·lectuals, de la gent seriosa en general i es mostra força escèptic amb la consideració ideal de la joventut. Com afirma Wood en un article de fa anys, Bannaby i Edwina no tornen a ser els joves que eren sinó els joves que potser havien desitjat i no s'havien atrevit a ser. El problema de la felicitat humana no serien els anys , l'envelliment, sinó la nostra facilitat per justificar tota mena mena d'autorepressió, altrament dit, la manca de lucidesa.

Acabant amb Fernández Liria: Catalunya i l'informe PISA

        A Escuela o Barbarie Fernández Liria explicava blanc sobre negre perquè el poder real volia acabar amb l'ensenyament públic i certament es va posar amb determinació. A Contra la Ilustración oscura assenyala que l'esquerra, justificant-se en pensadors com Foucault per exemple, mai no va entendre la importància de l'ensenyament públic com a element bàsic de l'arquitectura institucional il·lustrada. Aquestes dues coses expliquen en general la política general del departament d'ensenyament quan l'esquerra ha estat al poder  (Recordem que a Catalunya a tothom li agrada pensar que és d'esquerres, encara que no tingui cap intenció de fer polítiques d'esquerres) i coses concretes com que Illa mantingui en el càrrec la Consellera d'ensenyament tot i que s'hagi donar una negligència imperdonable com l'esdevinguda en les proves PISA. L'únic manera de donar sentit a la seva negativa de relevar  la consellera és que se li'n fot PISA i se li'n fot l'ensenyament públic.