The Killers

         Torno a veure The Killers, en la versió de 1946 de Robert Siodmak ( hi ha un altre igualment memorable de Donald Siegel a la dècada dels seixanta). El film desenvolupa una historia d'Ernest Hemingway i de fet el nom del nobel americà és el primer que apareix als títols de crèdit. Siodmak no figura entre els directors americans conceptuats com gran autors. Possiblement això no li amoïnava perquè ell confessà ser un home feliç en el seu període com assalariat de la Universal i quan el sistema es trencà deixà Hollywood. Abans d' Amèrica però havia fet moltes pel·lícules a França i a Alemanya on havia començat la seva carrera de director treballant en col·laboració amb Billy Wilder.

    The Killers és el més recordat dels seus films i una de les millors obres del cine negre americà. L'originalitat del film rau en què explica la història al reves. El film comença amb la mort del seu protagonista que es deixa pràcticament matar per dos pistolers sense cap voluntat de resistència. Com que havia un segur de vida, un agent de la companyia investiga la seva mort, per esbrinar que ha passat. L'escena inicial quan els dos pistolers (un d'ells és William Conrad que després seria molt famós a Espanya com a protagonista de la sèrie televisiva Cannon) entren al petit restaurant on acostuma a sopar i intimiden el personal i els clients del centre segueix sent de les més tenses mai rodades a Hollywood. La pel·lícula revelarà que la causa de la mort de l'home, un ex-boxejador anomenat "el suec", és una traïció amorosa, provocada per una dona certament dolenta. El film es situa com un noir d'inspiració clarament romàntica, i en aquest sentit és prou diferent dels que farien altres directors del gènere amb la mateixa procedència que Siodmak com Lang o Wilder. El film serviria tot ell per ensenyar com enquadrar els personatges i en aquest sentit Siodmak es revela com un artista excepcional. El film però en gran part ha quedat en la memòria cinèfila pels seus protagonistes. El suec fou interpretat per un jove que debutava com a actor, Burt Lancaster, el qual interpretà un paper més aviat allunyat de la que després seria la seva imatge més habitual. Hi ha molts films americans sobre perdedors, però pocs amb un perdedor tan perdedor com el suec. L'agent d'assegurances és el personatge sobre el que s'articula la narració i ho interpreta Edmond O'Brien, de solvència indiscutible i la noia era Ava Gardner, que només tenia 24 anys i tenia més fama pels seus matrimonis (amb Mickey Roonie i Artie Shaw) que no pas pels seus treballs cinematografics. Aquest fou el seu primer paper memorable i la seva presència és impressionant i indescriptible.

The Holdovers

 

    The Holdovers és el darrer treball del cineasta Alexander Payne, un home que dilata molts els seus treballs. Jo no l'he seguit gaire, recordo haver vist, curiosament, a Madrid, los descendientes, que no em va acabar de fer el pes. En canvi, va ser molt més positiva la revisió de Nebraska de la que parlava fa poc. The Holdovers em va deixar una impressió bastant propera a la de Nebraska, L'acció s'inicia en una High School d'elit al començament de les vacances de Nadal. Estem a Nova Anglaterra, el 1970, El centre és un internat i el nadal significa una diàspora quasi general, però no del tot. Alguns alumnes per raons diverses no poden ser acollits per les seves famílies i han de restar al centre sota la tutela d'un professor, diguem-ne, de guàrdia, una guàrdia que dura totes les vacances. El professor agraciat és Paul Huhnman obertament impopular entre l'alumnat, compromès amb el rigor acadèmic d'una manera inhabitual i amb una vida privada pràcticament inexistent. A més no està ben vist per la direcció doncs va gosar suspendre el fill d'un senador i donant de la institució. Es queda amb cinc alumnes i l'ajut de la cap de cuina, una dona negra de dol, perquè el seu fill, exalumne del centre, acaba de morir al Vietnam. La pel·lícula descriu la convivència entre l'heterogeni grup fins que en un gir de guió que no veig del tot clar , quatre dels nois poden deixar el centre i és queda només un, Angus Telly, que hi és, perquè la seva mare vola aprofitar les vacances per tenir una lluna de mel amb el seu nou marit. Angus és un noi intel·ligent problemàtic i molt traumatitzat per la seva situació familiar. La mare va deixar el pare quan aquest va haver ser internat en un psiquiàtric per esquizofrènia i la seva estratègia de supervivència consisteix en esborrar aquest període de la seva vida, cosa que no li ajuda a exercir de mare. La pel·lícula guanya volada a partir del moment en què es centra en els tres personatges principals. No abandona el seu caràcter de comèdia però esdevé més agredolça perquè la vida dels tres protagonistes és més aviat desgraciada. El cas de la dona i el noi és evident. No tant el del professor que és un home en cert sentit feliç però ho és des d'una alienació del tot assumida. Paul fou estudiant, becat, de la institució on treballa, a la qual torna després de la universitat. Constitueix per tant la seva única llar, no tenint cap mena de família.

    Payne confirma amb aquest film el que es feia palès amb Nebraska. És un bon narrador, el flim flueix creant un temps narratiu que captura a l'espectador i és un bon retratista de les emocions i els sentiments humans. Això implica ser un bon director d'actors i més enllà del nominat a l'Oscar, Paul Giamatti, tant el noi, Dominic Sessa, com la cuinera, Da'vine Joy Randolph estan a la seva alçada. Evidentment allò que més m'ha interessat és el personatge del professor. Sovint els films centrats a la figura d'un professor, s'interessen pel professor "guai", aquest no és el cas del film. Paul no empatitza gens amb els seus alumnes, nens més aviat "pijos en bona mesura per un evident ressentiment de classe, doncs, en el film l'Amèrica dels setanta es mostra com un país dividit per una guerra de classes i els tres protagonistes estan a la banda dels perdedors. El tipus de professors que es retrata no m'és del tot aliè i he conegut gent propera, els que idealitzen la seva feina i amb això troben una manera de suportar una vida que no va enlloc. Les crítiques parlaven de film nadalenc i per això el comparaven amb el film més nadalencs de tots els films nadalencs, It's a wonderful life. Jo aquesta relació no la sé veure més enllà de que tots dos passen al Nadal. Hom pot parlar de final feliç a tots dos, però amb una tonalitat diferent. Paul és ateu i aquí no hi ha res de sobrenatural. Però sobretot la diferència és que al film de Capra, la felicitat abastava (quasi) tota la comunitat de Bedford Falls, i aquí els tres protagonistes segueixen sols i el final feliç consisteix en guanyar alguna opció més d'orientar-se a la vida.

Dones, revolució i decadència

 

Ahir a la sessió del grup d'Hermenéutica i Platonisme es comentava el llibre vuité de la República i el ponent Bernat Torres, ens feia notar la simetria en el primer bloc del text, que comença i acaba parlant de l'estatut de les dones a la ciutat. Tots els que érem enllà, i més enllà de nosaltres els que saben realment d'aquestes qüestions, tenen clar que als diàlegs platònics no existeix la casualitat, tot i que de vegades ens puguin mancar les claus per entendre'ls de debò. El que explicava el Bernat des del meu punt de vista és una conseqüència de que, efectivament, la gran qüestió plantejada per Plató és la destrucció de l'estructura familiar. No hi ha canvi real i profund que no la tingui com a condició. Aristòtil mateix, el tarannà del qual no tenia res de revolucionari, era ben conscient com es manifesta a la Política. Què la família sigui una institució suprimible no és una pregunta amb una resposta evident. Si entenem que Plató ho considera possible, aleshores, com veia bé Rosen, el seu pensament s'endinsà en una regió ombrívola on es fan necessaris genocidis i altres coses lletges.

En el nostre temps hi ha hagut dos intents seriosos de suprimir la família. El primer vingué, o havia de venir, després de la revolució d'octubre i el fet és que els comunistes no foren capaços d'arribar fins al final, de destruir per complet les estructures familiars i el vell mon va tenir així una continuïtat en el nou (Slezkine ho explicava molt bé). Aquest va ser el més directe. Fracassà i certament els bolxevics no estaven mancats de crueltat i determinació. El segon ha estar aparentment més folklòric però potser al capdavall més exitós. Té com a punt de partida les ideologies d'alliberament personal del seixanta (el hyppisme per entendre'ns) però troba el suport no pas dels bolxevics irredempts sinó de les ostes del neoliberalisme triomfant. Jo en vaig tenir consciència al Londres de la primera dècada d'aquest segle però a hores d'ara, això també val per Barcelona o Madrid. La desaparició de la família ja és un fet. El que tenim ara, però, sembla molt pitjor i és just el contrari d'allò al que semblava aspirar Sòcrates.

De cecs i de folls

    Com explicava a l'entrada de fa tres  dies a més de la nit de divendres recordo dues trobades amb el shakesperià rei Lear. L'estrena del film de Kurosawa, i la representació de la RSC. El film acaba amb la imatge del jove cec perdut en un castell abandonat, el resultat necessari d'un temps on són els folls els que guien els cecs. Llavors el geni de Shakespeare em semblava l'expressió d'una amenaça arrelada a la situació humana, però segurament no tenia el sentiment real de què fos inevitable. Avui en el temps de Trump i Gaza i tot plegat em sembla una descripció exacte de la situació, tant pel que fa els cecs, tots nosaltres, com pel que fa als folls.

 

Recordant Kelly

 

    2 de febrer és el natalici dels dos membres de la que havia estat la parella més mediàtica del segle XXI, Shakira i Piqué. També el de gent que m'estimo i, com deia un inspirat rapsoda, unos que vienen otros que se van (la vida sigue igual) el mateix dia que es produí aquest naixement va morir Gene Kelly. Avui fa trenta anys. No cal pensar gaire com fer un homenatge a la seva figura, perquè ell mateix (junt amb Jacques Demy) va fer el millor possible a les Mademoiselles de Rochefort, la pel·lícula que a hores d'ara triaria per endur-me a una illa deserta on només em deixessin dur una. L'escena és en el clip de més amunt.

Casting Lear

Divendres va arribar a Vilanova la producció del madrileny Teatre de la Abadia. Casting Lear., un dels exercicis teatrals més interessants i originals dels darrers temps. La base de l'obra és el Rei Lear de Shakespeare, en la versió castellana de Juan Mayorga. L'autora, directora i anima de la representació és Andrea Jiménez i en ella assistim, tant a una representació del Rei Lear com una reflexió del seu significat i del fet teatral mateix desenvolupada per l'autora. Jiménez projecta en la reflexió sobre l'obra la seva experiència personal. Filla d'un empresari de la construcció dels que tenien el mon als seus peus a finals del segle anterior, va contrariar la voluntat del seu pare per dedicar-se al teatre, cosa que li va valer ser repudiada i apartada de la família. És clar doncs que el seu paper ha de ser el Cordelia, la filla repudiada de manera injusta en l'escena d'obertura de l'obra. De fet, però fa un altre paper en un moment puntual, el del bufó, l'únic altre personatge que gosa dir la veritat a Lear i que curiosament mai comparteix escena amb Cordelia (podria ser que en els temps de Shakespeare tots dos papers fossin representants pel mateix actor) Jiménez es declara al principi de l'obra seguidora del principi de Peter Brook de què un acte teatral només requereix un espai buit i algú que l'ompli. Però en Rei Lear cal un actor per fer de Lear. Aquest actor cada nit ha estat un de diferent que arriba al teatre sense saber ben bé que li toca fer. i que fa la representació per primera i última vegada, és a dir, com tots representem per regla general les escenes que ens toquen viure. A Vilanova l'actor fou Fermí Fernández al qual li havia perdut la vista des de feia molts anys. Com que per regla general els actors no es saben el text shakesperià de memòria, hi ha una tercera presència a l'escenari fent la funció del perdut i entranyable ofici d'apuntador, però ajudat de la moderna tecnologia del "pinganillo". Fernández i Jiménez representen les escenes, però a més del diàleg de Shakespeare podem sentir les seves indicacions al personatge de com ha d'actuar i les seves reflexions sobre l'acció. Evidentment, són 90 minuts, es presenten les escenes entre aquests dos personatges i es prescindeix de trames secundàries com la de Gloucester

    Lear és evidentment una obra inexhaurible. Jo he tingut la sort de veure a IanMcKellen representant-la a Londres, però allò que més m'ha marcat ha estat la primera versió que vaig veure no pas en un teatre sinó filmada, la magistral Ran de Kurosawa. Jiménez ha vist aquest film i tots els possibles per desenvolupar un camí molt propi. Kurosawa utilitzava Shakespeare com a base d'una inquisició metafísica, Jiménez, es mostra sensible a allò que l'obra té de premonició del teatre de l'absurd, però es centra en el conflicte familiar, per això abans de començar l'escenificació de Shakespeare li preguntà a Fernández com es considera com a pare i la relació que tenia amb el seu pare. El moment culminant és l'escena de la reconciliació entre pare i filla, quan es troba amb la seva pròpia limitació. Cordelia perdona al seu pare i ella que també voldria perdonar al seu se n'adona de què no sap com. La pregunta no té una resposta òbvia. Malgrat haver estat educats, quasi tots, en una religió que fa el perdó obligatori, cap tenim una noció massa clara de com es perdona i potser, com es va preguntar Fernández, ni tan sols és clar si de fet arribem mai a perdonar.

    Tot plegat fou una gran nit. Imagino que en primer lloc per en Fernandes, que va patir però se'n va sortir molt bé en un registre del tot oposat al seu rol habitual de comediant. Però, sobretot, per l'Andrea que fa un desplegament de talent i energia ' se'n surt plenament mostrant la completa actualitat del text shakesperià.

A Bronx Tale

 

    A Bronx Tale és el primer film de Robert de Niro, que només va fer un altre després. Explica la història de Calogero un nen i després un adolescent d'una família humil del barri del Bronx que viuen del sou del pare com conductor d'autobusos. Calogero té un pare dels que podríem dir exemplars, un home honest, treballador i de fortes conviccions morals, però el seu paper es veu qüestionat quan entra a la vida del seu fill Sonny un dels caps mafiosos locals que vol recompensar el nen en agraïment per no haver-lo delatat després que el nen el veiés cometre un assassinat a sang freda. Sonny sempre havia tingut un viu interès per l'heroi del barri i així Sonny acaba esdevenint una mena de "pare" alternatiu i canviant la perspectiva del nen sobre els Yankees. Estem doncs en una història d'aprenentatge on el jove ha de fer una tria entre una vida de de honestedat però també grisor i precarietat i un altra de riquesa, diversió, un únic valor moral, la lleialtat al cap, però també de risc permanent perquè la mort és una possibilitat sempre a l'aguait i la lleialtat és important perquè, de fet, és ben rara.

    En comparació amb altres films del període sobre la mateixa temàtica, A Bronx tale, és una pel·lícula optimista doncs al final Calogero ha tret realment profit tant del pare real com de l'alternatiu i hi ha una certa reconciliació entre les dues figures enfrontades. El film és de 1993 i quan el veus és fa difícil no pensar en Goodfellas que era prou recent. Això evidentment predisposa a veure'l, Comparteix amb el film de Scorsese l'interès, gairebé antropològic per la gent del barri, sovint penses que podrien estar tant en un l'una com en l'altra pel·lícula, una banda sonora de músiques del moment on es desenvolupa la història ( finals dels cinquanta i els seixanta) prou encertada, aquesta, i una tendència a utilitzar llargs tràvelings, tot i que de Niro sigui més moderat. De Goodfellas repeteixen Joe Pesci, en una breu intervenció al final i De Niro que fa un personatge del tot oposat al Jim Conway de Goodflellas, doncs és el pare conductor. Tot i el oposat tarannà moral la seva manera de parlar i moure's tampoc és tant diferent. El seu oponent és Chazz Palminteri que era també l'autor de la història on es basa la pel·lícula. i obtingué un gran triomf doncs a més que la seva interpretació fou prou bona, els diàlegs del films mostren que la història estava prou ben escrita.