Kolkhoze

 

    Llegeixo Kolkhoze un llibre que és a la vegada moltes coses: la crònica de la família del seu autor, Emmanuel Carrère, un relat de l'exili rus postrevolucionari, una evocació d'una concepció d'Europa que va esdevenir impossible després de la primera guerra mundial i com molts dels llibres del seu autor una exhibició de la subjectivitat, no especialment sana, del seu autor, sense entrar a l'exageració del seu Yoga. Com que em sembla que he esdevingut una mena de pascaliano-budista suposo que en principi aquest llibre tampoc m'hauria d'haver agradat. No ha estat el cas. Ho he llegit sempre amb interès i l'última part amb una emoció molt intensa.

    El nucli de la familia Carrère era un matrimoni format de l'època dels trenta anys gloriosos amb tres fills, el primogènit Emmanuel i dues germanes Nathalie i Marine. El matrimoni era format per dos persones molts diferents en capital social. Louis, el pare, era un burocrata de les assegurances, dedicat en els temps lliures a documentar la història de la família de la seva dona. La seva dona Helena era filla d'exiliats, georgià el pare i mig russa i mig alemanya la mare. Totes dues famílies eren prosperes abans de la revolució i malgrat haver tingut una infància de total estretor. Helena va ascendir fins el cim del mon acadèmic francès fins a ser anomenada secretaria perpetua de la Acadèmia francesa. La seva rellevància era també mediàtica doncs la seva autoritat sobre la història i la política russa era indiscutida i això la feia una presència constant als mitjans seriosos, la qual s'ha incrementat en els últims anys. Helena s'identifica amb el paìs de la seva mare (que de fet només va estar a Rússia una vegada durant un estiu) i mai no s'interessa al país del seu pare. Ni parlà georgià ni mostra cap curiositat o afecte pel país caucàsic. Pel contrari le seva cosina germana va arribar a ser presidenta de Georgia malgrat tenir la nacionalitat francesa i haver arribat a Georgia en qualitat de funcionaria francesa. La crònica familiar és essencialment la història de la seva mare i la seva descripció el centre del llibre.

    Helena de Carrère va estar una dona singular. Pel llibre la podem imaginar com una persona d'una absoluta brillantor intel·lectual, però també d'una fredor, que potser seria injust qualificar de patològica, però si d'incòmoda per la gent que provenim dels països llatins (i això és una mica el cas de França). Helena era una dona que possiblement considerava com a natural estar sempre en el centre i d'això es ressentí la relació amb la resta de la seva família. Emmanuel oscil·lava entre una adimiració incondicional, un dels capítols dedicats a explicar llur relació es diu le souffle à coeur com la del tot explícita pel·lícula de Louis Malle sobre una relació incestuosa entre una mare i un fill, i la dificultat d'Helena per reconèixer ningú, atès que ella semblava ser l' únic objecte possible de reconeixement universal. Possiblement l'aspecte més ombrívol de la seva personalitat s'expressa en la relació amb el pare Louis. La desaparició de l'enamorament inicial va donar lloc a una convivència aparentment ordinària però amb un fons de crueltat molt extrema per part d'ella.

    El llibre comença amb una descripció de les arrels dels seus progenitors. Amb això es pot evocar una època on efectivament hi havia un grup de gent, burgesia, il·lustrats que per il·lustrats eren europeus més que cap altra cosa. Rússia fou el país que produí els exemplars més purs d'aquesta tendència, així com el lloc on el seu contrari es va manifestar, i es manifesta, amb més radicalitat. Tota la descripció de la vida dels avis a la França d'entreguerres en la seva condició d'apàtrides, el règim soviètic els va privar de la nacionalitat des del començament de la revolució, són capítols que m'han semblat d'un gran interès. També ho ha estat la descripció de les cerimònia d'estat, l'enterrament de la mare, amb la que arrenca el llibre i el retrat que es fa dels apartaments dels grans bulevars parisencs, del qual tinc una petita experiència. Abans de llegir el llibre, recordo que vaig ensopegar amb dos crítics culturals, el treball dels quals em sembla interessant i que segueixo, que menyspreaven el llibre per ser literatura del jo, i d'això ja he parlat al començament, (ells diuen que hi ha massa, potser és veritat però tampoc segueixo prou l'activitat literària per confirmar o per desmentir) i que parla de coses de francesos. Aquí és on més difereixo. Les coses de francesos em són en un cert sentit pròpies. (com també ho són les de Valladolid i Palència) Imagino que això confirma les meves sospites de ser un tipus amb poca personalitat. En tot cas encara que no podem dubtar que el món intel·lectual i acadèmic és una espècie del gènere teatral, enlloc l'espectacle és de tanta qualitat con a França.

    A la darrera part del llibre Carrere es posa més en un primer pla, per explicar la seva vivència personal de la guerra d'Ucraïna. El seu punt de vista, més empàtic amb el patiment del poble ucraïnès, difereix del de la seva mare més influenciada en els seus judicis per la possible legitimitat històrica de la causa rusa i de la lògica de les accions de Putin des d'un punt de vista geoestratègic. La conversació entre Helene Carrère i Vladimir Vladimirovich després del nomenament del segon com successor de Ieltsin és memorable i definidora de la personalitat de l'últim.

    Personalment allò que més m'ha impactat va ser el penúltim capítol on es descriu l'agonia i mort de la mare. Impossible no connectar-lo amb el que nosaltres varem viure fa mica menys d'un mes. Totes dues eren d'edat molt avançada, cinc anys més la francesa, però Helene es va mantenir activa fins al final. Amb un càncer estès, va refusar tractament ontològic especialitzats, duent la malaltia només sota la cura del metge de família. Quan el dolor va esdevenir agut ingressà en un centre de cures pal·liatives. Dit altrament, va fer una lluita titànica per mantenir la seva autonomia personal fins el límit. En aquest sentit, contrasta amb la Laura que d'autonomia no en va tenir cap durant els últims deu anys. La vulnerabilitat era extrema i manifesta. Allò que em va semblar intuir a les línies de Carrère és que la lluita de la mare en el fons expressava la mateixa vulnerabilitat; la pròpia de la condició humana.

Rebel·lió

 

    Després de la seva gran trilogia sobre la segona guerra mundila, Kobayashi feu diverses incursions en el cine de samurais. Són films amb una perspectiva possiblement diferent dels més coneguts aquí de Kurosawa, doncs l'ètica tradicional és sempre confrontada amb una perspectiva més universal. Com kaji a la trologia, Kobayashi es negava a tancar la seva visió del mon en uns límits especificament japonesos. De fet, un film com Rebel·lió ( Jōi-uchi: Hairyō tsuma shimatsu'' ) es pot entendre com una recreació d'Antigona. El títol japonès esmentant l'esposa ja ens indica el conflicte central. El 1725, període Edo, Isiburo és un vasall del diamyio del clan azu. Isaburo és un dels millors espadatxins del país i un home amargat per haver viscut vint anys un matrimoni imposat. Un dia reben l'ordre de casar el seu fill gran amb la concubina del daimio, Ichi, que ha estat rebutjada tot i acabar de ser mare d'un fill del seu senyor. Isiburo vol refusar l'ordre que considera humiliant però finalment accepta. Contra les seves expectatives, el matrimoni funciona molt bé, els joves estan molt enamorats i aviat tenen una filla Mori. Tot es torça, quan l'hereter legitim mor per malaltia i l'única alternativa és el fill d'Ichi, cosa que obliga a desfer el matrimoni i així els és ordenat. Trencant la fidelitat al cap Isiburo, el seu fill i Ichi renuncien complir l'ordre ( la resta de la familia els abandona) es fan forts a casa seva i s'esdevé una gran batalla en la que perden la vida la jove parella i tots els enviats del Diamyio. Isiburo intenta arribar amb la seva neta de pocs meses a parlar amb el shogun, però ha de franquejar la resistència de Tatewaki, l'altre gran mestre de l'espasa i el seu millor amic, que vol no trencar la paraula donada al daimyo. Aquí s'esdevé una de les lluites més emotives que mai hagi vist en una pantalla. Potser es pot comparar emocionalment a la de Kirk Douglas i Toni Curtis al final d'Espartaco, quan tots dos lluiten per estaviar-li a l'altre la vergonya de morir a la creu. Aquí el toc emotiu hi és al fet que isiburo li demana a Tatewaki que prengui cura de la nena sí ell és el guanyador.´Isiburo i Tatewaki són Toshino Mifune i Tatsuka Nakadai, que resisteixen qualsevol comparació amb els mítics actors americans (ambdós jueus per cert). No explico més per no fer spoiler però el final no és gaire feliç. La comparació amb Antigona és em sembla molt palesa. Contra la llei de la ciutat, del tirà Creont o del daimyo, allò que s'alça és una noció de dignitat personal que cap llei podria qüestionar; si es vol també el dret a la felicitat i al benestar personal. Tot això ens és explicat en dues hores amb un estil fluid, sempre molt inventiu, propi d'un home que tenia sense dubte un do per a al composició i la dinàmica plàstica. Rebel·lió és indiscutiblement una obra mestra

The Performer

 

    The Performer és el darrer llibre de Richard Sennett, un dels sociòlegs més importants de les darreres dècades, autor de molts bon llibres i d'un que em sembla que cal considerar com fonamental per explicar com era el mon del final del segle passat: the corrosion of character. Sennett és un individu certament singular doncs conjuga el conreu d'una ciència social, és a dir relativament nova, amb el fet de ser un bon coneixedor i defensor del legat dela cultura clàssica. Sennett fou acadèmic per accident. Una inoportuna lesió li va impedir realitzar la seva vocació primera que era la de violoncel·lista. Això es reflectia molt en el seu llibre The Craftsman on l'exemple de treball més favorable a la realització humana era el de lutier i es palès en aquest llibre que desborda completament els límits específics de la sociologia per endinsar-se a l'àmbit de la filosofia política, la reflexió sobre la vida ordinària i el judici estètic,

    Allò que ens ofereix el llibre és un estudi de totes les diferents menes d'interpretació que poder ser trobades a la vida social. L'anàlisi permet el desplegament de la moolt vasta erudició de l'autor, la qual és combinada amb els records de la seva vida i la seva experiència com músic i espectador de teatre. Els temes són molt variats. Comença amb un estudi de la noció de ritual, el qual sempre implica alguna mena d'actuació i segueix amb coses com l'evolució de l'arquitectura teatral, els canvis en l'ús de les màscares o com la representació pot ser un instrument de confrontació, analitzant l'aspecte de representació de les manifestacions (l'exemple analitzat és la gran marxa del 1963 contra la segregació racial que feu de M.L. King una figura universal)

    Essent en gran part un llibre expositiu em sembla que la tesi defensada de manera ferma però subtil és que la realització vital està lligada al desenvolupament de les potencialitats associades a la pràctica de les activitats artístiques, entre d'altres raons, perquè en el seu conreu s'esvaeix la frontera entre cos i ment, i entre emoció i judici i també perquè l'art dissol la falsa antinomià entre naturalesa i cultura; la paradoxa humana és que la nostra naturalesa on es fa més manifesta és en l'artifici. També perquè l'art fa possible la suspensió voluntària del recel que, i jo aquí segueixo Hume, en el fons és la més clara de les nostres exigències vitals; la nostra possibilitat de supervivència. El llibre té molt de celebració de la inventiva humana, però és potser pessimista, de segur realista, quan considera la situació humana tal que quan més comprenen i podriem afinar la nostra interpretació, sigui de la mena que sigui, és quan les capacitat merament físiques més ens limiten.

Historias del buen valle

     Historias del buen valle és el darrer treball de José Luís Guerin que ja feia molt de temps no estrenava res. El buen valle és el barri de Vallbona un antic fragment administrativament de Sant Andreu i que està reclòs en un espai molt delimitat per l'autopista que neix a la Meridiana, la via del tren i el Riu Besós. La identitat de l'espai està molt marcada pel Rec Comtal, el principal subministrador històric d'aigua a la ciutat que encara està actiu. Fins ben després de la guerra civil era un lloc eminentment rural fins que la crisi d'habitatge dels cinquanta va portar molts veïns nous en un procés d'asentament similar al descrit a la pel·lícula, el 47. Posteriorment hi ha hagut noves promocions d'habitatge que també són mostrades al film.

        Historias del buen valle és un documental en l'estil de Guerin no gaire diferent del seu En construcción, Com en el film del 2001, la càmera de Guerin explora l'espai i deixa la paraula als seus habitants. L'univers dels habitants de Vallbona és molt variat al film trobem des del supervivents del passat rural de la zona, als emigrants procedents del sud que feien els seus habitatges de nit, gitanos, exiliats de la guerra ruso-ucraïnesa, una família hindú, caribenys, portuguesos, gent del centre de Barcelona que ha estat expulsada del seu barri i segur que me'n deixo.

        La mostra més gran del talent de Guerin és la seva capacitat per mostrar l'emoció i la poesia que pot haver a les vides comunes, ordinàries i així em sembla difícil no emocionar-se amb escenes com la de l'ancià vidu que recordà la seva dona a les runes del que havia estat la seva casa, ara enderrocada per fer una infraestructura d'aquestes que fan tanta falta i mai no s'acaben de fer, o la parella resident a un dels pisos nous, on la dona, brasilera d'origen italià, s'esforça en preservar la memòria cada cop més feble del seu marit; una guerra en la que només espera la derrota, però en la seva versió més noble. Per tot això, és molt just parlar d'un film humanista en el millor sentit d'aquest terme.

        També és per raons molt molt semblants un film polític. Recordo que quan es va estrenar En Construcción intel·lectuals del sistema mostraren la seva disconformitat amb el que mostrava Guerin perquè allò no era Catalunya. Aquesta objecció valdria encara més per aquest film on la pluralitat que és mostra és encara més gran. Jo, però, en aquest punt vull ser aristotèlic i penso que la ciutat és el lloc on conviuen els que són diferents. I això és el que mostra el film, una convivència que és en ella mateixa una petita civilització. A Catalunya fa temps que parlem molt, massa, de cultura. La insistència en la "cultura" es podria haver dut a la catàstrofe i ens ha dut certament al ridícul. Potser caldria recordar que la civilització és en el fons molt més important que la cultura.

El sonall

     El Sonall és un espectacle de la companyia Projecte Ingenu, que pren com a punt de partida la història de Catalina Muñoz un dona de Palència que fou afusellada, després d'un consell de guerra, el setembre de 1936. Fou enterrada en una fosa comuna duent amb ella el sonall del seu fill. Sobre aquesta fosa comuna es va fer un parc infantil i quan es van descobrir les restes, el sonall va ser restituït al seu legitim propietari, el fill, Martin de la Torre, ja octogenari.

    Aquesta història ens es explicada mitjançant una experiència teatral força allunyada de la concepció tradicional. Els espectadors restem sempre dempeus mentre que que els actors en+s mouen al nostre voltant i utilitzen per parlar una mena de vitrines-pulpits, a més de dos petits escenari,s un a cada cantonada de la nau del taller de pintura del TNC. Els actors no només es limiten a representar els personatges i la seva interacció mitjançant diàlegs, sinó que el cant i especialment la dansa, en el personatge que representa Catalina Muñoz, juguen també un paper determinant. Hi ha una dimensió metateatral en el fet que una actriu fa de narradora però assumint el personatge d'Alba Collado l'ajudant de direcció, responsable de la dramatúrgia i reflexiona constantment entre el lligam de la història de la Catalina i el del seu avi soldat republicà que s'exilià a Xile al final de la guerra civil. També s'utilitzen gravacions al començament, per situar-nos en el context actual de revalorització del franquisme i un fragment del film Ay Carmela, (els actors fan mímica, mentre sentim les veus d'Andrés Pajares i Carmen Maura) per mostrar la campanya contra la república,

    Personalment em va agradar l'arquitectura de l'espectacle, és a dir la interacció entre tots els seus element, que em va semblar àgil i efectiva. No em va satisfer tant però la seva proposta teòrica, en gran part, perquè crec que la qüestió de la memòria històrica té molt de pseudo-problema. Les veus de les persones que sentim al començament no són perilloses perquè ignorin fets com els explicats. Són perilloses perquè normalment la ignorància és fingida i en realitat que passes això no els sembla tan malament.

All the President's men

"Follow the money", la frase més famosa del film que no hi és al llibre de Bernstein i Woodward, però que no per això deixa de ser un  principi metodlògic universal

    Veig All The president's men la pel·lícula d'Alan J. Pakula que explica la investigació dels periodistes Bernstein i Woodward sobre el cas Watergate que acabà amb la dimissió del president Nixon. Han passat més de cinquanta anys i suposa un exercici molt revelador la comparació amb el nostre present. Bàsicament el film és una exaltació del "quart poder" com pilar d'una democràcia que estava fora de qüestió per tothom. Avui el "quart poder" és en gran part una relíquia del passat, el Washington Post és propietat de Bezos i ha perdut lectors de forma accelerada, la noció de democràcia mateixa és qüestionada i mentre que Nixon va dimitir per no a haver de reconèixer públicament que havia comés actes criminals, l'actual president sovint fa ostentació de conductes al marge de la llei. Allò però que potser em sobta més com a filòsof, és el compromís amb la veritat que sembla innegociable per tots els que participen a la investigació, mentre que ara no sembla estar entre les coses que exigim a cap mena de discurs.

    El film fou fet amb un sentit d'urgència molt evident. De fet, estava rodant-se mentre Nixon encara era president i el film es centra en els primers passos de la investigació i la decisió del director de continuar, tot i que no era una aposta clara. L' l'última escena té lloc el dia del segoin jurament de Nixon com a president. Berstein i Woodward són Dustin Hoffman i Robert Redford, dues estrelles de personalitat molt contraposada. Redford fou també el productor. El director és Jason Robards (òscar al millor actor secundari) fent el mateix personatge, Ben Bradlee, que quaranta anys després faria Tom Hanks a la magnifica The Pentagon Papiers. En el film de Pakula, només es esmentada una vegada el molt decisiu personatge de la propietària del diari, (és a dir qui hagués assumit responsabilitats penals), cosa que sembla una indicació de la mentalitat encara molt masclista dels setanta, en la pel·lícula de Spielberg el personatge de la propietària, interpretat per Meryl Streep és central.

    Fora però de la seva indiscutible significació política. Pakula feu un treball molt meritori No és una pel·lícula gens avorrida tot i que la major part del temps veiem gent parlant per telèfon i prenent notes. Allò que fa les escenes apassionant és el treball de la camara amb incomptable tràvelings seguint l'itinerari dels periodistes a la redacció. Seguint el que deia Godard són els tràvelings l'expressió del gruix moral de la pel·lícula. El treball de Pakula té el doble valor de presentar-nos un model de virtut, és a dir idealitzar la figura del periodista, i al mateix temps oferir un mostra quasi documental de com era aquest ofici ja perdut (no és una hipèrbole, el camp de Berstein i Woodward era el periodisme de investigació i cap diari avui es permet pagar uns sous per veure si hi pot haver alguna història)

 

Pere Lluís Font, in memoriam

 

Llegeixo a La Vanguardia avui la notícia de la mort de Pere Lluís Font. Ja feia com vint anys que no ens havíem vist, en un acte de la SCF que no sé el que era, però haviem mantingut un contacte estret a finals de la dècada dels vuitanta i començaments del noranta. Fou el temps en què Jordi Sales era secretari de la SCF i va voler impulsar grups de treball. Un d'ells es va dedicar a la filosofia moderna. Pere lluís fou el cap i una servidora assumí les tasques de Secretària. Vist amb els anys treballar amb Sales i Font era treballar amb dos tarannàs del tot oposats. Sales em digué una vegada que les coses importants s'han de fer, encara que no es puguin fer bé. Per Pere Lluís en canvi el rigor era innegociable. Vist des de lluny hom pot tendir a pensar que Pere Lluís tenia raó. El problema era que aquesta exigència podia arribar a ser paralitzant. En favor de Sales, cal dir a més que en aquell moment històric, tothom tenia molta pressa perquè semblava que hi ha havia moltes, masses, coses a fer. Avui en dia, ja no hi ha pressa i les coses a fer més o menys són les mateixes.

Més enllà d'aquesta tensió estructural no tinc cap mal record del temps que varem treballar plegats. Hagués estat difícil entrar en conflicte amb una persona d'una seriositat i educació tan extremes. Els seus últims anys, alliberat d'una carrega docent que ell mai no es va permetre considerar com un tràmit, són els que han permès fer públic un treball que venia de molt abans. En ells es reflecteix la seva passió per autors com Descartes i sobre tot Pascal. La seva segona passió era per aquest país i la seva llengua. Malauradament al país, poca gent compartia la seva primera passió.