Total de visualitzacions de pàgina:

dimecres, 7 d’abril de 2021

Lo que no podemos saber


 Com vaig explicar fa uns dies he dedicat part del temps lliure del primer trimestre de l’any a una lectura del llibre de Marcus du Sautouy. Lo que  no podemos saber , una reflexió sobre els límits del  coneixement que va des de la pregunta sobre la determinació del que és la consciència a la naturalesa del temps,  les paradoxes de la mecànica quàntica o la comprensió del  concepte d’infinit.  Du Sautoy escriu un llibre que és un tractat de divulgació científica i també una reflexió  epistemològica i ontològica. Jo destacaria el segon aspecte sobre el primer.  Tinc la impressió d’haver trobat exposicions més clares de la mecànica quàntica, tot i que això no és un demèrit pel que fa al rigor i la documentació de l’exposició. El segon aspecte m’ha interessat  més perquè en el fons he retrobat el tema de la tesi que vaig escriure quan era jove i que em vindria de gust pensar  que podria  reconsiderar quan fantasiejo amb una jubilació de otium cum dignitate. La idea que estructura la seva reflexió és una consideració de Déu definit com la idea abstracte de les coses que no podem conèixer.

La primera part del llibre és la més connectada amb el que vaig estudiar fa trenta anys i ho fa centrant-se a  la teoria del Caos, que l’autor entén no pas com una refutació,  però sí com una seria correcció del determinisme de Laplace que rau en el cor de totes les epistemologies maximalistes

La segona part sobre la composició de la matèria acaba sent una revindicació de Plató en la direcció apuntada per Heissenberg; les unitats més petites de la matèria no poden ser caracteritzades com objectes físics, sinó que només `poden ser expressades en llenguatge matemàtic. El coneixement pormenoritzat de la matèria  ens situa en un àmbit que és purament eidètic. Aquest gir cap a l’idealisme  es reforça a la tercera part quan ens exposa la física quantica i el caràcter subjectiu de la realitat que aquesta sembla imposar . En aquesta exposició tracta sobre el principi d’incertesa de l’esmentat Heissenberg que fonamenta el que per l’autor és el principi fonamental de la seva epistemologia , l’augment d’allò conegut sempre acaba compensant-se amb un augment corresponent d’allò desconegut

El llibre dóna informació valuosa sobre qüestions tan variades com el tema de la consciència o el teorema de Gödel, però amb una lectura massa apressa tinc poc important que ressenyar i prefereixo acabar amb una afirmació que resumeix la seva `posició sobre Déu i el límit del coneixement:

Quizá la lección importante es que hay que mantenerse en un estado mental un poco esquizofrenico. Una mentalidad plural. Por un lado, hay que asumir que como humanos no podemos conocerlo todo. Hay proablemente límites para el conocimiento. Tal actitud humilde es importante intelectualmente, ya que sin ella viviriamos sumidos en el espejismo y la desmesura. Por otro lado, no podemos saber en todas las ocasiones que quedarà para siempre fuera del alcance de nuestra comprensión. Por eso es esencial para un científico no rendirse antes de tiempo. Creer que encontraremos respuestas. Creer que quizás podemos saberlo todo


dimarts, 6 d’abril de 2021

Realitat

 

Retorn a classe avui i retrobada amb la realitat. Faig una classe telemàtica amb els alumnes de primer de sociologia on les passo molt magres per explicar alguna cosa sobre la noció de classe social. Han fet història tots els cursos de l’ESO però no tenen cap noció que puguin relacionar amb el que explico. Són els mateixos alumnes que es queixaven de què tot el que havien fet a l’ESO era excessivament memorístic i no em van saber respondre res quan els vaig demanar perquè si tant havien exercitat la memòria eren incapaços de recordar res. La propaganda, això és clar, és un instrument poderós amb molt passat i molt més futur. La impressió que tinc és que allò del que tracta l’educació a hores d’ara és sobretot d’allunyar els alumnes de la realitat. Una finalitat inconscient o conscientment assumida per tots els alumnes, del tot per algunes de les seves famílies i el que és pitjor per una part molt important del professorat, que cada cop resulta més equiparable intel·lectual i competencialment a l’alumnat. El fons d’aquest ensenyament que busca fer-los feliços és molt segurament amagar un futur de drogues, precarietat i assistencialitat. I no és pensament paranoic, cal només llegir-se els informes dels organismes que ens manen. Quan retorno a casa, curiosament veig que a l’entrevista amb Xavier Massó que ha publicat un llibre segurament molt interessant sobre educació, ell afirma la mateixa idea. Suposo que estar del tot sol seria pitjor.

dilluns, 5 d’abril de 2021

Nomadland

 

Nomadland, és, segons diuen, una de les candidatures més fermes als oscars d’aquest any a la millor pel·lícula i quasi segurament a la millor actriu. De fet, en gran part és un vehicle pel lluïment de la seva protagonista, en aquest cas també productora, Francess Mc Dormand. En aquest sentit el resultat és ben reeixit i queda clar que McDormand és una de les actrius més solides, o potser la més solida, de l’actualitat. Al seu costat molts debutants al cine, doncs fins ara han estat nòmades a la vida real, i un molt eficaç i sobri David Strathairn, el protagonista de Good Nigth and Good Luck. La directora és una noia encara jove d’origen asiàtic Chloé Zao. Vaig veure el film amb molt interès a la primera hora, després creu que decau una mica i recupera interès en la part final, tot i que aquesta sigui perfectament previsible. Com que calen dir coses per omplir pàgines, algunes crítiques han comparat aquest film amb el fordià The Grapes of Wrath. Tots dos tenen en comú que es situen després d’una gran crisi i retraten dues comunitats de gents que viuen a la carretera. Cinematogràficament parlant són del tot oposades. Ford sempre fou essencialment un narrador, un gran narrador. Zhao no treballa especialment el film narratiu, sinó que sembla molt més preocupada per cada moment en ell mateix; molt clarament un fa èpica i l’altra lírica. Més interessant és constatar els canvis que trobem entre una i altra, indicatius de com han canviat els temps. Per molt potent que pugui ser el treball d’Henry Fonda al film més antic ningú no dubta que el protagonista no és ell, sinó els Joad. Ford mateix digué anys després que el drama de la pel·lícula era la desintegració de la família. En canvi, en el 2011 on transcorre Nomadland ja no queda cap família per desintegrar. Tots els personatges viuen una vida al marge de la institució familiar, cosa en part compensada per la solidaritat que emergeix entre els que comparteixen aquest estil de vida. L’altre canvi important fa referència a la política, The grapes of Wrath, no és un film revolucionari, els protagonistes no saben qui són els rojos, però no és conformista, mai no dubtem que un sistema com el que ha llençat aquesta gent a les carreteres és condemnable i en un cert moment el film s’identifica tant amb el reformisme de Roosevelt, que sembla que el president mateix sigui un personatge de la pel·lícula. La denuncia de la injustícia al film de Zhao no hi és i pel contrari, al final, apareix un cert missatge de resignació justificat per valors d’aquests que agraden molt a això que ara es diu esquerra, el retrobament amb la natura que et permet no tenir casa, i que tenen, de fet, tan poc a veure amb l’esquerra


diumenge, 4 d’abril de 2021

El asesinato de Liberty Valance


 Aquesta és la cançó de la pel·lícula que no fou inclosa finalment al film


Mogut per un fanatisme absolut no vaig poder evitar comprar el darrer llibre d’Eduardo Torres Dulce, l’ex fiscal general de l’estat, titulat , el asesinato de Lyberty Valance; una monografia sobre l’obra mestra de John Ford. D’entrada el llibre és més aviat decebedor. És un llibre gens barat amb bon paper, molt bones il·lustracions fotogràfiques però mancat molt evidentment d’una última lectura i correcció. Moltíssimes expressions es repeteixen una i altra vegada i fins i tot alguna pàgina no sembla haver estar ben enmaquetada. El llibre milloraria si s’hagués quedat amb alguna dotzena de pàgines menys. La part més informativa del llibre és la primera quan es parla del rodatge i la preparació del film. El punt de partida és un conte molt breu de Dorothy M. Johnson, inclòs al llibre, que conté el nucli de la història, però amb la diferència fonamental de què Stoddard no explica la seva historia a uns periodistes, sinó que enfront del jove periodista no diu res i el conte explica al lector els seus records. Torres Dulce mostra molt bé la cura extrema de Ford en l’elaboració dels guions. En aquest cas utilitza dos guionistes del tot allunyats ideològicament cosa que contribuí a la riquesa del seu discurs. La segona i la tercera part és una anàlisi de la pel·lícula molt pormenoritzat perquè de fet no hi cap escena que no mereixi la reflexió ni l’anàlisi. No tinc clar però que Torres Dulce aporti res de realment nou, tot i que si obre moltes perspectives de reflexió, ni tampoc, aquest és un judici personal, que acabi de mostrar bé l'ambigüitat del Stoddard interpretat per James Stewart, que feu, crec, una de les millors interpretacions de la seva carrera, i això és dir molt. Potser, fent memòria hi ha molt poques pel·lícules on cada actor brilla tant en el seu paper com en aquesta (No sols Wayne i Stewart, Edmond O’Brien, John Carradine, Lee Marvin o Andy Devine són memorables). En tot cas la lectura ha valgut la pena per haver reviscut l’entusiasme que gairebé cinquanta anys després de veure-la per primera vegada, segueixo tenint per aquest film i que d’altra gent com Torres Dulce comparteix plenament. De raons en poden haver moltes però segurament cap m’és a hores d’ara tan importants com la valoració pel film de l’esdevenir històric i com conjuga l’acceptació des de la racionalitat amb una actitud del tot oposada des del sentiment.

divendres, 2 d’abril de 2021

Empatanats (N...)

 


Ha acabat la primera tongada de la sessió d'investidura del futur president Aragonés i un cop més es confirma que els catalans han arribat  molt més lluny que ningú definint  la política com espectacle.   Es va començar convencent la gent que fer una revolució era obeir les consignes que donava el poder per la tele i hem acabat, com diuen aquí, en una situació on els encarregats del poder i del contrapoder són els mateixos.

dijous, 1 d’abril de 2021

Temps

 


L’any de la pandèmia vaig començar-ho dedicant-me  a llegir Parfitt i la seva consideració del jo; històricament un desenvolupament de les concepcions humianes i budista.  Aquest any que també és el de la pandèmia he estat llegint el llibre de Marcus du Sautoy Lo que no podemos saber que tracta d’un tema diferent però que explora un fonament des de la física contemporània a aquesta noció, com podem veure en el paràgraf següent:

Esta ha sido la intención del físico Julian Barbour. Trabajando  sin puesto académico y manteniendo a su familia con traducciones del ruso, Barbour ha desarrollado una versión de la física que elimina por completo la necesidad de recurrir al tiempo. Sus ideas aparecen expuestas en el libro revolucionario The end of time publicado en 1999: “nada ocurre existe el ser, pero no el devenir. El paso del tiempo y el movimiento son ilusiones”. Una serie del ámbito universitario se ha tomado sus ideas muy en serio.

Pero, ¿por qué sentimos entonces que hay algo llamado tiempo que fluye y que estamos a su merced? Tenemos la sensación de que no podemos volver atrás en el tiempo y de que el futuro está ahí a la espera.  Recordamos el pasado pero no el futuro. El físico italiano Carlo Rovelli y el matemático francés Alain Connes creen que dicha sensación aparece como resultado de la incompletitud del conocimiento. Conocida como la hipótesis del tiempo térmico, propone que el tiempo es un concepto emergente, no un concepto fundamental.

Si tomamos como ejemplo un sistema físico cualquiera  como las moléculas de gas que hay en una habitación, observamos que por lo general no tenemos un conocimiento completo del estado microscópico de estas partículas, sino una descripción macroscópica superficial que sería compatible con muchos estados microscópicos posibles. A  causa de nuestro conocimiento incompleto nos vemos obligados a considerar la situación estadísticamente. Rovelli i Connes han demostrado matemáticamente como este conocimiento incompleto puede producir un flujo  que tiene todas las propiedades que asociamos con nuestra sensación del tiempo. Creen que el tiempo surge solamente de esta consideración macroscópica de un sistema microscópico desconocido. Si profundizamos lo suficiente, el tiempo desaparecerá del mismo modelo que la idea de una superficie de un liquido no tiene sentido cuando nos hallamos a nivel atómico


dilluns, 29 de març de 2021

La família Jaume d'Olot


 

Francesc Jaume Coll era fotògraf a Olot a la primera meitat del segle passat.. Tres fills seus en Ramon, en Vicenç i en Joan estaven en edat militar quan va començar la guerra. Tots tres van anar al front i tots tres hi van morir. La desgràcia de la família no acaba aquí, perquè l’única noia, la Palmira, va morir de part quan tenia només 25 anys, el 1945. Tots però sabien de lletra, i tenien la voluntat durant tot els temps de guerra de documentar aquell temps extraordinari. L'únic germà sobrevivent l’Estanislau, va conservar els seus escrits i aquest són la base de l’exposició efectuada pel museu de la Garrotxa d’Olot anomenada La família Jaume d’Olot és la guerra?!.L’exposició es fa a partir dels textos de les seves cartes i de les fotografies de la família. Em va resultar especialment commovedora, una que reflectia molta joia i que ens mostrava els pares, els germans i més gent celebrant l’arribada de l’any 1936. En aquest país, on gairebé ningú té cap interès per la història, es parla amb molta alegria de «fer història» i una exposició com la d’Olot ens mostra com de contundent i aclaparadora pot ser la història quan ens passa per sobre.