Comiat

 

Fa vint i vuit anys que em van donar les claus d'aquest pis llavors acabat de construir. Des de llavors mai no havia estat tan buit. Avui el deixo i penso que aquest cop no hi tornaré a viure. En tot cas, sí ho faig, serà una història completament diferent. No tinc força per aprofundir en els records, innombrables. Potser em tornen més els que m'inspiren tendresa, entre els quals els vinculats a l'única persona important de la meva vida que m'ha deixat en aquest període. Li agradava molt el pis, més que a mi. Apostata de la religió de la felicitat i convençut de què no hi ha vides felices, ni segurament en fa cap falta, puc constatar però que no he tingut una vida desgraciada. Cap record tràgic, ni tan sols predominantment dolorós. El dolor rau, però, en considerar que tots aquests moments, blancs o negres preferentment grisos, ja han passat, han quedat enrere. Em torna ara al cap la constatació de la protagonista de Our Town: fent coses no acabem d'entendre la vida. Quan aquest sentiment preval es fa dolorós ser humà fins al punt de poder envejar l'estat, aparent, d'aquests parets que ara llueixen com lluïen fa vint i vuit anys.

Treballs de recerca

 

            El company Francesc Gassó, delegat de professors de secundària a Tarragona, ha escrit aquest article, perfectament raonat, on acaba demanant la supressió del treball de recerca del currículum català. Jo estic totalment d'acord. Òbviament això no passarà. Hi ha diferents raons. Com és sabut aquest treball només es a fa la regió autònoma catalana. Ens fa per tant diferents i en l'idiolecte dels responsables de la nostra administració, vulnerant tots els principis del seny ordinari, diferent és sinònim de bo. (en aquest punt es fusiona la imbecil·litat nacionalista i la progressista sovint indestriables en el nostre país). D'altra banda com que portem trenta cinc anys d'aquesta història és una tradició prou consolidada en una situació en que una bona part del professorat, que majoritàriament comença a estar formada per titulats en ESO, la vegi tan inevitable com la successió de les estacions; de fet, com quasi tot el que disposa el departament o els autocràtics equips directius. D'altre banda, i això és potser incomprensible pels que no han estat gaire dins d'un institut, hi ha una part del professorat, no pas la més més gran però sí la que en els claustres es deixa sentir més, que n'està molt a favor. El treball no serveix en quasi cap cas per a aprendre res, però són molt útils en per satisfacció dels instints exhibicionistes, les ganes de fer "show off", d'alguns alumnes i dels professors esmentats En aquest sentit ningú no pot negar l'oportunitat del treball en el nostre temps. El problema del contingut, quasi sempre buit, tampoc és tan important si prescindim d'aquest hàbit desfasat i fora de lloc que ens fa creure obligats a llegir allò que escriuen els nostres alumnes, quan hi ha prou amb fer una mirada, escoltar l'exposició oral i prendre cura de no fer cap comentari destructiu. No exagero pas. Que no calia llegir els treballs fou la primera lliçó rebuda de l'expert professor de primària que es va incorporar al nostre institut l'any 1996 i ens explicava com tractar els nens d'onze anys. Quan ho explicava llavors, jo em quedava astorat. Vint i set anys després és clar que la seva era l'opció guanyadora.

La nostra ciutat

La televisió americana va emetre aquesta versió el 1955 Frank Sinatra feia el paper de Rosa Renom i la parella d'enamorats eren Paul Newman i Eve Marie Saint
 

        Thorton Wilder és l'únic escriptor americà que ha guanyat tres vegades el premi Pulitzer, tot i que ara mateix no és gaire recordat. Jo el coneixia de la seva novel·la sobre la mort de Juli César, els idus de març, i per haver fet el guió d'un dels millors films d'Hitchcock, the shadow of a doubt, de la qual no m'atreviria a dir que és el millor film de Hitchcock, però sí el que té una base literària més solida. Un dels premis fou per l'obra Our Town que aquest dies es representa al teatre lliure. Pels temps que corren és una superproducció amb quinze actors en escena, que no només actuen sinó que canten coralment amb força encert i en un cas, la protagonista interpretada per Paula Malla, individualment i molt bé. L'obra es presenta com la crònica d'una ciutat imaginària de New Hampshire, Corner's Groove, i essencialment la vida de dues famílies, la de l'editor del diari local, els webb, i la del metge de la ciutat., els gibbs. L'obra trenca sovint la quarta paret i la regidora parla amb el públic, fent de narradora i interpretant diferents personatge. Seguint indicacions de l'autor no hi cap mena d'atrezzo, ni decorats; el primer és substituït per la mímica dels actors, el segon per la imaginació dels espectadors. El primer acte descriu la ciutat i el segon el matrimoni dels fills de les dues famílies. Tot i que jo havia llegit alguna cosa de teatre èpic, de fet allò més sorprenent de les dues primeres parts és l'absència de conflicte. La història d'amor es desenvolupa sense cap problema més enllà de la inseguretat de la parella i com queda palès a la primera part el modus dominants dels naturals del poble és l'acceptació de la naturalitat de tot el que passa. Els desitjos de sortir del camí establert, l'aspiració de la senyora Gibbs d'anar a Paris, mai no semblen tenir cap mena de possibilitat de fer-se reals. Tot canvia en el tercer acte que pren una volada insospitada per mi, però que encaixa perfectament amb la tonalitat dels dos primers. El tercer acte té lloc en en cementiri i es presenta el punt de vista dels personatges que han anat morint en el transcurs de l'obra, entre els qual hi ha la protagonista acabada d'arribar després de morir en el part del segon fill. Aquí la disposició escenogràfica és molt potent i l'autor excel·leix mostrant-nos que la vida es allò que ens passa mentre estem amoïnats per altres coses, les quals ens fan impossible valorar-la i fruir-la. Els morts semblen tenir una lucidesa impossible per als vius, cosa que ens lliura el missatge inquietant de què la lucidesa és incompatible amb l'ésser. En definitiva, un treball molt interessant de recuperació d'un clàssic oblidat. Els actors funcionen i com quasi sempre em va agradar especialment el treball del pare webb, Carles Martínez

Killers of the flower moon

     Per un atzar, aquest cop afortunat, em trobo veient divendres la primera projecció a Barcelona de  Killers of the flower moon. Afortunat perquè preveia que no seria fàcil trobar les tres hores i mitja que dura el film. Formalment té molt més a veure amb els darrers Scorsese en el seu temps narratiu, films com Silence o The Irishman, és a dir, amb un muntatge gens adrenalític i un temps narratiu sense cap acceleració. A diferència de la primera, que m'agrada molt i no tingué gens d'èxit, potser parlaríem amb més facilitat d'una obra mestra en aquest cas, si durés una mica menys Hi són dos dels seus actors més emblemàtics, Robert de Niro i Leonardo di Caprio. El primer és el patriarca de la família i el cervell de la trama criminal sobre la que gira el film. De Niro és brillant i convincent fent de dolent. Més interessant em sembla el personatge de Leonardo di Caprio, un home de poques llums i una figura escindida moralment entre instints molt bàsics i contraposats, una figura gens heroica i un paper que fa no gaire anys cap estrella de la seva dimensió hauria acceptat.

        La pel·lícula explica uns fets amb base real. Als anys vint es va trobar petroli als territoris de la reserva dels indis Osage, els quals eren propietaris legals de les terres. Immediatament van començar els moviments per part de la població blanca per controlar i finalment apropiar-se d'aquest flux de riquesa. Com que parlem d'una reserva, el territori no pertanyia a la jurisdicció de l'estat d'Oklahoma, cosa que permeté amagar fàcilment molt dels crims que llavors foren comesos (de fet, la trama fou descoberta pel FBI en un dels seus primers treballs que els permeté adquirir notorietat pública). La manera més fàcil era casar-se amb les indies propietaris de drets per després liquidar-les. És el cas del personatge de di Caprio, nebot de William Hale, una figura respectada pels osage, que es casarà amb una noia índia. interpretada per lily Gladstone. Crec que la relació entre tots dos és una de les més interessants, i en un cert sentit reals, història d'amor que mai hagi vist en una pantalla. Real per incerta. Scorsese estigué obsedit per The Searchers i és ben conegut que Taxi Driver és una mena de remake i també una rectificació perquè posà una escena que segons ell li faltava al film de John Ford, l'escena on ballen Harvey Keitel i Jodie Foster. És una lectura suggeridora pensa que aquest film, per localització geogràfica el més proper a un western que mai hagi fet Scorsese, conté també una rectificació de The Searchers. L'escena més infame i menys defensable del film de John Ford és la del matrimoni entre Martin i una noia índia, efectuat sense que el primer sigui gaire conscient. El tractament que infligeix Martin a la seva esposa índia és el propi d'una mentalitat masclista, racista i supremacista (recordem que Martin és un personatge positiu sense gairebé cap aspecte ombrívol) Ford que certament com a mínim no era racista, ni tampoc podia simpatitzar amb el supremacisme anglosaxó, roda l'escena en clau còmica, cosa que el temps present empitjora les coses. Scorsese de fet dedica el film en gran part a explorar un matrimoni interracial i la tonalitat no és gens còmica, sinó tot el contrari. De fet, és interessant de la importància que per ell podia tenir aquesta qüestió el canvi del personatge de Leonardo di Caprio. Al començament de la pel·lícula ell anava a ser l'investigador del FBI i canvià pel personatge més fosc del nebot de Niro, un soldat de la seva organització quasi mafiosa. El personatge secundari passa a ser protagonista i la pel·lícula prengué un gir menys convencional que si hagués posat en el seu centre la investigació criminal. Òbviament Scorsese no té la voluntat fordiana de reflectir la història americana, tot i que pel·lícules com Taxi Driver o Bringing out the dead mostrin molt de l'esperit del seu moment, però mai com en aquest film Scorsese ha contribuït a tant explicar que és l'Amèrica moderna. ( la més propera en aquest sentit seria el seu primer treball amb di Caprio, Gangs of New York) Potser però, i aquí caldrà pensar-ho més a fons i fer una segona visió menys preocupada per la història, el film més proper seria Ragging Bull, que també tracta de la culpabilitat i la dificultat de la redempció. Coincideixo plenament amb el meu germà en què el final està molt ben trobar.

Hamlet.01

 

    A la Biblioteca de Catalunya veig l'obra Hamlet.01 de sergi Belbel. Essencialment és un monoleg interpretat per Enric Cambray, un actor que miro de seguir des de que el vaig veure amb Ricard Farré a Les dónes savies. Cambray fa de Hamlet i ens explica el primer acte de Hamlet, cosa que li permet interpretar i comentar allò que diu i perquè passa el que està passant. No és un espectable breu però se m'ho va fer. Cambray mostra els seus recursos i el seu domini de l'escenari però el que deia, com a reflexió metateatral i metaliteraria,és generalment interessant i divertit. Dos moments em van semblar especialment interessant, el pormenoritzat anàlisi que es fa de The Birds des de la idea que ningú ha interpretat millor els mecanismes dramàtics de l'autor de Macbeth que un senyor gras nascut tres segles després i que jugava amb imatges en moviment. Jo tinc clar que l'obra de Hitchcock està farcida de referències a Shakespeare, però no havia pensar mai en el seu primer film amb Tippi Hedren i el fet que la idea central, el desordre natural com senyal del caos moral, sigui el nucli; una idea que més enllà de Shakespeare caldria relacionar amb el paradigma màgic-naturalista, del que ens parlava el M.M. Granada. Hamlet es mostra un xic decebut pel fet que la frase més famosa del primer acte no la digui ell, sinó un personatge secundari (l'amic del seu amic, un tal Marcellus) "alguna cosa fa olor de podrit a Dinamarca" Però es mostra molt orgullós de la seva primera replica quan el rei (l'oncle) el qualifica de familiar i fill i ell respon amb un joc de paraules "a little more than kin, and less than kind" (el rei utilitza el mot cousin, la versió castellana que tinc a les mans tradueix kin i cousin com "deudo"). Hamlet pensa que és la primera millor replica de la història del teatre i per demostrar-ho fa una comparació amb la primera replica de Segismundo, Don Juan, Molière o l'oncle Vania (aquest últim comença l'obra dient "sí" i a la segona intervenció "sí..sí") Només Godot, amb el seu silenci, està una mica a la seva alçada, però interromp l'examen quan arriba a l'Orestiada i comença a sospitar que potser la seva història no és del tot original.....

La gallina ciega

 

        Llegeixo la Gallna ciega de Max Aub, mogut per haver llegit Amery i la seva reflexió sobre l'exili. El llibre venia molt recomanat i he de dir que no m'ha decebut. Aub escriu un dietari sobre el parell de meses de la seva primera estada a Espanya després de la guerra. Arriba el 23 d'agost del 69 quan s'havia definit la llei de successió i a nivell governatiu, encara no s'havia resolt la crisi de Matesa. Precisament a la seva estada ens informa del nomenament del llavors anomenat "gobierno monocolor". Visità primer Catalunya, la costa brava i Barcelona (on es sorprèn de la victòria lingüística del règim i la quasi total desaparició del català al carrer), i després Madrid i València, la ciutat on s'havia establert la seva família en el temps de la seva infància. Aub descriu un país definit per la ignorància i l'autosatisfacció, eufòric pel progrés material assolit a finals dels seixanta i on la memòria del que significa la seva generació s'havia esvaït del tot, és a dir, la dels que treballaren per la possibilitat de tenir una cultura homologable a la dels altres estats europeus Crec que és un llibre imprescindible per entendre Espanya i veure el transfons des d'on desenvolupa la transició. En un cert sentit tothom era franquista, perquè matisant la simpatia o la repulsió que provoqués la figura del dictador, tothom apreciava allò que el considerava el seu legat, l'entrada a la civilització consumista, i això gairebé ningú estava dedicat a posar-lo en joc (tot i que els amics retrobats del bàndol guanyador tampoc eren pròpiament franquistes, ningú, llevat naturalment de Franco, va fer la guerra per instaurar la seva dictadura). Com Maria Casares, de la que vaig parlar, al començament de l'estiu, Buñuel, Alberti o tants d'altres, Aub constatà que el retorn era impossible. Ningú per exemple fou recol·locat en les seves càtedres i les que es crearen llavors foren pels combatius PNNs, que havien entrat nomenats a dits per les autoritats franquistes. L'oposició que troba no és certament franquista, però si filla i conseqüència del franquisme. Tot això no quadra potser gaire amb allò que s'explica als instituts i la commemoració de la lluita contra el franquisme, i per això és un testimoni imprescindible. Aub era un home lúcid i un gran escriptor i el dietari és valuós no només com a testimoni històric sinó metafísic perquè a més de la decepció evitable, no és inimaginable que ens haguéssim estalviat aquella guerra, hi ha un altre d'inevitable produïda per la irreversibilitat del temps, que és potser el nucli més essencial del llibre

MY rifle, my pony and me

             Quatre homes estan tancats en una habitació que intuïm polsosa i mal il·luminada. Estan sent assetjats per un enemic molt superior en forces i que ha començant una intimidant campanya de guerra psicològica, a deguello. La planificació que fa Hawks ens mostrarà molt menys en pantalla a un d'ells, l'únic que no pot triar ser-hi, excloent-lo del pla central a la meitat de l'escena. Els altres tres sí que han triat i ho han fet compartint un moment de poderosa frustració vital. El més vell perquè s'ha fet gran sense adonar-se'n i una vida solitària li dóna poques eines per enfrontar la seva decrepitud, el de mitjana edat ha fet malbé la seva vida amb l'alcohol, el jove, destinat a una carrera brillant, ha comés un greu error a la primera oportunitat que havia de mostrar la seva vàlua. En una habitació sense res a fer el perill de l'avorriment és evident i hi ha massa temps per a pensar, cosa que no convé en aquest moment a cap dels tres. Sobtadament, apareix una guitarra i tot canvia. Dude, l'home de mitjana edat, comença a cantar, després s'uneixen els altres dos. Ara el sentiment predominant és la joia d'estar produint i compartint la bellesa i l'alegria de la cançó. La joia col·lectiva els fa un grup i les seves cabòries individuals es relativitzen, es tornen petites. Inserir aquesta escena en una pel·lícula de molt acció com Rio Bravo és una mostra de la versatilitat i el domini de la narrativa que tenia Hawks. Wood veia en aquesta escena una apologia encoberta de l'amor homosexual, cosa que no es podia fer d'una altra manera en el Hollywood dels cinquanta. No dic que no. Martin i Nelson tenen les edats, la seva diferència, de les parelles homosexuals de la que ens parla Plató als seus diàlegs. Tampoc canviaria res del que que he dit abans. La diferència entre les dues cançons és que la primera seria el moment d'atracció entre els dos homes i el nucli de la segona seria l'esforç reeixit del vel interpretat per Walter Brennan de no ser exclós.

Cerrar los ojos

 

        Cerrar los ojos és el quart film de Victor Eríce després del seu debut, ara fa cinquanta anys. amb el espíritu de la colmena. Entre una i l'altra només dues pel·lícules, la primera de les quals s'estrenà inacabada. Quantitativament no és gaire cosa, però Erice és l'únic cineasta espanyol, i d'un país de llengua castellana, en tenir presència, amb el seu primer film, a la llista de de S&S, cosa que no es pot dir ni d'Almodovar ni de Buñuel, potser la injustícia més gran de la llista. L'obra es presenta a més com una mena d'epíleg a la seva obra, clarament autobiogràfic. El protagonista, interpretat per Manolo Soto,és un director que no pogué acabar la seva segona i darrera pel·lícula, que tingué un cert èxit com a novel·lista que no ha pogut continuar i que viu de manera una mica precària a algun lloc de costa, possiblement a Almeria.

        La recepció del film ha estat dividida entre els que han parlat d'obra mestra, Erice és un sant de la cinefília que no es mereix menys, i critiques molt adverses com la d'Olmos o Boyero. Jo crec que la prudència és la virtut més important i que cal esperar a tenir perspectiva abans de fer pronunciaments maximalistes, però d'entrada, la pel·lícula, que de segur mereix una altra visió, m'ha agradat. Trobo adient el ritme narratiu i sobre tot un muntatge que converteix el fos en negre en un recurs ple de significat. M'ha agradat molt també el treball de José Coronado, del qual crec que en en aquest films passa de ser un actor eficaç a un gran actor. Em satisfà l'aparició del rei emèrit que resumeix perfectament el tarannà moral de l'època i l'opinió que li mereix a Erice, però sobretot el film m'ha interessat perquè el seu nucli són dos temes filosòfics que m'han amoïnat sempre: el problema de la identitat personal i el de la demarcació entre realitat i ficció.

    La raó per la qual el segon film d'aquest director retirat per força no es va acabar fou la desaparició de l'actor que feia de protagonista, del qual mai més no se'n va saber res. Vint anys després el director és convidat a participar en una mena de "quien sabe donde?" en el que es rememora el fet. Poc després rep la trucada d'una treballadora social explicant que l'home viu en una llar d'ancians amb un trastorn que l'impossibilita de recordar res de si mateix. Quan el director es desplaça i comprova la seva identitat veu que tot i no recordar res conserva habilitats motors complexes, fer nusos de mariner com tots dos havien aprés a fer mentre feien la mili a la marina, i que entre les seves migrades pertinències hi ha dos objectes relacionats amb el film inacabat. Per tal d'ajudar-lo a recuperar la seva identitat, fa una projecció, a la sala del poble que com ha tancat fa poc encara pot operar, d'una de la dues bobines rodades, la que havia de cloure el film. Eríce tanca així simètricament la seva pel·lícula que començava amb la projecció, a la periodista de la tele, de la primera bobina, el inici del film incomplet.

    Erice no dóna respostes que segurament ningú no té però acaba mostrant prou bé que els dos problemes assenyalats abans en realitat són un, doncs la identitat sempre es construeix des de la ficció. Com he dit abans no sé si és una obra mestra i m'importa molt menys que la connexió que vaig establir amb el film, una connexió no només intel·lectual, sinó també emocional, un dels temes centrals a aquest film d'Erice és el de la mort del cine i un moment especialment colpidor és la recreació que es fa d'una escena imprescindible de Rio Bravo.

Dins la muralla

 

       Fa uns mesos, ho vaig explicar aqui, vaig llegir el jardi dels Finzi-Contini. He seguit amb Bassani, llegint la versió catalana de Dentro le mure. Si hagués de definir la lectura amb un sol adjectiu aquest seria el de plaent. Evidentment haver descobert Bassani és un motiu per tornar sense presses a Ferrara, on només he estat fent una excursió d'un dia. Bassani explica vides que són poca cosa, perquè el seu protagonista en realitat és la ciutat de Ferrara. Crec que expressa molt bé el sentiment que tinc quan passejo pel Raval, pels carrers on va créixer el meu avi Miquel. Penso llavors com devien ser i el com els devia veure de diferents quan duia el seu net, una servidora, a passejar. Tan diferents com jo els veig ara i tanmateix són el mateix. Romanen, com no ho ha fet el meu avi, ni ho faré jo tampoc. Bassani explica vides de gent sovint irrellevants però malgrat aquesta irrellevància del tot significatives sobre l'essència d'una ciutat i també d'un temps, doncs llevat del primer tots els contes estan centrat al temps del que l'autor anomena guerra civil italiana, els dos darrers anys de la segona guerra mundial,; un temps brutal per a tots els italians però molt especialment per la comunitat jueva de la ciutat a la qual sovint pertanyen els protagonistes.

Soylent green

 Aquesta escena no estava en el guió i és una improvisació dels dos actors. Figura que el personatge de Charlton Heston menja per primera vegada menjar real.

Veig una tarda de diumenge, Soylent Green (en Espanya, Cuando el destino nos alcance) una de les pel·lícules amb més anomenada de la ciència ficció dels setanta. La pel·lícula es situa a l'any 2022, és a dir l'any passat, a una New York superpoblada on viuen quaranta milions d'habitants. El to és clarament distòpic. La ciutat és un infern causat per la sobrepoblació i el deteriorament del mitjà ambient, de fet la vida animal i vegetal ha pràcticament desaparegut. La investigació de l'homicidi d'un alt executiu, du a l'agent Thorn, interpretat per Charlon Heston, un home honest però prou ignorant (és un món on hi ha hagut clarament una regressió cultural) a descobrir que l'únic aliment a l'abast de la població majoritària de sense sostres, el soylent green, no prové del plàncton sinó de cadàvers humans. Vista avui és evident que el perill principal del que parlava el film ha estat evitat. Els joves que varem veure el film d'adolescents hem fet cas i tot plegats no hem tingut gaires fills. De fet, allò que era és una amenaça per alguns és, pel contrari, un hivern demogràfic en forma d'un envelliment de la població. El deteriorament ecològic tampoc és tan gran com ens mostra el film, però possiblement ens faríem creus si recordéssim com era la terra l'any 1973 i comparem amb el que tenim ara. On la pel·lícula no s'ha equivocat és en mostrar el caràcter radicalment oligàrquic de l'estructura social i en descriure el que podríem dir esperit secessionista dels oligarques, quan més va, més tendents a fer-se gairebé invisibles. El director fou Richard Fleischer que llavors era un director de primer ordre i que ja havia fer un parell d'obres mestres i algunes pel·lícules excel·lents i originals. En aquesta deixà constància del seu ofici però no assoleix estar a l'alçada dels seus millors treballs, fonamentalment perquè al guió li hagués calgut alguna volta més. Les escenes aparentment més espectaculars, l'actuació de la policia repressora de les bullangues amb una mena d'excavador gegant, no fa ni fred ni calor, però funciona encara extraordinàriament bé l'escena de la mort de l'amic del protagonista, una eutanàsia asèptica dispensada en un centre especialitzat. Fou la darrera escena on aparegué el llegendari Edward G. Robinson. El film és del tot recomanable pels que pensen en els setanta com una segona època daurada del cine americà i en aquest sentit em recordà el que potser és el seu film més emblemàtic. Chinatown. Thorn com Jake Gittes cerca la veritat, per finalment descobrir que la veritat no ens fa lliures i que possiblement tampoc serveix de gaire en un món del tot acomodat a la mentida o incapacitat de lluitar en contra.

LP / Tenorio / Embalo / 1964 / Full Album

Dispararon al pianista

 

        Dispararon al pianista és un encreuament fins a on jo sé, que tampoc és gaire, insòlit entre el documental i el cine d'animació. El centre del documental és la figura obligada i marginal del pianista Tenorio Junior. Tenorio va fer un únic disc com lider d'una banda, però va tenir una ample trajectòria com acompanyant a molts discos que formen part de la història brasilera, malgrat que la seva vida fou curta perquè desaparegué la matinada del 18 de març de 1976 a Buenos Aires, on estava tocant amb Toquinho i Vinicius de Moraes. Ell deixà de matinada l'hotel per cercar un sándwich i una farmàcia i mai més no tornà. Possiblement fou executat a l'ESMA. L'únic motiu de la detenció fou el seu aspecte. A l'Argentina de llavors això era prou.

            El film em deixà un sensació molt agredolça. D'entrada jo hi vaig anar per la bossa nova. En aquest sentit no em va decebre, perquè el documental explica mitjançant la figura de Tenorio, el sorgiment d'aquella forma de fer música, inèdita fins llavors i que posa Brasil en el centre de l'escenari musical. Trueba ha comptat amb el testimoni de totes les grans figures del moment encara vives, entre elles Joao Gilberto, Gilberto Gil o Caetano Veloso. i és clar que pels entusiastes és un film imprescindible. Trueba mateix n'és un entusiasta i ell compara el que significa l'aparició de la bossa nova amb el de la contemporània Nouvelle Vague francesa (Mariscal dibuixa al film tres escenes icòniques del moviment: el passeig de Belmondo i Seberg als Camps elisis, la carrera al pont de Jules et Jim i el final a la platja dels quatre-cents cops, d'altra banda clarament el títol fa referència a Truffaut). Jo personalment penso que essent equiparable, la bossa nova és més. Jobim i Gilberto feren, com a mínim, tres de les millors cançons del segle, Godard i Truffaut no arribaren a tant, tot i que en feren sense dubte molt. El record d'aquesta explosió de bellesa, ritme i sentiment ve acompanyat però de l'amargor suscitada per la minuciosa descripció del que significa l'operació Condor. El fil de la narració és un periodista que primer vol escriure un llibre sobre la bossa nova i acaba fent un sobre la figura de Tenorio. La seva veu és la de Jeff Glodbum i certament podria ser un avatar del mateix Trueba. És més jove, però, i el descobriment d'aquests fets li resulta sosprenent i traumàtic. Jo veient-la he de confessar que em venen un certs remordiments, perquè em sembla que aquest oblit no s'hauria d'haver produït i que la meva generació ha massa condescendent amb el crims dels americans. Al capdavall parlar de Hitler, Stalin o Pol Pot era molt més fàcil.

Why we drive

 

        Why we drive. Toward a Philosophy of the open road. és un llibre de l'americà Matthew B. Crawford. Crawford ha estudiat filosofia i té una trajectòria dilatada com a corredor de curses automobilístiques. També és mecànic. Tot això em predisposa d'entrada a favor del llibre. Com el gran Bruno Anthonny de Strangers on a train, jo també, i cada cop més, admiro la gent que fa coses. El títol del llibre pot sonar a manifest i en un cert sentit ho és perquè conduir per l'autor és una de les màximes expressions de la llibertat individual, valor fonamentals pels americans o potser per ser més exactes d'una certa tradició americana que arrenca de Thoureau. La diferència però és que l'enemic de la llibertat per Crawford ja no és només l'estat, que també però subsidiari, sinó un de molt més potent: Google. Evidentment un dels objectius fonamentals del llibre és denunciar la deshumanització i els clars efectes decadents que tindrien la implantació dels vehicles sense conductor. L'autora d'aquestes línies comparteix els sentiments de l'autor només fins a cert punt. Els meus coneixements de mecànica acaben en l'obertura del capo. Un cop realitzada aquesta senzilla operació, el que s'obre enfront dels meus ulls és una misteriosa i hermètica capsa negra. Però m'agrada conduir i saber que si ara vull  en mols poques hores puc estar ben lluny, posem a Albacete, em satisfà, tot i que no tingui cap intenció d'anar-hi En el llibre hi ha moltes històries explicant fets de la vida de l'autor i de la seva relació amb els cotxes, que tenen interès perquè Crawford és un narrador àgil però sempre al servei d'una reflexió, que gira entorn de la defensa de la llibertat individual i de resistència enfront de la deshumanització imposada per les noves tecnologies. Conduir per l'autor és una mena d'humanisme. Això crec que resulta més fàcil d'entendre als EEUU que no pas aquí, on els automòbils han estat uns substituts dels cavalls en un mode de vida encara no del tot sedentari. De fet, Crawford és californià i moltes de les històries tenen lloc als deserts del Sudoest, Important també és considerar la dimensió ètica de la conducció: no es pot conduir bé, sense tenir una noció clara del bé comú. En un cert moment del llibre l'autor afirma que Londres és el lloc on millor es condueix el món. Jo no he conduït per tot el món i de fet he estat a llocs on em penso que no seria capaç de conduir, però els meus cinc anys d'experiència com conductor londinenc m'inclinen a donar-li la raó.

            Sense aspirar a una coherència de la que possiblement no sóc capaç assenyalaré ara alguna de les idees més significatives dels del meu punt de vista entre les que es poden trobar al llibre. Crawford segueix una línia que també podem trobar a Sennett, de reivindicació del treball manual. Les capacitat motrius bàsiques són un dels elements bàsics constituents de la nostra identitat i per tant de poder concebre-la com subjectivament coherent. L'obra també conté una decidida defensa del joc com a activitat humana, malgrat la mirada sospitosa envers aquestes activitat feta pel racionalisme o l'utilitarisme. Moralment, la seva perspectiva és oposada l'utilitarisme, en el qual percep una essència deshumanitzadora, seguint una famosa objecció de Bernard Williams, que en el nostre context val la pena retenir. L'utilitarisme planteja preguntes més adreçades a com definir un algoritme, que no pròpiament a pensar com ha d'actuar una persona. El seu punt de partida, el de l'observador imparcial, sempre ha estat un mite, però en el nostre context tecnològic és un mite molt perillós

        Crawford treballa en concret l'àmbit de la filosofia política i interpreta la imposició de l'automatització com una resposta, des del seu punt de vista decadent i inadequada, al procés d'afebliment de la nostra cohesió social; atès que la cooperació i la confiança van a menys, substituïm-la per una certesa generada artificialment. Més greu, però, és que una certesa basada en un algoritme que no coneixem acaba significant un retorn a formes premodernes d'autoritat, cosa que significa una resultat paradoxal pel primitiu projecte il·lustrat. Els ciutadans són arrossegats en una direcció en la què llur poder  lògic no és prou per donar sentit al seu món. En definitiva la idea de Crawford és que el recurs a l'automatització aprofundeix la crisi de legitimitat dels nostres règims, en sostreure-la a l'única font de legitimació moralment acceptable que és la de la racionalitat compartida. Pel contrari, el camí de recolzament a la tecnologia sembla dur a una reafirmació d'un poder essencialment sacerdotal. Google és un element clau en aquest procés. El seu ideal últim seria esborrar tot els límits entre la companyia i la nostra subjectivitat. Ja no caldria consens perquè Google constituiria l'estructura bàsica de tots els nostres pensaments. El significat de Google és molt clar des de la comparació que l'autor estableix amb altres empreses històricament emblemàtiques com General Motors o Microsoft, les quals produïen coses, mentre que Gooogle és essencialment un negoci publicitari i per tant vinculat al control del desig aliè.

Suècia

 

            Segons el que diuen, aquí, hi ha per amoinar-se amb el que està passant a Suècia. Em sembla que no cal recordar que ha significat Suècia per la meva generació i per l'ideari social-democrata. És significativa la llista de situacions que es donen com a cor del problema, doncs és un catàleg quasi exhaustiu dels problemes que no podem, ni sabem, ni en molts casos volem solucionar: drogues, immigració, avenç de la desigualtat i exhauriment de l'estat del benestar.

Lugares en el tiempo

 Lugares en el tiempo és una col·lecció d'escrits de Jean Améry on descriu diferents llocs lligats a la seva biografia personal. Els llocs descrits són Bad Ischl, Viena, Colonia, Ambers, Gurs (el poblet del Pirineu on fou reclòs en un camp de concentració al començament de la segona guerra mundial), Paris, Londres i Zurich. Els llocs descriuen etapes primer de la seva fugida del Tercer Reich i després del seu pelegrinatge com a estranger sense papers en la França i la Bèlgica ocupades. Les tres darreres ciutats expliquen estades en el temps de la postguerra i dels diferents miracles econòmics. Allò que explica és interessant però m'he identificat especialment amb la perspectiva d'Amery que tendeix a utilitzar la tercera persona quan parla del seu passat perquè sembla tenir una consciència clara de què el jo és un altre. Amèry defensa dues tesis que jo he fet meves i que subscric completament. La primera és l'extrema dificultat pels estrangers de fer amics, britànics a la capital del Regne Unit. Ni ell ni jo no ens en vam sortir. La segon és que quan parlem d'Alemanya, com a realitat cultural,i no pas política o social, l'únic temps verbal que s'escau és el passat.

Pensare altrimenti

 

Pensare altrimenti. Filosofia del dissenso és un llibre que m'ha arribat per recomanació del meu amic salmantí Lucas. En el el mentrestant comprés entre el temps quan al vaig adquirir i el moment de la seva lectura, el seu autor, Diego Fusaro va sortir els papers perquè fou com expulsat d'un simposi de pensament esquerrà que tenia lloc a Barcelona. Sembla que el seu discurs fou considerat ofensiu per l'esquerra absorbida pels problemes identitaris. De fet, Fusaro no té cap sensibilitat "woke" i segueix el camí iniciat per autors com Lasch o Michéa, els quals constitueixen en gran part les bases de la seva argumentació. El punt de partida concret és aquí però la filosofia alemanya, en concret, Heidegger i la seva noció d'existencial, per Fusaro el dissens és una constant de la història definidora d'un existencial, el qual, com a tal, defineix un gest anterior a les configuracions polítiques, de natura no institucional i no institucionalitzable que es pot entendre vinculat a la figura hegeliana de la consciència infeliç. El seu caràcter fundacional es trobaria al mite del jardi de l'Eden quan la parella originària esdevenen humans en un acte de qüestionament d'un ordre gens problemàtic en ell mateix. Només l'ésser humà refusa ser allò que és.

Per Fusaro és simptomàtic del nostre temps l'èmfasi realitzat pel pensament conformista en apel·lar a la noció de consens, atès que allò característic d'una democràcia hauria de ser, pel contrari, el respecte al dissens. La major part dels règims del passats, pre-democràtics, s'orientaren entorn a la repressió del dissentiment. La "democràcia" actual ha canvia d'objectiu. Es tracta ara de fer impossible la dissidència des de l'arrel, fent que no es constitueixi , per la qual cosa cal fer el control de l'espai mínim de la consciència individual on podria originar-se. (el poder ha entès Orwell o Orwell entengué el poder com més us agradi) Aquesta és la tasca desenvolupada de la lògica del consum generadora del que J.S. Milll qualificava com "despotism of custom". Els exemples d'aquesta nova concepció de la civilitat es troben a la noció nietzschiana de Darrer Home i les distopies d'autors com Ballard, ell cita en concret SuperCannes. Societats perfectament liberals, en el sentit ayusià del terme, on certament gairebé tothom fa el que vol, però on hi ha cap possibilitat de plantejar-nos perquè volem allò que volem. Una ètica en el sentit més propi del terme és impossible, perquè no hi ha lloc per a l'autonomia de la voluntat i, reprenent Heidegger, el fet a pensar és que no es pensa. La supressió del dissens significa evidentment la mort del pensament i la filosofia, doncs s'amaguen les contradiccions i es fa impossible crear alternatives. Es genera el que ell anomena el temps dels consens de la massa on es fa efectiu "il insolito eremitiso di massa della folla solitaria", al capdavall allò que Heidegger havia descrit al parràgraf 27 de Sein und Zeit quan parlava de l'existència inautèntica. En aquest paisatge esdevé essencial la figura del nòmada, l'home mancat de cap lligam estable de cap mena, la figura del qual suposa una impugnació a milers d'anys de civilització i un intent de refutació de la tesí aristotèlica de la naturalesa cívica de l'ésser humà.

El dissens però no és del tot absent del nostre temps. L'estat manega amb solvència els mecanismes per crear dissens contra les realitat que vol desestructurar i constitueix en molts casos una manera de reforçar el seu poder, és l'estratègia de manipulació de l'opinió publica de la que havia parlat Gramsci. El dissentiment del passat esdevé consens del present. És des d'aquesta perspectiva des d'on cal analitzar el que han suposat fenòmens com el terrorisme en aquest segle. Personalment m'ha interessat molts la perspectiva amb la que Fusaro tracta la qüestió religiosa intentant mostrar la utilització del legat ilumínistic i del laïcisme contra totes les religions que no siguin les del Mercat. La fórmula de l'autor és que la Mort de Déu anunciada per Nietzsche en produir-se consuma plenament la reïficació de les mercaderies de les que ens parlà Marx

En aquest context Fusaro veu urgent ignorar les falses dicotomies per centrar-se a les contradiccions reals. La més important de les falses dicotomies és l'existent entre l'esquerra i la dreta. En el seu esquema hi ha un pensament únic dirigit per les nostres estructures oligàrquiques que quan parla el llenguatge de les dretes s'expressa com poder del diners, quan parla el llenguatge del centre com poder del consens i quan parla el llenguatge de l'esquerra com apologia de la innovació dels costums. Imagino que aquest darrer punt tindria molt a veure amb els seus conflictes a Barcelona. Aquí no es condescendent i fa afirmacions com el caràcter heteròfob del capitalisme, el qual cerca definir com a perfil antropològic dominant un home sense atributs,

L'anàlisi de la situació fet per Fusaro em resultà atractiu i aportà elements valuosos de retenir. Un primer, seria el seu judici sobre maig del 68, moment paradoxal perquè tot i ser antiburgés esdevingué promotor de la lògica de l'hipercapitalisme (Marx ja sabia però que el capitalisme és essencialment revolucionari). Un altre es troba en el capítol on s'invoca la figura del Déu marí, Glaucó, per il·lustrar que el problema de l'ànima humana al nostre temps no és la buidor, sinó que estigui sobracarregada. Reprenent Orwell defineix l'anglès de les escoles de negocis com la neollengua actual i ens parla també de les reformes de l'educació adreçades en tots els casos al control d'individus homologats.

Fusaro reivindica la Boétie en el discurs del qual veu un antídot a l'imperi del darrer home, el qual és un exemple de servitud voluntària. La Boétie és un autor fonamental per haver posat el dissens com a categoria fonamental de la política, un dissens que alhora és una forma destituent del poder i un constituent de la pròpia subjectivitat. De fet, per Fusaro qui no ha experimentat sensacions de dissens mai no podrà desenvolupar amb èxit res semblant a un procés de maduració.

Els últims capítols del llibre están més dirigits a l'àmbit de la pràctica. El dissens ha d'articular-se com desobediència raonada prenent com a models la noció de desobediència civil de Thoureau o l'emboscat de Jünger, "l'uomo concreto che agisce nel caso concreto". Situant-se en el terreny del concret, resulta ben útil la literatura. Com a elements clau d'una pedagogia del dissens cita les figures de Bartleby i Pereira, però també el Chaplin de Modern Times, que il·lustra la possibilitat de, malgrat tot, habitar poèticament el món.

És important sempre tenir clara la distinció entre el dissens real i el dissens conservador, aquest últim s'arrela al jo i n'esdevé essencialment un dissens contra el dissens, mentre que el real no s'arrela al jo i s'expressa com la secessió individual de la consciència infeliç. El primer viu a gust en la manca d'un horitzó de sentit global i no vol anar més enllà de les legitimitats de cada lluita parcial, mentre que el segon sap de la necessitat d'aquest horitzó. Possiblement la forma més pura del dissens conservador és la dels que es es defineixen com anti-feixistes, expressió del pensament polític correcte que acaba sent una font de legitimació del règim neo-liberal.

El darrer capítol expressa la tesi filosòfica fonamental del llibre, és titula "dissenti dunque diamo"; el dissens és a l'àmbit pràctic allò que a la filosofia moderna fou el "cogito" en l'àmbit teòric. Aixó es clou un llibre de lectura ben profitosa important pel lligam que estableix entre reflexions més lligades a la valoració de la contemporaneïtat o a visions de la ciència social amb idees nuclears de la tradició filosòfica europea.

Oppenheimer

 Avorrit de fer caixes de llibres, surto al carrer i acabo entrant al Renoir per veure Oppenheimer. Havia estat dubtant tot l'estiu, a més de què no he tingut gaire temps, perquè tot i el meu interès per la història explicada, el treball de Nolan no m'ha acabat mai gaire de fer el pes. En aquest sentit, jo distingiria entre la primera part del film, que m'ha semblat innecessàriament allargada, i una segona part, quan se'ns explica la primera prova d'explosió i la persecució de l'època de McCarthy, que em va semblar millor narrada i que vaig seguir amb més tensió. En tot cas el treball de Nolan serveix per presentar una història que segurament és més que una història important, potser, com pensa el meu amic RMF, és la més important del segle XX. El projecte Manhatan és un moment d'inflexió, d'empitjorament, a la història de la ciència, és a dir, del projecte il·lustrat, quan es fa completament palés la degradació d'una ciència que, aliena a qualsevol finalitat, esdevé un mer instrument i es posa del tot al servei dels que organitzen la caverna. Crec que en el film això s'expressa molt bé quan veiem que les justificacions d'Oppenheimer sobre el que ha fet, serien igualment vàlides per un científic treballant al nazisme o al comunisme, i a més, són inacceptables per a qualsevol que vulgui mantenir la distinció platònica, necessàriament jeràrquica, entre el coneixement i l'opinió

Couleurs de l'incendie

 Couleurs de l'incendie és la segona part de la trilogia que Lemaitre ha dedicat a la França d'entreguerres, continuació per tant de Au-revoir là-haut. L'eix de l'acció és aquí Madeleine Péricourt la germana del pintor Edouard i la dóna de capità Aulnay-pradelle. L'acció comença el 1927 amb la mort del seu pare banquer i la primera part explica com Madeleine i el seu fill Paul són desposseïts de la seva fortuna per una conspiració del seu cercle més proper. La segona part s'esdevé en 1933 i descriu la venjança de Madeleine. Lemaitre ha invocat l'esperit d'Alexandre Dumas i és clar que un referent immediat és la història del comte de Montecrist, centenars de pàgines que giren bàsicament entorn d'una revenja. La invocació a Dumas no és només temàtica sinó que jo la relacionaria més aviat amb un esperit compartit de la narració com element de joia. És clar que a hores d'ara això té un punt d'anacrònic perquè per sentir joia ja tenim Netflix i les seves sèries. Jo però aquest és un pas que no he fet i m'ho he passat d'allò més bé amb aquesta novel·la, que juga amb les formes del fulletó de manera intel·ligent definint personatges amb els que resulta fàcil empatitzar com el jove Paul d'Aulnay-Pradelle i la seva cuidadora Vlady, una eixerida noia polonesa que actua més del que parla (de fet, tot els seus diàlegs són en polonès llengua del tot desconeguda per mi). Si la primera novel·la és ben agre en la seva presentació de la rebuda als "poilus" vinents del front, la descripció que es fa aquí de la França de la tercera República tampoc és gens afalagadora. En molts del cercles on m'he mogut, la tercera república té molt bona consideració, ni que sigui perquè en el seu pla d'estudis incloïen ua burrada d'hores de filosofia. És però una valoració massa partidista i voluntarista perquè Lemaitre deixa clar que alguns dels nostres problemes eren viscuts de manera pràcticament idèntica amb aquells temps, tot i que amb d'altres mitjans i tecnologies, com la insadollable avarícia de les classes dominants i el biaix groc del mitjans de comunicació, llavors quasi exclusivament els diaris