Killers of the flower moon

     Per un atzar, aquest cop afortunat, em trobo veient divendres la primera projecció a Barcelona de  Killers of the flower moon. Afortunat perquè preveia que no seria fàcil trobar les tres hores i mitja que dura el film. Formalment té molt més a veure amb els darrers Scorsese en el seu temps narratiu, films com Silence o The Irishman, és a dir, amb un muntatge gens adrenalític i un temps narratiu sense cap acceleració. A diferència de la primera, que m'agrada molt i no tingué gens d'èxit, potser parlaríem amb més facilitat d'una obra mestra en aquest cas, si durés una mica menys Hi són dos dels seus actors més emblemàtics, Robert de Niro i Leonardo di Caprio. El primer és el patriarca de la família i el cervell de la trama criminal sobre la que gira el film. De Niro és brillant i convincent fent de dolent. Més interessant em sembla el personatge de Leonardo di Caprio, un home de poques llums i una figura escindida moralment entre instints molt bàsics i contraposats, una figura gens heroica i un paper que fa no gaire anys cap estrella de la seva dimensió hauria acceptat.

        La pel·lícula explica uns fets amb base real. Als anys vint es va trobar petroli als territoris de la reserva dels indis Osage, els quals eren propietaris legals de les terres. Immediatament van començar els moviments per part de la població blanca per controlar i finalment apropiar-se d'aquest flux de riquesa. Com que parlem d'una reserva, el territori no pertanyia a la jurisdicció de l'estat d'Oklahoma, cosa que permeté amagar fàcilment molt dels crims que llavors foren comesos (de fet, la trama fou descoberta pel FBI en un dels seus primers treballs que els permeté adquirir notorietat pública). La manera més fàcil era casar-se amb les indies propietaris de drets per després liquidar-les. És el cas del personatge de di Caprio, nebot de William Hale, una figura respectada pels osage, que es casarà amb una noia índia. interpretada per lily Gladstone. Crec que la relació entre tots dos és una de les més interessants, i en un cert sentit reals, història d'amor que mai hagi vist en una pantalla. Real per incerta. Scorsese estigué obsedit per The Searchers i és ben conegut que Taxi Driver és una mena de remake i també una rectificació perquè posà una escena que segons ell li faltava al film de John Ford, l'escena on ballen Harvey Keitel i Jodie Foster. És una lectura suggeridora pensa que aquest film, per localització geogràfica el més proper a un western que mai hagi fet Scorsese, conté també una rectificació de The Searchers. L'escena més infame i menys defensable del film de John Ford és la del matrimoni entre Martin i una noia índia, efectuat sense que el primer sigui gaire conscient. El tractament que infligeix Martin a la seva esposa índia és el propi d'una mentalitat masclista, racista i supremacista (recordem que Martin és un personatge positiu sense gairebé cap aspecte ombrívol) Ford que certament com a mínim no era racista, ni tampoc podia simpatitzar amb el supremacisme anglosaxó, roda l'escena en clau còmica, cosa que el temps present empitjora les coses. Scorsese de fet dedica el film en gran part a explorar un matrimoni interracial i la tonalitat no és gens còmica, sinó tot el contrari. De fet, és interessant de la importància que per ell podia tenir aquesta qüestió el canvi del personatge de Leonardo di Caprio. Al començament de la pel·lícula ell anava a ser l'investigador del FBI i canvià pel personatge més fosc del nebot de Niro, un soldat de la seva organització quasi mafiosa. El personatge secundari passa a ser protagonista i la pel·lícula prengué un gir menys convencional que si hagués posat en el seu centre la investigació criminal. Òbviament Scorsese no té la voluntat fordiana de reflectir la història americana, tot i que pel·lícules com Taxi Driver o Bringing out the dead mostrin molt de l'esperit del seu moment, però mai com en aquest film Scorsese ha contribuït a tant explicar que és l'Amèrica moderna. ( la més propera en aquest sentit seria el seu primer treball amb di Caprio, Gangs of New York) Potser però, i aquí caldrà pensar-ho més a fons i fer una segona visió menys preocupada per la història, el film més proper seria Ragging Bull, que també tracta de la culpabilitat i la dificultat de la redempció. Coincideixo plenament amb el meu germà en què el final està molt ben trobar.