Comiat

 

Fa vint i vuit anys que em van donar les claus d'aquest pis llavors acabat de construir. Des de llavors mai no havia estat tan buit. Avui el deixo i penso que aquest cop no hi tornaré a viure. En tot cas, sí ho faig, serà una història completament diferent. No tinc força per aprofundir en els records, innombrables. Potser em tornen més els que m'inspiren tendresa, entre els quals els vinculats a l'única persona important de la meva vida que m'ha deixat en aquest període. Li agradava molt el pis, més que a mi. Apostata de la religió de la felicitat i convençut de què no hi ha vides felices, ni segurament en fa cap falta, puc constatar però que no he tingut una vida desgraciada. Cap record tràgic, ni tan sols predominantment dolorós. El dolor rau, però, en considerar que tots aquests moments, blancs o negres preferentment grisos, ja han passat, han quedat enrere. Em torna ara al cap la constatació de la protagonista de Our Town: fent coses no acabem d'entendre la vida. Quan aquest sentiment preval es fa dolorós ser humà fins al punt de poder envejar l'estat, aparent, d'aquests parets que ara llueixen com lluïen fa vint i vuit anys.