Couleurs de l'incendie

 Couleurs de l'incendie és la segona part de la trilogia que Lemaitre ha dedicat a la França d'entreguerres, continuació per tant de Au-revoir là-haut. L'eix de l'acció és aquí Madeleine Péricourt la germana del pintor Edouard i la dóna de capità Aulnay-pradelle. L'acció comença el 1927 amb la mort del seu pare banquer i la primera part explica com Madeleine i el seu fill Paul són desposseïts de la seva fortuna per una conspiració del seu cercle més proper. La segona part s'esdevé en 1933 i descriu la venjança de Madeleine. Lemaitre ha invocat l'esperit d'Alexandre Dumas i és clar que un referent immediat és la història del comte de Montecrist, centenars de pàgines que giren bàsicament entorn d'una revenja. La invocació a Dumas no és només temàtica sinó que jo la relacionaria més aviat amb un esperit compartit de la narració com element de joia. És clar que a hores d'ara això té un punt d'anacrònic perquè per sentir joia ja tenim Netflix i les seves sèries. Jo però aquest és un pas que no he fet i m'ho he passat d'allò més bé amb aquesta novel·la, que juga amb les formes del fulletó de manera intel·ligent definint personatges amb els que resulta fàcil empatitzar com el jove Paul d'Aulnay-Pradelle i la seva cuidadora Vlady, una eixerida noia polonesa que actua més del que parla (de fet, tot els seus diàlegs són en polonès llengua del tot desconeguda per mi). Si la primera novel·la és ben agre en la seva presentació de la rebuda als "poilus" vinents del front, la descripció que es fa aquí de la França de la tercera República tampoc és gens afalagadora. En molts del cercles on m'he mogut, la tercera república té molt bona consideració, ni que sigui perquè en el seu pla d'estudis incloïen ua burrada d'hores de filosofia. És però una valoració massa partidista i voluntarista perquè Lemaitre deixa clar que alguns dels nostres problemes eren viscuts de manera pràcticament idèntica amb aquells temps, tot i que amb d'altres mitjans i tecnologies, com la insadollable avarícia de les classes dominants i el biaix groc del mitjans de comunicació, llavors quasi exclusivament els diaris