MY rifle, my pony and me

             Quatre homes estan tancats en una habitació que intuïm polsosa i mal il·luminada. Estan sent assetjats per un enemic molt superior en forces i que ha començant una intimidant campanya de guerra psicològica, a deguello. La planificació que fa Hawks ens mostrarà molt menys en pantalla a un d'ells, l'únic que no pot triar ser-hi, excloent-lo del pla central a la meitat de l'escena. Els altres tres sí que han triat i ho han fet compartint un moment de poderosa frustració vital. El més vell perquè s'ha fet gran sense adonar-se'n i una vida solitària li dóna poques eines per enfrontar la seva decrepitud, el de mitjana edat ha fet malbé la seva vida amb l'alcohol, el jove, destinat a una carrera brillant, ha comés un greu error a la primera oportunitat que havia de mostrar la seva vàlua. En una habitació sense res a fer el perill de l'avorriment és evident i hi ha massa temps per a pensar, cosa que no convé en aquest moment a cap dels tres. Sobtadament, apareix una guitarra i tot canvia. Dude, l'home de mitjana edat, comença a cantar, després s'uneixen els altres dos. Ara el sentiment predominant és la joia d'estar produint i compartint la bellesa i l'alegria de la cançó. La joia col·lectiva els fa un grup i les seves cabòries individuals es relativitzen, es tornen petites. Inserir aquesta escena en una pel·lícula de molt acció com Rio Bravo és una mostra de la versatilitat i el domini de la narrativa que tenia Hawks. Wood veia en aquesta escena una apologia encoberta de l'amor homosexual, cosa que no es podia fer d'una altra manera en el Hollywood dels cinquanta. No dic que no. Martin i Nelson tenen les edats, la seva diferència, de les parelles homosexuals de la que ens parla Plató als seus diàlegs. Tampoc canviaria res del que que he dit abans. La diferència entre les dues cançons és que la primera seria el moment d'atracció entre els dos homes i el nucli de la segona seria l'esforç reeixit del vel interpretat per Walter Brennan de no ser exclós.