Cerrar los ojos

 

        Cerrar los ojos és el quart film de Victor Eríce després del seu debut, ara fa cinquanta anys. amb el espíritu de la colmena. Entre una i l'altra només dues pel·lícules, la primera de les quals s'estrenà inacabada. Quantitativament no és gaire cosa, però Erice és l'únic cineasta espanyol, i d'un país de llengua castellana, en tenir presència, amb el seu primer film, a la llista de de S&S, cosa que no es pot dir ni d'Almodovar ni de Buñuel, potser la injustícia més gran de la llista. L'obra es presenta a més com una mena d'epíleg a la seva obra, clarament autobiogràfic. El protagonista, interpretat per Manolo Soto,és un director que no pogué acabar la seva segona i darrera pel·lícula, que tingué un cert èxit com a novel·lista que no ha pogut continuar i que viu de manera una mica precària a algun lloc de costa, possiblement a Almeria.

        La recepció del film ha estat dividida entre els que han parlat d'obra mestra, Erice és un sant de la cinefília que no es mereix menys, i critiques molt adverses com la d'Olmos o Boyero. Jo crec que la prudència és la virtut més important i que cal esperar a tenir perspectiva abans de fer pronunciaments maximalistes, però d'entrada, la pel·lícula, que de segur mereix una altra visió, m'ha agradat. Trobo adient el ritme narratiu i sobre tot un muntatge que converteix el fos en negre en un recurs ple de significat. M'ha agradat molt també el treball de José Coronado, del qual crec que en en aquest films passa de ser un actor eficaç a un gran actor. Em satisfà l'aparició del rei emèrit que resumeix perfectament el tarannà moral de l'època i l'opinió que li mereix a Erice, però sobretot el film m'ha interessat perquè el seu nucli són dos temes filosòfics que m'han amoïnat sempre: el problema de la identitat personal i el de la demarcació entre realitat i ficció.

    La raó per la qual el segon film d'aquest director retirat per força no es va acabar fou la desaparició de l'actor que feia de protagonista, del qual mai més no se'n va saber res. Vint anys després el director és convidat a participar en una mena de "quien sabe donde?" en el que es rememora el fet. Poc després rep la trucada d'una treballadora social explicant que l'home viu en una llar d'ancians amb un trastorn que l'impossibilita de recordar res de si mateix. Quan el director es desplaça i comprova la seva identitat veu que tot i no recordar res conserva habilitats motors complexes, fer nusos de mariner com tots dos havien aprés a fer mentre feien la mili a la marina, i que entre les seves migrades pertinències hi ha dos objectes relacionats amb el film inacabat. Per tal d'ajudar-lo a recuperar la seva identitat, fa una projecció, a la sala del poble que com ha tancat fa poc encara pot operar, d'una de la dues bobines rodades, la que havia de cloure el film. Eríce tanca així simètricament la seva pel·lícula que començava amb la projecció, a la periodista de la tele, de la primera bobina, el inici del film incomplet.

    Erice no dóna respostes que segurament ningú no té però acaba mostrant prou bé que els dos problemes assenyalats abans en realitat són un, doncs la identitat sempre es construeix des de la ficció. Com he dit abans no sé si és una obra mestra i m'importa molt menys que la connexió que vaig establir amb el film, una connexió no només intel·lectual, sinó també emocional, un dels temes centrals a aquest film d'Erice és el de la mort del cine i un moment especialment colpidor és la recreació que es fa d'una escena imprescindible de Rio Bravo.