La gallina ciega

 

        Llegeixo la Gallna ciega de Max Aub, mogut per haver llegit Amery i la seva reflexió sobre l'exili. El llibre venia molt recomanat i he de dir que no m'ha decebut. Aub escriu un dietari sobre el parell de meses de la seva primera estada a Espanya després de la guerra. Arriba el 23 d'agost del 69 quan s'havia definit la llei de successió i a nivell governatiu, encara no s'havia resolt la crisi de Matesa. Precisament a la seva estada ens informa del nomenament del llavors anomenat "gobierno monocolor". Visità primer Catalunya, la costa brava i Barcelona (on es sorprèn de la victòria lingüística del règim i la quasi total desaparició del català al carrer), i després Madrid i València, la ciutat on s'havia establert la seva família en el temps de la seva infància. Aub descriu un país definit per la ignorància i l'autosatisfacció, eufòric pel progrés material assolit a finals dels seixanta i on la memòria del que significa la seva generació s'havia esvaït del tot, és a dir, la dels que treballaren per la possibilitat de tenir una cultura homologable a la dels altres estats europeus Crec que és un llibre imprescindible per entendre Espanya i veure el transfons des d'on desenvolupa la transició. En un cert sentit tothom era franquista, perquè matisant la simpatia o la repulsió que provoqués la figura del dictador, tothom apreciava allò que el considerava el seu legat, l'entrada a la civilització consumista, i això gairebé ningú estava dedicat a posar-lo en joc (tot i que els amics retrobats del bàndol guanyador tampoc eren pròpiament franquistes, ningú, llevat naturalment de Franco, va fer la guerra per instaurar la seva dictadura). Com Maria Casares, de la que vaig parlar, al començament de l'estiu, Buñuel, Alberti o tants d'altres, Aub constatà que el retorn era impossible. Ningú per exemple fou recol·locat en les seves càtedres i les que es crearen llavors foren pels combatius PNNs, que havien entrat nomenats a dits per les autoritats franquistes. L'oposició que troba no és certament franquista, però si filla i conseqüència del franquisme. Tot això no quadra potser gaire amb allò que s'explica als instituts i la commemoració de la lluita contra el franquisme, i per això és un testimoni imprescindible. Aub era un home lúcid i un gran escriptor i el dietari és valuós no només com a testimoni històric sinó metafísic perquè a més de la decepció evitable, no és inimaginable que ens haguéssim estalviat aquella guerra, hi ha un altre d'inevitable produïda per la irreversibilitat del temps, que és potser el nucli més essencial del llibre