Maria Casares: la mujer que vivió mil vidas

                 Veig a la filmoteca el documental Maria Casares: a muller que viviu mil vidas de Xavier Villaverde. Hi vaig gràcies a l'amabilitat del meu amic José Nieto, que em convidà a la projecció del film, la banda sonora del qual és obra seva. El documental recorre la vida d'aquesta actriu des del seu naixement a La Coruña, la seva infància a Madrid vinculada al seu pare, recordem president del govern legítim de la República a juliol del 36, i el seu exili francès que la dugué a ser una de les actrius més admirades de l'escena francesa a la segona meitat del segle XX Hi treballà molt al cine a la seva joventut tot i que no l'agradava especialment. Debutà amb un film miíic, les enfants du paradis, treballà als films sobre Orfeu de Jean Cocteau i fou la protagonista de les dames du Bois de Boulougne, un dels primers films de Bresson. L'experiència no fou gaire bona per cap del dos i el seu treball amb el director que renegava dels actors no l'ajudà a estimar el cine.

            Fou però el seu treball teatral allò que la consagra com una de les figures fonamentals de la cultura francesa. Hi estigué uns anys a la Comédie Nationale Française, però està vinculada essencialment al Teatre Nacional Popular, que sovint presentava als seus treballs als festival d'Avignon. La seva carrera abastà més de cinquanta anys i feu pràcticament tots els autors fonamentals. De vegades, en papers masculins com a una versió del Rei Lear. Tingué una relació oberta durant quasi vint anys amb Albert Camus, fins la mort del premi Nobel. Estrenà a Paris alguna de les seves obres com le Malentendu, les justes ou l'état de siège. No sols les interpretava sinó que sembla que tenia un paper decisiu en la seva composició. En aquell temps fou amant també d'una figura mítica de l'actuació francesa: Gérard Philippe, també mort prematurament.

        Tornà a Espanya el 1977 per a representar El Adefesio de Rafael Alberti. Només es representà a Madrid. La gira que havien de fer per tot l'estat fou suspesa per problemes de salut. Mai més va tornar a treballar a Espanya on pel que sembla la seva figura no despertà mai gaire interès. Ella tampoc identificava l'Espanya de la restauració amb el lloc al que volia tornar des de l'exili. No em sembla que fos una casualitat. La victòria del franquisme havia estat tan aclaparadora que la mort de l'Espanya republicana era absoluta, sense cap marge de resurrecció, ni cap fil de continuïtat. De fet, ella mai no tingué coratge per tornar a Galícia, on la casa del seu pare, a la Corunya, havia estat saquejada el 19 de juliol de 1936