Le Bouddhisme n'existe pas

 

        Le Bouddhisme n'existe pas és un assaig d'Eric Rommeluère. Com el llibre de Cornu, del que parlava fa un any, el seu propòsit bàsic és el de lluitar contra una visió banal del budisme que és la més estesa en Occident; banal i sobretot deformadora, perquè fa una presentació subjectivista d'un pensament oposat a la noció de subjecte. La polèmica engega amb el mateix títol del llibre i es fonamenta en un fet històric incontrovertible. Entre la predicació de Gautama Buda i les primeres recopilacions escrites de les seves paraules hi ha un lapse de més de quatre-cents anys. En tot aquest temps es configuren diverses tradicions d'interpretació prou potents per fer cadascuna un Buda d'acord amb les seves intencions. El caràcter tardà de les escriptures fa impossible una aproximació al Buda que prescindeixi de la tradició, la qual no redueix el Dharma a la paraula de Buda, sinó a tot allò que està d'acord amb la paraula de Buda, Allò que caracteritza el budisme és doncs la pluralitat. Per això Rommeluère posa d'entrada les cartes sobre la taula i identifica la seva posició amb la via de la grandesa (mahayana) la que finalment conduirà al budisme zen i es situa en contraposició a les primeres escoles que posen més èmfasi en nocions provinents de l'hinduisme com la de reencarnació.

            El punt de partida és la defensa del caràcter religiós del budisme enfront de la tendència occidental a definir-lo amb la noció etèria i imprecisa d'espiritualitat, cosa que permet preservar l'autonomia del subjecte, la llibertat, essencial a la tradició occidental. Tot plegat resulta una mica contradictori doncs el propòsit central de la cultura contemporània és l'expansió d'un jo, que no és compatible amb la disciplina social que suposa la religió. Des d'aquesta premissa la conversió és impossible i molt més quan es tracta de fer compatibles el budisme i el cristianisme, fusió que només es fa des de la consideració del segon com allò pròpiament religiós. Tanmateix el punt comú a totes les tradicions budistes és el reconeixement de l'autoritat del Buda. En el seu llibre, Rommeluère fa una presentació de les més importants tradicions confrontant-les amb la seva per tal d'arribar a una definició del seu budisme, que gira entorn de tres eixos: el místic, l'anti-metafísic i el metafòric, en els quals recolza la seva interpretació del dharma

1. L'experiència mística és la comprovació del no-res de l'existència. Això implica una obertura al misteri, la renuncia a tota objectivació i l'absolutització de la presència

2. Cal refusar la metafísica perquè cal prendre consciencia de l'absència de tot fonament. Hi ha, així, una tensió entre allò que és diu i allò que no es pot dir, la qual cosa no està fora del discurs sinó que hi reflueix incessantment.

3. La metàfora esdevé una manera de comprensió del món, exigida per la insuficiència del llenguatge

            Si ni tan sols sóc capaç de deixar de ser català, i ser català és poca cosa es miri per on es miri, molt menys puc deixar de ser, en el sentit filosòfic del terme, occidental. Per això només podria parlar d'una conversió al budisme des d'una consideració tendent a la broma, el cas de la meva entrada del 25 de juny. No es pot obviar però que algunes de les nocions fonamentals presentades per Rommeluère coincideixen amb altres a les quals jo també he arribat però fent un camí ben diferent (però que a la llarga s'ha mostrat com no oposat). Potser la més bàsica és la consciència de què un mateix no pot ser el fonament. Per Rommeluère això defineix l'experiència religiosa. En aquest sentit Totalité et Infini o les Meditationes cartesianes són textos religiosos i la seva comprensió exigeix allò mateix que Rommeluère creu que cal fer amb les paraules del Buda, no acontentar-se amb una comprensió teòrica dels mots, sinó ser capaç de posar-los en pràctica. I sigui la que sigui la manera de posar-la en pràctica, aquesta de ha de consistir en aprendre a fer de maneres no egoistes. La doctrina del no-jo (anatman) no tracta tant d'expressar una veritat metafísica com d'ajudar a desprendre's de tot punt de vista sobre la mismitat.

            Un altre idea important, per algú com jo ensinistrat en la idea de viure en una època post-metafísica, és com es produeix la superació de la metafísica al budisme. El punt de partida del Buda no és la dualitat entre home i món, els quals són més aviat reconegut com dos vessants de l'experiència d'estar viu. El nostre entorn no és la materialitat de les coses sinó un món percebut, aquí és l'arrel de la dukkah, l'angoixa existencial produïda per la seva inconsistència. Allò propi del mahayana és deconstruir la dualitat samsara-nirvana, mitjançant la noció de vacuïtat (shunyata). El desvetllament del Buda és la presa de consciència de la buidor de tot. El Dharma és un discurs, però és un discurs que du al silenci. Així doncs, no hi ha ensenyament budista en un sentit radical del terme. En el fons prendre consciència de la nostra buidor passa per desfer-se del prejudici metafísic més arrelat a la mentalitat cristiana: la identificació entre ser i bondat. L'error bàsic, comés clarament per Nietzsche quan parla del budisme, és considerar l'afirmació de la buidor com un judici de valor. Pel contrari, l'afirmació de la buidor és essencialment una eina per a prendre consciència de la nostra fragilitat, o si preferiu el terme levinasià, de la nostra vulnerabilitat.

        Un altre coincidència important es pot trobar en l'àmbit de la reflexió última. Hi ha una noció d'aclariment com a fita que un altre cop es pot relacionar de manera fructífera amb el cartesianisme. Allò contrari a la fe en el budisme és el dubte o la confusió mental, el trajecte correcte és el que va des de la fe a la intel·ligència. (potser aquí cal ser precís i dir que parlem d'un cartesianisme relacionat molt més amb la lletra cartesiana que no pas amb el tòpic del Descartes pare del racionalisme. Des de la perspectiva de Rommeluère la raó, pel seu caràcter subjectiu, no pot òbviament ser cap mena de fonament)

            L'últim punt important és el que fa referència a la dimensió dispositiva del dharma, el qual està més enllà del contingut material de la creença. En aquest sentit podríem fer una analogia amb un autor en principi, molt llunyà i els seus postulats de la raó pràctica, els quals tenen també només validesa des d'un punt de vista dispositiu. No ens interessa pas la seva veritat fàctica, des del punt de vista kantià indiscernible, sinó la seva capacitat per determinar i dirigir la nostra acció.

            No diria que el llibre de Rommeluère pugui ser en ell mateix una introducció al budisme. Haver llegit alguna cosa està més però no és del tot imprescindible doncs tot allò bàsic es esmentat, tot i que de vegades molt de passada. En tot cas, si que és una eina útil per, com assenyala el mateix autor, ajudar a Occident a pensar-se a si mateix, cosa que no es pot fer si no adoptem un punta de vista extern. La proposta de l'autor és interpretar el budisme en el nostre context i no pas adaptar-lo, com es fa amb els usos actual de la meditació. Allò que ens cal no es tant la conservació de les paraules del Buda com la comprensió del seu mètode. Una tasca no només bona per raons morals sinó necessària per raons polítiques.