Lectures de primavera i hivern (XVII): Le boudddhisme, une philosophie du bonheur?

 

Philippe Cornu és un dels especialistes en budisme més reconeguts a França. N'he llegit el seu llibre, Le boudhisme, une philosophie de bonheur?, que és alhora una introducció i un llibre polèmic contra la comprensió trivial del budisme, a hores d'ara predominant a Occident, doncs pretendre fer del budisme uns via de desenvolupament personal significa contradir el seu mateix punt de partida. No pot ser un camí per estar bé amb si mateix un pensament que té com a intenció fonamental acabar amb això que anomenem “si mateix”, sigui el que sigui..

El sots-títol és més esclaridor, douze questions sur la vie de Bouddha i adreça al lector cap a una sèrie de qüestions concretes i generalment mal enteses. Abans una introducció ens situa a la història del budisme i les diferents posicions, cosa fonamental perquè en el fons parlar d'una doctrina budista és una contrasentit semblant a parlar d'una doctrina occidental. La primera qüestió plantejada és si el budisme és una religió, pregunta que ha de ser resposta negativament doncs l'objectiu fonamental és una transformació espiritual fruit d'una disposició personal que no pot ser imposada a d'altres. Cornu pensa que manca l'element d'estructuració col·lectiva, característic de les religions del llibre. Tampoc es pot trobar la distinció entre el sagrat i el profà, doncs allò pròpiament sagrat no és transcendent sinó es revela a la immanència, havent aprés a mirar el mon més enllà de la il·lusió, tampoc la noció de nirvana és equiparable a la de redempció sinó que estrictament és el fi de tot condicionament.

Hom pot preguntar-se també si és una filosofia i aquí sorgeix una diferència fonamental: els occidentals hem pensat la filosofia com una visió teorètica, de la què, potser, es pot derivar una guia pràctica. El Budisme és una orotopraxia on és la pràctica espiritual la que determina si una visió és justa o no. El Budisme no és irracionalista en ell mateix però no li dóna a la raó cap altre valor que el d'eina. Allò més important per a establir la diferència són les concepcions ontològiques oposades, Pel budisme és la impermanència i no la perennitat d'una essència en els fenòmens canviants allò que regeix tot el que està condicionat. Allò què caracteritza els fenòmens és la buidor de les seves manifestacions, la qual però ha de ser distingida del no res; l'aparença no és el no res però no deixa revelar ni obre el camí a cap essència eterna.

El capítol clau del llibre és el dedicat la noció de jo, doncs constitueix la font fonamental de la major part dels malentesos. Entendre el jo com una substància permanent no té cap mena de sentit pel budisme. Això no significa negar l'individu que és vist com una sèrie psíquica, individualitzada en la fonamentació des del passat i la projecció envers el futur que marca el condicionament. La consciència de nosaltres mateixos però és una il·lusió semblant a la projectada en la pantalla cinematogràfica, en la qual la limitació dels nostres sentits creà la il·lusió del moviment. L'ego no és el nostre fons, sinó una temptativa infructuosa de consolidar una identitat tan il·lusòria com la de la resta del fenòmens, però aquest jo no és innocu, sinó un entrebanc perquè el budisme insisteix en el fet de què en el nostre fons, més enllà de la noció d'ego, hi ha un estat de coneixement lúcid, obert, lliure que escapa a tota descripció mental i que transcendeix tots els condicionaments. La il·luminació depèn d'arribar-ne. El treball espiritual ha de ser fonamentalment el deslliurament de les impostures de l'ego, tot reforçant els sentiments de benvolença.

La noció de Karma també mereix un capítol per ella mateixa. Efecte de la condicionalitat, el karma designa tot acte motivant per la creença a l'individualitat i apuntat a perpetuar el sentiment d'un mateix; estrictament el Karma no té res a veure ni amb un castig, ni amb una recompensa, sinó amb la culminació d'un cicle de maduració de l''energia continguda en el punt de partida. La noció budista de Karma, a diferència dels jainistes no implica cap determinisme ni tampoc té res a veure amb la doctrina de la reencarnació que no té sentit dins d'una concepció budista. No hi ha una essència que romangui. No es nega que després de la mort es generi un altre ser que no pot ser radicalment altre, però que certament no serà el mateix. Com en l'antic mon grec, en el budisme la condició humana està molt lluny de tenir un estatut ontològic privilegiat i no és més que una condició d'existència transitòria sotmesa als esdeveniments de l'existència condicionada.

El sisè capítol dedicat a la meditació s'esforça en distingir-lo de les nostres tècniques d'introspecció doncs no es presta atenció al contingut dels pensament ni al que ens diuen, sino a l'encadenament del seu flux. Tanmateix la meditació no ocupa el mateix lloc a totes les escoles budistes, essent desconeguda per moltes d'elles.

La setena part es pregunta si el budisme és una eina de desenvolupament personal. Si aquest s'entén com una realització del jo, certament no. La felicitat cercada seria l'alliberament de les inclinacions egotistes, possiblement, el contrari del que des d'Aristòtil identifiquem amb la felicitat. El plaer, la felicitat sensual es considerada com a patiment disfressat doncs crida al sentiment de repetició. El budisme és en ell mateix enemic de l'ascetisme però subratlla la necessitat de renunciar al lligam a felicitats que ofereixen la promesa de patiments futurs.

Després l'autor ofereix alguns capítols amb menys interès filosòfic on es mostra que el budisme no és incompatible amb les inquietuds del nostre temps, sempre que no ens les prenem massa seriosament. Aquí es tracta la qüestió de la dimensió ètica del budisme, el qual es definit com una doctrina de la compassió universal, la qual però no pot donar-se sense la comprensió de la buidor del tot. Tota virtut , les paramita virtuts transcendentals, en depèn i no poden esdevenir autèntiques sense aquesta comprensió que és un acte de fe en la possibilitat de cadascú d'assolir el seu despertar.

El budisme, assenyala Cornu, no és progressista, perquè no creu que el patiment al mon hagi disminuït el progres material produït pels avançaments científics, els quals impliquen l'aspiració de controlar la realitat al servei dels desitjos que són font de patiments futurs.

El darrer capítol es tracta la qüestió de com seguir la via budista. La primera i més fonamental idea és que no es pot tractar la vida espiritual com un camí particular diferents dels altres, professional, afectiu, etc. En aquest camí no hi ha pròpiament allò que fou la il·lusió dels filòsofs, una teoria que guii. De fet, cal acostumar-se a no tenir-la. Per això tampoc cal establir, com a la tradició cristiana grans batalles contra un mateix, sinó ser capaços d'observar-nos sense jutjar (el sentit de l'humor fora aquí la millor ajuda). Des d'aquí Cornu expressa uns advertiments clars:

• Tranformar-se no significa canviar d'aparença

• Caminar no vol dir en aquest cas arribar a un objectiu

• No es tracta d'adquirir res sinó de desprendre's

• Considerar que el mestre no és un salvador, un veritable mestre exterior no és més que qui ens ajuda a trobar el mestre interior

El Budisme és, podem deduir del llibre, peculiarment ambivalent: essent potser la línia de pensament que més ha aprofundit en el que, fa pocs dies, definíem com a element comú de totes les religions: la supressió de l'egotisme, podria, per això, ser una esperança de fer front a la decadència que ha impulsat l'Occident, però la seva pluralitat intrínseca facilita les vulgaritzacions i la seva desvirtuació que caracteritzen molta de la seva presentació més actual.