The Big Country

 Veig a la filmo The Big Country, el superwestern rodat per William Wyler a finals dels cinquanta i promogut fonamentalment per Gregoy Peck que el produí i es reserva el paper protagonista. Històricament no ha estat un film massa valorat perquè Wyler no fou un favorit de la crítica dels temps on s’inventà la cinefília. No tenia trets autorals gaire definidors i quedà reduït a la categoria d’artesà, tot i que de luxe. No és una batalla a la que a hores d’ara valgui la pena entrar, però cal constatar que vist en pantalla gran, The Big Country em segueix semblant un film molt i molt satisfactori. De fet, la primera vegada que la vaig veure no sabia gens de política d’autors i em va agradar molt. Divendres passat em va passar el mateix. I tant llavors com ara la raó última del gaudiment té un caràcter moral. El film escenifica amb convicció el triomf d’un ideal moral enraonat, assenyat i decent. De fet, el meu amic S. F. recordava el fort impacte moral que el film li causà a l’adolescència. Més de seixanta anys després el seu missatge moral ha esdevingut més més actual perquè allò que distingeix el McCoy interpretat per Peck és que l’afirmació de la seva decència apareix lligada al seu refús a convertir la seva vida en un espectacle pels altres, cosa que per a la major part de la gent a hores d’ara sembla haver esdevingut l’única manera possible de viure.

Peck al final de la seva carrera ha estat assimilat a ser un dels millors representants de l’Amèrica liberal, fonamentalment pel seu paper a To kill a Mockingbird. El seu paper aquí anava en la mateixa direcció i de fet el film tenia un subtext polític en el context de l'Amèrica de les cinquanta com defensa de la possibilitat de la coexistència pacífica entre els contraris. No fou un rodatge gens fàcil i Peck i Wyler no varen acabar bé però Wyler mantenia un vigor narratiu només a l’abast dels autors clàssics del període i les quasi tres hores del film es noten poc. Curiosament, però, una de les coses que Wyler lamentava més del film era la banda sonora, que hagués volgut treure i que només es mantingué pel desig de Peck. Avui és un dels elements més recordats del film i per a molt la millor que mai s’hagi fet per a un western.