L'invention du moi

 Vincent Carraud és l'actual catedràtic de història de la filosofia moderna a la Sorbona. Deixeble de J.L. Marion es doctorà amb una tesi sobre Pascal. Recordo haver-lo conegut en una reunió cartesians a mitjans dels noranta. Un dels seus llibres l'invention du moi va estar reeditat l'any passat, cosa notable en un llibre d'aquestes característiques i aquesta segona edició és la que he estat llegint a juliol. A l'obra es fa un examen de la qüestió de l'ego prou exhaustiva que abasta autors de gairebé tots els períodes de la història de la filosofia. La tesi de Carraud és prou clara tot i que l'emergència de la qüestió s'esdevingui en l'obra de Descartes és a l'obra de Pascal on aquesta expressió apareix clarament substantivada, Pascal parla sovint de “le moi”. A què es refereix Pascal amb aquesta noció? Al fruit de la inclinació de la meva voluntat a voler ser estimat; el fruit d'un amor per un mateix, essencialment il·legítim. En aquest sentit la invenció del “jo”, no té tant a a veure amb la la història de la metafísica com amb una discussió sobre el model de la moralitat que calia imposar en el temps Allò fonamental però és que aquesta sustantivització del jo està presuposada per la substantialització cartesiana però en el fons té com a intenció deslegitimar aquesta suvstancialització

Pascal amb la seva reflexió omple un buit en la reflexió cartesiana doncs Descartes que susbtancialitza el jo mai no en fa un ús de substantiu; mai no utlitiza una expressió com “le moi” sinó “ce moi”, l´'únic contingut possible per a aquest “jo” és el residu del dubte metòdic;L a partir de la segona meditació fem un greu error de lectura si pensem que el subjecte és Rene Descartes; el subjecte és allò que queda de Descartes després d'haver passat pel dubte. Carraud dedica un capítol al tractament de la qüestió en Agustí d'Hipona, tot seguint un suggeriment dels Pensaments de Pascal , per mostrar que l'explioració del propi pensament en Agustí no apunta a cap realitat del jo sinó a Déu.

En els seguidors més importants de Descartes (i Pascal) el terme tampoc apareix lligat a la metafísica. Així Leibniz apunta a un coneixement confús de la noció d'identitat personal, perquè els pensaments de cadascú es presenten com a pluralitat, que és introduïda amb la noció de personatge. La noció de jo apareix com essencialment moral i el coneixement del jo és parcial limitat per la seva natura d'idea confusa. També examina Locke per concloure que l'anglès no va més enllà de Descartes, tot i que aquest converteix la consciència en un producte de la reflexió i no en la forma de Descartes. (de manera molt oportuna Carraud no s'interessa gaire per l'original lockeà mentre que estudia a fons el text que veritblement llegien la major part dels seguidors de Locke: la traducció francesa de Coste)

El capítol sobre tots els precedents s'anomena el jo o l'intel·lecte i tracta de mostrar que en el món antic i el medieval, el jo no es tematitzat mai com a problema filosòfic. Els possibles precedents acaben apuntat sempre a una altra cosa: Déu (en el cas d'Eckhart), El pecat (Berulle), L'intel·lecte (Avicena), la noció de propietat (Epitecte). El tractament dels estoics fonamenta una crítica severa a Pierre Hadot per introduir a la seva lectura d'aquests autors una noció de jo, que no apareix fonamentada.

El darrer capítol estudia les aportacions de Husserl i Heidegger. Husserl se n'adona millor que ningú altre de la vinculació entre el jo i el dubte. No hi ha ego, sense el treball previ del dubte Descartes inicia un camí nou, valuós perquè prefigura el seu i que es contraposa al de l'abstracció que acabava en un enteniment impersonal. També diferencia el jo cartesià del de Montaigne; assenyalant que mentre el primer designa un principi en altre mostra un lloc, però ni Descartes, ni Husserl volgueren estar a aquell lloc que és el de l'antropologia. L'error de la substancialització, denunciat per Husserl, és una conseqüència de la gran adquisició cartesiana: la d'un ego desfet de totes les seves determinacions empíriques. Per això Pascal fa la pregunta adient quan es demana qui és el jo?.

La lectura heideggeriana de Descartes més que al propi Descartes està dirigida a Husserl. El ego no és el Dasein, per tant no diu res sobre la situació real humana, però ha tingut un èxit “ontològic” fonamentat a basar-se a la quotidianitat mitjana amb la que interpretem la nostra existència. L'extraviament del camí de la metafísica marca el de tota la modernitat posterior. L'única propietat del Dasein que es veu reflectida en el ego cartesià és la de la “jeweiigkeit”, però Descartes massa amoïnat per la pregunta per la quiditat (washeit) oblida com plegament o no arriba a plantejar la pregunta decisiva per la quiidad (werheit).

Carraud no comparteix el punt de vista Heideggerià que desatén el text literal de la segona meditació, en la qual el problema no només no s'eludeix, sinó que constitueix el fil conductor del raonament meditatiu. No té gaire sentit fundar la distinció entre el dasein i el ego en el tractament del problema de la Werheit, sense que això no permeti negar que efectivament es tracta de dues nocions molt diferents a partir de les diferents relacions que cadascuna d'elles manté amb la mundanitat. Descartes obrí un camí real d'investigació de l'existència humana que culmina Pascal amb una lectura aguda en la que l'ego s'identifica amb la voluntat. L'anàlisi de l'analítica existencial que Heidegger retreu no haver fet a Descartes es trobaria iniciat a Pascal i el lloc fonamental seria la seva anàlisi de la diversió concloent en una anàlisi del sentit ontològic de la temporalitat. Totes aquestes consideracions permeten reforçar el punt de partida inicial: cal refer una història de l'existència del jo que finalment no ha de tenir res a veure amb la metafísica