Sis dies corrents

 

Dimarts a la platja del far assisteixo a la projecció de sis dies corrents, la pel·lícula de Neus Bellmunt. El marc de la projecció resulta del tot adient i a la sorra tenim una sensació de frescor difícil de gaudir aquest dies. El film acompanyà prou bé. Bàsicament explica la història de tres lampistes; un home gran proper a la jubilació, el Pep, catalanoparlant en guerra absoluta contra tots els paletes del món; el Valero de mitjana edat, castellanoparlant, amb un caràcter no sempre fàcil però un gran cor i en Moha un noi berber d’uns trenta anys, que entra a treballar a prova amb els altres els sis dies que mostra el film. Sis dies corrents té una història mínima, pràcticament inexistent, però mostra molt bé moltes coses i reflecteix un país molt més real que els referents utilitzats als discursos socials més habituals. Les crítiques han comparat aquest film amb Loach, però aquí no hi ha denúncia ni tampoc drama, sinó que ens centrem en problemes més planers com les dificultats d’en Valero per no pujar gaire de pes i poder fer servir el seu vestit per a una boda o les dificultats del Moha per preparar el seu examen de català al pis que comparteix amb dos paisans menys predisposats a la integració. El film funciona, crec, per la facilitat amb la que empatitzem amb els protagonistes cosa causada fonamentalment per les gran interpretacions que Bellmunt treu dels seus actors amateurs. No és un film on es facin grans discursos però te un missatge molt clar sobre la immigració que coincideix plenament amb el meu punt de vista, o el que fa uns anys mantenia Manuel Delgado, la convivència real generalment te com a conseqüència la dissolució del problema. Com Alcarràs hi ha una voluntat decidida de mirar i explicar la realitat i també aquí l’autora és una dóna, cosa que, sense treure cap conclusió, em resulta coherent amb el que he vist sobre l'evolució de nois i noies totes les dècades que he estat treballant.