Game over

 

Avui és el meu darrer dia de vida laboral. Certament no faré res perquè estic de vacances, però el fet és el mateix. Tothom em diu que he d'estar molt content. Jo en dubto. Al capdavall, l'única competència vital que més o menys tinc reconeguda és la de fer unes classes passables. No en sabria dir quines altres prestacions he pogut oferir. D'altra banda, tampoc no tinc del tot clar si seré capaç de fer-me una rutina que em permeti viure l'oci amb dignitat del que parlava Ciceró, que és per el que hauria de servir una jubilació. Demà faré una darrera visita al meu centre per retornar l'ordinador lliurat pel departament i quan penso en tornar-hi em sento molt alleujat de no haver de tornar. L'experiència sindical d'aquest tres anys ha estat ambivalent. D'una banda m'ha permès lliurar-me de les 19 hores lectives que ja el darrer any suposaren un esforç massa gran. D'altra banda però m'ha impedit tenir l'estratègia de defensa de la major part dels meus companys; allò que els permet anar passant: tancar-se hermèticament al que estrictament la teva feina, enclaustrar-se mentalment a cadascun dels grups propis i no pensar mai més enllà. Això és prou per anar passant en el cal dels que tenen experiència o en tot cas buscar-se algun boc expiatori de baix nivell com el cap d'estudis, el de departament o algú així. Entenc aquest mecanisme perquè l'he vist moltes vegades aquests darrers tres anys als centre que he visitat i perquè en part és el que jo mateix havia estat fent fins llavors. Tampoc és el cas que hagi viscut a la ignorància més completa. Crec que quan fa vint anys vaig escriure el malestar a l'ensenyament ja anticipava moltes coses de les que ara hem de seguir dient perquè ningú no ens fa cas (només ho crec perquè ben bé no sé que deia). Si penso que vaig llegir en el seu moment llibres com el de Michea o Furedi, és clar que fa molt temps que totes les cartes estaven sobre la taula i el que en el fons feia és el que després he patit. És una pena que cap dels dos llibres hagi estat traduït, no perquè diguin gaire que no sabem, sinó perquè ens ajudaria a veure que la nostra lluita no hauria de ser local i que generalment ens equivoquem quan donem importància a gentussa com el Wert o el Cambray. Com que tot plegat és una mica negre ho compensarem amb la canço d'amunt.