Esquema breu dels problemes de l'ensenyament

França comença el curs amb un dèficit de professors que no es pot amagar, com expliquen aquí. A països com Regne Unit i Holanda, aquesta manca ha esdevingut endèmica. L’única raó per la que aquest fenomen no es dóna de manera tan clara en el nostre país és que la devaluació del mercat de treball intern de fa déu anys a la majoria dels sectors fou tan bèstia que el el 8% de Zapatero i els anys de congelació de Rajoy al final foren poca cosa S’hi entrecreuen dos fenòmens diferents, el primer molt més publicitat que el segon. D’una banda, allò que des dels EEUU anomenen la gran dimissió, la tendència de la gent a sortir per puc que pugui d’un mercat laboral després d’uns anys en què la propaganda i la idealització assolien transformar l’explotació en autorealització. D’altra banda l’interès real dels governs en desmuntar les actuals estructures educatives, cosa que es va fent molt a poc a poc però de manera contínua.

En aquesta situació nosaltres, m’he d’acostumar encara a dir ells, farem vaga el proper dia 7 de setembre. Cal preveure una jornada de confusió doncs hi ha tres escenaris de lluita relacionats que seria important poder distingir. D’una banda hi ha una sèrie de reivindicacions laborals que, com totes, són legitimes i discutibles. Pel que fa a aquests punts una certa unitat sindical és factible. Hi ha però un problema més de fons: el de garantir un ensenyament universal obert a tothom i dedicat a formar no pas consumidors, sinó ciutadans. Aquesta era la pretensió de l’escola clàssica que l’OCDE i organisme afins van decidir suprimir a finals del noranta. Evidentment parlem d’un poder que està molt per sobre del que poden tenir el PSOE o el PP i que aquests mai s’han atrevit a discutir a cap reforma. L’ajuda dels mitjans de comunicació és aquí essencial per parlar de les discrepàncies i de la tensió al mon educatiu, tot i que les les diferents lleis mai no canvien res essencial i sempre han avançat en la mateixa direcció. També són importants per fixar l’atenció en problemes de fet secundaris però que van molt bé per fer «teiatro» als mitjans de comunicació, com ara, la qüestió de la llengua i de la religió.

És fàcil constatar que si parlem de la qüestió real, la que assenyalen als seus llibres, el Xavier Massó o l’Andreu Navarra, la unitat sindical difícilment pot donar-se. Les decisions que afecten els canvis educatius no són decisions de govern, sinó de règim, entenent aquest terme com el conglomerat de forces del tot compromesos amb la continuïtat del règim i la defensa de l'establishment. Només cal veure la llistat dels sindicats convocants a la vaga per veure que dur aquesta lluita fins al final, almenys en quatre casos, implicaria una contradicció existencial absoluta. Cosa que evidentment no vol dir que una bona part dels militants d’aquests sindicats estiguin mancats d’una consciència clara del problema real. Sí un «JO» no és prou per explicar cadascun de nosaltres en el cas dels individus molt menys ho ha de ser en el cas de les institucions col·lectives