Où en sont-elles?. Une esquisse de l’histoire des femmes

 

Où en sont-elles?. Une esquisse de l’histoire des femmes és el títol del darrer llibre d’E. Todd. El seu objectiu es fer un tractament específic des de l’antropologia de la tercera onada feminista i en general de l’evolució d’aquest moviment als darrers setanta anys. La base del seu raonament és la seva anàlisi de les estructures familiars. És una part prou tècnica que barreja dades no sempre fàcils d’obtenir amb molt d’interpretació, per la qual cosa els seus resultats poden ser amplament discutits. La primera part del llibre fa un examen de les aportacions de l’antropologia, desenvolupada des d’un punte vista històric i de com l’antropologia ha tractat la qüestió dels sexes ( no li agrada i no utilitza la noció de gènere, a l que atribueix un component clarament purità). Aquesta part ens ofereix un resultat general molt poc intuïtiu. Al llarg de la història hi ha hagut una gran variabilitat de les formes familiars, però aquesta evolució sembla circular. La família tal i com es configura al món més avançat, nuclear i igualitària, té com a model històric més proper l’estructura familiar dels pobles més arcaics, els caçadors-recol·lectors. Això resulta sorprenent pels que, com ara jo, hem estat lectors de Freud i tendim a pensar en una agrupació poligínia patrilineal, pròpia dels ximpanzés, però de la que no hi evidència real a cap grup humà. A la introducció afirma que la realitat històrica del patriarcat ha estat en general molt més feble del que des d’exigències ideològiques se li atribueix i que el seu ràpid enfonsament té molt a veure amb aquest fet. El darrer capítol d’aquesta part tracta de la influència del cristianisme i apunta una idea prou interessant: el caràcter funcional de la religiositat femenina. La religió defensa una restricció de l’activitat sexual que per la dóna era molt important en termes de supervivència. Sembla clar que al llarg de la història han mort molt més dones per part que no pas, per exemple, per violència bèl·lica.(és evident que ara no és així però també que en poc més de cent anys, recordem Semmelweis, és difícil esborrar l’herència de trenta mil anys)

La segona part del llibre tracte de la revolució de les relacions entre sexes i abastà els darrers setanta anys d’història humana. Todd distingeix entre les dues primeres onades, la dels drets polítics i la de l'alliberament sexual, de l’actual en la què percep un element antagònic que no existia abans. Per ell, la raó última és que aquest antagonisme és en el fons de classe, entre una classe mitjana en recessió predominantment femenina i uns quadres superiors on la preponderància masculina es manté. (de fet, l’alliberament de la dóna és en gran part un problema específicament burgés i un deteriorament de les relacions home-dóna pot ser atractiu des d’un punt de vista burges però és socialment letal per les dones de classe baixa). Tanmateix és important el predomini femení a llocs com l’ensenyament que assegura un predomini ideològic al feminisme, una hegemonia en termes gramscians.

De fet, l’esquema proposat d’estructura social sexual és el següent:

Proletariat ; classe baixa	Fragilització de la parella, tendència a famílies monoparentals. Anhel de la hypergamia entre les dónes
Petita burgesia	Família nuclear predomini femení que decideix de la procreació, paritat dels ingressos
Quadres superiors (més o menys el 4%	Situació de patridominància, poder masculi hypergàmic
Alta burgesia (entre el 0,1 i el 1% de la població	Equilibri de sexes per la transmissió igualitària dels bens. Endogàmia

Estudia el capgirament dins del món de l’educació que considera impressionant. En el cas de França en seixanta anys es va passar del 0% de batxillers femenins a la paritat (assolida l’emblemàtic any de 1968) el progrés femení no s’ha aturat aquí sinó que la preponderància femenina en l’educació ara és indiscutible. Evidentment contribueix a la tensió que l'èxit educatiu femení es doni en un temps on l’educació està perdent el seu paper d’ascensor social. Aquest procés també sembla molt connectat amb la terciarització de l’economia i el retrocés d’un món industrial essencialment masculí. L’ascens femení acompanyant d’una pèrdua de la religiositat ha provocat un fenomen històricament nou: la feminització de l’anomia expressada en algunes posicions radical. També és clara la relació entre l’ascens femení i l’esfondrament d’ideals col·lectius a partir del diferent enfocament històric de les activitats de dónes i homes a les societats de caçadors-recolectors. La relació de l’ascens al feminisme amb les tendències autoritàries (evidenciades amb nocions com la de politicament correcte) és clara però per veure-la hem de desfer-nos del mite que identifica completament l’exercici de l’autoritat amb la funció paterna, cosa molt menys freqüent del que els motius freudians o la carta al pare de Kafka ens deixen pensar.

Constata també des de les dades estadístiques la clara connexió entre la pèrdua de la religiositat i l’emancipació femenina, que apunta a una interconnexió dels fenòmens. Des d’aquí fa una interpretació de l’augment de la homosexualitat masculina que posa en connexió amb aquest fenomen. La identitat homosexual masculina seria una continuïtat d’un ideal de vida totalment androcèntric propi del cristianisme. Les comunitats gai serien una actualització de la vida monacal amb l’element comú de posar la sexualitat en el centre de la vida humana, ni que sigui per renunciar. Un element de recolzament a la seva hipòtesi són els cassos de Japó i Tailandia on les enquestes evidencien que hi ha més o menys el mateix tipus d’activitat homosexual que als països occidentals, però no hi ha un gran avenç de la identitat gay. Evidentment és els que els hi falta és l’educació cristiana. La connexió amb la religió també serveix per donar compte del tema de la transexualitat. Aquí fa una comparació amb el cas dels berdaches, però allò que compta són les diferències. Els Berdaches eren prestigiosos dins del seu grup, mentre que els transexuals estan condemnats a lloc perifèric i són individus que opten per un règim de vida penitencial (la inserció d’un membre artificial és una violència al cos que és resol en una quantitat més o menys gran però inevitable de dolor). Aquesta fascinació pel dolor també sembla ser un residu del cristianisme.