The lost art of scripture

 

The lost art of scripture és el títol de llibre de K,R. Armstromg dedicat a la comunicació de l’experiència religiosa. La senyora Armstrong és a la vegada una de les autoritats mes grans en història de les religions comparada i una autora que ven llibres, prou llibres, si més no en el mon anglosaxó. Ha estat una lectura intensa que m’ha afectat molt directament per dues idees defensades per les autora que tenen a veure amb les coses que a hores d’ara personalment m’amoïnen. La primera és la justificació que ella fa del fet d’escriure. Segons aquesta autora l’única finalitat real que pot tenir l’escriptura és facilitar la transformació espiritual (més modestament jo m’acontentaria potser amb parlar d’evolució). L’escriptura que no és capaç de modificar l’ànima del que llegeix és essencialment irrellevant. L'objectiu final, l'arribada a Déu, no té tant a veure amb la captació d’un ens privilegiat com amb l’assoliment d’una mena d’existència més autentica. De la idea d’Armstrong es segueix, ella no ho diu, que cap escriptura pot ser més irrellevant que la dedicada a l’expressió de la subjectivitat com a espectacle.

La segona idea, que el llibre no defensa però a la qual apunta, és que hi ha una veritat comuna a la que apunten totes les religions: la necessitat de minimitzar el jo i domesticar l’egoisme. Potser de totes les gran religions és el cristianisme la que pitjor se’n surt en aquest sentit. En part per l'èmfasi en la noció de culpa impulsat per Agustí que impedeix la transcendència de l’ego. En part també pel racionalisme inherent a la tradició protestant que proclama la hegemonia absoluta del text escrit, idea discutible, que per causes del tot alienes a qualsevol progrés espiritual ha estat considerada com a universal.

Armstrong parteix en el seu llibre d’una hipòtesi fisiològica sobre el funcionament oposat dels nostres dos hemisferis; l’esquerra de caràcter analític, pròpiament racional i el dret de caràcter més holístic i sintètic adreçat al tot i contraposat a la limitació del primer. No estic segur de la versemblança científica d’aquesta fonamentació. Si que puc reconèixer en la seva descripció de l’hemisferi esquerre, una coincidència amb el que havia estat el punt de partida de la meva tesi doctoral: la limitació inherent a l’enteniment humà. Sense poder-ho tampoc demostrar tinc la impressió de què el tot al que apunta l’hemisferi dret possiblement no va gaire més enllà del que els escèptics anomenen imaginació o fantasia; cosa que no significa que sigui superflu, especialment, si com diu l’autora és l’arrel dels sentiments d’empatia o compassió.

Armstrong s’esforça en demostrar que els moderns tenim una gran dificultat a entendre els textos religiosos per la nostra actitud que redueix els textos a transmissió d’informació. Per ella el que es diu es relativament irrellevant; posseïdor només d’un caràcter instrumental; una eina per produir determinats efectes l’ànima de l’individu. Pels que venim del camp de la filosofia això no és del tot nou. Es correspon amb la intuïció seminal de Nietzsche quan demanava que el dionisíac s’integrés amb l'apol·lini (la tragèdia no s'entén sense la música o el ball), es correspon al problema al que s’enfrontà Descartes (potser el darrer modern amb una consciència clara d’aquesta limitació de l’escriptura) i certament és la consideració a la que apuntava Plató quan mostrava el seu recel envers l’escriptura. En el món premodern aquesta és la clau per la interpretació de l’escriptura veritablement religiosa, l’escriptura mai no és un producte acabat, no hi ha versions definitives, tot és «work in progress»; l’escriptura pot apuntar a la veritat però no exhaurir-la ni arribar-ne; el límit és sempre el silenci, enfront del que no pot ser dit. Parlar del sentit d’un text religiós prescindint completament del ritual o la pràctica que l’acompanya és un treball del tot absurd.

El llibre és valuós no només pel que diu sinó com invitació a fer més lectures. Per exemple la dels poc llegits aquó Wordsworth i Keats, autors que expressaren una visió de Déu molt més rica i complexa que la teologia del moment o la de Niertzsche que per Armstrong no és tant un autor bel·ligerant amb la religió com amb una concepció convencional degenerada de la religió. Pel contrari allò expressat en Zarathustra coincideix amb el que sabem de les experiències religioses més valuoses.