Lectures de primavera i hivern (XVI): Machines like me

Machines like me és la penúltima novel·la d’Ian McEwan. Està situada en passat utòpic, el Londres dels anys 80 governat per Thatcher, però una Thatcher amb problemes perquè ha perdut la guerra de les Malvines contra els argentins i la seves possibilitats electorals són migrades de fet a la novel·la perd les eleccions contra un partit laborista encapçalat per Tony Benn. L’altra gran diferència és que Alan Turing (de fet, ell mateix, un personatge de la novel·la) no va morir als cinquanta i el seu treball ha fet possible no només la tecnologia actual, Internet, sinó la creació de sers humans sintètics. La novel·la explica la història del triangle format per una parella i un d’aquest homes nous anomenat Adam. Podem parlar de triangle, potser, perquè hi ha una relació sexual entre la noia i Adam. Dic potser perquè depèn del punt de vista. La protagonista no ho veu així perquè objecta que cap home es pot sentir traït perquè la seva parella utilitzi un consolador i la naturalesa d’Adam no és diferent de la d’un consolador. També perquè Adam moltes vegades afirma estar enamorat de la noia, però és dubtós que aquesta informació tingui sentit en els llavis d’algú que és essencialment un algoritme.

La novel·la de McEwan és essencialment moderna en el sentit que trenca l’axioma de les Meditacions cartesianes que és el punt més clàssic de la reflexió cartesiana: hi ha més realitat a la causa que a l’efecte o, en termes platònics, l’original sempre és superior a la còpia. Des de Darwin i les avantguardes artístiques, per bé o per mal, tendim a pensar el contrari, i això es reflecteix en el llibre on Adam, i els altres sers artificials, apareixen com clarament superiors sobre tot des d’un punt de vista moral. Prou superiors com per què comencin a trobar difícil viure en un món dirigit pels sers humans; en general han estat programats per a ser bons cristians, és a dir, gent que estima el proïsme i això és molt difícil de compatibilitzar amb algoritmes basats a la lògica. McEwan planteja el que moltes recensions qualifiquen com a preguntes punyents i que potser no ho són tant si ens desprenem de l’antropocèntric sentiment d’orgull per la condició humana, que òbviament McEwan no comparteix. Fora del seu interès filosòfics la tensió narrativa fonamenta l’opinió de què McEwan és un del millors narradors actuals.