Júlia- quinze anys més tard

     Al lliure veig la reelaboració de la Senyoreta Júlia de Strindberg en un muntatge de Cristina Jetahy que reprèn que va fer al seu pais quinze anys i per això és La senyoreta Julia quinze anys després. L'obra de Strindberg en principi és de les que se sap tothom, o tothom pensa que se l'ha de saber, i la directora, com vaig veure al grec amb la seva adaptació d'Ibsen, fa un gran esforç per trobar noves maneres de comptar-la i també d'actualitzar-la. Són dos tasques diferents i a mi em sembla més important la primera. La nova manera inclou el veure no només la representació, sinó la filmació de la representació. Junt als dos actors sempre hi ha un tècnic, tot i que el forçaran a interpretar un petit paper en un moment de la representació, amb una càmera de vídeo que duplica la visió del que representem, fent-la més gran o, en alguns casos, mostrant-nos els protagonistes quan estan en una zona de l'escenari no directament visible a l'espectador o, en un moment de la representació, quan tots dos surten al carrer. Això permet establir un doble nivell de la representació i que els actors surtin de l'obra per dialogar amb el públic. L'actualització pel que fa al contingut és incorporar la problemàtica racial del país a la actualitat, així el criat és aquí d'origen magrebí, interpretat pel vigatà Moha Amazian. No és debades però tampoc afegeix res. Al final Júlia Genis, l'actriu que fa de Júlia, fa la pregunta de què ha canviat en els darrers quinze anys. Es suggereix que la resposta ha de ser pesimista, perquè possiblement encara que alguns antagonismes puguin desaparèixer, cosa que tampoc és el cas, inevitablement en sorgeixen de nous. D'això se'n deia la condició humana. Potser el que menys em va aportar del muntatge eres les breus aparicions gravades dels actors del 2011, doncs, ignorant d'aquest referent, tampoc em varen acabar de resultar significatives

Setmana de vagues

 

    Ahir havia d'anar a Barcelona, sí o sí. Vaig optar pel bus, però de camí vaig creuar l'estació de Vilanova, del tot buida a la una del migdia, i vaig sentit els anuncis de megafonia, que deien que no es complien els serveis mínims i ens recomanava buscar altres alternatives de transport. No poder garantir el compliment de la llei em sembla la mostra del fracàs absolut del govern català. Pensar que es compleix amb l'esmentat anunci és afegir a la incompetència, l'insult, només explicable perquè Illa i el seus consellers són representants de l'esperit de l'època en el sentit que ahir precisava Esteban Hernández a el Confidencial. Molta de la gent que passa per aquesta estació té clar que, si és allà, és,perquè no té altra alternativa.

    Avui a la vaga dels maquinistes, que ja estava en marxa divendres passat de manera no declarada, s'ha afegit la vaga general. Si jo volgués un proper govern de PP i VOX, cosa que no és el cas, avui estaria molt content. Més enllà de què tingui poc sentit fer una vaga contra l'oposició, no sembla que en cap cas això sigui la millor idea, quan el sentiment més predominant a totes les societat peninsulars és el d'emprenyament. Això no crec que pugui afavorir als que, pel seu càrrec, són responsables de la situació. La jornada no ha estat gaire pacífica i això em sembla positiu pels interessos de la dreta. Penso que mai no podem deixar de tenir present que la conseqüència immediata de les manifestacions més importants esdevingudes després de la segona guerra mundial, maig del 68, foren el preludi a la victòria més aclaparadora obtinguda mai per la dreta francesa. Tot i que certament les conseqüències a llarg termini, foren molt pitjors.

Kagemusha (l'0mbra del guerrer)

     Reveig Kagemusha. Penso que no l'havia vist des de la seva estrena en els cines quan jo era encara un estudiant de COU. Tot i que en part ha estat eclipsada per la posterior Ran, en la meva modesta opinió, un dels millors films de tots els temps, aquesta incursió en el cinema èpic i històric és també un film que només pot ser qualificat com superb. La primera vegada que la vaig veure recordo que em va sobtar la primera escena on apareixen tres homes pràcticament indistingibles i Kurosawa deixa la càmera quieta en un enquadrament gran i horitzontal que abvasta els tres homes seguts, mentre discuteixen, en termes quasi dostoeivskians, la diferència entre un delinqüent vulgar i un gran lider polític. Aquesta és la situació de dos dels homes de l'habitació, el gran senyor feudal Shingen i un pobre lladre condemnat a morir a la crea, al que el tercer home, Nobukado (germà de Shingen i ocasionalment el seu dolble) ha alliberat per què faci de de doble del gran cap. Shingen efectivament mor poc després i el lladre esdevé el seu Kagemusha, la seva ombra, que ha de substituir-lo durant tres anys, el temps que Shingen considerava necessari per consolidar el poder del clan. El film mostrarà així els intents del lladre per viure la vida de l'altra i com la decisió de Shingen no es mostrarà com especialment sàvia, bàsicament pel menyspreu al seu fill apartat de la sucessió en favor del net encara un nen, duent la desfeta al seu clan. Aquesta és farà efectiva a l'escena final de la pel·lícula on es representa la batalla de Tagashino que va tenir efectivament lloc l'any 1575. El Kagemusha, expulsat poc abans del palau per haver comés un error que revelava la seva impostura, n'es testimoni de la batalla i finalment decideix fer una carrega suïcida, mostra de la seva lleialtat al clan.

    Kurosawa estava en un moment complicat de la seva carrera. Tora, Tora, Tora havia estat una experiència horrorosa que va acabar amb el seu acomodadament i la seva posterior hospitalitzacio, diagnosticat amb neurastènia. Va fundar un estudi propi però va fer fallida amb el seu primer film en color, Dodeskaden, havia intentat suïcidar-se i al Japó. el seu film posterior, Dersu Uzala, tampoc no havia estat gaire ben acollit. En canvi Ford Coppola i George Lucas estaven en els seus millor moments i foren ells els que varen permetre el finançament d'una pel·lícula que només es podia plantejar com una superproducció. Era a més un acte de justícia ni que fos per totes les idees de Kurosawa que Lucas havia manllevat per fer Star Wars. Les expectatives no foren decebudes i el film fou un èxit en taquilla i guanyà la palma d'or a Cannes. A hores d'ara el film segueix sobresortint per la seva bellesa visual. Kurosawa fa un és del color, molt personal i gens naturalista que creà plans d'una gran bellesa, especialment en la molt efectiva i gens convencional resolució de la batalla final. Espectacular a les gran escenes de moviment de masses, el talent de Kurosawa es mostra igualment potent a les escenes més intimistes planificades amb molt poc moviment. Lucas i Coppola haguessin volgut com a protagonista a Toshino Mifune, però, atès el seu distanciament amb Kurosawa, això era del tot impossible, per la qual cosa els papers protagonistes varen recaure en Tatsuya Nakadai, molt menys conegut però no menys gran. La interpretació d'aquest film em sembla especialment bona, trameten humanitat i veritat en tots els moments del film.

The Pawnbroker

     A suggeriment del meu germà veig The Pawnbroker, el film dirigit per Sidney Lumet el 1964. Quasi tot allò referent al film ho explica ell aquí. Sidney Lumet va tenir una carrera molt llarga i molt irregular. Potser per això els meus dos films preferits seus són el primer, twelve angry men, i l'últim, before the devil knows you're dead . The Pawnbroker estaria molt a prop dels millors i si no ho està és per alguns concessions a l'estil europeu dels seixanta en els flahs-backs on es representen els records europeus del protagonista. En canvi em semblen superbes totes les escenes rodades als carrers de Harlem, fruit de la vocació realista de Lumet que ha fet de la seva obra un testimoni de l'evolució espiritual americana com escrivíem fa tres mesos. Veient aquestes escenes és obligat pensar al tòpic que definir la seva generació com la de la televisió. (la manera de filmar els carrers es relaciona d'una banda amb el neorrealisme italià però també amb ells documentals del llavors nou mitjà) i em sembla clar que la televisió marcava una diferència entre aquesta generació i l'anterior, la dels cineastes clàssics, no només tècnica sinó en un cert sentit moral. Rod Steiger va perdre l'oscar aquell any tenint com companyia a la llista dels perdedors, Richard Burton i Peter O'Toole, (els dos actors més castigats per l'acadèmia) enfront d'un gran Lee Marvin en un film, però, molt menor. Steiger sempre manifestà però que aquest era el seu film preferit entre els 80 que va rodar,

Das Testament der Dr.Mabuse

 Veig Das Testament der Doctor Mabuse. L'havia vist de jove, quan encara no tenia clar que en un cert sentit és l'última pel·lícula alemanya. Era el segon film sonor de Lang continuació del gran èxit d'uns anys abans. El film no fou estrenat a Alemanya, prohibida immediatament pels nazis ja en el govern. Goebbels i Hitler varen reconèixer més d'un aire de família en discursos com aquest en el que Mabuse explica els seus propòsits:

El propósito último del crimen es establecer el imperio interminable del crimen. Un estado de completa inseguridad y anarquía, fundado sobre los ideales contaminados de un mundo condenado a la aniquilación. Cuando la humanidad, subyugada por el terror del crimen, se haya vuelto loca por el miedo y el horror, y cuando el caos se haya convertido en ley suprema, habrá llegado el momento del imperio del crimen.

Més enllà de la semblança retòrica el cert és que Mabuse és una imatge perfecta de la vulgarització del ideal del "übermensch" que també seduí als jerarques nazis. Políticament el film em sembla molt pessimista doncs ha quedat clar que Mabuse ha retingut el seu poder després de la mort, els seus poders telepàtics li permeten apoderar-se de la personalitat del psiquiatre del centre on estava tancat, i per tant res no garanteix que una nova aparició no pugui ser possible. Potser per això, Lang va cloure la seva carrera reprenent el personatge trenta anys després en una Alemanya i una Europa que, aparentment, ja havia estat "desnazificada". En termes de planificació i muntatge el film mostra que Lang ja havia arribat a un domini total de les possibilitats de la cinematografia i la primera escena serviria per confirmar la tesis que els realitzadors iniciats en el cine mut desenvoluparen un poder que no ha estat igualat després.

Lo de Jaume I (allò que té que tant li agrada a tothom)

     En un futur no gaire llunyà la presidenta de la Generalitat de Catalunya és una senyora anomenada Lídia Obiols inclinada vers l'extrema dreta i capficada a recuperar les institucions que van fer gran Catalunya. De totes aquestes la més important fou la dinastia pròpia que desaparegué el segle XV. Tanmateix una oportunitat apareix quan el Museu d'història de Catalunya troba el fal·lus dissecat de Jaume I i la presidenta veu l'oportunitat d'utilitzar-lo per esdevenir reina i forjar una nova dinastia catalana. Aquest és l'argument Lo de Jaume I, l'espectacle de la companyia Al Cel Cia que ha estat representant-se al Malda, aquest darrer mes. Els tres actors, Arnau Fa, Laia Esdul i Paula Moles i Roma, estan acompanyats de dos músics, molt encertats en la seva tasca, perquè pròpiament l'obra és teatre musical amb un molt nombre de cançons. Més enllà de la comèdia però el referent és Serafi Pitarra, la primera obra del qual ja estigué dedicada al gran conqueridor (o "conquistador" en el seu català prefabrià). Atès aquest precedent no resulta estrany que l'obra sigui decididament grollera sense cap mena de matisació. Tampoc hi ha cap pietat envers els personatges satiritzats ( estem en el terreny oposat al Polonia, per ser clars. Cap intenció de fer simpàtic ningú). Jo ho vaig trobar bé perquè al capdavall parlant de polles i de merda, com passa a gran part de l'obra, tampoc es por assolir arribar als nivells d'obscenitat dels discursos obertament racistes. El problema de la Paula Moles i Roma és que el personatge de Silvia Orriols es difícil de ridiculitzar, perquè la persona real ja esgota en ella mateixa tota possibilitat de ridiculització. De totes manera, l'actriu ho fa prou bé i resulta molt divertida com ho és tota l'obra. M'agrada també el personatge del director del Museu d'història, anomenat Raimon Berenguer, que fa una encarnació totalment plausible de l'intel·lectual del país sense cap altre horitzó que l'exercici de la llagoteria. L'obra és divertida, en alguns moments hilarant, no tant per la satisfacció que dóna un desplegament d'enginy, com per la seva irreverència i la seva mala llet. És una obra sense dubte contraindicada per bona part dels seguidors de l'antiga TV3, però reconfortant pèls que volem ser catalans sense ser nacionalistes i molt especialment pels que com Josep Pla, considerem que la historiografia romàntica ha fet molt de mal al país. És impressionant que encara segueix fent mal, malgrat que no els llegeixi ja ningú.

Fascismos liberales

 

    Fascismos liberales és el darrer llibre publicat per Slavoj Zizek. Molt directament és un comentari sobre l'actualitat política, on no hi ha gaire espai per les seves consideracions metafísiques o teològiques, impregnades d'esperit lacanìà, cosa que no vol dir que estiguin del tot absents. Feixisme liberal és la seva manera de denominar el populisme trumpià, tot i que ell mateix considerà més exacte parlar de llibertarisme feixista. Personalment, m'agrada més el primer, perquè d'alguna manera descriu el que personalment veig com el futur més possible: un feixisme de fet disfressat amb les formes d'una democràcia cada cop més buidades de sentit. En gran part és un llibre si no sobre Trump si sobre l'esdeveniment catastròfic que suposa Trump, l'encarnació per Zizek de l'esperit del nostre temps, com Napoleó ho fou per Hegel, amb la diferència que el cavall ha estat substituí per un carret de golf. Zizek sap com tota persona raonable que Trump és un ésser humà impresentable, però com a humorista a més de filòsof, alguns dirien "en comptes de", no pot deixar d'apreciar les oportunitats creades per la figura del president, tot i que en general es tracti d'humor negre. De manera certera, l'únic precedent per explicar la seva figura, reivindicació simplista de la força bruta, es troba en els gens simplistes diàlegs de Plató: Trump és la encarnació de la sofístioca antiplatònica, D'altra banda, el seu temor, diria que molt raonable, és que el successor de Trump poguí esser molt pitjor, apunta en concret a la figura de Vance. En les seves paraules: Trump sigue siendo un tanto humano en su obscena y vulgar brutalidad, mientras que Vance es un manipulador robótico creado y dominado por Peter Thiel. Mentre que el primer podria ser el lider de las SA, el segon ho seria de las SS.

    Allò que més destacaria del llibre és que al capdavall mostra que l'humor negre és el recurs més efectiu per mantenir la dignitat moral, un bé, quan més va, més escàs. Potser per això, finalment la qüestió palestina acaba essent la més tractada en llibre i en aquesta sentit causa directe de què aquest sigui un llibre contra l'esperança. Viure amb esperança, se'ns diu en un cert moment, és pensar que algun altre, ja sigui Deu, la història o els veïns, resoldran allò a que no sabem com enfrontar-nos. Com ja escriví Dante a l'infern no hi ha lloc per l'esperança i aquí és on estem nosaltres. A diferència d'altres, Zizek defensa una proposta a la que dona un nom molt precís, "Comunisme de guerra", és a dir, un comunisme que no reconeix cap valor superior al de la supervivència comuna, dit altrament, és un error mortal, en els moments en que vivim, qualsevol mena de política reformista, encara que això contradigui obertament els costums dels que no hem viscut tan malament a les darreres dècades. En aquest sentit són absurds els murs de defensa contra el feixisme com els erigits en França i Catalunya. En el trumpisme hi ha una energia pseudorevoluconaria  que ha de ser adreçada contra el senyors tecnofeudals; no es pot prescindir de la irreverent voluntat de canvi, (ell pensa en el trumpismse i això podria ser valid per el lepenisme o Vox. No ho és gens per Aliança Catalana, la qual és, em sembla, més purament reaccionaria) però adreçant-los als objectius generals d'una esquerra que cal que prescindeixi del seu esperit de censura i de les seves lògiques d'exclusió. L'esquerra no podrà produir cap alternativa fins que no abandoni la correcio polìtica. És per això que algunes reflexions d'autors de dreta com Kirk o Yarvin apunten millor a aquestes finalitat i que l'esquerra ha desenvolupat una relació malaltissa amb Trump: Trump es la última cosa que los liberales ven antes de tener que enfrentarse con el espectro de la lucha de clases y fijan su mirada en él para no ver lo que hay detrás

    Zizek no renuncia al hegelianisme i s'esforça a mostrar com el nostre mon no pot prescindir de les contradiccions. Entre les més destacades; Xina com defensora del capitalisme (i també del socialisme) enfront del tecnofeudalisme americà en el cas de les IA, el desemmascarament de l'estat d'Israel com projecte genuïnament antisemita o el discurs de la descolonització com blanquejat de noves formes extremes de dominació, com és el cas del centres d'estafes radicats a Birmània. No deixen d'anar en aquesta direcció, la seva reflexió sobre la llibertat assenyalant occident com un lloc que no en sacrificar la llibertat per la seva aparença: volem imaginar-nos lliure, tot i que no podem deixar de saber que no ho som.

    Personalment m'he sentit gratificat quan Zizerk assenyala com a model de com cal pensar en aquest moment, Descartes i en concret el Descartes de les cartes sobre la creació de les VVEE, el que afirma que Déu podria haver fet que dos i dos no fossin quatre. Potser la meva vida ha estat malbaratada, però en el que he pensat, no ha estat fonamentalment equivocat.

Lord Balfour

L'amic Balfour

    En el seu darrer llibre, Zizek explica una coincidència absolutament necessaria per agafar una perspectiva no esbiaixada sobre el que està passant a l'Orient Mitjà. La presència de colons jueus agafa empenta amb la declaració de Lord Balfour, ministre d'exteriors britànic, el 1917 amb un comunicat on donava suport a la creació "d'una llar nacional pel poble jueu" a Palestina (una província otomana sobre la que els anglesos no tenien ni sobirania, ni cap mena de dret a reclamar-la). Lord Balfour passa a la història com l'amic del poble jueu. Tanmateix, aquest Balfour, essent primer ministre, és el mateix que va impulsar la llei d'estrangeria del 1905 molt restrictiva amb l'acolliment de immigrants a Gran Bretanya. La pressió immigratòria que estava patint en aquell moment Gran Bretanya era la dels jueus que fugien dels progoms de l'imperi tsarista. La conclussió de Zizek és clara:

El desplazamiento de los judios occidentales hacia Palestina, fue tambien desde el comienzo mismo un proyecto antisemita. Por lo tanto, no deberia sorprendernos que Alemania, la perpetradora de la Shoah, sea la mas firme defensora de Israel en Europa: humor negro en su más oscuro grado.

De fet, és la la mateixa lògica per la què sectors de la religiositat jueva o gent com E. Levinas consideraven l'estat d'Israel com una aberració i una traïció a l'esperit del judaisme

 

La llei de la gravetat

     La llei de la gravetat és l'espectacle que fins diumenge es va representar la sala tallers del TNC. El director és Pep Farrés, autor de l'obra junt amb Daniela Freixas i Biel Rossell que n'és també l'interpret principal. El tema de l'obra és l'abandonament dels estudis. El protagonista és un dels nois que com el 13,5% del estudiants del país, no acaben els estudis ordinaris. Hi ha dues veus a l'obra, ambdues interpretades per en Biel Rossell, el qual va alternant, mitjançant l'ús d'unes ulleres, la representació del jove professor de física agredit i la de l'agressor, un noi de quinze anys que, en conseqüència, és expulsat del centre A l'escenari hi ha una tarima amb una cadira i una taula de professor com les que tenen tots els instituts. La tarima però durant la representació mostrarà ser oscil·lant i gens ferma. Fora d'aquest espai, hi ha un noi que toca la guitarra al carrer (i ajuda una mica amb l'atrezzo), amb el que el jove expulsat intentarà, sense gaire exit, establir conversa quan vagabundeja per la ciutat ja que la por no li deixa tornar a casa.

    L'obra vol donar un missatge positiu, oferint com a solució la llei de la gravitació newtoniana. Els exclosos del sistema, són els que han caigut perquè no han trobat el seu punt d'equilibri, com ho fan els planetes en el sistema solar. Per això, al final podem deduir que el professor i l'alumne són en realitat la mateixa persona, en dos diferents moments. És un bonic missatge, però que a poder ser considerat com versemblant 'hauria de prescindir dels radicals canvis que ha patit el sistema educatiu a les darreres decades, tot i que com jo mateix he escrit moltes vegades, els alumnes són els que menys ha canviat, Hi ha dues coses que malgrat tot em semblen excel·lents. D'una banda, la generositat de l'esforç de Biel Rossell que es buida entre els dos antagonistes. D'altra banda, la representació sonora de l'ambient de l'institut. Quan l'obra va començar vaig reviure aquesta sensació molesta que sempre m'acompanyava en l''institut, llocs on el silenci sembla haver esdevingut impossible. Una sensació que estava ben content d'haver oblidat.

Naza

     Naza és el film de Yuval Abraham i Rachel Szor que va obtenir el premi especial del Jurat al darrer festival de Venècia. Tots dos són autors també de No Other Land, de la que vaig escriure no fa gaire. Els dos films són documentals, però molt diferents, aquest darrer molt més ombrívol. L'estructura del film és senzilla, mostra l'entrevista amb 24 membres de l'exercit israelià que han estat operant a Gaza (anava a dir combatents, però de fet com s'explica a les entrevistes no necessiten combatre per matar. Ho segon ho fan molt, el primer gens). Aquestes entrevistes tenen lloc una nit al terrat d'un edifici alt a la ciutat de Tel- Avic, com que les cares no poden ser mostrades, la càmera ens mostra la vida dels ciutadans dels apartament que són a prop i l'animació del trànsit i els carrers a Tel-Aviv. Aquest escenari normal és a 70 km. de les atrocitats que estan tenint lloc a Gaza, menys distància de la que hi ha entre Barcelona i Tarragona.

    Entre els responsables del film hi ha el diari The Guardian i aquest mitjà, junt amb d'altres però no gaires, ja ens han explicat com la tecnologia moderna permet una selecció molt afinada dels blancs i es prioritzava apuntar a la gent de Hamas quan era amb la seva família, cap al vespre. Això implicava que la família i els veïns passaven a ser danys col·laterals, aquest és precisament el significat del terme Naza. Per assolir aquest objectiu era important la capacitat de controlar tots els mòbils de Gaza, cosa que permetia sovint als operadors sentir les converses de les famílies, mentre eren atacades, i abans i després (és a dir la seva agonia).

    Un dels productors del film és Jonatan Glanzer, l'autor de la zona d'interès, un film molt semblant a aquest, doncs tots dos apunten a la frontera entre la normalitat i la barbàrie. Els soldats interrogats no tenen escrúpols en afirmar allò que gent que se l'agafa amb paper de fumar, com Sebag Montefiore, posen en dubte. Diuen sense reserves que la instrucció era exterminar tots el gazatíes i no vacil·len en parlar de genocidi. Alguns mostren una mica de penediment la majoria gens. Molts apunten a allò que ja ens va explicar Arendt en el seu moment, ells només es limitaven a complir ordres. D'altres semblen haver quedar immunitzat vers els significat dels seus actes per l'entrenament i moltes hores jugant a videojocs. Matar un nen amb un dron implica la mateixa acció física que jugar a un videojoc. D'altres ho veuen com un preu a pagar per formar part d'una elit molt exclusiva com la conformada pels serveis d'intel·ligència israelita. Com en el cas dels nazis, és essencial crear el convenciment que els palestins no són éssers humans. El film és evidentment inquietat i ho és més si donem una mica la raó als defensors de l'estat d'Israel i considerem que aquesta gent està defensant els nostres valors. Alguns sabem que "Occident" no és només això, però no cal enganyar-se, també és això.

Navegar por el Neva

        Anem al lliure a veure navegar por el Neva. Hi vaig atret pel nom de Guillermo Calderón, que suposa una garantia plena després d'haver vist espectacles com la Història d'un senglar o la verdadera historia de Ricardo III, aquest estiu. La inspiració aquí deixa de ser Shakespeare per passar a ser Txejov. Navegar por el Neva fou un dels seus majors èxits fa vint anys i aquí ha estat represa amb el mateix repartiment de quan fou estrenada. En vint anys però passen moltes coses i no sempre bones. Un dels actors, Jorge Becker, ha patit una greu malaltia del sistema immunitari que ha limitat totes les seves capacitats, cosa per la qual l'obra ha estat adaptada a la nova situació, això afegeix una nova dimensió meta teatral a una obra que ja estava orientada en aquest sentit. L'obra original mostrava tres personatges, un dels quals Olga Knipper la vídua de Txejov, que estan assajant per fer una representació de l'hort dels cirerers. Només fa tres mesos que la tuberculosi ha acabat amb la vida del dramaturg rus i fora del teatre la policia tsarista està reprimint les manifestacions de protesta que es recordaran com el diumenge sagnant. Ara a més de l'obra, assistim a la representació dels assaigs en la nova situació i el record del que s'estava fent, que ja no pot ser el que es farà ara.

        Imagino que allò que va dur Calderón a escriure Neva és un sentiment que jo he sentit sovint llegint o veient representacions de Txejov: el contrast entre l'ensimismament dels personatges i el fet que viuen en un mon condemnat a desaparèixer de manera imminent. Això era de de jove, ara de més gran encara és pitjor, perquè és el meu mon el que veig desaparèixer. Sense defensar cap tesi, l'obra és una invitació a reflexionar sobre el poder destructor del temps. Com em passa sovint quan assisteixo a espectacles procedents del continent austral, constato que el nivell dels actors, el ja esmentat Becker, Trinidad González, Paula Zuñiga i Tomás González, és estratosfèric.

 

Calderada

     El dia 20 assisteixo a Calderada, una lectura escenificada dels contes de Pere Calders realitzada per IndiGest que són la Laura Aubert, el Jordi Oriol i el Carles Pedragosa, ells forment també el trio, chupitos de Mezcal, que alterna la seva música amb la lectura dels contes de Calders triats, i la fundació, ens calen més calders, mostrada com a resposable de la investigació antropològica fonament de la presentació dels contes. El trio, encarnació de tots els tòpics més estesos i més entranyables de la mexicaneïtat, llegeixen els contes com mostres d'una de les cultures indígenes assimilades per Calders a la seva estada al pais dels mariachis, alguna cosa així com catalanuoc

    Calders va ser una lectura important en la meva adolescència quan era un referent indiscutible i a més, gràcies sobretot als Dagoll-Dagom, molt popular. Fa temps que no el rellegeixo, però el meu record és bó. Els d'indigest fan la seva lectura des del context de la nostra situació actual, quan sembla predominar la post-veritat i el Geni Maligne cartesià ja no sembla una possibilitat extrema. En aquest context, ells recuperen els contes de Calders, en principi inclinats vers allò fantàstic, per inquirir si no són en definitiva aquests contes els que apunten cap a la realitat, cosa amb el que segueixen el testimoni del propi Calders, el qual afirmà que tot allò escit a Mexic era fruit de la mera observació. La tesi defensada per la investigació és que tot l'explicat per Calders és veritat (tesi subratllada al final de la lectura de cada conte amb la repetició del lema, Caldersito, caldersero este cuento es muy certero. Caldersito, Calderson este cuento no es ficción), això sí ,aquesta veritat no està condicionada per l'estretor del nostre sentit comú. Més enllà de metafísiques, elm fet és que el espectadors ens vam divertir molt a la representació i possiblement la gent d'Indigest, encara més 

El castillo de Diamante

    El castillo de Diamante és la novel·la que Juan Manuel de Prada va publicar l'any 2015 centrant-se en la relació entre Santa Teresa de Jesús i la princesa d'Eboli. De totes dues dues sabem que es van conèixer i van mantenir una certa relació, que tingué com a fet més important la denuncia de la princesa a la santa davant el Sant Ofici. Quin era el contingut no és sabut, com quasi tots els detalls de la seva relació. La inventiva de De Prada intenta omplir tots els forats descrivint una relació que pot servit d'il·lustració a la tesi agustiniana de l'enfrontament entre les dues ciutats i que a mí m'ha recordat les tesis de, l'actualment molt manipulat, Rene Girard, doncs efectivament el motor de la trama és el desig de la princesa de tenir allò que té la santa.

    A l'epíleg De Prada diu que ha volgut trobar una via mitja entre les dues alternatives preponderants a la narració de la vida de sants: l'hagiografia i la desmitificació. Des del meu punt de vista, la seva referència a la desmitificació és una mica simplista. Els seus exemples són sobre vides concretes, però, com ja deia Nietzsche a la seva Geneaologia de la Moral, allò que cal qüestionar és el concepte de santitat en si mateix. A mi em sembla que potser una mica d'hagiografia potser si hi ha, però certament no és empallegosa i de Prada compon un personatge atractiu defugint molt bé la temptació de voler fer de Teresa un personatge del nostre temps. La seva antagonista, Ana de Mendoza, ens es presentada des d'una òptica propera a la de Teresa i a mi em sembla essencialment una víctima, encara que aspiri a ser botxí. En tot cas, em sembla que la novel·la si mostra bé quines eren les, migrades però reals, possibilitats d'acció per les dones en una societat com aquella. Tot plegat jo diria que és una lectura recomanable per dos motius. En primer lloc, la seva habilitat com a narrador, mostrada en el fet que tot i que els personatges m'eren força llunyans d'entrada, finalment tenia ganes d'arribar al desenllaç. En segon lloc, l'homenatge fet per l'autor a la literatura del moment, i com ell mateix destaca, al Quixot, ocasió per desplegar la riquesa del seu vocabulari i la seva facilitat sintàctica.

Eleccions sèrbies

 

    El resultat de les eleccions a Sèrbia del passat diumenge podrien ser de llarg la cosa més positiva que ha passat a Europa els darrers anys. La victòria da la llista dels estudiants ( on, per cert, no n'hi ha cap d'estudiant) sembla ser la victòria d'un innegociable sentit de la decència ordinària. Dic innegociable perquè el moviment ha guanyat una autoritat moral a partir del fer de no voler negociar amb el govern de Vucic, tot expressant així que no és pot fer de més ni de menys en la lluita contra la corrupció, ni en l'exigència de responsabilitats . Que el moviment no hagi tingut cap suport dels sospitosos habituals, com Trump o la Comissió europea, quan no la seva hostilitat, no deixa de ser també una petita escletxa oberta a l'esperança.-

Religion and faction in Hume's moral philosophy

     Religion and faction in Hume's moral philosophy és un estudi sobrs Hume realitzat per la professora Jennifer A. Hardt. El títol predisposa a la lectura, perquè esmentant la religió i la facció (en el llenguatge de Hume la manera més pròpia de dir els partits polítics) posa com la mateixa qüestió, allò que la ignorància del nostre temps tendeix a veure com dues. El fil conductor del seu estudi és la noció de simpatia, considerada com a fonamental en la reflexió de Hume, per la qual cosa l'estudi no comença amb l'obra de Hume, sinó en els predecessors del segle anterior, com Shaftesbury, que ja havien emprat aquesta noció. El marc general de la seva interpretació és un que certament podria compartir: la filosofia moral Hume intenta definir una via mitjana entre el providencialisme i un egoisme, hobbessià o mandevillià, que tampoc es sent inclinat a acceptar.

Els dos primers capítols són, així, un estudi pormenoritzat de la noció de simpatia. La seva lectura distingeix dos nivells: un de merament mecànic, pràcticament una reacció fisiològica, i un altre ampliat que és modificable mitjançant l'educació. La relació amb Hutcheson és fonamental tant pel que accepta d'aquest autor, la impossibilitat d'explicar la moral des de la racionalitat, com pel que refusa, la trama teleològica inspirada pel providencialisme de Hutcheson. La part final tracta el problema, per la seva tesi, de la desaparició de la noció de simpatia a la segona Investigació, la dedicada als principis de la moral, cosa que es soluciona apuntant que es tracta més d'una desaparició del nom que no pas de la cosa.

Els tres capítols següents són els que estudien la qüestió als textos de Hume. No fan les que, des del punt de vista dels manuals, seria l'elecció més òbvia. Els capítols tercer i quart es centrarien en els assaigs sobre la tragèdia i el "standard of the taste", és a dir, la part de l'obra de Hume centrada en l'estètica, Mentre que la cinquena bàsicament es fonamenta a passatges de la Història d'Anglaterra, de fet, en els passatges més literaris on Hume intenta posar-se a la ment del que podien pensar i sentir les figures històriques de cada moment. Les raons de l'elecció són ben clares. L'art, i la tragèdia en particular, és el lloc on més clarament es pot veure com funciona el mecanisme artificial de l'extensió de la simpatia..De fet, Hume malgrat la seva poca inclinació vers l'estoïcisme, no nega que la vida moral és intrínsecament teatral. Pel que fa el darrer capítol cal considerar que la història tal i com es presentada per Hume, no ha deixat de ser encara una branca de la literatura. La idea de Hardt és que és la simpatia allò que substitueix la noció de Providència. Estudiar l'allunyament produït per l'art, permet entendre com actua la Religió que és també "un sistema poètic". és a dir, una unió artificial d'idees. Dos mecanismes anàlegs dedicats a finalitat diferents, en el cas de l'art, defugir l'avorriment de l'existència mundana, en el cas de la religió, la por a la finitud.

L'estudi de Hardt apunta algunes consideracions amb les que jo concordaria i que de vegades no són tingudes prou en compte, assenyalo unes quantes com les més importants.

1. Malgrat que les referències puguin ser equivoques, quan Mume parla de religió està sempre pensant en primer terme en el presbiterianisme evangèlic dels escocesos. Un altre tema és que sigui menys compromès posar com a exemple el catolicisme
2. .La història d'Anglaterra és decisiva per entendre que finalment l'escepticisme ha de ser una resposta política
3. Cal pensar com sospitosa tot intent de concebre la moralitat amb independència de del floriment humà entès com a millora del ser humà i la vida humana, en aquest món, l'únic del que estem certs.
4. La concreció de la simpatia és allò que Hardt anomena una "hermenèutica de la caritat", que obre la possibilitat d'entendre sense condemnar i pot considerar-se com una derivada de la noció cartesiana de generositat. Per Hardt és altament significatiu que el text de Hume on es fonamenta de manera més ferma la tolerància religiosa, sigui el "standard of the taste"
5. La simpatia pot apropar-nos l'altre i malauradament aquest apropament de vegades implica l'extra-limitació. Això serveix per explicar com s'engendren les creences teistes, rere les quals sempre hi es com a causa oculta i determinant la llagoteria
6. L'analisi de la creença religiosa està del tot vinculada al concepte de "self-deception", la religió és un engany que es fa a si mateix el subjecte, inspirat col·lectivament, però que requereix d'un esforç voluntarista individual. El problema en cap cas no són les creences en elles mateixes. No és clar que la jerarquia entre els continguts mentals tinguin fonaments diferents dels voluntaris. El problema és quan el conjunt de creennces de l'individu és contradictori, cosa inevitable en el cas de la religió i mes en concret en el del presbiterianisme. Això no pot sinó generar vides artificials i Hardt, tot i no fer-ho explícit, tendeix a pensar Hume com un naturalista.

    La conclusió del llibre incideix en com només des de la noció de simpatia, Hume pot plantejar una alternativa a l'esceptisme i l'egoisme, defensa la necessitat d'una lectura integral de Hume, cosa que vol dir essencialment no oblidar la Història i a partir de mostrar que Burke es pot llegir com un continuador directe de la seva reflexió, fa notar que moltes reflexions posteriors, ella n'esmenta, McIntyre i Rorty, també poden srr derivades directament. En definitiva, és un text valuós tant en la seva vessant d'estudi de la filosofia moral de Hume, com en la seva reflexió sobre la noció de simpatia, crucial en el seu temps i important en el nostre, tot i que ara ens fixen no tant en aquesta noció, com en la seva derivada, l'empatia.

La derrota de Putin

 Fora bromes, em sembla evident que els sentiments de Putin cap a Europa no poden ser bons. Allò del que disposem els europeus està fora de l'abast dels ciutadans russos i difícilment variarà (parlo del nivell de vida i la protecció social de l'estat, en altres aspectes com la censura a les opinions dissidents tampoc estem tan lluny, o dit de manera més precisa, ens hi anem apropant) És en aquest sentit raonable que la destrucció d'aquests bens pugui ser un objectiu per Putin com ho és per Trump. No tinc dubte però que el seu fracàs és més que probable. No podran aixafar els bens de la nostra civilització perquè d'això ja se n'encarregaren les nostres elits, al capdavall, molt millor col·locades per acomplir aquesta missió.

Està tot clar

 

    Estava molt preocupat aquests dies per que passen moltes coses "chungues" com que el diesel estigui a dos euros, (i sigui barat en comparació amb altres llocs d'Europa) que hi hagi una problema d'accés a l'habitatge gairebé universal, que els salaris reals estiguin congelats des de fa dècades o que mentre que abans hi havia una dana destructiva cada vint anys, ara ja hi ha més d'una per any. Però gràcies a mitjans solvents, i en alguns casos nostrats, em tranquil·litzo i em queda clar que tot és propaganda i fake news difoses pels sicaris de Putin, si no pel propi Putin en persona. Això del C1 de català denunciat per Professors de Secundària també deu ser culpa de Putin, com l'error en les proves Pisa. Per això la sembla que la persona cessada com a responsable en setembre està a punt de tenir un altre càrrec en octubre. Illa ho deu haver vist clar.

El Cadell

 

        A la sala petita del TNC assisteixo a la representació del Cadell de Josep Maria Miró. Al Cadell es representa la història d'una casa pairal, un mas situat en algun lloc aïllat de la Catalunya Interior. Hi ha algunes precisions cronològiques: la guerra civil, l'aparició de la TVescombraria, prou per abastar una mica més d'un segle. Els personatges masculins estan interpretats per Marc Tarrida. Ell és el Francisco, el Josep, l'Albert però en tots els casos, el cadell, l'hereu. Les dones en canvi si apareixen individualitzades, però sempre designades pels malnoms fruits de la inventiva, justeta, del cadell corresponent. Entre les intèrprets hi són algunes de les actrius més importants de l'escena catalana actual..

    Hi ha més d'un motiu que em sembla fer recomanable la visita al TNC. El primer és la bellesa del text; un català molt bonic que sembla viu, del tot creïble per ser parlat d'una casa on tots els llibres són foragitats, però també mol ric i arrelat amb la millor tradició catalana. Una escenografia molt sòbria i molt intel·ligent, de inspiració tenebrista, en algun escrit vaig veure que Caravaggio havia estat una font d'inspiració. Només a la darrera part de l'espectacle, apareix una saleta d'estar, com podria ser la saleta d'estar vella d'una casa actual, des don s'explica el final de la casa que és la mort de la tieta interpretada per Rosa Renom. Un únic moment justificaria haver anat al teatre, l'entrada en escena de la recollida, interpretada per Mercé Aranega, la darrera de les dones a tenir un paper important a la casa. Apareix amb un monòleg (en realitat, un diàleg amb el seu marit, però aquest resta mut sense res a dir) que l'actriu interpreta de manera brillant amb una força abassegadora. És aquest el moment triat pel trailer de més amunt

En conjunt, l'obra és molt dura; els fets narrats i escenificats són sempre molt cruels. La tendresa és aliena a la masculinitat, pròpiament femenina, i es desenvolupa només als marges i de manera clandestina. Tanmateix, els moments més cruels: la mutilació del Potol, la tria del gos guardià també estan efectuades per dones. La tendresa només apareix quan ho permet l'instint de supervivència. Hi ha un moment en què el personatge de la recollida compara la casa amb el país i si ens ho pensem bé, no és una comparació ni afalagadora, ni optimista.

Deixar de creure a la mala sort

 

Recordo que la primera vegada que Le Pen (pare) va arribar a la segona volta de les eleccions presidencials franceses el seu adversari va ser Chirac, del qual era notòria i palesa la seva fama de corrupte. Llavors jo era jove i pensava, com altres babaus, que els francesos tenien molt mala sort d'haver de triar entre un feixista i un corrupte (el corrupte va escombrar). Les eleccions del 29 de novembre tenen una estructura molt semblant. Entre mig, els exemples de la mateixa situació han estat nombrosos al llarg d'aquests anys. Segueixo sent un babau, però no tant com per no tenir clar que el problema no és de mala sort, sinó estructural.

Sobre els incendis francesos

     Per tot arreu, hi ha gent que ho explica, apuntant les possibles explicacions des de l'àmbit de la sociologia generalment. Allò que ningú no ha fet és mirar d'establir la freqüència perquè aquesta mena d'esclats, més o menys intensos, es van repetint durant tot el segle. França és un país europeu important, en termes econòmics el segon, però és, com ho foren també els EEUU, la materialització d'una idea, el projecte laic, republicà, universalista, en definitiva, il·lustrat i això és el que li fa mes mal, al jove babau que encara tinc dins. Recordant els meus anys de professor no és tant estrany que el instituts es cremin, i més aviat la pregunta és perquè no han cremat tots encara. Els instituts no ofereixen promoció social, són defensors d'uns valors en els que no creuen gens ni les famílies, ni l'administració (sovint tampoc els professors) i a més ofereixen una barreja de maltractament i afalagament que és més empallegosa que el maltractament descarat tradicional. Catalunya, certament, és diferent i només pot haver decepció si ha alguna expectativa prèvia, cosa que en el nostre país no és el cas. Per això, (i tornant a allò de què la història de vegades rima) el que més em recorda aquesta crema d'instituts és l'activitat de cremar esglésies, en les que els espanyols i els catalans tant vam destacar en els anys anteriors a la guerra civil.

OPERAZIONE GATTOPARDO. Come Visconti transformo un romanzo di "destra" en un suceso di "sinistra"

     He passat unes hores molt entretingut i divertit gràcies a l'amabilitat del meu amic RMF que em va passar una còpia del llibre OPERAZIONE GATTOPARDO. Come Visconti transformo un romanzo di "destra" en un suceso di "sinistra" de Maria Gabriella Giannice i Alberto Anile. El llibre ofereix una crònica completa del tot el que es refereix al Gattopardo tant a l'originària font literària com a la posterior adaptació fílmica.

Tota la història comença amb una decisió una mica arbitrària, la d'un aristòcrata sicilià d'edat avançada que ha fet poca cosa a la vida, fora de llegir molt i veure com s'anava esvaint el patrimoni de la seva família (amb l'ajut en un cert moment dels bombarders americans) que fa el seu primer intent literari evocant la història de la seva família i especialment la del seu avi. Quan es lliurat als diferents editors el llibre és refusat per les editorials més importants i l'autor Giovanni Tomaso de Lampedusa mor sense tenir notícia que el llibre ha estat finalment admès per l'editorial Feltrinelli, on ha trobat un lector que si ha valorat l'estil i la reflexió històrica del llibre. Em va fer il·lusió saber que aquest lector era Giogio Bassani, l'escriptor ferrarès del que que he parlat alguna vegada en aquest bloc.

    L'obra va fer rebuda de manera molt freda en principi per la crítica italiana, especialment per la part més important que era la que orbitava entorn del PCI. Alguns com Sciascia es sentiren fins i tot insultats pel retrat que es feia de Sicilia. Al llibre se'l retreia un caràcter reaccionari, es negava explícitament la idea del progrés històric, un judici molt esbiaixat sobre "il Risorgimento" i haver estat escrit de maera anacrònica, sense cap concessió a les formes aportades per l'avantguarda del segle XX.Però malgrat les crítiques negatives l'obra es va vendre i es va vendre molt. Prou perquè fou traduïda a llengües estrangeres, on la recepció fou molt més benevola. Principalment a França, on Louis Aragon feu una crítica extremadament laudatòria que descol·loca la intel·lectualitat italiana. Mentre els italians veien un pur anacronisme, per exemple, Aragon veia una desplegament intel·ligent de les propostes proustianes. A les votacions del llavors molt prestigiós Strega, al millor llibre de l'any, el triomf va ser aclaparador. A més el seu oponent principal, una vita violenta de P.P. Passolini, tampoc podia acabar de ser del tot grat al PCI.Cal recordar que aquests mateixos grups intel·lectuals havien tingut una desfeta amb les seves crítiques negatives i el seu refús del Dr. Zivago de Pasternak. El seu seguiment de les pautes de Moscou, els havien posat clarament en oposició a l'opinió general que havia rebut amb entusiasme la novela de Pasternak.

     En aquest context apareix la idea de fer una adaptació cinematogràfica que es veu com una ocasió no només d'il·lustrar la novel·la sinó de rectificar-la, oferint una versió més congruent amb les concepcions del materialisme històric, donant veu a les classes treballadores absents del text de Lampedusa. Això s'havia de veure facilitat perquè de tots els grans director italians del moment, la pel·lícula havia estat encarregada al que estava més proper al PCI i per tant més obert a la seva influència, Luchino Visconti, l'aristòcrata milanès que mai no va renegar del comunisme. No era un treball fàcil i el guió de la pel·lícula està signat per cinc escriptors, col·laboradors habituals de Visconti i propers al partit. La seva redacció durà més d'un any. En principì, el productor Lombardo, hi estava d'acord però tenia la seva agenda. Conscient de què el film anava a costar molts diners, necessitava un acord amb una productora americana, que fou finalment la Fox, i somniava amb fer la replica italiana a Gone with the Wind. Per que sortissin els números, (cosa que no va passar tot i que la pel·lícula funciona molt bé en alguns països europeus) era essencial l'elecció del protagonista. La primera idea de Visconti, molt sorprenent, fou Nikolai Cherkasov, el protagonista d'Ivan el Terrible d' Einseistein. Es va contactar amb l'embaixada soviètica, però l'actor rus estava molt envellit. La següent opció de Visconti era Lawrence Olivier, però mentre Visconti s'ho rumiava, Lombardo va contractar Burt Lancaster, llavors en un moment molt dolç de la seva carrera.

    El rodatge es va fer a Sicília en la seva major part i després a Roma. Fou ben dur rodar escenes com la del ball en el mes d'agost. Visconti no va rebre bé no haver triat ell l'actor principal i no ajudava gaire a Lancaster, tenint un comportament amb l'americà de vegades groller. Lancaster, però, era un home intel·ligent i va trobar la clau per interpretar el personatge: seguir el model del propi Visconti, imitar-lo (de fet, Visconti es va arribar a plantejar ser ell el Príncep de Salina). Durant el rodatge potser la dificultat més gran va venir provocada per l'obsessió de Visconti per l'exactitud històrica, però mentre progressava, el que anava rodant cada cop més deixava de costat o prescindia de les aportacions filosòfico-històriques dels guionistes per recuperar l'esperit de la novel·la, centrant-se en el personatge del Príncep, amb el que el director cada cop s'identificava més, en definitiva, tots dos compartien origen.

    El film fou estrenat. La recepció de la crítica fou positiva en general i la intel·lectualitat esquerrana va aprovar la lectura de Visconti. Quan el film va anar a Cannes va guanyar la Palma d'Or (era la primera vegada que Visconti guanyava un premi d'aquesta categoria) però ho va fer amb una copia quinze minuts més curta, de les que el propi Visconti havia fet desaparèixer quatre escenes. Eren precisament les escenes on era més clara l'aportació dels guionistes i la rectificació ideològica imposada a Lampedusa, entre elles l'escena en què els camperols locals s'oposaven al prefecte burgès Sedara. Totes les còpies que hem vist després del Gattopardo ho són de la projectada a Cannes,. No en queda cap de la versió que va veure el públic italià en el moment de l'estrena, que fou la que aprovà la crítica italiana. Després la Fox mutilà de manera salvatge el film en les versions pel mon anglosaxó, cosa que evidentment afectà la recepció de la pel·lícula en aquests països, que no varen veure la versió integra fins 20 anys després. Es va fer una versió també en llengua francesa que té l'interès de què és allí on es pot sentir la veu de Claudia Cardinale que va rodar la seva part en francès (la seva primera llengua perquè era tunisiana) i va ser doblada a l'italià, a més, és clar, d'Alain Delon i Serge Reggiani, els actors francesos del film.

    Visconti va trair, doncs, el seu entourage, tot i que va ser capaç de donar molt del que volien. Tampoc va ser, però, fidel a Lampedusa. En aquest sentit, la rectificació no era possible, doncs estava marcada pel fet que la pel·lícula prescindeix de tres capítols de la novel·la. El primer d'ells, cap a la meitat del llibre, està centrat en el Pare Pirrone que deixà uns dies Donnafugata per veure al família al poble i ha de resoldre un problema entre famílies pageses locals amb un matrimoni de conveniència. Tenia sentit perquè el guió ja deixava força clar el caràcter de matrimoni de conveniència de Tancredi i Angelica. Més importants és la supressió dels altres dos, els dos darrers qu descriuen la mort del principi i l'evolució dels personatges que resten al segle XX. En realitat, el de la mort del príncep està suprimit en un sentit literal, però la mort del príncep queda perfectament explicada a l'escena del ball. Crec que i aquesta decisió de Visconti fou la que millor revelà la seva genialitat i un dels fonaments que fa del film una obra mestra.

Al darrer capítol ens assabentem que com era previsible Concetta, la filla gran del Princep enamorada de Tancredi, no es va casar mai i que el matrimoni d'Angèlica i Tancredi fou desgraciadament mediocre. En una visita de l'antic pretendent de Concetta i amic de Tancredi el que apareix al film (interpretat per Terence Hill), aquest li revelà la confessió del seu amic d'haver estat sempre enamorat de la seva cosina i al mateix temps aterroritzat pel seu oncle, cosa que evidentment canvia tota la perspectiva del film. Durant la novel·la molt més que en el film es comenta que la major possessió de la família, més enllà de les terres ( que han d'anar-se venent poc a poc) és la seva col·lecció de relíquies. Quan Concetta es decideix a vendre-les però els experts eclesiàstics determinen que no tenen cap valor. Al final, els Salina deixen doncs ben poca cosa a la posteritat.

    Vist aquest darrer capítol es mostra molt discutible el tractament que fa Visconti del personatge. La converteix en una comparsa, quan Lampedusa en fa el contrapunt de la doblesa moral de Tancredi i en part del seu pare, temptat a acomodar-se a la nova situac tot i que finalment no ho faci. Potser això hagués estat diferent si finalment Romy Schneider, present al rodatge perquè era en aquell moment la parella de Delon, hagués accedit a interpretar el paper. Però l'únic paper que volia era el d'Angèlica i la Cardinale era innegociable. Altres personatges també són maltractats en el film, en comparació amb el llibre. Un d'ells és Tancredi. En el film la seva presència a les files dels seguidor de Garibaldi es mostrada com una acció d'oportunisme i des del principi ens és presentat com un arribista essencialment conservador (la famosa sentència de què cal canviar alguna cosa, perquè tot romangui igual, la diu en la seva primera aparició al film), mentre que a la novel·la la primera adscripció revolucionaria és més sincera i hi ha una evolució ideològica en el sentit precisat en el film. També carrega molt les tintes contra Calogero Sedara sempre presentat de manera ridícula, quan, objectivament el seu personatge no fa el ridícul. Però la raó és molt clara. Visconti tenia consciència de ser un aristòcrata i un comunista. Des de qualsevol d'aquests papers l'enemic era el burgés representat per Sedara. En contraposició, Visconti realment estimava el príncep, (i en això si és fidel a Lampedusa) i també òbviament a Angélica Sedara, la guanyadora més clara del film. L'emblemàtica escena del ball (reproduïda més amunt) és sobre tot l'escenificació del seu triomf absolut, d'ella sobre els Salina, de la seva classe sobre el passat.

    El llibre és molt ric en informació i anècdotes i molt exhaustiu en la descripció del debat intel·lectual. Fou una bona excusa per tornar a a veure un altre cop el film i gaudir-lo d'una manera especial. No vaig poder deixar de pensar en l'escena inicial de The Godfather o la boda de The Deer Hunter, dos dels moltíssims intents, més o menys reeixits, de copiar l'original viscontià.