Sobre els incendis francesos

     Per tot arreu, hi ha gent que ho explica, apuntant les possibles explicacions des de l'àmbit de la sociologia generalment. Allò que ningú no ha fet és mirar d'establir la freqüència perquè aquesta mena d'esclats, més o menys intensos, es van repetint durant tot el segle. França és un país europeu important, en termes econòmics el segon, però és, com ho foren també els EEUU, la materialització d'una idea, el projecte laic, republicà, universalista, en definitiva, il·lustrat i això és el que li fa mes mal, al jove babau que encara tinc dins. Recordant els meus anys de professor no és tant estrany que el instituts es cremin, i més aviat la pregunta és perquè no han cremat tots encara. Els instituts no ofereixen promoció social, són defensors d'uns valors en els que no creuen gens ni les famílies, ni l'administració (sovint tampoc els professors) i a més ofereixen una barreja de maltractament i afalagament que és més empallegosa que el maltractament descarat tradicional. Catalunya, certament, és diferent i només pot haver decepció si ha alguna expectativa prèvia, cosa que en el nostre país no és el cas. Per això, (i tornant a allò de què la història de vegades rima) el que més em recorda aquesta crema d'instituts és l'activitat de cremar esglésies, en les que els espanyols i els catalans tant vam destacar en els anys anteriors a la guerra civil.

OPERAZIONE GATTOPARDO. Come Visconti transformo un romanzo di "destra" en un suceso di "sinistra"

     He passat unes hores molt entretingut i divertit gràcies a l'amabilitat del meu amic RMF que em va passar una còpia del llibre OPERAZIONE GATTOPARDO. Come Visconti transformo un romanzo di "destra" en un suceso di "sinistra" de Maria Gabriella Giannice i Alberto Anile. El llibre ofereix una crònica completa del tot el que es refereix al Gattopardo tant a l'originària font literària com a la posterior adaptació fílmica.

Tota la història comença amb una decisió una mica arbitrària, la d'un aristòcrata sicilià d'edat avançada que ha fet poca cosa a la vida, fora de llegir molt i veure com s'anava esvaint el patrimoni de la seva família (amb l'ajut en un cert moment dels bombarders americans) que fa el seu primer intent literari evocant la història de la seva família i especialment la del seu avi. Quan es lliurat als diferents editors el llibre és refusat per les editorials més importants i l'autor Giovanni Tomaso de Lampedusa mor sense tenir notícia que el llibre ha estat finalment admès per l'editorial Feltrinelli, on ha trobat un lector que si ha valorat l'estil i la reflexió històrica del llibre. Em va fer il·lusió saber que aquest lector era Giogio Bassani, l'escriptor ferrarès del que que he parlat alguna vegada en aquest bloc.

    L'obra va fer rebuda de manera molt freda en principi per la crítica italiana, especialment per la part més important que era la que orbitava entorn del PCI. Alguns com Sciascia es sentiren fins i tot insultats pel retrat que es feia de Sicilia. Al llibre se'l retreia un caràcter reaccionari, es negava explícitament la idea del progrés històric, un judici molt esbiaixat sobre "il Risorgimento" i haver estat escrit de maera anacrònica, sense cap concessió a les formes aportades per l'avantguarda del segle XX.Però malgrat les crítiques negatives l'obra es va vendre i es va vendre molt. Prou perquè fou traduïda a llengües estrangeres, on la recepció fou molt més benevola. Principalment a França, on Louis Aragon feu una crítica extremadament laudatòria que descol·loca la intel·lectualitat italiana. Mentre els italians veien un pur anacronisme, per exemple, Aragon veia una desplegament intel·ligent de les propostes proustianes. A les votacions del llavors molt prestigiós Strega, al millor llibre de l'any, el triomf va ser aclaparador. A més el seu oponent principal, una vita violenta de P.P. Passolini, tampoc podia acabar de ser del tot grat al PCI.Cal recordar que aquests mateixos grups intel·lectuals havien tingut una desfeta amb les seves crítiques negatives i el seu refús del Dr. Zivago de Pasternak. El seu seguiment de les pautes de Moscou, els havien posat clarament en oposició a l'opinió general que havia rebut amb entusiasme la novela de Pasternak.

     En aquest context apareix la idea de fer una adaptació cinematogràfica que es veu com una ocasió no només d'il·lustrar la novel·la sinó de rectificar-la, oferint una versió més congruent amb les concepcions del materialisme històric, donant veu a les classes treballadores absents del text de Lampedusa. Això s'havia de veure facilitat perquè de tots els grans director italians del moment, la pel·lícula havia estat encarregada al que estava més proper al PCI i per tant més obert a la seva influència, Luchino Visconti, l'aristòcrata milanès que mai no va renegar del comunisme. No era un treball fàcil i el guió de la pel·lícula està signat per cinc escriptors, col·laboradors habituals de Visconti i propers al partit. La seva redacció durà més d'un any. En principì, el productor Lombardo, hi estava d'acord però tenia la seva agenda. Conscient de què el film anava a costar molts diners, necessitava un acord amb una productora americana, que fou finalment la Fox, i somniava amb fer la replica italiana a Gone with the Wind. Per que sortissin els números, (cosa que no va passar tot i que la pel·lícula funciona molt bé en alguns països europeus) era essencial l'elecció del protagonista. La primera idea de Visconti, molt sorprenent, fou Nikolai Cherkasov, el protagonista d'Ivan el Terrible d' Einseistein. Es va contactar amb l'embaixada soviètica, però l'actor rus estava molt envellit. La següent opció de Visconti era Lawrence Olivier, però mentre Visconti s'ho rumiava, Lombardo va contractar Burt Lancaster, llavors en un moment molt dolç de la seva carrera.

    El rodatge es va fer a Sicília en la seva major part i després a Roma. Fou ben dur rodar escenes com la del ball en el mes d'agost. Visconti no va rebre bé no haver triat ell l'actor principal i no ajudava gaire a Lancaster, tenint un comportament amb l'americà de vegades groller. Lancaster, però, era un home intel·ligent i va trobar la clau per interpretar el personatge: seguir el model del propi Visconti, imitar-lo (de fet, Visconti es va arribar a plantejar ser ell el Príncep de Salina). Durant el rodatge potser la dificultat més gran va venir provocada per l'obsessió de Visconti per l'exactitud històrica, però mentre progressava, el que anava rodant cada cop més deixava de costat o prescindia de les aportacions filosòfico-històriques dels guionistes per recuperar l'esperit de la novel·la, centrant-se en el personatge del Príncep, amb el que el director cada cop s'identificava més, en definitiva, tots dos compartien origen.

    El film fou estrenat. La recepció de la crítica fou positiva en general i la intel·lectualitat esquerrana va aprovar la lectura de Visconti. Quan el film va anar a Cannes va guanyar la Palma d'Or (era la primera vegada que Visconti guanyava un premi d'aquesta categoria) però ho va fer amb una copia quinze minuts més curta, de les que el propi Visconti havia fet desaparèixer quatre escenes. Eren precisament les escenes on era més clara l'aportació dels guionistes i la rectificació ideològica imposada a Lampedusa, entre elles l'escena en què els camperols locals s'oposaven al prefecte burgès Sedara. Totes les còpies que hem vist després del Gattopardo ho són de la projectada a Cannes,. No en queda cap de la versió que va veure el públic italià en el moment de l'estrena, que fou la que aprovà la crítica italiana. Després la Fox mutilà de manera salvatge el film en les versions pel mon anglosaxó, cosa que evidentment afectà la recepció de la pel·lícula en aquests països, que no varen veure la versió integra fins 20 anys després. Es va fer una versió també en llengua francesa que té l'interès de què és allí on es pot sentir la veu de Claudia Cardinale que va rodar la seva part en francès (la seva primera llengua perquè era tunisiana) i va ser doblada a l'italià, a més, és clar, d'Alain Delon i Serge Reggiani, els actors francesos del film.

    Visconti va trair, doncs, el seu entourage, tot i que va ser capaç de donar molt del que volien. Tampoc va ser, però, fidel a Lampedusa. En aquest sentit, la rectificació no era possible, doncs estava marcada pel fet que la pel·lícula prescindeix de tres capítols de la novel·la. El primer d'ells, cap a la meitat del llibre, està centrat en el Pare Pirrone que deixà uns dies Donnafugata per veure al família al poble i ha de resoldre un problema entre famílies pageses locals amb un matrimoni de conveniència. Tenia sentit perquè el guió ja deixava força clar el caràcter de matrimoni de conveniència de Tancredi i Angelica. Més importants és la supressió dels altres dos, els dos darrers qu descriuen la mort del principi i l'evolució dels personatges que resten al segle XX. En realitat, el de la mort del príncep està suprimit en un sentit literal, però la mort del príncep queda perfectament explicada a l'escena del ball. Crec que i aquesta decisió de Visconti fou la que millor revelà la seva genialitat i un dels fonaments que fa del film una obra mestra.

Al darrer capítol ens assabentem que com era previsible Concetta, la filla gran del Princep enamorada de Tancredi, no es va casar mai i que el matrimoni d'Angèlica i Tancredi fou desgraciadament mediocre. En una visita de l'antic pretendent de Concetta i amic de Tancredi el que apareix al film (interpretat per Terence Hill), aquest li revelà la confessió del seu amic d'haver estat sempre enamorat de la seva cosina i al mateix temps aterroritzat pel seu oncle, cosa que evidentment canvia tota la perspectiva del film. Durant la novel·la molt més que en el film es comenta que la major possessió de la família, més enllà de les terres ( que han d'anar-se venent poc a poc) és la seva col·lecció de relíquies. Quan Concetta es decideix a vendre-les però els experts eclesiàstics determinen que no tenen cap valor. Al final, els Salina deixen doncs ben poca cosa a la posteritat.

    Vist aquest darrer capítol es mostra molt discutible el tractament que fa Visconti del personatge. La converteix en una comparsa, quan Lampedusa en fa el contrapunt de la doblesa moral de Tancredi i en part del seu pare, temptat a acomodar-se a la nova situac tot i que finalment no ho faci. Potser això hagués estat diferent si finalment Romy Schneider, present al rodatge perquè era en aquell moment la parella de Delon, hagués accedit a interpretar el paper. Però l'únic paper que volia era el d'Angèlica i la Cardinale era innegociable. Altres personatges també són maltractats en el film, en comparació amb el llibre. Un d'ells és Tancredi. En el film la seva presència a les files dels seguidor de Garibaldi es mostrada com una acció d'oportunisme i des del principi ens és presentat com un arribista essencialment conservador (la famosa sentència de què cal canviar alguna cosa, perquè tot romangui igual, la diu en la seva primera aparició al film), mentre que a la novel·la la primera adscripció revolucionaria és més sincera i hi ha una evolució ideològica en el sentit precisat en el film. També carrega molt les tintes contra Calogero Sedara sempre presentat de manera ridícula, quan, objectivament el seu personatge no fa el ridícul. Però la raó és molt clara. Visconti tenia consciència de ser un aristòcrata i un comunista. Des de qualsevol d'aquests papers l'enemic era el burgés representat per Sedara. En contraposició, Visconti realment estimava el príncep, (i en això si és fidel a Lampedusa) i també òbviament a Angélica Sedara, la guanyadora més clara del film. L'emblemàtica escena del ball (reproduïda més amunt) és sobre tot l'escenificació del seu triomf absolut, d'ella sobre els Salina, de la seva classe sobre el passat.

    El llibre és molt ric en informació i anècdotes i molt exhaustiu en la descripció del debat intel·lectual. Fou una bona excusa per tornar a a veure un altre cop el film i gaudir-lo d'una manera especial. No vaig poder deixar de pensar en l'escena inicial de The Godfather o la boda de The Deer Hunter, dos dels moltíssims intents, més o menys reeixits, de copiar l'original viscontià.

De la necessitat d'escriure

 

        Fa gairebé dos mesos vaig parlar amb el meu amic J.S.C. La conversa es va fer en unes circumstàncies molt tràgiques, però entre tot el que va em va dir hi ha una cosa que vull retenir. M'explicava que en el seus darrers anys havia descobert que li quedaven masses coses per estudiar i que tenia moltes curiositats no satisfetes i que, per això, sentia posar-se a escriure com un malbaratament del temps. Evidentment, hi ha aquí una mena de justificació personal, discutible i que potser no és d'igual aplicació en tots els casos. Essencialment, però, trobo que és veritat i a més fonamenta molt bé perquè resulten de poc fiar els tipus que publiquen un llibre cada any. No parlo evidentment dels dedicats a la literatura com novel·listes, poetes, etc. Potser, però, un mica també perquè jo de tots els autors del segle passat el que em resulta més admirable és Juan Rulfo

The best years of our lives

 

    Tenia ganes de reveure The best years of our lives des de que fa dos anys vaig llegir Sunset Park de Paul Auster on d'alguna manera l'escriptor neoiorquí replica l'estructura de la novel·la, canviant la segona guerra mundial per la crisi del 2008, mai no resolta i de la qual seguirem pagant conseqüències en els propers mesos. The best years of our lives és la història del retorn a la vida civil de tres combatents de l'exercit americà a la segona guerra mundial: Al, Fred i Homer. El primer és un executiu bancari amb una família convencional (cosa que més o menys vol dir feliç) que ha estat sergent. Esta interpretat per Fredric March guanyador de l'oscar al millor actor. El segon Fred (Dana Andrews) és un antic cambrer que ha estat capità de les forces aries i està casat amb una noia que només va conèixer una setmana. Homer és un antic atleta universitari que era mariner a un portaavions i que ha de manegar-se amb una garfis perquè ha perdut les dues mans. No està interpretat per un actor professional sinó per Harold Russell un exmilitar que estava a la situació descrita al film. Curiosament, és l'únic actor de la història que ha guanyat dos Oscars pel mateix paper. Va guanyar l'oscar al millor actor secundari i un d'especial, decidit abans de la votació, pel significat del seu treball al film.

    He trigat tant de temps en reveure-la perquè és una pel·lícula ben llarga pels estàndards del Hollywood clàssic, gairebé tres hores. El director William Wyler era ja una de les figures més destacades del cine americà i aquí feu un treball efectiu. No em sembla una obra rodona, però té moments de gran cine, magnífics. Jo personalment destacaria el primers 45 minuts de la pel·lícula i les dues escenes finals. Al començament veiem la tornada dels tres soldats a casa i Wyler és efectiu per fer-nos veure l'ambivalència d'un moment del tot esperat però també temut, perquè tots tres tenen motius per a pensar que el retorn a casa és un cert sentit impossible. Ells són diferents, en el cas de Homer de manera molt dramàtica, i a més l'entorn ha variat, és el cas d'Al que es troba amb uns fills que han deixat de ser uns nens, en el cas de Fred ha d'assumir una nova situació difícil d'encaixar: deixa de ser oficial per passar a fer de depenent en uns magatzems. Entre mig la pel·lícula s'allarga i potser dona molt espai als problemes sentimentals de Fred, atret quan més va més per la jove filla d'Al (Teresa Wrigth) i casat amb una dona que es va fitxar en ell per allò que era i no pot tornar a ser (Virginia Mayo). Quan Fred decideix trencar el matrimoni i deixar la ciutat hi ha una molt bona escena (la del clip de més amunt)en que ell repensa sobre si, mentre està en el lloc d'artiller que li corresponia en un bombarder destinat ara a la ferralla. L'escena final és un final feliç. Homer es casa amb la seva núvia de tota la vida (Cathy O'Donnell, una actriu especialitzada en patir molt) tot i que ell d'entrada tenia por a la convivència futura i Fred és el padrí. L'escena de la cerimonia serveix per unir Fred amb Peggy, la filla d'Al, en una escena on Wyler mou els personatges de manera magistral fins deixar en el pla només els dos protagonistes.

    Com ja vaig explicar fa dos anys el film de Wyler va ser el que es va imposar aquell any a It is a wonderful life de Frank Capra, cosa que va ajudar prou a acabar la carrera de Capra. De fet, encara hi és entre el més exitosos amb set Oscars. Les recaudacions també foren molt superiors. És evident que Wyler va contactar millor amb les expectatives del públic que Capra. En comparació, el film de Capra és molt més còmic en els moments còmics i molt més tràgic en els tràgics, però segurament la moderació de Wyler és més ajustada a les expectatives dels que esperen un film que parli seriosament. Curiosament, però el film de Capra em sembla en el fons molt més lúcid que el de Wyler. El diàleg final entre Fred i Peggy quan decideixen tirar enfavant tots dos és encoratjador però té poc més sustent que el voluntarisme. En canvi, el final feliç del film de Capra suggereix clarament quina és la solució de la reconstrucció d'Amèrica, certament la unitat, però no la unitat de tothom perquè Mr. Potter, és a dir el capitalisme monopolista i salvatge, no hi és. En canvi és molt oportú en el guió com es deixa veure que el desencant dels que retornen està causat per la por de la inutilitat de la guerra, el diàleg d'Al amb el seu fill amoïnat per la hipòtesi d'una guerra nuclear, o pel refús dels que pensen que els americans van lluitar al bàndol equivocat (i aquí és difícil no pensar a l'actual president dels EEUU)

Tessalònica

 

    Tessalònica és una ciutat del tot peculiar a Europa. Actualment és la segona ciutat de l'estat grec i tot que aquest té un caràcter centralista, en alguns aspectes pot rivalitzar amb la capital. Fa però només 115 anys que pertany a l'estat grec quan aquest ocupà la ciutat a la segona de la guerra dels Balcans. En aquell moment, el percentatge de cristians era molt reduït i a més estaven enfrontats, entre els eslaus i els grecs. Molt més important eren els musulmans, el fundador de la Turquia moderna va néixer en aquesta ciutat on té un museu dedicat, i encara més la població jueva. La proporció d'habitants jueus era la major d'Europa i aquests jueus tenien com una de les seves llengues el castellà. La catastròfica guerra de 1923 entre Turquia i Grècia va provocar l'intercanvi obligatori de les respectives minories i la desaparició de la població musulmana. L'ocupació alemanya va mostrar un interès especial per la ciutat atesa la importància de la cultura jueva i l'exterminació dels jueus fou efectiva i completa. Les autoritats gregues del moment no es van oposar gaire, perquè varen veure que els objectius alemanys coincidien amb el seu ànim hel·lenitzador. Avui en dia, Tessalònica és una ciutat indubtablement grega, però segurament és l'única ciutat d'Europa on es gairebé impossible trobar una família que hagi estat a la ciutat més de tres generacions. A més el gran incendi de 1923 va ajudar a un canvi radical en la fisonomia de la ciutat. Les descripcions del XIX destacaven, com entrant pel mar (com en el cas de Barcelona, la millor manera d'accedir-hi) destacava la visió dels més de 250 minarets que hi havia a la ciutat. Avui només queda un al costat de la Rotonda. En tot cas, Tessalònica és una ciutat molt agradable, del tot oberta sobre el Mar Egeu i plena d'animació. Fins i tot, per algú provinent de l'estat espanyol, resulta sorprenent la quantitat de bars, restaurants i locals nocturns, cosa potser provocada perquè la seva universitat és la més important de Grècia. El centre de la ciutat esta dividit entre la part reconstruïda després de l'incendi, en gran part barris ocupats pels jueus, i la part alta on són les muralles i l'acròpolis on vivien majoritàriament els turcs i té una urbanització tipus Kashba. Del passat turc i jueu queden algunes coses, però no gaires. Els monuments de la ciutat estan més relacionats amb les esglésies que resten del període bizantí i les restes del mon romà, molt nombroses. De la ciutat original que duia el nom de la germana d'Alexandre en canvi no resta res.

    La ciutat es pot passejar durant dies i dóna molt de si. Entre les runes romanes hi ha la de l'àgora, el palau de l'emperador Galeri, l'arc triomfal erigit pel mateix emperador, que convertí ciutat en la seva capital de fet i el que possiblement sigui l'edifici més important de la ciutat: la Rotonda. Havia de ser el seu el seu mausoleu, però no va ser així i després va passar a ser església, mesquita i una altra cop església, ara consagrada a Sant Jordi. Al seu costat hi l'únic minaret que ha restat dempeus. A l'estació de metro de Venizelos hi ha visible a la manera de l'exposició del museu d'història de Barcelona, el traçat urbà de l'encreuament de dos carrers de la ciutat romana. Podrien haver tingut una atracció de primer ordre semblant a les Cariàtides d'Atenes si haguessin restat les quatre estàtues romanes que hi havien en un encreuament del barri jueu, las incantadas, però el governador turc les va vendre al Louvre i França sempre ha refusat tornar-les.

    Les esglésies tenen prou interès. Les més importants són les dedicades a San Demetri i Santa Sofia. La Primera conserva el substrat de la primera església paleocristiana i la segona està presidida per mosaics de grans dimensions. Les altres no són fàcils de visitar. Generalment al migdia estan tancades i per les tardes estan dedicades al culte i són incompatibles amb les visites. La que més em va agradar fou la dedicada a San David amb un mosaic on es presenta un Crist del tot inhabitual, del tot imberbe.

    Vaig visitar tres museus de la ciutat. El més important és el museu arqueològic on hi ha el que queda de la cinquena encantada. La col·lecció està enriquida amb allò trobat en en les nombroses necròpolis que abunden a la regió. Com altres pobles antics els macedonis acostumaven a enterrar els morts amb alguns dels seus objectes més valuosos i a més la regió de Macedònia era abundant en or, un dels fonaments del poder de Filip i Alexandre. La darrera part de l'exposició anomenada l'or del Macedònia mostra el contingut en aquestes tombes. Les sales anteriors fan un recorregut per la vida de l'antiguitat que em va semblar un dels museus amb una ordenació més accessible i clara. El segon museu en importància és el dedicat a la cultura bizantina que il·lustra els gairebé mil anys que la ciutat va pertànyer a l'imperi bizantí. Et permet fer una molt bona idea d'aquell periode de la història de la ciutat i del tan poc conegut en realitat, imperi bizantí. De gran valor històric és el museu jueu el qual mostra els llocs de la ciutat on hi ha memòria del judaisme, mostra la importància i la vitalitat d'aquest grup de població en en les primeres dècades de la incorporació a l'estat grec i reconstrueix el procés de deportació i extermini de la població jueva el 1943. La darrera sala del museu està dedicada als nens jueus i bàsicament hi ha fotos d'aquests nens que no van arribar mai a adults. Hi vivien 10000 quan els alemanys van entrar a la ciutat. Varen sobreviure 58. El lloc és d'una gran simplicitat però potser per això ben emocionant.

    Fora de Tessalònica vaig veure els monestir de la muntanya d'Athos des del mar i vaig visitar la ciutat de Kevala, l'antiga Neapolis, la qual té un molt interessant barri antic en el penya-segat que s'enfila sobre la costa. El que bàsicament vaig veure són jaciments arqueològics. Per ordre de visita, el primer fou Estagira, la ciutat d'origen d'Aristòtil com saben tots els lectors de Sant Tomàs. Queda molt poca cosa però l'emplaçament sobre un estany defineix un pàisatge interessant. Després vaig anar a Philipos. Aquí la gernació era força important. Hi havien vingut molts autocars nordamericans i sudamericans plens de fidels que volien veure el lloc de la primera comunitat cristiana d'Europa. En un lloc de la ciutat es diu que és on fou empresonat Sant Pau quan fou detingut a la ciutat. El que queda de és de l'època romana i es conserven força bé el circ, el fòrum i una basílica del segle V c.e. Pella és el lloc de naixement d'Alexandre el gran i l'antiga capital. El lloc visitable correspon al que fou el centre de la ciutat, és d'una gran extensió però en cap cas ha quedat gaire més que els fonaments dels edificis. Finalment a Vergina hi ha el lloc de més atractiu. Un complex funerari sota un túmul artificial on hi ha quatre tombes. La segona és la de Filip segon i molt possiblement la quarta és la del seu net, el fill d'Alexandre, assassinat per Casandre qan tenia tretze anys. En vitrines adjacents està exposat el contingut que del fou troba quan foren explorades i descobertes no fa gaire més de quaranta anys.

    Ha estat el meu tercer viatge a Grècia. El primer des de fa quinze anys. Llavors erern molt visibles les conseqüències de les polítiques d'austeritat implacables que patiren el grecs. Ara la vida és força animada però es segueixen veient molt llocs tancats. Quan deia que venia de Barcelona, la gent amb la que parlava, treballadors de serveis, em manifestaven el seu desig de conèixer-la però també que per ells era un viatge impossible atesa la migradesa dels seus sous. A Tessalònica no hi ha cap cartell en castellà i no gaires en alemany, italià o francès. En canvi , si hi ha moltes indicacions en búlgar, un destí plausible per la ciutat fa cent anys, i en serbi o romanès. Cap en turc, tot i que el turisme turc sigui una realitat. La veritat és que en molts sentits aquella part del mon no és ben bé Europa, almenys en el sentit que emprem aquest terme habitualment. L'experiència històrica és massa diferent. Aixó no em vol dir que m'hagi sentit estrany, pel contrari allò que són possiblement ens és més proper que el que poden trobar a l'europa emboirada, septemtrional i protestant.

La rotonda

L'arc de Galeri

El crist imberbe a San David

Estagira

L'estació deVenizelos

Philipps

Pela

Les muralles de Tessalònica

La tomba de Filip II

La corona de Filip II

Dissoluzione

 

    Dissoluzione. Perchè la nostra civiltà sta morendo és un llibre de Martino Mora, un pensador militantment catòlic (l'editorial que el publica té el nom de l'espasa de l'arcàngel, una mica inquietant pel meu gust). Per situar-nos en el nostre país diria que és un llibre que li agradaria molt a Juan Manuel de Prada, el qual manté una línia de pensament força semblant, El llibre constitueix una defensa del pensament tradicional catòlic (situant-se en oberta oposició contra la línia oficial desplegada per l'església des del Concili Vaticà II), però fa una anàlisi de la realitat contemporània prou lúcid i punyent com perquè hagi estat recomanat per Fernández Liria en el seu darrer llibre defensant la il·lustració. Aquesta és una causa que certament Mora no compartiria, però si el refús a allò que la història (em resisteixo a dir la il·lustració) ens ha portat.

    Hi ha un sentit en què la critica de Mora em sembla del tot justa quan assenyala que l'errada de la il·lustració ha estat haver destruït les institucions religioses sense haver tingut la capacitat de crear una alternativa que facilités fer allò que, no sempre amb èxit, intentava fer la religió: extingir l'egoisme i restringir la inclinació a la violència de l'ésser humà, la manca de mecanismes inhibidors de la violència intraespecífica. la seva anàlisi, que pren sovint com referència les consideracions de Todd sobre el nihilisme en el seu darrer llibre, no ´`es especialment original però està ben argumentada, de manera alhora vehement i consistent. D'altra banda, mereix tota la meva simpatia per la claredat amb la que exposa allò mes evident que tanmateix ningú no gosa dir. Mai com ara hem estat en un règim tan purament plutocràtic en el que la democràcia no és gaire més que una façana. De la mateixa manera, insisteix en un punt no menys fonamental: no hi ha cap tesi del pensament "woke" que en el fons no afavoreixi els designis i les intencions d'aquesta plutocràcia. El 68 fou el major amplificador i potenciador del capitalisme. Per construir la seva narració parteix d'una tesi sobre la filosofia moderna que tracta com un axioma: la reducció del pensament humà a càlcul. Des del que jo he pogut estudiar, em sembla que en alguns casos, Descartes és el més clar, aquesta tesi només és pot sostenir des de lectures no gaire precises. Possiblement tampoc és tan important. La lluita contra la cultura del manual possiblement ha estat la causa més perduda de les que mai he fet algun esforç en defensar.

    La distància amb Mora és clara, com ho és amb De Prada. No crec que la història del segle XVII sigui un error i sense atrevir-me a negar la possibilitat d'una llei natural, em sembla que sabem massa poc de la natura, malgrat que cada cop en sabem més, per estar-ne certs d'una pretesa llei. De manera més o menys clara, aquesta llei acaba fundant-se en alguna mena de mite, quan va més, més sofisticada. Però possiblement el fet significatiu és que allò que hem designat com a fracàs de la il·lustració, és exactament el mateix que Plató retreia a la Sofistica, per molts anomenada "la primera il·lustració". Fins ara, potser, la il·lustració sempre ha vingut massa d'hora. L'esperança, l'optimisme, és pensar que no sempre haurà de ser així.

Frente Amplio

 

        Mentre estava uns dies a Tesalónica m'anaven arribant noticies del país, caracteritzades per la desventura habitual. Entre les més còmiques i alhora patètiques estan les negociacions per establir l'anomenat Frente amplio (!). No sembla que hagi de sortir gaire cosa però si més no m'han fet recordar un dels meus temes preferits de la Fania, el qual resum amb la seva tornada tot el contingut estratègic i moral de les discussions mantingudes entre els líders de l'esquerra de l'esquerra.

Eva Marie Saint, in memoriam

     Seria injust deixar passar per alt avui la mort de Eva Marie Saint a la respectable edat de 102 anys. Malgrat la seva avançada edat, la seva filmografia no és gaire gran, perquè va ser molt acurada en l'elecció de papers. A la seva carrera destaquen dos títol, On the Waterfront i North by Northwest. Potser la millor mostra del seu talent és que a totes dues fa personatges del tot oposats. La primera fou el seu debut i li valgué un oscar a la millor actriu de repartiment, donant la replica a un gran Brando. A la segona no guanyà l'Óscar, però no estigué menys brillant. No tinc clar perquè diuen alguns diaris que era una de les actrius preferides de Hitchcock, amb el qual només va treballar una vegada, però si que el director anglès estava molt satisfet amb la seva caracterització de dona atractiva, sofisticada que durant tot el film, manté descentrat a Cary Grant i els espectadors. Si el primer era un paper del tot dramàtic, la seva interpretació mostra que estava també molt dotada per a la comèdia (el gènere al qual pertany aquest film de Hitchcock, tot i que sovint s'oblida)

El gran inquisidor

        L'obra que vaig anar a veure al Goya dimarts era la versió de El Gran Inquisidor on actua Lluís Homar i el duo de piano Brugalia&Stombolov. El programa defineix l'espectacle com un "auto sacramental" en el qual dialoguen les paraules de Dostoievki, en la versió de Joan Sales, i les versions per a piano de les corals de Bach (realitzades per Kurtag) i les Visions de l'amen d'Olivier Messaien. Els músics intervenen al principi i al final i també al començament de la intervenció d'Homar mentre va llegint com s'esdevé la segona baixada de Jesús a la terra. En canvi, el protagonisme és absolut per a Homar quan deixa de llegir i comença a recitar, de manera admirable, el discurs del Gran Inquisidor. Fa vint anys ha havia vist a Londres una versió teatral de la narració amb la que Ivan Kamarazov assoleix pertorbar completament el seu germà petit Aliosha. Són dues propostes diferents amb una concepció diferent de l'antagonista del Inquisidor. Aquí a Barcelona, és la música la que substitueix la presència del Crist en silenci. Va valer la pena desafiar la tempesta i no en dubto que si en un temps algú torna a enfrontar-se al text i jo tinc prou mobilitat, segur que hi seré. Si Dostoeivski només hagués escrit aquestes pàgines ja tindriem prou per qualificar-lo com un geni. Fa venir calfreds amb quina claredat explica tantes coses de les que després havien de venir i com en un mateix relat mostra simultàniament la cara més sublim i la més grollera del sentiment religiós.

Aquí a sota una altre versió interepreda per un dels grans, John Gielgud

Un altre viatge memorable

 

    Ahir a la sortida del teatre Goya plovia a bots i barrals. Prou per decidir-me a prendre el metro per arribar al baixador de Passeig de Gràcia. Tot i així vaig quedar prou xop. Com no pot ser d'una altra manera, tenia por del que anava a trobar a l'estació. En canvi, a l'arribar, vaig veure anunciat un semidirecte a Sant Vicenç que hi va ser en cinc minuts. Anàrem amb normalitat fins a Gavà. Allà es vam aturar una mica més del normal i el conductor va donar un missatge dient que la via del tren no estava en gaire bona condició i que no aniríem a més de 50 km./h. Com que la velocitat no és mai de vertigen tampoc li vam donar més importància. El missatge es va repetir a Castelldefels i l'espera va ser major. A Garraf el temps d'aturada es feia més llarg quan el conductor ens va dir que obria les portes per si volíem buscar un transport alternatiu, cosa que a l'estació de Garraf és un bon acudit. La gent va sortir a fumar i el conductor ens va informar que encara que reprenguéssim la ruta el tren es quedava a Sitges, perquè ell ja acabava. Mentre esperàvem va arribar un altre tren i es va acordar que canviessin de vehicle i i pugéssim tots al segon perquè aquest sí que passaria de Sitges. Dúiem ja dues hores de viatge i molta gent començava a estar molt indignada i histèrica, queixant-se que l'endemà havien de prendre el tren per anar a treballar (no ho van fer, aquest matí no hi ha hagut servei) i reclamaven un, improbable, rescat per carretera. Cap a les dotze érem a Sitges i ja sabíem, per El Periodico, que havia caigut un talús i un arbre sobre un tren que sortia de Vilanova en direcció sud. No sé si ho sabien els maquinistes del nou tren, menys comunicatius que l'anterior. Després de vint minuts la megafonia del tren va dir que l'estació de Vilanova estava col·lapsada i que potser repreníem la marxa en vint minuts. Mitja hora després seguíem allí i arribà un altre tren en direcció Vilanova. A la capçalera del tren la gent deia que sortiria immediatament, em vaig pujar i efectivament van anunciar la sortida immediata i no només això, sinó que vam sortir i vam veure les cares de sorpresa dels que es van quedar a l'altre tren. Òbviament, no es va considerar necessari anunciar per megafonia que  el tren amb destinació Vilanova sortia primer. Passada l'una de la matinada arribava a l'estació de Vilanova. Jo soc un badoc i realment avui no estava obligat a fer res, però la tensió que estan patint els que no tenen més opcions de transport només es pot qualificar com insuportable. D'altra banda, entenc que puguin passar coses com que caigui un arbre, però la manca d'informació és intolerable i et provoca angoixa perquè la situació d'ahir és habitual: no saps si et queden una hora, dues o quatre per arribar a destí. Parlo dels maquinistes perquè en cap de les estacions hi havia ningú més de la companyia ferroviària. Tot està automatitzat i en principi va sol. Però, no va.

La Bola Negra

     Veig La Bola Negra, el film de Javier Ambrosi i Javier Calvo que per quasi tots els motius possibles és l'estrena més important de la temporada. La pel·lícula explica entrecreuen-les tres històries en tres moments diferents: la central és l'esdevinguda en 1937 i explica la relació entre Sebastián un noi de poble, soldat nacional, que s'enamora del pres que ha de custodiar abans de la seva execució, Rafael que havia estat la darrera parella de Federico Garcia Lorca. La de 1932 representa la narració explicada en "la bola negra" una obra inacabada, de fet només començada, del propi Garcia Lorca. El protagonista Carlos és defineix des del principi com homosexual (cosa que no passa en cap obra de Lorca) i la bola negra era el mitjà emprat per votar negativament en el processos d'admissió del Casino de Granada. Finalment, el 2019 trobem a Alberto, el net de Sebastián que no coneix de res el seu avi i que hereta el manuscrit de l'obra acabada de Lorca. Alberto és també homosexual. Els dos Javis signen el guió i la direcció. Em sembla que el guió és magnífic, entre els millors que mai s'han rodat al cine espanyol. A Cannes foren distingit amb la millor direcció. Tanmateix, jo en tinc aquí algun dubte. Evidentment pel premi havia de comptar que la progressió narrativa del film és excel·lent, també la direcció d'actors, molt especialment el patidor Sebastián interpretat per Guitarrico de la Fuente, però els autors tenen una vocació clarament esteticista que en alguns moments a mi em treia de la història. És una sensació semblant a la que experimentava amb els darrers films de Visconti i de fet aquesta és una bona clau. El que pensin que Morte in Venezia és una obra mestra (com Alfonso Guerra en el seu temps) tampoc podrien deixar de veure així aquest film. El film, com sembla inevitable a hores d'ara, està farcit de citacions. El problema de les citacions és quu resulten emocionants quan es refereixen a quelcom que et fa vibrar. Coses com el anuncis de Galtier, (del tot reconeixible al clip de més amunt) només em provoquen avorriment i indiferència. 

    Una altra qüestió en principi diferent és de la orientació polític-ideològica del film. Que la valoració en aquest sentit no ha de condicionar la purament artística s'ha repetit infinites vegades però és evident que, recordant el que deia Joan Fuster, "és de les coses que s'han dit moltes vegades, però com que ningú no escolta, calt tornar-les a dir. .La gent que aplaudeix i plora al final de les projeccions i la que refusa frontalment el film, actuen sobre tot des de la seva seva trinxera. Jo no estic en contra en absolut del que mou als Javis. Possiblement en el 36 hagués estat amb la República i entec que la llibertat sexual és irrenunciable. Allò que em fa sentir incomode, però, és que al final allò que se'ns ofereix és una pel·lícula adreçada als que estan en el costat correcte de la història i jo no vull confondre les meves eleccions o preferències amb l'inexistent costat correcte de la història. Pensar que hi ha un costat correcte possiblement significa renunciar a entendre la història i, per tant, qui som i on estem.

No Other Land/ Israel. Un reportatge

     Una de les escenes que més recordo de totes les pel·lícules que he vist és la de la destrucció de la casa de Muley Graves a The Grapes of Wrath. Ford no mostra de front la demolició sinó que fa un lleuger tràveling veient com l'ombra de la casa desapareix amb el so del bulldozer de fons mentre es mantenen immòbils i del tot afligits la família Graves. A John Ford no li agradava moure la càmera, però quan ho feia tenia molt bones raons.(Muley és John Qualen que si no va sortir a tots les pel·lícules de Ford, poques li van faltar. Era, per exemple, el pare dels Jorgensen a The Searchers i l'amo del restaurant a Liberty Valance). El record d'aquesta aflicció que m'ha acompanyat sempre es va multiplicar l'altre vespre quan vaig veure The Other Land, el documental palestí i norueg que va guanyar l'Òscar al millor documental el 2025. La situació reflectida per Ford, es repeteix constantment durant tot el film, el qual explica con són expulsats del seus pobles les gents de Massafer Yatta a la Cisjordània ocupada, després que l'exercit israeli decidís convertir la zona en un camp de tir. Des de fa anys, de fet des que era petit, Basel Adra ha estat documentant totes aquestes expulsions. Aquí el moviment de la càmera és ineludible, perquè una bona part del film ha estat enregistrada amb telèfons mobils. Totes les que es mostren al film són doloroses, però em sembla que cap no ho és tant, com la de l'escola. Basel Adra és un dels quatre autors del guió i responsable de la direcció junt amb Hamdan Ballal, Rachel Schorz i Yuval Abraham un periodista israeli que esdevé amic de Basel i que és l'altre gran protagonista del film. Hamdan va ser atacat per colons i greument ferit. Va sobreviure però cosa que no va poder fer un dels col·laboradors del film mort també en un atac dels colons poc després. De fet, a les darreres escenes els colons passen a tenir un paper cada cop més important en els atacs a la població palestina i com que van començar parlant de Ford, sembla que el paral·lelisme és obvi entre aquest procés i el gran genocidi del XIX que també es presentava com un procés de colonització. Tant de bo, els resultats no acabin sent els mateixos, tot i que és clar qui va guanyant. Vaig poder veure aquest film perquè el te Movistar, però cap ciutadà dels EEUU ho ha pogut veure i dubto que sigui fàcil de veure per un alemany o un britànic.

    Curiosament pocs dies abans havia tingut l'oportunitat de llegir el llibre que Josep Pla vas dedicar a Israel, l'any 1957 i que es presentava com un llarg reportatge. Penso que el llibres de Pla sobre viatges són molt irregulars. Millors quan es poden relacionar amb una admiració sincera, d'altres vegades evidencien que sovint li costava mirar més enllà dels seus prejudicis. Certament, els contextos són diferents i el 1957, la causa d'Israel podia ser defensada per una persona docent, però no deixava de sorprendre'm com algú d'intel·ligència tan aguda fos tan poc capaç de sospitar de sopars de duro, com el mite de la diàspora provocada pels romans. Tampoc en cap moment sembla plantejar-se l'absoluta manca de legitimat de la molt nociva presència britànica. El transfons del llibre és inequívocament racista. Les realitzacions del jueus es contraposen a l'abandonament dels pobles àrabs, cosa atribuïble ala "caràcters nacionals" però en el mateix llibre es constata que les realitzacions israelianes tenen com a fonament una inversió exterior de grans proporcions, la qual certament no va tenir lloc en uns paíssos àrabs, dirigit per unes elits poc interessades per regla general al benestar de la seva gent.

Tot fent la bella Helena

    Al lliure assisteixo a la representació de Tot fent la bella Helena, possiblement l'obra més clarament commemorativa de l'edició d'enguany al cinquantè aniversari d'aquesta institució. L'obra és un coproducció del teatre lliure i del teatre municipal de Palma i ha estat realitzada pel Col·lectiu miserable, un grup de gent molt jove; prou jove com per què cap no existís, ni tan sols com a projecte, quan es va estrenar a Gràcia, la bella Helena, la primavera de 1979. Els miserables intenten representar la bella Helena, fan alguna de les seves escenes, mitjançant una pantalla permeten tenir present el muntatge de 1979 i ens mostren el "making off" del seu treball amb les dificultats, els desacords que semblen impedir dur l'obra a bon port. El 1979 varen fer una representació irreverent, en aquest muntatge la irreverència es conjuga amb la metateatralitat

    Com que en aquests cinquanta anys tot s'ha posat molt més car, la representació actual té unes dimensions molt més reduïdes que la del 1979 (aquí podeu veure la comparació quantitativa) Essent menys, cal molt més i la gent del col·lectiu miserable són del tot generosos en el seu esforç. Allò que més m'ha agradat de l'espectacle és el seu esperit irreverent, l'homenatge al lliure no els estalvia poder riure's i prendre sovint distàncies amb el mite del lliure, tot i que hi ha una reivindicació de l'esperit trencador de la gent dels setanta, envers una concepció molt més burocràtica del teatre (cosa a la que no deu ser aliena el canvi del públic, jo imagino com jove el públic del 1979. Jo no vaig anar-hi però si ho hagués fet, sense cridar l'atenció hagués estat dels més joves. Ara quan vaig al teatre sembla que segueixo estant entre els joves). Hi ha una admiració sincera, però cap mena de nostàlgia.

    La comparació amb els dos espectacles ens permet veure com ha canviat el temps, cosa que dona lloc a moments divertits com els protagonitzats per l'actriu feminista que no suporta el masclisme passat de moda provinent del llibret original. (el canvi és significatiu perquè la gent del 1979 en devia prou conscient també, però se'n reia. Ara la nostra capacitat de riure sembla molt més minsa) En aquest sentit, cal veure també que el paper representat per Anna Lizaran (Helena, en aquell moment, d'Esparta) ho assumeixi ara un home, Gerard Franch, (extraordinari). També podem relacionar amb el canvi dels temps i l'esperit irreverent del grup, el gag sobre el "Arbeit macht frei", on assoleixen fer broma a la vegada sobre dues coses de les que és millor no fer-ne: l'holocaust nazi i la creixent ignorància de la gent. També em va resultat inesperat, però del tot just si es vol fer història del lliure, la presència (en forma d'absència certament) de Lluís Pascual, el director de 1979, a l'espectacle. Tot i que hi pot haver alguna caiguda del ritme, l'espectacle funciona molt bé i em queda clar que la gent del col·lectiu Miserable són gent a seguir.

Antidisturbios

 

    Tot i haver-me mostrat sempre en principi més aviat adversari de les series (duren massa i està empíricament comprovat que es poden explicar històries meravelloses en noranta minuts) quan canvien les circumstàncies, la meva opinió canvia (com tot ser raonable, aquí soc Keynesià) i aquest dies m'he enganxat a una, Antidistubios (és cert, però que tampoc és gaire llarga: sis episodis de menys d'una hora). La trama està explicada aquí pel meu germà, que n'ha fet un descobriment paral·lel. Jo no puc expressar sinó la meva admiració pel treball de Rodrigo Sorogoyen, el qual signà el guió junt amb Isabel Peña i dirigeix quatre dels sis episodis En general, Sorogoyen evidència aquí un domini del temps narratiu que poques vegades trobo a hores d'ara als productes audiovisuals més recents. En aquest sentit el primer on es mostra el desnonament que acaba tràgicament és un exercici pràcticament perfecte. A això ajuda un tractament dels personatges molt ben resolt estant tots molt ben definits; alguns no són mala gent, d'altres poden ser més dubtosos, però en tots els casos tenim elements per entendre perquè són com són i mai no són objecte de cap linxament moral. D'altra banda, la sèrie és inquietant perquè la tensió molt física del primer episodi es converteix progressivament en una tensió moral que conclou en un final més aviat inquietant, en part "feliç", però pagant un preu molt car per aquesta felicitat. El personatge més important és de la inspectora Laia Urquijo, una policia d'assumptes interns, La primera escena ens la presenta jugant a Trivial amb els pares i el germà i tenint una reacció més aviat desmesurada quan veu que el seu pare li ha fet trampes. Ens apareix doncs com una noia intensa, rigorista i, això quedarà clar en el transcurs de la sèrie, més aviat ególatra. Un personatge amb molts matisos al qual algunes estones pots admirar pel seu compromís i d'altres fa por per la seva crueltat. Un treball complicat que resol perfectament Vicky Luengo.

Jeremiah Johnson

     Reveig Jeremiah Johnson el western rodat per Sidney Pollack a començaments dels setanta. Tenia un record pràcticament inexistent però la visió del film no ha estat gens decebedora. No és excepcional (com no recordo així cap de Pollack) però si un film que es deixa veure i està narrat de forma prou àgil, considerant que el film està pràcticament centrat en un únic personatge. Jeremiah Johnson és un home jove que decideix retirar-se de la civilització per viure de la caça a les muntanyes rocoses en el temps de la guerra (?) entre els EEUU i Mèxic. Tot i que al principi no en sap gaire, se'n surt amb l'ajut d'alguns més veterans i fins i tot, una mica per casualitat, arriba a tenir una mena de família amb una esposa índia comprada en una transacció comercial i un nen blanc abandonat per la seva mare. Quan hagi d'allunyar-se per acompanyar un escamot de l'exercit, la dona i el nen són assassinats pels indis crow i la segona part del film, molt més violenta, es centra en la lluita de Jeremiah contra aquesta tribu.

    D'entrada Jeremiah Johnson és un exaltació de l'individualisme i l'autarquia reprenent un fil que a la cultura americana comença amb Thoureau. Com tants herois del cine americà, el primer que ara em ve al cap és Sterling Hayden a the asphalt jungle, Jeremiah no pot suportar la vida a la ciutat. Quan li aconsellen anar-se'n a viure una, diu que ja ha estat una vegada i sembla que qualsevol penalitat és preferible a tornar-hi. Si el tema del western, filosòficament parlant, és la sortida de l'estat de natura i la formulació del pacte cívic. Jeremiah Johnson explora, mostra i d'alguna manera vol ajudar a sostenir que el contracte social no era indispensable. En aquest sentit és un film plenament coherent amb ideologies que començaven a emergir en els setanta i després haurien de tenir un pes important en el debat ideològic: l'ecologisme i el libertarisme. Des d'un punt vista més cinematogràfic, el film és un vehicle per consolidar l'estatus estelar de Robert Redford, assumint una mena de personatge que havia estat interpretat per figures com Gable o Tracy. En aquest sentit el film resulta del tot eficaç i ajuda a definir Redford com la gran figura del cine dels setanta.

Pecat i ressentiment, formes contemporànies

     El problema de la desaparició de la fe religiosa, com ha estat sovint subratllat, és que pot ser substituïda per qualsevol cosa, sovint una bajanada. A la nostra cultura la fe en el més enllà, segurament no del tot raonable, ha donat pas a una molt menys raonable fe en el lliure mercat. Això s'ha tornat a posar de manifest amb el rebombori causat el dimecres passat pel desnonament de l'octogenària Mari Carmen Abascal del pis on havia residit més de setanta anys. La imatge d'una octogenària sense família i amb una grau important de discapacitat al carrer, en principi, hauria de commoure a tothom. Potser per això, els partits que s'anomenen "progressistes" han tingut el fonament per fer una explotació molt interessada que entre d'altres coses serveix per amagar la seva inutilitat pregona. Com tot a la vida, el tema pot ser discutible. Hi ha una sentència legal i em sembla obvi que la senyora Abascal es va equivocar i va jugar amb foc. Allò que em crida l'atenció són els nombrosos tuits, potser entre els més coneguts el de Lucia Erxebarria, on aquesta senyora és jutjada i condemnada, considerant que es mereix el que li ha passat. La raó és que ha pogut dur una vida millor que el ciutadà normal, el qual, a hores d'ara, dedica la major part dels seus ingressos a pagar l'habitatge. Es diu que pagant una renda tan baixa havia d'haver estalviat per poder fer front a la compra d'un pis (que per cert, en cap dels casos hagués estat el pis on ella vivia). Com el bon David hagués notat és molt inquietant aquest "haver de", el qual sempre implica una obligació moral, en aquest cas, viure com els altres i acceptar allò que ens imposen : una vida de merda per quasi tothom, però que és la que mereixem, perquè això ho determina el Mercat. Com ha passat sovint la religió es fàcil d'associar amb el moralisme de més baix nivell i així he vist publicacions on es parlava de l'afició de Mari Carmen al Bingo (cosa que pel que jo sé, és perfectament legal). Com feia notar Nietzsche, la religiositat si d'alguna cosa sap és manipular el ressentiment i aquest es deixa notar en aquesta mena de publicacions on es manifesta l'enveja per viure a prop del Retiro madrileny i es dona per indiscutible que la senyora Abascal podia estalviar perquè era funcionaria, oblidant que hi ha cinc nivells salarials al funcionariat i que només el primer, el grup A, està ostensiblement per sobre de la mitjana (lluny però dels salaris més alts del mercat) Pel que ella cobra de jubilació, devia ser un nivell C, res de l'altre mon, però això tampoc importa a tots aquests pels que coses tan bàsiques com l'estabilitat laboral i la independència professional són vistos com un antinatural pecat.

La vida por delante

     Recupero en un passi televisiu La vida por delante el film que Fernando Fernán Gómez va dirigir i interpretar el 1958. De tots els seus treballs constitueix una mica una excepció perquè el film va tenir una distribució normal i un cert èxit de públic. La pel·lícula explica la vida d'un jove matrimoni, ell llicenciat en dret i ella en medicina. Fernan Gómez és el jove advocat i Analia Gadé, llavors la seva parellla en la vida real, la seva esposa. Antonio i Josefina somien una vida en comú tirant al rosa, tot aprofitant els seus estudis universitaris, però allò que troben és una completa manca de perspectives a l'Espanya del tot estancada del període final de l'autarquia econòmica. Curiosament el problema més bàsic al que s'enfronten, la carestia de l'habitatge, és de completa actualitat i potser té alguna cosa a veure que el nostre present també està determinat per dècades d'empobriment real de la població. Políticament el país és ben diferent, però em va cridar l'atenció com tots els que es van quedant fora de les possibilitats de promoció, ho acaben atribuint a la seva manca de relacions. Quasi setanta anys després les estadístiques demostren que l'accés més utilitzat per accedir a un lloc de treball són els contactes previs. Poca diferència amb el franquisme. De manera subtil, però clara, el film deixa suggerir que part dels problemes dels protagonistes és que la seva formació no és exactament la que que els titols dels que gaudeixen permetria pressuposar. També aquí semblem estar, si fa no fa, al mateix punt.

    Formalment el film és d'una modernitat superior a la del cine espanyol comercial de l'època i fins i tot del no tan comercial. Com Woody Allen a Annie Hall, Fernán Gómez trenca la quarta paret per dirigir-se directament a la camera i per tant al públic i en la que potser és l'escena més recordada (la de l'accident automobilístic de Josefina) explica la història des de tres punts de vista diferents, la dels dos conductors i la d'un testimoni. Com que aquest darrer, interpretat pel gran Pepe Isbert és tartamut, les imatges avancen al ritme entrebancat del seu narrador. Els diàlegs sovint reflecteixen la brillantor literaria del seu autor com a la replica que donarìa el títol de la continuació quan a la rutinària consolació de que`ells tenen "toda una vida por delante" ell diu que preferiria tenir-la "alrededor"

Ella i màquina

 

    Ella i Màquina és l'obra de Sergi Belbel que es representa actualment al Heartbreak Hotel. Ella és una dona que ja no és jove i es sent esclafada `per les exigències de tots els que l'envolten. Està interpretada per Àgata Roca. Tots els que l'envolten estan interpretats per Enric Cambray que és successivament (espero no deixar-me ningú) el seu fill, el seu marit, la seva filla, el seu cap a la feina, el seu becari, la seva millor amiga, el perruquer (gay) de confiança, el seu pare i un amant ocasional i cibernètic. També la màquina a la que es fa referència en el títol i que és clau a la trama. Purament pel text, no sé si recomanaria anar a l'obra. El text descriu bé, però tampoc de manera especialment original, quelcom que ja ens ha estat explicat nombroses vegades: com la conjunció de la mitologia feminista i l'hegemonia de la visió neoliberal del mon ha tingut una incidència letal en la vida real de les dones. Àgata Roca defensa molt bé el seu personatge transmetent bé una barreja de fredor, escepticisme i desesperança, però en gran part l'espectacle acaba sent un show de l'Enric Cambray. Com a l'obra on el vaig descobrir, les dónes sàvies, interpreta molts personatges però aquí no hi ha cap recurs de vestuari ni maquillatge per mostrar els canvis. Només algun petit detall d'expressió i la velocitat del discurs marquen la diferència entre un personatge i un altre. Tots dos, una cadira i una utilització mesurada i precisa de les llums i l'atmosfera sonora són prou per configurar un espectacle que val molt la pensa.

A defense of Hume on Miracles

 

        La razonabilidad del escepticismo és la darrera cosa que escriuré sobre Hume. En realitat, el llibre tal i com està és una primera part, i una segona havia de desenvolupar allò escrit en l'epíleg, és a dir, com el pensament de Hume es desenvolupa essencialment com una filosofia de la religió. És un llibre que està pensat però no redactat i no crec que tingui les forces que requereix fer una obra d'aquest tipus. Si em queden, que tampoc ho sé, segurament miraria de fer alguna cosa més útil, doncs aquesta mena de monografia és una cosa del passat. No només per la IA, sinó perquè, possiblement, si en el futur hi ha alguna cosa que passi com "filosofia professional" no tindrà gaire problema en prescindir obertament de la lectura dels clàssics (en realitat, la diferència amb els nostres temps només és en el "obertament")

        Allò que si faré serà acabar la lectura dels pocs llibres que em vaig deixar per quan arribés el moment de la redacció. Un d'aquests és A defence of Hume on Miracles del professor Robert J. Fogelin, un dels grans estudiosos humeans del darrer període. És un llibre de dimensions molt petites, no arriba a les 100 pàgines, i que estudia una part molt concreta de l'obra de Hume: el desè capítol de la investigació sobre l'enteniment huma: el dedicat als miracles. El llibre està dividit en tres capítols el primer explica l'estructura de l'argument desenvolupat en el text. El segon examina dues crítiques recents (que de fet es poden remuntar a les del temps de la publicació del text) i l'última vol indicar el lloc d'aquest text en la filosofia de Hume. Potser el fet més significatiu és que el llibre es presenti com una defensa o, dit altrament, que més de de 200 anys després de la seva mort, el llibre és del 2003, calgui defensar un autor. Però de fet és cert que les crítiques modernes sorprenen per una visceralitat poc habitual en aquesta mena de discussions. De fet, tampoc és tan estrany, el final de l'assaig: ( parafrasejo de memòria perquè tinc mandra) no podem negar l'existència dels miracles perquè es dona un autèntic miracle cada cop que un creient considera que aquests poden ser un fonament plausible per a la seva creença, si no és un insult, està molt a prop. El problema és que això sembla alterar alguns comentaristes fins al punt de què acaben argumentant contra un raonament que només no és el de Hume, sinó que és contrari a la filosofia de Hume. D'alguna manera es pensa que Hume opera axiomàticament des de la idea de la impossibilitat de la violació d'una llei de la naturalesa, cosa que exclouria deductivament l'existència dels miracles. Però de fet, Hume pensa que tot allò concebible és possible i que, per tant, no es poden excloure a priori la possibilitat dels miracles. El problema és quins fonaments tenim per creure-ho i això es desenvolupa en la segona part de l'assaig on es es centra en el problema en la noció de "proof" o dit altrament en la fiabilitat i confiança que mereixen el testimonis del miracles. Des del punt de vista de Hume, això és el que fa que no sigui raonable inclinar-se per la veritat de cap narració miraculosa. No hi ha refús per principi sino que Hume's case against the acceptance of testimony in supportt of regligious miracles turns on the assesment of factual evidence.Is this argument merely a posteriori? The word "merely" is out of place. Given Hume's fundamental commitements, it could not take any other form. Aquesta aproximació de fet és congruent amb la lectura de Hume, que jo feia a la meva tesi fa trenta anys, i que no he deixat de considerar valida. El seu pensament és més fal·libilista que no pas escèptic o empirista. La problemàtica del coneixement humà neix de la fal·libilitat de les nostres facultats i de la necessitat de creure que ens impel·leix a oblidar aquest fet primer i essencial.

    Hume no tenia simpaties per la religió instituïda. No és convenient tenir simpatia pels enemics quan són poderosos i cruels, però la importància del capítol, aquesta és la conclusió de Fogelin en la tercera part, està més enllà de la seva animadversió vers el cristianisme. Reconèixer la veritat dels miracles implicava fer impossible l'estratègia de comprensió de la història i la ciència política, de caràcter radicalment naturalista, plantejada per Hume.