El hijo de la cómica

 

    Al teatre Romea assisteixo a la representació de el Hijo de la comica l'espectacle que ha fet José Sacristán a partir del llibre de memòries de Fernando Fernan Gómez, el tiempo amarillo. Hi vaig anar amb el meu germà que ho explica aquí. Coincideixo amb el que diu sobre el que ha estat un dels actes teatrals més emotius que hagi viscut darrerament. Sacristán té dos vincles importants amb Fernán Gomez: un de professional, fou el protagonista del que penso és el darrer gran treball de Fernán Gómez com a director el viaje a ninguna parte, i tots dos foren criats per una avia. Al madrileny nascut a Lima i inscrit a Buenos Aires li van tocar, com a quasi tothom, viure temps difícils. Els de Sacristán , però, encara pitjors. Fernán Gómez fou un dels grans actores espanyols del segle passat. Està entre els més grans, potser només per sota del gran López Vázquez, des del meu punt de vista el millor. Fernán Gómez tenia un altra dimensió, però. Més enllà del seu treball teatral que no vaig veure mai perquè es va retirar del teatre molt jove, trobava massa cansat fer dues funcions, fou el director de pel·lícules insòlites com el extraño viaje i un escriptor més que apreciable, amb una prosa elegant i personal. Potser un dels grans mèrits del treball de Sacristán es com dona vida a aquest llenguatge en la seva representació. L'espectacle presenta només la primera part del llibre, fins la mort de l'avia i el matrimoni de l'actor. Pel que recordo era la millor part del llibre, la que millor mostrava el seu talent com a escriptor. Un espectacle recomanable des de tots els punts de vista.

In Cold Blood

     Richard Brooks fou un director que va fer sempre pel·lícules interessants i d'una indubtable honestedat intel·lectual i moral, però amb In Cold Blood va anar més enllà aconseguint una de les millors pel·lícules americanes dels seixanta i un film que no és exagerat qualificar d'obra mestre. El punt de partida era la novel·la de Truman Capote que és potser la més reconeguda del seu autor. Això no és però necessàriament un avantatge. Recordem que Hitchcock triava deliberadament novel·les no gaire bones per a no comprometre la seva llibertat com a autor. A diferència de l'altre film super popular extret de l'obra de Capote, Breakfast at Tiffany's, l'autor acceptà bé el treball de Brooks i només es va queixar d'alguns problemes referents a l'anacronisme d'alguns objectes (la guitarra que sempre du un dels assassins Perry no existia al 1959 quan es suposa que té lloc l'acció)

    In cold Blood explica la història d'un assassinat esgarrifós on moren els quatre membres d'una família extremadament normal a mans d'una parella d'ex-convictes que creuen que hi ha una caixa forta plena de diners a la casa, cosa que no era el cas. Veiem els preparatius del crim, la fugida dels assassins que no tenen gaire on anar, la investigació d'una policia, desorientada per la falta de pistes i de mòbil però que podrà resoldre el cas amb la confessió del presidiari que es va empescar la història de la caixa forta, el judici, l'assassinat de la família (omès per tant fins gairebé el final del film) i finalment l'execució dels dos autors del crim.

    Brooks imposa des del principi un ritme molt àgil, basat en un muntatge que utilitza els objectes com ponts d'unió entre les escenes. Personalment penso que és el seu treball de direcció més brillant, però a més va tenir col·laboradors excel·lents. El primer, Quincy Jones que va fer el seu millor treball cinematogràfic adequant-se perfectament al ritme de les imatges. No menys extraordinari és el treball del director de fotografia, Conrad Hall obtenint imatges tan inoblidables con la del reflex de les gotes de pluja a la cara d`un dels assassins fent un efecte de pluja. I finalment dues interpretacions extraordinàries tant de Robert Blake, Perry l'home traumatitzat, com de Scott Wilson, Hitchcock el bon noi americà totalment amoral. De fet, cap dels dos va tenir mai l'oportunitat de fer treballs a la mateixa alçada.

Pel que sento, ara estan de moda els anomenats "true crimes" i en aquest sentit el film podria ser el pare de tot el gènere. De fet, els assassinats no estan rodats en estudi sinó al lloc del crim real. Més enllà d'aquest fet, el film sembla un al·legat honest i enraonat contra la pena de mort. L'assassinat dels Clutter és terrible però no ho és menys l'execució dels dos homes i tan inútil és l'una com l'altra, com ens fa notar el personatge del periodista Jensen interpretat per Paul Stewart (l'únic que no és al llibre i òbviament representant del mateix Capote). Potser però el moment més clar en aquest sentit es quan Hitchcok es manifesta d'acord amb la seva execució per una qüestió de coherència existencial: l'execució és un acte de revenja i ell s'ha revenjat tota la vida 

La Raonabilitat de l'escepticisme (una commeració en l'aniversari de la mort de David Hume)

    Avui, 25 d'agost, fa 250 anys que va morir David Hume a la seva ciutat natal d'Edimburg. Avui és també el dia que surt a la venda el meu treball sobre aquest autor que té el títol de David Hume: la razonabilidad del escepticismo. Editat per Arca21 es pot adquirir des d'avui a Amazon i ben aviat sortirà la versió en Kindle. Avui es clou doncs un procés que ha durat més de quinze anys, des de que vaig rebre l'encàrrec de fer una monografia sobre Hume per a una col·lecció que volia editar una sèrie dedicada als filòsofs més importants en llengua catalana. Tres anys després de l'encàrrec el llibre estava enllestit, però el projecte editorial va fer fallida. Els intents, no gaires, de trobar una sortida per a la publicació foren infructuosos i la veritat és que jo havia assumit que el treball mai no veuria la llum. En quinze anys, però, les coses han canviat molt i certament ara el filtre que suposaven les editorials té un caràcter menys decisiu. Han aparegut noves possibilitats que jo no no tenia gaire presents, però aquí han resultat decisius el suport i l'encoratjament dels meus amics Ramon Macià i Joan Albert Vicens, els quals mai no han acceptat el que jo pensava, que era alguna cosa així com ser un ex-autor, altrament dit, que ja havia passat el temps en què tenia alguna cosa a dir.

    La presentació d'aquest text ha implicat en primer lloc la traducció des de la llengua catalana que s'ha endut molt temps del que havia calculat. Gairebé dos anys han passat des de que vaig començar la traducció fins ara. No ha estat pas un treball que m'hagi fet particularment feliç. He aprés coses, però, de les que no era conscient. Una és que després de tots aquests anys em sento ja més familiaritzat amb el català que no pas amb el castellà, tot i que el meu vocabulari en la segona llengua és sense dubte més ampli. La pràctica d'aquestes dècades ha fet que la meva redacció sigui més fluent en la llengua de Pla. Aquest esforç s'hagués simplificat molt sense dubte publicant el llibre en la seva versió original. Però, deixant de banda les amargors polítiques i socials que hem viscut en aquests tristos anys, com escrivia poc després de la meva jubilació, crec que l'única justificació consistent per a escriure, com deia K.G, Armstrong és ajudar a la transformació espiritual de la gent. No crec que aquest llibre pugui aspirar a tant però si potser a ajudar, a trobar noves claus d'interpretació, als que es preocupin per la filosofia de Hume o per extensió dels altres autors del període i en aquest sentit la universalitat del castellà constitueix un argument concloent, en contraposició al fet que la batalla començada fa quaranta anys amb la refundació de la SCF pel moment s'està perdent.

    També he aprés una mica sobre l'acceptació de les meves limitacions. Tot el temps de revisió no l'he viscut de manera gaire agradable. Se m'ha fet llarg potser perquè tot plegat 15 anys són molts i també per alguna dimensió no gaire elogiable de la meva personalitat, presa per acabar i passar a una altra cosa, que no sabia, ni sé, quina és. Sense dubte, m'agrada escriure, però en el sentit més primari i immediat del terme. Si un escriptor és algú que escriu per a publicar, jo no en vull ni puc ser-ho. Com deia Monzó el secret d'escriure bé és rellegir el que has escrit moltes vegades i a mi els meus escrits després de la primera redacció m'interessen molt poc. No sé si mai he escrit bé. Alguna vegada, gent que no tenia cap relació personal amb mi i sí una certa autoritat, m'havien dit que sí, però potser he perdut aquesta capacitat. Més clarament i per moltes causes, algunes compartides amb la majoria de la humanitat, la meva capacitat de posar atenció es quan més va, més feble, cosa que tampoc ajuda. Potser però hi ha una raó més metafísica pel meu desinterès: no tenir cap mena de ganes de ser ningú segurament és incompatible amb l'aspiració a escriure bé, sempre associada amb la idea de ser algú, en aquest cas un escriptor. Tanmateix si es publica un llibre, la moralitat mínima exigeix l'esforç per fer-lo intel·ligible. Jo he fet el que he pogut, però potser més decisiu en aquest sentit ha estat el treball de J.A. Vicens que ha assumit la lectura i la correcció de l'original. No tinc paraules per explicar el meu agraïment per la seva generositat, sense la qual la lectura del llibre hagués resultat molt més feixuga.

    També hi ha motius, però, per a la satisfacció personal. Fa trenta anys vaig presentar una tesi doctoral sobre la primera meditació cartesiana i la seva recepció, que era fonamentalment un projecte de treball. En les seves línies generals, aquest projecte, repensar la tradició moderna des del conflicte entre les filosofies de la totalitat i les oposades a aquesta concepció, no ha estat realitzat. Era un projecte per a un bon filòsof professional, cosa que jo no he estat. Aquest llibre però és una contribució a aquest projecte i una continuació de la tesi; el diàleg amb Descartes és present arreu del llibre perquè l'escepticisme moderat que finalment defensa Hume és una variació, amb diferències certament significatives, del camí cartesià.

    Escriure aquest llibre va suposar que durant uns quants anys, els textos de Hume i els dels seus estudiosos van formar la major part de la meva dieta espiritual. No sempre és fàcil mantenir una distància intel·lectual que tanmateix cal esforçar-se en mantenir. En el cas de Hume, hi ha més el perill addicional de què l'escepticisme es pot entendre com una invitació a la passivitat, cosa molt perillosa quan habitem un mon que es cau a trossos. Tanmateix, el nucli del missatge de Hume em sembla del tot vàlid i pertinent: la necessitat de desconfiar de la veritats que es presenten com naturals. No estem doncs gaire lluny de la meditació cartesiana. L'actitud que ell adoptà contra la barreja de filosofia racionalista i teologia cristiana que es feia passar com saber, es precisament la que avui ens cal envers pseudo-ciències com la teoria econòmica moderna o les anomenades ciències de l'eduació. No és gratuït que algú com Einstein es declarés, aquest sí, humià, perquè cap obra com la de Hume explica millor que és la ciència: la pràctica sistemàtica i conseqüent de l'escepticisme, allò que la ideologia no es pot permetre.

    L'elecció de la foto de la portada del llibre, com quasi tot a la vida, és fruit de l'atzar però estic satisfet perquè trobo que és un imatge que diu molt. D'una banda presentant-nos Hume enfront de la catedral d'Edimburg, el lloc de culte més important de l'església escocesa que havia estat la seva original i també el poder al qual sempre estigui enfrontat. L'obra de Hume si és alguna cos, és filosofia de la religió. Un altre tema és que la temàtica iniciada no tingui gaire continuació a la seva esfera cultural i sí en canvi a la germànica. Quan parla d'altres coses la reflexió sobre la religió segueix sent el referent últim, cosa que no ajuda a veure les lectures imposades pels manuals. En aquest sentit he volgut seguir la línia que des de la influència de Jordi Sales, he mirat de seguir sempre: prescindir de tot allò que et fa veure l'obra des d'una perspectiva i uns interessos que no és la del l'autor, ni la del lector, cosa ben clara quan presentem un Hume dedicat a una cosa, per ell inconeguda, anomenada teoria del coneixement.

    També m'agrada el fet que Hume aparegui vestit com un senador romà, cosa del tot ajustada a la seva perspectiva moral. Ell va viure el temps del debat entre antics i moderns. Com diu el peu de l'estàtua és un il·lustrat, però la seva versió de la il·lustració no s'identifica simplement amb el progrés, sinó amb una subtil dinàmica on es combinen el progrés i la recuperació d'allò valuós del passat, entre el que indubtablement hi havia de ser l'ètica dels antics. Hom ha parlat de la ridiculesa per anacrònica d'aquesta representació. És difícil de negar, però també oportuna perquè una certa ridiculesa, sense cap mena de dubte, és inherent a l'activitat filosòfica.

    No es pot apreciar però el peu de l'estàtua defineix també Hume com un ciutadà del món. La seva vida hagués estat més fàcil si hagués optat clarament per ser whig o per ser tory, per ser un bon escocès o ser un bon anglès. Tenia clar, però, que qualsevol d'aquestes adscripcions feia impossible la independència del pensament requerida per a la seva vocació. Aquesta idea està expressada amb el títol, evidentment relacionat amb l´últim llibre de Locke; la raonabilitat del cristianisme. Per Locke, un cristianisme, entès a la manera dels latitudarians és a dir clarament minimalista, era el fonament ferm que podia sostenir la societat britànica i deslliurar-la de les guerres civils, viscudes a meitat del segle XVII. Per Hume aquest fonament mínim ja no pot ser el cristianisme i no per tant per cap problema específic inherent al cristianisme, que en pot tenir però no son essencials en aquest cas, sinó perquè en un mon ample, ja no haurien de caldre apel·lacions a una revelació que en el fons és una manera poc subtil de justificar la supremacia d'un grup. Una lliço ben elemental però que encara no ha estat entesa.

 

Butter Chicken en Ludhiana. Un viaje por la India provinciana

    Llegeixo Butter Chicken en Ludhiana. Viaje por la India provinciana de Pankaj Mishar. Es la meva tercera trobada amb aquest autor i té un caràcter molt diferent doncs en principi és un text més aviat literari en contraposició a la reflexió política de The world after Gaza o a la invenstigació històrico-filosòfico. de An end to suffering. The Buddha in the world. En essència Mishra ens ofereix un llibre de viatges no gaire diferent en estructura als escrits per C. J. Cela, tot i que les diferències són importants. Els viatges de Cela tendien a evitar les aglomeracions urbanes ni que fossin modestes, en canvi aquí les etapes del viatge sempre són ciutats i aquestes, en termes numèrics, mai no són del tot modestes a la India. Tampoc són viatges totalment a l'atzar, sinó que generalment els viatges tenen l'objectiu de trobar alguna persona determinada, un amic, un conegut o, de vegades, el conegut d'un conegut. Cela als seus viatges era certament un foraster, però no tan foraster com pot ser-ho Mishra, amb una formació intel·letual esssencialment occidental, en aquesta Índia provinciana. Potser això ja queda revelat en el títol: el pollastre a la mantega és un plat de moda del que uns veïns de restaurant en una etapa del viatge parlen amb entusiasme, però Mishra no sap res de primera ma del plat, perquè ell és estrictament vegetarià.

    Mishra no fa un retrat especialment afalagador de l' Índia. La impressió que transmet és la que als problemes heretats de la gestió britànica, que no buscà mai modernitzar l'Índia, en això Marx s'equivocava, sinó aguditzar les tensions del feudalisme afegint les tensions racials, se n'han afegit les creades pel neoliberalisme triomfant. Això ha generat una mena d'home (les dones surten poc al llibre perquè no formen gaire part de l'escenari public) que sembla tenir com únic referent l'horitzó crematístic de manera molt més radical que els europeus, als quals sempre els agrada pensar que tenen algun valor, encara que això sigui pura hipocresia. A aquests nous rics de la India no els cal aquesta hipocresia perquè fa dos segles que han estat educats des de l'assumpció de la seva inferioritat. En termes materials però allò que descriu Mishra és un país on la misèria és massa present i on tot té l'aire d'estar destarotat i molt envellit. Tinc la impressió que ell potser aprovaria la poderosa sensació que vaig tenir els dies que vaig ser al Rajastan: allò que estava veient em semblava molt més el nostre futur que no pas un passat. ( i evidentment seria de segur el nostre futur si s'imposessin les tesis dels que pensen que la igualtat humana és un pèssim acudit, com els defensors de l'anomenada il·lustració fosca). En tot cas, jo diria que aquest és un llibre imprescindible per tots els que tenen una visió mística i idealitzada de l'Índia (s estiguessin disposats a llegir-lo) i un molt bon llibre pel públic en general perquè Mishra em sembla un molt bon escriptor.

 

Affekjonsverdi (valor sentimental)

    M'ha costat molt veure Affekjonsverdi (valor sentimental) el film noruec que va ser óscar a la millor pel·lícula estrangera a la darrera edició dels premis. L'he tinguda un quants mesos a la pàgina de coses per veure. La raó d'aquesta espera ha estat en el fons la meva prevenció vers les pel·lícules centrades a les relacions emocionals entre persones humanes, especialment si són persones humanes protestants com els noruecs. De totes les europees la cultura escandinava es amb diferència la que em resulta més llunyana. Bé, no deixa de ser un prejudici, com tots, en el fons lamentable, perquè si m'hagués deixat dur del tot no hagués vist el film i hagués estat un error. La pel·lícula explica la història d'una família formada per un pare i dues filles. El pare és un famós director de cine que ha estat sempre lluny de les noies. De les dues germanes, una, Agnès, és historiadora i ha format una família pròpia. L'altra, Nora, és actriu de teatre però en el moment que comença el film està desenvolupant por a l'escena i està mancada de relacions estables. Quan el pare torna, al començament del film pel funeral de la seva ex-esposa, ho fa amb un guió que vol rodar sobre la seva mare, la qual havia estat membre de la resistència noruega i es va suïcidar a la cuina de la casa que havia estat la llar familiar i on encara viu Agnès. Vol que la seva filla sigui la protagonista fent el paper de la seva àvia, però Nora no accedeix ni a llegir el guió i Gustav comença el film perque li dona el paper a una coneguda actriu americana, cosa que permet el finançament de Netflix. Com que vol rodar a la casa, la relació amb les dues filles es fa freqüent i sorgeixen els problemes que havien estat ocults durant molt anys.

    Com explicava el meu germà al seu blog, l'argument a favor de la pel·lícula és que els personatges resulten del tot creïbles. cosa possibilitada per un bon guió i una excel·lent interpretació dels actors. He de confessar que el meu escepticisme, va ser vençut a l'escena inicial quan Nora rememora la redacció que li havien encarregat al col·legi com a deure, explicar una història des del punt de vista d'un objecte inanimat, i ella tria com a subjecte la casa on viuen, anticipant d'una manera molt elegant el nucli del film. Més enllà de la qualitat dels diàlegs, el film de Trier és un dels que he vist que millors reflecteixen la importància de la comunicació no verbal entre els humans. A més i contra les expectatives relacionades amb el prejudici del que parlava, el film té un final feliç apuntant que els traumes poden ser superats i l'expiació dels errors mai no és fàcil però si possible (és a dir que finalment ja no són tan protestants)

 

Hume's philosophy of religion

Hume's philosophy of religion de J.C. A. Gaskin és possiblement l'assaig definitiu sobre la qüestió enunciada en el títol i una lectura del tot obligada tants als interessats al pensament de Hume com als preocupats per la filosofia de la religió. El llibre ofereix un anàlisi molt exhaustiu dels textos de l'obra de Hume relacionats amb aquesta problemàtica, és a dir, els diàlegs sobre la religió natural, la història natural de la religió, les seccions X i XI de la investigació sobre l'enteniment humà i els dos assaigs que va retirar de les four dissertations i que varen publicats pòstumament com els diàlegs: sobre el suicidi i sobre la immortalitat de l'anima

La lectura de Gaskin és extremadament acurada i molt completa en intentar donar compte de totes les possibilitats d'interpretació. La seva finalitat essencial és mostrar el caràcter fundador de Hume en aquesta noció. Ell no fa filosofia des d'una posició religiosa, o anti- religiosa que seria el mateix, sinó que intenta mirar el fenomen religiós des de fora, tasca que fins llavors no havia estat efectuada. No menys important és fixar la posició del propi Hume que per Gaskin no és ni l'ateu radical imaginat per l'església escocesa, ni molt menys el creient moderat que, amb poc èxit, de vegades simula ser. Per Gaskin, Hume és un "deista atenuat". Allò que ell concedeix és que sembla haver un ordre en el món i que la concepció que podem tenir d'aquest ordre pot fer pensar en alguna analogia amb la ment humana. Això, però, no té res a veure amb postular l'existència d'un ser omniscient, omnipotent o supremament bo. L'assentiment que es pot donar des del pensament de Hume a l'existència de Déu, està doncs mancat de valor per qualsevol religió teista. Des d'aquest principi deriven quatre principis fonamentals:

1. L'observació dels preceptes religiosos està mancada de tot sentit, amb l'excepció dels que promouen la virtut

2. Aquests preceptes estan tan mancats de sentit que tampoc cal preocupar-se en absolut per ells.

3. Cap qüestió moral controvertida ha de referir-se a la decisió de l'autoritat religiosa, pel contrari, la referència ha de ser les necessitats i la felicitat de la gent.

4. Com es diu al final de la investigació, tot raonament teològic només pot ser sofisteria i il·lusió.

D'altres opinions mantingudes foren igualment importants però no es dedueixen del "teisme atenuat":

1. L'origen bàsic de la religió és la por al desconegut i per això la seva expressió més comuna és la superstició

2. Si hi hagués una veritable religió seria personal, discreta i només serviria per reforçar la moralitat

3. la supressió del sacerdoci seria una clara millora per a la humanitat.

4. No hi ha revelació, ni res que se li sembli-

5. No hi ha vida després de la mort

El llibre està dividit en dos parts: La primera, religió natural i creença natural, té com a eix una lectura dels diàlegs. Fa un tractament exhaustiu de l'argument del disseny intel·ligent i del problema del mal, els quals constitueixen el centre efectiu dels diàlegs. Molt important en el marc dels estudis sobre Hume és l'esforç fet per Gaskin per mostrar que la creença en Déu no pot ser una de les creences naturals, com l'existència dels objectes externs, a les que Hume sembla referir-se en la seva obra. La segona part, Religió revelada, històrica i personal, analitza la resta de textos i finalment la Història que constitueix el text fonamental per a mostrar les corrupcions causades per la religió

El  llibre constitueix un molt bon company per aprofundir en la lectura dels textos als que he fet referència al començament. Gaskin a més estava perfectament familiaritzat amb les lectures més influents del moment. Certament, el llibre és una mica anterior a l'aparició de "The New Hume" però no crec que els punts de vista introduïts per aquesta corrent puguin afectar gaire el treball de Gaskin. Més rellevant és que tot i que Gaskin només vol escriure del que ha decidit que li toca escriure, si dona prou indicacions per mostrar que el tema de la filosofia de la religió és d'alguna manera el nucli de la reflexió de Hume. Especialment interessant i suggeridora és la hipòtesi de què l'assaig de 1751, sobre la immortalitat de l'anima, era originàriament la part final de capítol del Tractat dedicat a la immaterialitat de l'anima,

 

Before the devil knows you're dead

   Before the devil knows you're dead és el film amb que es van tancar el 50 anys de carrera de Sidney Lumet. Els protagonistes són dos germans, Andy i Hank. El primer és aparentment un executiu d'èxit, mentre que el segon gairebé no té on caure mort. La prosperitat d'Andy és però pura façana i en realitat, està tan necessitat de diners com el seu germà i per això li proposa robar la joieria dels seus pares, un cop fàcil que els permetrà recuperar-se i no perjudicarà als seus progenitors, perquè per això hi ha assegurances. L'atracament però no surt bé. Hank delega el treball en algú més professional que utilitza un arma de foc real. La conseqüència és la mort de l'atracador i la de la mare, no podent endur-se res. Tot i que en principi ningú els pot relacionar amb el robatori, el pare trobarà un vincle quan acudeixi a un antic conegut, perista, al qual el fill gran li havia anunciat que li proporcionaria material aviat. La venjança del pare és implacable.

Lumet explica aquesta història de manera no lineal en el temps i amb la tensió que havien caracteritzat els seus millors treballs. Es recolza en un repartiment de gran qualitat: els dos germans son Philip Seymour Hoffman i Ethan Hawke, el pare és Albert Finney i tanca el grup familiar Marisa Tomey, esposa del germà gran i amant del germà petit. Potser allò que em resulta més interessant és la comparació amb el film que obria la carrera de Lumet; twelve angry men, potser el més recordat dels seus títols. El film protagonitzat per Henry Fonda certament no tenia res de nihilista. Allò que s'escenificava era el triomf del diàleg, cosa que vol dir de la democràcia en el sentit més pur del terme. Personatges antagònics socialment construïen un discurs acceptable des del respecte a uns valors fonamentals. L'univers de aquest darrer film és un univers del tot anòmic, on els personatges no poden practicar res el diàleg, no tenen gaire a dir-se i són capaços de relativitzar o treure importància a un fet tan horrorós com haver mort la pròpia mare. La importància dels diners anul·len qualsevol mena de sentiment moral. Possiblement com extrem i final tots dos films són del tot coherents amb la trajectòria de Lumet, un dels cronistes de la decadència americana més lúcids i compromesos.

 

Scarlet Street

 L'altre dia deia que potser You only live once i The Big Heat eren els dos millors treballs de Lang a la seva etapa american. Tornant a veure Scarlet Street el judici sembla potser precipitat . Com faria anys després amb la bete humaine el film és un remake d'un film de Jean Renoir, la chienne. Els drets havien estat comprats per Lubitsch que volia refer-la però no trobà la manera, mentre que Lang se'n sortí gràcies, com ell mateix reconeix, al treball com a guionista de Dudley Nichols. La pel·lícula explica la història de Cristopher Cross,(Edward G. Robinson) un home que du una vida gris, treballant com caixer d'una banca i molt mal casat amb una autèntica harpia. L'únic moment de felicitat li arriba els diumenges quan pot dedicar-se a la seva passió: la pintura Un dia per atzar coneix una noia molt atractiva Kitty (Joan Bennet) que veu l'ocasió per treure profit. Ell l'entabanarà li farà robar diners de la seva empresa i després s'apodera de la seva obra que comença a ser reconeguda després que el seu novi-macarró Johny (Dan Duryea) intenti vendre els quadres de Cris després de robar-los. De fet, ella els signa i es reconeguda com una gran pintora, cosa que fa del tot feliç Cris, totalment enamorat de la noia i satisfet de què la seva obra tingui un reconeixement encara que ell romangui ignorat. Quan Cris se n'adoni de l'engany comés assassinarà a la noia, en una escena de gran brutalitat i deixarà que Johny acabi a la cadira elèctrica acusat de la mort de Kitty.

    Walter Wanger era possiblement un productor menys autoritari que Manckiewiz i li va permetre el retorna a l'estil impressionista que no va poder ser possible a Fury i la veritat és aquí funciona molt bé quan es utilitzat a la darrera part de la pel·lícula, la millor en un film que no té cap escena que no sigui bona. Lang assolí aquí trencar una de les normes més clares del cinema americà, perquè el criminal no es legalment castigat, tot i que sí ho és des d'un punt de vista moral i psicològic. Si el tema langià per excel·lència és de la inexorabilitat del destí, en pocs moments aquest es mostrat amb tanta crueltat com quan veiem a Cross, convertit en un captaire dels que dormen a Central Park, sentir com un dels seus quadres, el flas autoretrat de la noia, ha assolit un valor de deu mil dòlars

Along the great divide

     Along the great divide és el primer western interpretat per Kirk Douglas i fou dirigit per un dels clàssics de Hollywood, Raoul Walsh. Douglas interpreta un marshall que atura el linxament d'un home acusat d'haver matat un altre i robar-li el seu ramat. L'home només reconeix el segon fet. El mort és el fill del cacic local que no està conforme amb esperar la sentència d'un tribunal i comença la cacera del grup format pel sheriff els seus dos ajudants, un de lleial i altre no tant, el pres, la seva filla i més tard el germà de l'home mort.

    No especialment recordada, ni considerada, along the great divide és una molt bona pel·lícula; més un bona pel·lícula que un bon western perquè l'enfocament psicològic dels personatges fa pensar més en film noir que no en el western. D'una banda, tenim el marshall mogut a fer complir la llei per damunt de tot, però que en el transcurs de la pel·lícula s'ha d'enfrontar a consideracions que podrien aconsellar transgedir-la, des de l'amor naixent per la filla del presoner (Virginia Mayo) al fet cert que les possibilitats d'un judici imparcial són gairebé nul·les. A més, el seu judici està alterat pel fet de no haver ajudat a aturar un linxament, mentre que el seu pare es va deixar la vida fent-ho. De l'altra, el segon personatge, el presoner, també és força ambigu. A diferència d'altres films, no és innocent, ni culpable, perquè reconeix el robatori. A més el film mostrarà que és un mentider compulsiu i no està mancat d'un punt de crueltat. És pel meu gust, el millor personatge del film i a això contribueix que estigui interpretat pel gran Walter Brennan. La part final de la fugida és especialment dura quan han d'acabar de creuar un desert, potser a cap altre film la letalitat de l'ambient desèrtic s'ha mostrat amb tanta força, i tots els expedicionaris estiguin disposats a aliar-se en contra d'un Douglas que només pot aspirar a seguir vivint mentre es mantingui despert. El film dura 90 minuts i quan recordes les accions que han tingut lloc te n'adones que això donaria per a una sèrie de bastants capítols avui en dia.

Perfecció, mandra i llei moral

 

        Per què pensem que les lleis generals equivalen a la saviesa? O, dit altrament perquè associem la idea de perfecció de l'univers a un pla prèviament determinat i establert. Philo es pregunta això a l'onzè diàleg sobre la religió natural i és una pregunta interessant. No crec que ningú hagi establert una prova lògica o semblant d'aquesta superioritat, però potser no ha calgut. Molta gent d'entrada tendeix a pensar-la, de fet a sentir-la, com a evident. En un petit grup de gent, els inclinats a la filosofia, potser això que du a pensar així és el pes de la Hybris. Si hi ha una estructura previa intel·ligible, la podem pensar al nostre abast i això legitimaria una pretensió a la divinitat, més o menys intensament, sempre present. Potser més important però al capdavall, és una patologia que sí afecta a la major part de la humanitat: la mandra. Unes lleis generals són fàcils de veure com el fonament de d'un codi moral etern i inalterable. I això agrada molt potser perquè en el fons hi ha l'esperança que el codi ens permeti estalviar-nos la tasca de pensar. Em sembla, ho hem d'acabar de parlar, que el meu amic JJSL no pensa gaire diferent.

Monkey Bussines de Howard Hawks

     Monkey Bussines és la darrera comèdia que va rodar Howard Hawks amb Cary Grant. Grant fa aquí un registre semblant al de Bringing up Baby, tornant a interpretar un cientific, en aquest cas un químic. Barnaby Fulton és un home obsedit quasi patològicament amb el seu treball, cosa que repercuteix en el seu matrimoni amb Edwina (Ginger Rogers), relació força refredada. El seu objectiu és crear un elixir que permeti el rejoveniment i no acaben de reeixir. Un vespre un dels ximpanzés utilitzats com subjecte experimental surt per atzar de la gàbia i jugant amb els productes químics fa una barreja que té l'efecte recercat per Fulton. L'elixir acaba al dispensador d'aigua freda i primer Barnaby, després Edwina i finalment tots dos acaben sentint els seus efectes. Primer Barnaby esdevé, psicològicament, un jove de vint anys, Edwina encara es farà més jove i finalment tots dos retrocediren a la seva infància. Cadascuna d'aquestes transformacions generarà situacions cada cop més caòtiques

    Menys contundent que les altres grans comèdies de Hawks perquè li costa una mica arrencar, en els seus millors moments, que són molts, recupera l'esperit anàrquic i antiintel·lectual de Bringing Up Baby. En totes dues l'eina més important és el treball de Cary Grant, però en aquest film està acompanyat per un repartiment molt eficaç: la ja esmentada Rogers, una gran actriu de comèdia, el característic Charles Coburn fent amb estil l'enèsima variació sobre el personatge del vell verd obsedit amb una sercretària que no pot escriure a maquina, cosa que ell justifica dient que "qualsevol pot escriure a maquina", interpretada per Marilyn Monroe. Hawks es riu dels intel·lectuals, de la gent seriosa en general i es mostra força escèptic amb la consideració ideal de la joventut. Com afirma Wood en un article de fa anys, Bannaby i Edwina no tornen a ser els joves que eren sinó els joves que potser havien desitjat i no s'havien atrevit a ser. El problema de la felicitat humana no serien els anys , l'envelliment, sinó la nostra facilitat per justificar tota mena mena d'autorepressió, altrament dit, la manca de lucidesa.

Acabant amb Fernández Liria: Catalunya i l'informe PISA

        A Escuela o Barbarie Fernández Liria explicava blanc sobre negre perquè el poder real volia acabar amb l'ensenyament públic i certament es va posar amb determinació. A Contra la Ilustración oscura assenyala que l'esquerra, justificant-se en pensadors com Foucault per exemple, mai no va entendre la importància de l'ensenyament públic com a element bàsic de l'arquitectura institucional il·lustrada. Aquestes dues coses expliquen en general la política general del departament d'ensenyament quan l'esquerra ha estat al poder  (Recordem que a Catalunya a tothom li agrada pensar que és d'esquerres, encara que no tingui cap intenció de fer polítiques d'esquerres) i coses concretes com que Illa mantingui en el càrrec la Consellera d'ensenyament tot i que s'hagi donar una negligència imperdonable com l'esdevinguda en les proves PISA. L'únic manera de donar sentit a la seva negativa de relevar  la consellera és que se li'n fot PISA i se li'n fot l'ensenyament públic.

 

Seguint amb Fernández Liria, de dret i religió

 

A menudo he comparado el derecho con una escalera, con la única escalera que ha permitido al ser humano elevarse sobre su suelo antropològico habitual , que no es otro que la religión. Pretender superar el derecho, pretendiendo que se ha tenido una idea mejor, es como dar un paso más arriba de donde termina la escalera. El resultado es que te estrellas contra el suelo. Es decir, reinventas, lo que el derecho precisamente consistía en superar: la religión .... El único más allà que ha inventado el ser humano para situarse un poco por encima de si mismo - es decir, un poco más allá de su consistencia antropológica más própia que siempre ha sido religiosa - ha sido la Ilustración, el armazón institucional que la ilustración inventó:las instituciones científicas y las instituciones jurídicas

Conviene no pasarse de listo mirando por encima del hombre a Montesquieu, a Robespierre, a Rousseau, a Kant o a Condorcet. El derecho y la ciencia pusieron al ser humano a salvo de la religión. Y cada vez que se quiso ir más allá se restauró la religión en una versión bastarda, artificial y, a la postre, fundamentalista y criminal

( Contra la ilustracion oscura, páginas 252 y 253)

Com deia ahir el llibre de Liria em va agradar i m'agrada especialment el que diu  a les línies anteriros. No havia reflexionat sobre aquesta contraposició entre Dret i Religió i em sembla ben trobada. Cap argument de Land em sembla que pot fer trontollar aquesta apologia de la il·lustració. Comparteixo `plenament la seva observació sobre el retorns de la religió per la porta del darrera (i de vegades, pitjor que la religió, la mera superstició).Tanmateix, tampoc cal caure a l'entusiasme. Mentresacabava de llegir el llibre vaig tenir una llarga conversam amb RMF sobre Anatomy of a Murder, després la vaig veure un altre cop i com a mínim em sembla que és clar que la meitat del mon, la que mana precisament, quan sent parlar de dret no enten el mateix que Liria. No hi ha gaire racional a la recerca de precedents i sí el triomf del costum. D'altra banda, i això es pot deduir també del film de Preminger, la nostra capacitat d'establir la veritat mai no pot ser sobrevalorada, ni tan sols pressuposada. Potser cal recordar Hegel per entendre la paradoxa de què els Estats Units, el país teóricament més arrelat des de la seva fundació als ideals il·lustrats,( i això és així encara que veient Trump i pasejant per la majoria de les seves ciutats, sembli increïble) coincideixen el moment de major declini amb el fet que l'ofici en un cert sentit més valorat, i el que té més estudiants, sigui el d'advocat. En definitiva, el dret, com la religió, és tan sols una eina.

Contra la ilustración oscura

     Mancat de determinació en la joventut, no l'adquiriré en la vellesa i així de tant en tant vulnero la meva resolució de no comprar més llibres, com he fet amb Contra la ilustración oscura de Carlos Fernández Liria, coautor del que potser és el millor llibre sobre educació a l'estat espanyol dels darrers trenta anys, Escuela o Barbarie, la lectura del qual permet estalviar-se moltes sobreres invocacions al profeta Jeremies. Contra la ilustración oscura, com el títol indica es dedica a gent com Nick Land, Curtis Yarvin, Peter Thiel i semblants, però tampoc ofereix una lectura a fons, de fet només els dedica un capítol de aquests autors a qui qualifica de "mamarrachos". Jo penso que essencialment té raó, tot i que això no fa una tasca inútil la seva lectura, ans al contrari. No només són un bon indicador de les contradiccions dels pensadors que se'n creuen deslliurats per la seva pretesa superioritat moral, sinó que han assumit la tasca de justificar el següent gran pas del progrés que passa per una exterminació massiva del gènere humà, considerada un preu acceptable pels acelaracionistes i que està començant a assajar-se a lloc com Gaza. La il·lustració fosca és el retorn a l'antic règim, es el a dir, el feudalisme, però ara tecnificat

    Molt més important és la seva lectura de Marx i Nietzsche, els quals interpreta com una reacció a la traïció dels valors il·lustrats que va suposar la involució final de la revolució francesa: la subordinació del valors il·lustrats democràtics a l'estructura de producció capitalista. En el fons si la Deessa Raó havia de substituir la divinitat essencialment arbitraria de les escriptures, és curiós que el seu lloc li fos arrabassat per una divinitat encara molt més arbitraria i mai gens benvolent com són els mercats. Marx fou clar en la seva denuncia d'aquests segrest insistint en que, sense recolzament en les condicions materials, els drets ciutadans eren una mascara buida. Allò que se li pot retreure era que no va deixar clar que en realitat el marxisme era l'únic camí per a fer possible el liberalisme polític Però Nietzsche fou potser encara més agut quan definí el producte d'aquest buidament de la il·lustració en la figura del darrer home. (l'ideal humà de la pedagogia reformista). Des d'aquesta idea bàsica, Fernández fa una lectura dels textos nietzschians amb una gran finura i agudesa, reinterpretant nocions com la mort de Déu o el nihilisme, des de l'apropiació feta pel capitalisme del destí de la humanitat. Certament Nietzsche, no estigué encertat en la definició del Superhome com resposta a aquesta degeneració de la cultura, però la proposta de Fernández Liria passa per recuperar aquesta noció, assimilant-la a la més modesta de ciutadà. Això es desenvolupa en els dos darrers capítols on el punt de partida és la reflexió de Mark Fisher i s'exploren la possibilitats de vinculació entre el comunisme i la contracultura; una tasca fonamental per defugir el parany de revindicar allò que el capitalisme ha destruït, parlem fonamentalment de la familia, i quedar-se en el que Marx i Engels anomenaven "la idiotesa de la vida rural" . L'últim capítol, la larga marcha hacia la eternidad, reprèn la lectura de Nietzsche, assenyalant de manera convincent la coincidència fonamental entre les nocions d'etern retorn i d'imperatiu categòric, las quals remeten tots dos a una concepció de la dignitat humana, base en definitiva del que Orwell anomenava Common Decency

    Havent comprat el llibre en gran part mogut per un sentiment de simpatia envers l'autor, una bona part del meu judici pot tenir un fonament clarament  emocional. No comparteixo alguna cosa, com el seu temor (d'altra banda crec que inútil) en ser qualificat com a rojipardo. Però en comparteixo més, dos essencialment: la seva rotunditat en defensar la centralitat de la qüestió de l'ensenyament públic que no és un mer servei sinó la condició de possibilitat d'una democràcia autèntica i, com ja mateix he escrit en algun lloc en alguna ocasió, l'única possibilitat real pels fills de defensar-se dels seus pares, i la seva devoció pel cine clàssic de Hollywood i, en concret de l'únic autor que encara ens queda amb aquell esperit, Clint Eastwood. Una devoció basada en una convenciment absolut en la creença de la llibertat moral, sense la qual no hi ha dignitat humana.

Vontade Trio

     Dissabte vaig passar una bona estona i vaig contemplar un acte d'heroisme. El lloc era el pati del marcat de mar de Vilanova, per casualitat vaig veure que feia una actuació a la una del migdia el Vontade Trio que havia vist tres anys abans en un actuació a la massia de'n Cabanyes. El grup està format per tres músics del Garraf: Carles Pallardón (teclat) Iñaki Ramos (baix) i Victor Torrents (baterista) El seu punt de partida és el jazz brasiler, incloent però no limitant-se, als clàssics de la bossa nova dels seixanta i intentant assimilar l'evolució posterior, molt rica, del jazz brasiler. Aquesta és la seva pàgina web. Evidentment amb la música no és fàcil guanyar-se la vida, amb el jazz menys i el caràcter brasiler no ajuda i per això de feina no en deuen tenir gaire. Dissabte quan comença l'actuació el termòmetre sobrepassava els trenta graus amb escreix, l'ombra estava provocada per un panel d'un material gens natural al sostre que donava poc alleujament i una bona part del públic era gent no gaire interessada pel que feien i tanmateix van donar el millor de si mateixos, van tocar com si tinguessin un públic de debò i van sonar extraordinàriament bé en totes les peces que van interpretar, assolint fer sonar de manera diferent, i interessant i agradable, cançons tan repetides com A garota do Ipanema

Tarde para la ira

     Tarde para la ira és un film de Raul Arévalo que va guanyar el Goya al millor film. El film comença amb un atracament que no surt bé a una joieria. Els assaltants perden els nervis assassinant el vell propietari i una treballadora. Arriba la policia, però només poden detenir el conductor de l'atracament que òbviament no és l'autor dels assassinats. Vuit anys després aquest home, Curro, surt de la presó, torna al seu barri i veu que hi és sempre pel bar del seu cunyat un individu silenciós i reservat anomenat José, el qual sembla tenir una relació amb la seva núvia amb la que comparteix un fill engendrat en un bis a bis. José és el fill de l'home mort i el nuvi de la noia assassinada, segresta, més o menys, la família de Curro i vol que aquest l'ajudi a arribar als altres tres.

    Aquest és l'argument d'un thriller que sense dubte està entre els més potents rodats mai pel cine espanyol, un film ple de tensió i ràbia tot i que el protagonista principal parli més aviat poc. Arevalo presenta els personatges subministrant amb molta parsimònia les informacions principals, però el ritme canvia completament mantenint la segona part en tensió després del moment en què José troba el primer dels assassins de la seva família (el clip de més amunt). Arevalo era el policia seriós, demòcrata i antipàtic de la isla mínima que feia parella amb el policía simpàtic i franquista interpretat per Javier Gutiérrez. És una pena, i vist des lluny inexplicable, que no hagi rodat més films. Aquest va suposar el Goya al millor actor secundari a Manolo Solo que només surt set minuts al film. El set minuts del clip de més amunt que conformen una actuació del tot memorable.

O Julgamento

Wagner Moura cantant en castellà
 

    O julgamento és un projecte de Christiane Jatahy i Walter Moura a partir d'un enemic del poble de Ibsen. No és propiament una representació de l'obra sinó que aquesta és recreada des del seu final. El protagonista Thomas Stockman, compareix en el teatre, al lliure, i demana una revisió del cas. Per tal de fer-la 12 persones del públic són triades i una actriu catalana, Silvia Ferranda, assumeix el paper de coordinadora entre el jurat i els litigants. Stockman té com a ajudant a la defensa la seva filla i a l'acusació el seu germà i batlle del poble on vivien tots i on era el balneari que el doctor vol tancar per motius de sanitat pública. El diàleg entre les parts permet recrear molts moments de l'obra reprenent diàlegs entre els personatges i en molts moments, per recordar escenes clau, es projecten escenes anteriors que són presentades com filmacions de Whatsapp, amb la qual cosa hi ha, com diu la presentació, una integració de cine i teatre. La nit del 31 de juliol, Stockman no fou considerat un enemic del poble per 10 vots contra dos. Stockman està interpretat per Wagner Moura, l'actor nominat aquest a l'oscar per O agente secreto. Parlava llavors del carisma d'aquest interpret, però em quedava curt. La seca actuació fou realment excel·lent. Va demanar disculpes al començament per no saber català i durant tota la representació va utilitzar un castellà prou consistent per dirigir-se al jurat i al públic, mentre que mantenia el brasiler per enraonar amb els altres personatges. Els altres dos actors, Julia Bernat i Danilo Grangheia estan a la mateixa alçada.

    El concepte desenvolupat per Jatahy em sembla que és perfecte per fer més clara i profunditzar la reflexió sobre l'obra, tot duent el seu missatge al temps de la realitat virtual i les xarxes socials. La primera afirmació que fa Stockman quan es presenta al públic és que "la veritat s'ha acabat", recordant allò escrit per Nietzsche, quasi al mateix temps, ja no hi ha fets sinó només interpretacions. Però quan això passa, això deia Gorgies, ja no tenim un mon comú; el diàleg és impossible i el que compta és el que té la força, en el nostre mon, com a l'obra, el poder econòmic, reforçat amb la màscara de la democràcia. Després Stockman repren aquest discurs com a al·legat final de la defensa. Com he dit el resultat fou favorable a Stockman, cosa que vol dir que la gent vol que hi hagi veritat i considera com a virtut, la veracitat. El problema, a la pràctica real i a l'obra, és que la veritat, presentada com a evidència científica, sovint està mancada de força persuasiva, fins i tot admetre-la per què ho diuen els científics no és en el fons més que un acte de fe. Això es veu facilitat perquè sembla que un requisit de la seva recerca és el desinterès i en una societat com la nostra, o la de l'obra, la xarxa de relacions econòmiques i socials és massa potent perquè ningú no pugui deslliurar-se. El moment més tens de l'obra, intel·lectualment, és quan el germà intenta demostrar que el doctor és un enemic de la democràcia i ho fa amb les paraules dites pel doctor mateix. Un moment dolorós que serveix, però, per recordar que la democràcia era una forma de govern i res més perquè com afirma Sòcrates al Gorgias, "la veritat no pot ser establerta en una votació". És la segona vegada que cito avui el diàleg platònic, però no és casualitat ,perquè pensant-ho bé és la mateixa història explicada per l'obra de Ibsen. Fins i tot podríem dir que sí O Julgamentoés una metanrració d'un enemic del poble, el Gorgies ho és de l'Apologia

Ceuta agost 2026

 

        L'esdeveniment més important de la setmana passada ha estat la crisi provocada per la recepció d'un allau d'immigrants a les dues places de sobirania espanyola Melilla i sobretot Ceuta, en varen entrar pel mar potser 60000 persones. Es parla de dos cents morts a la travessa i millers de persones que vaguen pels carrers de Ceuta fugint de la polícia, però totes les xifres són especulatives. Se n'ha escrit i parlat molt del tema però jo vull simplement donar tres apunts que em sembla cal considerar. El primer seria assenyalar el fet que tot i l'afició de molta gent a fer règims identificats amb el mal, Marroc no acostuma a ser a aquestes llistes tot i que evidentment no sigui una democràcia, te moltes característiques d'una cleptocràcia i alguns el consideren un narcoestat. Petites coses que no cal tenir en compte si estàs amb els "bons"; un bon indicador de la qualitat moral dels nostres governs. El segon fa referència al fracàs indiscutible del CNI que no va preveure la invasió. Aquí l'explicació més senzilla i raonable, també en aquests moments indemostrable, és la infiltració per serveis secrets de països com Marroc, Israel o els USA. El tercer és el contrast entre els arguments jurídico-històrics pels que Espanya defensa la sobirania sobre las dos ciutats i la percepció cada cop més universal, encara que sigui falsa, de què són dues colònies. Més enllà del tema de l'espanyolitat de Ceuta i Melilla, relativament important, em sembla que considerar-les colònies depèn d'una idea més bàsica i perversa: veure el Mediterrani com una frontera entre dos mons. Això pot ser necessari per la visió del mon sobre la que es vol fonamentar el futur del planeta, el camp de concentració invertit, però està en total oposició a vint i cinc segles d'història en els que només ha tingut sentit parlar d'una civilització mediterrània. Els de l'altra vora ni són, ni poder ser "els altres".

El nebot de Wittgenstein

    Llegeixo El nebot de Wittgenstein de Thomas Berhnhard en la versió catalana de Raül Garrigasait. Tota la novel·la és un llarg paràgraf de 110 pagines. En fred, pot donar una mica de vertigen i és difícil pensar una escriptura més intempestiva, doncs ens és molt difícil prescindir dels punts i apart i els capítols pels que cada cop la nostra atenció és un bé més escàs, però el llibre ens enganxa, suposo perquè la virtut de Bernhardt en mostra que cap frase no és només dolenta sinó que mai deixa de see atractiva i segurament la radicalitat de l'opció de Bernhard està justificada perquè tot i que sí s'assenyalin moments concrets en el temps, en el fons allò narrat no té una dimensió essencialment temporal. Bernhad escriu des del punt de vista de l'eternitat, tot i que sigui l'eternitat inclosa en l'instant contingent o si voleu l'existència que és el mateix.

    Simplificant molt, allò que ens explica el llibre és la crònica de l'amistat entre el narrador Bernhard, l'única veu del llibre, i Paul Wittgenstein que efectivament era el nebot del filòsof que ha estat possiblement el segon austríac més famós del segle XX (fa uns anys un reportatge a El Pais assegurava que el filòsof i la celebritat més gran van estar juntes un temps a l'escola). Paul compartia amb l'oncle brillantor mental (de fet, els destins de l'oncle i el nebot es podrien concebre fàcilment com intercanviables) i la condició d'"ovella negre" de la família, tot i que Paul mai no es va plantejar treballar cap saber en concret i per tant no tenia la possibilitat de redempció, relativa, que pot donar la fama (en realitat bona part dels Wittgenstein pesaren sempre que Ludwig era una poca-solta). Paul W. va esmerçar molt temps en pavellons psiquiatrics i de fet el llibre comença quan tots dos amics estan reclutis en sanatoris diferents però a tocar l'un de l'altre, Bernhardt és un pavelló per malalts pulmonars i Paul en un de psiquiàtric i l'autor delibera sobre la possibilitat de fer o rebre una visita. Aquest començament permet esplaiar-se a l'autor sobre el `punt de vista del malalt, de fet pensava no només estat malalt sinó terminal,i de com la la malaltia altera la percepció del mon. Com a d'altres obres de Bernhardt l'autor no estalvia amargor quan ha de descriure l'Àustria de la postguerra, teòricament alliberada pels aliats: la seva hipocresia esdevinguda fonament de l'ordre social, la mediocritat d'una cultura que se sap inferior a tot el que ja ha estat ( i ara em sembla que ja es pot dir, mai més no tornarà a ser) i el seu menyspreu envers unes elits intel·lectuals que es justifiquen com defensors d'uns valors que en realitat no tenen res a veure amb la seva vida.

    Com he dit abans el llibre és la crònica d'una amistat però això pot ser equívoc si tenim una concepció massa idealitzada de l'amistat. Berhardt explica la seva comunió intel·lectual amb Paul, la seva empatia però també els molts moments on el seu cansament l'obliga a prendre distàncies o, simplement, ja no es veu capaç de fer res pel seu amic. En definitiva, ningú pot ser més com a amic, del que és com a persona. 

 

Adéu a Manolo Solo

     Mentre estic amb altres coses rebo la trista notícia de la mort per malaltia de Manolo Solo als 62 anys d'edat. Solo era músic i tenia una llarga i reconeguda carrera com a secundari. Fou també un convincent Gutiérrez Mellado a Anatomia de un Instante però jo vull destacar sobretot en els dos papers protagonistes dels que ha gaudit en els darrers anys: Cerrar los ojos y Una quinta portuguesa. Dues molt bones pel·lícules en que la seva presència filmina resultava determinant i això no és poca cosa, tant una com l'altra són de les que animen a seguir anant al cine i pensar que aquest art potser s'està morint, però encara no. En aquest sentit el nostre agraïment ha de ser màxim

Incultura pròpia

 

        La meva relació amb els catalanismes es `pot expressar en un formula clara i concisa. De molt jove, allò que em va dur a compartir aquesta sentimentalitat era l'orgull produït pel fet del descobriment de tenir una cultura pròpia. Ara, ja no és tant que pensada a fons aquesta noció de cultura pròpia en realitat no tingui sentit, sinó que vista la trajectòria dels darrers vint anys, l'absoluta subordinació a un aparent projecte polític, ara més aviat sembla que es tracta de celebrar, o de promoure, el fet de tenir una incultura pròpia

You only live once

 De com fer un objecte el centre dramàtic i de sentit

    A la Filmoteca veig un dels pocs films de Lang que no havia vist, You and me. En conjunt una experiència més aviat decebedora que el meu germà explica aquí. En el llibre entrevista amb Bodganovich, Lang recorda que tot va anar malament des del principi. El film havia de contar amb Bertold Brecht al guió però l'autor de l'opera dels tres rals es va retirar al començament del projecte (tot i així, la millor escena del film, l'explicació en termes econòmics de què la delinqüència no és rentable, és del tot brechtiana) Kurt Weil si va començar la pel·lícula però la va deixar a la meitat, per això el film és mig musical. Les cançons desapareixen a la segona part de la pel·lícula.

    Per reconciliar-me amb Lang dos dies després reveig a casa el seu film anterior, You only live once. S'ha escrit que aquest film de 1937 és el millor Lang americà. Si no és la millor, és de les dues millors (jo soc molt fan de The Big heat), en tot cas un film superb. Lang patí molt a la seva primera pel·lícula americana, Fury, que entre d'altres coses li va servir per aprendre que les pel·lícules americanes són sobretot del productor (en aquest cas un de molt il·lustre després però com a director, J.L, Manckiewicz). Al film posterior sorprèn veure la facilitat amb la que Lang assoleix un equilibri entre els esquemes narratius de Hollywood i el seu rerefons impressionista. (el clip de més amunt n'és una mostra) Des de tots dos punts de vista el film excel·leix. Tot i que encara no arribava a dos anys el temps que va estar a Amèrica, amb aquest film Lang feu l'original d'una història molt americana, la fugida de la parella d'enamorats més o menys ingènua abocada a un destí fatal, que és l'original del Bonnie & Clyde d'Arthur Penn, però que tambe fou explicada per cineastes millors com Nicholas Ray o Terence Malick.

    Lang poc condescendent amb la seva obra americana reconeixia a Bodganovich que aquest era un film del que es sentia satisfet i, com els altres dos films de la mateixa època, considerava que el tema fonamental era la lluita del ser humà contra el destí, el fat inexorable. Això és indiscutible ,però el fat en gran part no és tant el fruit de res sobrenatural sinó el resultat d'una societat on no hi ha cap valor fora dels crematístics. Lang copsa molt bé i expressà amb aquest film la pulsió autoritària que sempre ha estat a una part del cor de la societat americana i com aquesta no necessita de cap altre base que el culte als diners i l'interès personal. Lang potser no va evitar del tot el final feliç, que li va amargar Fury, però evidentment és molt diferent que el final feliç aquí consisteixi a la mort dels dos protagonistes, l'única possibilitat de llibertat que mai han tingut al seu abast. (Lang deia que aquí es deixava notat la seva educació catòlica) . Potser per reprendre la comparació amb You and me, un avantatge de You only live once és que mentre el protagonista de la comèdia era una gran estrella però un actor mediodre per a Only you live once va disposar d'un actor encara poc conegut però molt més solid i competent que Raft: Henry Fonda

Manifest delictiu

 Manifest Delictiu és darrera novel·la de Colson Whitehead, continuació de l'anterior el ritme d'Harlem a la que seguira una tercera que tancara la trilogia. El protagonista és el mateix Carney que se n'ha sortit amb la seva botiga de mobles, ha pogut abandonar la seva segona feina de perista, segueix casat amb Elizabet, essent els nens ja adolescents i mantenint la seva relació quasi paternofilial amb el gangster Pepper. Ens trobem ara a 1976, l'any de celebració del segon centenari dels EEUU, la lluita pels drets civils està estancada i per primer cop des del final de la guerra els americans noten un retrocés al seu nivell de vida. Tot això es nota especialment a la ciutat de New York com ve retratar esplèndidament Scorsese a Taxi Driver (un film d'aquell any). Com el seu precedent el llibre esta dividit en tres parts. La primera explica la forçada relació de Carney amb un policia blanc corrupte al qual ha d'acompanyar en la seva fugida quan es veu assetjat per la comissió contra la corrupció i decideix arramblar amb tot el que pugui en la seva fugida. La descripció que fa Whitehead de la polícia neoiorquina és semblant a la que feia Lumet a Serpico, potser encara més agre. (Carney crida al polícia, amb el que acaba acompanyant en la seva fugida perquè pensar que li pot ajudar a obtenir entrades per un concert de Jackson Five al Madison Square Garden,) La segona està protagonitzada per Pepper i la intriga serveix per un homenatge als films de la blackexplotation. És la part diguem-ne més amable però resulta interessant l'amagament de la seva identitat social que fa la protagonista del film, públicament un producte de la part més dura de de Harlem, però en realitat filla d'una família prospera i benestant. La tercera part mostra la corrupció política protagonitzada per un aparentment respectable home de lleis del partit demòcrata embolicat en negocis de corrupció immobiliària en un temps en que aquesta en gran part avançava al ritme marcat pels "accidentals" incendis que dia si, dia també tenien lloc als edificis una mica envellits amb llogaters poc solvents (per cert aquest és el mon on es comença a fer un "home", l'actual president). El llibre no cau gens de les mans i com l'anterior assoleix un bon equilibri entre la crònica criminal i la història social dels afroamericans,

Beguin the Beguine

Mentre escrivia el text d'ahir vaig trobar aquest video que no em puc resistir a inserir. Un trident format per Blades, Wynton Marsalis i Cole Porter és difícilment superable

Ruben Blades al Poble Espanyol

     Ahir al vespre varem ser al Poble Espanyol en el que possiblement és el comiat artístic de Ruben Blades de Barcelona. Hi havia força gent però no va emplenar. Al capdavall, parlem d'un artista de 78 anys. Com quasi tota la meva generació el vaig conèixer indirectament mitjançant l'Orquestra Plateria que feu molt popular el seu Pedro Navaja. Era el curs 1979-80. Jo estava fent COU i Blades no va veure una pesseta en concepte de Royalties perquè li van dir que el disc no l'havia comprat ningú. Ahir al vespre ens va va oferir una actuació de gairebé tres hores acompanyat d'una molt bona banda, la de Roberto Delgado. En total eren vint músics a l'escenari. Blades sempre lúcid ens digué un parell de vegades que ell tenia més passat que futur (com la major part del públic present d'altra banda), però la veritat és que l'estat de la seva veu és prou bo i no va defallir en cap moment.

     Penso que un senyal de la felicitat és la consciència de l'agraïment. Jo el vaig tenir ahir a la nit per la seva figura. Els motius són bàsicament tres: el primer és la seva facilitat, diria que mai superada, de contar històries amb les seves cançons. La segona és el seu esforç per mantenir viu el legat d'un dels moments més brillants de la música popular del segle anterior, el protagonitzat per la Fania All Stars. Potser el moment més emotiu de la nit fou el d'evocació d'Hector Lavoe (el clip de més amunt) i finalment la continuïtat i la coherència dels seus posicionaments polítics que el va dur a seguir insistint en l'optimisme de la voluntat.