Jacquot de Nantes

    Jacquot de Nantes és el film que Anges Varda va dedicar el 1991 als records d'infància de Jacques Demy, l'home que havia estat el seu marit i el pare del seu fill. Jacquot no és ben bé ni un documental, ni una obra de ficció. Si bé els records són representats per actors que interpreten la família Demy i el seu entorn, al film apareix en molts moments el propi Demy, ja en un estat molt avançat de la malaltia, evocant directament els seus records i Varda insereix com a comentari moments dels fims de Demy que serveixen per il·lustrar la narració de la seva vida. Així el treball del taller de reparació d'automòbils familiar és associat al començament de les parapluies de Cherbourg o la resolució del jove Jacques d'anar a Paris a fer cine a la presentació de les germanes bessones a les demoiselles de Rochefort explicant que volen provar la seva sort a Paris. La part de representació de la vida de la familia Demy està rodada en blanc i negre però utilitza el color per filmar el propi Demy i allò que donava llum a la vida del nen Jacquot: les representacions teatral, de marionetes, els seus films amateurs ...

    Admetent que jo no soc imparcial quan em toca parlar de Demy i Varda, em sembla que el film és bellíssim i ho és per tot l'amor que conté. En primer lloc, el de Varda per Demy. El film és un esforç per superar el dolor de no poder envellir amb la persona que estimes i això ho expressen l'exploració de la camara de Varda del cos, la pell de Demy en els seus darrers moments. També per l'amor amb que visqué la família Demy com es reflecteix al film. En els meus moments més emocionals, penso que la vida hauria de ser com es descriu a les demoiselles de rochefort, és a dir una excusa per cantar i ballar sempre. Varda descriu la vida de la família Demy d'aquesta manera malgrat que tampoc no amaga ni les estretors materials que vivien ni la desgràcies històriques que com a tota la seva generació els va tocar viure: la guerra, l'ocupació alemanya, els bombardeigos aliats .... Per això tot i que una part importants dels records l'ocupi la tensió entre jacquot i el seu pare per les diferents visions del futur del nen (De fet, ella acabarà el seu cicle de formació tècnica com a mecànic) acaba sent molt més important que el pare comparteixi amb el fill la passió pel cant o que sigui un espectador fidel dels films d'animació que el jove Jacques realitza amb un equip precari i una paciència infinita. Potser perquè, times are already changed, Demy recorda prou bé que en el temps de la seva infància estudiar als quinze anys era una opció exòtica i improbable (fórem els nens dels seixanta els primers que varem començar a viure una altra situació) La recreació del treball de Demy com a director a les golfes del taller del seu pare és molt precisa i potser l'evocació més concreta i física que hagi vist mai de l'amor pel cinema.

 

La pie voleuse

     La pie vouleuse és el darrer film de Robert Guédigian, el veterà cineasta francès que és una mica l'equivalent gal al que suposa en el cine britànic, Ken Loach, tot i que el seu estil és diferent i em sembla que les pel·lícules del francès tenen més riquesa emocional i el seu missatge no està renyit amb una certa elegància en la filmació. La protagonista del film és una dona, Maria, que a Marsella es guanya la vida prenent cura de gent gran. Veiem que treballa a tres llars: una dona molt gran pressionada pel seu llogater, una parella on ella ha perdut de tot la raó i cada tarda baixa, amb el seu marit, a la Cannebière, a buscar el nuvi que no va venir a la seva cita quan va esclatar la segona guerra mundial i un ex-professor, Robert, discapacitat amb una relació molt difícil amb el seu fill. De manera diferent, Maria és el suport fonamental de la vida de tots els seus clients i és molt estimada per tots ells. Ella viu amb un marit que no és mala persona, però és ludòpata, i té una filla que treballa de caixera i està cassada amb un camioner dels que fan rutes llargues. La il·lusió de la seva vida és el seu net, Nico, el qual estudia piano. Maria té una fe absoluta en el seu talent i es fa càrrec de les costoses classes que li calen al nen atès que els pares no hi arriben. De fet, Maria només té una manera d'arribar que és robant els diners de la gent que cuida.El film planteja doncs un conflicte moral que no està mancat d'interès. D'entrada podríem dir que no és el mateix robar per menjar que per pagar unes classes de piano, però això també implica posar la música com una mena luxe, una cosa supèrflua en tot cas; un punt de vista possiblement estret. D'altra banda, podríem considerar que allò que Maria li dóna als seus clients no té preu, mentre que, en realitat, a ells els diners tampoc no els fan una falta especial.

    La primera part constitueix la presentació d'aquesta situació i Guenigdian assoleix un relat amable, reflectint de manera sensible la vida de barri marsellès i la fortalesa dels lligams que construïm els humans quan compartim les nostres vulnerabilitats. El conflicte esclata quan el fill d'André veu el que està passant i va a casa de la filla, creient que és una mena d'amistançada del seu pare (el distanciament entre tots dos ve del fet que el pare va deixar sa mare per una altra dona) Irònicament és ell qui comença una relació amb la filla i la seva dona, moguda per despit, la que acabarà denunciant Maria. El film gira doncs vers una intriga melodramàtica sentimental, en la qual Guédigian es mou prou bé. Finalment, la intervenció d' André, utilitzant una mica la lògica que jo havia plantejat abans i en un gir una mica caprià, possibilita un final feliç per quasi tothom. Vaig descobrir aquest director amb el seu film sobre la resistència, l'armée du crime, que em va sorprendre per la seva honestedat i el seu digne anti-gaullisme (i també per la seva petita contribució a la biografia del gran Charles Aznavour). Un dels actors principals, Jean-Pierre Daroussin interpreta aquí la figura del professor. Però també hi apareixia l'actriu que fa de Maria, Ariane Ascande, i el marit de Maria, Gérard Meylan. Això no és sorprenent perquè tots tres hi són gairebé sempre a quasi tots els films, definint una mena de companyia estable, que acaba esdevenint un recurs valuòs i molt utilitzat pel director.

Le désir de tyrannie

 

        Le désir du tyrannie és una recopilació de textos de René Girard elaborada per Benoit Chantre que és l'autor de la seva biografia intel·lectual i el principal animador dels cercles on es té cura de mantenir viu el legat de l'autor de Mensonge romantique et vérité novelesque. Els textos ens volen fer present la dimensió de Girard com pensador polític, la qual està del tot vinculada a la seva hipòtesi del boc expiatori (tot i que no deixa de ser una conseqüència de la seva noció de desig mimètic). No cal dir que en els temps presents, en el quals si alguna cosa ha augmentat és la capacitat de generar odi col·lectiu, aquesta reflexió ha recuperat una actualitat màxima. Havent-me llegit tota l'obra de Girard (i m'atreviria a dir que no del tot malament) la selecció de Chantre no ofereix gaire sorpreses. El seu trajecte comença amb la noció de desig mimètic, la noció de mediador, el pas d'aquesta noció a la de tirà, la noció de boc expiatori i la resolució del mecanisme en la fundació de la religió, cosa que ens du a una reflexió final sobre l'apocalipsi i el totalitarisme. En la selecció de Chantre hi juguen un paper destacat les figures d'Edip i Job, del tot antitètiques. El grec és el boc expiatori que accepta la seva condició mentre Job la refusa. El símbol de la saviesa és el segon i no pas el primer. Edip esdevé tirànic quan creu que té una possibilitat de saber i de fundar la veritat. Des la perspectiva de Girard la religió té com a finalitat precisament preservar-nos d'aquesta follia.

        Pels que no hagin llegit Girard pot ser una bona porta d'entrada, perquè efectivament el mecanisme del boc expiatori és un element sense el qual no podem acabar d'entendre les nostres realitats. Potser de totes les idees apuntades la que em sembla més digna de retenir és la insistència de Girard en mostrar el perill inherent a la noció d'unanimitat, que tant ens agrada als catalans. El punt de vista Girardià estaria expressat en un precepte talmúdic citat també per Levinas: Si tout le monde est d'accord pour condemner un prévenu, relâchez-le, il doit ëtre innocent. També és oportuna la reflexió sobre el fals pacifisme: defensar una pau sustentada en violència externa (el cas de l'últim segle europeu) és una acceptació de la violència emmascarada de manera hipocrita.

        Mentre llegia aquest llibre he rellegit el llibre IX de la República i he revalidat la conclusió que vaig treure fa quinze anys quan em vaig ficar totalment a fons a la lectura de Girard: el seu deute no reconegut envers Plató. A la República i molt més al Gorgies la qüestió que emergeix en el cabdal tractament de la noció de tirania, és la del desig mimètic, que Plató va tenir present molt més enllà de les reflexions del darrer llibre de la República, que Girard, de manera equivocada, tracta sempre com si tanquessin la qüestió. Seria llarg però allò que Chantre presenta com una de les grans conclusions de Girard, que el tirà no és un ser humà específic, sinó una opció de l'anima humana que és present a tots els individus no està lluny de la lletra ni de l'esperit platònic

Indignitat

 

    Fa dos anys vaig fruir molt de la lectura de Libre, el llibre on la professora Lea Ypi explicava la seva infància i joventut en l'Albània dels vuitanta i els noranta. Aquest cop va més enrere per oferir una biografia de la seva avia, una de les protagonistes del primer llibre (la mare del pare que viu amb ells i sempre els parla en francès). La recreació es basa en molt bona mesura en la investigació que ella mateixa va poder fer en els arxius del serveis d'intel·ligència albanesos oberts al públic en els darrers anys. La seva avia tenia un expedient obert com a espia feixista i estigué sempre sota vigilància fins que un error, voluntari o no, la va donar per morta el 1972. La sort del seu avi va ser pitjor. Era un home d'idees esquerranes al qual el seu pare, un alt càrrec del govern de Zog primer i del rei italià després, li impedí anar a lluitar a Espanya. Defensor d'una democràcia radical, la seva amistat amb gent del servei secret britànic li va dur a presó durant quinze anys. Leman, l'avia, va néixer en un família de posició molt elevada a Salònica a finals del segle XIX. Per això a Albània sempre va ser qualificada com a grega, tot i que no tenia cap relació amb aquest estat i aquella cultura. Pel contrari pertanyia a un elit cosmopolita emmirallada a la cultura francesa i, tot i no ser especialment practicants, la seva religió era l'Islam. La família tenia arrels albaneses i per això desitjosa de sortir de l'ambient familiar i veient que era una gran dificultat per la família pagar-li els seus estudis a França, decideix anar a viure a Tirana a finals dels anys trenta. A la capital d'Albània va aconseguir ser la primera dona a treballar a l'administració pública, però el que fou d'entrada una elecció no gens reflexionada marca el seu destí. Només va sortir d'Albània a la seva lluna de mel el 1941 i restà al país balcànic fins a la seva mort, vivint temps difícils amb un fill de salut escassa i fent treball físic en una cooperativa agrícola, on havia de ser reeducada.

    El llibre és llegeix amb progressiu interès. Libre era un llibre amb molt sentit de l'humor, Aquí això no hi és, potser perquè la història és molt tràgica. La història de la seva avia m'ha recordat la meravellosa escena de Dr. Zhivago on veiem per última vegada Lara vestida de gris i empetitint-se mentre camina a la vora d'un mur del mateix color i apareix  en primer terme un gran retrat de Stalin. La magnifica metàfora de Lean pot il·lustrar prou bé la vida de Leman. Si Ypi en el primer llibre va ser acusada, de manera injusta diria jo, de ser complaent amb el règim de Hoxa (per cert, un dels personatges d'aquest llibre. Havia estudiat amb l'avi a Paris), en aquest es fa palesa la crueltat però sobre tot l'arbitrarietat del règim. Tampoc és un llibre que pugui agradar als defensors teòrics del nacionalisme, perquè queda molt clar el paper verinós que aquests han tingut en l'evolució dels Balcans al segle XX

Economia social de mercat

 

    L'estiu del 1987 volia millorar el meu alemany i vaig passar tota el mes d'agost a la universitat de Würzburg ( no tan coneguda com la de Heidelberg, però aquell any estava empatada amb la més famosa en número de premis Nobel). No era però un curs merament d'idioma, sinó estava dedicat a l'economia, política i cultura alemanya després del 1945. En moltes ocasions i molts contextos em van insistir, molt a prop de fer-se pesats, en què Alemanya, a diferència d'altres països occidentals, tenia un model específic que era l'economia social de mercat. Estaven molt orgullosos del seu sistema i potser això els compensava una mica del fet de ser un país militarment ocupat en termes reals. Amb Shröder, el canceller que menyspreava obertament els professors, això va començar a passar avall i sembla que, segon expliquen aquí, el destí històric de l'actual canceller és acabar aquesta liquidació, abans de que possiblement Alemanya torni a estar governada per l'extrema dreta. Tot això, és clar, sense canviar la constitució. Hi ha prou en mantenir la retòrica. És evident que això de reformar la constitució el fa molta mandra, perquè també recordo que aquell any em van explicar , també moltes vegades, que la constitució era provisional fins que Alemanya no es reunifiqués (cosa que llavors era considerada com una hipòtesi del tot improbable a curt termini). Fa molts anys que hi ha una sola Alemanya i la constitució és la mateixa. Espero que no sigui perquè trobin que encara els hi falta alguna cosa, més cap al seu Orient.

Edip&Antígona

 

    Assisteixo a l'estrena al TNC d'Edip & Antigona, una representació de la trilogia de Sòfocles en versió lliure de Carlota Subiròs. Tot i que després d'alguns espectacles d'aquesta temporada hi anava amb molta prevenció, la veritat és que l'espectacle no m'ha decebut. Dóna una idea plausible i enraonada del contingut de les tragèdies i les idees de la posada en escena són elegants i suggeridores. Em va agradar especialment la representació de l'espai, per desèrtic, maleït on es desenvolupa la segona part de la trilogia. Ens trobem enfront d'un text que ha interpel·lat als europeus durant vint i cinc segles i avui no ha perdut en absolut aquesta capacitat. Des del meu punt de vista allò que queda més clarament exposat és el drama de l'autoconeixement, és a dir, el perill en tenir com finalitat essencial l'aclariment de la pròpia identitat, assumit de manera funesta per Edip. Subirós ha escollit un repartiment on predominen els actors de color. De fet, tots els membres de la família d'Edip ho són, llevat del seu Oncle Creont, interpretat per Jordi Martínez. Espero que això no hagi estat motivat per la lectura, des del meu punt de vista del tot errònia, de considerar a Creont com un personatge absolutament negatiu, la personificació de la tirania. Una interpretació plausible si considerem que tot dret positiu representa en el fons una forma de tirania. Babu Chem és Edip i tot i que al començament no em va convèncer plenament, la seva interpretació va creixent al llarg de la representació. Vicenta N'Dongo fa de Jocasta a la primera part i reapareix a escena en la part final, Antigona, recitant algunes de les més famoses estrofes de la part del cor, com la que es vanagloria de la inventiva humana. Potser aquest és el punt més discutible del muntatge. l'esvaiment del cor, doncs, com pensava Nietzshe no hi ha tragèdia sense cor. D'alguna manera entenc que la idea del mirall que els actors tenen a la seva esquema mentre es representa Edip Rei d'alguna manera posa els espectadors en el seu lloc. El problema és que el cor representa una forma de saviesa que jo no sabria veure al públic teatral actual.

The Parallax view

     The Parallax View és el títol d'un dels llibres mes ambiciosos filosòficament de Zizek i també d'un film d Alan J. Pakula de 1974.Abans d'ell però fou M.A. Granada la persona que m'explica la noció de paral·laxi en les seves classes sobre la revolució copernicana del curs 83-84. No he llegit el llibre de Zizek, però si que vaig veure l'altre dia la pel·lícula que és un dels films més curiosos dels anys setanta i que possiblement millor explica l'estat d'ànim de l'Amèrica del moment. El film té com a protagonista Joseph Frady un periodista d'investigació testimoni de l'assassinat d'un senador. Anys després una amiga (interpretada per la sempre molt desaprofitada Paula Prentiss) que era amb ell li explica que, casualment, tots els possibles testimonis estant morint de forma accidental. Ell no li fa gens de cas, (sospitant que la noia simplement vol que li faci cas) però quan ella mor, comença una investigació que el porta a descobrir la companyia Parallax; una gran empresa especialitzada tant a l'assassinat polític com a la distorsió sistemàtica de la realitat, imprescindible per l'èxit de les seves empreses. Frady assolirà ser contractat per l'empresa però finalment acabarà sent víctima de les seves maquinacions. Frady és Warren Beatty un dels actors més populars del moment, però malgrat la seva presència el film fou en el seu moment un fracàs indubtable. De fet, Beatty és un heroi molt atípic component un personatge amb el que és difícil cap mena d'identificació d'entrada. El film com la posterior All The President's Men és una mostra d'estil i rigor per part de Pakula definint una narrativa que mai no ens permet estar segurs del significat del que està passant. Sabem o podem intuir més que el personatge de Frady, però tot apunta a que potser el més important se'ns escapa. Queda, doncs, del tot justificat, el seu lloc central en l'anomenada trilogia de la paranoia de Pakula ( que començaria amb Klute i acabaria amb All the President's men)

El adolescente

     El adolescente (Подросток)  és, si més no per l'extensió, una de les grans novel·les de Dostoievski. Vaig comprar l'edició castellana al Nadal i l'he estat llegint aquests dies. Tot i que Dostoievski m'ha acompanyat des del començament de la meva adolescència, no sabia res d'aquest llibre. A diferència de les novel·les més celebrades, no hi ha narrador omniscient sinó que el llibre està constituït per les notes del protagonista. Tenim doncs un relat en primera persona, recurs que l'autor havia utilitzat a les memòries del subsol i a les nits blanques. El protagonista és un noi de vint i un anys anomenat Arkadi Makjarovich Doboruky. El seu pare legal, el marit de la seva mare, és un serf alliberat, però el pare biològic, Versilov, és l' antic propietari tant de Doboruky com de la seva mare. Mentre que el pare legal ha deixat la família per iniciar una vida de pelegrí religiós. Versilov, un home de quaranta cinc anys que ha perdut més d'una vegada la seva fortuna en el moment en que es desenvolupa la novel·la, viu moltes temporades amb la mare i les germanes, lluny d'Arkadi que es deixat a la cura de terceres persones i és finalment escolaritzat en règim d'internat. L'acció de la novel·la s'esdevé després de què Arkadi hagi acabat la seva educació secundària, descarti la idea d'entrar en la universitat i retorni a Petrograd on és la seva família veient-se embolicat en diverses intrigues que no m'han resultat fàcils de seguir

    El tema que Dostoievski veia com a fonamental era el de la relació entre pare i fill. El tractament certament és l'invers al que podríem considerar més tòpic. Aquí no es tracta d'un pare que no comprèn un fill, sinó a la inversa i la maduració consistirà en molt bona mesura en el procés d'acceptar el pare. Certament sí per l'atenció del seu fill Versilov hauria de ser el personatge clau, no em sembla que Dostoievski assoleixi crear un personatge de la dimensió de Raskolnikov o de qualsevol dels germans Kamarazov. Tot i que en part això sigui una conseqüència de l'opció narrativa, doncs nomes veiem Versilov des del punt de vista, mai equilibrat, del seu fill. Moltes de les diferències entre pare i fill es relacionen amb el conflicte generacional entre els liberals de la primera meitat del segle i la generació següent sovint radicalitzada, a favor o en contra, de l'obertura a Europa i la civilització moderna. Dostoievski demostra plenament el seu talent de pintor de l'ànima humana en la manera com es mostra el personatge del narrador, del tot representatiu d'aquest període de la vida humana on l'absoluta manca de coneixement d'un mateix ens fa oscil·lar entre la desesperació més amarga i l'exaltació més gratuïta. El personatge del pare legal, Makar Ivanov Dolgoruki, és el centre moral de la novel·la, una figura de santedat molt propera a la del Príncep Mishkin a l'idiota o Aliosha Kamarazov. Com elles dedicada a mostrar que la religió és l'únic camí factible per a la nació russa. En contrapartida, Arkadi que no ha rebut cap educació d'aquesta mena té com a mediador la figura de Rostchild, tot i que al final de la novel·la sembla que l'efecte d'aquesta mediació podria desaparèixer. Tot i que la resolució de la trama tingui certament la intensitat de les grans novel·les, el fet cert és que aquesta obra m'ha produït una impressió molt inferior tant a la novel·la que la precedeix cronològicament, els dimonis, com a la posteriors que tanca la seva obra, els germans Kamarazov. El meu dubte és fins a quin punt aquesta és una impressió objectiva o una conseqüència del fet que cada cop sóc menys pacient, em costa més interessar-me, amb les trames de les novel·les.

Retorn a Haifa

 

    Al Heartbreak Hotel veig Retorn a Haifa escenificació d'una narració de l'escriptor palestí Ghassan Kanafani que fou assassinat per agents de Mossad el 1972. Alex Rigola presenta l'espectacle que definí com teatre d'urgència; una eina per sacsejar la indiferència amb la que el mon pretesament civilitzat viu la tragèdia de Gaza. L'obra es situa vint anys després de la Nakba quan el govern Israelià permet la circulació dels àrabs a la zona annexionada i una parella torna a la ciutat per veure la que havia estat la seva casa vint anys abans. Aquesta està ara ocupada per una dona jueva provinent d'un camp de concentració i conserva bona part de les coses que deixaren el dia de la seva marxa precipitada i caòtica. Prou caòtica com per que a més dels mobles deixessin el seu fill de cinc mesos. El nen ha estat educat per la dona, de la qual ha assumit plenament la seva identitat, per la qual cosa veu als seus pares biològics com els seus enemics i manifesta el seu desig d'enrolar-se a l'exercit israelià. El seu pare li explica que molt probablement tindrà enfront el seu germà a punt d'entrar als fedayins tot i que això tampoc sembla que pugui canviar res (com en els tots ocells de Wajdi Moauwad, la idea de fons és una de molt herètica; la identitat no té relació amb cap essència sinó és del tot contingent). Com també explica Rigola la finalitat del projecte del Heartbreak Hotel es la de posar en primer pla el treball actoral. En aquest cas els quatre actors són Ariadna Gil, Chantal Aimée, Jordi Figueras i Carles Roig i el treball està a l'alçada de les magnifiques interpretacions que són habituals en aquesta sala.

Desordre, tirania i egotisme

 

    Amb els companys del seminari de Hermenèutica i Platonisme comencem a llegir el llibre IX de la Républica, el dedicat a l'home tirànic. Llegida amb pausa impressiona l'exactitud amb la que Plató dissecciona el que significa l'elecció vital que és la tirania. La diferència fonamental és que mentre els altres règims son formes degenerades de política, la tirania acaba significant la impossibilitat de la política. Plató utilitza un terme que tenia una llarga tradició i no era pejoratiu per donar-li aquest caràcter de referent negatiu i absolut en la intercessió de l'ètica i la política. Suposo que si ho hagués pensat a fons, cosa que ignoro, qui hagués estat molt d'acord amb el que explica Plató és Blaise Pascal, el qual afirmà el jo és en ell mateix tirànic. La tirania no neix d'una patologia sinó la seva predisposició és un element constitutiu de la naturalesa humana, dit altrament, tots tenim moments en que juguem a ser tirans. Són els moments en que es manifesta allò que deia el mateix Pascal: "le moi est haïssable". La reflexió de Plató també es propera al que ens volia mostrar Rene Girard, un autor que mai acaba de fer una lectura justa de Plató, quan citava l'afirmació de l'Evangeli de què Satanàs ha d'expulsar Satanàs. La creació del desordre es justifica en la necessitat d'acabar amb el desordre, per crear encara més desordre.

Kolkhoze

 

    Llegeixo Kolkhoze un llibre que és a la vegada moltes coses: la crònica de la família del seu autor, Emmanuel Carrère, un relat de l'exili rus postrevolucionari, una evocació d'una concepció d'Europa que va esdevenir impossible després de la primera guerra mundial i com molts dels llibres del seu autor una exhibició de la subjectivitat, no especialment sana, del seu autor, sense entrar a l'exageració del seu Yoga. Com que em sembla que he esdevingut una mena de pascaliano-budista suposo que en principi aquest llibre tampoc m'hauria d'haver agradat. No ha estat el cas. Ho he llegit sempre amb interès i l'última part amb una emoció molt intensa.

    El nucli de la familia Carrère era un matrimoni format de l'època dels trenta anys gloriosos amb tres fills, el primogènit Emmanuel i dues germanes Nathalie i Marine. El matrimoni era format per dos persones molts diferents en capital social. Louis, el pare, era un burocrata de les assegurances, dedicat en els temps lliures a documentar la història de la família de la seva dona. La seva dona Helena era filla d'exiliats, georgià el pare i mig russa i mig alemanya la mare. Totes dues famílies eren prosperes abans de la revolució i malgrat haver tingut una infància de total estretor. Helena va ascendir fins el cim del mon acadèmic francès fins a ser anomenada secretaria perpetua de la Acadèmia francesa. La seva rellevància era també mediàtica doncs la seva autoritat sobre la història i la política russa era indiscutida i això la feia una presència constant als mitjans seriosos, la qual s'ha incrementat en els últims anys. Helena s'identifica amb el paìs de la seva mare (que de fet només va estar a Rússia una vegada durant un estiu) i mai no s'interessa al país del seu pare. Ni parlà georgià ni mostra cap curiositat o afecte pel país caucàsic. Pel contrari le seva cosina germana va arribar a ser presidenta de Georgia malgrat tenir la nacionalitat francesa i haver arribat a Georgia en qualitat de funcionaria francesa. La crònica familiar és essencialment la història de la seva mare i la seva descripció el centre del llibre.

    Helena de Carrère va estar una dona singular. Pel llibre la podem imaginar com una persona d'una absoluta brillantor intel·lectual, però també d'una fredor, que potser seria injust qualificar de patològica, però si d'incòmoda per la gent que provenim dels països llatins (i això és una mica el cas de França). Helena era una dona que possiblement considerava com a natural estar sempre en el centre i d'això es ressentí la relació amb la resta de la seva família. Emmanuel oscil·lava entre una adimiració incondicional, un dels capítols dedicats a explicar llur relació es diu le souffle à coeur com la del tot explícita pel·lícula de Louis Malle sobre una relació incestuosa entre una mare i un fill, i la dificultat d'Helena per reconèixer ningú, atès que ella semblava ser l' únic objecte possible de reconeixement universal. Possiblement l'aspecte més ombrívol de la seva personalitat s'expressa en la relació amb el pare Louis. La desaparició de l'enamorament inicial va donar lloc a una convivència aparentment ordinària però amb un fons de crueltat molt extrema per part d'ella.

    El llibre comença amb una descripció de les arrels dels seus progenitors. Amb això es pot evocar una època on efectivament hi havia un grup de gent, burgesia, il·lustrats que per il·lustrats eren europeus més que cap altra cosa. Rússia fou el país que produí els exemplars més purs d'aquesta tendència, així com el lloc on el seu contrari es va manifestar, i es manifesta, amb més radicalitat. Tota la descripció de la vida dels avis a la França d'entreguerres en la seva condició d'apàtrides, el règim soviètic els va privar de la nacionalitat des del començament de la revolució, són capítols que m'han semblat d'un gran interès. També ho ha estat la descripció de les cerimònia d'estat, l'enterrament de la mare, amb la que arrenca el llibre i el retrat que es fa dels apartaments dels grans bulevars parisencs, del qual tinc una petita experiència. Abans de llegir el llibre, recordo que vaig ensopegar amb dos crítics culturals, el treball dels quals em sembla interessant i que segueixo, que menyspreaven el llibre per ser literatura del jo, i d'això ja he parlat al començament, (ells diuen que hi ha massa, potser és veritat però tampoc segueixo prou l'activitat literària per confirmar o per desmentir) i que parla de coses de francesos. Aquí és on més difereixo. Les coses de francesos em són en un cert sentit pròpies. (com també ho són les de Valladolid i Palència) Imagino que això confirma les meves sospites de ser un tipus amb poca personalitat. En tot cas encara que no podem dubtar que el món intel·lectual i acadèmic és una espècie del gènere teatral, enlloc l'espectacle és de tanta qualitat con a França.

    A la darrera part del llibre Carrere es posa més en un primer pla, per explicar la seva vivència personal de la guerra d'Ucraïna. El seu punt de vista, més empàtic amb el patiment del poble ucraïnès, difereix del de la seva mare més influenciada en els seus judicis per la possible legitimitat històrica de la causa rusa i de la lògica de les accions de Putin des d'un punt de vista geoestratègic. La conversació entre Helene Carrère i Vladimir Vladimirovich després del nomenament del segon com successor de Ieltsin és memorable i definidora de la personalitat de l'últim.

    Personalment allò que més m'ha impactat va ser el penúltim capítol on es descriu l'agonia i mort de la mare. Impossible no connectar-lo amb el que nosaltres varem viure fa mica menys d'un mes. Totes dues eren d'edat molt avançada, cinc anys més la francesa, però Helene es va mantenir activa fins al final. Amb un càncer estès, va refusar tractament ontològic especialitzats, duent la malaltia només sota la cura del metge de família. Quan el dolor va esdevenir agut ingressà en un centre de cures pal·liatives. Dit altrament, va fer una lluita titànica per mantenir la seva autonomia personal fins el límit. En aquest sentit, contrasta amb la Laura que d'autonomia no en va tenir cap durant els últims deu anys. La vulnerabilitat era extrema i manifesta. Allò que em va semblar intuir a les línies de Carrère és que la lluita de la mare en el fons expressava la mateixa vulnerabilitat; la pròpia de la condició humana.

Rebel·lió

 

    Després de la seva gran trilogia sobre la segona guerra mundila, Kobayashi feu diverses incursions en el cine de samurais. Són films amb una perspectiva possiblement diferent dels més coneguts aquí de Kurosawa, doncs l'ètica tradicional és sempre confrontada amb una perspectiva més universal. Com kaji a la trologia, Kobayashi es negava a tancar la seva visió del mon en uns límits especificament japonesos. De fet, un film com Rebel·lió ( Jōi-uchi: Hairyō tsuma shimatsu'' ) es pot entendre com una recreació d'Antigona. El títol japonès esmentant l'esposa ja ens indica el conflicte central. El 1725, període Edo, Isiburo és un vasall del diamyio del clan azu. Isaburo és un dels millors espadatxins del país i un home amargat per haver viscut vint anys un matrimoni imposat. Un dia reben l'ordre de casar el seu fill gran amb la concubina del daimio, Ichi, que ha estat rebutjada tot i acabar de ser mare d'un fill del seu senyor. Isiburo vol refusar l'ordre que considera humiliant però finalment accepta. Contra les seves expectatives, el matrimoni funciona molt bé, els joves estan molt enamorats i aviat tenen una filla Mori. Tot es torça, quan l'hereter legitim mor per malaltia i l'única alternativa és el fill d'Ichi, cosa que obliga a desfer el matrimoni i així els és ordenat. Trencant la fidelitat al cap Isiburo, el seu fill i Ichi renuncien complir l'ordre ( la resta de la familia els abandona) es fan forts a casa seva i s'esdevé una gran batalla en la que perden la vida la jove parella i tots els enviats del Diamyio. Isiburo intenta arribar amb la seva neta de pocs meses a parlar amb el shogun, però ha de franquejar la resistència de Tatewaki, l'altre gran mestre de l'espasa i el seu millor amic, que vol no trencar la paraula donada al daimyo. Aquí s'esdevé una de les lluites més emotives que mai hagi vist en una pantalla. Potser es pot comparar emocionalment a la de Kirk Douglas i Toni Curtis al final d'Espartaco, quan tots dos lluiten per estaviar-li a l'altre la vergonya de morir a la creu. Aquí el toc emotiu hi és al fet que isiburo li demana a Tatewaki que prengui cura de la nena sí ell és el guanyador.´Isiburo i Tatewaki són Toshino Mifune i Tatsuka Nakadai, que resisteixen qualsevol comparació amb els mítics actors americans (ambdós jueus per cert). No explico més per no fer spoiler però el final no és gaire feliç. La comparació amb Antigona és em sembla molt palesa. Contra la llei de la ciutat, del tirà Creont o del daimyo, allò que s'alça és una noció de dignitat personal que cap llei podria qüestionar; si es vol també el dret a la felicitat i al benestar personal. Tot això ens és explicat en dues hores amb un estil fluid, sempre molt inventiu, propi d'un home que tenia sense dubte un do per a al composició i la dinàmica plàstica. Rebel·lió és indiscutiblement una obra mestra

The Performer

 

    The Performer és el darrer llibre de Richard Sennett, un dels sociòlegs més importants de les darreres dècades, autor de molts bon llibres i d'un que em sembla que cal considerar com fonamental per explicar com era el mon del final del segle passat: the corrosion of character. Sennett és un individu certament singular doncs conjuga el conreu d'una ciència social, és a dir relativament nova, amb el fet de ser un bon coneixedor i defensor del legat dela cultura clàssica. Sennett fou acadèmic per accident. Una inoportuna lesió li va impedir realitzar la seva vocació primera que era la de violoncel·lista. Això es reflectia molt en el seu llibre The Craftsman on l'exemple de treball més favorable a la realització humana era el de lutier i es palès en aquest llibre que desborda completament els límits específics de la sociologia per endinsar-se a l'àmbit de la filosofia política, la reflexió sobre la vida ordinària i el judici estètic,

    Allò que ens ofereix el llibre és un estudi de totes les diferents menes d'interpretació que poder ser trobades a la vida social. L'anàlisi permet el desplegament de la moolt vasta erudició de l'autor, la qual és combinada amb els records de la seva vida i la seva experiència com músic i espectador de teatre. Els temes són molt variats. Comença amb un estudi de la noció de ritual, el qual sempre implica alguna mena d'actuació i segueix amb coses com l'evolució de l'arquitectura teatral, els canvis en l'ús de les màscares o com la representació pot ser un instrument de confrontació, analitzant l'aspecte de representació de les manifestacions (l'exemple analitzat és la gran marxa del 1963 contra la segregació racial que feu de M.L. King una figura universal)

    Essent en gran part un llibre expositiu em sembla que la tesi defensada de manera ferma però subtil és que la realització vital està lligada al desenvolupament de les potencialitats associades a la pràctica de les activitats artístiques, entre d'altres raons, perquè en el seu conreu s'esvaeix la frontera entre cos i ment, i entre emoció i judici i també perquè l'art dissol la falsa antinomià entre naturalesa i cultura; la paradoxa humana és que la nostra naturalesa on es fa més manifesta és en l'artifici. També perquè l'art fa possible la suspensió voluntària del recel que, i jo aquí segueixo Hume, en el fons és la més clara de les nostres exigències vitals; la nostra possibilitat de supervivència. El llibre té molt de celebració de la inventiva humana, però és potser pessimista, de segur realista, quan considera la situació humana tal que quan més comprenen i podriem afinar la nostra interpretació, sigui de la mena que sigui, és quan les capacitat merament físiques més ens limiten.

Historias del buen valle

     Historias del buen valle és el darrer treball de José Luís Guerin que ja feia molt de temps no estrenava res. El buen valle és el barri de Vallbona un antic fragment administrativament de Sant Andreu i que està reclòs en un espai molt delimitat per l'autopista que neix a la Meridiana, la via del tren i el Riu Besós. La identitat de l'espai està molt marcada pel Rec Comtal, el principal subministrador històric d'aigua a la ciutat que encara està actiu. Fins ben després de la guerra civil era un lloc eminentment rural fins que la crisi d'habitatge dels cinquanta va portar molts veïns nous en un procés d'asentament similar al descrit a la pel·lícula, el 47. Posteriorment hi ha hagut noves promocions d'habitatge que també són mostrades al film.

        Historias del buen valle és un documental en l'estil de Guerin no gaire diferent del seu En construcción, Com en el film del 2001, la càmera de Guerin explora l'espai i deixa la paraula als seus habitants. L'univers dels habitants de Vallbona és molt variat al film trobem des del supervivents del passat rural de la zona, als emigrants procedents del sud que feien els seus habitatges de nit, gitanos, exiliats de la guerra ruso-ucraïnesa, una família hindú, caribenys, portuguesos, gent del centre de Barcelona que ha estat expulsada del seu barri i segur que me'n deixo.

        La mostra més gran del talent de Guerin és la seva capacitat per mostrar l'emoció i la poesia que pot haver a les vides comunes, ordinàries i així em sembla difícil no emocionar-se amb escenes com la de l'ancià vidu que recordà la seva dona a les runes del que havia estat la seva casa, ara enderrocada per fer una infraestructura d'aquestes que fan tanta falta i mai no s'acaben de fer, o la parella resident a un dels pisos nous, on la dona, brasilera d'origen italià, s'esforça en preservar la memòria cada cop més feble del seu marit; una guerra en la que només espera la derrota, però en la seva versió més noble. Per tot això, és molt just parlar d'un film humanista en el millor sentit d'aquest terme.

        També és per raons molt molt semblants un film polític. Recordo que quan es va estrenar En Construcción intel·lectuals del sistema mostraren la seva disconformitat amb el que mostrava Guerin perquè allò no era Catalunya. Aquesta objecció valdria encara més per aquest film on la pluralitat que és mostra és encara més gran. Jo, però, en aquest punt vull ser aristotèlic i penso que la ciutat és el lloc on conviuen els que són diferents. I això és el que mostra el film, una convivència que és en ella mateixa una petita civilització. A Catalunya fa temps que parlem molt, massa, de cultura. La insistència en la "cultura" es podria haver dut a la catàstrofe i ens ha dut certament al ridícul. Potser caldria recordar que la civilització és en el fons molt més important que la cultura.

El sonall

     El Sonall és un espectacle de la companyia Projecte Ingenu, que pren com a punt de partida la història de Catalina Muñoz un dona de Palència que fou afusellada, després d'un consell de guerra, el setembre de 1936. Fou enterrada en una fosa comuna duent amb ella el sonall del seu fill. Sobre aquesta fosa comuna es va fer un parc infantil i quan es van descobrir les restes, el sonall va ser restituït al seu legitim propietari, el fill, Martin de la Torre, ja octogenari.

    Aquesta història ens es explicada mitjançant una experiència teatral força allunyada de la concepció tradicional. Els espectadors restem sempre dempeus mentre que que els actors en+s mouen al nostre voltant i utilitzen per parlar una mena de vitrines-pulpits, a més de dos petits escenari,s un a cada cantonada de la nau del taller de pintura del TNC. Els actors no només es limiten a representar els personatges i la seva interacció mitjançant diàlegs, sinó que el cant i especialment la dansa, en el personatge que representa Catalina Muñoz, juguen també un paper determinant. Hi ha una dimensió metateatral en el fet que una actriu fa de narradora però assumint el personatge d'Alba Collado l'ajudant de direcció, responsable de la dramatúrgia i reflexiona constantment entre el lligam de la història de la Catalina i el del seu avi soldat republicà que s'exilià a Xile al final de la guerra civil. També s'utilitzen gravacions al començament, per situar-nos en el context actual de revalorització del franquisme i un fragment del film Ay Carmela, (els actors fan mímica, mentre sentim les veus d'Andrés Pajares i Carmen Maura) per mostrar la campanya contra la república,

    Personalment em va agradar l'arquitectura de l'espectacle, és a dir la interacció entre tots els seus element, que em va semblar àgil i efectiva. No em va satisfer tant però la seva proposta teòrica, en gran part, perquè crec que la qüestió de la memòria històrica té molt de pseudo-problema. Les veus de les persones que sentim al començament no són perilloses perquè ignorin fets com els explicats. Són perilloses perquè normalment la ignorància és fingida i en realitat que passes això no els sembla tan malament.

All the President's men

"Follow the money", la frase més famosa del film que no hi és al llibre de Bernstein i Woodward, però que no per això deixa de ser un  principi metodlògic universal

    Veig All The president's men la pel·lícula d'Alan J. Pakula que explica la investigació dels periodistes Bernstein i Woodward sobre el cas Watergate que acabà amb la dimissió del president Nixon. Han passat més de cinquanta anys i suposa un exercici molt revelador la comparació amb el nostre present. Bàsicament el film és una exaltació del "quart poder" com pilar d'una democràcia que estava fora de qüestió per tothom. Avui el "quart poder" és en gran part una relíquia del passat, el Washington Post és propietat de Bezos i ha perdut lectors de forma accelerada, la noció de democràcia mateixa és qüestionada i mentre que Nixon va dimitir per no a haver de reconèixer públicament que havia comés actes criminals, l'actual president sovint fa ostentació de conductes al marge de la llei. Allò però que potser em sobta més com a filòsof, és el compromís amb la veritat que sembla innegociable per tots els que participen a la investigació, mentre que ara no sembla estar entre les coses que exigim a cap mena de discurs.

    El film fou fet amb un sentit d'urgència molt evident. De fet, estava rodant-se mentre Nixon encara era president i el film es centra en els primers passos de la investigació i la decisió del director de continuar, tot i que no era una aposta clara. L' l'última escena té lloc el dia del segoin jurament de Nixon com a president. Berstein i Woodward són Dustin Hoffman i Robert Redford, dues estrelles de personalitat molt contraposada. Redford fou també el productor. El director és Jason Robards (òscar al millor actor secundari) fent el mateix personatge, Ben Bradlee, que quaranta anys després faria Tom Hanks a la magnifica The Pentagon Papiers. En el film de Pakula, només es esmentada una vegada el molt decisiu personatge de la propietària del diari, (és a dir qui hagués assumit responsabilitats penals), cosa que sembla una indicació de la mentalitat encara molt masclista dels setanta, en la pel·lícula de Spielberg el personatge de la propietària, interpretat per Meryl Streep és central.

    Fora però de la seva indiscutible significació política. Pakula feu un treball molt meritori No és una pel·lícula gens avorrida tot i que la major part del temps veiem gent parlant per telèfon i prenent notes. Allò que fa les escenes apassionant és el treball de la camara amb incomptable tràvelings seguint l'itinerari dels periodistes a la redacció. Seguint el que deia Godard són els tràvelings l'expressió del gruix moral de la pel·lícula. El treball de Pakula té el doble valor de presentar-nos un model de virtut, és a dir idealitzar la figura del periodista, i al mateix temps oferir un mostra quasi documental de com era aquest ofici ja perdut (no és una hipèrbole, el camp de Berstein i Woodward era el periodisme de investigació i cap diari avui es permet pagar uns sous per veure si hi pot haver alguna història)

 

Pere Lluís Font, in memoriam

 

Llegeixo a La Vanguardia avui la notícia de la mort de Pere Lluís Font. Ja feia com vint anys que no ens havíem vist, en un acte de la SCF que no sé el que era, però haviem mantingut un contacte estret a finals de la dècada dels vuitanta i començaments del noranta. Fou el temps en què Jordi Sales era secretari de la SCF i va voler impulsar grups de treball. Un d'ells es va dedicar a la filosofia moderna. Pere lluís fou el cap i una servidora assumí les tasques de Secretària. Vist amb els anys treballar amb Sales i Font era treballar amb dos tarannàs del tot oposats. Sales em digué una vegada que les coses importants s'han de fer, encara que no es puguin fer bé. Per Pere Lluís en canvi el rigor era innegociable. Vist des de lluny hom pot tendir a pensar que Pere Lluís tenia raó. El problema era que aquesta exigència podia arribar a ser paralitzant. En favor de Sales, cal dir a més que en aquell moment històric, tothom tenia molta pressa perquè semblava que hi ha havia moltes, masses, coses a fer. Avui en dia, ja no hi ha pressa i les coses a fer més o menys són les mateixes.

Més enllà d'aquesta tensió estructural no tinc cap mal record del temps que varem treballar plegats. Hagués estat difícil entrar en conflicte amb una persona d'una seriositat i educació tan extremes. Els seus últims anys, alliberat d'una carrega docent que ell mai no es va permetre considerar com un tràmit, són els que han permès fer públic un treball que venia de molt abans. En ells es reflecteix la seva passió per autors com Descartes i sobre tot Pascal. La seva segona passió era per aquest país i la seva llengua. Malauradament al país, poca gent compartia la seva primera passió.

o agente secreto

Aquí a Vilanova fan una projecció de O agente secreto, el film de Kieber Mendonça jr que ha estat un dels èxits de 2025. El film es pot descriure com un thriller que finalment però acaba convertint-se en una exhortació a la memòria històrica. La primera escena ens situa l'any 1977, en el temps de la dictadura brasilera. El protagonista del film és Marcelo un professor universitari que arriba a Recife, la ciutat on resideix el seu fill, a casa dels avis materns, al qual vol recollir per sortir el més ràpidament possible del país, doncs té tots els motius per pensar que la seva vida està amenaçada. El film transcorre en el període en què Marcelo espera els passaports per sortir i és perseguit per uns sicaris enviats per Ghirotti, un mafiós que és també un home del règim.

Hi ha moltes bones coses en aquest film que justifiquen fins i tot la seva dilatada extensió. D'entrada l'escena inicial és un dels millors arrancaments d'un film que he vist als darrers temps. Veiem Marcelo aturar-se en una benzinera, perduda al mig del Sertao. Al costat dels sortidors hi ha el cadàver d'un home que comença a podrir.se i l'encarregat li explica que tot i haver trucat nombroses vegades a la policia, ningú no se n'ha fet càrrec, cosa que atribueix a estar en temps de carnaval. En mig de la conversa arriba un cotxe policia que no té cap interès pel mort sinó que mira d'extorsionar Marcelo de la manera poc subtil, típica d'algunes policies hispanoamericanes. L'escena transmet perfectament una sensació de perill, fruit de una completa anomia, que ja no ens deixarà la resta del film. Com a cineasta diria que la major virtut de klieber és la seva capacitat, heretada potser del cine clàssic americà del que es confessa seguidor, de definir amb molta precisió tots els personatges, encara que siguin molt secundaris. D'aquesta manera assoleix una descripció molt vida de l'atmosfera moral del Brasil sotmès a la dictadura militar. De la mateixa manera que podem destacar l'escena inicial em sembla que cal valorar l'escena final on el protagonista ja és el fill de Marcelo, ara ja adult i doctor en medicina, la qual serveix per posar en primer terme el sentit que Klieber vol donar al seu film. Al final el fill de Marcelo Fernando (tot dos personatges interpretats pel molt carismàtic Wagner Moura), ens confessa que l'única manera en que va poder vèncer el terror que li causava Jaws va ser veure'l. Una llicó que potser ell no és capaç d 'aplicar a la seva vida i que seria les que haurien d'aprendre pobles com el brasiler o l'espanyol. Visualment el film evoca perfectament el color característics de les pel·lícules d'aquella dècada, havent estat rodat en panavisió

 

Principis d'una moral, ja no gaire, provisional

 

1/No sóc ningú

2/ Ningú no és més que jo

3/ De vegades hom pot trobar algú que pensi el primer punt erroni i t'adjudiqui una entitat que no tens. Sovint la resposta a aquesta actitud ha de ser l'agraïment. És un greu pecat però fomentar aquesta il·lusió.

4/ Gaudir d'un benestar raonable passa, en molt bona mesura, per defugir la gent que quan fa introspecció no té clar el primer punt o la que, no havent fet mai introspecció no es permet dubtar de la falsedat del primer punt aplicat al seu cas,

The Nutty Professor (1963)

Professor Kemp
 

Buddy Love

        Reveig The Nutty professor de Jerry Lewis. Feia molts anys que no l'havia vist. Com és ben sabut és una adaptació en clau de comèdia de la novel·la més famosa de Robert Louis Stevenson. Lewis interpreta un tímid i extremadament maldestre professor de química que en una societat on impera el culte a la bellesa i la forma física utilitza el seu saber per convertir-se en un altre. La diferència és que aquest altre no és tant el seu jo reprimit, com seria el cas de Mr. Hyde, sinó l'ideal de l'Amèrica imperial dels cinquanta o, de fet, el que ell atribueix al seu interès amorós, la seva estudiant Stella Purdi, interpretada per Stella Stevens. Mentre que el professor Klemp és tot neurosi i i inseguretat, el seu "alter ego", anomenat Buddy Love, és arrogància i narcisisme. De manera molt significativa, mentre un és un docent, l'altre és un "crooner" (si voleu, dues branques oposades del negoci de l'espectacle) i, per això, una lectura possible és que Buddy love sigui en realitat Dean Martin, o millor la imatge publica de Dean Martin, perquè Dino Crocetti era una altra cosa i d'ell quasi tothom ha parlat sempre bé. The Nutty professor és el film més reconegut de tots els rodats per Lewis i és un exemple perfecte de perquè tots els joves de la Nouvelle Vague, començant per Godard, idolatraven Jerry Lewis. No hi ha pràcticament cap escena rodada de manera rutinària; quasi sempre hi ha una idea de posada en escena original i sovint brillant. Potser també, per això, és un cine que no pot dir gaire a les ments formades literàriament, perquè la dimensió literaria és inexistent. Allò que Lewis oferia era cinema en el sentit més pur del terme.

ES5ES53 3058 0523 0227 2021 1467 ES53 3058 0523 0227 2021 1467 E

Le Géneral De Gaulle et la Russie

 

    Amb el seu darrer llibre Emmanuel Carrère ha posat la seva mare d'actualitat i, per gentilesa de RMF, abans que amb el llibre de l'autor francès, he preferit llegir una de les escrites per l'autora, le Géneral De Gaulle et la Russie, un dels vint i vuit llibres que l'acadèmica francesa va dedicar als, més o menys, països d'origen dels seus pares. La cita de Gaulle que encapçala el llibre explica de manera immillorable el seu contingut, "C'est de la guerre entre Napoléon et les russes que date notre décadence". L'obra ens ofereix una crònica molt exhaustiva de la relació entre De Gaulle i els diferents dirigents que coincidiren amb ell en els temps en què fou decisiu a la política francesa: Stalin, Kruschev i Breznev. les quals en cap cas mai no foren fàcils. De Gaulle estigué sempre situat entre dues tendències, d'entrada, contradictòries. Ell no tenia cap mena de simpatia pel comunisme, però estava convençut que la historia i la geografia feien inevitable un enteniment entre França i Russia, sempre pensant molt més en Rússia que en la URSS. Al capdavall, el segon factor era molt més important perquè des del seu punt de vista les ideologies passen, però les realitats històriques hi romanen. Es difícil no compartir el seu punt de vista quan s'ha llegit una mica d'història i veiem el que ha passat a les darreres dècades. L'aliança amb Rússia era inevitable i també volguda perquè fonamentalment De Gaulle comprenia que la finalitat de la política anglosaxona no apuntava a la defensa del legat europeu, sinó a una altra cosa. Sembla evident que el temps li han donat la raó.

Le mage du Kremlin

 

    Al cine Balmes veig le mage du Kremlin adaptació de la novel·la del mateix títol de Giuliano de Empoli, entre els signants del guió hi ha un autor molt familiaritzat amb la cultura russa: Emmanuel Carrère. Jo no he llegit la novel·la, però vaig admirar molt el treball del seu autor a l'heure des predateurs. Mentre que en aquest assaig ens parla del present més immediat i ens presenta un futur ben ombrívol, el film ens parla del passat proper i mitjançant la trajectòria d'un personatge fictici (possiblement inspirat a la figura de Vladislav Surkov), el publicista Badim Baranov, ens explica els darrers vint anys de la història de Rússia. El film té una duració important, 156 minuts. No se'm va fer gaire llarg però. El seu realitzador Olivier Assayas fa un treball de posada en escena, aplicat i funcional sense ser tampoc especialment original. Allò mostrat pel film és del tot inquietant. Tot i que en Espanya fa una dècada es va posar de moda el concepte d'elits extractives, la veritat és que la seva ambició i possibilitats són ben modestes en comparació amb tots els que han tingut poder a Rússia després de la caiguda del comunisme (tot i que la família de Trump pel que es pot anar sabent si estan en camí de resistir molt bé la comparació). Possiblement el moment més interessant es quan Baranov explica la seva teoria de com s'han d'utilitzar les xarxes socials, les quals no tenen cap efectivitat en transmetre missatges però si en augmentar la ràbia i difondre l'odi. Són l'instrument perfecte per tenir l'efecte, ampliat, dels minuts d'odi descrits per Orwell a 1984. Baranov està interpretat per Paul Dano, actor que recordava com antagonista de Daniel Day Lewis a There will be blood. Crec que el seu tarannà expressa molt bé el cansament d'un home format en una cultura encara humanista que ja no té possibilitat de sobreviure i que, potser, en el fons del seu cor estima, encara que contribueixi a destruir-la. Vladimir Putin està interpretat per Jude Law que compon una representació del tot convincent i que justificaria quasi per si sola veure el film.

En la mesura de l'impossible

         A la Biblioteca de Catalunya assisteixo a la representació de En la mesura de l'impossible obra de Tiago Rodrigues traduïda i dirigida per Cristina Genebat. Rodrigues va escriure aquesta obra a partir de testimonis reals de treballadors de Creu Roja i Metges sense fronteres que explicaven les seves vivències en temps de conflicte. No hi ha doncs una trama en el sentit més convencional del terme. Lls actors expliquen les històries viscudes i de fet només interaccionen en la part final on expliquen una història tots quatre. En aquesta ocasió la sala ha estat disposada perquè quasi tot sigui escenari. El públic està en un dels extrems i la mitat de la sala és el rerefons de l'escenari obert als ulls del públic. El video és utilitzat com element de recolzament així com la inserció d'algunes cançons executades en directe. L'element de representació és que de fet allò que presenciem els espectadors a més de l'obra mateixa és, en un cert sentit el seu making-off, els actors representen els cooperants explicant com s'ha d'entendre la seva història i com han de ser interpretats. Suposo que aquesta és una manera de reflectir que l'obra ens parla d'allò que en realitat no pot ser representat. A això apunta, em sembla, el parlament efectuat per Marcia Ciceró, en el clip de més amunt. En el fons de tot hi ha la paradoxa del caràcter alhora absurd però també necessari i indispensable del treball d'aquesta gent. Fer palesa aquesta contradicció és la manera d'expressar la complexitat reclamada pels cooperants

La condició humana (ningen no joken)

 

    Després de molt anys he pogut completar finalment la visió de la condició humana (ningen no joken) la trilogia que el realitzador japonès Masaki Kobayashi va dedicar a la segona guerra mundial. Les tres pel·lícules expliquen la història de Kaji, un jove de ideologia pacifista i socialista. La primera pel·lícula, cap amor és més gran, explica com Kaji pels seus coneixements de logística s'estalvia anar al front com a soldat, però es veu involucrat a la guerra, quan destinat en una instal·lació minera de Manxúria, ha de dirigir el treball de de presoners xinesos de guerra. La seva visió dels xinesos com essers humans no es compartida per les autoritats japoneses i acaba perdent la seva exempció del servei militar. El següent film, camí vers l'eternitat, explica la seva experiència com a soldat on tot i destacar per la seva intel·ligència i punteria sempre és vist com un individu indigne de confiança per l'oficialitat. La descripció de la vida militar és potser la més reeixida que hagi vist mai en mostrar com les pràctiques d'intimidació són estructurals en la vida militar. Aquest film acaba amb l'esfondrament de les línies de defensa japoneses quan reben des del nord l'atac de l'exercit roig. La tercera part, la pregaria del soldat, és encara més dramàtica per desesperançada i explica l'intent de tornada a casa de Kaji en una situació de complet caos on tothom ja és un adversari potencial, tant les tropes xineses i soviètiques com les restes que troben de l'exercit japonès amb oficials amb el propòsit de participar a la imminent guerra xinesa.

    Més que de tres parts com The Godfather té sentit parlar d'una sola pel·lícula que possiblement amb més de nou hores seria el film de ficció més llarg de la història. Sense cap mena de dubte és el major monument cinematogràfics a l'antibel·licisme mai filmat. La seva defensa integral de la dignitat humana ve acompanyada d'un gran treball des d'un punt de vista formal i cinematogràfic. És un film rodat d'una manera exquisida, en un blanc i negre molt contrastat. Kobayashi era un cineasta que sense cap mena de dubte se sentia a gust amb la pantalla ample i en aquest sentit el film és magistral, enquadrant sempre els personatges seguint la tradició oriental en la que l'home no tendeix tant a destacar com a dissoldre's en el paisatge. A més era un director molt dotat per les escenes d'acció, essent especialment remarcable el final de la segona pel·lícula quan l'escamot de Kaji s'ha d'enfrontar als blindats soviètics. Al centre del film hi ha sempre el personatge de Kaji, un home decent, just i molt enamorat de la seva dona Michiko, a la primera escena ell refusa el matrimoni perquè vol estalviar-li tot el dolor previsible de la seva vida de soldat. Kaji, però, no pot actuar sempre com exigeixen els seus ideals, perquè sovint les opcions que ens ofereix la vida no són tan simples com triar entre el bé i el mal, sinó escollir el mal menor, encara que aquest no sigui petit (l'escena de més amunt on no pot fer res per salvar un home amb el que comparteix ideologia). Kaji està interpretat de manera superba per Tatsuya Nakadai que no només fou un interpret habitual de Kobayashi sinó el protagonista d'una de les meves pel·lícules preferides de tots els temps Ran d'Akira Kurosawa (no fou però l'únic treball amb Kurosawa apareixia a Yojimbo i Sanguro i era el protagonista també de Kagemusha)

Manifest Mangione

    Divendres faig un esforç per anar a veure el Manifest Mangione l'espectacle de Carol López protagonitzat per vuit nous graduats de l'institut del teatre que acabava la seva gira per Catalunya amb la representació a Vilanova. L'obra reflexiona i explica la repercussió dels fets esdevinguts després de la mort, el 4 de desembre de 2024, del director executiu de United Healthcare Bryan Rogers abatut a trets. Mangione fou detingut i està sent jutjat per aquest fets que podrien acabar amb l'aplicació de la pena capital. L'obra fonamentalment s'esforça en reflectir el circ mediàtic ocasionat que ha convertit Mangione en una estrella mediàtica i en un símbol sexual i revolucionari. Els moments més efectius de l'obra són els que mostren el sensacionalisme repugnant dels mitjans de comunicació. Mangione, que s'ha declarat no culpable, no era client ni tenia cap vincle amb United Healthcare però algunes escenes de l'obra també són contundents mostrant la ineficàcia i l'avarícia de la companyia. El millor de l'obra és el dinamisme amb el que està dirigida, les transicions la fan molt fluïda, i els actors participen del mecanisme creador amb entusiasme i competència. El text, en canvi, em desperta molt més dubtes, doncs em sembla que mai no traspassa els límits de la correcció i l'obvietat.