Rebel·lió

 

    Després de la seva gran trilogia sobre la segona guerra mundila, Kobayashi feu diverses incursions en el cine de samurais. Són films amb una perspectiva possiblement diferent dels més coneguts aquí de Kurosawa, doncs l'ètica tradicional és sempre confrontada amb una perspectiva més universal. Com kaji a la trologia, Kobayashi es negava a tancar la seva visió del mon en uns límits especificament japonesos. De fet, un film com Rebel·lió ( Jōi-uchi: Hairyō tsuma shimatsu'' ) es pot entendre com una recreació d'Antigona. El títol japonès esmentant l'esposa ja ens indica el conflicte central. El 1725, període Edo, Isiburo és un vasall del diamyio del clan azu. Isaburo és un dels millors espadatxins del país i un home amargat per haver viscut vint anys un matrimoni imposat. Un dia reben l'ordre de casar el seu fill gran amb la concubina del daimio, Ichi, que ha estat rebutjada tot i acabar de ser mare d'un fill del seu senyor. Isiburo vol refusar l'ordre que considera humiliant però finalment accepta. Contra les seves expectatives, el matrimoni funciona molt bé, els joves estan molt enamorats i aviat tenen una filla Mori. Tot es torça, quan l'hereter legitim mor per malaltia i l'única alternativa és el fill d'Ichi, cosa que obliga a desfer el matrimoni i així els és ordenat. Trencant la fidelitat al cap Isiburo, el seu fill i Ichi renuncien complir l'ordre ( la resta de la familia els abandona) es fan forts a casa seva i s'esdevé una gran batalla en la que perden la vida la jove parella i tots els enviats del Diamyio. Isiburo intenta arribar amb la seva neta de pocs meses a parlar amb el shogun, però ha de franquejar la resistència de Tatewaki, l'altre gran mestre de l'espasa i el seu millor amic, que vol no trencar la paraula donada al daimyo. Aquí s'esdevé una de les lluites més emotives que mai hagi vist en una pantalla. Potser es pot comparar emocionalment a la de Kirk Douglas i Toni Curtis al final d'Espartaco, quan tots dos lluiten per estaviar-li a l'altre la vergonya de morir a la creu. Aquí el toc emotiu hi és al fet que isiburo li demana a Tatewaki que prengui cura de la nena sí ell és el guanyador.´Isiburo i Tatewaki són Toshino Mifune i Tatsuka Nakadai, que resisteixen qualsevol comparació amb els mítics actors americans (ambdós jueus per cert). No explico més per no fer spoiler però el final no és gaire feliç. La comparació amb Antigona és em sembla molt palesa. Contra la llei de la ciutat, del tirà Creont o del daimyo, allò que s'alça és una noció de dignitat personal que cap llei podria qüestionar; si es vol també el dret a la felicitat i al benestar personal. Tot això ens és explicat en dues hores amb un estil fluid, sempre molt inventiu, propi d'un home que tenia sense dubte un do per a al composició i la dinàmica plàstica. Rebel·lió és indiscutiblement una obra mestra

The Performer

 

    The Performer és el darrer llibre de Richard Sennett, un dels sociòlegs més importants de les darreres dècades, autor de molts bon llibres i d'un que em sembla que cal considerar com fonamental per explicar com era el mon del final del segle passat: the corrosion of character. Sennett és un individu certament singular doncs conjuga el conreu d'una ciència social, és a dir relativament nova, amb el fet de ser un bon coneixedor i defensor del legat dela cultura clàssica. Sennett fou acadèmic per accident. Una inoportuna lesió li va impedir realitzar la seva vocació primera que era la de violoncel·lista. Això es reflectia molt en el seu llibre The Craftsman on l'exemple de treball més favorable a la realització humana era el de lutier i es palès en aquest llibre que desborda completament els límits específics de la sociologia per endinsar-se a l'àmbit de la filosofia política, la reflexió sobre la vida ordinària i el judici estètic,

    Allò que ens ofereix el llibre és un estudi de totes les diferents menes d'interpretació que poder ser trobades a la vida social. L'anàlisi permet el desplegament de la moolt vasta erudició de l'autor, la qual és combinada amb els records de la seva vida i la seva experiència com músic i espectador de teatre. Els temes són molt variats. Comença amb un estudi de la noció de ritual, el qual sempre implica alguna mena d'actuació i segueix amb coses com l'evolució de l'arquitectura teatral, els canvis en l'ús de les màscares o com la representació pot ser un instrument de confrontació, analitzant l'aspecte de representació de les manifestacions (l'exemple analitzat és la gran marxa del 1963 contra la segregació racial que feu de M.L. King una figura universal)

    Essent en gran part un llibre expositiu em sembla que la tesi defensada de manera ferma però subtil és que la realització vital està lligada al desenvolupament de les potencialitats associades a la pràctica de les activitats artístiques, entre d'altres raons, perquè en el seu conreu s'esvaeix la frontera entre cos i ment, i entre emoció i judici i també perquè l'art dissol la falsa antinomià entre naturalesa i cultura; la paradoxa humana és que la nostra naturalesa on es fa més manifesta és en l'artifici. També perquè l'art fa possible la suspensió voluntària del recel que, i jo aquí segueixo Hume, en el fons és la més clara de les nostres exigències vitals; la nostra possibilitat de supervivència. El llibre té molt de celebració de la inventiva humana, però és potser pessimista, de segur realista, quan considera la situació humana tal que quan més comprenen i podriem afinar la nostra interpretació, sigui de la mena que sigui, és quan les capacitat merament físiques més ens limiten.

Historias del buen valle

     Historias del buen valle és el darrer treball de José Luís Guerin que ja feia molt de temps no estrenava res. El buen valle és el barri de Vallbona un antic fragment administrativament de Sant Andreu i que està reclòs en un espai molt delimitat per l'autopista que neix a la Meridiana, la via del tren i el Riu Besós. La identitat de l'espai està molt marcada pel Rec Comtal, el principal subministrador històric d'aigua a la ciutat que encara està actiu. Fins ben després de la guerra civil era un lloc eminentment rural fins que la crisi d'habitatge dels cinquanta va portar molts veïns nous en un procés d'asentament similar al descrit a la pel·lícula, el 47. Posteriorment hi ha hagut noves promocions d'habitatge que també són mostrades al film.

        Historias del buen valle és un documental en l'estil de Guerin no gaire diferent del seu En construcción, Com en el film del 2001, la càmera de Guerin explora l'espai i deixa la paraula als seus habitants. L'univers dels habitants de Vallbona és molt variat al film trobem des del supervivents del passat rural de la zona, als emigrants procedents del sud que feien els seus habitatges de nit, gitanos, exiliats de la guerra ruso-ucraïnesa, una família hindú, caribenys, portuguesos, gent del centre de Barcelona que ha estat expulsada del seu barri i segur que me'n deixo.

        La mostra més gran del talent de Guerin és la seva capacitat per mostrar l'emoció i la poesia que pot haver a les vides comunes, ordinàries i així em sembla difícil no emocionar-se amb escenes com la de l'ancià vidu que recordà la seva dona a les runes del que havia estat la seva casa, ara enderrocada per fer una infraestructura d'aquestes que fan tanta falta i mai no s'acaben de fer, o la parella resident a un dels pisos nous, on la dona, brasilera d'origen italià, s'esforça en preservar la memòria cada cop més feble del seu marit; una guerra en la que només espera la derrota, però en la seva versió més noble. Per tot això, és molt just parlar d'un film humanista en el millor sentit d'aquest terme.

        També és per raons molt molt semblants un film polític. Recordo que quan es va estrenar En Construcción intel·lectuals del sistema mostraren la seva disconformitat amb el que mostrava Guerin perquè allò no era Catalunya. Aquesta objecció valdria encara més per aquest film on la pluralitat que és mostra és encara més gran. Jo, però, en aquest punt vull ser aristotèlic i penso que la ciutat és el lloc on conviuen els que són diferents. I això és el que mostra el film, una convivència que és en ella mateixa una petita civilització. A Catalunya fa temps que parlem molt, massa, de cultura. La insistència en la "cultura" es podria haver dut a la catàstrofe i ens ha dut certament al ridícul. Potser caldria recordar que la civilització és en el fons molt més important que la cultura.

El sonall

     El Sonall és un espectacle de la companyia Projecte Ingenu, que pren com a punt de partida la història de Catalina Muñoz un dona de Palència que fou afusellada, després d'un consell de guerra, el setembre de 1936. Fou enterrada en una fosa comuna duent amb ella el sonall del seu fill. Sobre aquesta fosa comuna es va fer un parc infantil i quan es van descobrir les restes, el sonall va ser restituït al seu legitim propietari, el fill, Martin de la Torre, ja octogenari.

    Aquesta història ens es explicada mitjançant una experiència teatral força allunyada de la concepció tradicional. Els espectadors restem sempre dempeus mentre que que els actors en+s mouen al nostre voltant i utilitzen per parlar una mena de vitrines-pulpits, a més de dos petits escenari,s un a cada cantonada de la nau del taller de pintura del TNC. Els actors no només es limiten a representar els personatges i la seva interacció mitjançant diàlegs, sinó que el cant i especialment la dansa, en el personatge que representa Catalina Muñoz, juguen també un paper determinant. Hi ha una dimensió metateatral en el fet que una actriu fa de narradora però assumint el personatge d'Alba Collado l'ajudant de direcció, responsable de la dramatúrgia i reflexiona constantment entre el lligam de la història de la Catalina i el del seu avi soldat republicà que s'exilià a Xile al final de la guerra civil. També s'utilitzen gravacions al començament, per situar-nos en el context actual de revalorització del franquisme i un fragment del film Ay Carmela, (els actors fan mímica, mentre sentim les veus d'Andrés Pajares i Carmen Maura) per mostrar la campanya contra la república,

    Personalment em va agradar l'arquitectura de l'espectacle, és a dir la interacció entre tots els seus element, que em va semblar àgil i efectiva. No em va satisfer tant però la seva proposta teòrica, en gran part, perquè crec que la qüestió de la memòria històrica té molt de pseudo-problema. Les veus de les persones que sentim al començament no són perilloses perquè ignorin fets com els explicats. Són perilloses perquè normalment la ignorància és fingida i en realitat que passes això no els sembla tan malament.

All the President's men

"Follow the money", la frase més famosa del film que no hi és al llibre de Bernstein i Woodward, però que no per això deixa de ser un  principi metodlògic universal

    Veig All The president's men la pel·lícula d'Alan J. Pakula que explica la investigació dels periodistes Bernstein i Woodward sobre el cas Watergate que acabà amb la dimissió del president Nixon. Han passat més de cinquanta anys i suposa un exercici molt revelador la comparació amb el nostre present. Bàsicament el film és una exaltació del "quart poder" com pilar d'una democràcia que estava fora de qüestió per tothom. Avui el "quart poder" és en gran part una relíquia del passat, el Washington Post és propietat de Bezos i ha perdut lectors de forma accelerada, la noció de democràcia mateixa és qüestionada i mentre que Nixon va dimitir per no a haver de reconèixer públicament que havia comés actes criminals, l'actual president sovint fa ostentació de conductes al marge de la llei. Allò però que potser em sobta més com a filòsof, és el compromís amb la veritat que sembla innegociable per tots els que participen a la investigació, mentre que ara no sembla estar entre les coses que exigim a cap mena de discurs.

    El film fou fet amb un sentit d'urgència molt evident. De fet, estava rodant-se mentre Nixon encara era president i el film es centra en els primers passos de la investigació i la decisió del director de continuar, tot i que no era una aposta clara. L' l'última escena té lloc el dia del segoin jurament de Nixon com a president. Berstein i Woodward són Dustin Hoffman i Robert Redford, dues estrelles de personalitat molt contraposada. Redford fou també el productor. El director és Jason Robards (òscar al millor actor secundari) fent el mateix personatge, Ben Bradlee, que quaranta anys després faria Tom Hanks a la magnifica The Pentagon Papiers. En el film de Pakula, només es esmentada una vegada el molt decisiu personatge de la propietària del diari, (és a dir qui hagués assumit responsabilitats penals), cosa que sembla una indicació de la mentalitat encara molt masclista dels setanta, en la pel·lícula de Spielberg el personatge de la propietària, interpretat per Meryl Streep és central.

    Fora però de la seva indiscutible significació política. Pakula feu un treball molt meritori No és una pel·lícula gens avorrida tot i que la major part del temps veiem gent parlant per telèfon i prenent notes. Allò que fa les escenes apassionant és el treball de la camara amb incomptable tràvelings seguint l'itinerari dels periodistes a la redacció. Seguint el que deia Godard són els tràvelings l'expressió del gruix moral de la pel·lícula. El treball de Pakula té el doble valor de presentar-nos un model de virtut, és a dir idealitzar la figura del periodista, i al mateix temps oferir un mostra quasi documental de com era aquest ofici ja perdut (no és una hipèrbole, el camp de Berstein i Woodward era el periodisme de investigació i cap diari avui es permet pagar uns sous per veure si hi pot haver alguna història)

 

Pere Lluís Font, in memoriam

 

Llegeixo a La Vanguardia avui la notícia de la mort de Pere Lluís Font. Ja feia com vint anys que no ens havíem vist, en un acte de la SCF que no sé el que era, però haviem mantingut un contacte estret a finals de la dècada dels vuitanta i començaments del noranta. Fou el temps en què Jordi Sales era secretari de la SCF i va voler impulsar grups de treball. Un d'ells es va dedicar a la filosofia moderna. Pere lluís fou el cap i una servidora assumí les tasques de Secretària. Vist amb els anys treballar amb Sales i Font era treballar amb dos tarannàs del tot oposats. Sales em digué una vegada que les coses importants s'han de fer, encara que no es puguin fer bé. Per Pere Lluís en canvi el rigor era innegociable. Vist des de lluny hom pot tendir a pensar que Pere Lluís tenia raó. El problema era que aquesta exigència podia arribar a ser paralitzant. En favor de Sales, cal dir a més que en aquell moment històric, tothom tenia molta pressa perquè semblava que hi ha havia moltes, masses, coses a fer. Avui en dia, ja no hi ha pressa i les coses a fer més o menys són les mateixes.

Més enllà d'aquesta tensió estructural no tinc cap mal record del temps que varem treballar plegats. Hagués estat difícil entrar en conflicte amb una persona d'una seriositat i educació tan extremes. Els seus últims anys, alliberat d'una carrega docent que ell mai no es va permetre considerar com un tràmit, són els que han permès fer públic un treball que venia de molt abans. En ells es reflecteix la seva passió per autors com Descartes i sobre tot Pascal. La seva segona passió era per aquest país i la seva llengua. Malauradament al país, poca gent compartia la seva primera passió.

o agente secreto

Aquí a Vilanova fan una projecció de O agente secreto, el film de Kieber Mendonça jr que ha estat un dels èxits de 2025. El film es pot descriure com un thriller que finalment però acaba convertint-se en una exhortació a la memòria històrica. La primera escena ens situa l'any 1977, en el temps de la dictadura brasilera. El protagonista del film és Marcelo un professor universitari que arriba a Recife, la ciutat on resideix el seu fill, a casa dels avis materns, al qual vol recollir per sortir el més ràpidament possible del país, doncs té tots els motius per pensar que la seva vida està amenaçada. El film transcorre en el període en què Marcelo espera els passaports per sortir i és perseguit per uns sicaris enviats per Ghirotti, un mafiós que és també un home del règim.

Hi ha moltes bones coses en aquest film que justifiquen fins i tot la seva dilatada extensió. D'entrada l'escena inicial és un dels millors arrancaments d'un film que he vist als darrers temps. Veiem Marcelo aturar-se en una benzinera, perduda al mig del Sertao. Al costat dels sortidors hi ha el cadàver d'un home que comença a podrir.se i l'encarregat li explica que tot i haver trucat nombroses vegades a la policia, ningú no se n'ha fet càrrec, cosa que atribueix a estar en temps de carnaval. En mig de la conversa arriba un cotxe policia que no té cap interès pel mort sinó que mira d'extorsionar Marcelo de la manera poc subtil, típica d'algunes policies hispanoamericanes. L'escena transmet perfectament una sensació de perill, fruit de una completa anomia, que ja no ens deixarà la resta del film. Com a cineasta diria que la major virtut de klieber és la seva capacitat, heretada potser del cine clàssic americà del que es confessa seguidor, de definir amb molta precisió tots els personatges, encara que siguin molt secundaris. D'aquesta manera assoleix una descripció molt vida de l'atmosfera moral del Brasil sotmès a la dictadura militar. De la mateixa manera que podem destacar l'escena inicial em sembla que cal valorar l'escena final on el protagonista ja és el fill de Marcelo, ara ja adult i doctor en medicina, la qual serveix per posar en primer terme el sentit que Klieber vol donar al seu film. Al final el fill de Marcelo Fernando (tot dos personatges interpretats pel molt carismàtic Wagner Moura), ens confessa que l'única manera en que va poder vèncer el terror que li causava Jaws va ser veure'l. Una llicó que potser ell no és capaç d 'aplicar a la seva vida i que seria les que haurien d'aprendre pobles com el brasiler o l'espanyol. Visualment el film evoca perfectament el color característics de les pel·lícules d'aquella dècada, havent estat rodat en panavisió

 

Principis d'una moral, ja no gaire, provisional

 

1/No sóc ningú

2/ Ningú no és més que jo

3/ De vegades hom pot trobar algú que pensi el primer punt erroni i t'adjudiqui una entitat que no tens. Sovint la resposta a aquesta actitud ha de ser l'agraïment. És un greu pecat però fomentar aquesta il·lusió.

4/ Gaudir d'un benestar raonable passa, en molt bona mesura, per defugir la gent que quan fa introspecció no té clar el primer punt o la que, no havent fet mai introspecció no es permet dubtar de la falsedat del primer punt aplicat al seu cas,

The Nutty Professor (1963)

Professor Kemp
 

Buddy Love

        Reveig The Nutty professor de Jerry Lewis. Feia molts anys que no l'havia vist. Com és ben sabut és una adaptació en clau de comèdia de la novel·la més famosa de Robert Louis Stevenson. Lewis interpreta un tímid i extremadament maldestre professor de química que en una societat on impera el culte a la bellesa i la forma física utilitza el seu saber per convertir-se en un altre. La diferència és que aquest altre no és tant el seu jo reprimit, com seria el cas de Mr. Hyde, sinó l'ideal de l'Amèrica imperial dels cinquanta o, de fet, el que ell atribueix al seu interès amorós, la seva estudiant Stella Purdi, interpretada per Stella Stevens. Mentre que el professor Klemp és tot neurosi i i inseguretat, el seu "alter ego", anomenat Buddy Love, és arrogància i narcisisme. De manera molt significativa, mentre un és un docent, l'altre és un "crooner" (si voleu, dues branques oposades del negoci de l'espectacle) i, per això, una lectura possible és que Buddy love sigui en realitat Dean Martin, o millor la imatge publica de Dean Martin, perquè Dino Crocetti era una altra cosa i d'ell quasi tothom ha parlat sempre bé. The Nutty professor és el film més reconegut de tots els rodats per Lewis i és un exemple perfecte de perquè tots els joves de la Nouvelle Vague, començant per Godard, idolatraven Jerry Lewis. No hi ha pràcticament cap escena rodada de manera rutinària; quasi sempre hi ha una idea de posada en escena original i sovint brillant. Potser també, per això, és un cine que no pot dir gaire a les ments formades literàriament, perquè la dimensió literaria és inexistent. Allò que Lewis oferia era cinema en el sentit més pur del terme.

ES5ES53 3058 0523 0227 2021 1467 ES53 3058 0523 0227 2021 1467 E

Le Géneral De Gaulle et la Russie

 

    Amb el seu darrer llibre Emmanuel Carrère ha posat la seva mare d'actualitat i, per gentilesa de RMF, abans que amb el llibre de l'autor francès, he preferit llegir una de les escrites per l'autora, le Géneral De Gaulle et la Russie, un dels vint i vuit llibres que l'acadèmica francesa va dedicar als, més o menys, països d'origen dels seus pares. La cita de Gaulle que encapçala el llibre explica de manera immillorable el seu contingut, "C'est de la guerre entre Napoléon et les russes que date notre décadence". L'obra ens ofereix una crònica molt exhaustiva de la relació entre De Gaulle i els diferents dirigents que coincidiren amb ell en els temps en què fou decisiu a la política francesa: Stalin, Kruschev i Breznev. les quals en cap cas mai no foren fàcils. De Gaulle estigué sempre situat entre dues tendències, d'entrada, contradictòries. Ell no tenia cap mena de simpatia pel comunisme, però estava convençut que la historia i la geografia feien inevitable un enteniment entre França i Russia, sempre pensant molt més en Rússia que en la URSS. Al capdavall, el segon factor era molt més important perquè des del seu punt de vista les ideologies passen, però les realitats històriques hi romanen. Es difícil no compartir el seu punt de vista quan s'ha llegit una mica d'història i veiem el que ha passat a les darreres dècades. L'aliança amb Rússia era inevitable i també volguda perquè fonamentalment De Gaulle comprenia que la finalitat de la política anglosaxona no apuntava a la defensa del legat europeu, sinó a una altra cosa. Sembla evident que el temps li han donat la raó.

Le mage du Kremlin

 

    Al cine Balmes veig le mage du Kremlin adaptació de la novel·la del mateix títol de Giuliano de Empoli, entre els signants del guió hi ha un autor molt familiaritzat amb la cultura russa: Emmanuel Carrère. Jo no he llegit la novel·la, però vaig admirar molt el treball del seu autor a l'heure des predateurs. Mentre que en aquest assaig ens parla del present més immediat i ens presenta un futur ben ombrívol, el film ens parla del passat proper i mitjançant la trajectòria d'un personatge fictici (possiblement inspirat a la figura de Vladislav Surkov), el publicista Badim Baranov, ens explica els darrers vint anys de la història de Rússia. El film té una duració important, 156 minuts. No se'm va fer gaire llarg però. El seu realitzador Olivier Assayas fa un treball de posada en escena, aplicat i funcional sense ser tampoc especialment original. Allò mostrat pel film és del tot inquietant. Tot i que en Espanya fa una dècada es va posar de moda el concepte d'elits extractives, la veritat és que la seva ambició i possibilitats són ben modestes en comparació amb tots els que han tingut poder a Rússia després de la caiguda del comunisme (tot i que la família de Trump pel que es pot anar sabent si estan en camí de resistir molt bé la comparació). Possiblement el moment més interessant es quan Baranov explica la seva teoria de com s'han d'utilitzar les xarxes socials, les quals no tenen cap efectivitat en transmetre missatges però si en augmentar la ràbia i difondre l'odi. Són l'instrument perfecte per tenir l'efecte, ampliat, dels minuts d'odi descrits per Orwell a 1984. Baranov està interpretat per Paul Dano, actor que recordava com antagonista de Daniel Day Lewis a There will be blood. Crec que el seu tarannà expressa molt bé el cansament d'un home format en una cultura encara humanista que ja no té possibilitat de sobreviure i que, potser, en el fons del seu cor estima, encara que contribueixi a destruir-la. Vladimir Putin està interpretat per Jude Law que compon una representació del tot convincent i que justificaria quasi per si sola veure el film.

En la mesura de l'impossible

         A la Biblioteca de Catalunya assisteixo a la representació de En la mesura de l'impossible obra de Tiago Rodrigues traduïda i dirigida per Cristina Genebat. Rodrigues va escriure aquesta obra a partir de testimonis reals de treballadors de Creu Roja i Metges sense fronteres que explicaven les seves vivències en temps de conflicte. No hi ha doncs una trama en el sentit més convencional del terme. Lls actors expliquen les històries viscudes i de fet només interaccionen en la part final on expliquen una història tots quatre. En aquesta ocasió la sala ha estat disposada perquè quasi tot sigui escenari. El públic està en un dels extrems i la mitat de la sala és el rerefons de l'escenari obert als ulls del públic. El video és utilitzat com element de recolzament així com la inserció d'algunes cançons executades en directe. L'element de representació és que de fet allò que presenciem els espectadors a més de l'obra mateixa és, en un cert sentit el seu making-off, els actors representen els cooperants explicant com s'ha d'entendre la seva història i com han de ser interpretats. Suposo que aquesta és una manera de reflectir que l'obra ens parla d'allò que en realitat no pot ser representat. A això apunta, em sembla, el parlament efectuat per Marcia Ciceró, en el clip de més amunt. En el fons de tot hi ha la paradoxa del caràcter alhora absurd però també necessari i indispensable del treball d'aquesta gent. Fer palesa aquesta contradicció és la manera d'expressar la complexitat reclamada pels cooperants

La condició humana (ningen no joken)

 

    Després de molt anys he pogut completar finalment la visió de la condició humana (ningen no joken) la trilogia que el realitzador japonès Masaki Kobayashi va dedicar a la segona guerra mundial. Les tres pel·lícules expliquen la història de Kaji, un jove de ideologia pacifista i socialista. La primera pel·lícula, cap amor és més gran, explica com Kaji pels seus coneixements de logística s'estalvia anar al front com a soldat, però es veu involucrat a la guerra, quan destinat en una instal·lació minera de Manxúria, ha de dirigir el treball de de presoners xinesos de guerra. La seva visió dels xinesos com essers humans no es compartida per les autoritats japoneses i acaba perdent la seva exempció del servei militar. El següent film, camí vers l'eternitat, explica la seva experiència com a soldat on tot i destacar per la seva intel·ligència i punteria sempre és vist com un individu indigne de confiança per l'oficialitat. La descripció de la vida militar és potser la més reeixida que hagi vist mai en mostrar com les pràctiques d'intimidació són estructurals en la vida militar. Aquest film acaba amb l'esfondrament de les línies de defensa japoneses quan reben des del nord l'atac de l'exercit roig. La tercera part, la pregaria del soldat, és encara més dramàtica per desesperançada i explica l'intent de tornada a casa de Kaji en una situació de complet caos on tothom ja és un adversari potencial, tant les tropes xineses i soviètiques com les restes que troben de l'exercit japonès amb oficials amb el propòsit de participar a la imminent guerra xinesa.

    Més que de tres parts com The Godfather té sentit parlar d'una sola pel·lícula que possiblement amb més de nou hores seria el film de ficció més llarg de la història. Sense cap mena de dubte és el major monument cinematogràfics a l'antibel·licisme mai filmat. La seva defensa integral de la dignitat humana ve acompanyada d'un gran treball des d'un punt de vista formal i cinematogràfic. És un film rodat d'una manera exquisida, en un blanc i negre molt contrastat. Kobayashi era un cineasta que sense cap mena de dubte se sentia a gust amb la pantalla ample i en aquest sentit el film és magistral, enquadrant sempre els personatges seguint la tradició oriental en la que l'home no tendeix tant a destacar com a dissoldre's en el paisatge. A més era un director molt dotat per les escenes d'acció, essent especialment remarcable el final de la segona pel·lícula quan l'escamot de Kaji s'ha d'enfrontar als blindats soviètics. Al centre del film hi ha sempre el personatge de Kaji, un home decent, just i molt enamorat de la seva dona Michiko, a la primera escena ell refusa el matrimoni perquè vol estalviar-li tot el dolor previsible de la seva vida de soldat. Kaji, però, no pot actuar sempre com exigeixen els seus ideals, perquè sovint les opcions que ens ofereix la vida no són tan simples com triar entre el bé i el mal, sinó escollir el mal menor, encara que aquest no sigui petit (l'escena de més amunt on no pot fer res per salvar un home amb el que comparteix ideologia). Kaji està interpretat de manera superba per Tatsuya Nakadai que no només fou un interpret habitual de Kobayashi sinó el protagonista d'una de les meves pel·lícules preferides de tots els temps Ran d'Akira Kurosawa (no fou però l'únic treball amb Kurosawa apareixia a Yojimbo i Sanguro i era el protagonista també de Kagemusha)

Manifest Mangione

    Divendres faig un esforç per anar a veure el Manifest Mangione l'espectacle de Carol López protagonitzat per vuit nous graduats de l'institut del teatre que acabava la seva gira per Catalunya amb la representació a Vilanova. L'obra reflexiona i explica la repercussió dels fets esdevinguts després de la mort, el 4 de desembre de 2024, del director executiu de United Healthcare Bryan Rogers abatut a trets. Mangione fou detingut i està sent jutjat per aquest fets que podrien acabar amb l'aplicació de la pena capital. L'obra fonamentalment s'esforça en reflectir el circ mediàtic ocasionat que ha convertit Mangione en una estrella mediàtica i en un símbol sexual i revolucionari. Els moments més efectius de l'obra són els que mostren el sensacionalisme repugnant dels mitjans de comunicació. Mangione, que s'ha declarat no culpable, no era client ni tenia cap vincle amb United Healthcare però algunes escenes de l'obra també són contundents mostrant la ineficàcia i l'avarícia de la companyia. El millor de l'obra és el dinamisme amb el que està dirigida, les transicions la fan molt fluïda, i els actors participen del mecanisme creador amb entusiasme i competència. El text, en canvi, em desperta molt més dubtes, doncs em sembla que mai no traspassa els límits de la correcció i l'obvietat.

 

From Darkness to light

     Hi ha molts casos de films amb moltes possibilitats que podrien haver estat fets i no van acabar de sortir a la llum. Entre tots aquests The Day the clown cried ocupa una lloc especial perquè en realitat íi que va ser fet, però el seu autor Jerry Lewis, feu tot el possible, per amagar el seu treball. La història d'aquest film ens és narrada al documental From Darkness to light de Eric Fielder i Michel Lurie. La vaig veure amb el meu germà que al seu bloc explica amb amplitud de què tractava el film de Lewis, que hagués estat, em sembla, l'últim com a director. Per això, jo només afegiré algunes reflexions personals. La primera és que Lewis va tenir en un cert sentit mala sort. El film és de començaments dels setanta, molt poc abans que s'estretís l'aliança entre Israel i els EEUU, i l'aparell propagandístic dels segons, que també ès dels primers, identifiqués el nazisme amb el mal en estat pur. Lewis, això en el film quedar clar, no va poder superar la seva por i en un cert moment es compara amb Benigni que vint i cinc anys després va tenir un gran triomf amb La vita é bella. Crec que l'aposta de Lewis era molt més arriscada. Benigni ens parlà de l'holocaust però feu també una celebració del poder de la imaginació i de la potència de l'amor paternal. En canvi, Lewis interpretava el paper d'un home del tot egocèntric. No desplega la seva humanitat com Benigni sinó que la descobreix i la descobreix com impotència. Sí que potser Benigni resolgué millor el fet de poder fer una comèdia. El film de Lewis era una tragèdia amb escenes còmiques, les que ell protagonitzà amb la seva mímica. En el documental s'entrevista alguns dels actors que no veien molt clar el treball de Lewis. Certament, el seu humor havia passat de moda als setanta on ja no s'apreciava gaire un talent tan purament visual. De fet, Lewis ha estat segurament l'últim i la seva línia de feina, que arrencava del primitiu slapstick, no ha estat continuada. En el film apareix Godard en imatges de quan el film s'estava fent manifestant les seves expectatives i és que Lewis fou abans que res un geni de la posada en escena. Les imatges del documental no són prou per jutjar aquest aspecte de la seva feina, però si per a mostrar que film hagués estat honest. Hi apareixen molts diàlegs on queda clar que mentre Helmut, el seu personatge, veu nens, els nazis no veuen nens, sinó jueus. No es pot descriure millor quina és l'essència del mal no veure els nens i veure palestins, negres .....

De plors i agraïments

 

    Sempre he tingut clar que els homes sí que ploren. Plorar en públic ha estat quelcom que no he associat mai a la vergonya. Un altre tema, del que no tinc consciència clara, és si en totes les fisiologies plorar està intrínsecament vinculat a moquejar. En el meu cas sense dubte i aquí sí que la relació amb la vergonya és una altra. En qualsevol cas aquesta setmana no vaig poder evitar ni l'un ni l'altra i tot i que mai no m'havia estat cap mena de problema parlar en públic, he estat incapaç de fer-ho. Suposo que un tret característic del dolor és manifesta en la impossibilitat de dur cap mena de màscara.

    I tanmateix, sí m'hagués agradat dir alguna cosa als presents a la cerimònia de comiat. Va parlar un mossèn, fent un treball correcte i rutinari, no podia ser d'una altra manera, i a mi m'hagués agradar dir alguna cosa des de la filosofia, triant com a punt de partida un pensador que no m'estimo gaire, Martin Heidegger, però que estigué del tot encertat quan afirmà que Denken ist Danken, és a dir, que pensar és agrair. És una idea que em formulà per primera vegada Jordi Sales, té una presència important a la meditació cartesiana i he tornar a reformular en el meu assaig sobre sobre Hume. Tots quatre, cadascú a la seva manera, ens criden a fer l'esforç per pensar no en tot allò que ens manca i que no podem assolir, perquè el temps és molt breu, sinó en celebrar allò que hem tingut i allò del que hem gaudit. No hem tingut tot el que podem imaginar, però enlloc està escrit que ens correspongui alguna cosa més del no res absolut.

    Tot això és una consideració general que no perd força si ho aplico en el cas de la meva mare, perquè, efectivament no puc destriar el pensar en ella de sentir agraïment. Agraïment per tot el que de bó hagi pogut tenir la meva vida i, més en concret, perquè aquests últims anys, en el que junt amb el Xavi hem hagut de prendre'n cura, m'han servit per constatar que el vell Schopenhauer estava equivocat i del negoci de la vida si que en poden sortir els comptes,

Comiat a Laura, la meva mare

El darrer aniversari

Només vull parlar de fets. No em veig capaç de més. Laura Asencio Pérez, la meva mare, va néixer a Barcelona el 16 de novembre de 1938. Aquell dia la Vanguardia informava d'un nou gran èxit de l'exercit republicà completant el replegament cap a l'altra banda del riu Ebre. Aquell dia fou el final oficial de la batalla de l'Ebre. El seu pare Miquel era un soldat d'aquell malaguanyat exercit. Va acabar la guerra sense llicència mentre la seva mare, també Laura, donava a llum, segons em va explicar, en un hospital de la CNT (és difícil saber quin, imagino que seria alguna petita clínica, si hagués estat el clínic o la Santa Creu se n'hagués recordat)) És l'única de la família que no va néixer a casa. Atesa la situació del meu avi i com que ja hi havia estat denunciat una vegada per abandonar l'exercit, es varen refugiar tots tres a un pis del passeig de Sant Joan, del que la iaia havia estat emprada de la llar (llavors no es deia així) i del que guardava les claus, fins que van entrar "estos", com deia el meu altre avi. Des de llavors fins el seu matrimoni el 1961, el dia de Sant Josep, va viure en un petit pis del carrer Reina Amalia junt amb la mare de l'avi Miquel i els germans que van anar venint ,tres, dels quals un, el primer, va viure molt poc, era el primer Miquel, després vindrien els meus oncles Miquel i Mari Carme. Mon avi treballava muntant forns elèctrics. El sou no era alt i la meva avia també feia feines fora de casa, algunes poc agraïdes com unes cotxeres que feia de matinada. Estudiar no va ser mai un opció per algú del seu gènere i classe social i va començar a treballar al comerç com a "aprenenta" quan va fer els 13 anys, em sembla que a la Ronda de Sant Pau però no estic segur. Si que va haver d'acreditar per accedir a la feina que era capaç d'atendre la clientela en català. Mai no va deixar el comerç fins la seva jubilació. En aquella època va conèixer la que estat la seva millor amiga, la Fefa que ens va acompanyar en el seu comiat dijous passat, i l'encarregat d'una de les botigues, un home jove al que es van començar a festejar ràpidament, el Pepito, el meu pare.

Es va casar a Sant Pau del Camp, on ho havien fet els seus pares i anys després ho faria el seu germà. No va haver viatge de noces. El dia de la boda van acabar anant al cine (en concret, Psicosis) i l'endemà van anar a treballar. Si que van poder tenir un pis propi molt més gran dels llocs on tots dos havien viscut fins llavors. Hi era al carrer Diputació al costat de la basílica de Sant Josep Oriol. El seu primer fill, un servidor, va néixer al començament de l'estiu del 62. Durant uns pocs anys no va treballar. Jo donava molta feina. Era un nen pesat dels que no dormen a la nit, no tenia gaire inclinació a menjar i era molt inquiet i inclinat a accions insensates que em duien sovint al dispensari: des d'introduir-me ossos d'oliva al nas a connectar-me a la corrent elèctrica. El 1966 el meu pare es va establir pel seu compte amb una botiga al carrer de la Cera i a mi, tot i que jo no volia, em van fer anar al col·legi. Llavors ella va tornar a treballar. Cap a aquella època en vam sentir feliços amb el primer cotxe del meu pare, evidentment, un 600. Després va tenir d'altres, tots millors, però cap no ens va fer tanta il·lusió. El 1968 va venir el segon fill, el meu germà Xavi. L'experiència maternal fou millor, perquè el Xavi era un nen molt més tranquil, però va ser en part més breu del que hagués tocat perquè un error mèdic, una apendicitis no diagnosticada, la va posar a prop de la mort i li va caldre gairebé tot l'estiu per recuperar-se. La iaia Laura fou qui es feu càrrec de nosaltres. Poc després, el meu pare va adquirir un segon establiment de dimensions molts més grans. S'anomenava "Antigua casa Gregoria" enfront del mercat de la llibertat de Gràcia. Llavors ella encara estigué més temps al carrer de la Cera. La jornada era dur el Xavi al col·legi, obrir la botiga i després d'una estona anar al mercat de Sant Antoni, al qual sempre fou fidel, tornar al carrer Diputació fer la feina de la casa i el dinar, per a la tarda tornar a la botiga on ja es quedava fins tancar-la.

Els setanta foren un temps complicat per la família i l'esforç d'ella i el Pepito per mantenir el benestar del que havíem començat a gaudir des de finals del seixanta fou gegantí. Tot canvià però quan la Caixa de Barcelona li feu una molt bona oferta als meus pares pel traspàs, no pas per la venda, de la botiga de Gràcia. Els diners obtinguts garantiren el futur i varen conservar la botiga del Raval. Amb part d'aquells diners es va comprar el pis de Vilanova que encara és la nostra llar. Foren anys bons on van desaparèixer les inquietuds econòmiques i va poder tornar a viatjar veient Paris, el Regne Unit, els EEUU, Grècia... . A primers dels setanta havia fet el primer gran viatge a l'estranger fent un recorregut prou ample per Itàlia. Ella i el meu pare tots sols. L'estiu següent varem anar tots, amb la meva tieta, a les Canàries, però els viatges es van interrompre en els anys de la crisis. Els moments més trists foren la mort de la mare, el 1984, i del pare, el 1989

El setembre de 1997 el meu pare va fer 65 anys i va tancar la botiga del carrer la Cera. Fou el final de la vida laboral de tots dos. Ma mare tenia llavors 59 anys. Jo ja no vivia al carrer Diputació tot i que el contacte era molt freqüent. Ella duia malament tenir-nos lluny com van poder constatar que el meu germà va anar a viure a Sevilla per una temporada breu i ho varen viure tots dos, ella i el pare, molt dramàticament d'entrada, tot i que després aprofitaren l'ocasió per gaudir de la bellesa de la capital andalusa i dels seus voltants. Això encara fou més clar quan jo vaig deixar Barcelona per a anar a Londres i no pas per una temporada breu. Com en el cas anterior, però, també varen poder gaudir del lloc, especialment en el viatge a Irlanda, amb la meva parella, la Cristina, un dels millors que mai he fet a la vida i on tots  varem ser   ben feliços. El moment més feliç de les últimes dècades fou, però, el desembre de 2006 quan van venir al mon els seus únics nets, el Marc i la Júlia, els fills del Xavier i l'Olga que s'havien casat tres anys abans.

Des de que van tancar la botiga en els quasi vint anys següents la seva vida no va variar gaire. Dedicada a fer les feines de casa i anar matant el temps, passejant, veient la tele... Tot això es va trencar el 22 d'abril de 2016 quan un ictus, era el segon ja havia tingut un avis previ, la va tornar a posar a prop de la mort i li deixar unes seqüeles importants: tot al cantó dret paralitzat i la impossibilitat de parlar de manera intel·ligible. (tot i que sí podia cantar). Fou atesa a l'hospital clínic i després al de sagrada Familia. La rehabilitació va començar a la clínica de sant Antoni a la zona Franca i es va seguir durant tot el curs següent a una residència de Sitges. L'estiu del 2017 va tornar a casa, a la de Vilanova no a la del carrer Diputació que vam deixar, contractant gent per auxiliar-la i fer- ser càrrec. El 16 de novembre de 2017 va fer 79 anys i va morir el seu marit, el Pepito. Fou un altre cop molt dur però crec que entre tots la vam ajudar a resistir. Quinze dies després de la mort del Pepito, va entrar a treballar amb nosaltres la Sandra que ha estat fins avui. Estic convençut que malgrat el dolor i la impotència, que no la podien deixar mai del tot, va tenir moments de felicitat i de joia. Dimecres passat no va voler sortir a passejar com fèiem cada tarda. Dijous es va llevar amb molta febre i a la tarda va ingressar als Camils. Divendres va semblar que s'estava recuperant de la pneumònia diagnosticada, però dissabte va tenir un defalliment molt agut i diria que ja no va poder tornar a recuperar la consciència plenament. En un cert moment cridava la seva mare, per la qual va tenir sempre una devoció absoluta. Dilluns la seva doctora ens va dir que la situació era irreversible i que la millor manera d'estalviar-li patiment era la sedació, cosa que varem fer. Va morir dimarts a les sis i ha estat incinerada el dijous 26

Com el Xavi i jo ma mare fou una gran lectora i estimava molt el cine (per això vam fer sonar en el seu comiat un tema del Dr. Zivago, un dels seus films preferits, el tema de Lara, Laura en rus). Era una persona intel·ligent, tendre, amb un sentit de l'humor molt peculiar i molt fi, i d'una lleialtat absoluta envers els seus. Sense dubte mereix aquest cel en el que no crec.

 

Malestar i professorat

 

            No he pogut deixar de seguir del tot algunes de les notícies sobre la vaga d'ensenyament, amb un interès relatiu i sense cap mena d'entusiasme. Entre les coses que he llegit hi havia un senyor al mur de Facebook que explicava que era professor i seguia sent-ho encara que feia deu anys que s'havia jubilat. Sense tenir cap remordiment, ni en absolut el sentiment d'haver malbarat la meva vida, el meu estat d'anim és del tot oposat. Com vaig explicar en el seu moment, simplement una màscara ha caigut. Potser per això, les meves consideracions no tenen gaire inclinació cap al gremialisme. Estant encara afiliat a ASPEPC he sentit molt l'acusació d'estar proper a una visió massa esbiaixada per la nostàlgia, acceptant acríticament que els temps passats havien estat millors. En realitat jo no diria de manera rotunda i planera que els temps passats foren millors. La meva impressió subjectiva, però, és que el claustre del Milà i Fontanals el 1980, l'any que vaig acabar el COU, tenia més gent excel·lent que el del Mediterrània l'any que em vaig jubilar, el 2022. No és cap descobriment, òbviament. Es pot constatar estadísticament que l'excel·lència cada cop és més rara. Aquest fet es pot interpretar diversament. Podem veure un triomf de la igualtat i la democràcia o posar-nos de part del Nietzsche que pensava que un poble era una marrada que feia la Naturalesa per produir tres o quatre sers humans interessants. Hi ha, és clar, posicions entre mig i la que es prengui segurament ens diu molt sobre com és qui la pren. El problema real és un altre. Aquella escola ja no pot existir perquè aquella mena de professors ja no hi són. No poden ser-hi perquè la cadena de transmissió del saber s'ha trencat. No pas ara sinó fa unes quantes dècades (segurament en el moment en que jo era a la Universitat de Barcelona i un il·lustre catedràtic que fou degà reconeixia que s'havia estalviat transmetre als seus alumnes les coses més importants que havia rebut del seus mestres).

        Es parla també dels salaris dels professors. És evident que els paguen poc. Es així, tot i que potser en altres èpoques ha estat pitjor perquè la condició de funcionaris ens ha preservat de la devaluació salarial que ha estat la norma a tot arreu des del 2008. Hi ha però altres branques de l'administració a les quals encara els hi ha anat millor per exemple, els bombers. Entenc que l'administració vol pagar tan poc com pugui a tothom, bombers i mestres inclosos. Però no tothom és el mateix. Els bombers són més estimats i respectats que els mestres i professors. És un fet percebut com injust per la professió. No és però un sentiment arbitrari i espontani, sinó que hi ha aquí una història que cal explicar, cosa que em sembla ningú no té gaire ganes de fer. La raó potser és perquè significa enfrontar-nos a una pregunta que fa por: Quin és el sentit de les nostres institucions educatives quan el context social que les feia funcionals està desapareixent a marxes forçades? Com estructurar un sistema educatiu universal en una societat on les classes mitges estan desapareixent i la idea de ciutadà ha esdevingut una entelèquia?

Sinners

 

    Veig  Sinners que va batre un record històric al ser el film més nominat de la història, tot i que finalment va haver de conformar-se només amb quatre òscars: millor fotografia, música, actor principal i guió original. Pels que hem crescut veient cine clàssic la proposta de Ryan Clogger, que no només dirigeix sinó que produeix i signa el guió, és d'entrada desconcertant, perquè en el cine clàssic els gèneres estaven molt marcats, un western era un western i un musical un musical, (potser només els films de Hawks eren sovint una excepció) i aquí veiem a la primera hora una mena de drama social fins que en un cert moment, el film canvia completament de registre i passa a ser un film de terror. (però Clogger és molt més jove que jo i els seus referents són gent com Tarantino i Robert Rodríguez no tan llunyans a aquest plantejament). Personalment, no sent fan especialment del cine fantàstic, em va agradar més la primera part, tot i que el pas a la segona no té res de gratuït i per això el conjunt de la narració és molt més sòlid del que un canvi d'aquesta mena podria fer pensar.

    L'acció es situa al 1932 a un poble perdut de l'estat de Mississipí, semblant als descrits a les novel·les de Faulkner. Dos germans bessons que han guanyat diners servint les màfies de Chicago tornen al seu poble natal, on no tenen molt bona fama després d'haver mort al seu pare, per comprar un vell asserrador i obrir un club. La primera cosa que fan es anar a buscar el seu cosí, el fill de predicador local, que malgrat la seva joventut ja es mostra com un guitarrista i cantant de primer ordre. La primera part ens explica la preparació de l'obertura del club i de manera molt àgil descriu les relacions entre els personatges fent una panoràmica viva i em sembla que molt fidel de la vida, precària i perillosa ,de la comunitat negre en aquell temps. El centre del film és l'actuació del jove Sammie (el clip de més amunt) quan el film abandona el realisme i es fa palès el poder la música per transcendir el temps. cosa que és mostra fent aparèixer a la pista de ball a més dels camperols negres que han vingut a passar la vetllada, els seus avantpassat negres africans i els seus descendents rockers i rapers. En aquest moment es quan apareixen els vampirs que en aquest film són originàriament irlandesos ( que com es pot constatar vivint una mica entre anglosaxons, tampoc no són consideratz tan diferents dels negres. La inferioritat no és una qüestió de color de la pell) i comencen el setge de la casa, per fer-se amb els que són dins en general i en particular de Sammy, doncs reconeixen a la seva música un poder especial (en aquest film la peculiaritat dels vampirs és que no poden entrar a un lloc tancat sinó són invitats). A partir d'aquí ens situem en un escenari similar al films com the nigth of the living dead, amb un final raonablement feliç tot i que mori molta gent. (i això no és fer spoiler, cal veure tots els títols de crèdit per a ser plenament conscient del que el final té de feliç))

    Temàticament el film m'ha interessat perquè reflecteix una tensió molt pròpia i constitutiva de la comunitat negra americana, que s'ha expressat en dues direccions ens molts sentit contraposades: la religió i la música. Per això, el pare de Sammy, home d'església, no vol que aquest faci de músic. Al capdavall, el blues està associat a locals com el saló dels germans, on escoltar-lo va lligat a tota mena de pecats, des de l'alcohol al joc passant pel sexe. (és interessant comparar amb les comunitats negres de l'àrea hispana que van resoldre aquesta tensió mitjançant la creació de una cultura religiosa pròpia, la santeria. Això era molt més fàcil de fer en un context catòlic que no en un de protestant). En un cert sentit la tensió entre religió i música va més enllà de la problemàtica dels afroamericans. Si la justificació de la religió es donar-li un sentit a la vida, als lliurats a la música ja no els cal. En aquest film fins i tot finalment els vampirs estan més interessats al capdavall a la música que a la sang.

    Ja he comentat que el premi al guió és merescut doncs la història no em ni sembla fàcil de lligar ni versemblant i tanmateix l'atenció no vam decaure. La banda sonora és realment molt bona i pels que tinguin una mínima inclinació pel blues és indispensable. L'oscar al millor actor l'ha guanyat Michel B. Jordan que interpreta els dos germans, físicament idèntics, de caràcters contraposats però units per un amor fraternal capaç de triomfar sobre la mort. Hem vist moltes pel·lícules on un actor feia més de dos personatges però cap en què tots dos estiguin pràcticament sempre compartint el mateix pla,

L'estiueig

 

        Torno al teatre Maldà després de molt de temps per veure l'estiueig, l'adaptació realitzada pel grup els pirates de la villegiatura de Carlo Goldoni. Vaig estar molt content de tornar a aquesta sala, una de les que a Barcelona mantenen el teatre de proximitat, possiblement el que més m'omple. He gaudit molt a aquest espai que possiblement era una de les que utilitzava com salons el Baró de Maldà, època a la qual ens remet la decoració, i el divendres a la tarda no va ser una excepció. L'obra està representada per quatre actors: Núria Cuyàs, Laura Pau, Arnau Puig, i Ricard Farré. Només coneixia l'últim que amb Enric Cambray feia l'extraordinària dones sàvies que enguany torna al Goya. La seva actuació aquí és tan bona com a l'obra de Molière però no diria que destaqui perquè tots quatre estan extraordinaris i fan una autèntica exhibició de competència i entusiasme. Tots ells han d'interpretar no menys de tres personatges, tot i que Farré, crec recordar, és l'únic que dobla personatge a la mateixa escena. Tot aquest talent actoral està al servei d'una adaptació molt reeixida de Carla Coll i Adrià Aubert que també signa la direcció. De Goldoni treu les línies generals de la trama i els personatges i la meva impressió és que tampoc cal canviar massa perquè allò que Goldoni trobava com a risible en els burgesos italians del XVIII: les ganes de figurar i el mimetisme, fonament dels caràcters gregaris i servils, més o menys són el mateix a totes les èpoques. Goldoni a més partia d'una tradició teatral de comèdia popular que els Pirates assumeixen amb convicció de manera efectiva, interpel·lant al públic i fent-li present les seves intencions i reflexions. L'actualització es troba en alguns detalls que certament ajuden a fer la funció encara més divertida: el divertit número musical que fan forma de Rumba cap al final de l'espectacle, o moments del diàleg com quan el patriarca de la família veu un comptes amenaçadors per l'economia familiar i afirma que "això no ho pagarem, ni amb la deixa de l'avi de Florència"

Absalom, Absalom al TNC

 

    Veig al TNC una de les dues sessions de l'adaptació feta per Séverine Chevrier de la novel·la de William Faulkner Absalom, Absalom. És una coproducció de diverses institucions teatrals de França, Bèlgica, Luxemburg i Catalunya. Hi ha infinites maneres d'adaptar una novel·la i una opció que en aquest cas seria fidel i es podria fer en qualsevol teatre de butxaca requeriria tres actors i quatre mobles, doncs allò explicar a la novel·la és com els narradors rememoren una història que tampoc tenen del tot clara. Aquest no ha estat el camí empès, potser conscients que aquesta adaptació literal avorriria les pedres, però tampoc han optat per explicar la història dels Sutpten directament perquè entenc que això trairia l'esperit faulknerià. La solució triada és que efectivament la història es representa en l'escenari però els espectadors la veiem mitjançant la gran pantalla de video que ocupa el centre del decorat i que projecta tot el que s'esdevé enfront del decorat o darrera o dins dels cotxes que són també a l'escenari. Havent llegit la novel·la fa poc em sembla que la representació abasta quasi tots els fets narrats notant a faltar només referències als darrers membres de la família le bon. El vestuari és contemporani i hi ha moltes referències i insercions d'elements de la cultura musical contemporània pròpia de la població negra dels Estats Units. També assistim en un moment del final a la projecció d'un petit fragment de Birth of a Nation de David W. Griffith, l'inici de la cinematografia com art narratiu i també un manifest rabiosament racista. Tot plegat senyals de què el problema del sud no es va arreglar mai i que, ja posats a fer analogies entre els problemes del sud i els problemes dels catalans, podria ser que no es pogués anar massa més enllà de la "conllevancia" que deia Ortega. L'espectacle és molt ambiciós i en part vaig poder seguir-ho perquè recordava bé la novel·la. No tinc clar fins a quin punt seria intel·ligible per qui no l'hagués llegida. És una representació molt llarga de més de cinc hores i dos entreactes i la intensitat és desigual. Al final l'ovació fou entusiasta però també era cert que una molt part del públic no va arribar al final de la representació

El diablo está entre nosotros

    Per recomanació del meu amic RMF llegeixo el diablo esté entre nosotros. Per pròpia iniciativa no ho hagués fet segurament. No coneixia res del seu autor, Lorenzo Ramírez, i el que diu la contraportada, col·laborador de Libertad Digital i autor d'un llibre sobre el 11-M, tampoc em predisposava. Com quasi sempre hagués fet malament de no seguir la recomanació i deixar-me dur pels meus prejudicis o, per oblidar, que ara mateix hi ha tensions molt més enllà de la rebuda per la meva generació entre dreta i esquerra. El llibre està ben documentat i argumentat i em sembla un document de primer ordre, per descriure la situació actual, que l'autor qualifica de caòtica. Em sembla díficil pensar a més en una prova documental millor de la tesi defensada per Zizek de que mai havia estat tan fàcil enganyar tothom, hi havia estat tan complicat trobar alguna engruna de veritat en els discursos públics. L'altre tret probablement més singular del moment i que el llibre ajuda a explicar és l'anomala situació europea, un conjunt de països governat per una oligocràcia del tot despreocupada de les societats que regeix i lliurada a interessos aliens. Dins del llibre es tracten diversos temes. Molts d'ells no són estrictament nous, com el relat del planificat enfonsament de la industria alemanya o la utilització de l'estat ucraïnès com instrument de l'obsessió russòfoba de les elits anglosaxones. Si algun però m'ha fet efecte és el relat de l'autor sobre la CEE, de cap manera una eina per construir una identitat europea, sinó per impedir-la. En aquest sentit és il·luminadora el relat biogràfic de Jean Monnet que fou sempre essencialment un agent dels interessos de la gran banca americana i que només al final de la vida fou reinventat com profeta d'un europeisme; que Schuman fos essencialment un nazi, en caniv, tampoc no és tanta sorpresa ni contradictori doncs en el fons el programa nazi ja era un projecte d'unitat europea. Ës aquesta la questió on em sembla que em sento més ensarronat i decebut jo he cregut un europeisme basant-me molt més en l'entusiame filosòfic que no pas en una observació de la realitat deslliurada de prejudicis.

    Ramírez és convincent en els últims capítols mostrant el poder pràcticament sense límits de les grans corporacions, que ell fa arrencar a l'època de Jimmy Carter la del desenvolupament original de la trilateral, el ràpid avançament d'una mordassa digital com mitjà de control de la població i adulteració d'una democràcia molt més virtual que efectiva; en definitiva, com reconeixia un dels caps de Black Rock abans de les darreres presidencials americanes, ells tenien gent a llocs clau de totes dues candidatures. La pandèmia, la crisi climàtica i les periòdiques bombolles, mai amb res d'espontani, han estat element claus per fer avançar no la globalització, sinó el globalisme la ideologia dedicada a sostenir el govern oligocràtic d'una minoria cada cop més tecncràtica enfront d'una majoria que no sols no entén gaire del que passa, com sempre ha passat, sinó que ara és prescindible i obsoleta. El llibre és molt hostil contra els neostraussians que són en gran part els inspiradors d'aquest projecte. Això coincideix amb la meva experiència personal amb aquest autor que també em sembla perillòs, perquè fa els imbècils més imbècils. Segurament en el punt en el que més discrepo de Ramírez és en la seva consideració d'Antonio Turiel com un mer agent del globalisme, que em sembla no té en compte ni la bona fonamentació del seus arguments, ni la seva coherència bàsica. Si que comparteixo plenament les seves consideracions finals que volen ser esperançadores, tot insistint en què la sortida del present laberint està en tot el contrari del programa educatiu que se'ns vols imposar, recuperació d'un ethos comunitari,.