Adéu a Manolo Solo

     Mentre estic amb altres coses rebo la trista notícia de la mort per malaltia de Manolo Solo als 62 anys d'edat. Solo era músic i tenia una llarga i reconeguda carrera com a secundari. Fou també un convincent Gutiérrez Mellado a Anatomia de un Instante però jo vull destacar sobretot en els dos papers protagonistes dels que ha gaudit en els darrers anys: Cerrar los ojos y Una quinta portuguesa. Dues molt bones pel·lícules en que la seva presència filmina resultava determinant i això no és poca cosa, tant una com l'altra són de les que animen a seguir anant al cine i pensar que aquest art potser s'està morint, però encara no. En aquest sentit el nostre agraïment ha de ser màxim

Incultura pròpia

 

        La meva relació amb els catalanismes es `pot expressar en un formula clara i concisa. De molt jove, allò que em va dur a compartir aquesta sentimentalitat era l'orgull produït pel fet del descobriment de tenir una cultura pròpia. Ara, ja no és tant que pensada a fons aquesta noció de cultura pròpia en realitat no tingui sentit, sinó que vista la trajectòria dels darrers vint anys, l'absoluta subordinació a un aparent projecte polític, ara més aviat sembla que es tracta de celebrar, o de promoure, el fet de tenir una incultura pròpia

You only live once

 De com fer un objecte el centre dramàtic i de sentit

    A la Filmoteca veig un dels pocs films de Lang que no havia vist, You and me. En conjunt una experiència més aviat decebedora que el meu germà explica aquí. En el llibre entrevista amb Bodganovich, Lang recorda que tot va anar malament des del principi. El film havia de contar amb Bertold Brecht al guió però l'autor de l'opera dels tres rals es va retirar al començament del projecte (tot i així, la millor escena del film, l'explicació en termes econòmics de què la delinqüència no és rentable, és del tot brechtiana) Kurt Weil si va començar la pel·lícula però la va deixar a la meitat, per això el film és mig musical. Les cançons desapareixen a la segona part de la pel·lícula.

    Per reconciliar-me amb Lang dos dies després reveig a casa el seu film anterior, You only live once. S'ha escrit que aquest film de 1937 és el millor Lang americà. Si no és la millor, és de les dues millors (jo soc molt fan de The Big heat), en tot cas un film superb. Lang patí molt a la seva primera pel·lícula americana, Fury, que entre d'altres coses li va servir per aprendre que les pel·lícules americanes són sobretot del productor (en aquest cas un de molt il·lustre després però com a director, J.L, Manckiewicz). Al film posterior sorprèn veure la facilitat amb la que Lang assoleix un equilibri entre els esquemes narratius de Hollywood i el seu rerefons impressionista. (el clip de més amunt n'és una mostra) Des de tots dos punts de vista el film excel·leix. Tot i que encara no arribava a dos anys el temps que va estar a Amèrica, amb aquest film Lang feu l'original d'una història molt americana, la fugida de la parella d'enamorats més o menys ingènua abocada a un destí fatal, que és l'original del Bonnie & Clyde d'Arthur Penn, però que tambe fou explicada per cineastes millors com Nicholas Ray o Terence Malick.

    Lang poc condescendent amb la seva obra americana reconeixia a Bodganovich que aquest era un film del que es sentia satisfet i, com els altres dos films de la mateixa època, considerava que el tema fonamental era la lluita del ser humà contra el destí, el fat inexorable. Això és indiscutible ,però el fat en gran part no és tant el fruit de res sobrenatural sinó el resultat d'una societat on no hi ha cap valor fora dels crematístics. Lang copsa molt bé i expressà amb aquest film la pulsió autoritària que sempre ha estat a una part del cor de la societat americana i com aquesta no necessita de cap altre base que el culte als diners i l'interès personal. Lang potser no va evitar del tot el final feliç, que li va amargar Fury, però evidentment és molt diferent que el final feliç aquí consisteixi a la mort dels dos protagonistes, l'única possibilitat de llibertat que mai han tingut al seu abast. (Lang deia que aquí es deixava notat la seva educació catòlica) . Potser per reprendre la comparació amb You and me, un avantatge de You only live once és que mentre el protagonista de la comèdia era una gran estrella però un actor mediodre per a Only you live once va disposar d'un actor encara poc conegut però molt més solid i competent que Raft: Henry Fonda

Manifest delictiu

 Manifest Delictiu és darrera novel·la de Colson Whitehead, continuació de l'anterior el ritme d'Harlem a la que seguira una tercera que tancara la trilogia. El protagonista és el mateix Carney que se n'ha sortit amb la seva botiga de mobles, ha pogut abandonar la seva segona feina de perista, segueix casat amb Elizabet, essent els nens ja adolescents i mantenint la seva relació quasi paternofilial amb el gangster Pepper. Ens trobem ara a 1976, l'any de celebració del segon centenari dels EEUU, la lluita pels drets civils està estancada i per primer cop des del final de la guerra els americans noten un retrocés al seu nivell de vida. Tot això es nota especialment a la ciutat de New York com ve retratar esplèndidament Scorsese a Taxi Driver (un film d'aquell any). Com el seu precedent el llibre esta dividit en tres parts. La primera explica la forçada relació de Carney amb un policia blanc corrupte al qual ha d'acompanyar en la seva fugida quan es veu assetjat per la comissió contra la corrupció i decideix arramblar amb tot el que pugui en la seva fugida. La descripció que fa Whitehead de la polícia neoiorquina és semblant a la que feia Lumet a Serpico, potser encara més agre. (Carney crida al polícia, amb el que acaba acompanyant en la seva fugida perquè pensar que li pot ajudar a obtenir entrades per un concert de Jackson Five al Madison Square Garden,) La segona està protagonitzada per Pepper i la intriga serveix per un homenatge als films de la blackexplotation. És la part diguem-ne més amable però resulta interessant l'amagament de la seva identitat social que fa la protagonista del film, públicament un producte de la part més dura de de Harlem, però en realitat filla d'una família prospera i benestant. La tercera part mostra la corrupció política protagonitzada per un aparentment respectable home de lleis del partit demòcrata embolicat en negocis de corrupció immobiliària en un temps en que aquesta en gran part avançava al ritme marcat pels "accidentals" incendis que dia si, dia també tenien lloc als edificis una mica envellits amb llogaters poc solvents (per cert aquest és el mon on es comença a fer un "home", l'actual president). El llibre no cau gens de les mans i com l'anterior assoleix un bon equilibri entre la crònica criminal i la història social dels afroamericans,

Beguin the Beguine

Mentre escrivia el text d'ahir vaig trobar aquest video que no em puc resistir a inserir. Un trident format per Blades, Wynton Marsalis i Cole Porter és difícilment superable

Ruben Blades al Poble Espanyol

     Ahir al vespre varem ser al Poble Espanyol en el que possiblement és el comiat artístic de Ruben Blades de Barcelona. Hi havia força gent però no va emplenar. Al capdavall, parlem d'un artista de 78 anys. Com quasi tota la meva generació el vaig conèixer indirectament mitjançant l'Orquestra Plateria que feu molt popular el seu Pedro Navaja. Era el curs 1979-80. Jo estava fent COU i Blades no va veure una pesseta en concepte de Royalties perquè li van dir que el disc no l'havia comprat ningú. Ahir al vespre ens va va oferir una actuació de gairebé tres hores acompanyat d'una molt bona banda, la de Roberto Delgado. En total eren vint músics a l'escenari. Blades sempre lúcid ens digué un parell de vegades que ell tenia més passat que futur (com la major part del públic present d'altra banda), però la veritat és que l'estat de la seva veu és prou bo i no va defallir en cap moment.

     Penso que un senyal de la felicitat és la consciència de l'agraïment. Jo el vaig tenir ahir a la nit per la seva figura. Els motius són bàsicament tres: el primer és la seva facilitat, diria que mai superada, de contar històries amb les seves cançons. La segona és el seu esforç per mantenir viu el legat d'un dels moments més brillants de la música popular del segle anterior, el protagonitzat per la Fania All Stars. Potser el moment més emotiu de la nit fou el d'evocació d'Hector Lavoe (el clip de més amunt) i finalment la continuïtat i la coherència dels seus posicionaments polítics que el va dur a seguir insistint en l'optimisme de la voluntat.

Infinitesimal

 

    Llegeixo Infitnitesimal d'Amir Alexander professor de la UCLA. És un llibre ben curiós perquè pel títol podem pensar simplement a un llibre d'història de les matemàtiques, mentre que el sots-títol és potser més revelador, How a dangerous mathematical theory shaped the modern world, situant-no en el terreny, certament poc conreat ,de la intercessió entre la matemàtica i la política. El llibre esta dividit en dues parts que expliquen la qüestió en dos escenaris diferents: la Itàlia de la primera meïtat del segle XVII ii els l'Anglaterra de la segona mitat del mateix segle, en concret, l'època de la restauració dels Estuard. A tots dos països hi hagué una batalla entre els defensors del nou mètode, basant-se en raons poc idealistes i molt pragmàtica, i els enemics aferrissats que el consideraven un atemptat contra el veritable esperit de la Matemàtica que és el reflectit a l'obra d'Euclides. A Itàlia els adversaris dels nou mètode eren els jesuïtes seguint la inspiració de Clavius, mentre que els partidaris eren gent com Gallileu,Torricelli i Cavalieri, el darer vinculat a l'ordre del jesuats que potser no sona gaire perquè un dels danys colaterals d'aquesta guerra per l'infinitesimal fou la seva dissolució. A Anglaterra l'adversari del nou mètode més important fou Thomas Hobbes. Un dels capítols del llibre ens recorda que Hobbes tenia una competència matemàtica indiscutible tot i que no era tan genial com pensava (va morir convençut que havia trobat la quadratura del cercle). Els seus adversaris eren els creadors de la incipient Royal Society i especialment John Wallis (un cas únic a la història de la matemàtica, perquè la seva formació seriosa comença després d'haver estat nomenat Savilian professor of Geometry a Oxford l'any 1649 només amb una formació autodidacta partint de les matemàtiques aplicades per a l'activitat comercial. Coses que passen després d'una revolució). La batalla tingué resultats diferents a tots dos escenaris. A Itàlia el triomf jesuíta fou absolut i la conseqüència més important fou la desaparició dels italians de la història de la matemàtica i en part de la ciència. A Anglaterra en canvi Hobbes fou derrotat, la victoria de la Royal Society absoluta i això configura no només les institucions científiques futures sinó la totalitat de la societat, definint una nova manera de legitimar l'oligarquia (la intenció de l'autor aquí és clara quan comença la segona part del llibre amb un capítol dedicat als "diggers". Si en alguna cosa coincidien els membres de la Royal Society i Hobbes era considerar aquests com una amenaça)

    Personalment he trobat molt interessant el text perquè des d'una perspectiva diferent construeix una hipòtesi molt semblant a la que jo utilitzava en els meus treballs de fa trenta anys quan dividia la filosofia moderna entre prudencialistes i filosofies de la totalitat (això sí, fent canviar Descartes de bàndol, cosa que ens portaria a la discussió de la importància de la doctrina de creació de les veritats eternes). També aquí assistim a una divisió entre els que només consideren acceptable una fonamentació des de certeses absolutes i els defensors del mètode infinitesimal més pragmàtics i menys obsedits pel rigor apodíctic. Posar en el mateix costat de la trinxera a Hobbes i els jesuïtes pot resultar sorprenent (considerant l'odi del primer envers els segons) però tots dos compartien el proposit de dur la certesa de la geometria a altres àmbits i de reclamar una autoritat com la del geòmetra que ha fet una bona demostració, al Papa o al sobirà hobbesià. El model euclidià per ells és un esquema de com hauria de funcionar un mon, on la pluralitat ideològica no té cap mena de cabuda. Des d'un punt de vista ontològic, mentre que els adversaris tendeixen a veure les entitats geomètriques com realitats merament abstractes i la Geometria evidenciava el triomf de la ment sobre la matèria, els segons, especialment els italians, tendeixen a veure l'estructura de materials reals com el material bàsic de les seves intuïcions d''on sorgien els axiomes matemàtics, d'altra banda, més o menys obertament tots semblaven inclinar-se a la concepció atomística

    Alexander fa un esforç generós de contextualització històrica, especialment a l'inici del llibre doncs la guerra per l'infinetismal per l'autor és només un front dins d'un escenari belic més complex on el principal és la guerra dels trenta anys. Les biografies dels autors principals també en són explicades amb detall i alguns altres capítols expliquen els problemes matemàtics tractats en aquell moment.

Veritable religió i superstició

        La religió és fruit de necessitats evidents. Serveix per donar consol, per alleujar la incertesa i fonamentar la sociabilitat. No és clar que el desenvolupament de la capacitat racional, la filosofia, en la major part dels casos pugui satisfer aquestes necessitats. D'altra banda, la religió és el producte de la facultat distintiva dels essers humans la imaginació. En aquest sentit la perspectiva humeana no pot ser l'erradicació de la religió, sinó arribar a la vertadera religió. Quins trets hauria de tenir aquesta religió vertadera? El més important, defugir la superstició, cosa que essencialment vol dir alliberar-se de la por. La veritable religió hauria de tenir un fonament a l'escepticisme i un tarannà oposat al nihilisme. No admet mites o ho faria des de la consciència que són mites, i per sobre de totes les coses voldria defugir l'entusiasme 

        Des del meu punt de vista Hume defensava alguna cosa així fa 250 anys. En aquest període hem tingut molt més falsos profetes que no pas veritable religió, però a Hume, encara no fa trenta anys, la van fer aquesta estàtua a tocar de la catedral de la seva ciutat. El detall interessant és el dit gros del seu peu dret. El color és diferent de la resta, molt més daurat. Això és així perquè des de poc després de posar-la va correr la veu que fregar aquest dit donava bona sort i els local es van posar amb l'entusiasme que tanta por li feia a Hume. 250 anys no han estat prou.

Ainda estou aqui

 

    Veig Ainda estou aquí el film de Walter Salles de fa dos anys que va obtenir un reconeixement important. Coneixia d'aquest director el seu Central do Brasil que havia vist fa trenta anys i que llavors recordo que em va causar una bona impressió. De fet, no recordava gaire més llevat del molt bon treball de la protagonista Fernanda Montenegro, que vaig llegir intervenia en aquest film. En començar a veure-la vaig entrar en confusió perquè vaig reconèixer-la en la persona de la protagonista però no és que semblés haver envellit poc, sinó que no havia envellit gens. La seva conservació semblava un fenomen paranormal que superava l'exemple de RMF. No hi ha però fenòmens paranormals. L'actriu que fa de fa protagonista és Fernanda Torres, la seva filla i ella també intervé en la película en un paper breu i emotiu.

    La pel·lícula es centra en la figura d'Eunice Pavia una senyora de la seva casa, convencional, casada amb un marit amable i simpàtic i amb cinc fills. La família és acomodada i això els permet fruir d'una casa unifamiliar a tocar de la platja d'Ipanema. Estem a finals de 1970 en el temps de la dictadura i la seva felicitat es veu trencada pel segrestament del marit, que havia estat diputat i era membre d'una xarxa que ajudava a sortir gent del país. Després de dos dies d'angoixa on la família espera el pare infructuosament ella, junt amb la seva segona filla més gran (la primera és enviada a Londres oportunament al començament del film) és també segrestada i retinguda cinc dies en dependències de l'exercit fins que és alliberada després d'esgotadors interrogatoris. Per amics de la família se n'assabenta de la mort, no reconeguda per les autoritats que publiquen notícies del seu exili, del marit. Decideix vendre la casa i tornar a la de la seva família en Sao Paulo. Les dues últimes escenes fan la funció d'epíleg. A la primera, vint i cinc anys després veiem que Eunice va reprendre la carrera de Dret i es una advocada especialista en la defensa dels drets dels pobles indígenes. La recuperem en el moment en què l'estat brasiler reconeix el segrest i l'assassinat del seu marit. En nou salt endavant veiem Eunice, ja nonagenària i malalta d'alzheimer en una festa familiar envoltada de fills i nets i veiem com la televisió guanya la seva atenció en el moment en què apareix el seu marit Rubens reconegut com un símbol de la resistència contra la dictadura. Aquí Eunice ja no és interpretat per Fernanda Torres, sinó per la seva mare Fernanda Montenegro.

    Ainda estou aqui és descrit com un film polític, però jo em sembla que s'entén millor com jo l'he fruit, és a dir, com un film de terror (una opció semblant a la de l'oblidat i excel·lent pel meu gust Detroit de Bigelow). Al capdavall, la racionalitat en les actuacions deles forces repressives de Brasil, és la pròpia de qualsevol entitat de les que protagonitzen aquesta mena de films. Aquest film de terror, ocupa la part central i més important del film i deixa veure el bon ofici del seu autor. Ha estat molt lloada i amb justícia el treball de Fernanda Torres tant eficaç mostrant la por del seu personatge com la seva resolució. És evident que la història no té especial relació amb la justícia i això també es compleix en el cas del Brasil. La dictadura va coincidir i, i en part va frenar un moment d'efervescència cultural que només en la música va deixar noms com Caetano Veloso, Gilberto Gil (dels quals parla la filla quan coincideix amb ells a la seva estada a Londres) i Os Mutantes, la música dels quals sona en el film i en el trailer de més amunt.

La verdadera historia de Ricardo III

 

Veig al Grec La verdadera historia de Ricardo III. Grandiosa nit de teatre que el Xavi explica aquí. Com que no només vull donar testimoni del que veig no afegiré gaire. El Xavi diu que el protagonista Joaquin Furriel és imponent. Potser es queda curt per descriure un animal escènic de primer ordre. La trobada de Leicester es aprofitada intel·ligentment per fer un Ricard III, completament diferent de tots els que he vist abans (entre els qual hi era gent com Al Pacino o Kevin Spacey), no menys horrorós però carismàtic i perversament atractiu. El muntatge em sembla que va més enllà de Shakespeare, en el sentit que esgota un intenció que es pot intuir al text del dramaturg anglès: no és que Ricard sigui el personatge principal, sinó que és el personatge doncs els altres no tenen una rellevància objectiva sinó només en funció dels desigs del darrer dels York. He vist molts Shakespeares on el vestuari dels actors és contemporani, però mai em sembla que això ha tingut tant de sentit com aquí. Per acabar, crec que és un fet a retenir i en el que no podem deixar de pensar que aquesta obra, objectivament un cimera del teatre universal de primer ordre, és un desvergonyit instrument de propaganda política on el talent literari és propocional als desigs d'agradar al poder i manipular l'opiniò pública

Let's make love

 

        Lets'make love fou la penúltima pel·lícula de Marilyn Monroe i la última comèdia, genere al qual estava més associada. El protagonista de la història és un home immensament ric anomenat Jean Marc Clement que un dia va a veure els assajos d'una obra d'una companyia menor on la seva figura és satiritzada. Al teatre es queda captivat per l'estrella de companyia, òbviament Monroe, i és confós amb un dels aspirants a fer el seu paper. Decideix seguir l'equívoc per guanyar-la noia, la qual té una idea molt pobre de la figura de Clement. Des d'aquí es desenvolupa la trama del film. En el seu moment n va tenir un exit discret i no va ser apreciat per la crítica. Monroe no estava especialment interessada i quasi tots els actors principals als que se'ls va oferir el paper ho van refusar. El primer, pel qual el film estava escrit fou Gregory Peck, però també Charlton Heston o Rock Hudson. Clement fou finalment Yves Montand que feu tota el rodatge treballant amb llenguatge fonètic, cosa que ell pensa limità molt la seva actuació. Monroe en canvi, més enllà de que tots dos s'enrollesin, va estar molt satisfeta de treballar amb un prestigiós actor europeu. En la mesura que els actors americans participaven a la cultura del país no em resulta estrany el seu refús al guió del film, molt allunyat de l'esperit de la comèdia americana. Aquí, el poder dels diners fa irrellevant tota consideració sobre la maduració dels personatges. En aquest sentit, el film reflecteix un temps molt més cínic i no acaba de seguir una línia apuntada, però no resseguida, del tot quan Clement se n'adona que la relació amb la noia li permet veure una dimensió d'ell mateix amagada pel personatge amb el que tots l'identifiquen. Peck es basa en refusar el film en la poca qualitat del guió. El fet però és que un director com Cukor podia anar més enllà del guió i per això deixa tanmateix bones escenes com la protagonitzada per Milton Berle en el teatre, la qual mostra perfectament que la clau per trobar alguna cosa graciosa és que els altres pensin que és graciosa. (jo ha tingut aquest diàleg amb els meus alumnes moltes vegades parlant de la diversió) i el clip de més amunt que és a la vegada la millor escena musical rodada per Monroe i la segona aparició més espectacular d'una dona en un film (el primer lloc indiscutible és per a Cyd Charisse en Singing in the rain)

La Columna

 

    En versió catalana d'Oriol Vaqué llegeixo La columna d'Adrien Bosc que vol reflectir l'experiencia bèlica de Simone Weil a la guerra espanyola. Fou, de fet, molt breu, només 48 dies i no fou gens gloriosa. Va anar al front d'Aragó, el seu escamot estava a la zona de Pina d'Ebre, però va quedar fora de combat quan en el campament va ensopegar amb una olla d'oli bullint que li va deixar cremades serioses a la cama i van ajudar a decidir la seva repatriació. Estem a les primeres fases de la guerra abans de la creació de l'exercit popular i Weil està en unes columnes anarquistes. De fet, Durruti és un personatge clau en el llibre per la seva intervenció a l'afusellament d'Angel Caro, un noi falangista de 16 anys, fill dels mestre local, (li va donar a triar entre fer-se anarquista o ser afusellat A la seva situació, el seu pare a l'altra zona era sospitós de tenir idees republicanes, l'elecció no era només ideològica. De totes maneres quan Durruti deixà el poble, l'executaren immediatament).

    El llibre es deixa llegir a la primera part on fa un seguiment del camí de la Weil a partir de les poques notes que va deixar i del testimoni d'alguns compatriotes que estaven al seu costat (Weil no sabia res d'espanyol). Fins aquell moment el llibre no em sembla que aportes res de realment nou. Tanmateix, però, el llibre pren molt més volada i interès quan Weil pren la paraula i ho fa amb un text extraordinari, la carta que en tornar de Catalunya, Weil escriu a George Bernanos. Aquest autor estava en les seves antípodes ideològiques. Catòlic i monàrquic s'havia posat en prímera linia de la literatura francesa amb le Journal d'une curé de campagne. La guerra l'havia sorprès a Mallorca on residia i hi va voler restar en part perquè el seu fill gran era voluntari falangista. La duresa de la repressió feixista el va horroritzar i el va dur a escriure Les grandes cimètières sous la lune, que fou el primer gran testimoni de la repressió franquista i impactà perquè el seu autor n'era ideològicament proper. Weil l'escriu moguda pel fet d'haver reconegut una afinitat espiritual, de compartir un sentiment d'horror pel descobriment d'una dimensió humana, la més sinistra, que en ella mateixa no és ideològica però fa servir l'ideologia com excusa. És un text que pot recordar al Plató de la carta setena. La font de la decepció és identificada amb la CNT, la que per a molts era l'expressió més pura de sentiment revolucionari. Weil comprova però amb tristesa que els revolucionaris en arribar als pobles d'Aragó oblidaven o no s'identificaven amb la la gent del país. La seva "consciencia" ideològica els feia superiors (em sembla que això li passa massa sovint a totes les esquerres) Allò que més li escandalitzava però era la incapacitat de reaccionar amb humanitat enfront els vessaments de sang inútils dels quals ella en veié uns quants i són descrits amb profusió al llibre de Bernanos.

    La darrera part del llibre manté aquesta elevació explicant el destí immediat dels protagonistes: la família Caro, Bernanos, els companys francesos anarquistes de Weil que no compartiren els judicis de la seva companya expressat en la carta a Bernanos i la propia Weil fins la seva mort al sanatori de tuberculosos d'Ashford l'agost de 1943

La Grazia

     La darrera sessió del curs del grup cinematogràfic local em permet veure La Grazia de Sorrentino, que no havia vist en el seu moment. La `pel·lícula es centra en el personatge de Mariano de Santis, distingit penalista i president de la República italiana que està vivint erls seus darrers mesos en el càrrec. Em aquest temps De Santis ha d'enfrontar-se als seus problemes personals, no pot superar la mort de la seva dona però tampoc el fet de saber que aquest el va trair amb algú en un moment del seu matrimoni, i els relacionats amb el càrrec: té pendent signar una llei d'instauració de l'eutanàsia a la que s'oposa l'església catòlica, ell és un catòlic convençut, i ha de decidir si signa dues peticions de gràcia: la d'una dona que matà un marit maltractador i el d'un professor jubilat d'història que ha matat la seva dona, malalta d'alzheimer.

    La Grazia és un film profundament divisiu. Mentre que alguns hi veieren una obra mestra, d'altres el consideraren pretensiós i avorrit. Jo potser posaria l'objecció de què com en altres films de de Sorrentino les parts són millors que el tot i hi ha així una gran desigualtat entre les escenes, però malgrat això, em pronunciaria clarament a favor del film per una raó clara i definitiva: la perspectiva intel·lectual i moral és la que jo crec que és la meva o, dit més modestament, voldria que fos la meva. De Santis pren les decisions que pren no tant des de les seves conviccions, sinó des de la ponderació de les seves incerteses. Com ell diu, en un moment del film, "la gràcia és la bellesa del dubte". Dit , altrament, el dubte és l'arrel més forta de la compassió i la benvolença, no pas la seguretat dogmàtica, d'altra banda característica de com molta gent enfoca qüestions com les plantejades al film, possiblement la mena de gent a la que no li va agradar la pel·licula. Mauricio de Santis està interpretat per Toni Servilio en el seu setè treball amb Sorrentino i el seu treball em sembla a l'alçada del de la Gran Bellesa, fent un personatge en un cert sentit contraposat al d'aquell film.

Blue Moon

     Com que visc fora de la metròpoli i el negoci de l'exhibició cinematogràfica cada cop és més erràtic, vaig perdre l'oportunitat de veure el Blue Moon de Richard Linkater quan es va estrenar a Barcelona a començaments d'aquest any. Ara he pogut veure'l per Movistar. Potser la primera cosa que crida l'atenció és la tremenda diferència amb l'altre film de Linklater estrenat enguany, Nouvelle Vague. Mentre que la segona mimetitza l'estil del jove Godard en molts moments, Blue Moon s'esdevé quasi del tot en un únic decorat amb seqüències molt llargues i ben bé podria ser una obra de teatre. La diferència entre tonalitat és també important, mentre que vaig trobar Nouvelle Vague un film lluminós i optimista, Blue Moon em va semblar del tot ombrívol. El film comença amb la notícia de la mort per pneumonia de Lorenz Hart en un hospital després d'haver estat trobat inconscient per l'alcohol al carrer uns dies abans. Immediatament anem al lloc on transcorre el film el bar de Sardi's Restaurant.És vuit mesos abans de la seva mort i Hart s'ha refugiat després de l'estrena d'Oklahoma! el musical de Rodgers i Hammertstein, el primer de Rodgers amb un altre letrista. Més tard hi haurà en aquell bar la celebració de l'èxit. Hart es debat entre la seva gelosia i les seves expectatives de consumar una relació amb un rossa espectacular de la que s'ha enamorat, vint anys més jove, tot i que per l'aspecte del compositor podrien ser quaranta

    Els dos grans arguments  a favor del film són la composició de Hart que fa Ethan Hawke i la brillantor dels diàlegs o, millor dit, dels pràcticament monòlegs de Hart, una barreja de ressentiment i una certa lucidesa. Hart veu molt clar la degradació del musical que anava a esdevenir-se (té raó en que Oklahoma! era un pas enrere en relació amb els seus treballs anteriors) però, potser pel que li queda d'instint de supervivència s'equivoca amb les seves possibilitats reals, tant en la relació amb la noia com amb Rodgers. Hart ens apareix com un home de talent i brillantor indiscutible i això omple els primers minuts del film que són els millors. El problema possiblement és la manca de progressió dramàtica, perquè aviat queda clar que Hardt no pot escapolir-se de la casta del perdedors, faci el que faci, i i de fet l'únic que realment fa és beure. En aquest sentit el film va de més a menys, però en conjunt estic prou content d'haver-lo recuperat. Em sembla curiós que en el film s'esmenti una vegada Sinatra de manera displicent, en 1943 Sinatra era fonamentalment un ídol juvenil, perquè en el meu cas particular el meu coneixement del treball de Rodgers i Hart es deu fonamentalment a les versions de Sinatra, especialment a las del film adaptació de l'obra de tots dos, Pal Joey.Menys sorprenent, perquè hi ha molts precedents, és que Hart odiés la canço Blue Moon, que ell considerava la seva pitjor. Precisament per això és un encert evident que sigui el títol del film.

Cap altre opció

     Yoo-Man-su és un home feliç. Té un important càrrec en una empresa paperera on ha treballat vint i cinc anys, viu en una casa esplèndida, una dona molt atractiva, un fill i una filla bons minyons més enllà dels seus problemes i dos gossos. Però el seu mon s'esfondra quan perd la feina. Tot i ser assistit per un programa de teràpia ocupacional, més aviat agressiu, que li convenç que trobarà feina en tres mesos, més d'un any després no n'ha trobat i la situació econòmica de la família comença a ser dramàtica. Quan torna a la seva empresa és humiliat oels antics caps i , en aquestes circumstàncies l'única opció que considera plausible es crear-se la feina, acabant amb un dels directius de la seva companyia i els possibles candidats, també fora de la industria, que podrien ser una alternativa. El film doncs explica la transició d'un honorable cap de família a un assassí en sèrie, optant pel registre de la comèdia negra. Globalment és un film que fa palès el talent del seu autor, Park-Chan- Wook, com a creador d'imatges. Això és el millor i el pitjor del film, potser allargat i de vegades massa barroc. Dues hores llargues són potser excessiva per a una comèdia que només funciona a estones i el lliurament d'un missatge, la inhumanitat de la societat capitalista avançada que no és nou i no es mostra d'una manera especialment original. Allò que m'agrada de Park Chan- Wook és el seu treball com director d'actors, el protagonista Lee Byung-Hun està perfecte en totes les escenes i sobretot d'actrius. Casualitat o no dels tres films seus que he vist (a més d'aquest Decision to leave i Thirst), en tots m'ha semblat remarcable la manera de fer fascinant els personatges femenins. En aquest cas l'esposa interpretada per Son Ye-jin, un focus de tensió constant perquè mai no tenim clar fins a quin punt sap el que fa el seu marit i sí, com sembla, realment ho aprova

Campo de los almendros

    Amb la lectura de Campo de los Almendros acabo la lectura del cicle del Laberinto mágico de Max Aub que vaig iniciar fa quasi tres anys. Per algun lloc, he llegit que aquesta és la millor de les sis novel·les. Crec que qui ho hagi dit podria tenir raó, si més no és aquella que la lectura m'ha resultat més apassionant, tenir el sentiment de no poder deixar el llibre, i la que més m'ha commogut. El campo de los almendros és una gran finca plena d'ametllers on foren concentrats els republicans capturats al port d'Alacant. després de uns dies d'angoixosa espera d'una vaixells promesos per França i Gran Bretanya que havien de donar una sortida als milers de republicans que temien pel seu destí a la nova Espanya franquista. El lapse temporal descrit al llibre és molt breu. Abasta els darrers dies de la República i després els primers dies de la repressió franquista amb la distribució dels milers de presoners i l'extermini arbitrari dels que tenien mala sort. En aquell moment el destí podia dependre de què et reconegués un fill de puta del teu poble o que un guàrdia et mirés amb l'ull esquerre. Segons la novel·la, de vaixell només va arribar un però ningú no va embarcar perquè les autoritats franquistes no varen mantenir el pacte fet entre el comandament italià, les seves tropes foren les primeres en arribar a Alacant, i el consell d'evacuació, format ad-hoc. Els seus membres foren, imagino que no per casualitat, dels primers a ser afusellats. Aub reprèn el caràcter fragmentari de les narracions anteriors, com en el tres primers mostra la seva capacitat descriptiva i insereix molt diàlegs que aquí em semblen ben resolts expressant els problemes més abstractes i el fracàs més concret, el d'aquells milers de persones que en aquell moment sentien que amb la pèrdua de la guerra i la República, tota la seva existència perdia el seu sentit, Com sembla que passa a la realitat, hi ha moltíssimes descripcions de suïcidis i allò que les fa més esgarrifoses és la fredor mostrada per Aub. Tot i interrompre l'acció per fer una reflexió sobre els seus personatges, llevats dels molts que moren, de molts altres no arribem a saber ben bé que passa. Això és un encert indubtable, perquè malauradament, tot i que hagin passat quasi cent anys, sembla que aquesta història no està encara acabada. Si que acabà però una certa idea d'Espanya a la que la transició- restauració no va voler donar continuïtat.

 

Criss-Cross

 Mentre esperem que baixi el calor per anar a la platja veiem una tarda Criss-Cross, el film que Robert Siodmack va dirigir l'any 1949. El meu germà diu el més essencial al seu blog, aquí, i jo només vull afegir una consideració general i una anècdota. La primera és que veient el film em sobta, em segueix sobtant, la paradoxa de veure a la vegada una representació extremadament realista de la materialitat americana i al mateix temps una ideologia de fons tan poc americana. Com també the Killers, Criss-Cross es fonamenta a la inevitabilitat del destí i el personatge que fa aquí Lancaster és encara més fatalista que el que feia a The Killers. L'anècdota és que en el clip de més amunt, la superba escena inicial del film, podem veure el debut cinematogràfic de Tony Curtis, la parella de ball de Yvone de Carlo. Evidentment no va ser acreditat.

Factory (somni d'una nit d'estiu)

 La contribució del Heartbreak Hotel a l'actual Grec és una adaptació del shakesperià somni d'una nit d'estiu, de Sant Joan per ser exactes.. L'originalitat és que el bosc màgic de les rodalies d'Atenes ha estat substituït per la factory d'Andy Warhol i que els protagonistes de la trama més central, la protagonitzada per Hermia, (nom que no és esmentat, s'utilitzen el nom dels actors i el dels personatges de la Factory) siguin ostes d'una residència d'ancians. La representació dura poc més d'una hora i simplifica una mica l'argument original. Algunes coses s'apunten però no s'acaben d'explicar, com l'intent de representació dels artesans, que aquí acaba assumint la Velvet Underground. Com explica Rigola al clip de més amunt, un dels desafiaments de l'obra és posar dotze actors en l'escenari minúscul de la plaça de l'olivereta. En aquest sentit el seu treball és reeixit i l'espectacle funciona. Diria però que per acabar de gaudir-lo del tot has de combregar en el mite de la Factory, cosa que no és el meu cas i que em va mantenir una mica lluny de l'espectacle, per la qual cosa prefereixo parlar de les dues coses que em van agradar molt. La primera és el treball i la presència de la gent gran, els que pateixen Puck i els seus poders en forma d'enamoraments sobtats i irreprimibles. Els actors triats fan un treball excel·lent oferint un contrapunt al desfermament de la Factory, alhora divertit i tendre. Són Muntsa Alcañiz, Oriol Genis, Toni Sevilla i Xesca Pinyol. Els seus parlament són els que millor mostren una altra de les gran virtuts de l'obra: la versió de Shakespeare efectuada per Salvador Oliva que em sembla d'una qualitat poc habitual. El personatge, evidentement central, d'Andy Warhol està interpretat per Lluís Villanueva, en una caracterització convincent i versemblant.

Beyond a reasonable doubt

     Beyond a reasonable doubt fou el darrer film americà de Fritz Lang. D'alguna manera composa un díptic amb el primer, Fury, doncs tots dos tracten de la pena de mort. La diferència entre tots dos d'alguna manera reflecteix el que va ser el periple americà de Lang. Fury és un film de sèrie A rodat amb l'estrella més gran del moment, Spencer Tracy, el de 1956 és proper a una sèrie B amb actors que no estaven del tot en el seu millor moment. Per això o per un tema de maduració, tot i que ambdós estiguin excel·lentment rodats, el fet és que l'últim hi ha menys interès en mostrar que està ben rodat. També diria que és un film més honest. De fet, el mateix Lang pensava que Fury no ho era del tot (un linxament és reprovable amb indepedència de la culpabilitat o no del linxat) Aquí en canvi, s'aplica la pena de mort a un culpable, però no per això deixen de mostrar-se clarament la feblesa de totes les nostres certeses i evidències. La trama explica la història de Tom Garret un editor que treballa en un diari oposat a la pena capital. En col·laboració amb l'editor fa un muntatge amb proves falses que semblen acusar Garret d'un crim no resolt per la policia. Garret és condemnat a mort però l'editor mor en un accident quan anava a revelar el caràcter fictici de les proves. Garret, Dana Andrews, té molt poc temps i menys mitjans per mostrar el caràcter artificial del muntatge ajudat només per la filla de l'editor que havia estat la seva promesa. Al final, un gir de guió canviarà completament el sentit de la història. Personalment, trobo que del millor de la pel·lícula és el tractament de la núvia, Joan Fontaine, en la que Bodganovich veia un del millors i més esgarrifosos retrats de puritana americana. Lang, en canvi, era més indulgent.

L'últim atom

 Assisteixo al Teatre Goya a una representació de l'últim atom, escrita i dirigida per Jordi Oriol i passo una molt bona estona. En principi l'obra explica la història d'una parella que té una filla desapareguda. Va sortir una estona de casa quan tenia 16 anys i es si com l'advertiment dels pares, "si no vens a quarts d'una no cal que tornis", s'ho hagués pres massa literalment . Deu anys després està arribant el dia del vint i sisé aniversari i el desè de la desaparició, cosa que significa la possibilitat de donar-la per morta oficialment. Els progenitors divergeixen mentre el pare no accepta la desaparició, la mare vol fer un enterrament i passar pàgina, a més està amoïnada perquè un ictus ha alterat l'area de Broca del cervell de la seva mare i la seva capacitat d'utilització del llenguatge. L'obra ens explica això però donant veu als pares des de les seves especialitats professionals. Ell és professor de física, expert en física quàntica, mentre que ella és lingüista. Així doncs, els seus sabers es relacionen amb el que estant passant i a l'obra veiem les seves classes, ell explicant la teoria de la incertesa i l'efecte observació i ella la tesi Saphir- Wollf, és a dir, la hipòtesi de que la manera en què veiem el mon està directament condicionada pel nostre llenguatge. Tot això es dóna en un context on el govern està amoïnat perquè la gent es sent envaïda per la incertesa veient, amb raó, que la quantitat de incertesa que podem suportar els humans és poca. La solució final serà fer obligatòries mascares als ulls per impedir l'efecte observació. 

Si tot això m'ho haguessin explicat d'entrada, potser hagués arrufat el nas, perquè el perill de la pedanteria sembla evident. El que vaig veure és tot el contrari i això és gracies al treball de direcció de Jordi Oriol, d'un dinamisme que poques vegades he vist en un teatre d'aquesta ciutat. Molt ben secundat pels quatre actors que interpreten tots els personatges: Joan Carrera, Mia Esteve, Carme Milàn i Carles Pedragosa, junt amb el regidor que diu els diàlegs d'una altra que aquella nit no va poder venir (sembla que de fet cap nit pot). Potser és Pedragosa qui té el millor moment en un diàleg entre dos personatges seus fet possible pel talent del regidor manegant una pissarra. Alguns moments són ben hilarants, com la representació d'Edip Rei (ja no tragèdia, sinó comèdia musical) feta en un centre parroquial o la recreació d'aquelles indescriptibles sessions informatives del temps de la pandèmia amb representació militar inclosa

Mel Brooks fa cent anys

 Ahir va fer cent anys Mel Brooks. No és que m'agradi tot el que va fer, però poques vegades m'ho he passant tan bé als cines com quan, al final de la meva infància, vaig veure, dues o tres vegades, the young Frankenstein. Quan la vaig reveure no fa gaire vaig trobar una recreació perfecte del cine clàssic americà, fruit de molt talent i molta devoció. Les pel·lícules dolentes queden compensades no només per aquest film (el clip és un dels meus moments preferits) sinó per coses com haver produït The Elephant Man o haver-se atrevit a signar en 1968, un guió com el de The Producers

Dhammapada

     Els editors Errata Naturae han editat una traducció del Dhammapada de Buda, un dels textos més bàsics de la tradició budista. El mèrit important és que per primera vegada el text es presenta en castellà en traducció directa del Pali, que no era la llengua de Buda, però si la dels textos més antics de la tradició budista. El llibre és essencialment un instrument de meditació i per això compta no només amb el text sinó amb una molt acurada selecció de reproduccions de pintures de la tradició budista, poc conegudes perquè la història de l'art és potser una de les disciplines que menys s'esforça en amagar la seva manca d'universalitat. El llenguatge és clar i precís i així la conjunció d'imatges i paraules fa que el llibre pugui realitzar perfectament aquest caràcter d'instrument meditatiu. No tinc del tot clar si pot funcionar com propedéutica al budisme. Em sembla que alguna informació prèvia pot ajudar a fer la lectura del tot profitosa.

Sawt Hind Rajab (la veu de Hind Rajab)

     Veig la veu de Hind el docudrama que va despertar l'entusiasme del festival de Venècia on va guanyar el gran premi del Jurat. L'autora és una directora de Tunes   Kaouther Ben Hania. La pel·lícula transcorre quasi completament a unes oficines de la mitja lluna roja a Gaza. Els serveis d'aquesta entitat recullen la trucada d'una nena de sis anys que és l'única supervivent d'un atac perpetrat per soldats israelians a un cotxe on viatjava amb part de la seva família. La pel·lícula mostra l'esforç dels treballadors del centre per recolzar la noia mentre no es pot enviar un equip de rescat, cosa que només és possible amb una autorització de l'exercit israelià, la qual tampoc es pot obtenir directament és clar. A mesura que passa el temps les expectatives són pitjors per la nena i es fa més virulenta la discussió entre alguns funcionaris que volen enviar un equip de rescat immediatament i el cap que no vol perdre més gent dels equips de rescat. La nena és en un cert moment donada per morta, amb la qual cosa la negociació s'atura, però no ho està i el contacte es reprèn. Finalment l'autorització arribará, l'equip de rescat inicia la seva missió, és un viatge de vuit-cents metres, però serà debades perquè seran anihilats per l'exercit israelià i Hind acabarà morint.

He parlat de docudrama perquè encara que el membres de la mitja lluna siguin actors, el film utilitza les gravacions reals de la converses mantingudes entre l'equip i la nena. La directora transmet molt bé l'angoixa, al limit de l'indescriptible, viscuda pels treballadors de l'ONG, utilitzant quasi sempre primers planes i movent la camera per un espai estret i limitat. Més enllà del seu valor cinematogràfic, el film és un testimoni necessari d'un temps, el nostre, que en el futur esperem que siguin recordat amb un sentiment de profunda i intensa vergonya

Quatre anys abans

 

    Més enllà del intranscendent fet de la data del meu aniversari, hi ha coses a celebrar un 25 de juny. D'algunes ja n'he parlat. Varen néixer George Orwell i Antoni Gaudi. Va morir, fet no menys joiós, el coronel Custer i el 1958 Michel Legrand va saldar un deute amb Columbia fent el disc de jazz d'on surten les cançons del clip de més amunt. Ell havia fet arranjaments per discos de consum de l'època i aquí va tenir l'oportunitat de seguir el seu gust jazzístic. Val la pena reproduir la llista del personal, del tot irrepetible. 

MICHEL LEGRAND with MILES DAVIS Miles Davis- trumpet Phil Woods- alto saxophone John Coltrane- tenor saxophone Jerome Richardson- baritone saxophone Herbie Mann- flute Barry Galbraith- guitar Betty Glamann- harp Eddie Costa- vibraphone Bill Evans- piano Paul Chambers- bass Kenny Dennis- drums Michel Legrand- arranger, conductor

Un parell d'anys després Jacques Demy va voler que Davis fes la musicà de Lola. Ell no podia fer-se càrrec però li va presentar a Legrand. La resta ja és història

Después de Eternidad

         Después de Eternidad és la darrera recoplicació de contes de Maxim Osipov. Hi ha només sis contes i alguns d'ells són molt llargs. M'ha agradat especialment el segon, piezas en un plano, que explica la història d'un jove rus dels noranta que sobreviu al New York de finals de segle guanyant torneigs d'escac amb jugadors aficionats. També Luxemburgo que no tè res a veure amb el gran ducat sinó que és el nom d'un poble de les rodalies moscovites dit així en homenatge a la revolucionària alemanya. Explica la vida malaurada i tranquil·la de Sasha Levant (marcada pel fet que va ser qualificat com a jueu, tot i que la seva relació amb el judaisme era el seu cognom, el del pare adoptiu). En tanto, el darrer conte és el que m'ha fet més impressió. No tant per l'argument, en una facultat de llengües clàssiques el cap decideix prescindir d'un dels seus millors col·laboradors per no enemistar-se amb les autoritats atès el tarannà polìtic del jove, sinó per què poques vegades em passa trobar descrita amb tanta precisió una vivència pròpia. El conte comença amb un somni del director G.P. que jo també he tingut. El somni constitueix en una representació de l'infern. Un infern en que no hi ha dimonis, ni res del que va pensar Dant. Tot es redueix a una consciència desproveïda de cap dada sensorial, externa i sense possibilitat alguna de la desconnexió que en aquesta vida ens dona dormir-nos de tant en tant.(Ossipov, com jo mateix, sembla tenir més por a la vida eterna que a la mort).

        Aquest és el quart llibre que he llegit d'Ossipov i hi ha dues coses que em sembla es poden aprendre molt clarament del seu treball. La primera és que com a professor m'he passat tota la vida parlant del rics de l'anomia i de textos, com el final del llibre VIII de la Républica, que la presenten com una possibilitat terrorífica i tanmateix els russos porten més d'un segle vivint a l'anomia. Segurament feliços no són, però van fent. L'altra és que el conte és un format literari més adient per presentar algú que no pas una novel·la, més adient per a quines són les dimensions reals de la vida humana, fins i tot, en alguns casos potser la millor opció és el microrelat.

        La traducció es de Alejandro Ariel sobre la que no puc pronunciar-me, si però que m'ha produït un moment d'estranyesa. Al conte Luxemburgo les tombes dels pares del protagonista són profanades, un acte d'antisemitisme, i parlen diverses vegades d'error ortogràfics a les inscripcions, manca de signes d'accentuació. Jo de rus potser no he après gaire, però si una cosa m'ha quedat clara és que la llengua russa desconeix completament aquesta mena de signes

Seppuku (Harakiri)

     Veig Seppuku de Kobayashi. Per alguns és el millor film japonès de tots els temps. Això és dir molt, però és clar que costaria molt trobar-ne un de millor. El film està data amb molta precisió el 1630, un moment de pacificació del Japó que havia deixat a la misèria molts samurais, sense mitjà amb que guanyar-se la vida. El meu germà és un entusiasta d'aquest film i explica prou be la trama, aquí.

    Jo tinc poc que afegir. Kobayashi, del que fins fa poc no sabia res, és sense cap dubte un dels grans. Formalment el film és magnífic. La planificació és gens habitual i del tot coherent. Predominen els plans en picat i contrapicat de manera gairebé absoluta, cosa que s'escau amb una història en que la noció més bàsica és la de humiliació. La perspectiva moral és solida, coherent amb altres obres com la condició humana i valent per l'esperit crític mostrat contra els valors tradicionals; per l'oposició de Kobayashi a la idealització del Japó feudal. Xavier compara el final amb el de la gran obra de Ford, the man who shoot Liberty Valance,. Els fets són inversos, aquí s'amaga l'heroïcitat, però la veritat de fons és la mateixa: la història reflecteix bàsicament els interessos del que pot escriure-la. Si Ford tenia una punt de recolzament en el treball de Wayne, un paper molt semblant en el cine de Kobayash fa l'excel·lent actor Tatsuya Nakadai, el protagonista de la condició humana i que va patir de debò a la filmació de la batalla final, rodada amb armes de debò (cosa ara prohibida)

L'Antígona d'Espriu

 

        Després d'haver dies dues Antígones aquest curs ensopego per casa amb un exemplar de l'Antígona d'Espriu que en algun moment va venir a parar aquí. Encuriosit m'afanyo a llegir-lo a veure quina lectura feia l'autor de la pell de brau envers l'original de Sofocles. La seva lectura introdueix variacions substancials, mentre que el conflicte entre els germans ens és explicat i comencem amb tots dos morts, Espriu dedica la primera part al sorgiment del conflicte entre Etèocles i Polinices i a la narració de la seva mort. El paral·lelisme és clar amb l'Espanya del seu moment determinat per uan guerra que Espriu sempre havia qualificat de fratricida. (cosa que no coincideix ben bé amb el que ara mateix s'explica a les escoles catalanes) Això ja marca la direcció d'una obra en la que la tragèdia grega és utilitzada com un mirall per descriure la tragèdia de la vida al temps de la dictadura franquista. La projecció és molt clara en el personatge de Creont, del qual es diu que està envellit, amb una mentalitat massa ancorada en el passat, i només mira pel seu poder, basat en el terror. Un clar transsumpte del general Franco. De fet, tota la part final de l'obra de Sòfocles dedicada a mostrar la solitud i el seu remordiment aquí no apareix i tampoc tindria gaire sentit, perquè no hi ha hagut espai per la seva raó i les seves veus. En comparació amb l'original i les versions més properes, la versió d'Espriu passa una mica de puntetes pel debat filosòfic que jo feia pocs dies qualificava d'apassionant Aquesta part és desenvolupada per un personatge introduït per Espriu el del conseller lúcid, el qual d'alguna manera substitueix el cor i dona testimoni de la més que probable empremta deixada per Brecht en Espriu, doncs sabem que va tenir accés a l'Antigona de Brecht quan va refer l'obra el 1963. El personatge del conseller lúcid és que fa la reflexió sobre l'acció i clou l'obra amb unes consideracions, lúcides però no exemptes de cinisme, sobre la inutilitat del sacrifici d'Antígona que no tindrà cap resultat pràctic. El 1967 possiblement Espriu es temia que la dictadura no s'acabaria mai o, el que segurament és pitjor, que no era important si s'acavaba o no, perque la gent ja havia estat del tot domesticada. Si efectivament pensava així, em sembla que ho va encertar.

Inventari de fugues

 

        Inventari de fugues és l'obra que aquests dies es representa a la sala tallers del TNC. Simplificant una mica podríem dir que l'obra defensa la tesi que el ser original de l'home és el nomadisme i tot i que la civilització va en un sentit contrari aquesta naturalesa mai no ha estat del tot suprimida. Per tal d'explicar això, ens explica la història d'una parella que es veurà abocada a acabar amb la seva relació, perquè mentre l'home valora estar-hi al seu lloc, la seva dona es veu empresa a desplaçar-se constantment. Ella és traductora i mentre treballa a casa realitza un inventari de fugues, és a dir, recopila històries de gent que ha escapat o intentar escapar de situacions que considerava, amb tota la raó, insuportables. Algunes d'aquests personatges apareixen a l'escenari explicant la seva història. El primer exemple és el d'un esclau americà que va deixar el sud, introduint-se en una caixa i enviant-se per correu. La part final és un al·legat on s'esmenten alguns dels innumerables casos de persones que moren i pateixen per què els hi és negat el dret a desplaçar-se. L'obra compta amb la participació de la coral Sant Jordi i de la ballarina Dasha Lavrennikov que intervé per recordar la limitació del moviment al seu pare en l'antiga URSS. Les autores presente el seu treball com un híbrid entre el teatre de ficció, el d'objectes, el teatre documental i la instal·lació. Jo personalment penso que potser eren masses coses. Moralment quan recordem sessions com les d'ahir al Parlament Europeu segurament la necessitat d'aquest missatge és absoluta. Políticament imagino que l'efecte serà mínim no només perquè al teatre anem quatre gats sinó perquè possiblement un plantejament moral és massa reduccionista atesa la utilització política que es pot fer i no es deixa de fer del problema. L'obra reivindica quelcom amb el que tots podem estar d'acord, la gent hauria de tenir el dret de viure on vulgui i a més el que s'ha fet sempre. A la pràctica, i això potser ho per de vista l'obra, la immigració no deixa un recurs molt atractiu pel poder per degradar tot allò que es vol degradar, (sanitat i educació pública) per baixar els salaris i per desviar l'atenció de les veritables causes dels nostres problemes.

Seguint amb Weil.Una impressió personal

 

En el fons m'és del tot indiferent si hi ha Deu o no, i que fa o deixa de fer. No puc dir el mateix de la Gràcia. Aqui ni en sóc capaç, ni en vull dubtar.

Sprechen über Gott,. Ein Dialog mit Simone Weil

         Quan em jubilés una de les coses que havia de fer era reprendre l'alemany, l'única de les llengües mortes que he estat a punt de dominar. Alguna cosa he fet però lluitant contra la mandra i el fet objectiu de tampoc tenir tant de temps. El darrer intent ho ha propiciat Byung Hui han i el seu llibre Sprechen über Gott,. Ein Dialog mit Simone Weil, pensant que l'estil en aquest cas podia ser un ajut i no m'he equivocat. Com tots els seus és un llibre molt breu, dividit en set capítols, el títol dels quals ja ens orienta sobre la lectura de Han: Atenció. Decréació, Buit, Silenci, Bellesa, Dolor i Inactivitat,

        Han es centra doncs en la reflexió sobre la divinitat que vertebra el treball de Weil i ho confronta amb el seu propi treball, tot mostrant, si volem ser amables , la vigència del pensament de Weil i, si no ho som tant, que la francesa pot ser considerada la seva predecessora. La insistència en les nocions de buit i silenci determinen una lectura de la noció weiliana de Déu que sovint fa pensar més en el budisme zen que no en el catolicisme, malgrat que no em consta un interès especial de la Weil per cap religió oriental. No són, però, lectures implausibles i tampoc m'amoïnen perquè jo més aviat tendeixo a pensar que la inclinació de Weil vers el catolicisme es barrejava amb consideracions estratègiques i mai no amagava una certa condescendència. Potser perquè coincideix amb alguna de les meves obsessions presents jo m'he trobat confortable amb la seva lectura, però és clar que amb una obra tan radicalment fragmentària com la de Weil se li poder fer dir moltes coses.

        La primera part del llibre m'ha fet recordar els cursos que vaig rebre de Rafael Argullol a la facultat. Argullol de filosofia no en sabia gaire, però si dominava la dimensió ideològica de la filosofia i centra el curs en la figura de Prometeu, i el seu continuador Faust, símbols de la modernitat. Seguint aquest fil, podríem dir que Weil és la reacció més radical, i de les millors estructurades, contra la modernitat. Fer i produir són nocions del tot refusables i es contraposen a la contemplació, respectuosa, silenciosa, obedient del que hi ha. Només la mirada improductiva pot permetre la reconciliació entre l'esperit i el mon. Des d'aquest punt de vista la reflexó de Weil acaba convergint amb la d'algú tan poc inclinat a l'espiritualisme com John Gray, quan aquest llença la hipòtesi al final de Straw Dogs que el sentit de la vida pot limitar-se simplement a mirar. Podem fins i tot pensar que la proposta del darrer llibre de Gray, aprendre dels gats, tampoc està tan lluny del buidament del jo que caracteritza el budisme zen i que constituïa també una aspiració de Weil, de fet, la clau del seu pensament tan com ho presenta Han. Potser, també el que més m'atreu. Significativament la noció contraposada a lade decreació entesa com condició de buidament del jo, és la d'autenticitat.

    Si Weil pogués aixecar el cap i mirar el nostre mon, Han pensa que certament no li agradaria però tampoc la sorprendria. Ella va escriure que tres monstres amenaçaven la civilització occidental: els diners, la mecanització i l'àlgebra. Han també veu tres monstres amenaçadors: el Capital, la Digitalització i la IA. La continuïtat és evident i En conclusió, em sembla que el llibre val tant per recordar en una síntesi molt breu la visió de la nostra societat de Han com, el que és més important invitar-nos a la lectura de Weil.

Gentlemen prefer blondes

Un dels comparses és George Chakiris, costa molt de veure´l

    Gentlemen prefer blondes no hi és del meu punt de vista entre les tres millors comèdies de Howard Hawks. El guió no és dolent ni està mancat d'enginy però no té la brillantor ni la força de films com Bringing up Baby o His Girl Friday. L'altre problema és que no hi és Cary Grant ni cap actor que tingui una presència capaç de donar la replica a les protagonistes. Potser Jane Rusell també és un problema. No tant per ella mateixa com per la competència que té. Em sembla que cap altre director va treure tant de profit ni va fer brillar tant Marilyn Monroe, la qual per si sola converteix el film en un espectacle. Certament li va donar el moment més emblemàtic, el del clip de més amunt. Alguns potser pensaren que allò que explica el film està una mica passat de moda. És evident que els diamants ja no són el que eren, doncs sembla que ara hi ha de sintètics molt bons. Sobre la relació entre l'atractiu sexual i els diners no sé si realment les coses han canviat gaire.

 

Les tragèdies de Passolini

     Llegeixo el primer volum de les tragèdies de Passolini, una de les parts més desconegudes de la seva obra. Hi ha tres tragèdies. Calderon, affabulazione, Pilade. La primera és una variació sobre la vida es sueño, donant-li el protagonisme a Rosaure que despertà en varies escenes assumint rols socials diversos i per tant identitats diferents. En una d'elles, quan desperti com una proletaria prostituta ho farà en les barraques del sud de Montjuic que jo encara arribo a recordar i que Passolini va visitar en la seva estada a Barcelona a mitjans del seixanta. Affabulazione és una inversio del mite d'Edip. El protagonista equival més però a Laio prenent la forma d'un ric industrial milanès que comença o obsedir-se amb el seu fill, no excloent res relacionat amb la sexualitat, i que acabarà matant al noi. L'última és la meva preferida. Comença amb el retorn d'Orestes a Argos des d'Atenes. Assumeix el tron del seu pare i pensa que allò que s'escau, després que les Eumenides han substituït les furies és fer un regim nou: una democràcia al servei de valors il·lustrats i tecnocràtics. Orestes és, dincs, un il·lustrat entusiasta que com molts d'altres oblida que la vida humana passa tant de dia com de nit. No tothom però s'adaptarà al nou ordre. La resistència vindrà de la seva germana Electra, la qual no veu gens clar això de la democràcia, i del seu millor amic Pilade, respectuós de la tradició i el mite. Tot plegat degenera en una guerra civil de resultat ambigu.

    No són obres en cap cas fàcils. La seva densitat intel·lectual és molt gran, superior a la de la major part dels textos contemporanis. En totes elles Passolini vol explicar moltes coses. Allò fonamental però és el seu intent de mantenir viva una tradició convertint-la en una eina per contrarestar i lluitar els canvis suposats per l'entrada en l'era del capitalisme avançat. Això és ben evident a la darrera obra on l'Argos mitic és un clar refler d'una Italià avançant en la via d'un enriquiment material acompanyat d'una depauperació espiritual absoluta. A la primera, en canvi, Passsolini fa substitueix la il·lusòria Polònia de l'obra de Calderón per l'Espanya que ha patit la guerra civil i la dictadura franquista. Potser, la segona és la més radical perquè es veu clar que Passolini començava a esboçar les idees de Salo: la supervivència del feixisme en les ideologies consumistes com a introducció a un nihilisme degradador de l'ésser humà.

        A l'apèndix en uns escrits breus el mateix Passolini confessa que anava molt poc al teatre, perquè allò que veia no li agradava. El problema era lingüístic. El teatre no podia reflectir la vida de la gent, perquè no parlava la llengua de la gent. A la Itàlia dels seixanta, la llengua dels carrers era el dialecte. L'italià normativitzat era una llengua burocràtica però sense vinculació amb la vida real. No és estrany que l'únic dramaturg del seu temps que aprovés fos Eduardo de Filippo, que directament escrivia en napolità. En aquest sentit, els seus propòsits tenien un mitjà molt més convenient i fàcil en el cinemam que Passolini considerava l'art realista per excel·lència, doncs és el que millor reflecteix la ment humana

Un poeta

         A Vilanova assisteixo a la projecció del film Un Poeta de Simon Mesa Soto, que ha estat un èxit de públic del tot insòlit per un film colombià i va obtenir el premi un certain regard al festival de Cannes. El film explica la història d'Oscar Restrepo un home de cinquanta anys, alcoholitzat, parasit d'una família més o menys acomodada i que de jove va guanyar premis de poesia, cosa que li permet mantenir per ell mateix el rol de poeta maleït tot i que ja no escriu gens. Una funció difícil de compatibilitzar amb la de poeta maleït és fer de pare i Oscar té una filla que està per entrar a la universitat, i que té una opinió pèssima del seu pare, i això l'obliga, molt contra la seva voluntat, a acceptar treballar en un centre educatiu.

        A les aules del centre coneix a Yurladi una noia de quinze anys d'extracció social molt baixa i un talent poètic real. Oscar decideix ajudar-la a convertir-se en una gran poetessa i la porta a freqüentar les aules d'una escola de poesia, on ell no ha estat admès com a professor, i a intentar guanyar un premi que promocionaria la seva veu. A partir d'aquí la pel·lícula propera a la comèdia, encara que només sigui perquè el personatge d'Oscar té un punt de ridícul, s'endinsa en un àmbit més fosc. L'arrel del conflicte és que la proposta d'Oscar és des de la seva situació social inconcebible per a la noia. Ella no aspira a ser una gran escriptora perquè ni tan sols pot concebir que és això. Malgrat les seves reticències, l'obra de Yurladi té un cert reconeixement, però les coses es complicaren la nit de la festa de l'escola. Oscar du a la noia, però en l'ambient de la festa torna a veure, se n'oblida de la noia i aquesta s'emborratxa fins a perdre el sentit. Alterat per l'alcohol pren la gens bona decisió de dur-la ell a casa. No és capaç perquè ella viu en un habitatge molt precari que només té accés per una escala de cargol i com que no ell no té força per pujar amb ella, la deixa a la porta. Havent-la dut amb tanta dificultat li queden marques al cos que seran una evidència en contra d'Oscar. La reacció de la família provocarà un conflicte que tindrà com a conseqüència que Òscar perdrà la seva feina, serà foragitat de l'escola de poesia i haurà d'assistir a sòrdides reunions amb la família de la noia que veuen l'ocasió de treure profit econòmic. Tanmateix el final no és del tot negre. Yurladi escriu una carta a la filla defensant la innocència del seu pare, cosa que la seva pròpia família no li permet fer a les reunions, i aquesta es reconcilia minimament amb el seu pare, acceptant la seva poesia. A l'escena final comprovem que Ôscar ha tornat a escriure.

        Mesa Soto fa un molt bon treball duent amb seguretat el ritme de la pel·lícula transitant des d'una comèdia basada en la ridiculesa del personatge a una part final propera a la tragèdia quan tots els infortunis recauen en Oscar que ha comés errors però que certament no es mereix el que està passant. Oscar es Ubamair Rios que fa una caracterització molt convincent, molt precisa en el capteniment físic del personatge i capaç d'expressar molt simplement amb la manera d'arronsar les espatlles. Oscar és certament un personatge ridícul, massa tancat en ell mateix no entenc els altres i tampoc enten el mon. Certament és en molts aspectes un adolescent. Tanmateix es difícil no reconèixer en la seva ridiculesa la de quasi tothom que fa un treball o té aspiracions intel·lectuals. A diferència però d'altra gent, com els companys poetes més reconeguts que si saben del funcionament real de les coses, Oscar pot ser generós o, per ser més exactes, aprèn a ser generós en la seva relació amb la noia i això ens fa empatitzar amb ell i per això em sembla tan depriment tot el tercer acte del film. El bon tractament de la figura d'Oscar no significa que els altres personatges estiguin descurats. Mesa Soto es mostra com un narrador amb una bona capacitat per definir un personatge de manera molt ràpida i precisa, assolint també una molt bona descripció dels diferents sectors de la societat colombiana que són mostrats al film.