Edip&Antígona

 

    Assisteixo a l'estrena al TNC d'Edip & Antigona, una representació de la trilogia de Sòfocles en versió lliure de Carlota Subiròs. Tot i que després d'alguns espectacles d'aquesta temporada hi anava amb molta prevenció, la veritat és que l'espectacle no m'ha decebut. Dóna una idea plausible i enraonada del contingut de les tragèdies i les idees de la posada en escena són elegants i suggeridores. Em va agradar especialment la representació de l'espai, per desèrtic, maleït on es desenvolupa la segona part de la trilogia. Ens trobem enfront d'un text que ha interpel·lat als europeus durant vint i cinc segles i avui no ha perdut en absolut aquesta capacitat. Des del meu punt de vista allò que queda més clarament exposat és el drama de l'autoconeixement, és a dir, el perill en tenir com finalitat essencial l'aclariment de la pròpia identitat, assumit de manera funesta per Edip. Subirós ha escollit un repartiment on predominen els actors de color. De fet, tots els membres de la família d'Edip ho són, llevat del seu Oncle Creont, interpretat per Jordi Martínez. Espero que això no hagi estat motivat per la lectura, des del meu punt de vista del tot errònia, de considerar a Creont com un personatge absolutament negatiu, la personificació de la tirania. Una interpretació plausible si considerem que tot dret positiu representa en el fons una forma de tirania. Babu Chem és Edip i tot i que al començament no em va convèncer plenament, la seva interpretació va creixent al llarg de la representació. Vicenta N'Dongo fa de Jocasta a la primera part i reapareix a escena en la part final, Antigona, recitant algunes de les més famoses estrofes de la part del cor, com la que es vanagloria de la inventiva humana. Potser aquest és el punt més discutible del muntatge. l'esvaiment del cor, doncs, com pensava Nietzshe no hi ha tragèdia sense cor. D'alguna manera entenc que la idea del mirall que els actors tenen a la seva esquema mentre es representa Edip Rei d'alguna manera posa els espectadors en el seu lloc. El problema és que el cor representa una forma de saviesa que jo no sabria veure al públic teatral actual.