La condició humana (ningen no joken)

 

    Després de molt anys he pogut completar finalment la visió de la condició humana (ningen no joken) la trilogia que el realitzador japonès Masaki Kobayashi va dedicar a la segona guerra mundial. Les tres pel·lícules expliquen la història de Kaji, un jove de ideologia pacifista i socialista. La primera pel·lícula, cap amor és més gran, explica com Kaji pels seus coneixements de logística s'estalvia anar al front com a soldat, però es veu involucrat a la guerra, quan destinat en una instal·lació minera de Manxúria, ha de dirigir el treball de de presoners xinesos de guerra. La seva visió dels xinesos com essers humans no es compartida per les autoritats japoneses i acaba perdent la seva exempció del servei militar. El següent film, camí vers l'eternitat, explica la seva experiència com a soldat on tot i destacar per la seva intel·ligència i punteria sempre és vist com un individu indigne de confiança per l'oficialitat. La descripció de la vida militar és potser la més reeixida que hagi vist mai en mostrar com les pràctiques d'intimidació són estructurals en la vida militar. Aquest film acaba amb l'esfondrament de les línies de defensa japoneses quan reben des del nord l'atac de l'exercit roig. La tercera part, la pregaria del soldat, és encara més dramàtica per desesperançada i explica l'intent de tornada a casa de Kaji en una situació de complet caos on tothom ja és un adversari potencial, tant les tropes xineses i soviètiques com les restes que troben de l'exercit japonès amb oficials amb el propòsit de participar a la imminent guerra xinesa.

    Més que de tres parts com The Godfather té sentit parlar d'una sola pel·lícula que possiblement amb més de nou hores seria el film de ficció més llarg de la història. Sense cap mena de dubte és el major monument cinematogràfics a l'antibel·licisme mai filmat. La seva defensa integral de la dignitat humana ve acompanyada d'un gran treball des d'un punt de vista formal i cinematogràfic. És un film rodat d'una manera exquisida, en un blanc i negre molt contrastat. Kobayashi era un cineasta que sense cap mena de dubte se sentia a gust amb la pantalla ample i en aquest sentit el film és magistral, enquadrant sempre els personatges seguint la tradició oriental en la que l'home no tendeix tant a destacar com a dissoldre's en el paisatge. A més era un director molt dotat per les escenes d'acció, essent especialment remarcable el final de la segona pel·lícula quan l'escamot de Kaji s'ha d'enfrontar als blindats soviètics. Al centre del film hi ha sempre el personatge de Kaji, un home decent, just i molt enamorat de la seva dona Michiko, a la primera escena ell refusa el matrimoni perquè vol estalviar-li tot el dolor previsible de la seva vida de soldat. Kaji, però, no pot actuar sempre com exigeixen els seus ideals, perquè sovint les opcions que ens ofereix la vida no són tan simples com triar entre el bé i el mal, sinó escollir el mal menor, encara que aquest no sigui petit (l'escena de més amunt on no pot fer res per salvar un home amb el que comparteix ideologia). Kaji està interpretat de manera superba per Tatsuya Nakadai que no només fou un interpret habitual de Kobayashi sinó el protagonista d'una de les meves pel·lícules preferides de tots els temps Ran d'Akira Kurosawa (no fou però l'únic treball amb Kurosawa apareixia a Yojimbo i Sanguro i era el protagonista també de Kagemusha)