L'últim atom

 Assisteixo al Teatre Goya a una representació de l'últim atom, escrita i dirigida per Jordi Oriol i passo una molt bona estona. En principi l'obra explica la història d'una parella que té una filla desapareguda. Va sortir una estona de casa quan tenia 16 anys i es si com l'advertiment dels pares, "si no vens a quarts d'una no cal que tornis", s'ho hagués pres massa literalment . Deu anys després està arribant el dia del vint i sisé aniversari i el desè de la desaparició, cosa que significa la possibilitat de donar-la per morta oficialment. Els progenitors divergeixen mentre el pare no accepta la desaparició, la mare vol fer un enterrament i passar pàgina, a més està amoïnada perquè un ictus ha alterat l'area de Broca del cervell de la seva mare i la seva capacitat d'utilització del llenguatge. L'obra ens explica això però donant veu als pares des de les seves especialitats professionals. Ell és professor de física, expert en física quàntica, mentre que ella és lingüista. Així doncs, els seus sabers es relacionen amb el que estant passant i a l'obra veiem les seves classes, ell explicant la teoria de la incertesa i l'efecte observació i ella la tesi Saphir- Wollf, és a dir, la hipòtesi de que la manera en què veiem el mon està directament condicionada pel nostre llenguatge. Tot això es dóna en un context on el govern està amoïnat perquè la gent es sent envaïda per la incertesa veient, amb raó, que la quantitat de incertesa que podem suportar els humans és poca. La solució final serà fer obligatòries mascares als ulls per impedir l'efecte observació. 

Si tot això m'ho haguessin explicat d'entrada, potser hagués arrufat el nas, perquè el perill de la pedanteria sembla evident. El que vaig veure és tot el contrari i això és gracies al treball de direcció de Jordi Oriol, d'un dinamisme que poques vegades he vist en un teatre d'aquesta ciutat. Molt ben secundat pels quatre actors que interpreten tots els personatges: Joan Carrera, Mia Esteve, Carme Milàn i Carles Pedragosa, junt amb el regidor que diu els diàlegs d'una altra que aquella nit no va poder venir (sembla que de fet cap nit pot). Potser és Pedragosa qui té el millor moment en un diàleg entre dos personatges seus fet possible pel talent del regidor manegant una pissarra. Alguns moments són ben hilarants, com la representació d'Edip Rei (ja no tragèdia, sinó comèdia musical) feta en un centre parroquial o la recreació d'aquelles indescriptibles sessions informatives del temps de la pandèmia amb representació militar inclosa

Mel Brooks fa cent anys

 Ahir va fer cent anys Mel Brooks. No és que m'agradi tot el que va fer, però poques vegades m'ho he passant tan bé als cines com quan, al final de la meva infància, vaig veure, dues o tres vegades, the young Frankenstein. Quan la vaig reveure no fa gaire vaig trobar una recreació perfecte del cine clàssic americà, fruit de molt talent i molta devoció. Les pel·lícules dolentes queden compensades no només per aquest film (el clip és un dels meus moments preferits) sinó per coses com haver produït The Elephant Man o haver-se atrevit a signar en 1968, un guió com el de The Producers

Dhammapada

     Els editors Errata Naturae han editat una traducció del Dhammapada de Buda, un dels textos més bàsics de la tradició budista. El mèrit important és que per primera vegada el text es presenta en castellà en traducció directa del Pali, que no era la llengua de Buda, però si la dels textos més antics de la tradició budista. El llibre és essencialment un instrument de meditació i per això compta no només amb el text sinó amb una molt acurada selecció de reproduccions de pintures de la tradició budista, poc conegudes perquè la història de l'art és potser una de les disciplines que menys s'esforça en amagar la seva manca d'universalitat. El llenguatge és clar i precís i així la conjunció d'imatges i paraules fa que el llibre pugui realitzar perfectament aquest caràcter d'instrument meditatiu. No tinc del tot clar si pot funcionar com propedéutica al budisme. Em sembla que alguna informació prèvia pot ajudar a fer la lectura del tot profitosa.

Sawt Hind Rajab (la veu de Hind Rajab)

     Veig la veu de Hind el docudrama que va despertar l'entusiasme del festival de Venècia on va guanyar el gran premi del Jurat. L'autora és una directora de Tunes   Kaouther Ben Hania. La pel·lícula transcorre quasi completament a unes oficines de la mitja lluna roja a Gaza. Els serveis d'aquesta entitat recullen la trucada d'una nena de sis anys que és l'única supervivent d'un atac perpetrat per soldats israelians a un cotxe on viatjava amb part de la seva família. La pel·lícula mostra l'esforç dels treballadors del centre per recolzar la noia mentre no es pot enviar un equip de rescat, cosa que només és possible amb una autorització de l'exercit israelià, la qual tampoc es pot obtenir directament és clar. A mesura que passa el temps les expectatives són pitjors per la nena i es fa més virulenta la discussió entre alguns funcionaris que volen enviar un equip de rescat immediatament i el cap que no vol perdre més gent dels equips de rescat. La nena és en un cert moment donada per morta, amb la qual cosa la negociació s'atura, però no ho està i el contacte es reprèn. Finalment l'autorització arribará, l'equip de rescat inicia la seva missió, és un viatge de vuit-cents metres, però serà debades perquè seran anihilats per l'exercit israelià i Hind acabarà morint.

He parlat de docudrama perquè encara que el membres de la mitja lluna siguin actors, el film utilitza les gravacions reals de la converses mantingudes entre l'equip i la nena. La directora transmet molt bé l'angoixa, al limit de l'indescriptible, viscuda pels treballadors de l'ONG, utilitzant quasi sempre primers planes i movent la camera per un espai estret i limitat. Més enllà del seu valor cinematogràfic, el film és un testimoni necessari d'un temps, el nostre, que en el futur esperem que siguin recordat amb un sentiment de profunda i intensa vergonya

Quatre anys abans

 

    Més enllà del intranscendent fet de la data del meu aniversari, hi ha coses a celebrar un 25 de juny. D'algunes ja n'he parlat. Varen néixer George Orwell i Antoni Gaudi. Va morir, fet no menys joiós, el coronel Custer i el 1958 Michel Legrand va saldar un deute amb Columbia fent el disc de jazz d'on surten les cançons del clip de més amunt. Ell havia fet arranjaments per discos de consum de l'època i aquí va tenir l'oportunitat de seguir el seu gust jazzístic. Val la pena reproduir la llista del personal, del tot irrepetible. 

MICHEL LEGRAND with MILES DAVIS Miles Davis- trumpet Phil Woods- alto saxophone John Coltrane- tenor saxophone Jerome Richardson- baritone saxophone Herbie Mann- flute Barry Galbraith- guitar Betty Glamann- harp Eddie Costa- vibraphone Bill Evans- piano Paul Chambers- bass Kenny Dennis- drums Michel Legrand- arranger, conductor

Un parell d'anys després Jacques Demy va voler que Davis fes la musicà de Lola. Ell no podia fer-se càrrec però li va presentar a Legrand. La resta ja és història

Después de Eternidad

         Después de Eternidad és la darrera recoplicació de contes de Maxim Osipov. Hi ha només sis contes i alguns d'ells són molt llargs. M'ha agradat especialment el segon, piezas en un plano, que explica la història d'un jove rus dels noranta que sobreviu al New York de finals de segle guanyant torneigs d'escac amb jugadors aficionats. També Luxemburgo que no tè res a veure amb el gran ducat sinó que és el nom d'un poble de les rodalies moscovites dit així en homenatge a la revolucionària alemanya. Explica la vida malaurada i tranquil·la de Sasha Levant (marcada pel fet que va ser qualificat com a jueu, tot i que la seva relació amb el judaisme era el seu cognom, el del pare adoptiu). En tanto, el darrer conte és el que m'ha fet més impressió. No tant per l'argument, en una facultat de llengües clàssiques el cap decideix prescindir d'un dels seus millors col·laboradors per no enemistar-se amb les autoritats atès el tarannà polìtic del jove, sinó per què poques vegades em passa trobar descrita amb tanta precisió una vivència pròpia. El conte comença amb un somni del director G.P. que jo també he tingut. El somni constitueix en una representació de l'infern. Un infern en que no hi ha dimonis, ni res del que va pensar Dant. Tot es redueix a una consciència desproveïda de cap dada sensorial, externa i sense possibilitat alguna de la desconnexió que en aquesta vida ens dona dormir-nos de tant en tant.(Ossipov, com jo mateix, sembla tenir més por a la vida eterna que a la mort).

        Aquest és el quart llibre que he llegit d'Ossipov i hi ha dues coses que em sembla es poden aprendre molt clarament del seu treball. La primera és que com a professor m'he passat tota la vida parlant del rics de l'anomia i de textos, com el final del llibre VIII de la Républica, que la presenten com una possibilitat terrorífica i tanmateix els russos porten més d'un segle vivint a l'anomia. Segurament feliços no són, però van fent. L'altra és que el conte és un format literari més adient per presentar algú que no pas una novel·la, més adient per a quines són les dimensions reals de la vida humana, fins i tot, en alguns casos potser la millor opció és el microrelat.

        La traducció es de Alejandro Ariel sobre la que no puc pronunciar-me, si però que m'ha produït un moment d'estranyesa. Al conte Luxemburgo les tombes dels pares del protagonista són profanades, un acte d'antisemitisme, i parlen diverses vegades d'error ortogràfics a les inscripcions, manca de signes d'accentuació. Jo de rus potser no he après gaire, però si una cosa m'ha quedat clara és que la llengua russa desconeix completament aquesta mena de signes

Seppuku (Harakiri)

     Veig Seppuku de Kobayashi. Per alguns és el millor film japonès de tots els temps. Això és dir molt, però és clar que costaria molt trobar-ne un de millor. El film està data amb molta precisió el 1630, un moment de pacificació del Japó que havia deixat a la misèria molts samurais, sense mitjà amb que guanyar-se la vida. El meu germà és un entusiasta d'aquest film i explica prou be la trama, aquí.

    Jo tinc poc que afegir. Kobayashi, del que fins fa poc no sabia res, és sense cap dubte un dels grans. Formalment el film és magnífic. La planificació és gens habitual i del tot coherent. Predominen els plans en picat i contrapicat de manera gairebé absoluta, cosa que s'escau amb una història en que la noció més bàsica és la de humiliació. La perspectiva moral és solida, coherent amb altres obres com la condició humana i valent per l'esperit crític mostrat contra els valors tradicionals; per l'oposició de Kobayashi a la idealització del Japó feudal. Xavier compara el final amb el de la gran obra de Ford, the man who shoot Liberty Valance,. Els fets són inversos, aquí s'amaga l'heroïcitat, però la veritat de fons és la mateixa: la història reflecteix bàsicament els interessos del que pot escriure-la. Si Ford tenia una punt de recolzament en el treball de Wayne, un paper molt semblant en el cine de Kobayash fa l'excel·lent actor Tatsuya Nakadai, el protagonista de la condició humana i que va patir de debò a la filmació de la batalla final, rodada amb armes de debò (cosa ara prohibida)

L'Antígona d'Espriu

 

        Després d'haver dies dues Antígones aquest curs ensopego per casa amb un exemplar de l'Antígona d'Espriu que en algun moment va venir a parar aquí. Encuriosit m'afanyo a llegir-lo a veure quina lectura feia l'autor de la pell de brau envers l'original de Sofocles. La seva lectura introdueix variacions substancials, mentre que el conflicte entre els germans ens és explicat i comencem amb tots dos morts, Espriu dedica la primera part al sorgiment del conflicte entre Etèocles i Polinices i a la narració de la seva mort. El paral·lelisme és clar amb l'Espanya del seu moment determinat per uan guerra que Espriu sempre havia qualificat de fratricida. (cosa que no coincideix ben bé amb el que ara mateix s'explica a les escoles catalanes) Això ja marca la direcció d'una obra en la que la tragèdia grega és utilitzada com un mirall per descriure la tragèdia de la vida al temps de la dictadura franquista. La projecció és molt clara en el personatge de Creont, del qual es diu que està envellit, amb una mentalitat massa ancorada en el passat, i només mira pel seu poder, basat en el terror. Un clar transsumpte del general Franco. De fet, tota la part final de l'obra de Sòfocles dedicada a mostrar la solitud i el seu remordiment aquí no apareix i tampoc tindria gaire sentit, perquè no hi ha hagut espai per la seva raó i les seves veus. En comparació amb l'original i les versions més properes, la versió d'Espriu passa una mica de puntetes pel debat filosòfic que jo feia pocs dies qualificava d'apassionant Aquesta part és desenvolupada per un personatge introduït per Espriu el del conseller lúcid, el qual d'alguna manera substitueix el cor i dona testimoni de la més que probable empremta deixada per Brecht en Espriu, doncs sabem que va tenir accés a l'Antigona de Brecht quan va refer l'obra el 1963. El personatge del conseller lúcid és que fa la reflexió sobre l'acció i clou l'obra amb unes consideracions, lúcides però no exemptes de cinisme, sobre la inutilitat del sacrifici d'Antígona que no tindrà cap resultat pràctic. El 1967 possiblement Espriu es temia que la dictadura no s'acabaria mai o, el que segurament és pitjor, que no era important si s'acavaba o no, perque la gent ja havia estat del tot domesticada. Si efectivament pensava així, em sembla que ho va encertar.

Inventari de fugues

 

        Inventari de fugues és l'obra que aquests dies es representa a la sala tallers del TNC. Simplificant una mica podríem dir que l'obra defensa la tesi que el ser original de l'home és el nomadisme i tot i que la civilització va en un sentit contrari aquesta naturalesa mai no ha estat del tot suprimida. Per tal d'explicar això, ens explica la història d'una parella que es veurà abocada a acabar amb la seva relació, perquè mentre l'home valora estar-hi al seu lloc, la seva dona es veu empresa a desplaçar-se constantment. Ella és traductora i mentre treballa a casa realitza un inventari de fugues, és a dir, recopila històries de gent que ha escapat o intentar escapar de situacions que considerava, amb tota la raó, insuportables. Algunes d'aquests personatges apareixen a l'escenari explicant la seva història. El primer exemple és el d'un esclau americà que va deixar el sud, introduint-se en una caixa i enviant-se per correu. La part final és un al·legat on s'esmenten alguns dels innumerables casos de persones que moren i pateixen per què els hi és negat el dret a desplaçar-se. L'obra compta amb la participació de la coral Sant Jordi i de la ballarina Dasha Lavrennikov que intervé per recordar la limitació del moviment al seu pare en l'antiga URSS. Les autores presente el seu treball com un híbrid entre el teatre de ficció, el d'objectes, el teatre documental i la instal·lació. Jo personalment penso que potser eren masses coses. Moralment quan recordem sessions com les d'ahir al Parlament Europeu segurament la necessitat d'aquest missatge és absoluta. Políticament imagino que l'efecte serà mínim no només perquè al teatre anem quatre gats sinó perquè possiblement un plantejament moral és massa reduccionista atesa la utilització política que es pot fer i no es deixa de fer del problema. L'obra reivindica quelcom amb el que tots podem estar d'acord, la gent hauria de tenir el dret de viure on vulgui i a més el que s'ha fet sempre. A la pràctica, i això potser ho per de vista l'obra, la immigració no deixa un recurs molt atractiu pel poder per degradar tot allò que es vol degradar, (sanitat i educació pública) per baixar els salaris i per desviar l'atenció de les veritables causes dels nostres problemes.

Seguint amb Weil.Una impressió personal

 

En el fons m'és del tot indiferent si hi ha Deu o no, i que fa o deixa de fer. No puc dir el mateix de la Gràcia. Aqui ni en sóc capaç, ni en vull dubtar.

Sprechen über Gott,. Ein Dialog mit Simone Weil

         Quan em jubilés una de les coses que havia de fer era reprendre l'alemany, l'única de les llengües mortes que he estat a punt de dominar. Alguna cosa he fet però lluitant contra la mandra i el fet objectiu de tampoc tenir tant de temps. El darrer intent ho ha propiciat Byung Hui han i el seu llibre Sprechen über Gott,. Ein Dialog mit Simone Weil, pensant que l'estil en aquest cas podia ser un ajut i no m'he equivocat. Com tots els seus és un llibre molt breu, dividit en set capítols, el títol dels quals ja ens orienta sobre la lectura de Han: Atenció. Decréació, Buit, Silenci, Bellesa, Dolor i Inactivitat,

        Han es centra doncs en la reflexió sobre la divinitat que vertebra el treball de Weil i ho confronta amb el seu propi treball, tot mostrant, si volem ser amables , la vigència del pensament de Weil i, si no ho som tant, que la francesa pot ser considerada la seva predecessora. La insistència en les nocions de buit i silenci determinen una lectura de la noció weiliana de Déu que sovint fa pensar més en el budisme zen que no en el catolicisme, malgrat que no em consta un interès especial de la Weil per cap religió oriental. No són, però, lectures implausibles i tampoc m'amoïnen perquè jo més aviat tendeixo a pensar que la inclinació de Weil vers el catolicisme es barrejava amb consideracions estratègiques i mai no amagava una certa condescendència. Potser perquè coincideix amb alguna de les meves obsessions presents jo m'he trobat confortable amb la seva lectura, però és clar que amb una obra tan radicalment fragmentària com la de Weil se li poder fer dir moltes coses.

        La primera part del llibre m'ha fet recordar els cursos que vaig rebre de Rafael Argullol a la facultat. Argullol de filosofia no en sabia gaire, però si dominava la dimensió ideològica de la filosofia i centra el curs en la figura de Prometeu, i el seu continuador Faust, símbols de la modernitat. Seguint aquest fil, podríem dir que Weil és la reacció més radical, i de les millors estructurades, contra la modernitat. Fer i produir són nocions del tot refusables i es contraposen a la contemplació, respectuosa, silenciosa, obedient del que hi ha. Només la mirada improductiva pot permetre la reconciliació entre l'esperit i el mon. Des d'aquest punt de vista la reflexó de Weil acaba convergint amb la d'algú tan poc inclinat a l'espiritualisme com John Gray, quan aquest llença la hipòtesi al final de Straw Dogs que el sentit de la vida pot limitar-se simplement a mirar. Podem fins i tot pensar que la proposta del darrer llibre de Gray, aprendre dels gats, tampoc està tan lluny del buidament del jo que caracteritza el budisme zen i que constituïa també una aspiració de Weil, de fet, la clau del seu pensament tan com ho presenta Han. Potser, també el que més m'atreu. Significativament la noció contraposada a lade decreació entesa com condició de buidament del jo, és la d'autenticitat.

    Si Weil pogués aixecar el cap i mirar el nostre mon, Han pensa que certament no li agradaria però tampoc la sorprendria. Ella va escriure que tres monstres amenaçaven la civilització occidental: els diners, la mecanització i l'àlgebra. Han també veu tres monstres amenaçadors: el Capital, la Digitalització i la IA. La continuïtat és evident i En conclusió, em sembla que el llibre val tant per recordar en una síntesi molt breu la visió de la nostra societat de Han com, el que és més important invitar-nos a la lectura de Weil.

Gentlemen prefer blondes

Un dels comparses és George Chakiris, costa molt de veure´l

    Gentlemen prefer blondes no hi és del meu punt de vista entre les tres millors comèdies de Howard Hawks. El guió no és dolent ni està mancat d'enginy però no té la brillantor ni la força de films com Bringing up Baby o His Girl Friday. L'altre problema és que no hi és Cary Grant ni cap actor que tingui una presència capaç de donar la replica a les protagonistes. Potser Jane Rusell també és un problema. No tant per ella mateixa com per la competència que té. Em sembla que cap altre director va treure tant de profit ni va fer brillar tant Marilyn Monroe, la qual per si sola converteix el film en un espectacle. Certament li va donar el moment més emblemàtic, el del clip de més amunt. Alguns potser pensaren que allò que explica el film està una mica passat de moda. És evident que els diamants ja no són el que eren, doncs sembla que ara hi ha de sintètics molt bons. Sobre la relació entre l'atractiu sexual i els diners no sé si realment les coses han canviat gaire.

 

Les tragèdies de Passolini

     Llegeixo el primer volum de les tragèdies de Passolini, una de les parts més desconegudes de la seva obra. Hi ha tres tragèdies. Calderon, affabulazione, Pilade. La primera és una variació sobre la vida es sueño, donant-li el protagonisme a Rosaure que despertà en varies escenes assumint rols socials diversos i per tant identitats diferents. En una d'elles, quan desperti com una proletaria prostituta ho farà en les barraques del sud de Montjuic que jo encara arribo a recordar i que Passolini va visitar en la seva estada a Barcelona a mitjans del seixanta. Affabulazione és una inversio del mite d'Edip. El protagonista equival més però a Laio prenent la forma d'un ric industrial milanès que comença o obsedir-se amb el seu fill, no excloent res relacionat amb la sexualitat, i que acabarà matant al noi. L'última és la meva preferida. Comença amb el retorn d'Orestes a Argos des d'Atenes. Assumeix el tron del seu pare i pensa que allò que s'escau, després que les Eumenides han substituït les furies és fer un regim nou: una democràcia al servei de valors il·lustrats i tecnocràtics. Orestes és, dincs, un il·lustrat entusiasta que com molts d'altres oblida que la vida humana passa tant de dia com de nit. No tothom però s'adaptarà al nou ordre. La resistència vindrà de la seva germana Electra, la qual no veu gens clar això de la democràcia, i del seu millor amic Pilade, respectuós de la tradició i el mite. Tot plegat degenera en una guerra civil de resultat ambigu.

    No són obres en cap cas fàcils. La seva densitat intel·lectual és molt gran, superior a la de la major part dels textos contemporanis. En totes elles Passolini vol explicar moltes coses. Allò fonamental però és el seu intent de mantenir viva una tradició convertint-la en una eina per contrarestar i lluitar els canvis suposats per l'entrada en l'era del capitalisme avançat. Això és ben evident a la darrera obra on l'Argos mitic és un clar refler d'una Italià avançant en la via d'un enriquiment material acompanyat d'una depauperació espiritual absoluta. A la primera, en canvi, Passsolini fa substitueix la il·lusòria Polònia de l'obra de Calderón per l'Espanya que ha patit la guerra civil i la dictadura franquista. Potser, la segona és la més radical perquè es veu clar que Passolini començava a esboçar les idees de Salo: la supervivència del feixisme en les ideologies consumistes com a introducció a un nihilisme degradador de l'ésser humà.

        A l'apèndix en uns escrits breus el mateix Passolini confessa que anava molt poc al teatre, perquè allò que veia no li agradava. El problema era lingüístic. El teatre no podia reflectir la vida de la gent, perquè no parlava la llengua de la gent. A la Itàlia dels seixanta, la llengua dels carrers era el dialecte. L'italià normativitzat era una llengua burocràtica però sense vinculació amb la vida real. No és estrany que l'únic dramaturg del seu temps que aprovés fos Eduardo de Filippo, que directament escrivia en napolità. En aquest sentit, els seus propòsits tenien un mitjà molt més convenient i fàcil en el cinemam que Passolini considerava l'art realista per excel·lència, doncs és el que millor reflecteix la ment humana

Un poeta

         A Vilanova assisteixo a la projecció del film Un Poeta de Simon Mesa Soto, que ha estat un èxit de públic del tot insòlit per un film colombià i va obtenir el premi un certain regard al festival de Cannes. El film explica la història d'Oscar Restrepo un home de cinquanta anys, alcoholitzat, parasit d'una família més o menys acomodada i que de jove va guanyar premis de poesia, cosa que li permet mantenir per ell mateix el rol de poeta maleït tot i que ja no escriu gens. Una funció difícil de compatibilitzar amb la de poeta maleït és fer de pare i Oscar té una filla que està per entrar a la universitat, i que té una opinió pèssima del seu pare, i això l'obliga, molt contra la seva voluntat, a acceptar treballar en un centre educatiu.

        A les aules del centre coneix a Yurladi una noia de quinze anys d'extracció social molt baixa i un talent poètic real. Oscar decideix ajudar-la a convertir-se en una gran poetessa i la porta a freqüentar les aules d'una escola de poesia, on ell no ha estat admès com a professor, i a intentar guanyar un premi que promocionaria la seva veu. A partir d'aquí la pel·lícula propera a la comèdia, encara que només sigui perquè el personatge d'Oscar té un punt de ridícul, s'endinsa en un àmbit més fosc. L'arrel del conflicte és que la proposta d'Oscar és des de la seva situació social inconcebible per a la noia. Ella no aspira a ser una gran escriptora perquè ni tan sols pot concebir que és això. Malgrat les seves reticències, l'obra de Yurladi té un cert reconeixement, però les coses es complicaren la nit de la festa de l'escola. Oscar du a la noia, però en l'ambient de la festa torna a veure, se n'oblida de la noia i aquesta s'emborratxa fins a perdre el sentit. Alterat per l'alcohol pren la gens bona decisió de dur-la ell a casa. No és capaç perquè ella viu en un habitatge molt precari que només té accés per una escala de cargol i com que no ell no té força per pujar amb ella, la deixa a la porta. Havent-la dut amb tanta dificultat li queden marques al cos que seran una evidència en contra d'Oscar. La reacció de la família provocarà un conflicte que tindrà com a conseqüència que Òscar perdrà la seva feina, serà foragitat de l'escola de poesia i haurà d'assistir a sòrdides reunions amb la família de la noia que veuen l'ocasió de treure profit econòmic. Tanmateix el final no és del tot negre. Yurladi escriu una carta a la filla defensant la innocència del seu pare, cosa que la seva pròpia família no li permet fer a les reunions, i aquesta es reconcilia minimament amb el seu pare, acceptant la seva poesia. A l'escena final comprovem que Ôscar ha tornat a escriure.

        Mesa Soto fa un molt bon treball duent amb seguretat el ritme de la pel·lícula transitant des d'una comèdia basada en la ridiculesa del personatge a una part final propera a la tragèdia quan tots els infortunis recauen en Oscar que ha comés errors però que certament no es mereix el que està passant. Oscar es Ubamair Rios que fa una caracterització molt convincent, molt precisa en el capteniment físic del personatge i capaç d'expressar molt simplement amb la manera d'arronsar les espatlles. Oscar és certament un personatge ridícul, massa tancat en ell mateix no entenc els altres i tampoc enten el mon. Certament és en molts aspectes un adolescent. Tanmateix es difícil no reconèixer en la seva ridiculesa la de quasi tothom que fa un treball o té aspiracions intel·lectuals. A diferència però d'altra gent, com els companys poetes més reconeguts que si saben del funcionament real de les coses, Oscar pot ser generós o, per ser més exactes, aprèn a ser generós en la seva relació amb la noia i això ens fa empatitzar amb ell i per això em sembla tan depriment tot el tercer acte del film. El bon tractament de la figura d'Oscar no significa que els altres personatges estiguin descurats. Mesa Soto es mostra com un narrador amb una bona capacitat per definir un personatge de manera molt ràpida i precisa, assolint també una molt bona descripció dels diferents sectors de la societat colombiana que són mostrats al film.

Mundial 2026

 

    Ahir va començar el mundial de futbol i tinc ganes de dir-ho. Penso que no s'hauria de celebrar. Abans quan hi havia guerres aquestes coses s'aturaven. També és cert que abans les guerres es declaraven i ara sembla que ja no cal. Potser és massa idealista pensar que l'esport professional conserva valors morals, però crec que hauria de fer una certa vergonya admetre d'entrada que en una competició un participant comença amb desavantatges objectius, parlo és clar de la selecció d'Iran. Tampoc sembla massa assenyat fer un esdeveniment d'aquesta mena en un país, els EEUU, on hi ha limitacions al moviment de persones que semblen violar obertament les regles del dret internacional. Potser aquí algú replicarà amb arguments basats en la sobirània nacional americana i efectivament sovint el problema són les sobiranies nacionals. No en tinc gaire dubte que el mundial acabara sent, o és dirà que ha estat, un èxit. Jo mateix acabaré veient algun partit. Entre d'altres raons perquè quan fa uns dies vaig renovar el mau contracte amb Movistar indicant que de moment no volia més futbol, la resposta da l'amable agent és que el mundial me'l regalaven de totes maneres.

Se tiene que morir mucha gente

     Veig la molt publicitada serie de Movistar, Se tiene que morir mucha gente, una adaptació de Victoria Martin sobre la seva pròpia novel·la. Explica la història de tres noies, amigues des del col·legi, que viuen moments complicats de la seva vida: Elena està casada amb un home ric i molt més gran. Espera un fill i no està gens convençuda. Maca vol ser actriu és cambrera i busca relacions de parella que mai acaben de sortir bé. El fil de la història és però Barbara que treballa com a guionista en una programa de teleescombreria, és addicta a les benzodiazepines i està acompanyada d'ella mateixa quan era petita, en un desdoblament patològic. La "nena" és visible pels espectadors i per Barbara però evidentment no per la resta de personatges.

        No essent gaire seguidor de sèries, en part l'he seguida perquè són pocs episodis i breus. Algunes coses m'han agradat, fonamentalment dos, d'una banda el tarannà cínic del que explica que connecta amb una part de mi mateix (la qual jo diria que no és la millor) i el treball d'Anna Castillo que m'ha semblat del tot convincent en el rol de noia narcisista, impossibilitada de madurar. Les altres dos actrius, en contrast no surten tan bé parades, especialment l'Elena que fa Macaren Garcia, massa estrident pel meu gust. Possiblement aquest és un defecte de tots els episodis: essent, sense excepció, tots els personatges ridículs ens situem massa a prop del guinyol i potser acabem fet una altra mena de moralisme, invers del clàssic. La sèrie però em resulta interessant com testimoni d'una època . A la presentació es parla d'una sèrie que defuig el moralisme. És evident que la comèdia clàssica era moralista. Stanley Cavell ho va explicar molt bé parlant del Hollywood clàssic. Significativament a la segona edat d'or de Hollywood els anys setanta, de comèdia n'hi ha molt poca. Jo aquí en canvi a més de l'absència de moralisme, que no m'amoïna gaire, em sembla que la característica de la sèrie és la desmoralització. Quan acaba el darrer episodi les tres noies està en el mateix punt que estaven i res suggereix que tinguin cap possibilitat real de canvi. Cavell resumia totes les històries de comèdia com processos de maduració, aquí el missatge sembla ser que la maduració és impossible. Recuperant el que diem citant l'altra dia Sloterdijk, si més no, ningú podrà discutir la modernitat de la sèrie,

Lucky

 

    Lucky és l'únic film de John Carrol Lynch que fonamentalment ha treballat d'actor (era el barber italià que competia en fatxenderia amb Clint Eastwood a Gran Torino). Explica la història d'un antic recluta de la marina dels Estats Units que als noranta anys viu sol a un poble perdut de Nou Mèxic on, sense família, te poca cosa més a fer que esperar a morir-se. Lucky, així diuen l'home, està interpretat per Harry Dean Stanton que amb més de noranta anys no va poder veure l'estrena del film, doncs morí també el 2017. J.C. Lynch fa un film senzill i clar centrat en presentar la rutina de Lucky: exercicis gimnàstic al llevar-se, una estona de socialització a la cafeteria del poble, seguiment de concursos televisius i a la nit visita al bar per prendre un Bloody Mary, potser allò més semblant a una trama és el que li esdevé al seu amic Howard (interpretat per David Lynch) molt deprimit perquè ha escapat la seva mascota, una tortuga anomenada President Roosevelt. Al film veurem el seu enfonsament però també la superació del trauma i la seva acceptació. Del passat de Lucky no sabem massa més que va estar a la marina i no es va casar mai, intuïm però que els noranta anys li han passat molt de presa, sense donar-se gaire compte. Sense cap mena de fe, Lucky té por d'una mort que veu molt a prop, però encara mes un sentiment inhòspit d'enyor pel que podria haver estar i ja no serà. No és un film pessimista perquè Lucky està disposat a seguir lluitant més enllà de que la batalla estigui ben segur perduda.

    La filmografia de Harry Dean Stanton és immensa i quasi inabastable (diumenge per atzar vaig veure per exemple que apareix a The Godfather II). Etern secundari, tenia prou moltes vegades amb una escena per fer-se en aquell moment el centre del film. Que jo recordi va fer dos protagonistes, el de Paris,Texas i aquest. El primer fou emblemàtic, el segon, no tant, perquè el cine ara és una altra cosa, però el seu treball no és menys extraordinari i l'escena del clip de més amunt, des del meu punt de vista, assoleix una intensitat emocional a l'abast de pocs films actuals. La pel·lícula em va agradar quan la vaig veure a la seva estrena però ahir al vespre no només va aguantar una altra visió, sinó que em va colpir molt més. Potser perquè ara veig molt més clar que estic en el mateix camí que Lucky, tot i que de fet, tots hi estem sempre.

Contra Antígona

     Contra Antígona és la versió de l'obra de Sofocles proposada per Andrea Jiménez ( de la qual havia vist aquest mateix any el seu casting Lear) al teatre lliure. El propòsit fonamental de la representació és restabli las importància del cor com element dramàtic i narratiu (recordem per exemple l'opció oposada presa al muntatge que aquest mateix any es va veure el TNC) Per tal de fer això, el començament de l'obra arrenca amb el corifeu demanant la participació del públic, 14 voluntaris per fer de cor, que pugen a l'escenari i hi són dins tota l'obra. Per això es crea una nova figura de coordinadora del cor, que els dona indicacions mínimes de moviment i actuació, tot i que en principi gaudeixen de molta llibertat. La proposta serveix de recordatori que el teatre atenenc era essencialment una acte polític, una eina de reflexió colectiva. Això era així sempre, però mai no és tan clar com en una obra que gira bàsicament sobre els límits i la legitimació del poder.

    Amb la selecció del cor comença una molt bona vetllada teatral. És una opinió potser maximalista i fruit de la deformació professional (molt pocs anys he pogut resistir a explicar-la i llegir un fragment quan explicava als meus alumnes la diferenciació sofistica entre phisis i nomos) però crec que Antígona és l'obra més important del repertori dramàtic tradicional. El muntatge del lliure transmet molt bé la profunditat dels temes tractats, en primer lloc, el conflicte entre la llei de la ciutat, el dret positiu , i la legalitat invocada per Antígona, digueu-li phisis, voluntat divina o drets humans, També el final de l'obra amb amb la solitud de Creont, que massa tard entén que la fragilitat humana ens deixa sempre a la incertesa i que mai no es pot prescindir de la virtut de la prudència. Antigona és Julia Truyol lluny dels registres còmics de la calòrica i mostrant que és un actriu amb molta personalitat i talent. Li dóna la replica Xavier Saez com a Creont, eficaç sense assolir la brillantor de la seva oponent. A Ismene li correspon el millor acudit de l'obra quan apareix a l'escena final recitat Xejov (perquè Ismene efectivament desapareix en el text de Sòfocles) De totes maneres atesa la proposta d'Andrea Jímenez és la corifeu, interpretada per Olga Onrubia,la que assumeix, i ho fa d'una manera brillant, el major pes en la representació, introduint un distanciament irònic que introdueix lleugeres sense treure gravetat.

Il deserto dei Tartari

 ll deserto dei Tartari és l'adaptació de la novel·la de Buzzati amb el mateix títol dirigida per Zurlini el 1976. L'obra té com a protagonista el jove tinent Drogo (interpretat per Jacques Perrin que era també productor) que acabat de sortir de l'Acadèmia es destinat a la guarnició més remota de l'imperi, Bastiano, enfront d'un desert on, fa molts anys, van arribar invasions tàrtares. Tothom considera que podrien tornar i aquesta seria l'ocasió d'arribar a la glòria militar. Els anys passen i Drogo, i els seus companys, consumen lla seva existència en l'espera. No he llegit la novel·la però em sembla que en si mateix el producte cinematogràfic és molts sòlid amb independència de que resultin discutibles les opcions preses per fer l'adaptació cinematogràfica. El film aprofita molt bé alguns recursos. El primer, la localització a una fortalesa iraní que dóna veritablement la impressió de ser un lloc situat en un passat mític. La segona, un repartiment on s'ajunten molts dels actors més notables de l'època i on curiosament l'únic guardonat i el que de fet més sobresurt és Giuliano Gema (per sobre de noms Vittorio Gasman, Fernando Rey, Paco Rabal o Max Von Sydow). Essencial al film és la música de Morricone que no és de les més recordades de l'autor però funciona perfectament com recolzament de la narració. Finalment la posada en escena de Zurlini que dona al film un ritme contemplatiu i serè que s'escau perfectament.

Saber no sempre ens fa lliures

        El final de la dotzena part de la historia natural de la religió és un dels textos on millor es poden copsar tant la ironia com les intencions de Hume. La conclusió, sorgida al fil de la comparació entre la religió romana i les doctrines de l'església catòlica, també romana, és que la raó, per ella mateixa, no ens du a la llum. No és més que una eina que pot servir molt bé per espessir les tenebres o,dit altrament, que el grau més excels de refinament lògic i dialèctic pot acabar sent només una eina per recobrir i amagar la superstició més absurda. La història natural ben bé la podria haver signat Hobbes i ningú no s'estranyaria.

 

Tempéraments philosophiques

    Tempéraments Philosophiques és un llibret de Peter Sloterdijk on recull una sèrie de semblances de filòsofs que havia fet per una col·lecció de divulgació. El punt de partida és Fichte i la seva afirmació de que hom fa una filosofia determinada en funció de quina mena de ser humà és. La llista que si no és la dels filòsofs més importants si seria la de las personalitats filosòfiques més destacades inclou: Plató, Aristòtil, Agustí, Bruno, Descartes, Pascal, Leibniz, Kant, Fichte, Hegel, Schelling, Schopenhauer, Kierkegaard, Marx, Nietzsche, Husserl, Wittgenstein, Sartre i Foucault. De manera justa o injusta no hi cap britànic i fora de l'italià Bruno i dels francesos predominen les llengües, en algun sentit, mortes.

    L'interès de les presentacions és variable. Em sembla que moltes vegades ajuda més a situar el lector en el conjunt de la història (entenent per aquesta la narració que, com tot fill de veí, fa Sloterdick) que no a llegir l'autor en ell mateix. Possiblement, era precisament això el que volia Sloterdijk.

    La primera semblança és la de Plató. De manera oportuna no parla de collonades com la teoria de les idees, sinó allò que més l'interessa de Plató és la seva estratègia comunicativa, que li permet alhora transcendir i fecundar la cultura escrita integrant i així fent perviure els mitjans de comunicació més antics. Aquest fet és el que fa indispensable estudiar Plató avui quan estem vivint un trencament anàleg. Això de fet és el que jo explicava a la Universitat a la meva breu experiència en aquesta institució. Si jo hagués sigut d'una altra manera, a més ho hagués escrit. Sobre Agustí introdueix un judici molt maximalista però potser no del tot equivocat, afirmant que el significat de la seva obra és la substitució dels elements maníacs de la filosofia pels depressius. Tots els posteriors sempre estaran a pocs passos de la desesperació que acostuma a ser una porta a la depressió, tot i que li correspon a Pascal, segons l'alemany, ser el primer dels secretaris filosòfics de la desesperació moderna.

    Tot i no parlar de cap britànic, la seva interpretació de Kant acaba presentant aquest, i definint així la modernitat, com la culminació d'un impuls anglosaxó en el seu origen que busca perllongar la santedat cristiana pels mitjans del dret civil i del dret internacional, una visió fonamentalista de la raó expressada en una religió civil que exigeix fer dels sants, juristes i dels herois, parlamentaris. Personalment, la que jo he trobat més suggeridora és la de Nietzsche. Per Sloterdijk, Nietzsche és el psicagog dels temps moderns i la seva lucidesa és haver vist clar, quelcom que costa molt de veure: la modernitat es pot definir com la impossibilitat de dur a un terme final l'educació dels individus; es poden fer exàmens, però la noció de "maduresa" no té sentit. (des d'aquests fons les discussions modernes sobre educació em sembla que esdevenen molt més clares) Com a Plató, el problema fonamental de Nietzsche és l'educació i la noció de Superhome és una expressió, ell diu sulfurosa jo diria histèrica, del pas de l'autoconeixement clàssic a la realització d'un mateix. També significativa és la seva presentació de Husserl, figura heroica i fracassada, autor d'una fenomenologia que a hores d'ara se'ns mostra com el testament filosòfic d'un mon pretècnic. Potser, però el retrat més emotiu és de de Wittgenstein, apostol de la precisió i, precisament per això, màrtir de la incoherència.

 

Alice doesn't live here anymore

    Alice doesn't live here anymore és un dels menys recordats films de Scorsese, tot i que va tenir una influència molt positiva en la seva carrera. Essencialment era un projecte al servei d'Ellen Burstyn que el va triar com a director i va assolir l''oscar a la millor actriu principal. En aquest sentit va complir les expectatives i això el devia ajudar a posar en marxa el seu proper projecte, Taxi Driver. El film no recorda gaire altres treballs de Scorsese ni per la seva temàtica, tot i que no deixen d'aparèixer masculinitats molt tòxiques, com pel seu estil molt menys depurat i reconeixible que en els films posteriors (va seguir el consell de no moure massa la camara). Ellen Burstyn és Alice una dona de 35 anys molt mal casada però amb una relació estreta amb el seu fill de 12 anys. Al començament del film enviuda i es veu empesa a fer un recorregut per Arizona amb el seu fill mirant de guanyar-se la vida, primer com a cantat, l'únic ofici que mai havia tingut i després com a cambrera. La seva fita és Monterrey el seu lloc de procedència i on creu tenir possibilitats de guanyar-se la vida cantant. Estem doncs en el tan sovintejat genere de la road-movie. Scorsese volia ser un autor, però la veritat de la industria era una altra i per primera vegada treballava per a una major. El resultat va ser ambigu, no va fer el film que volia, ni un que realment l'agradés però si va destacar prou per rebre l'encàrrec d'un projecte més ambiciós: Taxi Driver (tot i que no va conseguir que el protagonista fos Keitel) Personalment, el film em sembla insatisfactori dramàtica i ideològicament pel seu final feliç. El final feliç és que al final Alice troba una parella plausible i enraonada, amb la qual cosa el film acaba reforçant la idea de què no hi ha vida feliç per a una dona sense un home ( i aquí recordo una entrevista feta en aquells temps a Shirley McLaine on es queixava que el Nou Hollywood dels setanta era encara més masclista que el vell. Tenia un punt de raó. En cap pel·lícula d'aquella època hi hagué un bon paper com els que de vegades tenien actrius com Bette Davies o Katherine Hepburn). Sembla ser que Scorsese si més no introduí un punt d'ambiguïtat perquè tot plegat no resultés massa ensucrat. Tampoc va haver de renunciar del tot al seu gust per la improvisació que fou tan fructífer en el seu film posterior, com l'havia estat en l'anterior, Mean Streets. Com en aquests dos films, també aquí apareix Harvey Keitel, en un paper breu però impactant i Jodie Foster com una amiga del fill de la protagonista, d'aspecte masculí i tendències delictives, començant-se a guanyar fer el paper que als 13 anys la posà en la història del cinema