Casting Lear

Divendres va arribar a Vilanova la producció del madrileny Teatre de la Abadia. Casting Lear., un dels exercicis teatrals més interessants i originals dels darrers temps. La base de l'obra és el Rei Lear de Shakespeare, en la versió castellana de Juan Mayorga. L'autora, directora i anima de la representació és Andrea Jiménez i en ella assistim, tant a una representació del Rei Lear com una reflexió del seu significat i del fet teatral mateix desenvolupada per l'autora. Jiménez projecta en la reflexió sobre l'obra la seva experiència personal. Filla d'un empresari de la construcció dels que tenien el mon als seus peus a finals del segle anterior, va contrariar la voluntat del seu pare per dedicar-se al teatre, cosa que li va valer ser repudiada i apartada de la família. És clar doncs que el seu paper ha de ser el Cordelia, la filla repudiada de manera injusta en l'escena d'obertura de l'obra. De fet, però fa un altre paper en un moment puntual, el del bufó, l'únic altre personatge que gosa dir la veritat a Lear i que curiosament mai comparteix escena amb Cordelia (podria ser que en els temps de Shakespeare tots dos papers fossin representants pel mateix actor) Jiménez es declara al principi de l'obra seguidora del principi de Peter Brook de què un acte teatral només requereix un espai buit i algú que l'ompli. Però en Rei Lear cal un actor per fer de Lear. Aquest actor cada nit ha estat un de diferent que arriba al teatre sense saber ben bé que li toca fer. i que fa la representació per primera i última vegada, és a dir, com tots representem per regla general les escenes que ens toquen viure. A Vilanova l'actor fou Fermí Fernández al qual li havia perdut la vista des de feia molts anys. Com que per regla general els actors no es saben el text shakesperià de memòria, hi ha una tercera presència a l'escenari fent la funció del perdut i entranyable ofici d'apuntador, però ajudat de la moderna tecnologia del "pinganillo". Fernández i Jiménez representen les escenes, però a més del diàleg de Shakespeare podem sentir les seves indicacions al personatge de com ha d'actuar i les seves reflexions sobre l'acció. Evidentment, són 90 minuts, es presenten les escenes entre aquests dos personatges i es prescindeix de trames secundàries com la de Gloucester

    Lear és evidentment una obra inexhaurible. Jo he tingut la sort de veure a IanMcKellen representant-la a Londres, però allò que més m'ha marcat ha estat la primera versió que vaig veure no pas en un teatre sinó filmada, la magistral Ran de Kurosawa. Jiménez ha vist aquest film i tots els possibles per desenvolupar un camí molt propi. Kurosawa utilitzava Shakespeare com a base d'una inquisició metafísica, Jiménez, es mostra sensible a allò que l'obra té de premonició del teatre de l'absurd, però es centra en el conflicte familiar, per això abans de començar l'escenificació de Shakespeare li preguntà a Fernández com es considera com a pare i la relació que tenia amb el seu pare. El moment culminant és l'escena de la reconciliació entre pare i filla, quan es troba amb la seva pròpia limitació. Cordelia perdona al seu pare i ella que també voldria perdonar al seu se n'adona de què no sap com. La pregunta no té una resposta òbvia. Malgrat haver estat educats, quasi tots, en una religió que fa el perdó obligatori, cap tenim una noció massa clara de com es perdona i potser, com es va preguntar Fernández, ni tan sols és clar si de fet arribem mai a perdonar.

    Tot plegat fou una gran nit. Imagino que en primer lloc per en Fernandes, que va patir però se'n va sortir molt bé en un registre del tot oposat al seu rol habitual de comediant. Però, sobretot, per l'Andrea que fa un desplegament de talent i energia ' se'n surt plenament mostrant la completa actualitat del text shakesperià.