Snorkel

 

    Vaig al Heartbreak Hotel a veure Snorkel d'Albert Boronat. Fa molts pocs mesos que al mateix lloc vaig gaudir d'una casa en la montaña. Com ell mateix ens va comentar quan varem tenir al final de l'obra l'oportunitat d'agrair-li el seu treball, aquesta és una obra molt diferent, però com l'anterior molt allunyada de la noció de teatre més convencional. Boronat no planifica el joc típic d'actor representant un personatge sinó que els actors exerceixen de narradors des d'una posició que podria ser la seva pròpia o no. Com a l'anterior hi ha un joc sobre la pluralitat, però si allà era de temps, aquí no hi ha modificacions en els temps, sinó articulació de diferents punts de vista, molt variats, des del primer, un filòsof, més o menys, en crisi existencial, al d'una ampolla de KH7, trencadora del caràcter idíl·lic d'un estany a la muntanya. Com a l'obra anterior hi repeteixen Xavier Beltrán i Sergi Torrecilla incorporant dues actrius Cristina Celada i Lara Salvador

    El Snorkel no és una activitat de risc. Consisteix a mirar per sota de la superfície però sense anar gaire massa lluny d'aquesta superfície, el limit de la qual sobrepassem però sense apropar-nos de fet a l'abisme. Aquesta actitud no està limitada només a aquesta pràctica recreativa, per Boronat és un perfecte metàfora de com els personatges de les seves narracions s'enfronten a l'existència i la humanitat als nostres reptes col·lectius. En part Snorkel és una obra, segons l'autor, sobre la crisi ecològica, però evidentment no hi ha cap mena de propaganda ecologista, potser perquè Boronat està en línia de Gray i pensa que allò activat pels humans, ja no el poden aturar els humans. A mí de les narracions, m'ha potser interessat més com tots fem alguna cosa com l'esnorkel, quan ens plantegem la recerca de l'autenticitat, (la pseudo-noció més enredaire del segle passat?) cosa de la qual es parla al començament de l'obra i em sembla que també en tot el seu transcurs.