The Holdovers

 

    The Holdovers és el darrer treball del cineasta Alexander Payne, un home que dilata molts els seus treballs. Jo no l'he seguit gaire, recordo haver vist, curiosament, a Madrid, los descendientes, que no em va acabar de fer el pes. En canvi, va ser molt més positiva la revisió de Nebraska de la que parlava fa poc. The Holdovers em va deixar una impressió bastant propera a la de Nebraska, L'acció s'inicia en una High School d'elit al començament de les vacances de Nadal. Estem a Nova Anglaterra, el 1970, El centre és un internat i el nadal significa una diàspora quasi general, però no del tot. Alguns alumnes per raons diverses no poden ser acollits per les seves famílies i han de restar al centre sota la tutela d'un professor, diguem-ne, de guàrdia, una guàrdia que dura totes les vacances. El professor agraciat és Paul Huhnman obertament impopular entre l'alumnat, compromès amb el rigor acadèmic d'una manera inhabitual i amb una vida privada pràcticament inexistent. A més no està ben vist per la direcció doncs va gosar suspendre el fill d'un senador i donant de la institució. Es queda amb cinc alumnes i l'ajut de la cap de cuina, una dona negra de dol, perquè el seu fill, exalumne del centre, acaba de morir al Vietnam. La pel·lícula descriu la convivència entre l'heterogeni grup fins que en un gir de guió que no veig del tot clar , quatre dels nois poden deixar el centre i és queda només un, Angus Telly, que hi és, perquè la seva mare vola aprofitar les vacances per tenir una lluna de mel amb el seu nou marit. Angus és un noi intel·ligent problemàtic i molt traumatitzat per la seva situació familiar. La mare va deixar el pare quan aquest va haver ser internat en un psiquiàtric per esquizofrènia i la seva estratègia de supervivència consisteix en esborrar aquest període de la seva vida, cosa que no li ajuda a exercir de mare. La pel·lícula guanya volada a partir del moment en què es centra en els tres personatges principals. No abandona el seu caràcter de comèdia però esdevé més agredolça perquè la vida dels tres protagonistes és més aviat desgraciada. El cas de la dona i el noi és evident. No tant el del professor que és un home en cert sentit feliç però ho és des d'una alienació del tot assumida. Paul fou estudiant, becat, de la institució on treballa, a la qual torna després de la universitat. Constitueix per tant la seva única llar, no tenint cap mena de família.

    Payne confirma amb aquest film el que es feia palès amb Nebraska. És un bon narrador, el flim flueix creant un temps narratiu que captura a l'espectador i és un bon retratista de les emocions i els sentiments humans. Això implica ser un bon director d'actors i més enllà del nominat a l'Oscar, Paul Giamatti, tant el noi, Dominic Sessa, com la cuinera, Da'vine Joy Randolph estan a la seva alçada. Evidentment allò que més m'ha interessat és el personatge del professor. Sovint els films centrats a la figura d'un professor, s'interessen pel professor "guai", aquest no és el cas del film. Paul no empatitza gens amb els seus alumnes, nens més aviat "pijos en bona mesura per un evident ressentiment de classe, doncs, en el film l'Amèrica dels setanta es mostra com un país dividit per una guerra de classes i els tres protagonistes estan a la banda dels perdedors. El tipus de professors que es retrata no m'és del tot aliè i he conegut gent propera, els que idealitzen la seva feina i amb això troben una manera de suportar una vida que no va enlloc. Les crítiques parlaven de film nadalenc i per això el comparaven amb el film més nadalencs de tots els films nadalencs, It's a wonderful life. Jo aquesta relació no la sé veure més enllà de que tots dos passen al Nadal. Hom pot parlar de final feliç a tots dos, però amb una tonalitat diferent. Paul és ateu i aquí no hi ha res de sobrenatural. Però sobretot la diferència és que al film de Capra, la felicitat abastava (quasi) tota la comunitat de Bedford Falls, i aquí els tres protagonistes segueixen sols i el final feliç consisteix en guanyar alguna opció més d'orientar-se a la vida.