Sempre he volgut anar a Cuba. No crec ja que hi pugui anar mai. Quant podia haver estat més fàcil no es va donar l'oportunitat, per una cosa o per una altra. A més, als noranta, quant tot era més fàcil, pensant que era imminent la caiguda del règim, això deien a El Pais, em semblava que era millor anar quan s'hagués produït el canvi. Tampoc estic segur que a hores d'ara fos una experiència massa agradable. Una petita compensació és haver acabat establert a Vilanova. La història d'aquesta ciutat no s'entén sense la relació amb la illa del Carib i moltes de les coses maques que tenim aquí han estat pagades amb diners provinents de la illa, una bona part del comerç d'esclaus en el qual es manifesta l'esperit emprenedor dels vilanovins. Per això, els carrers principals tenen noms com Habana o Cuba i la ciutat està agermanada amb Matanzas. Atesos aquest precedents fou coherent que es clogués la festivitat del carnaval amb un conjunt de la tradición cariñosa, un grup dedicat a mantenir el llegat de la música cubana. Dissabte es varen presentar amb nou músics i executaren un repertori de peces originals tot i que dins de l'ortodòxia de sons com el cha-cha-cha, el bolero i el son montuno. El director és Bárbaro Sánchez que des de fa vint anys viu a la capital de Garraf. També col·labora a la direcció la trompetista, Gisela Alegret, que exercí el seu lideratge amb una alegria del tot contagiosa. El meu desig d'anar a Cuba estava òbviament relacionat amb el gust per la seva música. Un dels moments de descobriment fou amb el documental d Andy Garcia dedicat a Cachao, como mi ritmo no hay dos. En el vídeo següent a més del gran Cachao apareix ballant el recentment desaparegut Robert Duvall mostrant que se'n sortia prou bé amb el Danzón
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.