Dones, revolució i decadència

 

Ahir a la sessió del grup d'Hermenéutica i Platonisme es comentava el llibre vuité de la República i el ponent Bernat Torres, ens feia notar la simetria en el primer bloc del text, que comença i acaba parlant de l'estatut de les dones a la ciutat. Tots els que érem enllà, i més enllà de nosaltres els que saben realment d'aquestes qüestions, tenen clar que als diàlegs platònics no existeix la casualitat, tot i que de vegades ens puguin mancar les claus per entendre'ls de debò. El que explicava el Bernat des del meu punt de vista és una conseqüència de que, efectivament, la gran qüestió plantejada per Plató és la destrucció de l'estructura familiar. No hi ha canvi real i profund que no la tingui com a condició. Aristòtil mateix, el tarannà del qual no tenia res de revolucionari, era ben conscient com es manifesta a la Política. Què la família sigui una institució suprimible no és una pregunta amb una resposta evident. Si entenem que Plató ho considera possible, aleshores, com veia bé Rosen, el seu pensament s'endinsà en una regió ombrívola on es fan necessaris genocidis i altres coses lletges.

En el nostre temps hi ha hagut dos intents seriosos de suprimir la família. El primer vingué, o havia de venir, després de la revolució d'octubre i el fet és que els comunistes no foren capaços d'arribar fins al final, de destruir per complet les estructures familiars i el vell mon va tenir així una continuïtat en el nou (Slezkine ho explicava molt bé). Aquest va ser el més directe. Fracassà i certament els bolxevics no estaven mancats de crueltat i determinació. El segon ha estar aparentment més folklòric però potser al capdavall més exitós. Té com a punt de partida les ideologies d'alliberament personal del seixanta (el hyppisme per entendre'ns) però troba el suport no pas dels bolxevics irredempts sinó de les ostes del neoliberalisme triomfant. Jo en vaig tenir consciència al Londres de la primera dècada d'aquest segle però a hores d'ara, això també val per Barcelona o Madrid. La desaparició de la família ja és un fet. El que tenim ara, però, sembla molt pitjor i és just el contrari d'allò al que semblava aspirar Sòcrates.