La casa eterna

 

La casa eterna és el títol del llibre Yuri Slezmine, publicat en castellà per Alcantilado. El llibre no és  una narració novel·lesca usual doncs té una gran part de reportatge i de crònica històrica. Hi ha un protagonista únic i molt definit: la casa del govern un complex residencial de més de 500 apartaments a la vora del riu Moscova enfront del Kremlin on havien d’allotjar-se els més destacats dels activistes, bàsicament intel·lectuals però també algun líder obrer, que varen propiciar la revolució d’octubre. Es segueixin així la història d’un nombre de famílies des del moment de la revolució, de fet el llibre comença abans amb la descripció de l’espai on es bastí l’edifici, fins el final de la segona guerra mundial, que s’endugué la vida d’una molt bona part dels nens que van créixer en aquell edifici. Entre mig hi ha evidentment l’ominós episodi de les purgues del 37, en les quals els vells revolucionaris eren segurament l’objectiu més  preferent (un fet que s’explica molt millor des de Maquiavel que des de Marx). No és pas un llibre lleuger i no m’ha estat fàcil, tot i que segurament les dificultats de lectura es duen més a la meva decadent forma de vida. L’he llegit als vespres abans d’anar a dormir i la son i la vellesa em feien difícil moure’m amb seguretat pel més de milers de personatges als que l’autor acaba referint-se. Malgrat aquestes limitacions si que penso que la comparació amb una obra mestra superlativa com Vida y Destino és segurament una mica exagerada.

  Slekzine no adopta una perspectiva política per explicar-nos aquesta història, sinó religiosa. La història del comunisme soviètic des del seus orígens és la d’un moviment religiós que no sap assimilar el fracàs de la seva profècia. El comunisme aspirava a la instauració del de la societat sense classes que suposava l’igualament de la terra i el cel. Això no es va donar mai. En un cert sentit, la Unió Soviética va suprimir les classes per tornar a una estructura social molt semblant a la de castes. Allò interessant, i a hores d’ara molt evident, és perquè el comunisme no va saber sobreposar-se al fracàs de la seva profecia, una tasca complicada però no impossible com ens demostra el cas dels mormons i molt abans del mateix cristianisme. Per això el segon capítol és una exposició teòrica sobre els moviments mil·lenaristes al llarg de la història i l’autor ens mostra que la identificació amb el totalitarisme té una arrel molt més profunda que la que molts dels crítics de la revolució soviética, i per definició antitotalitaris poden suposar. El cristianisme mateix és inherentment totalitarista i el discret encant de Jesús de Nazaret és el no menys discret encant del fonamentalisme. Aquesta reflexió ens marca tot l’esdevenir dels revolucionaris soviètics i les diferents fases de la història soviètica són interpretades com moments prèviament viscuts pels altres moviments de renovació que els havien precedit: la gran decepció, que es correspondria al fracàs immediat de la política revolucionaria expressada en la nova política econòmica, el regne dels justos, que serien els anys de consolidació  del règim stalinista o el judici final, que suposen les purgues que varen seguir l’assassinat de Kirov

                L’autor no només ha fet un gran esforç de documentació mitjançant els testimonis dels descendents, de fet no tan llunyans, dels habitants de la casa. El treball conté també una anàlisi molt exhaustiu de la literatura soviètica bàsicament dedicat, amb prou encert, a demostrar la validesa de la seva interpretació des del mil·lenarisme. La perspectiva de l’autor és  molt ample i mostra un bon coneixement de  molts temes. Potser un dels moments més impactants i reveladors del llibre és la comparació entre les purgues stalinistes  i l’obsessió americana dels vuitanta contra els abusadors de menors, de la que fou segurament una víctima gent com Woody Allen. En tot cas, entre allò que més m’ha interessat del llibre és la recreació de la vida dels intel·lectuals soviètics, segurament la última generació que va desenvolupar amb convicció bona part dels ideals intel·lectuals burgesos i la darrera generació formada per Goethe

                La conclusió final de l’autor és una amb la que fàcilment puc simpatitzar. Seguidors de Marx, els bolxevics menyspreaven a Plató però si haguessin llegit amb cura la República potser haurien pogut tenir més possibilitats d’èxit.  Plató expulsà els poetes de la seva República, els comunistes deixaren que els seus fills llegiren Tolstoi i Goethe. La seva fe, un xic irracional en el determinisme econòmic els hi feu pensar que era perfectament tolerable l’art i la literatura occidental, o babilònica des del seu punt de vista, però impossibità del tot que la seva fe seguís entre els seus fills (testimoni de l’altre contradicció fonamental, haver estat indiferent a l’estructuració familiar de la societat, permetent la continuació de la tradicional). No foren en realitat prou totalitaris i si van ser capaços de prendre un imperi, no varen tenir prou vigor per convertir als bàrbars, els camperols russos per exemple, o transmetre la fe per la que estaven disposats a donar la vida als seus fills.