Ahir a la nit vaig ser al Palau de la música. Homenatjaven al Joan Chamorro després de quinze anys tirant endavant el projecte de la Sant Andreu Jazz Band. Va reunir una setantena de músics, quasi tots els que han tocat en aquesta formació i alguns dels que col·laborat sovint com el meu excompany de classe, Ignasi Terraza. Es van anar alternant però a les dues últimes peces hi eren tota la colla, amb una versió de Moaning, que comptà amb la intervenció de totes les vocalistes i un número de solos tan grans que vaig perdre el compte. Eren molta gent i en general tot va funcionar perfectament. La banda va sonar perfectament conjuntada però en alguns moments s'imposava massa sobre les veus. Potser per això va haver molt poc scanning una cosa que saben fer meravellosament bé. La nit fou meravellosa. De les que et reconcilien amb la vida, (i em fa prou falta) tot pensant que viure no és tan mal negoci quan pots participar d'aquesta explosió de tantes coses bones. Estava ben endavant, tenia els músics a tocar, i em va semblar veure que l'admiració dels músics pel Chamorro era molt autèntica i això no és estrany perquè és clar que el seu lideratge es fonamenta en la capacitat de treure de la gent el millor d'ella mateixa. Aquesta gent és de les poques coses bones que li han passat al nostre país en els últims quinze anys. Espero tenir l'ocasió de gaudir més vegades de moments com aquest i de no desconnectar-me mai d'aquesta música, el jazz, que com ens explicà Eagleton, i i jo he repetit alguna vegada, conté la solució al problema dels porc espins dels que ens parlava Schopenhauer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.