Sprechen über Gott,. Ein Dialog mit Simone Weil

         Quan em jubilés una de les coses que havia de fer era reprendre l'alemany, l'única de les llengües mortes que he estat a punt de dominar. Alguna cosa he fet però lluitant contra la mandra i el fet objectiu de tampoc tenir tant de temps. El darrer intent ho ha propiciat Byung Hui han i el seu llibre Sprechen über Gott,. Ein Dialog mit Simone Weil, pensant que l'estil en aquest cas podia ser un ajut i no m'he equivocat. Com tots els seus és un llibre molt breu, dividit en set capítols, el títol dels quals ja ens orienta sobre la lectura de Han: Atenció. Decréació, Buit, Silenci, Bellesa, Dolor i Inactivitat,

        Han es centra doncs en la reflexió sobre la divinitat que vertebra el treball de Weil i ho confronta amb el seu propi treball, tot mostrant, si volem ser amables , la vigència del pensament de Weil i, si no ho som tant, que la francesa pot ser considerada la seva predecessora. La insistència en les nocions de buit i silenci determinen una lectura de la noció weiliana de Déu que sovint fa pensar més en el budisme zen que no en el catolicisme, malgrat que no em consta un interès especial de la Weil per cap religió oriental. No són, però, lectures implausibles i tampoc m'amoïnen perquè jo més aviat tendeixo a pensar que la inclinació de Weil vers el catolicisme es barrejava amb consideracions estratègiques i mai no amagava una certa condescendència. Potser perquè coincideix amb alguna de les meves obsessions presents jo m'he trobat confortable amb la seva lectura, però és clar que amb una obra tan radicalment fragmentària com la de Weil se li poder fer dir moltes coses.

        La primera part del llibre m'ha fet recordar els cursos que vaig rebre de Rafael Argullol a la facultat. Argullol de filosofia no en sabia gaire, però si dominava la dimensió ideològica de la filosofia i centra el curs en la figura de Prometeu, i el seu continuador Faust, símbols de la modernitat. Seguint aquest fil, podríem dir que Weil és la reacció més radical, i de les millors estructurades, contra la modernitat. Fer i produir són nocions del tot refusables i es contraposen a la contemplació, respectuosa, silenciosa, obedient del que hi ha. Només la mirada improductiva pot permetre la reconciliació entre l'esperit i el mon. Des d'aquest punt de vista la reflexó de Weil acaba convergint amb la d'algú tan poc inclinat a l'espiritualisme com John Gray, quan aquest llença la hipòtesi al final de Straw Dogs que el sentit de la vida pot limitar-se simplement a mirar. Podem fins i tot pensar que la proposta del darrer llibre de Gray, aprendre dels gats, tampoc està tan lluny del buidament del jo que caracteritza el budisme zen i que constituïa també una aspiració de Weil, de fet, la clau del seu pensament tan com ho presenta Han. Potser, també el que més m'atreu. Significativament la noció contraposada a lade decreació entesa com condició de buidament del jo, és la d'autenticitat.

    Si Weil pogués aixecar el cap i mirar el nostre mon, Han pensa que certament no li agradaria però tampoc la sorprendria. Ella va escriure que tres monstres amenaçaven la civilització occidental: els diners, la mecanització i l'àlgebra. Han també veu tres monstres amenaçadors: el Capital, la Digitalització i la IA. La continuïtat és evident i En conclusió, em sembla que el llibre val tant per recordar en una síntesi molt breu la visió de la nostra societat de Han com, el que és més important invitar-nos a la lectura de Weil.