L'Antígona d'Espriu

 

        Després d'haver dies dues Antígones aquest curs ensopego per casa amb un exemplar de l'Antígona d'Espriu que en algun moment va venir a parar aquí. Encuriosit m'afanyo a llegir-lo a veure quina lectura feia l'autor de la pell de brau envers l'original de Sofocles. La seva lectura introdueix variacions substancials, mentre que el conflicte entre els germans ens és explicat i comencem amb tots dos morts, Espriu dedica la primera part al sorgiment del conflicte entre Etèocles i Polinices i a la narració de la seva mort. El paral·lelisme és clar amb l'Espanya del seu moment determinat per uan guerra que Espriu sempre havia qualificat de fratricida. (cosa que no coincideix ben bé amb el que ara mateix s'explica a les escoles catalanes) Això ja marca la direcció d'una obra en la que la tragèdia grega és utilitzada com un mirall per descriure la tragèdia de la vida al temps de la dictadura franquista. La projecció és molt clara en el personatge de Creont, del qual es diu que està envellit, amb una mentalitat massa ancorada en el passat, i només mira pel seu poder, basat en el terror. Un clar transsumpte del general Franco. De fet, tota la part final de l'obra de Sòfocles dedicada a mostrar la solitud i el seu remordiment aquí no apareix i tampoc tindria gaire sentit, perquè no hi ha hagut espai per la seva raó i les seves veus. En comparació amb l'original i les versions més properes, la versió d'Espriu passa una mica de puntetes pel debat filosòfic que jo feia pocs dies qualificava d'apassionant Aquesta part és desenvolupada per un personatge introduït per Espriu el del conseller lúcid, el qual d'alguna manera substitueix el cor i dona testimoni de la més que probable empremta deixada per Brecht en Espriu, doncs sabem que va tenir accés a l'Antigona de Brecht quan va refer l'obra el 1963. El personatge del conseller lúcid és que fa la reflexió sobre l'acció i clou l'obra amb unes consideracions, lúcides però no exemptes de cinisme, sobre la inutilitat del sacrifici d'Antígona que no tindrà cap resultat pràctic. El 1967 possiblement Espriu es temia que la dictadura no s'acabaria mai o, el que segurament és pitjor, que no era important si s'acavaba o no, perque la gent ja havia estat del tot domesticada. Si efectivament pensava així, em sembla que ho va encertar.