Lucky

 

    Lucky és l'únic film de John Carrol Lynch que fonamentalment ha treballat d'actor (era el barber italià que competia en fatxenderia amb Clint Eastwood a Gran Torino). Explica la història d'un antic recluta de la marina dels Estats Units que als noranta anys viu sol a un poble perdut de Nou Mèxic on, sense família, te poca cosa més a fer que esperar a morir-se. Lucky, així diuen l'home, està interpretat per Harry Dean Stanton que amb més de noranta anys no va poder veure l'estrena del film, doncs morí també el 2017. J.C. Lynch fa un film senzill i clar centrat en presentar la rutina de Lucky: exercicis gimnàstic al llevar-se, una estona de socialització a la cafeteria del poble, seguiment de concursos televisius i a la nit visita al bar per prendre un Bloody Mary, potser allò més semblant a una trama és el que li esdevé al seu amic Howard (interpretat per David Lynch) molt deprimit perquè ha escapat la seva mascota, una tortuga anomenada President Roosevelt. Al film veurem el seu enfonsament però també la superació del trauma i la seva acceptació. Del passat de Lucky no sabem massa més que va estar a la marina i no es va casar mai, intuïm però que els noranta anys li han passat molt de presa, sense donar-se gaire compte. Sense cap mena de fe, Lucky té por d'una mort que veu molt a prop, però encara mes un sentiment inhòspit d'enyor pel que podria haver estar i ja no serà. No és un film pessimista perquè Lucky està disposat a seguir lluitant més enllà de que la batalla estigui ben segur perduda.

    La filmografia de Harry Dean Stanton és immensa i quasi inabastable (diumenge per atzar vaig veure per exemple que apareix a The Godfather II). Etern secundari, tenia prou moltes vegades amb una escena per fer-se en aquell moment el centre del film. Que jo recordi va fer dos protagonistes, el de Paris,Texas i aquest. El primer fou emblemàtic, el segon, no tant, perquè el cine ara és una altra cosa, però el seu treball no és menys extraordinari i l'escena del clip de més amunt, des del meu punt de vista, assoleix una intensitat emocional a l'abast de pocs films actuals. La pel·lícula em va agradar quan la vaig veure a la seva estrena però ahir al vespre no només va aguantar una altra visió, sinó que em va colpir molt més. Potser perquè ara veig molt més clar que estic en el mateix camí que Lucky, tot i que de fet, tots hi estem sempre.