Les tragèdies de Passolini

     Llegeixo el primer volum de les tragèdies de Passolini, una de les parts més desconegudes de la seva obra. Hi ha tres tragèdies. Calderon, affabulazione, Pilade. La primera és una variació sobre la vida es sueño, donant-li el protagonisme a Rosaure que despertà en varies escenes assumint rols socials diversos i per tant identitats diferents. En una d'elles, quan desperti com una proletaria prostituta ho farà en les barraques del sud de Montjuic que jo encara arribo a recordar i que Passolini va visitar en la seva estada a Barcelona a mitjans del seixanta. Affabulazione és una inversio del mite d'Edip. El protagonista equival més però a Laio prenent la forma d'un ric industrial milanès que comença o obsedir-se amb el seu fill, no excloent res relacionat amb la sexualitat, i que acabarà matant al noi. L'última és la meva preferida. Comença amb el retorn d'Orestes a Argos des d'Atenes. Assumeix el tron del seu pare i pensa que allò que s'escau, després que les Eumenides han substituït les furies és fer un regim nou: una democràcia al servei de valors il·lustrats i tecnocràtics. Orestes és, dincs, un il·lustrat entusiasta que com molts d'altres oblida que la vida humana passa tant de dia com de nit. No tothom però s'adaptarà al nou ordre. La resistència vindrà de la seva germana Electra, la qual no veu gens clar això de la democràcia, i del seu millor amic Pilade, respectuós de la tradició i el mite. Tot plegat degenera en una guerra civil de resultat ambigu.

    No són obres en cap cas fàcils. La seva densitat intel·lectual és molt gran, superior a la de la major part dels textos contemporanis. En totes elles Passolini vol explicar moltes coses. Allò fonamental però és el seu intent de mantenir viva una tradició convertint-la en una eina per contrarestar i lluitar els canvis suposats per l'entrada en l'era del capitalisme avançat. Això és ben evident a la darrera obra on l'Argos mitic és un clar refler d'una Italià avançant en la via d'un enriquiment material acompanyat d'una depauperació espiritual absoluta. A la primera, en canvi, Passsolini fa substitueix la il·lusòria Polònia de l'obra de Calderón per l'Espanya que ha patit la guerra civil i la dictadura franquista. Potser, la segona és la més radical perquè es veu clar que Passolini començava a esboçar les idees de Salo: la supervivència del feixisme en les ideologies consumistes com a introducció a un nihilisme degradador de l'ésser humà.

        A l'apèndix en uns escrits breus el mateix Passolini confessa que anava molt poc al teatre, perquè allò que veia no li agradava. El problema era lingüístic. El teatre no podia reflectir la vida de la gent, perquè no parlava la llengua de la gent. A la Itàlia dels seixanta, la llengua dels carrers era el dialecte. L'italià normativitzat era una llengua burocràtica però sense vinculació amb la vida real. No és estrany que l'únic dramaturg del seu temps que aprovés fos Eduardo de Filippo, que directament escrivia en napolità. En aquest sentit, els seus propòsits tenien un mitjà molt més convenient i fàcil en el cinemam que Passolini considerava l'art realista per excel·lència, doncs és el que millor reflecteix la ment humana