Amb els companys del seminari de Hermenèutica i Platonisme comencem a llegir el llibre IX de la Républica, el dedicat a l'home tirànic. Llegida amb pausa impressiona l'exactitud amb la que Plató dissecciona el que significa l'elecció vital que és la tirania. La diferència fonamental és que mentre els altres règims son formes degenerades de política, la tirania acaba significant la impossibilitat de la política. Plató utilitza un terme que tenia una llarga tradició i no era pejoratiu per donar-li aquest caràcter de referent negatiu i absolut en la intercessió de l'ètica i la política. Suposo que si ho hagués pensat a fons, cosa que ignoro, qui hagués estat molt d'acord amb el que explica Plató és Blaise Pascal, el qual afirmà el jo és en ell mateix tirànic. La tirania no neix d'una patologia sinó la seva predisposició és un element constitutiu de la naturalesa humana, dit altrament, tots tenim moments en que juguem a ser tirans. Són els moments en que es manifesta allò que deia el mateix Pascal: "le moi est haïssable". La reflexió de Plató també es propera al que ens volia mostrar Rene Girard, un autor que mai acaba de fer una lectura justa de Plató, quan citava l'afirmació de l'Evangeli de què Satanàs ha d'expulsar Satanàs. La creació del desordre es justifica en la necessitat d'acabar amb el desordre, per crear encara més desordre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.