Els papers del pentagon

Vaig ahir a la tarda a veure l’última de  Spielberg, els papers del pentàgon.  Tot i que no estaria en el primer lloc dels meus cineastes més estimats,  potser  ha estat al capdavall el que més m’ha acompanyat a la meva vida des de que era un nen d’EGB i vaig patir por de debò veient Jaws. No l’he seguit sempre, però especialment les últimes no mes les he volgut perdre.  Ahir m’ho vaig passar prou bé amb aquest film darrer. Tot i que el principi, on ens exposa la situació, no em va cridar especialment, cap a la meitat del film em vaig sentir totalment immers i commogut  per la història. Crec que Spielberg filma molt bé, però avui no vull fer tant una crítica cinematogràfica com parlar dels dos sentiments que m’ha inspirat la pel·lícula. D’una banda, com era el cas de la semblant però menys assolida Spotliht, la melangia envers un temps que existí, però ha passat i no podrà tornar mai més, atès que en les condicions econòmiques on es mou la premsa, una independència real és del tot inconcebible. L’altra és l’especial satisfacció que a l’espectador desinteressat li proporciona la contemplació d’una virtut en aquest cas el coratge, representat pel personatge de Meryl Streep i pel moment en què  Tom Hanks, afirma la veritat més fonamental però més sovint oblidada quan afirma que l’unica manera de defensar el dret a publicar és publicant. Una tautologia si voleu, però del tot oblidada en un  temps i un país on predomina la covardia i “el postureo”.