L'estiu de Kikujiro

                Reveig divuit anys després l’estiu de Kijujiro, una pel·lícula de la que només recordava que m’havia agradat molt fa divuit anys però que no havia tingut oportunitat de tornar-la a veure. De fet,  havia perdut completament la pista de Kitano del que no veia cap pel·lícula des de la seva, hurry for the filmaker, al festival de cine de Londres al 2008 (una mena de vuit i mig però  amb un sentit de l’humor diferent) Veig a la Wikipedia que segueix treballant però a menys ritme, ha fet ja els setanta anys, i aquests darrers films potser van arribar a Barcelona però no a Valladolid pel que recordo.

                   Als noranta fou però un director fonamental. El seu treball més celebrat fou Hanna-bi de la que recordo vívidament moltes imatges, però de la que no podria explicar clarament la trama. L’estiu de Kikujiro era un altre tema. Un canvi de gènere, on el protagonista seguia sent un jazuka, més aviat ximple, però no hi havia res de thriller. Quasi vint anys després el film no em va decebre. En un cert sentit ara mateix resulta molt d’agrair l’aposta de Tikano per la senzillesa en la planificació en un moment d’absoluta hegemonia dels moviments de càmera sense sentit i de la rapidesa del muntatge per a no anar enlloc. L’austeritat  de Kitano és gratificant  pel que té de reminiscència del cine més primitiu, i en alguns moments, en concret del slapstick