La pie voleuse

     La pie vouleuse és el darrer film de Robert Guédigian, el veterà cineasta francès que és una mica l'equivalent gal al que suposa en el cine britànic, Ken Loach, tot i que el seu estil és diferent i em sembla que les pel·lícules del francès tenen més riquesa emocional i el seu missatge no està renyit amb una certa elegància en la filmació. La protagonista del film és una dona, Maria, que a Marsella es guanya la vida prenent cura de gent gran. Veiem que treballa a tres llars: una dona molt gran pressionada pel seu llogater, una parella on ella ha perdut de tot la raó i cada tarda baixa, amb el seu marit, a la Cannebière, a buscar el nuvi que no va venir a la seva cita quan va esclatar la segona guerra mundial i un ex-professor, Robert, discapacitat amb una relació molt difícil amb el seu fill. De manera diferent, Maria és el suport fonamental de la vida de tots els seus clients i és molt estimada per tots ells. Ella viu amb un marit que no és mala persona, però és ludòpata, i té una filla que treballa de caixera i està cassada amb un camioner dels que fan rutes llargues. La il·lusió de la seva vida és el seu net, Nico, el qual estudia piano. Maria té una fe absoluta en el seu talent i es fa càrrec de les costoses classes que li calen al nen atès que els pares no hi arriben. De fet, Maria només té una manera d'arribar que és robant els diners de la gent que cuida.El film planteja doncs un conflicte moral que no està mancat d'interès. D'entrada podríem dir que no és el mateix robar per menjar que per pagar unes classes de piano, però això també implica posar la música com una mena luxe, una cosa supèrflua en tot cas; un punt de vista possiblement estret. D'altra banda, podríem considerar que allò que Maria li dóna als seus clients no té preu, mentre que, en realitat, a ells els diners tampoc no els fan una falta especial.

    La primera part constitueix la presentació d'aquesta situació i Guenigdian assoleix un relat amable, reflectint de manera sensible la vida de barri marsellès i la fortalesa dels lligams que construïm els humans quan compartim les nostres vulnerabilitats. El conflicte esclata quan el fill d'André veu el que està passant i va a casa de la filla, creient que és una mena d'amistançada del seu pare (el distanciament entre tots dos ve del fet que el pare va deixar sa mare per una altra dona) Irònicament és ell qui comença una relació amb la filla i la seva dona, moguda per despit, la que acabarà denunciant Maria. El film gira doncs vers una intriga melodramàtica sentimental, en la qual Guédigian es mou prou bé. Finalment, la intervenció d' André, utilitzant una mica la lògica que jo havia plantejat abans i en un gir una mica caprià, possibilita un final feliç per quasi tothom. Vaig descobrir aquest director amb el seu film sobre la resistència, l'armée du crime, que em va sorprendre per la seva honestedat i el seu digne anti-gaullisme (i també per la seva petita contribució a la biografia del gran Charles Aznavour). Un dels actors principals, Jean-Pierre Daroussin interpreta aquí la figura del professor. Però també hi apareixia l'actriu que fa de Maria, Ariane Ascande, i el marit de Maria, Gérard Meylan. Això no és sorprenent perquè tots tres hi són gairebé sempre a quasi tots els films, definint una mena de companyia estable, que acaba esdevenint un recurs valuòs i molt utilitzat pel director.