Alguien camina sobre tu tumba. Mis viajes a cementerios

 

        Alguien camina sobre tu tumba és la crònica efectuada per Mariana Enriquez dels seus viatges a 24 cementiris del món. És un llibre molt entretingut que ens ofereix una guia sobre tots aquests llocs i una introducció al mon de l'autora, caracteritzada per la seva consciència política i social, el seu interès pel que hom pot anomenar "més enllà" i la seva devoció per determinades bandes de pop, que jo no conec gaire, en part, perquè ella és uns quants anys més jove. Els cementeris visitats són els de Gènova, Sant Sebastià, Trevelin, Isla de Martin Garcia, Carhué, Entre Rios, Azul, Moreno i la ciutat de Buenos Aires a Argentina, Punta Arenas a Chile, Nova Orleans, Cincinatti, Guadalajara, Savannah i Memphis a Nord-amèrica, el de Lima a Perú, Rottnest Island a Austràlia, Lima, Frankfurt, la Habana, Praga, Edimbourgh, Highgate a Londres, les catacombes i Pére Lachaise à Paris i el de Poble Nou a Barcelona, on la crònica es centrà a la figura del santet del Poble Nou i a la descripció de l'estàtua funerària sobre el petó.

                La narració de cadascun dels capítols mai no es centra exclusivament a la descripció del cementiri. Molt sovint explica coses significatives de la vida de l'autora que relaciona aquestes visites amb moments de la seva trajectòria vital. També ens dóna moltes informacions de recerques prèvies i posteriors. En aquest sentit els més interessant són les cròniques dels cementeris que possiblement no podré visitar mai: els sudamericans on he aprés molta coses sobre la repressió argentina i sobre la poc difosa història de la neteja ètnica efectuada pels simpàtics compatriotes de Maradona i Messi.

                Crec que era Tullio Gregory, copiant algun altre, qui deia que per tal de conèixer una ciutat hem de visitar el mercat central i el cementeri; veure com la ciutat tracta els vius i com tracta els morts. Jo no sóc tan viatjat com Mariana i a més sovint he anat amb massa pressa. Tanmateix alguns dels cementiris que ella esmenta em són coneguts. L'any 1986 vaig ser-hi al cementeri de Gènova, definit com el lloc més significatiu de la ciutat. També he estat al dos cementeris jueus de Praga, el vell i el nou, on descansa Kakfa ( a diferència d'Enriquez, jo sí que venero Kafka). Recordo molt Greyfrears a Edimbough amb l'estàtua del gos fidel que és a l'entrada. Hi vaig anar a un dels tours nocturns i vaig veure un dels fets que ella refereix, l'assetjament a un turista ianqui de l'infame esperit de George Mackenzie, al mausoleu negre. No em vaig impressionar gaire i més que en fantasmes, vaig pensar que el ianqui era una mica ximple. A Highbury vaig anar varies vegades mentre vivia a Londres i la primera la vaig explicar aquí. He passejat també pel de Poble Nou, però jo, per diferents raons, sóc més de Montjuic. Al final del llibre introdueix la llista dels cementeris on encara no ha estat i alguns d'aquests em són també ben coneguts. En primer lloc, Kensal Green, que he visitat i que he rodejat innombrables vegades perquè la meva darrera casa londinenca hi era a tocar, també la cripta del caputxins a l'església de la concepció a Roma, on es poden veure 4000 esquelets més o menys ordenats, el monestir d'Alcobaça amb la tomba d'Ines de de Castro, reina dos anys després de la seva mort, per la voluntat del rei Pere I (una llegenda del tot gore) i sobretot la Necropolis d'El Caire, habitat a més dels morts per mig milió de persones, "provisionalment" des del temps de la guerra dels sis dies,