El Amanecer de todo

 

        Llegeixo el llibre de David Graeber i David Wengrow, el amanecer de todo. No resumiré el contingut perquè el meu germà ja ho va fer de manera suficient, em penso, fa un parell de setmanes, aquí. Sí que em sembla que val la pena parlar d'alguna de les impressions que m'ha suscitat. Diria que és una molt bona lectura per eixamplar la ment, especialment la ment dels filòsofs, que de vegades ens podem quedar massa tancats dins de les lectures del nostre canon, altrament dit dels nostre prejudicis i dels nostre mites. Graber i Wengrow qüestionen dos mites bàsics construïts, més o menys, en el temps de la il·lustració: el mite del progrés i el de l'estat de naturalesa. Contra el primer argumenten una gran col·lecció de dades i el sentit comú, no gaire vegades aplicat, del caràcter inversemblant que té pensar societats sense cap mena de transformació durant milers d'anys i sense res més a fer que esperar algun inventor de  l'agricultura i els estats. En aquest sentit és molt important veure com tot pot canviar si ens trèiem de sobre els prejudicis heretats de Hegel i Comte, més del francès que de l'alemany, i prescindim de l'apriori de l'evolució lineal. Allò innegable però és la dificultat pràcticament insuperable de pensar sense la noció de progrés i categories teleològiques. Com ells mateixos ens expliquen:

los mismos presentadores de la historia mundial que se proclaman creyentes en la libertad, la democracia y los derechos de la mujer continúan tratando épocas históricas de relativa libertad, democracia y derechos femeninos como "épocas oscuras". De igual modo, el concepto de "civilización" se reserva en gran parte para sociedades cuyas características definitorias incluyen duros autocrátas, conquistas imperiales y el empleo de mano de obra esclava. Cuando se les presentan casos innegables de sociedades grandes y materialmente sofisticadas en las que las pruebas de tales cosas son sospechosamente inexistentes - antiguos centros como Teotihuacán y Cnossos, por ejemplo- el recurso estàndar es levantar brazos al cielo y exclamar. "¿quién sabe lo que realmente pasaba allí?" o insisitir en que la sala del trono de Ozymandias debe de estar por algún sitio, pero que sencillamente no la hemos hallado

        Sobre els mites hobbessià i rousseaunià es poden fer consideracions anàlogues. Ni l'un ni l'altre estan confirmats per l'experiència, especialment la idea, en realitat absurda, de què hi hagué un únic principi. No existeix cap forma original de la societat humana, encara que ens sàpiga greu. En general, atès que creiem que la nostra civilització ha inventat la filosofia, ens costa molt pensar prescindint de l'apriori de la superioritat de la nostra civilització i per això els autors consideren molt rellevant la crítica indígena i fets tan incontrovertibles com que allò explicat per The Searchers és veritat, però a l'inrevés. La mirada dels indígenes era un qüestionament directe d'aquesta superioritat i una constatació de la, vista des de fora, incomprensible manca de llibertat pròpia dels occidentals des de fa milenis. L'evolucionisme d'un Turgot, la primera teoria de l'evolució social base de les que es desplegaran al XIX,  és una resposta directa a les crítiques del pensament indígena. De fet, el pensament occidental mutà un debat en principi sobre la llibertat en un altre sobre la desigualtat, cosa que tenia a veure amb el fet que pels indígenes el fonament de la llibertat era el comunisme, mentre que pels occidentals el fonament és la propietat privada i l'autosuficiència, cosa segurament connectada amb l'excentricitat de pensar com a "normal" un individu aïllat, racional i autoconscient cosa que generalment només s'assoleix des de pràctiques molt traumàtiques. Que els antics escrivissin diàlegs no és pas una casualitat.

        Especialment important és la reflexió que fa el llibre sobre la noció de democràcia, entesa com l'invent que feren els genials grecs. Aquesta consideració mítica obvia la manca de continuïtat històrica entre Atenes i el temps de les democràcies contemporànies i el fet que hi ha una pluralitat d'experiències democràtiques per tot arreu i més extensió temporal i social que la dels atenencs. Potser cal reconèixer que ningú no inventà la democràcia i que no fa cap falta inventar la democràcia, doncs la democràcia no més que un hàbit perfectament obvi. També crec importants les consideracions dels autors sobre com s'ha menystingut l'element femení del relat de l'evolució cultural i com aquests menysteniment està vinculat a nocions mítiques com la de la "revolució agricola", que si existí durà no menys de tres mil anys (massa temps per a viure una revolució)

    Políticament el text dels dos Davids resulta encoratjador per la gent com jo al capdavall fills de TINA (el lema que s'ha imposat com principi de saviesa política durant tota la nostra vida, el thatcherià There is no Alternative) Allò que sabem és que sempre hi hagué moltes alternatives i la història no és l'àmbit de la necessitat. No tenim ni idea de com serà el futur, però és segur que aquest futur no està escrit (tot i que sí es probable és que en aquest futur hi hagi alguna mena de filòsof, capellans o coses semblants que parlin d'aquesta inevitabilitat). Molt aclaridora és la utilització que fan de la noció d'esquizogenesis, la qual indicaria que cap societat evoluciona per ella mateixa sinó que sempre ho fa en joc de miralls, drets i invertits, amb les altres civilitzacions.