Mentre dino escolto aquesta notícia recollida a diversos mitjans. A televisió un tertulià proper a la ultradreta pren partit pel pare i per l'associació d'advocats cristians, en nom del dret que la constitució reconeix als pares d'educar als fills segons les seves creences. Jo em sento interpel·lat. En el meu primer any com a docent feia ètica de segon de BUP i em basava en la projecció de diferents films. Un d'ells era A clockwork orange. Anys després vaig utilitzar-lo quan era a Londres. En cap cas no va passar res, però una companya meva si va tenir problemes en aquell centre al final de la meva estada per passar presicament el film de Kubrick. Molts pares van protestar per la immoralitat del film (una defensa del lliure albir, per cert, fonament de tota possibilitat de la moral) De fet, jo no m'he amoïnat mai gaire perquè entenia que parlant tot pot quedar clar i la discussió racional no pot ser font de trauma. Per dir-ho de manera antipàtica, em sentia justificat per la meva autoritat com a docent. Si hagués estat al plató de televisió li hagués replicat al periodista que la constitució també consagra i defensa la llibertat de càtedra. Em sembla, però, que m'hagués posat en contra no només la ultradreta, sinó també la part oposada de l'espectre polític. En el fons, el que passa és que la interpretació del periodista em sembla inacceptable: els fills no són propietat dels pares i, segons com siguin els pares, els professors podem ser un dels pocs recolzaments possibles que tenen els alumnes per protegir-los dels seus progenitors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.