El Fingidor

 

            Veig al teatre Romea  el Fingidor. Hi vaig anar amb el meu germà que explica molt bé tot el que passa a l'escenari, aquí. Poc dies abans hi havia anat en Joan Nonell, però aquell dia hi havia més circ fora del teatre que dins, com ell mateix ens explica. Sembla que poca més gent n'ha anat. És certament una pena, però segurament ha de tenir alguna cosa a veure amb la impressió que tinc de què venen mals temps per a la literatura, després d'haver viscut durant tota la meva carrera, no sols la degradació sinó pràcticament la desaparició del gust per la literatura. (Al Mediterrània vaig tenir cada any alguna guàrdia en el temps de lectura i vaig veure el que vaig veure). Si algú no m'acaba de creure pot mirar la llista dels llibres més venuts qualsevol dia a qualsevol llibreria

            Pessoa és un autor al qual ningú ja pot estalviar-li la qualificació d'excels, però a més, tot el que Tosar afegeix és d'una qualitat molt alta, tant els equilibristes com les cantants. Mereixien més però crec, pels aplaudiments, que el poc públic present sortí molt satisfet. Jo també. Potser en algun moment em començaven a cansar una mica els experts, però en altres moments, la utilització de Baker, la meva emoció fou molt viva. He llegit Pessoa i sempre n'he fruït. No he tingut prou, però suposo que no és té mai prou. Tampoc he anat gaire a Lisboa. Només un vegada i en el meu record es troba a les millors ciutats del mon. En un moment de l'obra Pessoa fa explícit el seu recel envers la filosofia. Els motius del seu recel el fa imprescindible pels filòsofs. Al meu llibre inèdit sobre Hume, un paràgraf del seu llibre del desassossec, era utilitzat per mostrar influència de la concepció humeana del jo. Era el següent:

Tudo se me evapora. A minha vida inteira, as minhas recordações, a minha imaginação e o que contém, a minha personalidade, tudo se me evapora. Continuamente sinto fui outro, que senti outro, que pensei outro. Aquilo a que assisto é um espetáculo com outro cenário. E aquilo a assisto sou eu.

Encontro às vezes, na confusão vulgar das minhas gavetas literárias, papéis escritos per mim há dez anos, há quinze anos, há mais anos talvez. E muitos deles me parecem de um estranho.; desreuconheço-me neles. Houve quem os escrevesse, e fui eu. Senti-os eu, mas foi como em outra vida, de que houvesse agora despertado como de um sonho alheio.

. Meus Deus, meu Deus, a quem assisto? Quantos sou? Quem é eu? O que é este intervalo que há entre mim e mim