Treballs de recerca

 

            El company Francesc Gassó, delegat de professors de secundària a Tarragona, ha escrit aquest article, perfectament raonat, on acaba demanant la supressió del treball de recerca del currículum català. Jo estic totalment d'acord. Òbviament això no passarà. Hi ha diferents raons. Com és sabut aquest treball només es a fa la regió autònoma catalana. Ens fa per tant diferents i en l'idiolecte dels responsables de la nostra administració, vulnerant tots els principis del seny ordinari, diferent és sinònim de bo. (en aquest punt es fusiona la imbecil·litat nacionalista i la progressista sovint indestriables en el nostre país). D'altra banda com que portem trenta cinc anys d'aquesta història és una tradició prou consolidada en una situació en que una bona part del professorat, que majoritàriament comença a estar formada per titulats en ESO, la vegi tan inevitable com la successió de les estacions; de fet, com quasi tot el que disposa el departament o els autocràtics equips directius. D'altre banda, i això és potser incomprensible pels que no han estat gaire dins d'un institut, hi ha una part del professorat, no pas la més més gran però sí la que en els claustres es deixa sentir més, que n'està molt a favor. El treball no serveix en quasi cap cas per a aprendre res, però són molt útils en per satisfacció dels instints exhibicionistes, les ganes de fer "show off", d'alguns alumnes i dels professors esmentats En aquest sentit ningú no pot negar l'oportunitat del treball en el nostre temps. El problema del contingut, quasi sempre buit, tampoc és tan important si prescindim d'aquest hàbit desfasat i fora de lloc que ens fa creure obligats a llegir allò que escriuen els nostres alumnes, quan hi ha prou amb fer una mirada, escoltar l'exposició oral i prendre cura de no fer cap comentari destructiu. No exagero pas. Que no calia llegir els treballs fou la primera lliçó rebuda de l'expert professor de primària que es va incorporar al nostre institut l'any 1996 i ens explicava com tractar els nens d'onze anys. Quan ho explicava llavors, jo em quedava astorat. Vint i set anys després és clar que la seva era l'opció guanyadora.