Abatiments i joies

 

Aquest ha estat el meu sentiment predominant aquesta setmana, en la mesura en què tant des de Madrid com des de Barcelona és dóna com un fet un pacte entre els independentismes i Pedro Sánchez, cosa que sembla implicar la investidura del President i alguna fórmula d'amnistia. Potser això no estaria tan clar després de la resolució d'ahir del parlament, però el fet és que ni els més patriotes es prenen massa seriosament res del que diu o fa el Parlament. La raó del meu abatiment és que és un fet que això suposa un rearmament del procesisme i em sembla considerar com una hipòtesi força probable que el processisme no s'acabarà mai. Crec també que per exactament les mateixes raons haurien d'estar abatuts els que de debò aspirin a la independència de Catalunya. També he tingut una certa sensació de nostàlgia aquests dies quan desmuntant el meu pis he comprovat com, tot i que la meva biblioteca és objectivament d'unes dimensions modestes, ha estat aprofitada només d'aquella manera. La vida és massa curta, si és el cas que la vida hagués de servir per aprendre alguna cosa. Tanmateix, desmuntar el pis m'ha donat moments d'una joia originada des d'una sensació d'alliberament. Un primer moment ha estat quan he llençat a l'abocador tots els certificats i acreditacions col·leccionats en trenta-cinc anys de carrera docent. Un altre és la que experimento llençant a l'abocador objectes inútils que eren a casa des de sempre i no es feien servir per res. Suposo que aquesta sensació és una manera de donar la raó a Cortazar quan fa setanta anys escrivia que quan algú aparentment et regala un rellotge ets tu, qui ets regalat al rellotge.