Zarka al carrer del Carme

 

    El 7 de setembre vaig a una conferència de filosofia, cosa que no feia des de no sé quants anys. El ponent és un vell conegut el professors francès Y. Charles Zarka, al qual fa quasi trenta anys havia rebut quan vingué a Barcelona a parlar-nos de Hobbes. Ara sembla que la seva activitat està més lligada a la seva tasca de reflexió pròpia i per això la conferència es deia. Reflexions philosophiques du nostre temps: Autour de l'Europe et de la guerre. La conferència es dividí en tres parts. La primera de caràcter introductori parlava de les incertituds del nostre temps, les quals són fonamentalment de caràcter epistemològic i moral, cosa que ens impedeix tenir instruments per fer front a les amenaces de l'esborrament d'allò humà i de la instauració d'un poder global anònim, potser, això ho dic jo, la forma més reeixida possible de tirania.

        La segona part parlà de la guerra. És la que menys em va fer el pes. Jo no tinc gaire en contra de definir a Putin com el dolent, però no puc empassar-me que els ucraïnesos siguin els bons (són certament víctimes, però la víctima no necessàriament té raó, només menys força). De fet, em sembla que no és un fet obviable quan es parla de la noció ucraïnesa que un percentatge amplíssim dels ciutadans d''aquell estat no es senten gens d'ucraïnesos. Tampoc vaig entendre gaire bé per què aquesta guerra il·lustra millor que cap altre la pujada als extrems de la que parlava Clausewitz (aquí jo recordaria Rene Girard i com aplicava Clausewitz a la història de la rivalitat franco-alemanya).

        La tercera part vol ser la més positiva i en un cert sentit diria jo que és la més ingènua. Zarka, que ha treballat aquesta qüestió conjuntament amb Habermas, proposa una refundació de L'Europa, la qual cosa no hauria de ser només, tot i que també, un treball institucional sinó espiritual, entenent la il·lustració com el moll de l'ós de l'esperit europeu. Això hauria de significar la represa d'un ethos que ens permetria tornar a la noció de finitud, no pas la del subjecte individual insuperablement descrita per Kant, sinó de la natura mateixa i de la nostra relació amb ella. També le necessitat de pensar la diversitat no com l'antònim de la identitat humana, sinó com la seva essència. Totes dues coses estan molt bé i Zarka té raó en insistir a la seva urgència. El problema, pensat des d'una situació mundial, que és la que ens toca, és que Occident  a més d'inventar la il·lustració simultàniament la va trair. La il·lustració i l'expansió del colonialisme són pràcticament simultanis tot i que siguin antitètics i per molts que els europeus pensem que no tenen res a veure, per la resta del mon condiciona i determina el crèdit que pugui merèixer el legat ideològic inventat pels que els van esclavitzar.