Dimecres veig el darrer espectacle de la calòrica al lliure, le congrés ne marche pas. Amb motiu de l'estrena hom ha comparat el treball d'aquest grup amb el dels Joglars. És una referència clara pel seu esperit satíric però jo veig dues diferències importants: els joglars tendeixen a treballar més la mímica, mentre que fins ara els calòrics, treballaven més el text. Això es trenca amb aquest espectacle on el ball és fonamental. La segona diferència és que jo aprecio en els calòrics un tarannà més filosòfic, mentre que els Joglars es centren en persones més concretes, allò que preocupa als calòrics sembla tenir una dimensió més universal. Com que el meu germà ja ha explicat el desenvolupament de l'obra, aquí, jo en vull afegir dues impressions subjectives. La primera, és que mai he viscut un final tan apoteòsic i amb una connexió tan gran entre públic i autors com la que vaig viure a la funció de dimecres. La segona, d'alguna manera causa directa de la primera, és el desassossec amb el que vaig viure el quart acte, el més senzill de tots, doncs allò que s'escenifica és el discurs de M. Thatcher enfront del parlament anglès amb motiu d'una moció de censura presentada pel partit laborista. El fet que hi hagi gent que es consideri seguidora o simpatitzant de Thatcher i que aquesta gent passi per normal, i en alguns cassos com honorable, em sembla que és un obstacle pràcticament definitiu per mantenir alguna mena d'optimisme sobre el progrés moral de la humanitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.